Des que traspassà el papa Francesc, moltes reflexions de persones diverses han girat al voltant de dos interrogants: ¿Ha realitzat canvis en l'Església o no? ¿Era conservador o progressista? Jo també em faig les mateixes preguntes, però cal delimitar el seu abast abans de contestar-les. Hi ha qüestions que només incumbeixen els catòlics. Podem posar un exemple. Francesc ha dit de totes les maneres possibles que la dona ha de tenir més protagonisme en la institució eclesial, però l'accés de les dones al diaconat o al sacerdoci ha quedat aparcat. Açò podrà desagradar a molta gent, però l'última paraula sobre això és de les persones que se senten membres de l'Església. A mi em pot disgustar determinada norma d'un club privat. Puc optar per no afiliar-m'hi o per sol·licitar l'ingrés i intentar canviar els estatuts des de dins. Molts creien que el papa introduiria novetats en una extensa llista d'assumptes eclesials: accés de la dona al sacerdoci, dispensa del celibat eclesiàstic, dispensació de sagraments a divorciats i persones homosexuals, neteja de la Cúria Vaticana, rebuig dels clergues pederastes... En general, les novetats han estat mínimes.
En qüestions que afecten el nucli doctrinal de l'Església (avortament, matrimoni de persones del mateix sexe) la posició de Francesc no s'ha mogut ni un mil·límetre. Titllà de crim l'avortament i de sicaris els metges que el practiquen legalment. Ara bé, els més directament concernits per tot això han de ser els catòlics. A nivell simbòlic, Bergoglio ha intentat modernitzar la imatge de l’Església. El seu pontificat ha estat curull de bones paraules, i de gestos. Fou persona allunyada de la pompa. Sempre donà mostres de senzillesa. Els seus predecessors solien exhibir pectorals d’or i pedres precioses. Ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que havien lluït anteriors pontífexs en grans solemnitats. (Ell únicament es ficava l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi.) Trià el nom del poverello d'Assís, Francesc, per a exercir el seu pontificat. No volgué ocupar les estances del Palau Apostòlic destinades als papes. I ha quedat per a la posteritat la imatge de les sabates negres desgastades que calçava, en comptes de les roges d'anteriors pontífexs. Els sectors tradicionalistes no estaven molt contents amb aquests gestos.
Tanmateix, les idees morals i doctrinals de Bergoglio eren tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admetien equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo. D'altra banda, canviar les inèrcies de la maquinària burocràtica més antiga del món demana un esforç ímprobe. Encara que siguen teòrics monarques absoluts, els pontífexs són sovint ostatges del poder. Bergoglio ha canviat ben poques coses i a mitges. Des del punt de vista estrictament eclesial, els catòlics jutjaran si ha estat un papa progressista o retrògrad. Als no catòlics ens toca opinar sobre el poder d'influència papal en afers externs a l'Església Catòlica. Com els seus predecessors, Bergoglio fou cap d'un estat que manté relacions diplomàtiques amb altres estats. Les opinions del pontífex sobre múltiples assumptes són ateses amb interès per moltes persones de tot el món, polítics inclosos. En els inicis del seu pontificat, Francesc va dir: Jamás he sido de derechas. «Llavors, si no és de dretes, és d'esquerres», van concloure precipitadament alguns. La dreta reaccionària i el feixisme el van posar en el seu punt de mira.
Abascal, Díaz Ayuso o Milei buidaren el pap. Enviado de Satán, l'anomenà el president argentí. Ciudadano Bergoglio, li deia el cap de Vox. Quan el papa ja havia mort, Jiménez Losantos el va deixar com un drap brut. El Espíritu Santo también se equivoca, va dir. No, Francesc no era un comunista. Llavors, ¿per què suscitava tanta animadversió en la dreta? Perquè no estava a favor del corrent dominant entre els conservadors. Toda mi educación se la debo a la escuela pública argentina, va proclamar. (No sé què pensaria de la concertada espanyola.) Quan li preguntaren per què havia permès la benedicció de parelles del mateix sexe, va dir que les benediccions són per a tots. Afirmava que destruir el medi ambient és una ofensa a Déu, un pecat. Sostenia que l'evolució no contradiu la creació, que Déu no és un mag i que la Bíblia no ha de ser presa de manera literal. Demanava justícia social. Va recalcar sovint que els mercats no serveixen a les persones. Deia que el cristianisme ha d'estar al costat dels pobres, que l'individualisme pervers del capitalisme contradiu el missatge cristià. La pobreza está en el centro del Evangelio, repetia.
Potser recordava les paraules de Crist. «Del cert us dic que difícilment entrarà un ric al regne dels cels. Us ho torne a dir: és més fàcil passar un camell per l'ull d'una agulla que entrar un ric en el regne de Déu.» (Mateu 19, 23-30) El papa Bergoglio demanava que els immigrants foren ben acollits. Afirmava que lleis més restrictives o militarització de les fronteres no són útils davant l'enorme drama de la immigració. Deia que rebutjar els immigrants és un pecat greu. Advocava per ampliar les rutes d'accés segures i legals per als nouvinguts, facilitant refugi als qui fugen de la guerra, la violència, la persecució i les calamitats. Referint-se a Espanya, féu aquestes reflexions: Siempre he defendido el derecho a la verdad, el derecho a una sepultura digna, a encontrar los cadáveres. Una sociedad no puede sonreír al futuro teniendo a sus muertos escondidos [...] Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. També és coneguda la posició del papa sobre el genocidi perpetrat a Gaza. Trucava tots els dies a la parròquia catòlica de la zona per tal d'alçar l'ànim dels qui hi resisteixen les bombes, la fam, les tortures i la mort.
Inclús quan Francesc emmalaltí, seguí trucant des de l'hospital. En el seu últim missatge públic, demanà alto el foc immediat en Gaza i Ucraïna. Era del parer que l'Església Catòlica no ha d'estar al servei d'idees, sinó de persones. La humanitat ha d'estar per davant dels dogmes. És clar que aquests posicionaments del papa en assumptes que afecten la humanitat creient i no creient suscitaven l'antipatia de la dreta i la simpatia de moltes esquerres. Quan Bergoglio subratllà que no era de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església Catòlica no és de dretes ni d’esquerres», ¿volia emfatitzar que sempre havia militat a l’altre bàndol? Ves a saber. Segons el meu parer, deduir que el papa era d'esquerres és errat. En realitat, volia tornar als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, dones, malalts, xiquets... Potser només volia reivindicar els valors del cristianisme primigeni, adulterats pel pas dels segles. (De fet, criticava també l'excés de clericalisme.) Per això es va posicionar davant d'un sistema que produeix pobresa, guerra i col·lapse ecològic, una sola crisi amb moltes cares.
En qüestions que afecten el nucli doctrinal de l'Església (avortament, matrimoni de persones del mateix sexe) la posició de Francesc no s'ha mogut ni un mil·límetre. Titllà de crim l'avortament i de sicaris els metges que el practiquen legalment. Ara bé, els més directament concernits per tot això han de ser els catòlics. A nivell simbòlic, Bergoglio ha intentat modernitzar la imatge de l’Església. El seu pontificat ha estat curull de bones paraules, i de gestos. Fou persona allunyada de la pompa. Sempre donà mostres de senzillesa. Els seus predecessors solien exhibir pectorals d’or i pedres precioses. Ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que havien lluït anteriors pontífexs en grans solemnitats. (Ell únicament es ficava l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi.) Trià el nom del poverello d'Assís, Francesc, per a exercir el seu pontificat. No volgué ocupar les estances del Palau Apostòlic destinades als papes. I ha quedat per a la posteritat la imatge de les sabates negres desgastades que calçava, en comptes de les roges d'anteriors pontífexs. Els sectors tradicionalistes no estaven molt contents amb aquests gestos.
Tanmateix, les idees morals i doctrinals de Bergoglio eren tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admetien equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo. D'altra banda, canviar les inèrcies de la maquinària burocràtica més antiga del món demana un esforç ímprobe. Encara que siguen teòrics monarques absoluts, els pontífexs són sovint ostatges del poder. Bergoglio ha canviat ben poques coses i a mitges. Des del punt de vista estrictament eclesial, els catòlics jutjaran si ha estat un papa progressista o retrògrad. Als no catòlics ens toca opinar sobre el poder d'influència papal en afers externs a l'Església Catòlica. Com els seus predecessors, Bergoglio fou cap d'un estat que manté relacions diplomàtiques amb altres estats. Les opinions del pontífex sobre múltiples assumptes són ateses amb interès per moltes persones de tot el món, polítics inclosos. En els inicis del seu pontificat, Francesc va dir: Jamás he sido de derechas. «Llavors, si no és de dretes, és d'esquerres», van concloure precipitadament alguns. La dreta reaccionària i el feixisme el van posar en el seu punt de mira.
Abascal, Díaz Ayuso o Milei buidaren el pap. Enviado de Satán, l'anomenà el president argentí. Ciudadano Bergoglio, li deia el cap de Vox. Quan el papa ja havia mort, Jiménez Losantos el va deixar com un drap brut. El Espíritu Santo también se equivoca, va dir. No, Francesc no era un comunista. Llavors, ¿per què suscitava tanta animadversió en la dreta? Perquè no estava a favor del corrent dominant entre els conservadors. Toda mi educación se la debo a la escuela pública argentina, va proclamar. (No sé què pensaria de la concertada espanyola.) Quan li preguntaren per què havia permès la benedicció de parelles del mateix sexe, va dir que les benediccions són per a tots. Afirmava que destruir el medi ambient és una ofensa a Déu, un pecat. Sostenia que l'evolució no contradiu la creació, que Déu no és un mag i que la Bíblia no ha de ser presa de manera literal. Demanava justícia social. Va recalcar sovint que els mercats no serveixen a les persones. Deia que el cristianisme ha d'estar al costat dels pobres, que l'individualisme pervers del capitalisme contradiu el missatge cristià. La pobreza está en el centro del Evangelio, repetia.
Potser recordava les paraules de Crist. «Del cert us dic que difícilment entrarà un ric al regne dels cels. Us ho torne a dir: és més fàcil passar un camell per l'ull d'una agulla que entrar un ric en el regne de Déu.» (Mateu 19, 23-30) El papa Bergoglio demanava que els immigrants foren ben acollits. Afirmava que lleis més restrictives o militarització de les fronteres no són útils davant l'enorme drama de la immigració. Deia que rebutjar els immigrants és un pecat greu. Advocava per ampliar les rutes d'accés segures i legals per als nouvinguts, facilitant refugi als qui fugen de la guerra, la violència, la persecució i les calamitats. Referint-se a Espanya, féu aquestes reflexions: Siempre he defendido el derecho a la verdad, el derecho a una sepultura digna, a encontrar los cadáveres. Una sociedad no puede sonreír al futuro teniendo a sus muertos escondidos [...] Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. També és coneguda la posició del papa sobre el genocidi perpetrat a Gaza. Trucava tots els dies a la parròquia catòlica de la zona per tal d'alçar l'ànim dels qui hi resisteixen les bombes, la fam, les tortures i la mort.
Inclús quan Francesc emmalaltí, seguí trucant des de l'hospital. En el seu últim missatge públic, demanà alto el foc immediat en Gaza i Ucraïna. Era del parer que l'Església Catòlica no ha d'estar al servei d'idees, sinó de persones. La humanitat ha d'estar per davant dels dogmes. És clar que aquests posicionaments del papa en assumptes que afecten la humanitat creient i no creient suscitaven l'antipatia de la dreta i la simpatia de moltes esquerres. Quan Bergoglio subratllà que no era de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església Catòlica no és de dretes ni d’esquerres», ¿volia emfatitzar que sempre havia militat a l’altre bàndol? Ves a saber. Segons el meu parer, deduir que el papa era d'esquerres és errat. En realitat, volia tornar als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, dones, malalts, xiquets... Potser només volia reivindicar els valors del cristianisme primigeni, adulterats pel pas dels segles. (De fet, criticava també l'excés de clericalisme.) Per això es va posicionar davant d'un sistema que produeix pobresa, guerra i col·lapse ecològic, una sola crisi amb moltes cares.
A la dreta, grafit aparegut en un mur de Roma abans de les exèquies papals
A la dreta catòlica no li agradaven les crítiques papals al sistema econòmic que ens està portant a la tragèdia —al·lusió als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants. Els conservadors tampoc no païen escoltar que l’Església no ha d'estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals. (¡Bones paraules de nou!) El desgrat només pot tenir una explicació: la dreta no entén la seua pròpia religió. (Els hipòcrites a les exèquies papals eren multitud.) Quan Francesc eliminava distàncies amb els fidels, suprimia l’oripell i rebutjava les vestimentes i els vehicles ostentosos, seguia els consells evangèlics. Les sabates negres gastades i la gent marginada que esperà el cadàver a les portes de Santa Maria la Major simbolitzen molt bé la determinació de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, d'estar amb els pobres. Intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és, però, missió impossible. Les contradiccions són insalvables. Tornem al principi. ¿Bergoglio era conservador o progressista? No sé. L'extrema dreta no el podia veure i li lladrava. Trump mastegava xiclet durant el funeral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada