Els EUA han agredit militarment un país i han segrestat el seu president en exercici. L'article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix expressament l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Des del punt de vista jurídic, l'operació de captura d'un president —en realitat un segrest— feta sense consentiment de l'estat afectat és una agressió a la independència política i forma part, per tant, de la prohibició —això amb independència de la simpatia o antipatia que inspire el segrestat —el president Maduro en aquest cas. L'acció nord-americana és il·legal, perquè vulnera tres principis centrals de l'ordre jurídic internacional consagrat per Nacions Unides: el principi de sobirania estatal, recollit a l'article 2, paràgraf 1, de la Carta de l'ONU; la prohibició de l'ús de la força, establerta a l'article 2, paràgraf 4; el principi de no intervenció en els afers interns dels estats, desenvolupat per la Resolució 2625 de l'Assemblea General, coneguda com Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d'Amistat entre els Estats. Per tant, ¡una triple il·legalitat!
Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.
No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.
Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.
No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.
