Il·lustració d'Allan McDonald
Blog amb notícies, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària...
dilluns, 16 de novembre del 2026
dissabte, 14 de novembre del 2026
Els pecats de Jaume I
Estem commemorant el 750 aniversari de la mort del rei Jaume I. Al Cap i Casal, l'enaltiment popular al fundador del regne ve de lluny. Abans de complir-se un segle del trànsit, els jurats van acordar la celebració solemne de l'aniversari a perpetuïtat. Dos segles després, decidiren, però, commemorar la data d'entrada de Jaume I en València el dia de Sant Donís. La celebració ha perdurat fins al present, convertida en Diada Nacional del País Valencià. A Xàtiva, l'entrada del rei al castell menor es produí en maig de 1244. Jo no tinc clar que tots els habitants del país hagen "venerat" sempre el Conqueridor. Si hem de guiar-nos per les preferències dels polítics de dretes, sembla que un bergant castellà, Rodrigo Díaz de Vivar, concita molta més admiració. (El País Valencià està ple d’avingudes i places dedicades al Cid.) En realitat, caldrà esperar al segle XIX i al romanticisme perquè Jaume I esdevinga una icona popular. Un xativí, Vicent Boix i Ricarte, col·laborà en la mitificació. Però Jaume I era, com tots, un home amb llums i ombres.
La vida i la personalitat del monarca ens han arribat envoltades d'un munt d'episodis llegendaris, alguns dels quals han estat recollits per Joan Amades en la seua obra Les cent millors llegendes populars ("La fermesa del rei”, “La sopa d’all”, “El rei i l’argenter jueu”, "El ratpenat", “El rei, l’abat de Poblet i l’emperador de la Xina”, "El bisbe sense llengua"...). Destaquen dos episodis, relacionats amb el naixement i la mort. Sobre la concepció del rei, la llegenda diu que els seus pares vivien separats; Pere el Catòlic no se sentia atret per la seua dona. Llavors, uns cortesans l'anaren a veure i, amb cert misteri, li contaren que una gran dama, casada, tindria un gran goig de passar una estona amb ell, amb la condició que la trobada havia de tenir lloc a les fosques; la dama (en realitat l'esposa del rei) volia que s'ignorés la seua identitat. Pere, amic d'aventures amoroses, acceptà. Quan la unió s'acabà de consumar, es desvetllà el joc. Així fou com Maria de Montpeller va quedar encinta del seu futur fill. El mateix Jaume I ho conta al Llibre dels fets.
Pel que fa a la mort del rei, els diables volien emportar-se l'ànima; deien que havia pecat molt en vida. Baixà del cel l'arcàngel sant Miquel, proveït de la balança amb què pesa les ànimes. Els diables no paraven de posar, damunt d'un dels plats, pecats i més pecats que, segons deien, havia comès Jaume I. Uns àngels van portar una pedra i una fusta de cadascuna de les múltiples esglésies que el rei havia fet edificar en les ciutats, viles i places conquerides als moros. Com el plat dels àngels pesà mil vegades més que el dels diables, aquests se'n van haver de tornar a l'infern amb la cua entre cames, mentre que l'ànima del gran rei, guiada per milers d'àngels que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel. ¡Ha! ¿On s'esdevingué aquesta escena, en Alzira o en València? Sembla haver-hi consens entre historiadors. El monarca se sentí molt malament en Alzira, on dictà testament, però viatjà a València, on va morir. La Biblioteca Municipal xativina ha programat, sota el títol Xàtiva, la clau del regne, uns actes commemoratius (conferències, animació infantil, presentació de llibres...) que es desenvoluparan entre el 18 de novembre i el 16 de desembre.
Els conferenciants aclariran dubtes. Però vull referir-me als pecats del rei. N'havia comès molts carnals. Però ja saben la dita: «Dels pecats del piu, Déu se'n riu.» En un llibre molt interessant, La esclavitud en las Españas, del professor José Antonio Piqueras, és citat Jaume I. L'inici de la conquesta del territori valencià, en 1233, es portà a cap, en moments àlgids, amb el pràctic sistema d'aterrir l'enemic. En el Llibre dels Fets, es conta que el rei ordenà matar els pagesos musulmans que eren capturats als afores de les poblacions, per a espantar l'adversari. D'altra banda, bé que no estava massa interessat a esclavitzar la gent que es rendia o era vençuda en combat, el monarca acabà desenvolupant un "peculiar" sentit del botí; envià com a regal uns dos mil esclaus al papa —devia ser Ugolino di Conti, Gregori IX— i a reis, cardenals i nobles, per a fer palesos els seus triomfs i el seu poder. La pràctica de fer esclaus esdevindria habitual. Molts diran: «Això no era pecat en aquella època.» Els dimonis no pensaven igual. Però al capdavall, el rei Jaume I havia ordenat alçar moltíssimes esglésies. Va cristianitzar la mesquita major de Xàtiva, per exemple.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 14/11/2026)
dimecres, 11 de novembre del 2026
Un milió de visites
El cap de setmana passat, el meu blog va superar el milió de visites. No vull donar-li massa importància; un milió en quasi vint anys (en maig de 2027 farà vint anys que vaig obrir el blog) no és per a tant. Alguns influencers han amuntegat en molt menys temps desenes de milions de seguidors. Però hi ha elements que convé destacar. Que un blog personal escrit en català —o valencià, tant se val— assolisca set dígits de visites no és massa freqüent. D'altra banda no s'ha de confondre el nombre de visites amb el nombre de persones lectores, inferior evidentment. Imagine que hi haurà gent que trobarà interessant tot allò que penge (textos, anuncis, vinyetes...) i em visitarà freqüentment. També sé del cert que algunes persones obren el meu blog perquè volen esbrinar què pensa i què diu l'enemic. ¡Ha! ¿Que com ho sé? Per pura lògica. Jo també llegesc de vegades textos de gent que està a les antípodes dels meus punts de vista. No fer-ho et fica en una bombolla. Perds de vista les fal·leres, les raons i les quimeres dels qui no pensen com tu. (El fenomen és habitual a les xarxes socials; l'algoritme fa que només t'arriben els missatges que coincideixen amb els teus punts de vista, cosa que adoba la polarització social.) A més —i això ja quasi ratlla el masoquisme— hi ha persones que em detesten, que no estan gens d'acord amb el que escric, però així i tot em visiten. No és massa freqüent, però aquests visitants deixen la seua petjada en forma d'insult. Un text publicat el 21 de juliol rebé un insult anònim: Gilipollas. Més recentment, una columna que em publicà Levante-EMV —penge al blog totes les meues col·laboracions en aquest diari i altres publicacions— va rebre un comentari anònim i ofensiu. En alguna ocasió he reflexionat sobre la meua col·laboració, que també està a punt de fer vint anys, amb el Levante-EMV. El diari disposa d'eines per a saber la repercussió dels articles que li envie. Si no li interessaren, fa temps que n'hauria prescindit. En definitiva, tinc lectors i lectores als quals agraden els meus textos, motiu de profund agraïment. I una consideració final. Els blogs han tingut una evolució cridanera. Fa dues dècades, les entrades suscitaven gran quantitat de comentaris i debats. Però això passà a la història. Els comentaris es van traslladar a les xarxes socials. Durant molts anys, les visites al blog creixien molt però que molt lentament. Tanmateix, en un any, aquesta situació ha canviat d'improvís, ignore per quina causa. D'unes cinc-centes mil visites he passat a un milió. En quatre dies, per exemple, he rebut més de 45.000 visites. En fi, continuaré escrivint, amb moderació i de manera argumentada —com sempre m'he autoimposat— mentre conserve la curiositat intel·lectual. Reflexionar i escriure sobre diferents temes (política, cultura, art, lectures, història, viatges, conflictes al món...) i conrear la literatura són maneres de mantenir-se viu quan u ja s'ha jubilat.
dimarts, 10 de novembre del 2026
Campanya contra els sindicats
La campanya de desprestigi contra els sindicats, impulsada per l'extrema dreta, és ben recurrent, però últimament ha pres molta volada per tres motius: la imminència d'eleccions generals, la convocatòria de vaga general i la demanda d'augments salarials. Vox ha anunciat que retirarà les subvencions públiques als sindicats si hi ha canvi de cicle polític. (I és possible que també vulga prendre altres mesures per a coartar l'acció sindical.) Paral·lelament, tant els partits de la dreta com les organitzacions empresarials han exigit que es desconvoque la vaga general. Diuen que és política, que no té caire laboral. Quant a l'augment del salari mínim interprofessional, el cap de la patronal va dir en 2024: Algunos que no han pagado un salario en su vida van a decidir lo que tenemos que hacer los demás. Crec que altre enunciat faria més honor a la veritat: «Si la immensa majoria, que treballa tota la vida per compte d'altri, hagués de confiar en la bona voluntat dels patrons, els salaris sempre estarien congelats.» El sindicalisme obrer molesta a la dreta i a la patronal per raons òbvies; sense sindicats, el capital tindria les mans lliures per a explotar els treballadors.
Hi ha una enorme diversitat de sindicats: de classe, grocs (controlats per les empreses), d'àmbit estatal i d'àmbit autonòmic, transversals, sectorials, corporatius... Sovint, ni les centrals de classe estan lliures del corporativisme. Podem esmentar l'exemple del sector de l'automòbil, amb un nivell d'afiliació sindical alt. El cotxe és en bona mesura culpable de molts impactes negatius en la nostra societat (contaminació i canvi climàtic, enormes problemes de mobilitat a les ciutats i les àrees metropolitanes, sinistralitat...). ¿Però quin govern d'esquerres gosaria prendre mesures que limitaren l'expansió del sector, que inclou altres sectors satèl·lits, amb la subsegüent pèrdua de llocs de treball? Els sindicats majoritaris a les empreses es posarien en peu de guerra per a defendre els interessos gremials, encara que aquests vagen en contra de l'interès general. En Espanya, les grans centrals de classe (CCOO i UGT) sumen poc més de dos milions d'afiliats. En total, hi ha tres milions d'afiliats als diferents sindicats, el 13% de la massa treballadora. És un percentatge molt baix. En Itàlia, puja al 30%. En algun país nòrdic, l'afiliació ratlla el 70%. Això té la seua explicació.
En països com Suècia, Dinamarca, Itàlia, Noruega o Finlàndia, les millores pactades en conveni col·lectiu només s'apliquen als treballadors afiliats. Però en Espanya, els convenis s'apliquen a tots els treballadors, independentment que estiguen afiliats o no. Existeix poca consciència de classe i poca solidaritat. Molta gent deu pensar: «Per a què he de pagar la quota sindical o he de perdre jornals per fer vaga? Al cap i a la fi, tot allò que s'aconseguisca també m'arribarà a mi.» Però malgrat aquestes consideracions, els sindicats (especialment els de classe) juguen un paper fonamental en la societat i la seua existència està garantida per l'article 28 de la Constitució. Les millores en les condicions laborals no es poden aconseguir individualment. Cal agrupar-se. El sindicalisme deriva del dret de reunió i de la màxima "La unió fa la força". Les grans empreses voldrien que no existiren els sindicats. Als EUA, Google, Amazon, Microsoft, Apple, Tesla i altres empreses impedeixen la sindicació als seus treballadors. La ultradreta espanyola voldria la desaparició dels sindicats. ¿Per què serà? Els atacs al sindicalisme han augmentat exponencialment durant les últimes setmanes.
Hi ha insults freqüents contra les centrals de classe i contra els seus líders i quadres: mafiosos, menjagambes, apessebrats... S'escampen moltes falsedats. ¿Pot haver-hi alguna ovella negra? Sí, les hi pot haver en qualsevol organització. Però no és la regla general, com fa creure la dreta. Les ajudes públiques suposen menys del 10% del finançament dels sindicats, en contra del que afirma la reacció. Però molts treballadors es creuen les boles. S'atribueix al periodista Emilio Romero aquesta frase: La derecha gobierna para doscientas familias, y eso no da suficientes votos. Por eso, para ganar unas elecciones, la derecha tiene que mentir. L'estratègia de la dreta ho té fàcil; l’economia dels països rics descansa sobre el sector terciari i les finances. Al sector secundari, les grans indústries han modificat llur funcionament (moltes unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, unitat, solidaritat i consciència de classe.
Hi ha una enorme diversitat de sindicats: de classe, grocs (controlats per les empreses), d'àmbit estatal i d'àmbit autonòmic, transversals, sectorials, corporatius... Sovint, ni les centrals de classe estan lliures del corporativisme. Podem esmentar l'exemple del sector de l'automòbil, amb un nivell d'afiliació sindical alt. El cotxe és en bona mesura culpable de molts impactes negatius en la nostra societat (contaminació i canvi climàtic, enormes problemes de mobilitat a les ciutats i les àrees metropolitanes, sinistralitat...). ¿Però quin govern d'esquerres gosaria prendre mesures que limitaren l'expansió del sector, que inclou altres sectors satèl·lits, amb la subsegüent pèrdua de llocs de treball? Els sindicats majoritaris a les empreses es posarien en peu de guerra per a defendre els interessos gremials, encara que aquests vagen en contra de l'interès general. En Espanya, les grans centrals de classe (CCOO i UGT) sumen poc més de dos milions d'afiliats. En total, hi ha tres milions d'afiliats als diferents sindicats, el 13% de la massa treballadora. És un percentatge molt baix. En Itàlia, puja al 30%. En algun país nòrdic, l'afiliació ratlla el 70%. Això té la seua explicació.
En països com Suècia, Dinamarca, Itàlia, Noruega o Finlàndia, les millores pactades en conveni col·lectiu només s'apliquen als treballadors afiliats. Però en Espanya, els convenis s'apliquen a tots els treballadors, independentment que estiguen afiliats o no. Existeix poca consciència de classe i poca solidaritat. Molta gent deu pensar: «Per a què he de pagar la quota sindical o he de perdre jornals per fer vaga? Al cap i a la fi, tot allò que s'aconseguisca també m'arribarà a mi.» Però malgrat aquestes consideracions, els sindicats (especialment els de classe) juguen un paper fonamental en la societat i la seua existència està garantida per l'article 28 de la Constitució. Les millores en les condicions laborals no es poden aconseguir individualment. Cal agrupar-se. El sindicalisme deriva del dret de reunió i de la màxima "La unió fa la força". Les grans empreses voldrien que no existiren els sindicats. Als EUA, Google, Amazon, Microsoft, Apple, Tesla i altres empreses impedeixen la sindicació als seus treballadors. La ultradreta espanyola voldria la desaparició dels sindicats. ¿Per què serà? Els atacs al sindicalisme han augmentat exponencialment durant les últimes setmanes.
Hi ha insults freqüents contra les centrals de classe i contra els seus líders i quadres: mafiosos, menjagambes, apessebrats... S'escampen moltes falsedats. ¿Pot haver-hi alguna ovella negra? Sí, les hi pot haver en qualsevol organització. Però no és la regla general, com fa creure la dreta. Les ajudes públiques suposen menys del 10% del finançament dels sindicats, en contra del que afirma la reacció. Però molts treballadors es creuen les boles. S'atribueix al periodista Emilio Romero aquesta frase: La derecha gobierna para doscientas familias, y eso no da suficientes votos. Por eso, para ganar unas elecciones, la derecha tiene que mentir. L'estratègia de la dreta ho té fàcil; l’economia dels països rics descansa sobre el sector terciari i les finances. Al sector secundari, les grans indústries han modificat llur funcionament (moltes unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, unitat, solidaritat i consciència de classe.
En aquest context, ¿tindrà èxit la vaga general convocada per a demà? Segons les últimes dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha en les Espanyes 22.852.600 persones ocupades, quasi vint milions no afiliades a cap sindicat. El problema d'accés a l'habitatge ja no està en el focus del debat després de l'accident ferroviari d'Urda. Díaz Ayuso ha demanat a Núñez Feijóo que acabe con toda la basura sindical. La dreta i la patronal ja s'han afanyat a dir que la vaga és política. ¡Quin descobriment! Les vagues generals han estat polítiques tota la vida. Però pot haver-hi treballadors que no sàpiguen contra qui es protesta; és la primera vegada que es fa una crida a la paralització general de l'activitat laboral amb el parlament dissolt i a divuit dies de les eleccions generals. Que cada part de l'establishment agafe el que li toque. Es reivindiquen augments salarials i accés a l'habitatge. En fi, la vaga és un dret constitucional. Perquè tinga èxit, cal mobilitzar un percentatge significatiu de població activa (molta sense carnet sindical). Alguns sectors (docents, sanitaris, llogateres) ja estan mobilitzats des de fa setmanes, o mesos. ¿La resposta? ¡Demà!
diumenge, 8 de novembre del 2026
Cursa d'obstacles
Tothom sap que moltes enquestes auguren una victòria de la dreta extrema i l'extrema dreta el dia 29. A Brasil, els sondeigs també auguraven la victòria de l'escàpol Flávio Bolsonaro. Mmm. Encara que siga com a mera hipòtesi, ¿tem alguna cosa la dreta espanyola? Els trackings diaris encarregats per alguns mitjans de comunicació preveuen uns resultats molt ajustats. En realitat, la prova més evident que la partida està molt oberta és l'actitud de la dreta judicial, política i mediàtica. No ho veu prou clar. No deu tenir-les pas totes, perquè no cessa la seua campanya de setge, insults furibunds i guerra bruta judicial contra Pedro Sánchez. Hi hagué una època remota en què els jutges, durant les campanyes electorals, mantenien al congelador les causes judicials amb implicacions polítiques, per a no influir en el resultat de les eleccions. Però fa temps que va desaparèixer aquell fair play. Per a l'esquerra —per al PSOE especialment—, l'actual període electoral ha esdevingut una mena de cursa d'obstacles inacabable. Quan sembla que s'ha superat un, arriba altre i altre i altre, en una successió infinita. Recordem l'accident ferroviari d'Adamuz.
La tirallonga d'incidències judicials també ha ficat el PSOE en un destret: el cas Koldo, Ábalos i Cerdán, la condemna al Fiscal General, el cas Leire Díez, la condemna al germà de Sánchez, el judici a l'esposa del president, el cas Zapatero... Alguns episodis podien concitar la simpatia de molts ciutadans, que perceben un tracte injust. Però va arribar la crisi de Ceuta, que ja semblava un obstacle insalvable, una muntanya tan alta com l'Everest. Parafrasejant la dita popular, si Sánchez fabriqués gorros de nadó, tots els nens naixerien sense cap. Al principi, jo tenia poca simpatia per Sánchez. La seua credibilitat té nombrosos forats. Volia formar govern amb C's. La maleïda hemeroteca demostra que el personatge ha negat anteriorment coses que ara afirma. La llista de les seues promeses incomplides també és molt llarga. Tanmateix, jo sent una inclinació natural a empatitzar amb les víctimes d'insídies i encalç injustos i injustificats. El periodista José María Izquierdo ha publicat un llibre, Los 300 insultos más feroces contra Pedro Sánchez, que explica la cacera desencadenada contra el president per part de tota la dreta política i mediàtica.
Sánchez deu ser el president de govern espanyol més insultat des de l'arribada de la democràcia. ¿Que la seua credibilitat ha fet aigües sovint? ¡I tant! Però ha hagut d'encarar-se amb tota classe d'adversitats. D'altra banda, els governs presidits per ell han pres mesures molt positives sens cap dubte. Es pot passar l'esponja sobre alguns incompliments; les posicions de responsabilitat o l'aritmètica parlamentària obliguen els polítics a engolir-se sovint més d'un gripau. És possible que molts progressistes es feren aquestes reflexions, però la crisi de Ceuta fou l'enèsim cop a les expectatives electorals de l'esquerra; l'espanyolisme és transversal —és professat tant per gent d'esquerra com de dreta— i l'esquerra es desmoralitza o es torna absentista fàcilment. Ara bé, una successió de fets esdevinguts a la darreria de setembre i l'inici d'octubre (desnonament de Maricarmen, acampada a Puerta del Sol i refús de la dreta als decrets per a frenar la pujada de lloguers, aturar els desnonaments de les persones en situació de vulnerabilitat i posar ratlla als grans fons "voltors") obrí una finestra d'oportunitat a Pedro Sánchez, que convocà eleccions.
La crisi de Ceuta desapareixia del centre del debat i es ficava el focus en el problema de l'accés a l'habitatge, amb nous reials decrets. (El 7 d'octubre havia mort Maricarmen.) Després del petó de Pedro Sánchez i Begoña Gómez durant la sessió del Comitè Federal del PSOE, els socialistes iniciaren una campanya en positiu amb l'eslògan "La força de l'amor", perquè la tecla emocional mobilitza molts electors. La dreta ficà el rem en l'assumpte de les pensions públiques. Portaveus del PP i Vox digueren que el sistema anava a petar. Després, s'han desdit, però l'electorat percep que menteixen. El Sindicat de Llogateres i les centrals sindicals de classe convocaven una vaga general. El problema de l'habitatge, la pujada de salaris i la revalorització de les pensions, ¡al centre de la campanya electoral! ¿Que podia sortir mal? Alguns trackings ficaven el PSOE per davant del PP en intenció de vot. Però vingué un nou revés, l'accident ferroviari d'Urda, amb 69 víctimes mortals. ¡Dos accidents de l'alta velocitat i 115 morts en un any! Aviat, la dreta es va llançar en tromba sobre Óscar Puente. ¿Qui es recordava de Maricarmen i el preu dels lloguers?
La tirallonga d'incidències judicials també ha ficat el PSOE en un destret: el cas Koldo, Ábalos i Cerdán, la condemna al Fiscal General, el cas Leire Díez, la condemna al germà de Sánchez, el judici a l'esposa del president, el cas Zapatero... Alguns episodis podien concitar la simpatia de molts ciutadans, que perceben un tracte injust. Però va arribar la crisi de Ceuta, que ja semblava un obstacle insalvable, una muntanya tan alta com l'Everest. Parafrasejant la dita popular, si Sánchez fabriqués gorros de nadó, tots els nens naixerien sense cap. Al principi, jo tenia poca simpatia per Sánchez. La seua credibilitat té nombrosos forats. Volia formar govern amb C's. La maleïda hemeroteca demostra que el personatge ha negat anteriorment coses que ara afirma. La llista de les seues promeses incomplides també és molt llarga. Tanmateix, jo sent una inclinació natural a empatitzar amb les víctimes d'insídies i encalç injustos i injustificats. El periodista José María Izquierdo ha publicat un llibre, Los 300 insultos más feroces contra Pedro Sánchez, que explica la cacera desencadenada contra el president per part de tota la dreta política i mediàtica.
