¡Meravella d'exposicions!

L'Ajuntament, a través de la seua Regidoria de Cultura, ens té ben acostumats a una magnífica programació d'exposicions d'arts plàstiques. Sense anar massa lluny, fa pocs dies es va cloure la d'Artur Heras. Les mostres solen exhibir-se en edificis històrics de la ciutat molt valuosos (Sant Feliu, Sant Domènec, la Casa de l'Ensenyança i l'Almodí). Potser es podria posar un però: poca presència femenina. La Casa de Cultura, per separat, també se suma a la programació. El saló de columnes i la primera planta exhibeixen mostres de gran interès, en què sí ha aparegut alguna dona. Recorde, per exemple, D'un temps, d'un País, de la xativina Carme Jorques, que va estar exposada d'octubre a desembre. És una artista versàtil i compromesa que fa servir tècniques i suports diversos (dibuix, collage, pintura, muntatge) i llenguatges variats (figuració, abstracció, textures). L'obra s'organitza en sèries: Paisatges de la meua història, Terra cremada i Gaza, Distòpies, País petit, Dones (homenatge a Da Vinci), Personatges de la meua història, Retrat, Records d'infància, Memòria històrica, Homenatges a Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor...

A hores d'ara, el saló de columnes exhibeix Diàleg entre art i territori (des de la Polaca de Xàtiva), una col·lecció d'obres —pintures i escultures— de Toni Grau Mompó, artista nascut a l'Olleria però resident a Xàtiva des de 1970. Impacten el dinamisme i la gran claredat dels seus acrílics, predominantment abstractes, amb incursions en la figuració i algunes notes futuristes i surrealistes. Toni sempre fa servir profusament els tons suaus i pastís, però també es produeixen esclats de colors intensos. A l'opuscle anunciador figura la declaració d'intencions: «Conèixer per a estimar. La costa del castell i la serra de Vernissa, contemplades a través de la mirada de l'artista resident Toni Grau, que des de la Polaca, al bell mig de la muntanya, crea les seues obres en diàleg amb un territori molt viscut i connectat amb els orígens de Xàtiva.» Encara es pot visitar l'exposició aquest cap de setmana. I, sense sortir de la Casa de Cultura, a la primera planta s'exhibeix Passejades per Xàtiva amb Estellés, exposició col·lectiva d'artistes xativins.

És una excel·lent producció de la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani i del MUA (Museu Universitari d'Alacant) en estreta col·laboració amb l'Associació d'Amics de la Costera - Institut d'Estudis Comarcals. La producció compta amb el patrocini de la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. El grup Passejades per Xàtiva amb Estellés està format per Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila. La mostra plàstica, conseqüència d'uns passeigs que van rebre el nom de Rutes Literàries amb Estellés, organitzades per Amics de la Costera per a celebrar el Centenari d'Estellés, ja s'ha exhibit a dues ciutats, Alacant i Alcoi. A la portada del magnífic catàleg, dissenyada per Antoni Mirò, figura una imatge de Rubèn Colomer. Els textos introductoris estan firmats per Vicent Torregrosa i Antoni Martínez, que explica les relacions d'Estellés i la inspiració que va rebre de molts artistes antics i contemporanis: Jacomart, Ribalta, Joan de Joanes, Ribera, Renau, Alfaro, Miró, Tàpies, Sorolla, Muñoz Degrain, Benlliure, Porcar, Manolo Gil, Picasso, Boix, Heras, Armengol, Castejón...

 

La llista d'artistes participants a la col·lectiva ja permet que el futur visitant es faça una idea de la varietat de suports, tècniques i llenguatges que trobarà: l'abstracció de les germanes Caldes, la figuració amb tocs coloristes, pops i surrealistes de Rubén Colomer, l'experimentació matèrica de l'últim Ernest García, els colors voluptuosos de Mariamaria (María Teresa Gosalbes Cháfer), la barreja d'hiperrealisme i surrealisme de Miquel Mollà, les trames i collages de Miquel Soro, l'expressionisme de Ramos, els collages de Ricard Vila impresos digitalment... I per si tot açò fos poc, el pròxim dia 3 de juliol s'inaugura a l'antic convent de Sant Domènec l'exposició Mirades, d'Eduard Francés, un dels millors fotògrafs xativins, premiat nombroses vegades en salons locals, nacionals i internacionals. Totes les fotos en blanc i negre exposades, pertanyents a la modalitat street photography (fotografia de carrer) són d'unes dimensions enormes (100 x 80 cm aproximadament) i estan preses en diversos països del món. ¡Meravella d'exposicions!

(publicat a Levante-EMV, el 28/06/2025)

L'informe de la UCO

Per a molts columnistes i tertulians ja no té sentit, després de conèixer-se l'informe de la UCO sobre el cas Koldo, que el PSOE continue parlant de lawfare contra ell. Lògicament, els màxims defensors d'aquesta tesi són els portaveus de la dreta i l'extrema dreta. Tanmateix, diversos fets tornen a posar damunt la taula les sospites de guerra bruta per a derrocar el govern. Vegem com actua la UCO. D'acord amb l'ordenament jurídic vigent, la policia judicial no pot superar certes línies roges durant les seues indagacions. Només s'ha de dedicar a tasques de recerca sota ordenació i supervisió judicials i fiscals estrictes i amb subjecció també estricta a la llei, perquè la funció instructora, que està per damunt de la merament investigadora, és competència d'un jutge. ¿Són totalment professionals i neutrals els membres dels cossos de seguretat en funcions de policia judicial? Hi ha motius per a sospitar que no. Queden encara, als cossos i les forces de seguretat, abundants residus del franquisme i funcionaris que treballen dins les clavegueres de l'Estat. Es pot comprovar als noticiaris i a l'hemeroteca. ¿La UCO és una veritable policia democràtica?

Un nombre indeterminat de comandaments i agents, que no simpatitza gens amb l'esquerra, pot caure en pràctiques rebutjables. Sovint, la policia judicial es llança a qualificar jurídicament els fets, tasca que no li correspon. S'ha de limitar a descriure els indicis descoberts. Tampoc no ha de filtrar a ningú el resultat de les seues perquisicions. Només ha d'informar al jutge instructor. La policia no ha de decidir pel seu compte quins indicis són importants i quins no a l'hora de redactar l'atestat. S'han d'incloure tots. El jutge ja decidirà allò que calga rebutjar. Tampoc no s'han de redactar atestats pel procediment de tallar i enganxar. En 2020, una jutgessa ordenà a guàrdies civils que investigaren el presumpte comportament delictiu del delegat del govern a Madrid. Quan redactaven l'informe en què havien de recollir el resultat de la seua investigació, els agents seguiren el procediment de tallar i enganxar. ¿Què retallaren? ¡Boles aparegudes en periòdics! Va sortir un atestat ple d'errades i falòrnies adobades amb testimonis tergiversats. El cap dels redactors, un coronel, filtrà a la premsa l'informe que sols havia de lliurar a la jutgessa.

Però tornem al cas Koldo, Ábalos i Santos Cerdán. En 2024, Koldo quedà en llibertat amb unes mesures cautelars molt lleugeres. Dilluns passat, és repetí la història. El magistrat del Suprem Leopoldo Puente mantingué en llibertat Koldo i Ábalos, bé que el PP, que exerceix l'acusació popular, havia demanat presó preventiva per als dos. La dreta es quedà sense el titular que buscava. ¿Per què? Potser, el magistrat dóna un valor relatiu a l'informe de la policia. De fet, Leopoldo Puente ha protestat perquè la UCO "selecciona" el material que passa a l'instructor. Oiga, usted no tiene ninguna facultatd para decidir qué material me passa y cual no. Démelo todo, que soy yo quien lo tiene que valorar. Segons alguns especialistes en dret penal, l'atestat de la UCO no és suficient per a una sentència condemnatòria; falten proves. El jutge també va demanar a la policia que li lliurés aviat el contracte privat en què apareix Santos Cerdán com a propietari del 45% d'una empresa que presumptament va rebre tracte de favor. ¿Quina validesa tindrà el document? S'ignora si va acabar en una notaria i si és, per tant, una escriptura pública.

 

Vinyeta de Ferreres

 

Per altra banda, alguns dies abans que ningú no sabés res de l'informe de la UCO, Núñez Feijóo semblava conèixer-lo. Així es desprèn d'un debat al Congrés dels Diputats durant el qual el líder del PP al·ludí a l'informe mentre Elías Bendodo, assegut darrere del cap, intentava que aquest no parlés sobre això. ¿La guàrdia civil havia filtrat l'informe al PP? En fi, a més del que s'acaba de contar, s'ha sabut que un anterior cap de la UCO, el coronel Sánchez Corbí —condemnat en 1997 per tortures i indultat per Aznar— és ara el director de seguretat internacional d'Acciona, l'empresa presumptament beneficiària de la trama. I per si tot açò no fos prou, Paloma Pérez de los Cobos Almiñana, responsable de comunicació de la mateixa empresa, és filla del coronel Pérez de los Cobos, que dirigí la repressió contra Catalunya en octubre de 2017. ¿La UCO haurà demanat ja autorització al magistrat instructor per a escorcollar la seu central d'Acciona? Però tornem a l'inici. ¿Hi ha o no hi ha guerra bruta contra el govern de Sánchez? No sé, però aquest mateix dimarts, el jutge Peinado ha demanat al Suprem que impute el ministre Félix Bolaños.

Exposició dedicada a Estellés

¿Quant durarà la coalició de govern?

Sempre m'agrada reflexionar sobre els fets d'actualitat. Però no tinc cor d'opinar de manera taxativa sobre la presumpta trama de corrupció descoberta al si del PSOE. Les coses que se'n van coneixent, convertides en un escàndol majúscul, ocupen les primeres planes dels mitjans. Tanmateix, el que ja sabem podria ser només la punta d'un iceberg. En març de 2024, vaig escriure açò: «La corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. [...] La corrupció és sistèmica. Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.» En aquell moment només havia esclatat l'assumpte de les mascaretes aconseguides per Koldo, l'assistent de l'exministre Ábalos. Tenim tendència a vindicar partits polítics —no importa de quin color— completament nets, formats per persones impol·lutes i seràfiques. Això és impossible; tota estructura humana és imperfecta. Els pares fundadors de la democràcia ja ho sabien. Allà on s'ajunten diners i poder sol aparèixer gent amb ànim d'aprofitar-se'n. En època de Felipe González, el PSOE tingué un munt de casos de corrupció. I falten dits per a comptar els corruptes del PP d'Aznar i Rajoy.

Que la corrupció siga inherent a la política no vol dir que tots els polítics siguen corruptes. N'hi ha honrats a tots els nivells, però sempre tenen més ressò les males que les bones notícies. Al final, el legislador hauria d'establir mecanismes legals més eficaços per a combatre la corrupció i aconseguir màxima transparència. Electoralment, ¿a qui sol perjudicar més el descobriment de casos de suborn, a l'esquerra o a la dreta? ¡A l'esquerra! L'electorat de dretes perdona més fàcilment els seus representants. Es pot comprovar al País Valencià, on polítics del PP immersos en causes judicials guanyaven eleccions sense cap problema. Només acaben penalitzats quan l'escàndol esdevé enorme. Rajoy, posem per cas, que havia obtingut majoria aclaparadora de 185 diputats en la X legislatura, baixà a 134 en juny de 2016 i a 66 en abril de 2019. És important tenir present açò per dos motius: primer, perquè apel·lar a l'«i tu més» quan el càstig està amortitzat no té sentit; segon, perquè ha d'existir necessàriament una oposició que fiscalitze l'acció del govern, bé que aquesta oposició tinga antecedents corruptes (ja ha estat castigada).

El votant d'esquerra no perdona els seus representants corruptes. Es produeixen desafecció cap a la política i abstenció en les eleccions. La dreta mediàtica ho sap. Per això amplifica els casos de corrupció que afecten el PSOE. ¿Són greus? Sí. Hom espera que els defensors de la classe treballadora no roben. Que ho facen és percebut com una traïció de classe. Però hem de prendre-nos les coses amb calma. El Tribunal Constitucional, per exemple, ha anul·lat vàries condemnes a antics càrrecs socialistes andalusos pel cas dels ERO. La realitat és que, vist el carés que va prenent, el cas Koldo deixa totalment devastats els votants de partits progressistes —jo entre ells. Ja apareixen els predicadors habituals —com l'actor Pepe Sacristán— afirmant que Sánchez ha de prendre decisions dràstiques, però van amb compte de dir quines. ¿Dimissió? ¿Qüestió de confiança? ¿Convocatòria d'eleccions anticipades? Ja se sap que és molt més fàcil predicar que repartir blat. Jo confesse que no tinc clar quina decisió s'hauria de prendre. Em falten dades. Torne al text de 2024: «¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada?

Sánchez diu que no. Val més que siga veritat. Altrament, ¿quin sentit tenia permetre que Ábalos es presentés com nº 2 per la circumscripció de València a les últimes eleccions generals? I se'm plantegen noves preguntes. ¿Sánchez desconeixia que Santos Cerdán cobrava suborns? ¿Com s'explica que aquest li clavés un gol per l'esquadra al president? (Hom espera que un governant estiga ben informat.) ¿Apareixeran més càrrecs socialistes involucrats a la trama? ¿Hi ha hagut finançament il·legal del PSOE? ¿Són fiables l'informe de la UCO i els àudios que hem conegut aquests dies? ¡Massa interrogants! Quan falten respostes és difícil opinar sobre quines decisions s'han de prendre. En qualsevol cas, com els esdeveniments se succeeixen tant de pressa, cap la possibilitat que els daus ja hagen estat tirats mentre escric aquestes línies; l'estabilitat del govern depén de socis alguns dels quals podrien retirar el seu suport. La presumpta trama corrupta posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que la dreta tracta d'enderrocar des de 2018 valent-se de tots els mitjans al seu abast (clavegueres de l'Estat, premsa i jutges afins...).

Corpus 2025

Rerefons de l'agressió israeliana

A poc a poc, els EUA i Israel, amb l'ajuda d'altres països, han anat destruint els règims que donaven suport als palestins (Sudan, Somàlia, Iraq, Líbia, Síria). En alguns casos, han eliminat físicament —o han deixat fora de circulació— els seus dirigents (Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi, Baixar al-Àssad i els caps de les milícies d'Hezbol·là al Líban i Hamàs a Gaza). ¿Últim enemic a batre? El règim dels aiatol·làs d'Iran. Resulta evident que l'objectiu últim d'Israel no és destruir les centrals nuclear iranianes, sinó enderrocar el règim dels aiatol·làs. Els últims dies, Netanyahu i Trump han deixat caure que podrien matar l'aiatol·là Ali Hosseini Khamenei, líder suprem de l'Iran. (Ho poden fer; ja han assassinat en aquest país científics, polítics i militars.) Sabem per experiència que la destrucció de règims polítics porta aparellada la conversió dels atacats en estats fallits. D'altra banda, les guerres d'Iraq, Líbia i Síria han provocat milions de víctimes (morts, deportats, exiliats). Els EUA i Israel menteixen. Diuen que Iran està a punt d'aconseguir ogives nuclears. ¡Totalment fals! Es repeteix l'episodi de "les armes de destrucció massiva".

El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.

Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.

 

En definitiva, les negociacions d'Iran amb EUA estaven a punt de fructificar. Això no interessa a Israel, que pretén ser l'única potència nuclear regional d'Orient Mitjà, cosa que va molt bé als interessos nord-americans. ¿Què faran els EUA? Fins ara, Donald Trump i el Secretari d'Estat Marco Rubio no acabaven de posar-se d'acord. «El govern d'Israel ens ho ha comunicat, però ha actuat unilateralment (Rubio).» «Estàvem perfectament assabentats (Trump).» Menteixen. L'atac israelià durant la nit de dijous a divendres de la setmana passada no hauria estat possible sense el suport dels EUA (abastiment de combustible en vol, informació dels satèl·lits espies...). I a partir d'ara, ¿què? Netanyahu desitjaria que els EUA s'involucraren més, que declararen la guerra a Iran. Mentre escric aquestes línies, Trump no diu ni sí ni no. S'ho està pensant. S'ha empipat amb el primer ministre israelià; li ha trencat la negociació amb Iran. D'altra banda, hi ha divisió d'opinions al si del Partit Republicà: els falcons són partidaris de la guerra total sense més preàmbuls; l'ala més moderada pensa en Iraq i Afganistan i en les possibles conseqüències.

Washington ja té molts fronts oberts. Però se li'n podrien obrir altres —al Pacífic, posem per cas. La "guerra preventiva" —dir-li "agressió unilateral no provocada" sona mal— pot tenir imitadors. En qualsevol cas, com he vist durant la meua vida tantes agressions imperialistes dels EUA, una més no em causaria sorpresa. La condemna internacional hauria de ser contundent contra el règim sionista d'Israel. Recordem quina fou la resposta quan Iraq envaí Kuwait. Però la senyora Úrsula von der Leyen ha parlat amb el criminal de guerra Netanyahu —el Tribunal de la Haia ha decretat contra ell una ordre de detenció «per crims contra la humanitat i crims de guerra»— i li ha dit que Israel té dret a defendre's. La intoxicació de l'opinió pública internacional no va a cessar. ¿Von der Leyen parla en nom dels quatre-cents cinquanta milions d'habitants de la Unió Europea? Doncs, no. Almenys no en el meu nom. L'atac israelià a Iran és una violació del dret internacional i de la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del país. I podria ser que els EUA, els únics que han llançat bombes atòmiques, ataquen Iran perquè no puga defendre's.

Agressió israeliana a Iran

En 2015, fa deu anys, vaig viatjar a Iran. Vaig recórrer diferents poblacions i llocs arqueològics: Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Abarkuh, Yazd, Meybod, Na'in, Isfahan, Kashan, Teheran... Quan visite contrades llunyanes, intente conèixer les cultures i les gents que hi viuen, cosa gens fàcil; la barrera de l'idioma entrebanca la comunicació. Al final, sols acabar parlant només amb guies i persones que realitzen activitats vinculades al món del turisme (en hotels i restaurants, en oficines turístiques i tendes de souvenirs, en monuments i museus...). Iran és meravellós, però els seus habitants estan sotmesos a una dictadura teocràtica. Els mitjans globals s'han encarregat de donar-li mala fama al país. Hi ha qui, sense haver-hi estat mai, es creu tot el que li conten. Potser per això, Iran rebia —almenys quan jo el vaig visitar— pocs turistes. Veure estrangers causava l'estranyesa dels iranians. Això permetia cert contacte amb la població. Pel carrer, em preguntaven d'on era: Where are you from? (S'estudia anglès a l'escola.) Quan els contestava, em recordaven amb un somriure que Espanya havia guanyat el Campionat Mundial de Futbol.

Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.

¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.

En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.

Commemoració 2025

Ucraïnesos a Xàtiva

L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).

Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.

En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.

Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)

Nova obra gràfica d'Artur Heras

Sumes i restes

A l'hora de comprovar quina opció eclesial, tradicionalista o progressista, resta menys i suma més, cal considerar diversos aspectes. En destaquen dos sobretot, el nombre de catòlics i els ingressos per donacions. Un nombre elevat de fidels pot no garantir molts ingressos. Avui hi ha més de 1.400 milions de catòlics al món. Darrerament, l'Església ha crescut sobretot en Àfrica i Àsia. La República Democràtica del Congo i Filipines són els països on es preveu el major creixement del nombre de catòlics fins a l'any 2050. (A Filipines ja n'hi ha uns 84 milions, el 81% de la població.) Criden l'atenció els percentatges per continents. Només un 32% dels europeus és catòlic. En canvi, ho és vora el 60% dels americans. (A Canadà i EUA, el 39 i el 26% respectivament.) Els percentatges es disparen en Hispanoamèrica. Brasil i Mèxic són els països del món amb més fidels catòlics, 90 i 130 milions respectivament (el 78% i el 65% de les seues poblacions). Està clar que l'església europea perd hegemonia.

El catolicisme creix en països pobres. Però resulta molt difícil saber de ciència certa si hi predomina el tradicionalisme o el progressisme. En Hispanoamèrica hi havia progressistes (com l'arquebisbe Hélder Câmara i el bisbe Pere Casaldàliga, o els adeptes a la teologia de l'alliberament), però deuen ser minoritaris a hores d'ara. Les posicions de Prevost quan era bisbe al Perú donen pistes. S'oposà a la legalització de l'avortament, l'eutanàsia i els drets LGBT. Mostrà reserves sobre la «simpatia per creences i pràctiques que contradiuen l'evangeli». Estava a favor d'acollir homosexuals amb caritat, però rebutjava la "ideologia de gènere". «Si Déu creà dos sexes serà per alguna cosa.» En 2023, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe publicà amb la firma del papa Francesc la declaració Fiducia Supplicans (Confiança Suplicant) subtitulada Sobre el sentit pastoral de les benediccions, que permetia als sacerdots beneir parelles en situació irregular (com els matrimonis de divorciats o les unions de fet) i parelles d'homosexuals.

Prevost, ja cardenal, ni donà suport ple a la declaració doctrinal, ni la rebutjà totalment. Afirmà que cada conferència episcopal «interpretarà el text i l'aplicarà segons el context local, atenent les peculiaritats culturals», és a dir, que cadascú ja faria la seua. Hi hagué controvèrsia i crítiques, sobretot per part dels conservadors. Algunes conferències episcopals (de Benín, Congo, Hongria, Malawi, Togo, Namíbia, Zàmbia) vetaren les benediccions a homosexuals o demanaren als clergues que no en donaren. A Polònia es va suggerir que foren beneïdes només «persones individuals que visquen en total abstinència». El cardenal ultraconservador Robert Sarah, ex prefecte de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, titllà Fiducia d'«heretgia contrària a la fe i la tradició i que soscava l'Església greument». (El papa Francesc havia demanat als buròcrates vaticans evitar «posicions ideològiques rígides».) Jesús Sanz, bisbe d'Oviedo, i José Ignacio Munilla, d'Alacant, la van criticar. Alguns sacerdots (un valencià entre ells) iniciaren una campanya de recollida de firmes en contra de Fiducia.

 

Vinyeta de Ferreres

S'hi van adherir molts laics, com el seglar de Xàtiva Luis Javier Monera Ballester, del Camí Neocatecumenal (dels kikos, secta ultraconservadora). Una Església carca aüixarà ovelles progres, però atraurà carques. Una Església avançada provocarà l'efecte invers. Sumes i restes. Buscar la quadratura del cercle. «Si el successor de Francesc és liberal, existeix el risc de fractura entre la Santa Seu i el catolicisme estatunidenc», deia Massimo Faggioli, professor d'Història de l'Església en una universitat nord-americana. Altre professor, Stephen White, veu la possibilitat d'un "cisma líquid" sense trencament formal, una separació gradual del catolicisme dels EUA, que esdevindria una mena d'església nacional anglicana que ignoraria a Roma. Això seria nefast per a les arques buides del Vaticà; dels països pobres no arriben grans donacions. ¡Ha! Prevost no tindrà problemes per a sumar i restar; és matemàtic. Demanar acollida als immigrants i negar l'accés de dones al diaconat, perquè «no necessàriament resol un problema i en pot generar de nous». ¡Avant la calculadora! ¿Què en pensaran el clergat i els seglars xativins?

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/2025)

Genocidi en ple segle XXI

Atents als signes i les pistes

Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.

Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!

Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (gerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.

 

Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.

La mentida com a arma política

La utilització de la mentida com a arma política té precedents molt antics. Se'n poden enumerar alguns a partir del segle XIX. Stephen Crane, autor de La insígnia roja del coratge, compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. Una biografia de Crane escrita per Paul Auster palesa que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. La nit del 15 de febrer de 1898, una violenta explosió destruí el Maine, un cuirassat nord-americà que es trobava fondejat a la badia de L'Havana. Les causes de l'explosió mai no foren aclarides, però l'opinió pública estatunidenca, esperonada per les mentides dels periòdics grocs propietat de William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer, assenyalà Espanya com a culpable. Això precipità la guerra entre els EUA i Espanya. Als anys trenta del segle passat, Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich, elevà la mentida a cotes desconegudes fins llavors. A ell se li atribueix aquesta cèlebre frase: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat.»

Sense dubte, però, el precedent més directe de l'actual situació, en què la mentida campa a pler, és la campanya de boles sobre l'atemptat de l'11-M. En una entrevista, José Miguel Monzón, el "Gran Wyoming", deia açò: «Assistim a un canvi de paradigma. La democràcia tal com l'hem coneguda s'acaba, perquè el periodisme ha mort. La mentida val tant com la veritat. Es fa servir la mentida com a moneda de canvi i és molt complicat desmuntar-la. [...] Pensar que la gent de dretes es creia les boles de l'atemptat era absurd, però necessitava un suport moral i va caure en la perversió del "tu menteix que jo et compre [el periòdic]".» Es referia als periodistes de l'anomenat "Sindicat del Crim" que propagaren les versions falses sobre l'11-M. «Els mitjans no donaven notícies, les inventaven. I sense informació no hi ha democràcia», afirmava Wyoming. És cert que la mentida viu com peix a l'aigua en les dictadures, però la democràcia liberal mai no ha estat aliena a les mentides. Ara bé, quan encara no existien la televisió ni Internet, mitjans molt potents de difusió, les campanyes de notícies falses no tenien tanta repercussió com ara.

Avui estan les xarxes socials, que donen suport a les boles. Elon Musk i Mark Zuckerberg han eliminat els filtres de llurs xarxes. S'hi pot difamar i mentir amb total tranquil·litat. L'algoritme envia la mentida contínuament i la gent predisposada creu que tothom pensa igual. Les xarxes adoben la indiferència o versions falses sobre fets colpidors —sobre la guerra genocida d'Israel, posem per cas. Les xarxes posen i lleven presidents. Han posat un colpista com a president dels EUA. Trump és un mentider. Si els polítics poden mentir, si la presidenta de la Comunitat de Madrid pot dir fill de puta a Sánchez, molts se senten autoritzats a fer el mateix. Com la gent de dretes necessita justificació, compra mentides com a veritats indiscutibles, si les solta un polític dels seus, com ara Trump o Díaz Ayuso. Sovint se sent a dir que tots els polítics són iguals. No. La dreta menteix, però l'esquerra no. Molts mitjans, que viuen de subvencions o d'ingressos per publicitat institucional de governs de dretes, difonen les fal·làcies. La seua intenció és derrocar governs d'esquerra. Ho estem veient ara. Es fan servir boles per a tractar de derrocar Sánchez.

La seqüència es repeteix: un mitjà publica una bola; una persona o un col·lectiu ultra (Manos Limpias, Hazte Oir) presenta una acusació basada en la bola; un jutge l'admet; l'oposició la duu al parlament per a erosionar el govern. A base de mentides, el neofeixisme s'estén pertot arreu, també per Europa. La situació és molt perillosa; sabem per experiència que nombroses persones s'apunten a cavall guanyador i voten més per emocions que per conviccions o interessos. Hi ha gent que es guia per interessos i n'hi ha que es guia per ideologia. L'electorat d'esquerra sol ser fidel a les seues conviccions ideològiques. Però les classes altes només voten pel seu interès. I enmig es troba la gran massa de gent que, malgrat no creure les fal·làcies populistes, compra les emocions que n'emanen. Si les mentides suplanten totalment la informació veraç, la democràcia liberal s'acaba i la dreta governarà tota la vida. I no parlem d'una dreta conservadora i moderada com la vella democràcia cristiana europea, sinó d'una extrema dreta que assumeix els postulats de la ideologia neoreaccionària, les idees de la il·lustració fosca, ben pròximes al feixisme. ¡Perill!

Segons el baròmetre mundial d'Open Society Foundation, a un 35% dels menors de 36 anys li semblaria bé un règim autoritari sense divisió de poders ni un sistema parlamentari efectiu. El context és propici per a la deshumanització i la insensibilitat, que s'aniran escampant com una gran taca d'oli. Marxem a velocitat vertiginosa cap a futurs escenaris de totalitarisme, exclusió i manca de llibertat. A les Espanyes, les enquestes auguren un futur triomf electoral del PP i Vox, que podrien sumar majoria parlamentària suficient per a formar govern. Això també significaria la victòria de la mentida utilitzada com a arma política. (Inclús al País Valencià, ni la DANA ni l'actuació lamentable del mentider Mazón semblen passar factura al bloc de dretes, segons molts sondejos.) Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i la joventut sota la dictadura feixista de Franco, no me'n sé avenir. Però les enquestes i els resultats de les eleccions celebrades en molts països no deixen massa marge per al dubte. Damunt, la desunió de l'esquerra tampoc no deixa marge per a l'optimisme. Per tant, el soroll, la fúria i les mentides de la dreta no van a minvar.

Isabel de Villena i Isabel-Clara Simó

¿Centrista o equilibrista?

Ja es fan moltes anàlisis sobre el nou papa Lleó XIV. Els analistes plantegen les mateixes preguntes: ¿Robert Francis Prevost és progre o conservador? ¿Va a seguir el solc del papa Francesc? El nou pontífex està sent sotmès a un escrutini implacable. Des del meu punt de vista, cal prendre's les coses amb calma. Primer cal dir que no hi ha dos éssers humans iguals. Pretendre que Prevost siga un calc de Bergoglio és somniar truites. I com vaig escriure en un post anterior, intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és missió impossible. Les coses s'han d'analitzar en el seu context. Les busques del rellotge de l'Església, institució essencialment conservadora, discorren més lentes que les busques dels altres rellotges. Les resistències als canvis són enormes. A més, hi ha un funcionariat acomodat i enquistat al si de l'aparell eclesial que sol oposar-se sistemàticament a qualsevol novetat. Històricament, les resistències han provocat que les demandes de canvi hagen acabat en persecució de dissidents o cismes com ara el protestant.

No perdem de vista que Bergoglio mantingué la doctrina tradicional en matèries com el celibat dels clergues o el vet al sacerdoci de la dona. A l'Església li cal donar resposta a exigències distintes i difícilment conciliables. S'albira perill de cisma, que sempre és traumàtic. Potser el papa argentí s'ho veia venir. Però anem a pams. Les arques del Vaticà tenen un enorme dèficit, bàsicament provocat per la disminució de donacions provinents dels catòlics dels EUA. Columnistes de diferents mitjans escrits (La Vanguardia, ABC) han plantejat la possibilitat que Bergoglio hagués preparat la seua successió. Ves per on, les tesis dels diaris no s'allunyen molt d'unes declaracions fetes per l'ideòleg d'extrema dreta Steve Bannon. «Era ben difícil per a un bisbe nord-americà pràcticament desconegut (que ha passat bona part de la seua vida al Perú i és cardenal des de fa menys de dos anys) arribar al conclave i vèncer a la quarta votació. Això ha estat obra de la cúria globalista de Bergoglio. És una elecció de papa completament trucada. Crec que anem cap a un cisma.»

Prevost, frare agustinià, fou ordenat bisbe i se li encomanà, en 2015, una diòcesi del Perú. En un període de temps breu (entre juliol de 2019 i abril de 2023), va experimentar una carrera meteòrica: membre de la Congregació per al Clergat, administrador apostòlic de la seu vacant del Callao, membre de la Congregació per als Bisbes, trasllat al Vaticà, prefecte del Dicasteri per als Bisbes, president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, arquebisbe ad personam, membre de diversos dicasteris (per a l'Evangelització, per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per a la Cultura i l'Educació, per als Textos Legislatius), cardenal, membre de la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà. ¿L'Esperit Sant? ¡Ha! Sembla com si el papa Francesc hagués volgut que Prevost estigués ben format per a la seua futura missió. Això i que una majoria de cardenals electors havia estat creada per Bergoglio donaren com a resultat l'elecció de Prevost com a papa a la quarta votació.

L'Esperit Sant pot haver elegit un papa nord-americà centrista, per a conjurar el perill de cisma. Ara bé, ¿què significa ser centrista a la Cúria Vaticana? Doncs ser conservador en matèria doctrinal i progressista ma non troppo en altres assumptes. Als radicals del moviment MAGA no els serveix, però, un moderat; volien un papa a les antípodes de Bergoglio. (Les paraules de Steve Bannon també podrien ser un avís per a navegants; d'acord amb diversos estudis postelectorals, un 56% dels electors catòlics votà a Donald Trump.) Les posicions de les persones poden canviar amb el pas del temps. Les del bisbe Prevost, quan estava al Perú, no eren gens progres; s'oposava a la legalització de l'avortament i l'eutanàsia, al reconeixement dels drets de les persones LGBT i a l'indult dels ex terroristes de Sendero Luminoso. Criticà el chavismo i donà suport a l'oposició veneçolana. ¿Hauran canviat les opinions del nou pontífex? Bergoglio condemnà la destrucció del medi ambient i els excessos del capitalisme. Volia una Església dels pobres. Demanava acollida als immigrants. ¿Quin rumb seguirà Lleó XIV? Més que centrista, haurà de ser equilibrista.

 

¿Et saps "Born in the USA"?

¡Ambició i determinació!

Dos caps de setmana seguits dedicats a la llengua. El passat dia 10 se celebrà al saló d'actes de l'antic Hospital Reial la Primera Trobada d'Escriptors i Escriptores de la Costera. I quan vostès llegisquen aquestes línies s'estaran desenvolupant a l'Albereda de Xàtiva les activitats de la Trobada d'Escoles en Valencià. L'aplec del dia 10 fou molt obert; hi podia participar qualsevol persona que es considerés escriptor o escriptora en valencià o castellà. (Alguns dels inscrits es comuniquen habitualment en la llengua de Cervantes.) Tanmateix, la presència del valencià era aclaparant, cosa normal si hom considera que la nostra comarca està habitada majoritàriament per valencianoparlants. L'entitat organitzadora aprofità l'ocasió per a presentar la reedició del Passejant per la Costera de Toni Cucarella, una guia literària que invita a conèixer el patrimoni (monumental, artístic, natural, gastronòmic...) de les poblacions de l'Horta de Xàtiva, la Costera de Ranes i la Vall de Montesa. Els plats forts de la trobada foren els diàlegs literaris dedicats a la poesia i la narrativa, que van coordinar Lorena Cayuela i Xavier Aliaga, poeta i narrador.

Lorena dialogà amb Imma López, nascuda a Llanera. Escriu narrativa i, sobretot, poesia. Quasi tots els seus llibres han estat premiats (Solsticis amb el Teodor Llorente, Veu amb l'Ibn Hazm i Atles temporal amb el Maria Mercè Marçal). El diàleg versà sobre perifèries. Imma en constatà l'existència de quatre: literària, lingüística, geogràfica i de gènere. La poesia és un gènere literari perifèric. El valencià és perifèric respecte del castellà. La Costera està a la perifèria de València. El panorama valencià és perifèric respecte del barceloní. La literatura escrita per dones també és perifèrica. Imma ho resumí així: «Si ets dona, de la Costera, escrius en valencià i et dediques a la poesia, estàs a la perifèria de la perifèria de la perifèria.» Es reflexionà sobre la dificultat de publicar. Convé recordar que el mercat editorial està molt saturat. Es publiquen 90.000 novetats a l'any. El 2% supera la xifra de 50.000 exemplars venuts i el 6'7%, la de 10.000 —encara que l'èxit no garantisca quasi mai el valor literari. Globalment, la venda mitjana d'un llibre és de 300 exemplars. La seua vida mitjana és de nou mesos. Al cap d'un any, desapareix de les llibreries.

Parlem de tots els textos, escrits en castellà o en altra llengua estatal. El llibre dura el que dura la seua promoció, que és ben complicada per als escrits en la nostra llengua. (À Punt, posem per cas, no té un programa equivalent al Página 2 de TVE.) Lorena, fent-se ressò d'una idea del poeta xativí Elies Barberà, afirmà que escriure poesia és un acte de resistència. Però també es parlà de narrativa, durant la trobada. Xavier Aliaga, guanyador del Premi Andròmina (apartat de narrativa dels Octubre) i del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la categoria de narrativa, per les novel·les Els neons de Sodoma i Les quatre vides de l'oncle Antoine, dialogà amb altre magnífic escriptor, Paco Cerdà, nascut al Genovés, autor de Los últimos. Voces de la Laponia española, El peón, 14 de abril i Presentes, obres narratives de no ficció. Cerdà matisà les paraules d'Imma sobre les perifèries en recordar que ell havia publicat Los últimos i El peón en una xicoteta editorial, Pepitas de calabaza, domiciliada a Logronyo, molt lluny de Madrid.

Aliaga explicà com és de difícil arribar al mercat de Catalunya des del País Valencià; el model lingüístic ha esdevingut una barrera. «¡Que maca, malgrat estar escrita en valencià!», amollava en X una lectora catalana, referint-se a una obra de Xavier. En realitat, la perifèria lingüística i literària està generada per polítics. Els participants a la trobada coincidiren a dir que cal ambició per a obrir-se camí en el món de la creació literària. També cal determinació per a impedir que el valencià siga bandejat del sistema educatiu. No és sobrer recordar-ho el dia en què se celebra la trenta-tresena Trobada d'Escoles en Valencià de la Costera. Els polítics aposentats al Consell de la Generalitat, que volen anihilar la llengua, dissenyaren una consulta escolar amb més forats que un formatge suís. Calculaven que el castellà seria elegit com a llengua base educativa per majoria aclaparant. ¡Coartada perfecta per al pla de marginar el valencià! Els isqué el tret per la culata. L'opció pel valencià obtingué un suport del 77% a la Costera. ¡Ambició i determinació!

(publicat a Levante-EMV, el 17/05/2025)

Halt! Imatges que pensen

 Diumenge, Artur Heras va cloure la seua gran exposició a Xàtiva.

Habemus Papam

¿Fins a quan tindrà les mans lliures?

En 2017, el doctor Daniel J. Siegel, professor clínic de psiquiatria a l'Escola de Medicina de la Universitat de Califòrnia en Los Ángeles (UCLA), escrivia açò: «No sabrem si algú que tus i esternuda en l'altre extrem del vagó pateix una grip, bronquitis, un refredat, una pneumònia o una al·lèrgia, però no cal que un metge ens diga que el tossidor està malalt. Sabem que és més segur mantenir-se allunyat d'ell. També podem pensar que té un estat mental força qüestionable qui exalta les persones un dia i n'abusa el següent, qui implora l'aprovació de la gent inclús quan l'ataca, qui menteix compulsivament, contradient-se a tothora. No sols és més segur estar-ne lluny. També cal mantenir-lo allunyat de situacions en què puga fer mal.» La reflexió de Siegel anava dedicada a Donald Trump, que havia guanyat les eleccions presidencials en novembre de l'any anterior —no per vot popular, sinó gràcies al peculiar sistema electoral nord-americà— i exercia el seu primer mandat. El símil del tossidor utilitzat pel psiquiatra li anava que ni pintat a Trump, que ja donava mostres de sobra del seu tarannà i les seues actuacions força inquietants.

Imaginem algú amb els següents trets de personalitat: s'obsessiona amb fantasies d'amor ideal, bellesa, èxit i poder il·limitats; la seua percepció de la pròpia importància és exagerada; creu ser especial i únic, i que només poden comprendre'l persones especials o d'alt estatus, les úniques amb què hauria de relacionar-se; exigeix una admiració excessiva; sempre pensa que està en el seu dret; alberga unes expectatives poc raonables de rebre un tracte de favor especial i espera l'acompliment automàtic d'aqueixes expectatives; tendeix a l'explotació de les persones, per a traure'n profit o utilitzar-les en la consecució dels seus objectius; presenta actituds arrogants i superbes... Les semblances amb Trump són evidents. La manca d'empatia el duu a la incapacitat de reconèixer sentiments i necessitats d'altres persones i d'identificar-se amb elles. Molt sovint, té enveja dels altres o creu que els altres li la tenen. Experimenta variacions extremes en l'estat d'ànim. Té dificultats per a obtenir retroalimentació adequada de la seua conducta. Diu mentides freqüents per a mantenir l'autoestima i la il·lusió d'èxit. Té altres conductes antisocials afegides.

¿Com està la salut mental del mandatari nord-americà? No sé. Però són fàcilment observables el seu comportament i totes les conseqüències nefastes que se'n deriven: persecució i deportació de grups de persones, incloent minories religioses i immigrants, que són vistos com una amenaça; degradació, ridiculització i menyspreu dels rivals i els crítics; foment del culte a l'home poderós; apel·lació freqüent a la por i la ira; promeses de solució dels problemes si tothom confia en ell; intent de reinventar la història; nul·la preocupació per la veritat. Trump mai no demana disculpes ni admet errors d'importància. Mostra una seguretat i una confiança excessives en si mateix. No veu necessitat de persuadir racionalment ningú. Menysprea i rebaixa les dones mentre al·lega enaltir-les. Desdenya institucions públiques com els tribunals, quan no estan subordinades a ell. Defèn la supremacia nacional sobre el dret internacional i el respecte a les altres nacions (és una amenaça total per al medi ambient, la societat i les relacions internacionals). Incita i excusa la violència pública dels seus partidaris. Intenta desmuntar l'estat de dret i la democràcia liberal.

 

El president nord-americà ha inventat una nova manera d'exercir el poder de forma totalitària, el trumpisme. Trump 2.0 té molt més poder que al primer mandat. Controla Congrés, Senat, Cort Suprema i vint-i-set dels cinquanta estats de la federació. Fins ara —ja veurem quant li dura—, comptava també amb el suport de grans empreses, que pensaven beneficiar-se de les decisions fiscals i comercials que prenga Trump. Sent que té les mans lliures per a fer el que vulga. La qüestió bàsica és saber fins a quan preferirà el Partit Republicà que Trump li traga les castanyes del foc; el president narcisista dels EUA està adoptant una sèrie de mesures controvertides que molts congressistes republicans no s'atrevien a liderar (comiat de funcionaris, atac a la sanitat, l'educació i els serveis socials, lleis contra la immigració, mur de separació amb Mèxic, retirada de tractats comercials, greuges a països aliats, represa de l'explotació del carbó...). Això sí, donen el seu suport si les lidera altre. Però alguns empresaris —els del petroli, per exemple— ja estan penedits. És possible que, atès el caos desencadenat, alguns trumpistes caiguen del cavall.

Sempre hi ha hagut nazis

Creure que els EUA sempre han estat modèlicament democràtics és una falsa creença. El país va nàixer sobre unes bases (el puritanisme cristià, el genocidi dels pobles nadius i l'esclavisme) que marcarien el seu futur. A més, s'hi van incorporar factors (violència i ús abusiu de les armes) encara presents a la societat nord-americana. Hi ha altres creences infundades. La suposició que el nazisme no tingué simpatitzants als EUA n'és una. Hi havia americans que donaven suport a Hitler, com ara el magnat de la premsa William Randolph Hearst o l'avi matern nord-americà d'Elon Musk. També hi hagué simpatitzants del nazisme al Regne Unit i França. L'elit financera nord-americana estava a favor de Hitler. Es conta una anècdota sobre el gran actor i cineasta Charles Chaplin. Per encàrrec de Hitler, Leni Riefenstahl rodà el documental de propaganda política més cèlebre des de la invenció del cinema, El triomf de la voluntat, cent catorze minuts destinats a enaltir els aconseguiments del nacionalsocialisme i a propagar internacionalment la imatge d'una nova Alemanya restaurada després del fracàs de la Primera Guerra Mundial.

El documental es projectà al MOMA de Nova York. Entre els espectadors estaven René Clair i Chaplin. El francès contà que algú començà a petar-se de riure. La gent es girà bruscament per a mormolar el maleducat i descobrí amb estupor que el rialler era ni més ni menys que el còmic més famós del moment, Charles Chaplin. El documental li donà la inspiració per a escriure i rodar la pel·lícula satírica El gran dictador. Durant el rodatge, rebé pressions i amenaces. A Espanya no s'estrenaria fins a la mort de Franco. Chaplin acabaria expulsat dels EUA acusat de simpaties comunistes i activitats antiamericanes. I ja que parlem de les Espanyes, el franquisme, varietat autòctona del feixisme, va simpatitzar inicialment amb el nazisme, encara que després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Franco decidís amagar les creus gammades. El franquisme mai no ha desaparegut del tot, malgrat el final de la dictadura. L'endemà de morir Franco, milions de franquistes intentaren fer creure que eren demòcrates. ¡Això és pura ficció! Si no s'hagués tancat la capella ardent, encara hi hauria cua per a veure el fèretre del dictador.

