Genocidi en ple segle XXI

Atents als signes i les pistes

Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.

Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!

Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (gerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.

 

Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.

La mentida com a arma política

La utilització de la mentida com a arma política té precedents molt antics. Se'n poden enumerar alguns a partir del segle XIX. Stephen Crane, autor de La insígnia roja del coratge, compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. Una biografia de Crane escrita per Paul Auster palesa que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. La nit del 15 de febrer de 1898, una violenta explosió destruí el Maine, un cuirassat nord-americà que es trobava fondejat a la badia de L'Havana. Les causes de l'explosió mai no foren aclarides, però l'opinió pública estatunidenca, esperonada per les mentides dels periòdics grocs propietat de William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer, assenyalà Espanya com a culpable. Això precipità la guerra entre els EUA i Espanya. Als anys trenta del segle passat, Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich, elevà la mentida a cotes desconegudes fins llavors. A ell se li atribueix aquesta cèlebre frase: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat.»

Sense dubte, però, el precedent més directe de l'actual situació, en què la mentida campa a pler, és la campanya de boles sobre l'atemptat de l'11-M. En una entrevista, José Miguel Monzón, el "Gran Wyoming", deia açò: «Assistim a un canvi de paradigma. La democràcia tal com l'hem coneguda s'acaba, perquè el periodisme ha mort. La mentida val tant com la veritat. Es fa servir la mentida com a moneda de canvi i és molt complicat desmuntar-la. [...] Pensar que la gent de dretes es creia les boles de l'atemptat era absurd, però necessitava un suport moral i va caure en la perversió del "tu menteix que jo et compre [el periòdic]".» Es referia als periodistes de l'anomenat "Sindicat del Crim" que propagaren les versions falses sobre l'11-M. «Els mitjans no donaven notícies, les inventaven. I sense informació no hi ha democràcia», afirmava Wyoming. És cert que la mentida viu com peix a l'aigua en les dictadures, però la democràcia liberal mai no ha estat aliena a les mentides. Ara bé, quan encara no existien la televisió ni Internet, mitjans molt potents de difusió, les campanyes de notícies falses no tenien tanta repercussió com ara.

Avui estan les xarxes socials, que donen suport a les boles. Elon Musk i Mark Zuckerberg han eliminat els filtres de llurs xarxes. S'hi pot difamar i mentir amb total tranquil·litat. L'algoritme envia la mentida contínuament i la gent predisposada creu que tothom pensa igual. Les xarxes adoben la indiferència o versions falses sobre fets colpidors —sobre la guerra genocida d'Israel, posem per cas. Les xarxes posen i lleven presidents. Han posat un colpista com a president dels EUA. Trump és un mentider. Si els polítics poden mentir, si la presidenta de la Comunitat de Madrid pot dir fill de puta a Sánchez, molts se senten autoritzats a fer el mateix. Com la gent de dretes necessita justificació, compra mentides com a veritats indiscutibles, si les solta un polític dels seus, com ara Trump o Díaz Ayuso. Sovint se sent a dir que tots els polítics són iguals. No. La dreta menteix, però l'esquerra no. Molts mitjans, que viuen de subvencions o d'ingressos per publicitat institucional de governs de dretes, difonen les fal·làcies. La seua intenció és derrocar governs d'esquerra. Ho estem veient ara. Es fan servir boles per a tractar de derrocar Sánchez.

La seqüència es repeteix: un mitjà publica una bola; una persona o un col·lectiu ultra (Manos Limpias, Hazte Oir) presenta una acusació basada en la bola; un jutge l'admet; l'oposició la duu al parlament per a erosionar el govern. A base de mentides, el neofeixisme s'estén pertot arreu, també per Europa. La situació és molt perillosa; sabem per experiència que nombroses persones s'apunten a cavall guanyador i voten més per emocions que per conviccions o interessos. Hi ha gent que es guia per interessos i n'hi ha que es guia per ideologia. L'electorat d'esquerra sol ser fidel a les seues conviccions ideològiques. Però les classes altes només voten pel seu interès. I enmig es troba la gran massa de gent que, malgrat no creure les fal·làcies populistes, compra les emocions que n'emanen. Si les mentides suplanten totalment la informació veraç, la democràcia liberal s'acaba i la dreta governarà tota la vida. I no parlem d'una dreta conservadora i moderada com la vella democràcia cristiana europea, sinó d'una extrema dreta que assumeix els postulats de la ideologia neoreaccionària, les idees de la il·lustració fosca, ben pròximes al feixisme. ¡Perill!

Segons el baròmetre mundial d'Open Society Foundation, a un 35% dels menors de 36 anys li semblaria bé un règim autoritari sense divisió de poders ni un sistema parlamentari efectiu. El context és propici per a la deshumanització i la insensibilitat, que s'aniran escampant com una gran taca d'oli. Marxem a velocitat vertiginosa cap a futurs escenaris de totalitarisme, exclusió i manca de llibertat. A les Espanyes, les enquestes auguren un futur triomf electoral del PP i Vox, que podrien sumar majoria parlamentària suficient per a formar govern. Això també significaria la victòria de la mentida utilitzada com a arma política. (Inclús al País Valencià, ni la DANA ni l'actuació lamentable del mentider Mazón semblen passar factura al bloc de dretes, segons molts sondejos.) Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i la joventut sota la dictadura feixista de Franco, no me'n sé avenir. Però les enquestes i els resultats de les eleccions celebrades en molts països no deixen massa marge per al dubte. Damunt, la desunió de l'esquerra tampoc no deixa marge per a l'optimisme. Per tant, el soroll, la fúria i les mentides de la dreta no van a minvar.

Isabel de Villena i Isabel-Clara Simó

¿Centrista o equilibrista?

Ja es fan moltes anàlisis sobre el nou papa Lleó XIV. Els analistes plantegen les mateixes preguntes: ¿Robert Francis Prevost és progre o conservador? ¿Va a seguir el solc del papa Francesc? El nou pontífex està sent sotmès a un escrutini implacable. Des del meu punt de vista, cal prendre's les coses amb calma. Primer cal dir que no hi ha dos éssers humans iguals. Pretendre que Prevost siga un calc de Bergoglio és somniar truites. I com vaig escriure en un post anterior, intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és missió impossible. Les coses s'han d'analitzar en el seu context. Les busques del rellotge de l'Església, institució essencialment conservadora, discorren més lentes que les busques dels altres rellotges. Les resistències als canvis són enormes. A més, hi ha un funcionariat acomodat i enquistat al si de l'aparell eclesial que sol oposar-se sistemàticament a qualsevol novetat. Històricament, les resistències han provocat que les demandes de canvi hagen acabat en persecució de dissidents o cismes com ara el protestant.

No perdem de vista que Bergoglio mantingué la doctrina tradicional en matèries com el celibat dels clergues o el vet al sacerdoci de la dona. A l'Església li cal donar resposta a exigències distintes i difícilment conciliables. S'albira perill de cisma, que sempre és traumàtic. Potser el papa argentí s'ho veia venir. Però anem a pams. Les arques del Vaticà tenen un enorme dèficit, bàsicament provocat per la disminució de donacions provinents dels catòlics dels EUA. Columnistes de diferents mitjans escrits (La Vanguardia, ABC) han plantejat la possibilitat que Bergoglio hagués preparat la seua successió. Ves per on, les tesis dels diaris no s'allunyen molt d'unes declaracions fetes per l'ideòleg d'extrema dreta Steve Bannon. «Era ben difícil per a un bisbe nord-americà pràcticament desconegut (que ha passat bona part de la seua vida al Perú i és cardenal des de fa menys de dos anys) arribar al conclave i vèncer a la quarta votació. Això ha estat obra de la cúria globalista de Bergoglio. És una elecció de papa completament trucada. Crec que anem cap a un cisma.»

Prevost, frare agustinià, fou ordenat bisbe i se li encomanà, en 2015, una diòcesi del Perú. En un període de temps breu (entre juliol de 2019 i abril de 2023), va experimentar una carrera meteòrica: membre de la Congregació per al Clergat, administrador apostòlic de la seu vacant del Callao, membre de la Congregació per als Bisbes, trasllat al Vaticà, prefecte del Dicasteri per als Bisbes, president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, arquebisbe ad personam, membre de diversos dicasteris (per a l'Evangelització, per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per a la Cultura i l'Educació, per als Textos Legislatius), cardenal, membre de la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà. ¿L'Esperit Sant? ¡Ha! Sembla com si el papa Francesc hagués volgut que Prevost estigués ben format per a la seua futura missió. Això i que una majoria de cardenals electors havia estat creada per Bergoglio donaren com a resultat l'elecció de Prevost com a papa a la quarta votació.

L'Esperit Sant pot haver elegit un papa nord-americà centrista, per a conjurar el perill de cisma. Ara bé, ¿què significa ser centrista a la Cúria Vaticana? Doncs ser conservador en matèria doctrinal i progressista ma non troppo en altres assumptes. Als radicals del moviment MAGA no els serveix, però, un moderat; volien un papa a les antípodes de Bergoglio. (Les paraules de Steve Bannon també podrien ser un avís per a navegants; d'acord amb diversos estudis postelectorals, un 56% dels electors catòlics votà a Donald Trump.) Les posicions de les persones poden canviar amb el pas del temps. Les del bisbe Prevost, quan estava al Perú, no eren gens progres; s'oposava a la legalització de l'avortament i l'eutanàsia, al reconeixement dels drets de les persones LGBT i a l'indult dels ex terroristes de Sendero Luminoso. Criticà el chavismo i donà suport a l'oposició veneçolana. ¿Hauran canviat les opinions del nou pontífex? Bergoglio condemnà la destrucció del medi ambient i els excessos del capitalisme. Volia una Església dels pobres. Demanava acollida als immigrants. ¿Quin rumb seguirà Lleó XIV? Més que centrista, haurà de ser equilibrista.

 

¿Et saps "Born in the USA"?

¡Ambició i determinació!

Dos caps de setmana seguits dedicats a la llengua. El passat dia 10 se celebrà al saló d'actes de l'antic Hospital Reial la Primera Trobada d'Escriptors i Escriptores de la Costera. I quan vostès llegisquen aquestes línies s'estaran desenvolupant a l'Albereda de Xàtiva les activitats de la Trobada d'Escoles en Valencià. L'aplec del dia 10 fou molt obert; hi podia participar qualsevol persona que es considerés escriptor o escriptora en valencià o castellà. (Alguns dels inscrits es comuniquen habitualment en la llengua de Cervantes.) Tanmateix, la presència del valencià era aclaparant, cosa normal si hom considera que la nostra comarca està habitada majoritàriament per valencianoparlants. L'entitat organitzadora aprofità l'ocasió per a presentar la reedició del Passejant per la Costera de Toni Cucarella, una guia literària que invita a conèixer el patrimoni (monumental, artístic, natural, gastronòmic...) de les poblacions de l'Horta de Xàtiva, la Costera de Ranes i la Vall de Montesa. Els plats forts de la trobada foren els diàlegs literaris dedicats a la poesia i la narrativa, que van coordinar Lorena Cayuela i Xavier Aliaga, poeta i narrador.

Lorena dialogà amb Imma López, nascuda a Llanera. Escriu narrativa i, sobretot, poesia. Quasi tots els seus llibres han estat premiats (Solsticis amb el Teodor Llorente, Veu amb l'Ibn Hazm i Atles temporal amb el Maria Mercè Marçal). El diàleg versà sobre perifèries. Imma en constatà l'existència de quatre: literària, lingüística, geogràfica i de gènere. La poesia és un gènere literari perifèric. El valencià és perifèric respecte del castellà. La Costera està a la perifèria de València. El panorama valencià és perifèric respecte del barceloní. La literatura escrita per dones també és perifèrica. Imma ho resumí així: «Si ets dona, de la Costera, escrius en valencià i et dediques a la poesia, estàs a la perifèria de la perifèria de la perifèria.» Es reflexionà sobre la dificultat de publicar. Convé recordar que el mercat editorial està molt saturat. Es publiquen 90.000 novetats a l'any. El 2% supera la xifra de 50.000 exemplars venuts i el 6'7%, la de 10.000 —encara que l'èxit no garantisca quasi mai el valor literari. Globalment, la venda mitjana d'un llibre és de 300 exemplars. La seua vida mitjana és de nou mesos. Al cap d'un any, desapareix de les llibreries.

Parlem de tots els textos, escrits en castellà o en altra llengua estatal. El llibre dura el que dura la seua promoció, que és ben complicada per als escrits en la nostra llengua. (À Punt, posem per cas, no té un programa equivalent al Página 2 de TVE.) Lorena, fent-se ressò d'una idea del poeta xativí Elies Barberà, afirmà que escriure poesia és un acte de resistència. Però també es parlà de narrativa, durant la trobada. Xavier Aliaga, guanyador del Premi Andròmina (apartat de narrativa dels Octubre) i del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la categoria de narrativa, per les novel·les Els neons de Sodoma i Les quatre vides de l'oncle Antoine, dialogà amb altre magnífic escriptor, Paco Cerdà, nascut al Genovés, autor de Los últimos. Voces de la Laponia española, El peón, 14 de abril i Presentes, obres narratives de no ficció. Cerdà matisà les paraules d'Imma sobre les perifèries en recordar que ell havia publicat Los últimos i El peón en una xicoteta editorial, Pepitas de calabaza, domiciliada a Logronyo, molt lluny de Madrid.

Aliaga explicà com és de difícil arribar al mercat de Catalunya des del País Valencià; el model lingüístic ha esdevingut una barrera. «¡Que maca, malgrat estar escrita en valencià!», amollava en X una lectora catalana, referint-se a una obra de Xavier. En realitat, la perifèria lingüística i literària està generada per polítics. Els participants a la trobada coincidiren a dir que cal ambició per a obrir-se camí en el món de la creació literària. També cal determinació per a impedir que el valencià siga bandejat del sistema educatiu. No és sobrer recordar-ho el dia en què se celebra la trenta-tresena Trobada d'Escoles en Valencià de la Costera. Els polítics aposentats al Consell de la Generalitat, que volen anihilar la llengua, dissenyaren una consulta escolar amb més forats que un formatge suís. Calculaven que el castellà seria elegit com a llengua base educativa per majoria aclaparant. ¡Coartada perfecta per al pla de marginar el valencià! Els isqué el tret per la culata. L'opció pel valencià obtingué un suport del 77% a la Costera. ¡Ambició i determinació!

(publicat a Levante-EMV, el 17/05/2025)

Halt! Imatges que pensen

 Diumenge, Artur Heras va cloure la seua gran exposició a Xàtiva.

Habemus Papam

¿Fins a quan tindrà les mans lliures?

En 2017, el doctor Daniel J. Siegel, professor clínic de psiquiatria a l'Escola de Medicina de la Universitat de Califòrnia en Los Ángeles (UCLA), escrivia açò: «No sabrem si algú que tus i esternuda en l'altre extrem del vagó pateix una grip, bronquitis, un refredat, una pneumònia o una al·lèrgia, però no cal que un metge ens diga que el tossidor està malalt. Sabem que és més segur mantenir-se allunyat d'ell. També podem pensar que té un estat mental força qüestionable qui exalta les persones un dia i n'abusa el següent, qui implora l'aprovació de la gent inclús quan l'ataca, qui menteix compulsivament, contradient-se a tothora. No sols és més segur estar-ne lluny. També cal mantenir-lo allunyat de situacions en què puga fer mal.» La reflexió de Siegel anava dedicada a Donald Trump, que havia guanyat les eleccions presidencials en novembre de l'any anterior —no per vot popular, sinó gràcies al peculiar sistema electoral nord-americà— i exercia el seu primer mandat. El símil del tossidor utilitzat pel psiquiatra li anava que ni pintat a Trump, que ja donava mostres de sobra del seu tarannà i les seues actuacions força inquietants.

Imaginem algú amb els següents trets de personalitat: s'obsessiona amb fantasies d'amor ideal, bellesa, èxit i poder il·limitats; la seua percepció de la pròpia importància és exagerada; creu ser especial i únic, i que només poden comprendre'l persones especials o d'alt estatus, les úniques amb què hauria de relacionar-se; exigeix una admiració excessiva; sempre pensa que està en el seu dret; alberga unes expectatives poc raonables de rebre un tracte de favor especial i espera l'acompliment automàtic d'aqueixes expectatives; tendeix a l'explotació de les persones, per a traure'n profit o utilitzar-les en la consecució dels seus objectius; presenta actituds arrogants i superbes... Les semblances amb Trump són evidents. La manca d'empatia el duu a la incapacitat de reconèixer sentiments i necessitats d'altres persones i d'identificar-se amb elles. Molt sovint, té enveja dels altres o creu que els altres li la tenen. Experimenta variacions extremes en l'estat d'ànim. Té dificultats per a obtenir retroalimentació adequada de la seua conducta. Diu mentides freqüents per a mantenir l'autoestima i la il·lusió d'èxit. Té altres conductes antisocials afegides.

¿Com està la salut mental del mandatari nord-americà? No sé. Però són fàcilment observables el seu comportament i totes les conseqüències nefastes que se'n deriven: persecució i deportació de grups de persones, incloent minories religioses i immigrants, que són vistos com una amenaça; degradació, ridiculització i menyspreu dels rivals i els crítics; foment del culte a l'home poderós; apel·lació freqüent a la por i la ira; promeses de solució dels problemes si tothom confia en ell; intent de reinventar la història; nul·la preocupació per la veritat. Trump mai no demana disculpes ni admet errors d'importància. Mostra una seguretat i una confiança excessives en si mateix. No veu necessitat de persuadir racionalment ningú. Menysprea i rebaixa les dones mentre al·lega enaltir-les. Desdenya institucions públiques com els tribunals, quan no estan subordinades a ell. Defèn la supremacia nacional sobre el dret internacional i el respecte a les altres nacions (és una amenaça total per al medi ambient, la societat i les relacions internacionals). Incita i excusa la violència pública dels seus partidaris. Intenta desmuntar l'estat de dret i la democràcia liberal.

 

El president nord-americà ha inventat una nova manera d'exercir el poder de forma totalitària, el trumpisme. Trump 2.0 té molt més poder que al primer mandat. Controla Congrés, Senat, Cort Suprema i vint-i-set dels cinquanta estats de la federació. Fins ara —ja veurem quant li dura—, comptava també amb el suport de grans empreses, que pensaven beneficiar-se de les decisions fiscals i comercials que prenga Trump. Sent que té les mans lliures per a fer el que vulga. La qüestió bàsica és saber fins a quan preferirà el Partit Republicà que Trump li traga les castanyes del foc; el president narcisista dels EUA està adoptant una sèrie de mesures controvertides que molts congressistes republicans no s'atrevien a liderar (comiat de funcionaris, atac a la sanitat, l'educació i els serveis socials, lleis contra la immigració, mur de separació amb Mèxic, retirada de tractats comercials, greuges a països aliats, represa de l'explotació del carbó...). Això sí, donen el seu suport si les lidera altre. Però alguns empresaris —els del petroli, per exemple— ja estan penedits. És possible que, atès el caos desencadenat, alguns trumpistes caiguen del cavall.

Sempre hi ha hagut nazis

Creure que els EUA sempre han estat modèlicament democràtics és una falsa creença. El país va nàixer sobre unes bases (el puritanisme cristià, el genocidi dels pobles nadius i l'esclavisme) que marcarien el seu futur. A més, s'hi van incorporar factors (violència i ús abusiu de les armes) encara presents a la societat nord-americana. Hi ha altres creences infundades. La suposició que el nazisme no tingué simpatitzants als EUA n'és una. Hi havia americans que donaven suport a Hitler, com ara el magnat de la premsa William Randolph Hearst o l'avi matern nord-americà d'Elon Musk. També hi hagué simpatitzants del nazisme al Regne Unit i França. L'elit financera nord-americana estava a favor de Hitler. Es conta una anècdota sobre el gran actor i cineasta Charles Chaplin. Per encàrrec de Hitler, Leni Riefenstahl rodà el documental de propaganda política més cèlebre des de la invenció del cinema, El triomf de la voluntat, cent catorze minuts destinats a enaltir els aconseguiments del nacionalsocialisme i a propagar internacionalment la imatge d'una nova Alemanya restaurada després del fracàs de la Primera Guerra Mundial.

El documental es projectà al MOMA de Nova York. Entre els espectadors estaven René Clair i Chaplin. El francès contà que algú començà a petar-se de riure. La gent es girà bruscament per a mormolar el maleducat i descobrí amb estupor que el rialler era ni més ni menys que el còmic més famós del moment, Charles Chaplin. El documental li donà la inspiració per a escriure i rodar la pel·lícula satírica El gran dictador. Durant el rodatge, rebé pressions i amenaces. A Espanya no s'estrenaria fins a la mort de Franco. Chaplin acabaria expulsat dels EUA acusat de simpaties comunistes i activitats antiamericanes. I ja que parlem de les Espanyes, el franquisme, varietat autòctona del feixisme, va simpatitzar inicialment amb el nazisme, encara que després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Franco decidís amagar les creus gammades. El franquisme mai no ha desaparegut del tot, malgrat el final de la dictadura. L'endemà de morir Franco, milions de franquistes intentaren fer creure que eren demòcrates. ¡Això és pura ficció! Si no s'hagués tancat la capella ardent, encara hi hauria cua per a veure el fèretre del dictador.

I algunes d'aquelles persones que feien cua encara viuen i victoregen Franco a la primera ocasió. Fills i néts de franquistes han sentit en casa els vítols a Franco. La resistència contra la dictadura fou heroica i minoritària —protagonitzada per un grapat de comunistes, perquè el PSOE estava desaparegut. Quaranta anys de feixisme van crear un franquisme sociològic que encara roman. Es parla del pacte de la Transició. En realitat, fou un tracte aprofitat: democràcia a canvi d'oblit dels crims de la dictadura. I el partit que esdevingué hegemònic a la dreta, el PP, fou fundat per Fraga, ministre de Franco. Fraga havia firmat tres sentències de mort. També fou ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro. El seu mandat es va caracteritzar per la repressió i episodis com la matança de cinc treballadors a Vitòria, la detenció de líders de l'oposició i i els successos de Montejurra. Fraga aprovà l'operació del búnker contra els carlistes integrats en Coordinació Democràtica. L'operació, en què participaren sicaris ultres italians i argentins, se saldà amb dos morts i diversos ferits. Fa riure sentir dir que Fraga era partidari de la llibertat i la democràcia.

Aquest personatge encunyà la frase cèlebre: La calle es mía. Com a representant de la dreta més reaccionària, podria haver dit tranquil·lament: España es mía. El PP, ple de franquistes, mai no ha volgut condemnar la dictadura. Vox, que és una escissió del PP, enalteix directament Franco i el seu règim. Durant molt de temps, pensàrem que aquestes coses només passaven a Espanya, que l'enaltiment impune de nazisme i feixisme era impossible en Alemanya o Itàlia. Doncs la realitat s'imposa. El nazisme avança en Alemanya. A Itàlia governa una neofeixista. A França, Marine Le Pen estigué a tocar del poder. A Romania, ha guanyat les eleccions un admirador de Trump i Putin. Quant als EUA, podrà sorprendre a moltes persones que Trump i el moviment MAGA estiguen dirigint-se cap al feixisme a velocitat de vertigen, però ja s'ha dit abans que les pulsions nazis (racisme, suprematisme, violència, persecució de la dissidència, imperialisme) no són alienes a la tradició política nord-americana. Amb Trump, està sorgint l'element que faltava, el totalitarisme. I aquest totalitarisme va camí de convertir-se en hegemònic a escala planetària.

Dissabte de diàlegs literaris

Els paellers de Llocnou

He de començar per dir que jo no tenia coneixements sobre els aspectes tècnics de la distribució d'electricitat. Tanmateix, els mitjans de comunicació han intentat donar des de dimarts un curs intensiu sobre la matèria. ¿Quina és la causa de l'apagada de dilluns? Distingir la veritat de la mentida és tasca àrdua, perquè l'incident començà a utilitzar-se aviat com una arma llancívola contra el govern. Jo he procurat llegir o escoltar les opinions de científics, tècnics i divulgadors de ciència i tecnologia. És massa d'hora per a traure conclusions definitives, però ja em faig una idea del que va passar. Hi ha una primera qüestió que tinc molt clara: en cada moment, oferta i demanda d'energia elèctrica han de ser iguals. El sistema ha d'adaptar la generació a la demanda de manera exacta. En cas de desequilibri i manca de mecanismes d'estabilització instantanis, es produeixen oscil·lacions de freqüència que poden provocar el col·lapse. Si les fotovoltaiques introdueixen electricitat en la xarxa d'alta tensió sense sistemes estabilitzadors (que requereixen moltes inversions) pot haver-hi una oscil·lació a la baixa amb caiguda dràstica de generació i apagada monumental.

Dilluns, les centrals tèrmiques de cicle combinat, que funcionen amb gas, i les nuclears podrien haver estabilitzat la xarxa. Però la cobdícia de les empreses elèctriques, que no volen perdre beneficis, abocà al desastre. Amb un pic d'energia renovable que va arribar al 80%, quasi totes les tèrmiques i les nuclears estaven apagades. No volien cremar combustible, perquè el preu de l'electricitat era molt barat —negatiu en alguns moments. La falta de connexió amb França fou altre motiu de desequilibri. Els país veí té una enorme quantitat de centrals nuclears que vol amortitzar exportant l'energia que li sobra. No li interessa, per tant, importar energia renovable barata ni que aquesta travesse el seu territori en direcció a altres països europeus. Per això es diu que Espanya i Portugal són una "illa energètica". Però ja n'hi ha prou, de qüestions tècniques. Els territoris peninsulars es quedaren sense llum durant moltes hores —dotze a Xàtiva. ¿Com s'ho prengué la gent? Segons la premsa i els telenotícies, millor del que u hagués pogut pensar.

Una coneguda participant en tertúlies televisives, cap de la secció d'opinió d'un diari de Madrid, afirmava que la població havia entrat en pànic sense que Pedro Sánchez fes res per alleujar-lo. Jo he vist escenes en alguns noticiaris que desmenteixen l'afirmació: festa al carrer en una gran ciutat; rogles escoltant un transistor a piles —que va experimentar una revifada inesperada—; viatgers davant d'un tren parat enmig del no-res que executaven una coreografia; espontanis que regulaven el trànsit en absència de semàfors... També va revifar momentàniament l'antic costum d'eixir al balcó per a contemplar el carrer. No hi ha hagut un augment destacable de delictes o incidents. És clar que el tall elèctric creà complicacions: als usuaris dels ferrocarrils, als malalts necessitats de certs aparells —respiradors, per exemple—, a qui li urgia traure diners del caixer, als amos de tendes de productes peribles, a gent que es quedà tancada en ascensors, a múltiples empreses... A casa meua, només teníem por de perdre tot el congelat de la nevera, o de no poder dutxar-nos amb aigua calenta, però pànic... ¡Exageracions! També hi hagué altres anècdotes.

Dilluns, a l'hora de dinar, es formà cua als paellers de l'entrada de Llocnou d'en Fenollet —m'ho ha contat Pere, un amic. Jo vaig anar a un establiment de menjar per a emportar. Les rostidores no funcionaven, però vaig arribar a temps de comprar arròs al forn. ¡Uei! La vitroceràmica de casa no s'encenia. Al carrer de la Reina, una colla de xics i xiques van seure, cap a les set de la vesprada, en la terrassa del bar Dexter, que estava tancat. Havien dut de casa o de la tenda d'una gasolinera —ves a saber— cerveses, refrescs, papes, cacaus, tramussos... Van estar de festa fins a la mitjanit. Ho sé perquè el bar està sota el meu pis. En fi, a Xàtiva no passà res. La policia patrullà per a evitar incidents i el Lluís Alcanyís funcionà amb grups electrògens. Esperem que una futura apagada no siga més greu; ja estem avisats de la vulnerabilitat de la tecnologia. De moment, el Barça-Inter de Milà no alterà la xarxa elèctrica. (La transmissió d'un partit de futbol pot produir pujades i baixades de freqüència; baixa en el descans i puja quan es xiula un penal.)

(publicat a Levante-EMV, el 03/05/2025)

Catòlics que no entenen la seua religió

Des que traspassà el papa Francesc, moltes reflexions de persones diverses han girat al voltant de dos interrogants: ¿Ha realitzat canvis en l'Església o no? ¿Era conservador o progressista? Jo també em faig les mateixes preguntes, però cal delimitar el seu abast abans de contestar-les. Hi ha qüestions que només incumbeixen els catòlics. Podem posar un exemple. Francesc ha dit de totes les maneres possibles que la dona ha de tenir més protagonisme en la institució eclesial, però l'accés de les dones al diaconat o al sacerdoci ha quedat aparcat. Açò podrà desagradar a molta gent, però l'última paraula sobre això és de les persones que se senten membres de l'Església. A mi em pot disgustar determinada norma d'un club privat. Puc optar per no afiliar-m'hi o per sol·licitar l'ingrés i intentar canviar els estatuts des de dins. Molts creien que el papa introduiria novetats en una extensa llista d'assumptes eclesials: accés de la dona al sacerdoci, dispensa del celibat eclesiàstic, dispensació de sagraments a divorciats i persones homosexuals, neteja de la Cúria Vaticana, rebuig dels clergues pederastes... En general, les novetats han estat mínimes.

En qüestions que afecten el nucli doctrinal de l'Església (avortament, matrimoni de persones del mateix sexe) la posició de Francesc no s'ha mogut ni un mil·límetre. Titllà de crim l'avortament i de sicaris els metges que el practiquen legalment. Ara bé, els més directament concernits per tot això han de ser els catòlics. A nivell simbòlic, Bergoglio ha intentat modernitzar la imatge de l’Església. El seu pontificat ha estat curull de bones paraules, i de gestos. Fou persona allunyada de la pompa. Sempre donà mostres de senzillesa. Els seus predecessors solien exhibir pectorals d’or i pedres precioses. Ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que havien lluït anteriors pontífexs en grans solemnitats. (Ell únicament es ficava l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi.) Trià el nom del poverello d'Assís, Francesc, per a exercir el seu pontificat. No volgué ocupar les estances del Palau Apostòlic destinades als papes. I ha quedat per a la posteritat la imatge de les sabates negres desgastades que calçava, en comptes de les roges d'anteriors pontífexs. Els sectors tradicionalistes no estaven molt contents amb aquests gestos.

Tanmateix, les idees morals i doctrinals de Bergoglio eren tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admetien equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo. D'altra banda, canviar les inèrcies de la maquinària burocràtica més antiga del món demana un esforç ímprobe. Encara que siguen teòrics monarques absoluts, els pontífexs són sovint ostatges del poder. Bergoglio ha canviat ben poques coses i a mitges. Des del punt de vista estrictament eclesial, els catòlics jutjaran si ha estat un papa progressista o retrògrad. Als no catòlics ens toca opinar sobre el poder d'influència papal en afers externs a l'Església Catòlica. Com els seus predecessors, Bergoglio fou cap d'un estat que manté relacions diplomàtiques amb altres estats. Les opinions del pontífex sobre múltiples assumptes són ateses amb interès per moltes persones de tot el món, polítics inclosos. En els inicis del seu pontificat, Francesc va dir: Jamás he sido de derechas. «Llavors, si no és de dretes, és d'esquerres», van concloure precipitadament alguns. La dreta reaccionària i el feixisme el van posar en el seu punt de mira.

Abascal, Díaz Ayuso o Milei buidaren el pap. Enviado de Satán, l'anomenà el president argentí. Ciudadano Bergoglio, li deia el cap de Vox. Quan el papa ja havia mort, Jiménez Losantos el va deixar com un drap brut. El Espíritu Santo también se equivoca, va dir. No, Francesc no era un comunista. Llavors, ¿per què suscitava tanta animadversió en la dreta? Perquè no estava a favor del corrent dominant entre els conservadors. Toda mi educación se la debo a la escuela pública argentina, va proclamar. (No sé què pensaria de la concertada espanyola.) Quan li preguntaren per què havia permès la benedicció de parelles del mateix sexe, va dir que les benediccions són per a tots. Afirmava que destruir el medi ambient és una ofensa a Déu, un pecat. Sostenia que l'evolució no contradiu la creació, que Déu no és un mag i que la Bíblia no ha de ser presa de manera literal. Demanava justícia social. Va recalcar sovint que els mercats no serveixen a les persones. Deia que el cristianisme ha d'estar al costat dels pobres, que l'individualisme pervers del capitalisme contradiu el missatge cristià. La pobreza está en el centro del Evangelio, repetia.

Potser recordava les paraules de Crist. «Del cert us dic que difícilment entrarà un ric al regne dels cels. Us ho torne a dir: és més fàcil passar un camell per l'ull d'una agulla que entrar un ric en el regne de Déu.» (Mateu 19, 23-30) El papa Bergoglio demanava que els immigrants foren ben acollits. Afirmava que lleis més restrictives o militarització de les fronteres no són útils davant l'enorme drama de la immigració. Deia que rebutjar els immigrants és un pecat greu. Advocava per ampliar les rutes d'accés segures i legals per als nouvinguts, facilitant refugi als qui fugen de la guerra, la violència, la persecució i les calamitats. Referint-se a Espanya, féu aquestes reflexions: Siempre he defendido el derecho a la verdad, el derecho a una sepultura digna, a encontrar los cadáveres. Una sociedad no puede sonreír al futuro teniendo a sus muertos escondidos [...] Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. També és coneguda la posició del papa sobre el genocidi perpetrat a Gaza. Trucava tots els dies a la parròquia catòlica de la zona per tal d'alçar l'ànim dels qui hi resisteixen les bombes, la fam, les tortures i la mort.

Inclús quan Francesc emmalaltí, seguí trucant des de l'hospital. En el seu últim missatge públic, demanà alto el foc immediat en Gaza i Ucraïna. Era del parer que l'Església Catòlica no ha d'estar al servei d'idees, sinó de persones. La humanitat ha d'estar per davant dels dogmes. És clar que aquests posicionaments del papa en assumptes que afecten la humanitat creient i no creient suscitaven l'antipatia de la dreta i la simpatia de moltes esquerres. Quan Bergoglio subratllà que no era de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església Catòlica no és de dretes ni d’esquerres», ¿volia emfatitzar que sempre havia militat a l’altre bàndol? Ves a saber. Segons el meu parer, deduir que el papa era d'esquerres és errat. En realitat, volia tornar als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, dones, malalts, xiquets... Potser només volia reivindicar els valors del cristianisme primigeni, adulterats pel pas dels segles. (De fet, criticava també l'excés de clericalisme.) Per això es va posicionar davant d'un sistema que produeix pobresa, guerra i col·lapse ecològic, una sola crisi amb moltes cares.

 

 

A la dreta, grafit aparegut en un mur de Roma abans de les exèquies papals

 

A la dreta catòlica no li agradaven les crítiques papals al sistema econòmic que ens està portant a la tragèdia —al·lusió als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants. Els conservadors tampoc no païen escoltar que l’Església no ha d'estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals. (¡Bones paraules de nou!) El desgrat només pot tenir una explicació: la dreta no entén la seua pròpia religió. (Els hipòcrites a les exèquies papals eren multitud.) Quan Francesc eliminava distàncies amb els fidels, suprimia l’oripell i rebutjava les vestimentes i els vehicles ostentosos, seguia els consells evangèlics. Les sabates negres gastades i la gent marginada que esperà el cadàver a les portes de Santa Maria la Major simbolitzen molt bé la determinació de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, d'estar amb els pobres. Intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és, però, missió impossible. Les contradiccions són insalvables. Tornem al principi. ¿Bergoglio era conservador o progressista? No sé. L'extrema dreta no el podia veure i li lladrava. Trump mastegava xiclet durant el funeral.

Romeria 2025