dissabte, 3 de febrer de 2018

El carrer de Montcada

En la seua obra Els carrers i les partides de Xàtiva, el cronista local Agustí Ventura Conejero dóna moltes notícies sobre el carrer de Montcada de Xàtiva. És possible que la via ja existís en època musulmana amb el nom de carrer major d'Azīz, per estar dedicada a Abd al-'Azīz al-Mansūr, rei de Balànsiya (València) de 1021 a 1061. (El personatge, fill d'Abd al-Raḥmān Sançol i nét d’Almansor, fou coronat a la nostra ciutat després de l'esfondrament del califat de Còrdova.) Segons el Llibre del Repartiment, el cavaller Guillem de Montcada, senyor de Tortosa i Fraga, que havia participat al setge de la ciutat, va rebre possessions al carrer major d'Aziz. A partir de llavors, la via acabaria adoptant el nom del cavaller i esdevindria l'espai més emblemàtic de la ciutat. Hi tingueren casa moltes famílies nobiliàries. Al llarg dels segles, el carrer s'omplí d'edificis imponents. Alguns han desaparegut. Altres encara es conserven. Pablo Camarasa Balaguer n'enumera uns quants en l'obra, publicada recentment, Arquitectura civil en Xàtiva. La casa Mompó i els palaus dels Sanç de Sorió i els Sanç d'Alboi són actualitat aquests dies.

Al carrer de Montcada també s’instal·laren els franciscans i les clarisses. Els trinitaris tingueren casa a la plaça en què desemboca la via. Les fonts de Sant Francesc i la plaça de la Trinitat marquen l'inici i el final. La font primigènia del Lleó també estigué emplaçada al carrer de Montcada, en la cantonada del convent de Santa Clara. En fi, tot allò que encara es conserva d'aquest enorme conjunt de palaus, convents i fonts públiques figura entre el bo i millor del nostre patrimoni històric i artístic. Dies enrere, l'escala gòtica del palau dels Sanç d'Alboi (edifici que albergà el Círculo Mercantil fins a finals del segle passat) es va esfondrar. Altres elements ben valuosos d'aquest palau del segle XIV corren perill: una finestra gòtica amb l'escut del llinatge, els sostres originals dels entresòls, el teginat gòtic de la planta noble (els cassetons del qual recolzen sobre permòdols amb figures policromades que sostenen els escuts dels Sanç). Algunes d'aquestes peces estan declarades BIC. És evident que l'edifici corre perill d'esfondrament. Però existeix altre perill: els elements que s'acaben d'enumerar podrien ser venuts d'amagatotis.

Urgeix inspeccionar l'interior de l'immoble. Pel que sembla, però, les germanes propietàries han prohibit l'entrada a les autoritats municipals. D'altra banda, l'historial de requeriments oficials desatesos és inabastable. És més: temps enrere, les arques municipals, de manera subsidiària, ja hagueren d'invertir diners a l'immoble, atesa la passivitat de les hereves del palau. Aquestes han dit, amb tota la cara, que l'Ajuntament els compre l'edifici, si vol salvar-lo. Imagine que el preu demanat no serà barat. Tampoc no sé si hauran pagat les despeses que costà al municipi reparar un bé privat. Malauradament, els paral·lelismes de l'antic Comerç amb altres edificacions veïnes són evidents. Podríem esmentar tres casos concrets: la casa Mompó, el palau dels Sanç de Sorió i el convent de Santa Clara. Tots aquests immobles estan deshabitats. Les cobertes del primer i la façana del segon han estat restaurades a instàncies de les autoritats municipals. Ara bé, l'interior dels dos edificis es deteriora inexorablement per falta d'ús i manteniment.

La casa Mompó, que dóna a Montcada, Peris i Farjas, és immensa. Fou remodelada en el segle XVIII. El semisoterrani del palau dels Sanç de Sorió albergà una coneguda botiga, Casa Llopis, on venien vi, olives i salmorra. L'edifici, del segle XV, conserva, ocult per modificacions posteriors, un pati gòtic preciós, però molt deteriorat. Quant a Santa Clara, el banc posseïdor es nega a realitzar tasques de manteniment. Sembla que els propietaris del convent i l'antic palau volen negociar una sortida airosa amb l'Ajuntament. Aquest, evidentment, no pot comprar tots els edificis en ruïna. Ha d'acudir a la via judicial, si cal, quan els titulars dels immobles no complisquen les seues obligacions. Però no estaria mal buscar altres alternatives públiques o privades. Recordem que una empresa estava disposada a cedir una col·lecció d'art contemporani a la ciutat. A finals de novembre, jo dedicava la meua columna quinzenal a un hipotètic museu de la impremta i el gravat. En qualsevol cas, urgeix salvar la integritat del carrer de Montcada.

(publicat a Levante-EMV, el 03/02/2018)