Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.
Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!
Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (gerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.
Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!
Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (gerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.
Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada