La utilització de la mentida com a arma política té precedents molt antics. Se'n poden enumerar alguns a partir del segle XIX. Stephen Crane, autor de La insígnia roja del coratge, compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. Una biografia de Crane escrita per Paul Auster palesa que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. La nit del 15 de febrer de 1898, una violenta explosió destruí el Maine, un cuirassat nord-americà que es trobava fondejat a la badia de L'Havana. Les causes de l'explosió mai no foren aclarides, però l'opinió pública estatunidenca, esperonada per les mentides dels periòdics grocs propietat de William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer, assenyalà Espanya com a culpable. Això precipità la guerra entre els EUA i Espanya. Als anys trenta del segle passat, Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich, elevà la mentida a cotes desconegudes fins llavors. A ell se li atribueix aquesta cèlebre frase: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat.»
Sense dubte, però, el precedent més directe de l'actual situació, en què la mentida campa a pler, és la campanya de boles sobre l'atemptat de l'11-M. En una entrevista, José Miguel Monzón, el "Gran Wyoming", deia açò: «Assistim a un canvi de paradigma. La democràcia tal com l'hem coneguda s'acaba, perquè el periodisme ha mort. La mentida val tant com la veritat. Es fa servir la mentida com a moneda de canvi i és molt complicat desmuntar-la. [...] Pensar que la gent de dretes es creia les boles de l'atemptat era absurd, però necessitava un suport moral i va caure en la perversió del "tu menteix que jo et compre [el periòdic]".» Es referia als periodistes de l'anomenat "Sindicat del Crim" que propagaren les versions falses sobre l'11-M. «Els mitjans no donaven notícies, les inventaven. I sense informació no hi ha democràcia», afirmava Wyoming. És cert que la mentida viu com peix a l'aigua en les dictadures, però la democràcia liberal mai no ha estat aliena a les mentides. Ara bé, quan encara no existien la televisió ni Internet, mitjans molt potents de difusió, les campanyes de notícies falses no tenien tanta repercussió com ara.
Avui estan les xarxes socials, que donen suport a les boles. Elon Musk i Mark Zuckerberg han eliminat els filtres de llurs xarxes. S'hi pot difamar i mentir amb total tranquil·litat. L'algoritme envia la mentida contínuament i la gent predisposada creu que tothom pensa igual. Les xarxes adoben la indiferència o versions falses sobre fets colpidors —sobre la guerra genocida d'Israel, posem per cas. Les xarxes posen i lleven presidents. Han posat un colpista com a president dels EUA. Trump és un mentider. Si els polítics poden mentir, si la presidenta de la Comunitat de Madrid pot dir fill de puta a Sánchez, molts se senten autoritzats a fer el mateix. Com la gent de dretes necessita justificació, compra mentides com a veritats indiscutibles, si les solta un polític dels seus, com ara Trump o Díaz Ayuso. Sovint se sent a dir que tots els polítics són iguals. No. La dreta menteix, però l'esquerra no. Molts mitjans, que viuen de subvencions o d'ingressos per publicitat institucional de governs de dretes, difonen les fal·làcies. La seua intenció és derrocar governs d'esquerra. Ho estem veient ara. Es fan servir boles per a tractar de derrocar Sánchez.
La seqüència es repeteix: un mitjà publica una bola; una persona o un col·lectiu ultra (Manos Limpias, Hazte Oir) presenta una acusació basada en la bola; un jutge l'admet; l'oposició la duu al parlament per a erosionar el govern. A base de mentides, el neofeixisme s'estén pertot arreu, també per Europa. La situació és molt perillosa; sabem per experiència que nombroses persones s'apunten a cavall guanyador i voten més per emocions que per conviccions o interessos. Hi ha gent que es guia per interessos i n'hi ha que es guia per ideologia. L'electorat d'esquerra sol ser fidel a les seues conviccions ideològiques. Però les classes altes només voten pel seu interès. I enmig es troba la gran massa de gent que, malgrat no creure les fal·làcies populistes, compra les emocions que n'emanen. Si les mentides suplanten totalment la informació veraç, la democràcia liberal s'acaba i la dreta governarà tota la vida. I no parlem d'una dreta conservadora i moderada com la vella democràcia cristiana europea, sinó d'una extrema dreta que assumeix els postulats de la ideologia neoreaccionària, les idees de la il·lustració fosca, ben pròximes al feixisme. ¡Perill!
Segons el baròmetre mundial d'Open Society Foundation, a un 35% dels menors de 36 anys li semblaria bé un règim autoritari sense divisió de poders ni un sistema parlamentari efectiu. El context és propici per a la deshumanització i la insensibilitat, que s'aniran escampant com una gran taca d'oli. Marxem a velocitat vertiginosa cap a futurs escenaris de totalitarisme, exclusió i manca de llibertat. A les Espanyes, les enquestes auguren un futur triomf electoral del PP i Vox, que podrien sumar majoria parlamentària suficient per a formar govern. Això també significaria la victòria de la mentida utilitzada com a arma política. (Inclús al País Valencià, ni la DANA ni l'actuació lamentable del mentider Mazón semblen passar factura al bloc de dretes, segons molts sondejos.) Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i la joventut sota la dictadura feixista de Franco, no me'n sé avenir. Però les enquestes i els resultats de les eleccions celebrades en molts països no deixen massa marge per al dubte. Damunt, la desunió de l'esquerra tampoc no deixa marge per a l'optimisme. Per tant, el soroll, la fúria i les mentides de la dreta no van a minvar.
Sense dubte, però, el precedent més directe de l'actual situació, en què la mentida campa a pler, és la campanya de boles sobre l'atemptat de l'11-M. En una entrevista, José Miguel Monzón, el "Gran Wyoming", deia açò: «Assistim a un canvi de paradigma. La democràcia tal com l'hem coneguda s'acaba, perquè el periodisme ha mort. La mentida val tant com la veritat. Es fa servir la mentida com a moneda de canvi i és molt complicat desmuntar-la. [...] Pensar que la gent de dretes es creia les boles de l'atemptat era absurd, però necessitava un suport moral i va caure en la perversió del "tu menteix que jo et compre [el periòdic]".» Es referia als periodistes de l'anomenat "Sindicat del Crim" que propagaren les versions falses sobre l'11-M. «Els mitjans no donaven notícies, les inventaven. I sense informació no hi ha democràcia», afirmava Wyoming. És cert que la mentida viu com peix a l'aigua en les dictadures, però la democràcia liberal mai no ha estat aliena a les mentides. Ara bé, quan encara no existien la televisió ni Internet, mitjans molt potents de difusió, les campanyes de notícies falses no tenien tanta repercussió com ara.
Avui estan les xarxes socials, que donen suport a les boles. Elon Musk i Mark Zuckerberg han eliminat els filtres de llurs xarxes. S'hi pot difamar i mentir amb total tranquil·litat. L'algoritme envia la mentida contínuament i la gent predisposada creu que tothom pensa igual. Les xarxes adoben la indiferència o versions falses sobre fets colpidors —sobre la guerra genocida d'Israel, posem per cas. Les xarxes posen i lleven presidents. Han posat un colpista com a president dels EUA. Trump és un mentider. Si els polítics poden mentir, si la presidenta de la Comunitat de Madrid pot dir fill de puta a Sánchez, molts se senten autoritzats a fer el mateix. Com la gent de dretes necessita justificació, compra mentides com a veritats indiscutibles, si les solta un polític dels seus, com ara Trump o Díaz Ayuso. Sovint se sent a dir que tots els polítics són iguals. No. La dreta menteix, però l'esquerra no. Molts mitjans, que viuen de subvencions o d'ingressos per publicitat institucional de governs de dretes, difonen les fal·làcies. La seua intenció és derrocar governs d'esquerra. Ho estem veient ara. Es fan servir boles per a tractar de derrocar Sánchez.
La seqüència es repeteix: un mitjà publica una bola; una persona o un col·lectiu ultra (Manos Limpias, Hazte Oir) presenta una acusació basada en la bola; un jutge l'admet; l'oposició la duu al parlament per a erosionar el govern. A base de mentides, el neofeixisme s'estén pertot arreu, també per Europa. La situació és molt perillosa; sabem per experiència que nombroses persones s'apunten a cavall guanyador i voten més per emocions que per conviccions o interessos. Hi ha gent que es guia per interessos i n'hi ha que es guia per ideologia. L'electorat d'esquerra sol ser fidel a les seues conviccions ideològiques. Però les classes altes només voten pel seu interès. I enmig es troba la gran massa de gent que, malgrat no creure les fal·làcies populistes, compra les emocions que n'emanen. Si les mentides suplanten totalment la informació veraç, la democràcia liberal s'acaba i la dreta governarà tota la vida. I no parlem d'una dreta conservadora i moderada com la vella democràcia cristiana europea, sinó d'una extrema dreta que assumeix els postulats de la ideologia neoreaccionària, les idees de la il·lustració fosca, ben pròximes al feixisme. ¡Perill!
Segons el baròmetre mundial d'Open Society Foundation, a un 35% dels menors de 36 anys li semblaria bé un règim autoritari sense divisió de poders ni un sistema parlamentari efectiu. El context és propici per a la deshumanització i la insensibilitat, que s'aniran escampant com una gran taca d'oli. Marxem a velocitat vertiginosa cap a futurs escenaris de totalitarisme, exclusió i manca de llibertat. A les Espanyes, les enquestes auguren un futur triomf electoral del PP i Vox, que podrien sumar majoria parlamentària suficient per a formar govern. Això també significaria la victòria de la mentida utilitzada com a arma política. (Inclús al País Valencià, ni la DANA ni l'actuació lamentable del mentider Mazón semblen passar factura al bloc de dretes, segons molts sondejos.) Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i la joventut sota la dictadura feixista de Franco, no me'n sé avenir. Però les enquestes i els resultats de les eleccions celebrades en molts països no deixen massa marge per al dubte. Damunt, la desunió de l'esquerra tampoc no deixa marge per a l'optimisme. Per tant, el soroll, la fúria i les mentides de la dreta no van a minvar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada