Creure que els EUA sempre han estat modèlicament democràtics és una falsa creença. El país va nàixer sobre unes bases (el puritanisme cristià, el genocidi dels pobles nadius i l'esclavisme) que marcarien el seu futur. A més, s'hi van incorporar factors (violència i ús abusiu de les armes) encara presents a la societat nord-americana. Hi ha altres creences infundades. La suposició que el nazisme no tingué simpatitzants als EUA n'és una. Hi havia americans que donaven suport a Hitler, com ara el magnat de la premsa William Randolph Hearst o l'avi matern nord-americà d'Elon Musk. També hi hagué simpatitzants del nazisme al Regne Unit i França. L'elit financera nord-americana estava a favor de Hitler. Es conta una anècdota sobre el gran actor i cineasta Charles Chaplin. Per encàrrec de Hitler, Leni Riefenstahl rodà el documental de propaganda política més cèlebre des de la invenció del cinema, El triomf de la voluntat, cent catorze minuts destinats a enaltir els aconseguiments del nacionalsocialisme i a propagar internacionalment la imatge d'una nova Alemanya restaurada després del fracàs de la Primera Guerra Mundial.
El documental es projectà al MOMA de Nova York. Entre els espectadors estaven René Clair i Chaplin. El francès contà que algú començà a petar-se de riure. La gent es girà bruscament per a mormolar el maleducat i descobrí amb estupor que el rialler era ni més ni menys que el còmic més famós del moment, Charles Chaplin. El documental li donà la inspiració per a escriure i rodar la pel·lícula satírica El gran dictador. Durant el rodatge, rebé pressions i amenaces. A Espanya no s'estrenaria fins a la mort de Franco. Chaplin acabaria expulsat dels EUA acusat de simpaties comunistes i activitats antiamericanes. I ja que parlem de les Espanyes, el franquisme, varietat autòctona del feixisme, va simpatitzar inicialment amb el nazisme, encara que després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Franco decidís amagar les creus gammades. El franquisme mai no ha desaparegut del tot, malgrat el final de la dictadura. L'endemà de morir Franco, milions de franquistes intentaren fer creure que eren demòcrates. ¡Això és pura ficció! Si no s'hagués tancat la capella ardent, encara hi hauria cua per a veure el fèretre del dictador.
I algunes d'aquelles persones que feien cua encara viuen i victoregen Franco a la primera ocasió. Fills i néts de franquistes han sentit en casa els vítols a Franco. La resistència contra la dictadura fou heroica i minoritària —protagonitzada per un grapat de comunistes, perquè el PSOE estava desaparegut. Quaranta anys de feixisme van crear un franquisme sociològic que encara roman. Es parla del pacte de la Transició. En realitat, fou un tracte aprofitat: democràcia a canvi d'oblit dels crims de la dictadura. I el partit que esdevingué hegemònic a la dreta, el PP, fou fundat per Fraga, ministre de Franco. Fraga havia firmat tres sentències de mort. També fou ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro. El seu mandat es va caracteritzar per la repressió i episodis com la matança de cinc treballadors a Vitòria, la detenció de líders de l'oposició i i els successos de Montejurra. Fraga aprovà l'operació del búnker contra els carlistes integrats en Coordinació Democràtica. L'operació, en què participaren sicaris ultres italians i argentins, se saldà amb dos morts i diversos ferits. Fa riure sentir dir que Fraga era partidari de la llibertat i la democràcia.
Aquest personatge encunyà la frase cèlebre: La calle es mía. Com a representant de la dreta més reaccionària, podria haver dit tranquil·lament: España es mía. El PP, ple de franquistes, mai no ha volgut condemnar la dictadura. Vox, que és una escissió del PP, enalteix directament Franco i el seu règim. Durant molt de temps, pensàrem que aquestes coses només passaven a Espanya, que l'enaltiment impune de nazisme i feixisme era impossible en Alemanya o Itàlia. Doncs la realitat s'imposa. El nazisme avança en Alemanya. A Itàlia governa una neofeixista. A França, Marine Le Pen estigué a tocar del poder. A Romania, ha guanyat les eleccions un admirador de Trump i Putin. Quant als EUA, podrà sorprendre a moltes persones que Trump i el moviment MAGA estiguen dirigint-se cap al feixisme a velocitat de vertigen, però ja s'ha dit abans que les pulsions nazis (racisme, suprematisme, violència, persecució de la dissidència, imperialisme) no són alienes a la tradició política nord-americana. Amb Trump, està sorgint l'element que faltava, el totalitarisme. I aquest totalitarisme va camí de convertir-se en hegemònic a escala planetària.
El documental es projectà al MOMA de Nova York. Entre els espectadors estaven René Clair i Chaplin. El francès contà que algú començà a petar-se de riure. La gent es girà bruscament per a mormolar el maleducat i descobrí amb estupor que el rialler era ni més ni menys que el còmic més famós del moment, Charles Chaplin. El documental li donà la inspiració per a escriure i rodar la pel·lícula satírica El gran dictador. Durant el rodatge, rebé pressions i amenaces. A Espanya no s'estrenaria fins a la mort de Franco. Chaplin acabaria expulsat dels EUA acusat de simpaties comunistes i activitats antiamericanes. I ja que parlem de les Espanyes, el franquisme, varietat autòctona del feixisme, va simpatitzar inicialment amb el nazisme, encara que després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Franco decidís amagar les creus gammades. El franquisme mai no ha desaparegut del tot, malgrat el final de la dictadura. L'endemà de morir Franco, milions de franquistes intentaren fer creure que eren demòcrates. ¡Això és pura ficció! Si no s'hagués tancat la capella ardent, encara hi hauria cua per a veure el fèretre del dictador.
I algunes d'aquelles persones que feien cua encara viuen i victoregen Franco a la primera ocasió. Fills i néts de franquistes han sentit en casa els vítols a Franco. La resistència contra la dictadura fou heroica i minoritària —protagonitzada per un grapat de comunistes, perquè el PSOE estava desaparegut. Quaranta anys de feixisme van crear un franquisme sociològic que encara roman. Es parla del pacte de la Transició. En realitat, fou un tracte aprofitat: democràcia a canvi d'oblit dels crims de la dictadura. I el partit que esdevingué hegemònic a la dreta, el PP, fou fundat per Fraga, ministre de Franco. Fraga havia firmat tres sentències de mort. També fou ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro. El seu mandat es va caracteritzar per la repressió i episodis com la matança de cinc treballadors a Vitòria, la detenció de líders de l'oposició i i els successos de Montejurra. Fraga aprovà l'operació del búnker contra els carlistes integrats en Coordinació Democràtica. L'operació, en què participaren sicaris ultres italians i argentins, se saldà amb dos morts i diversos ferits. Fa riure sentir dir que Fraga era partidari de la llibertat i la democràcia.
Aquest personatge encunyà la frase cèlebre: La calle es mía. Com a representant de la dreta més reaccionària, podria haver dit tranquil·lament: España es mía. El PP, ple de franquistes, mai no ha volgut condemnar la dictadura. Vox, que és una escissió del PP, enalteix directament Franco i el seu règim. Durant molt de temps, pensàrem que aquestes coses només passaven a Espanya, que l'enaltiment impune de nazisme i feixisme era impossible en Alemanya o Itàlia. Doncs la realitat s'imposa. El nazisme avança en Alemanya. A Itàlia governa una neofeixista. A França, Marine Le Pen estigué a tocar del poder. A Romania, ha guanyat les eleccions un admirador de Trump i Putin. Quant als EUA, podrà sorprendre a moltes persones que Trump i el moviment MAGA estiguen dirigint-se cap al feixisme a velocitat de vertigen, però ja s'ha dit abans que les pulsions nazis (racisme, suprematisme, violència, persecució de la dissidència, imperialisme) no són alienes a la tradició política nord-americana. Amb Trump, està sorgint l'element que faltava, el totalitarisme. I aquest totalitarisme va camí de convertir-se en hegemònic a escala planetària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada