¡Meravella d'exposicions!

L'Ajuntament, a través de la seua Regidoria de Cultura, ens té ben acostumats a una magnífica programació d'exposicions d'arts plàstiques. Sense anar massa lluny, fa pocs dies es va cloure la d'Artur Heras. Les mostres solen exhibir-se en edificis històrics de la ciutat molt valuosos (Sant Feliu, Sant Domènec, la Casa de l'Ensenyança i l'Almodí). Potser es podria posar un però: poca presència femenina. La Casa de Cultura, per separat, també se suma a la programació. El saló de columnes i la primera planta exhibeixen mostres de gran interès, en què sí ha aparegut alguna dona. Recorde, per exemple, D'un temps, d'un País, de la xativina Carme Jorques, que va estar exposada d'octubre a desembre. És una artista versàtil i compromesa que fa servir tècniques i suports diversos (dibuix, collage, pintura, muntatge) i llenguatges variats (figuració, abstracció, textures). L'obra s'organitza en sèries: Paisatges de la meua història, Terra cremada i Gaza, Distòpies, País petit, Dones (homenatge a Da Vinci), Personatges de la meua història, Retrat, Records d'infància, Memòria històrica, Homenatges a Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor...

A hores d'ara, el saló de columnes exhibeix Diàleg entre art i territori (des de la Polaca de Xàtiva), una col·lecció d'obres —pintures i escultures— de Toni Grau Mompó, artista nascut a l'Olleria però resident a Xàtiva des de 1970. Impacten el dinamisme i la gran claredat dels seus acrílics, predominantment abstractes, amb incursions en la figuració i algunes notes futuristes i surrealistes. Toni sempre fa servir profusament els tons suaus i pastís, però també es produeixen esclats de colors intensos. A l'opuscle anunciador figura la declaració d'intencions: «Conèixer per a estimar. La costa del castell i la serra de Vernissa, contemplades a través de la mirada de l'artista resident Toni Grau, que des de la Polaca, al bell mig de la muntanya, crea les seues obres en diàleg amb un territori molt viscut i connectat amb els orígens de Xàtiva.» Encara es pot visitar l'exposició aquest cap de setmana. I, sense sortir de la Casa de Cultura, a la primera planta s'exhibeix Passejades per Xàtiva amb Estellés, exposició col·lectiva d'artistes xativins.

És una excel·lent producció de la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani i del MUA (Museu Universitari d'Alacant) en estreta col·laboració amb l'Associació d'Amics de la Costera - Institut d'Estudis Comarcals. La producció compta amb el patrocini de la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. El grup Passejades per Xàtiva amb Estellés està format per Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila. La mostra plàstica, conseqüència d'uns passeigs que van rebre el nom de Rutes Literàries amb Estellés, organitzades per Amics de la Costera per a celebrar el Centenari d'Estellés, ja s'ha exhibit a dues ciutats, Alacant i Alcoi. A la portada del magnífic catàleg, dissenyada per Antoni Mirò, figura una imatge de Rubèn Colomer. Els textos introductoris estan firmats per Vicent Torregrosa i Antoni Martínez, que explica les relacions d'Estellés i la inspiració que va rebre de molts artistes antics i contemporanis: Jacomart, Ribalta, Joan de Joanes, Ribera, Renau, Alfaro, Miró, Tàpies, Sorolla, Muñoz Degrain, Benlliure, Porcar, Manolo Gil, Picasso, Boix, Heras, Armengol, Castejón...

 

La llista d'artistes participants a la col·lectiva ja permet que el futur visitant es faça una idea de la varietat de suports, tècniques i llenguatges que trobarà: l'abstracció de les germanes Caldes, la figuració amb tocs coloristes, pops i surrealistes de Rubén Colomer, l'experimentació matèrica de l'últim Ernest García, els colors voluptuosos de Mariamaria (María Teresa Gosalbes Cháfer), la barreja d'hiperrealisme i surrealisme de Miquel Mollà, les trames i collages de Miquel Soro, l'expressionisme de Ramos, els collages de Ricard Vila impresos digitalment... I per si tot açò fos poc, el pròxim dia 3 de juliol s'inaugura a l'antic convent de Sant Domènec l'exposició Mirades, d'Eduard Francés, un dels millors fotògrafs xativins, premiat nombroses vegades en salons locals, nacionals i internacionals. Totes les fotos en blanc i negre exposades, pertanyents a la modalitat street photography (fotografia de carrer) són d'unes dimensions enormes (100 x 80 cm aproximadament) i estan preses en diversos països del món. ¡Meravella d'exposicions!

(publicat a Levante-EMV, el 28/06/2025)

L'informe de la UCO

Per a molts columnistes i tertulians ja no té sentit, després de conèixer-se l'informe de la UCO sobre el cas Koldo, que el PSOE continue parlant de lawfare contra ell. Lògicament, els màxims defensors d'aquesta tesi són els portaveus de la dreta i l'extrema dreta. Tanmateix, diversos fets tornen a posar damunt la taula les sospites de guerra bruta per a derrocar el govern. Vegem com actua la UCO. D'acord amb l'ordenament jurídic vigent, la policia judicial no pot superar certes línies roges durant les seues indagacions. Només s'ha de dedicar a tasques de recerca sota ordenació i supervisió judicials i fiscals estrictes i amb subjecció també estricta a la llei, perquè la funció instructora, que està per damunt de la merament investigadora, és competència d'un jutge. ¿Són totalment professionals i neutrals els membres dels cossos de seguretat en funcions de policia judicial? Hi ha motius per a sospitar que no. Queden encara, als cossos i les forces de seguretat, abundants residus del franquisme i funcionaris que treballen dins les clavegueres de l'Estat. Es pot comprovar als noticiaris i a l'hemeroteca. ¿La UCO és una veritable policia democràtica?

Un nombre indeterminat de comandaments i agents, que no simpatitza gens amb l'esquerra, pot caure en pràctiques rebutjables. Sovint, la policia judicial es llança a qualificar jurídicament els fets, tasca que no li correspon. S'ha de limitar a descriure els indicis descoberts. Tampoc no ha de filtrar a ningú el resultat de les seues perquisicions. Només ha d'informar al jutge instructor. La policia no ha de decidir pel seu compte quins indicis són importants i quins no a l'hora de redactar l'atestat. S'han d'incloure tots. El jutge ja decidirà allò que calga rebutjar. Tampoc no s'han de redactar atestats pel procediment de tallar i enganxar. En 2020, una jutgessa ordenà a guàrdies civils que investigaren el presumpte comportament delictiu del delegat del govern a Madrid. Quan redactaven l'informe en què havien de recollir el resultat de la seua investigació, els agents seguiren el procediment de tallar i enganxar. ¿Què retallaren? ¡Boles aparegudes en periòdics! Va sortir un atestat ple d'errades i falòrnies adobades amb testimonis tergiversats. El cap dels redactors, un coronel, filtrà a la premsa l'informe que sols havia de lliurar a la jutgessa.

Però tornem al cas Koldo, Ábalos i Santos Cerdán. En 2024, Koldo quedà en llibertat amb unes mesures cautelars molt lleugeres. Dilluns passat, és repetí la història. El magistrat del Suprem Leopoldo Puente mantingué en llibertat Koldo i Ábalos, bé que el PP, que exerceix l'acusació popular, havia demanat presó preventiva per als dos. La dreta es quedà sense el titular que buscava. ¿Per què? Potser, el magistrat dóna un valor relatiu a l'informe de la policia. De fet, Leopoldo Puente ha protestat perquè la UCO "selecciona" el material que passa a l'instructor. Oiga, usted no tiene ninguna facultatd para decidir qué material me passa y cual no. Démelo todo, que soy yo quien lo tiene que valorar. Segons alguns especialistes en dret penal, l'atestat de la UCO no és suficient per a una sentència condemnatòria; falten proves. El jutge també va demanar a la policia que li lliurés aviat el contracte privat en què apareix Santos Cerdán com a propietari del 45% d'una empresa que presumptament va rebre tracte de favor. ¿Quina validesa tindrà el document? S'ignora si va acabar en una notaria i si és, per tant, una escriptura pública.

 

Vinyeta de Ferreres

 

Per altra banda, alguns dies abans que ningú no sabés res de l'informe de la UCO, Núñez Feijóo semblava conèixer-lo. Així es desprèn d'un debat al Congrés dels Diputats durant el qual el líder del PP al·ludí a l'informe mentre Elías Bendodo, assegut darrere del cap, intentava que aquest no parlés sobre això. ¿La guàrdia civil havia filtrat l'informe al PP? En fi, a més del que s'acaba de contar, s'ha sabut que un anterior cap de la UCO, el coronel Sánchez Corbí —condemnat en 1997 per tortures i indultat per Aznar— és ara el director de seguretat internacional d'Acciona, l'empresa presumptament beneficiària de la trama. I per si tot açò no fos prou, Paloma Pérez de los Cobos Almiñana, responsable de comunicació de la mateixa empresa, és filla del coronel Pérez de los Cobos, que dirigí la repressió contra Catalunya en octubre de 2017. ¿La UCO haurà demanat ja autorització al magistrat instructor per a escorcollar la seu central d'Acciona? Però tornem a l'inici. ¿Hi ha o no hi ha guerra bruta contra el govern de Sánchez? No sé, però aquest mateix dimarts, el jutge Peinado ha demanat al Suprem que impute el ministre Félix Bolaños.

Exposició dedicada a Estellés

¿Quant durarà la coalició de govern?

Sempre m'agrada reflexionar sobre els fets d'actualitat. Però no tinc cor d'opinar de manera taxativa sobre la presumpta trama de corrupció descoberta al si del PSOE. Les coses que se'n van coneixent, convertides en un escàndol majúscul, ocupen les primeres planes dels mitjans. Tanmateix, el que ja sabem podria ser només la punta d'un iceberg. En març de 2024, vaig escriure açò: «La corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. [...] La corrupció és sistèmica. Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.» En aquell moment només havia esclatat l'assumpte de les mascaretes aconseguides per Koldo, l'assistent de l'exministre Ábalos. Tenim tendència a vindicar partits polítics —no importa de quin color— completament nets, formats per persones impol·lutes i seràfiques. Això és impossible; tota estructura humana és imperfecta. Els pares fundadors de la democràcia ja ho sabien. Allà on s'ajunten diners i poder sol aparèixer gent amb ànim d'aprofitar-se'n. En època de Felipe González, el PSOE tingué un munt de casos de corrupció. I falten dits per a comptar els corruptes del PP d'Aznar i Rajoy.

Que la corrupció siga inherent a la política no vol dir que tots els polítics siguen corruptes. N'hi ha honrats a tots els nivells, però sempre tenen més ressò les males que les bones notícies. Al final, el legislador hauria d'establir mecanismes legals més eficaços per a combatre la corrupció i aconseguir màxima transparència. Electoralment, ¿a qui sol perjudicar més el descobriment de casos de suborn, a l'esquerra o a la dreta? ¡A l'esquerra! L'electorat de dretes perdona més fàcilment els seus representants. Es pot comprovar al País Valencià, on polítics del PP immersos en causes judicials guanyaven eleccions sense cap problema. Només acaben penalitzats quan l'escàndol esdevé enorme. Rajoy, posem per cas, que havia obtingut majoria aclaparadora de 185 diputats en la X legislatura, baixà a 134 en juny de 2016 i a 66 en abril de 2019. És important tenir present açò per dos motius: primer, perquè apel·lar a l'«i tu més» quan el càstig està amortitzat no té sentit; segon, perquè ha d'existir necessàriament una oposició que fiscalitze l'acció del govern, bé que aquesta oposició tinga antecedents corruptes (ja ha estat castigada).

El votant d'esquerra no perdona els seus representants corruptes. Es produeixen desafecció cap a la política i abstenció en les eleccions. La dreta mediàtica ho sap. Per això amplifica els casos de corrupció que afecten el PSOE. ¿Són greus? Sí. Hom espera que els defensors de la classe treballadora no roben. Que ho facen és percebut com una traïció de classe. Però hem de prendre-nos les coses amb calma. El Tribunal Constitucional, per exemple, ha anul·lat vàries condemnes a antics càrrecs socialistes andalusos pel cas dels ERO. La realitat és que, vist el carés que va prenent, el cas Koldo deixa totalment devastats els votants de partits progressistes —jo entre ells. Ja apareixen els predicadors habituals —com l'actor Pepe Sacristán— afirmant que Sánchez ha de prendre decisions dràstiques, però van amb compte de dir quines. ¿Dimissió? ¿Qüestió de confiança? ¿Convocatòria d'eleccions anticipades? Ja se sap que és molt més fàcil predicar que repartir blat. Jo confesse que no tinc clar quina decisió s'hauria de prendre. Em falten dades. Torne al text de 2024: «¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada?

Sánchez diu que no. Val més que siga veritat. Altrament, ¿quin sentit tenia permetre que Ábalos es presentés com nº 2 per la circumscripció de València a les últimes eleccions generals? I se'm plantegen noves preguntes. ¿Sánchez desconeixia que Santos Cerdán cobrava suborns? ¿Com s'explica que aquest li clavés un gol per l'esquadra al president? (Hom espera que un governant estiga ben informat.) ¿Apareixeran més càrrecs socialistes involucrats a la trama? ¿Hi ha hagut finançament il·legal del PSOE? ¿Són fiables l'informe de la UCO i els àudios que hem conegut aquests dies? ¡Massa interrogants! Quan falten respostes és difícil opinar sobre quines decisions s'han de prendre. En qualsevol cas, com els esdeveniments se succeeixen tant de pressa, cap la possibilitat que els daus ja hagen estat tirats mentre escric aquestes línies; l'estabilitat del govern depén de socis alguns dels quals podrien retirar el seu suport. La presumpta trama corrupta posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que la dreta tracta d'enderrocar des de 2018 valent-se de tots els mitjans al seu abast (clavegueres de l'Estat, premsa i jutges afins...).

Corpus 2025

Rerefons de l'agressió israeliana

A poc a poc, els EUA i Israel, amb l'ajuda d'altres països, han anat destruint els règims que donaven suport als palestins (Sudan, Somàlia, Iraq, Líbia, Síria). En alguns casos, han eliminat físicament —o han deixat fora de circulació— els seus dirigents (Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi, Baixar al-Àssad i els caps de les milícies d'Hezbol·là al Líban i Hamàs a Gaza). ¿Últim enemic a batre? El règim dels aiatol·làs d'Iran. Resulta evident que l'objectiu últim d'Israel no és destruir les centrals nuclear iranianes, sinó enderrocar el règim dels aiatol·làs. Els últims dies, Netanyahu i Trump han deixat caure que podrien matar l'aiatol·là Ali Hosseini Khamenei, líder suprem de l'Iran. (Ho poden fer; ja han assassinat en aquest país científics, polítics i militars.) Sabem per experiència que la destrucció de règims polítics porta aparellada la conversió dels atacats en estats fallits. D'altra banda, les guerres d'Iraq, Líbia i Síria han provocat milions de víctimes (morts, deportats, exiliats). Els EUA i Israel menteixen. Diuen que Iran està a punt d'aconseguir ogives nuclears. ¡Totalment fals! Es repeteix l'episodi de "les armes de destrucció massiva".

El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.

Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.

 

En definitiva, les negociacions d'Iran amb EUA estaven a punt de fructificar. Això no interessa a Israel, que pretén ser l'única potència nuclear regional d'Orient Mitjà, cosa que va molt bé als interessos nord-americans. ¿Què faran els EUA? Fins ara, Donald Trump i el Secretari d'Estat Marco Rubio no acabaven de posar-se d'acord. «El govern d'Israel ens ho ha comunicat, però ha actuat unilateralment (Rubio).» «Estàvem perfectament assabentats (Trump).» Menteixen. L'atac israelià durant la nit de dijous a divendres de la setmana passada no hauria estat possible sense el suport dels EUA (abastiment de combustible en vol, informació dels satèl·lits espies...). I a partir d'ara, ¿què? Netanyahu desitjaria que els EUA s'involucraren més, que declararen la guerra a Iran. Mentre escric aquestes línies, Trump no diu ni sí ni no. S'ho està pensant. S'ha empipat amb el primer ministre israelià; li ha trencat la negociació amb Iran. D'altra banda, hi ha divisió d'opinions al si del Partit Republicà: els falcons són partidaris de la guerra total sense més preàmbuls; l'ala més moderada pensa en Iraq i Afganistan i en les possibles conseqüències.

Washington ja té molts fronts oberts. Però se li'n podrien obrir altres —al Pacífic, posem per cas. La "guerra preventiva" —dir-li "agressió unilateral no provocada" sona mal— pot tenir imitadors. En qualsevol cas, com he vist durant la meua vida tantes agressions imperialistes dels EUA, una més no em causaria sorpresa. La condemna internacional hauria de ser contundent contra el règim sionista d'Israel. Recordem quina fou la resposta quan Iraq envaí Kuwait. Però la senyora Úrsula von der Leyen ha parlat amb el criminal de guerra Netanyahu —el Tribunal de la Haia ha decretat contra ell una ordre de detenció «per crims contra la humanitat i crims de guerra»— i li ha dit que Israel té dret a defendre's. La intoxicació de l'opinió pública internacional no va a cessar. ¿Von der Leyen parla en nom dels quatre-cents cinquanta milions d'habitants de la Unió Europea? Doncs, no. Almenys no en el meu nom. L'atac israelià a Iran és una violació del dret internacional i de la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del país. I podria ser que els EUA, els únics que han llançat bombes atòmiques, ataquen Iran perquè no puga defendre's.

Agressió israeliana a Iran

En 2015, fa deu anys, vaig viatjar a Iran. Vaig recórrer diferents poblacions i llocs arqueològics: Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Abarkuh, Yazd, Meybod, Na'in, Isfahan, Kashan, Teheran... Quan visite contrades llunyanes, intente conèixer les cultures i les gents que hi viuen, cosa gens fàcil; la barrera de l'idioma entrebanca la comunicació. Al final, sols acabar parlant només amb guies i persones que realitzen activitats vinculades al món del turisme (en hotels i restaurants, en oficines turístiques i tendes de souvenirs, en monuments i museus...). Iran és meravellós, però els seus habitants estan sotmesos a una dictadura teocràtica. Els mitjans globals s'han encarregat de donar-li mala fama al país. Hi ha qui, sense haver-hi estat mai, es creu tot el que li conten. Potser per això, Iran rebia —almenys quan jo el vaig visitar— pocs turistes. Veure estrangers causava l'estranyesa dels iranians. Això permetia cert contacte amb la població. Pel carrer, em preguntaven d'on era: Where are you from? (S'estudia anglès a l'escola.) Quan els contestava, em recordaven amb un somriure que Espanya havia guanyat el Campionat Mundial de Futbol.

Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.

¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.

En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.

Commemoració 2025

Ucraïnesos a Xàtiva

L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).

Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.

En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.

Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)

Nova obra gràfica d'Artur Heras

Sumes i restes

A l'hora de comprovar quina opció eclesial, tradicionalista o progressista, resta menys i suma més, cal considerar diversos aspectes. En destaquen dos sobretot, el nombre de catòlics i els ingressos per donacions. Un nombre elevat de fidels pot no garantir molts ingressos. Avui hi ha més de 1.400 milions de catòlics al món. Darrerament, l'Església ha crescut sobretot en Àfrica i Àsia. La República Democràtica del Congo i Filipines són els països on es preveu el major creixement del nombre de catòlics fins a l'any 2050. (A Filipines ja n'hi ha uns 84 milions, el 81% de la població.) Criden l'atenció els percentatges per continents. Només un 32% dels europeus és catòlic. En canvi, ho és vora el 60% dels americans. (A Canadà i EUA, el 39 i el 26% respectivament.) Els percentatges es disparen en Hispanoamèrica. Brasil i Mèxic són els països del món amb més fidels catòlics, 90 i 130 milions respectivament (el 78% i el 65% de les seues poblacions). Està clar que l'església europea perd hegemonia.

El catolicisme creix en països pobres. Però resulta molt difícil saber de ciència certa si hi predomina el tradicionalisme o el progressisme. En Hispanoamèrica hi havia progressistes (com l'arquebisbe Hélder Câmara i el bisbe Pere Casaldàliga, o els adeptes a la teologia de l'alliberament), però deuen ser minoritaris a hores d'ara. Les posicions de Prevost quan era bisbe al Perú donen pistes. S'oposà a la legalització de l'avortament, l'eutanàsia i els drets LGBT. Mostrà reserves sobre la «simpatia per creences i pràctiques que contradiuen l'evangeli». Estava a favor d'acollir homosexuals amb caritat, però rebutjava la "ideologia de gènere". «Si Déu creà dos sexes serà per alguna cosa.» En 2023, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe publicà amb la firma del papa Francesc la declaració Fiducia Supplicans (Confiança Suplicant) subtitulada Sobre el sentit pastoral de les benediccions, que permetia als sacerdots beneir parelles en situació irregular (com els matrimonis de divorciats o les unions de fet) i parelles d'homosexuals.

Prevost, ja cardenal, ni donà suport ple a la declaració doctrinal, ni la rebutjà totalment. Afirmà que cada conferència episcopal «interpretarà el text i l'aplicarà segons el context local, atenent les peculiaritats culturals», és a dir, que cadascú ja faria la seua. Hi hagué controvèrsia i crítiques, sobretot per part dels conservadors. Algunes conferències episcopals (de Benín, Congo, Hongria, Malawi, Togo, Namíbia, Zàmbia) vetaren les benediccions a homosexuals o demanaren als clergues que no en donaren. A Polònia es va suggerir que foren beneïdes només «persones individuals que visquen en total abstinència». El cardenal ultraconservador Robert Sarah, ex prefecte de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, titllà Fiducia d'«heretgia contrària a la fe i la tradició i que soscava l'Església greument». (El papa Francesc havia demanat als buròcrates vaticans evitar «posicions ideològiques rígides».) Jesús Sanz, bisbe d'Oviedo, i José Ignacio Munilla, d'Alacant, la van criticar. Alguns sacerdots (un valencià entre ells) iniciaren una campanya de recollida de firmes en contra de Fiducia.

 

Vinyeta de Ferreres

S'hi van adherir molts laics, com el seglar de Xàtiva Luis Javier Monera Ballester, del Camí Neocatecumenal (dels kikos, secta ultraconservadora). Una Església carca aüixarà ovelles progres, però atraurà carques. Una Església avançada provocarà l'efecte invers. Sumes i restes. Buscar la quadratura del cercle. «Si el successor de Francesc és liberal, existeix el risc de fractura entre la Santa Seu i el catolicisme estatunidenc», deia Massimo Faggioli, professor d'Història de l'Església en una universitat nord-americana. Altre professor, Stephen White, veu la possibilitat d'un "cisma líquid" sense trencament formal, una separació gradual del catolicisme dels EUA, que esdevindria una mena d'església nacional anglicana que ignoraria a Roma. Això seria nefast per a les arques buides del Vaticà; dels països pobres no arriben grans donacions. ¡Ha! Prevost no tindrà problemes per a sumar i restar; és matemàtic. Demanar acollida als immigrants i negar l'accés de dones al diaconat, perquè «no necessàriament resol un problema i en pot generar de nous». ¡Avant la calculadora! ¿Què en pensaran el clergat i els seglars xativins?

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/2025)