I algunes d'aquelles persones que feien cua encara viuen i victoregen Franco a la primera ocasió. Fills i néts de franquistes han sentit en casa els vítols a Franco. La resistència contra la dictadura fou heroica i minoritària —protagonitzada per un grapat de comunistes, perquè el PSOE estava desaparegut. Quaranta anys de feixisme van crear un franquisme sociològic que encara roman. Es parla del pacte de la Transició. En realitat, fou un tracte aprofitat: democràcia a canvi d'oblit dels crims de la dictadura. I el partit que esdevingué hegemònic a la dreta, el PP, fou fundat per Fraga, ministre de Franco. Fraga havia firmat tres sentències de mort. També fou ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro. El seu mandat es va caracteritzar per la repressió i episodis com la matança de cinc treballadors a Vitòria, la detenció de líders de l'oposició i i els successos de Montejurra. Fraga aprovà l'operació del búnker contra els carlistes integrats en Coordinació Democràtica. L'operació, en què participaren sicaris ultres italians i argentins, se saldà amb dos morts i diversos ferits. Fa riure sentir dir que Fraga era partidari de la llibertat i la democràcia.

Aquest personatge encunyà la frase cèlebre: La calle es mía. Com a representant de la dreta més reaccionària, podria haver dit tranquil·lament: España es mía. El PP, ple de franquistes, mai no ha volgut condemnar la dictadura. Vox, que és una escissió del PP, enalteix directament Franco i el seu règim. Durant molt de temps, pensàrem que aquestes coses només passaven a Espanya, que l'enaltiment impune de nazisme i feixisme era impossible en Alemanya o Itàlia. Doncs la realitat s'imposa. El nazisme avança en Alemanya. A Itàlia governa una neofeixista. A França, Marine Le Pen estigué a tocar del poder. A Romania, ha guanyat les eleccions un admirador de Trump i Putin. Quant als EUA, podrà sorprendre a moltes persones que Trump i el moviment MAGA estiguen dirigint-se cap al feixisme a velocitat de vertigen, però ja s'ha dit abans que les pulsions nazis (racisme, suprematisme, violència, persecució de la dissidència, imperialisme) no són alienes a la tradició política nord-americana. Amb Trump, està sorgint l'element que faltava, el totalitarisme. I aquest totalitarisme va camí de convertir-se en hegemònic a escala planetària.

Dissabte de diàlegs literaris

Els paellers de Llocnou

He de començar per dir que jo no tenia coneixements sobre els aspectes tècnics de la distribució d'electricitat. Tanmateix, els mitjans de comunicació han intentat donar des de dimarts un curs intensiu sobre la matèria. ¿Quina és la causa de l'apagada de dilluns? Distingir la veritat de la mentida és tasca àrdua, perquè l'incident començà a utilitzar-se aviat com una arma llancívola contra el govern. Jo he procurat llegir o escoltar les opinions de científics, tècnics i divulgadors de ciència i tecnologia. És massa d'hora per a traure conclusions definitives, però ja em faig una idea del que va passar. Hi ha una primera qüestió que tinc molt clara: en cada moment, oferta i demanda d'energia elèctrica han de ser iguals. El sistema ha d'adaptar la generació a la demanda de manera exacta. En cas de desequilibri i manca de mecanismes d'estabilització instantanis, es produeixen oscil·lacions de freqüència que poden provocar el col·lapse. Si les fotovoltaiques introdueixen electricitat en la xarxa d'alta tensió sense sistemes estabilitzadors (que requereixen moltes inversions) pot haver-hi una oscil·lació a la baixa amb caiguda dràstica de generació i apagada monumental.

Dilluns, les centrals tèrmiques de cicle combinat, que funcionen amb gas, i les nuclears podrien haver estabilitzat la xarxa. Però la cobdícia de les empreses elèctriques, que no volen perdre beneficis, abocà al desastre. Amb un pic d'energia renovable que va arribar al 80%, quasi totes les tèrmiques i les nuclears estaven apagades. No volien cremar combustible, perquè el preu de l'electricitat era molt barat —negatiu en alguns moments. La falta de connexió amb França fou altre motiu de desequilibri. Els país veí té una enorme quantitat de centrals nuclears que vol amortitzar exportant l'energia que li sobra. No li interessa, per tant, importar energia renovable barata ni que aquesta travesse el seu territori en direcció a altres països europeus. Per això es diu que Espanya i Portugal són una "illa energètica". Però ja n'hi ha prou, de qüestions tècniques. Els territoris peninsulars es quedaren sense llum durant moltes hores —dotze a Xàtiva. ¿Com s'ho prengué la gent? Segons la premsa i els telenotícies, millor del que u hagués pogut pensar.

Una coneguda participant en tertúlies televisives, cap de la secció d'opinió d'un diari de Madrid, afirmava que la població havia entrat en pànic sense que Pedro Sánchez fes res per alleujar-lo. Jo he vist escenes en alguns noticiaris que desmenteixen l'afirmació: festa al carrer en una gran ciutat; rogles escoltant un transistor a piles —que va experimentar una revifada inesperada—; viatgers davant d'un tren parat enmig del no-res que executaven una coreografia; espontanis que regulaven el trànsit en absència de semàfors... També va revifar momentàniament l'antic costum d'eixir al balcó per a contemplar el carrer. No hi ha hagut un augment destacable de delictes o incidents. És clar que el tall elèctric creà complicacions: als usuaris dels ferrocarrils, als malalts necessitats de certs aparells —respiradors, per exemple—, a qui li urgia traure diners del caixer, als amos de tendes de productes peribles, a gent que es quedà tancada en ascensors, a múltiples empreses... A casa meua, només teníem por de perdre tot el congelat de la nevera, o de no poder dutxar-nos amb aigua calenta, però pànic... ¡Exageracions! També hi hagué altres anècdotes.

Dilluns, a l'hora de dinar, es formà cua als paellers de l'entrada de Llocnou d'en Fenollet —m'ho ha contat Pere, un amic. Jo vaig anar a un establiment de menjar per a emportar. Les rostidores no funcionaven, però vaig arribar a temps de comprar arròs al forn. ¡Uei! La vitroceràmica de casa no s'encenia. Al carrer de la Reina, una colla de xics i xiques van seure, cap a les set de la vesprada, en la terrassa del bar Dexter, que estava tancat. Havien dut de casa o de la tenda d'una gasolinera —ves a saber— cerveses, refrescs, papes, cacaus, tramussos... Van estar de festa fins a la mitjanit. Ho sé perquè el bar està sota el meu pis. En fi, a Xàtiva no passà res. La policia patrullà per a evitar incidents i el Lluís Alcanyís funcionà amb grups electrògens. Esperem que una futura apagada no siga més greu; ja estem avisats de la vulnerabilitat de la tecnologia. De moment, el Barça-Inter de Milà no alterà la xarxa elèctrica. (La transmissió d'un partit de futbol pot produir pujades i baixades de freqüència; baixa en el descans i puja quan es xiula un penal.)

(publicat a Levante-EMV, el 03/05/2025)