Fa cinquanta anys

El proppassat dia 20 va fer cinquanta anys de la mort de Franco. En 1975, jo acabava d'aprovar les meues primeres oposicions docents i tenia destinació provisional en un centre de Carcaixent, el Navarro Darás. La seua fesomia s'adeia amb els signes dels temps; tenia pavellons separats de xics i xiques. Aquestes havien d'anar uniformades. Jo prenia el tren tots els dies per a traslladar-me al treball. Recorde molt bé aquell matí de novembre. Trobàrem el centre tancat; s'havien decretat tres dies de dol. La directora, Josefina Ros, murciana militant de la Secció Femenina de Falange, estava ben afligida. (Al meu company Emili de la Pobla Llarga i a mi ens havia posat un àlies, los Yeyés.) En trobar el col·legi tancat, dues dones col·legues de feina, l'Emili i jo vam anar a un bar situat enfront del parc, per a celebrar l'esdeveniment. Avui, vells demòcrates que van viure aquell dia històric expliquen els sentiments que els suscità la mort del dictador: uns s'alegraren; altres se sentiren alleugerits. Per descomptat, els quatre joves reunits al bar sentíem alegria i alleugeriment alhora. Però el futur encara era una incògnita aquella tardor de 1975.

A Xàtiva, la barreja de sentiments era contradictòria. No es produí un esclat generalitzat de joia; trenta-sis anys de dictadura havien creat la seua sociologia. Avui encara queden moltes restes de franquisme. I el feixisme reviscola pertot arreu. Segons les enquestes, per a més d'un 21% de la població espanyola, els anys de dictadura foren bons o molt bons. Un percentatge semblant, el 20% de joves d'entre 18 i 24 anys (que no van viure el feixisme, per tant), valora positivament el franquisme. En realitat, la desaparició del dictador només fou celebrada per uns pocs lluitadors antifranquistes, per gent que havia romàs muda tenallada per la por i per joves que anhelaven la llibertat. Les primeres eleccions generals amb pluralitat de partits se celebrarien en juny de 1977, però les municipals no arribarien fins al 3 d'abril de 1979. La mort de Franco no significà l'eliminació instantània del consistori franquista, presidit per Jesús Miguel Cuadrado. Durant un any i deu mesos, vam tenir govern central elegit democràticament i ajuntaments franquistes. Els regidors xativins, falangistes de camisa blava uns quants d'ells, semblaven en estat catatònic.

Quan se celebraren els comicis de 1977, l'alcalde Jesús Miguel Cuadrado volgué fer constar en l'acta del plenari la satisfacción de la corporación por el espíritu de ciudadanía demostrado por los vecinos de esta ciudad en el día 15 de junio, con ocasión de las elecciones a Cortes. L'any següent, hagué de donar la benvinguda a Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, que vingué a la ciutat a descobrir la pedra dedicada als maulets erigida a la plaça Porta de Sant Francesc. ¡Ha! Feia goig veure l'enorme incomoditat de les autoritats franquistes (regidors, comissari de policia...) junt amb representants dels partits d'esquerres. I les mateixes autoritats locals permetien coses que avui serien impensables. Els cartells de la Fira d'Agost de 1977 i de les edicions de 1976 i 1977 del Festival de la Cançó exhibien la senyera quadribarrada i un mapa dels Països Catalans. Avui, això seria motiu d'un gran altercat polític. Però els hereus del franquisme eixiren de la catatonia i desencadenaren allò que es coneix com Batalla de València.

Ara, molts d'aquells que amagaren les camises blaves al fons de l'armari han perdut la vergonya. De fet, estan en contra de commemorar la fi de Franco. Continuen abonats a la teoria de l'oblit. Xàtiva intenta preservar la memòria. Commemora tots els anys el bombardeig de l'estació. En 2014, l'Associació d'Amics de la Costera celebrà unes jornades d'estudis comarcals dedicades a la Transició. En 2021, publicà el volum titulat La Transició a la Costera. A la primeria d'aquest novembre foren lliurades als seus familiars les despulles de Manuel Cháfer Chafer, víctima de la primera execució extrajudicial documentada a Xàtiva després de la victòria feixista en la Guerra Civil. Les restes s'han exhumat gràcies a l'ajuda d'Ajuntament, Diputació, Associació de Víctimes de les Fosses i Arqueoantro. Sobreviuen dos fills de Manuel, Adelino i Pascual, de 89 i 97 anys. Podem imaginar la seua emoció. Cinquanta anys semblen molts, però encara queden familiars directes de víctimes de la repressió franquista. ¡Un bon motiu per a la commemoració!

(publicat a Levante-EMV, el 29/11/2025)

¿Lawfare?

Davallada a l'abjecció

Quan comparegué a la comissió del Congrés dels Diputats que investiga la dana, Mazón va ser titllat de psicòpata i homicida per Gabriel Rufián. Unir psicopatia i homicidi —o assassinat— és tot un clàssic de la cultura popular. Molta gent creu que el psicòpata és una persona violenta, un assassí. ¡No necessàriament! La psicopatia és una alteració de la conducta social que no sempre està vinculada a la violència. Entre els trets que caracteritzen aquest trastorn de la personalitat destaquen els següents: manca d'empatia, remordiment i culpa; predisposició a culpar els altres i a construir racionalitzacions versemblants de la conducta pròpia; comportament manipulador i egocèntric; inclinació a mentir; actitud marcada i persistent d'irresponsabilitat i despreocupació per les normes, les regles i les obligacions socials; capacitat de dissimulació... Els especialistes diuen que calen almenys tres d'aquests trets per a parlar de personalitat psicopàtica. Només en aqueix sentit es pot dir que Mazón és un psicòpata. Ha donat moltes mostres d'irresponsabilitat, no s'ha penedit de res, no té cap empatia amb les víctimes, ha mentit, ha atribuït la culpa de la tragèdia als altres... Amb independència que aquesta caracterització de l'expresident puga semblar exagerada, és evident que mostra prou signes de personalitat psicopàtica. Ara bé, atribuir exclusivament la conducta de Mazón, des del dia de la dana fins a la seua dimissió, a un possible trastorn de personalitat seria massa simplista; en la gestió incompetent de l'emergència d'octubre de 2024 van intervenir molts altres factors: inconsciència, total falta de preparació (hi ha qui es presenta a les eleccions per comboi, sense valorar que les coses poden venir mal dades), negacionisme de les prediccions dels científics, supeditació a interessos econòmics i polítics, classisme... Cal tenir present que les funcions perceptives i mentals dels psicòpates no solen veure's afectades. És ben difícil acreditar la psicopatia i fer-la servir d'atenuant legal. En qualsevol cas, la davallada de Mazón cap a l'abjecció és innegable. Ja ni els seus el poden defendre. No ha tingut ni un àtom d'altura de mires. Només pensa a salvar la pell. És un covard capaç de deixar als peus dels cavalls els seus subordinats. En política ja s'ha vist quasi tot, però des del final de la dictadura franquista —de què ara es compleix el cinquantenari— no s'havia patit un estigma igual. En fi, resulta difícil trobar la figura d'un polític més baix, vil i digne de menyspreu que Mazón, pervingut al darrer grau de l’abaixament i la infàmia.

¿Condemna o absolució?

El Tribunal Constitucional té dit que qualsevol procés s'ha de desenvolupar seguint el mètode contradictori, que possibilita la pugna dialèctica de les dues parts enfrontades i permet que jutge o tribunal conega els arguments de cadascuna. Al procés penal, el principi de contradicció garanteix el dret de defensa. A més, té reconeguda la seua gran utilitat per a conèixer la realitat fàctica. D'acord amb l'experiència universal, el mètode basat en la controvèrsia i el diàleg és el més adequat per a decidir sobre la veritat dels elements fàctics integrants d'una imputació; està generalment acceptat que de la discussió surt la llum. Altres principis que regeixen el procés penal són: la càrrega de la prova recau sobre la part acusatòria; l'acusat té dret a no incriminar-se (dret fonamental a no declarar en contra seua i a no confessar-se culpable); principi in dubio pro reo. Els debats del judici oral contra el Fiscal General de l'Estat han acabat i el procediment ha quedat vist per a sentència. Coneixerem la decisió del Tribunal Suprem abans de Nadal. ¿Hi haurà sentència condemnatòria o lliure absolució? ¡Uf! A hores d'ara, fer pronòstics és arriscat.

 

Si atenem tot el que s'acaba de dir sobre els diferents principis que informen el procés penal, el FGE hauria de ser absolt. Però si parem esment en els membres del Tribunal Suprem que han de dictar la sentència (Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Manuel Marchena, Antonia del Moral, Ana María Ferrer, Susana Polo i Carmen Lamela), cinc magistrats conservadors i dues magistrades progressites, pot passar qualsevol cosa. Per als conservadors, absoldre el FGE equivaldrà a desautoritzar un dels seus, Ágel Hurtado, el magistrat responsable d'una instrucció força anòmala. A més, podem sospitar que volien deixar Álvaro García Ortiz fora de circulació; el fiscal general és l'única peça progressista en una cúpula judicial majoritàriament reaccionària. Encara més, l'objectiu últim és probablement la desestabilització del govern de Pedro Sánchez. ¿Com han pogut arribar les coses tan lluny? Potser, els magistrats conservadors pensaren que el FGE s'anava a acoquinar, que anava a presentar la seua dimissió. Però García Ortiz prengué la determinació d'aguantar la pressió, de defendre la seua innocència del càrrec que se li imputa.

Ara, els conservadors de la Sala Segona es trobaran davant d'un dilema. Siga quin siga el sentit de la seua sentència, el mal està fet. ¿Condemnaran sense proves o absoldran? ¿Faran el ridícul o provocaran un escàndol majúscul? ¿Destrossaran la carrera i la vida d'Álvaro García Ortiz o restituiran la dignitat d'una persona innocent? Ningú no està en condicions de dir què passarà. Algunes fonts conservadores admeten en privat que podria haver-hi absolució. ¿Per què? Durant el tràmit contradictori, les diverses acusacions no han presentat cap prova directa del delicte imputat, sinó indicis molt febles o mancats de connexió lògica i base racional. De fet, com s'ha dit adés, l'acusat no ha de provar la seua innocència. És la part acusatòria qui ha de provar l'acusació. L'acusat no està obligat a presentar proves que l'inculpen. Pot aportar, això sí, les contraproves que crega adients. Perquè hi haja sentència condemnatòria, ha d'haver-hi una prova de càrrec suficient que destruïsca la presumpció d'innocència. No hi ha prou amb meres possibilitats, sospites o hipòtesis. I recordem: in dubio pro reo (en cas de dubte, a favor del reu).

S'ha donat una situació anòmala. L'acusat ha hagut de provar la innocència. Els seus advocats han deixat en evidència la instrucció esbiaixada, la manca de caràcter reservat del correu objecte de litigi, l'actuació incorrecta de la UCO (que pot haver efectuat diligències il·lícites susceptibles de provocar la nul·litat de la causa), les inferències o suposicions dels testimonis de l'acusació... S'ha palesat l'animadversió de la fiscal Almudena Lastra envers el FGE. Diversos periodistes, testimonis de l'acusat, han declarat que tenien el correu abans que el FGE i que llur font està a la tercera planta de fiscalia, on té el despatx la fiscal superior de Madrid. La jurisprudència diu que els indicis són suficients per a condemnar si són múltiples i concloents, és a dir, no admeten dubtes, i si no són meres sospites. Que l'acusat no aporte un element inculpatori no pot ser utilitzat contra reo. Però recordem que hem assistit a un judici polític. Alguns magistrats de la Sala Segona han estat darrere de decisions com les condemnes del "procés" o la retirada de l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. ¿Condemna o absolució? Ves a saber. Pot passar qualsevol cosa.

Sospites de doble joc

Vaig escoltar per les xarxes alguns fragments del discurs victimista amb què Mazón anunciava la seua renúncia al càrrec de president de la Generalitat —no esmentà la paraula dimissió— i vaig creure que feia aquesta afirmació: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque el presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Em va semblar una revelació de la màxima gravetat, perquè Núñez Feijóo havia demanat a Sánchez moltes vegades, després del 29 d'octubre de 2024, que decretés l'emergència nacional. I el cap del PP ha recriminat al president del govern central no haver-ho fet. (¿...?) Per tant, les paraules de Mazón resultaven sorprenents. Es podien interpretar com un lapsus que deixava en evidència un possible doble joc: «Tu no li has de demanar el nivell d'emergència 3, perquè perdràs el comandament. Ja ens encarregarem nosaltres d'exigir-li-ho. Si accepta i la seua gestió és un fracàs, li fotrem canya. Si és nega a decretar l'emergència nacional, també li fotrem canya.» Si hagués existit aquest doble joc, els nivells d'hipocresia política i d'insensibilitat amb la tragèdia de molts valencians serien descomunals. Tanmateix, vaig poder escoltar dies després les paraules completes de Mazón: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque, según el propio Gobierno, no iba a traer más efectivos ni iba a hacer que llegaran antes. La realidad es que los días posteriores descubrimos que nos quisieron dejar solos por estrategia política. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Com enumerava errors comesos, el paràgraf semblava tenir un sentit diferent del que jo havia interpretat. Però continuaven els meus dubtes a causa d'un enunciat molt ambigu. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. ¿Quina cosa t'aconsellà el teu cap, que demanares o que no demanares la declaració d'emergència nacional? Una intervenció de Gabriel Rufián al debat d'ahir en el Congrés dels Diputats m'augmenta la perplexitat; el diputat d'ERC li va preguntar directament a Núñez Feijóo: ¿Usted pidió a Mazón que no solicitara la emergencia nacional? Ignore quina va ser la resposta del cap del PP i, per tant, quin va ser en definitiva el consell que donà a Mazón.

La política valenciana es cuina a Madrid

Durant molts mesos, se sentia a dir que Núñez Feijóo no era capaç d'obligar Mazón a fer un pas enrere. Ara, tenim un idea més exacta del que passava. Al si de l'organització valenciana del PP hi ha molta divisió. De fet, el grup que controla el partit, de rància estirp zaplanista, féu saber a Génova que no estava disposat a tolerar imposicions. El darrer divendres d'octubre es reuniren a Alacant els tres presidents provincials i el secretari regional del partit (Juanfran Pérez Llorca) i decidiren que un d'ells, Vicente Mompó, siga candidat a presidir la Generalitat en unes futures eleccions autonòmiques. No volen que María José Catalá deixe de ser el cartell per a l'alcaldia de València. Car tenir present, a més, que la persona que substituirà Mazón ha de comptar amb el vistiplau de Vox, que no té una bona relació amb Catalá. Per la seua banda, l'alcaldessa, apadrinada per Esteban González Pons, tampoc no volia assumir el marró de ser suplent durant dos anys. González Pons aspirava a desbancar els zaplanistes. Aquest embolic tenia paralitzat a Núñez Feijóo. Damunt, hem sabut que José María Aznar es va reunir amb Mazón dues vegades.

Tú no vas a dimitir, vas a seguir ahí porque el Partido Popular no va a cargar con las muertes. Aquí no hay más culpable que Pedro Sánchez. Si te parten la cara setenta veces como si te la parten setecientas, tú aguanta, li va dir Aznar a Mazón. Ja es veu que l'interès dels valencians o l'exigència moral de reparació a les víctimes de la dana estan absents de les reflexions del PP, tant a Madrid com al País Valencià. Els dirigents estatals i regionals només pensen en els vots i a conservar el poder. La cúpula de Génova creu que no convé celebrar eleccions anticipades; amb l'enorme esclat de sentiments i el soroll generats per la commemoració de l'aniversari de la dana i la celebració del funeral d'estat, el PP té pànic a perdre el govern de la Generalitat. Ha preferit elegir substitut per a Mazón i que es complete la legislatura. L'elegit és Pérez Llorca com era previsible; va participar al pacte del tovalló i està habituat a negociar amb Vox. Negociar consisteix bàsicament a passar per l'adreçador a canvi del suport ultra al pressupost i l'activitat legislativa. El candidat proposat per Núñez Feijóo —no hi ha altra alternativa— li ha de semblar bé a Vox, que té la paella pel mànec.

Abascal no té pressa. Mazón podria continuar sent president en funcions durant unes setmanes. Vox no descarta unes eleccions anticipades; les enquestes li somriuen. Somnia amb el sorpasso al PP. Núñez Feijóo ha dit que no calen eleccions anticipades sinó estabilitat perquè es puga completar la reconstrucció del territori afectat per la dana. (En canvi, exigeix tothora a Sánchez anticipar eleccions generals. «Vol donar consells i la casa li cau», diu el refrany.) En tot cas, les negociacions a Madrid, entre el cap del PP i Abascal, estan obertes. Després del primer contacte exploratori entre els dos líders, l'encarregat de negociar per part de Vox és el seu vicepresident i secretari general, Ignacio Garriga. Es discutirà el programa d'investidura —que serà imposat per Vox, naturalment. Els ultres no amagaven la seua preferència per Pérez Llorca, de qui podran traure tot el que voldran. Però han de pensar-se si renuncien a les eleccions anticipades. Creuen que obtindrien un bon resultat ara mateix. D'ací dos anys, l'efecte ascendent que auguren les enquestes podria haver-se diluït. Però l'esquerra podria guanyar ara les eleccions. ¡Uf! ¡Dilema!

Tornem a l'inici. També s'ha sentit a dir sovint com era d'incomprensible que Núñez Feijóo no dissolgués la direcció del PP valencià i nomenés una gestora. De fet, Mazón ha dimitit com a president de la Generalitat, però continua sent president regional del partit. Génova no s'atreveix a obrir en canal una de les agrupacions que més compromissaris aporten als congressos estatals. Està controlada pels fins ara fidels a Mazón. Els cent seixanta càrrecs (consellers, presidents de diputacions, alts funcionaris...) que aplaudiren Mazón el dia 29 pel matí al Saló de Corts del Palau de la Generalitat pensaven a conservar el pessebre. (Juanfran Pérez Llorca i Vicent Mompó també aplaudien.) Tot açò em resulta humiliant. Primerament, el pròxim president de la Generalitat serà còmplice o encobridor de la negligència que provocà 229 morts. I que la solució a la crisi —nova investidura o eleccions anticipades— estiga supeditada al que acorden en Madrid els caps de dos partits jacobins em subleva. Ja hauria d'estar resignat al sucursalisme, però no aconseguisc d'acostumar-me. I també em subleva que molts valencians ho donen per bo.

Els Borja en Amèrica

En setembre de 2024, vaig tenir el plaer de presentar Aldaia i la successió dels Borja, llibre de Francesc Ferre difícil de trobar. L'acte de presentació formava part del cicle "Converses a la Biblioteca". Ves per on, Xàtiva, Aldaia i algunes contrades hispanoamericanes comparteixen la circumstància d'haver estat escenaris de diferents episodis borgians. Fins ara, sabíem que títol i béns del ducat de Gandia passaren a la casa d'Osuna quan s'extingí el llinatge borgià gandienc. També coneixíem l'existència d'una branca americana dels Borja. En 1996 va visitar Xàtiva Rodrigo Borja Cevallos, expresident d'Equador i descendent directe de Joan de Borja, segon duc de Gandia i fill d'Alexandre VI. Però molta gent llega desconeix el perquè de tot això. Francesc Ferre ho explica molt bé en el seu llibre. Violant Mateu, una xica d'Aldaia nascuda el 1538, és l'origen dels Borja americans. Anava a casar-se amb el jove Jeroni Garcia. Calia seguir els costums de l'època, que establien tres fases: encartalles, esposalles (o prometatge) i velació (en llatí, velatio nuptialis). Es van fer les encartalles, a la notaria, i la cerimònia de les esposalles.

Tanmateix, la velació —les noces pròpiament dites— no arribaria a celebrar-se mai, perquè Jeroni deixà plantada la promesa davant l'altar. Després de diverses vicissituds, la xica acabaria marxant a Gandia. No entrarem a enumerar els detalls d'aquell trasllat; el lector els descobrirà si llegeix l'obra. A la ciutat ducal, Violant féu coneixença de Ferran de Borja, fill de Francesc de Borja i germà del duc Carles. Ferran, que havia estat gentilhome de cambra de Felip II, havia tornat a Gandia. Ambdós esdevingueren amants i ella quedà embarassada. Tingué un fill, Joan Bonaventura, que fou batejat en secret a la Col·legiata. Podem imaginar el rebombori en Aldaia; les notícies volaren i ella encara estava casada legalment amb Jeroni, bé que el matrimoni no s'hagués consumat. El nen es crià amb la comare que havia assistit el seu part. Joan Bonaventura sempre seria considerat un Borja. En fer-se fadrí, rebé una educació exquisida. Es casà amb una jove de bona família a l'església de Sant Nicolau de València i fou legitimat a les Corts de 1604.

La decretació reial esborrà la seua condició de fill il·legítim, l'habilità per a poder ser partícip de l'herència dels progenitors i li permeté l'accés a càrrecs civils o eclesiàstics i obtenir privilegis. Suposà de facto la incorporació a l'estament nobiliari. Joan Bonaventura ingressaria en l'ordre de Sant Jaume després de superar la dura recerca que havia de constatar la seua puresa de sang, la bona conducta i els orígens nobiliaris. Fou nomenat governador i capità general del Nou Regne de Granada i president de la Reial Audiència de Santa Fe, a l'Amèrica colonial. El fill de Violant és la primera baula d'una cadena que arriba fins a Rodrigo Borja Cevallos. ¿I què passà quan Pasqual de Borja, desè i últim duc de Gandia, va morir en 1740? Al ducat regia el principi d'agnació masculina, però Pasqual havia establert que li succeïren consecutivament el fill Lluís Ignasi, que no tenia descendència, la filla Maria Anna o els néts fills d'altra filla, Maria Ignàsia, que estava casada amb un Pimentel. Maria Anna, duquessa de Béjar i tia de Francisco Pimentel, duc de Benavente, s'emparà del títol i dels cobejats béns gandiencs. Això suscità un llarg litigi.

Francisco José de Borja, El Indiano, descendent de Joan Bonaventura, presentà una demanda de tenuta pel ducat de Gandia. D'acord amb el principi d'agnació masculina, tenia millor dret. El litigi se substancià al Consell de Castella i l'Audiència de València. Van sovintejar les mentides, les falsificacions i tota mena d'irregularitats. Maria Anna i el duc de Benavente feren valdre llurs influències i poder. (Durant la Guerra de Successió havien estat botiflers.) Des d'Amèrica, Francisco José i el seu fill, Lucas Vicente Joaquín, no pogueren fer res contra la maquinària de l'Estat. Com Felip V havia abolit els furs, la legitimació de 1604 no fou reconeguda. Finalment, el ducat seria lliurat, per sentència de 1755, al duc de Benavente. En morir aquest, heretà el títol la seua filla María Josefa, que es casaria amb el seu cosí germà Pedro Téllez-Girón, novè duc d'Osuna. Per tant, el ducat valencià va acabar incorporant-se a la casa d'Osuna. Però és bonic fantasiar. El ducat de Gandia podria haver romàs en mans dels Borja, dels Borja americans.

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2025)

¿Quina cosa ha esclarit la declaració?

Jo crec que s'esperava massa del testimoni de Maribel Vilaplana. En realitat, ha esclarit poques coses: que Mazón va rebre nombroses trucades telefòniques, que en cap moment no va semblar particularment preocupat per res, que es va canviar la jaqueta per un suèter al mateix Ventorro i que va acompanyar la periodista fins a l'aparcament. ¿Serveix la declaració de Vilaplana per a incriminar Mazón? No sé. Algú pot pensar que ell no sabia el que passava aquell 29 d'octubre en molts pobles, però n'era sabedor; un vídeo ha revelat que li havien parlat del barranc del Poio a migdia, quan encara estava al palau de la Generalitat. Salomé Pradas ha declarat que va parlar dues vegades amb Mazón quan ell ja dinava en El Ventorro. (Dues de les múltiples trucades que va rebre, segons el testimoni de Vilaplana, eren sens cap dubte de la consellera.) Si el president coneixia el que passava i es quedà tan ample, la seua indolència revesteix caràcters d'extrema gravetat. Es pot delinquir per acció o per omissió. El testimoni de Vilaplana mostra l'encarregat de coordinar l'acció de govern de la Generalitat molt absent durant una emergència autonòmica.

Però l'objectiu principal de la citació judicial a la periodista era esclarir si Mazón havia donat ordres a Salomé Pradas. I això no ha quedat acreditat. A mi em sembla poc versemblant la declaració de Vilaplana. Resulta difícil de creure que una periodista de debò no sabés res del que passava, ni escoltés res del que parlava Mazón per telèfon, ni li preguntés res després de les trucades... ¿De veritat no van intercanviar cap comentari sobre la dana? ¿Quina classe de periodista és aquesta dona? Accepta que un familiar li envià un vídeo en què es veia la situació d'Utiel, però diu que no el va obrir, ni li'l va ensenyar a Mazón. Parlaren de futbol. ¿De debò era més important el futbol que la dana? Podem pensar que ella no fou sincera en seu judicial, però declarà sota promesa o jurament de dir la veritat. En fi, jo descarte qualsevol imputació per fals testimoni o obstrucció a la justícia. Abans s'haurien de produir fets a hores d'ara hipotètics: que Mazón siga finalment investigat per homicidis i lesions imprudents, que hi haja una sentència condemnatòria, que les seues declaracions durant el procés penal hagen desmentit la de Vilaplana (cosa gens probable)...

 

Vinyeta de Manel Gimeno