Sánchez deu ser el president de govern espanyol més insultat des de l'arribada de la democràcia. ¿Que la seua credibilitat ha fet aigües sovint? ¡I tant! Però ha hagut d'encarar-se amb tota classe d'adversitats. D'altra banda, els governs presidits per ell han pres mesures molt positives sens cap dubte. Es pot passar l'esponja sobre alguns incompliments; les posicions de responsabilitat o l'aritmètica parlamentària obliguen els polítics a engolir-se sovint més d'un gripau. És possible que molts progressistes es feren aquestes reflexions, però la crisi de Ceuta fou l'enèsim cop a les expectatives electorals de l'esquerra; l'espanyolisme és transversal —és professat tant per gent d'esquerra com de dreta— i l'esquerra es desmoralitza o es torna absentista fàcilment. Ara bé, una successió de fets esdevinguts a la darreria de setembre i l'inici d'octubre (desnonament de Maricarmen, acampada a Puerta del Sol i refús de la dreta als decrets per a frenar la pujada de lloguers, aturar els desnonaments de les persones en situació de vulnerabilitat i posar ratlla als grans fons "voltors") obrí una finestra d'oportunitat a Pedro Sánchez, que convocà eleccions.
La crisi de Ceuta desapareixia del centre del debat i es ficava el focus en el problema de l'accés a l'habitatge, amb nous reials decrets. (El 7 d'octubre havia mort Maricarmen.) Després del petó de Pedro Sánchez i Begoña Gómez durant la sessió del Comitè Federal del PSOE, els socialistes iniciaren una campanya en positiu amb l'eslògan "La força de l'amor", perquè la tecla emocional mobilitza molts electors. La dreta ficà el rem en l'assumpte de les pensions públiques. Portaveus del PP i Vox digueren que el sistema anava a petar. Després, s'han desdit, però l'electorat percep que menteixen. El Sindicat de Llogateres i les centrals sindicals de classe convocaven una vaga general. El problema de l'habitatge, la pujada de salaris i la revalorització de les pensions, ¡al centre de la campanya electoral! ¿Que podia sortir mal? Alguns trackings ficaven el PSOE per davant del PP en intenció de vot. Però vingué un nou revés, l'accident ferroviari d'Urda, amb 69 víctimes mortals. ¡Dos accidents de l'alta velocitat i 115 morts en un any! Aviat, la dreta es va llançar en tromba sobre Óscar Puente. ¿Qui es recordava de Maricarmen i el preu dels lloguers?
Vinyeta de Miki i Duarte
¡Canvi de guió! Ara, la campanya electoral anava a girar al voltant de la manca d'inversions en el manteniment i la seguretat de les infraestructures, i en l'exigència de dimissió del ministre de Transports, que els portaveus de Vox van anomenar ministro de la muerte. Al marge dels atacs infames de la dreta, és evident que el ministre havia de dimitir. Sóc del parer que Óscar Puente ha donat una lliçó de responsabilitat política; primer, gestionà la crisi sense amagar-se; segon, donà totes les explicacions possibles per activa i per passiva; tercer, ha presentat les primeres ajudes als damnificats; quart, es va sotmetre durant quatre hores a una sessió de control al Congrés. Després de tot això, va presentar la dimissió en seu parlamentària. Només ha tardat cinc dies a dimitir. No recorde cap precedent semblant de la dreta, que està rabiosa. Tant el govern com el mateix Puente havien fet creure que no anava a dimitir. Han agafat el PP i Vox amb el peu canviat. Óscar Puente ja no serveix com a eina de campanya. El PSOE té nous eslògans electorals: "Nosaltres fem un exercici de dignitat", "Tots els polítics no som iguals". Ja es veu que els canvis són vertiginosos.
¿Pujada de moral en l'esquerra? Els trackings tornen a mostrar un horitzó electoral obert. Queden molts indecisos. L'esquerra no s'ha de desmoralitzar, s'ha de mobilitzar. Nerviosisme en la dreta. Les derrotes de Trump i Bolsonaro insuflen esperança als progressistes. Però recordem les lleis de Murphy: «Tot allò que pot anar mal anirà mal. Tota situació mala és susceptible d'empitjorar.» ¡Faltaven els jutges! S'ha dit adés que congelaven les causes durant la campanya electoral. Però això passà a la història. El jutge de l'Audiència Nacional Ismael Moreno, antic policia, ordenà aquesta setmana un nou registre en casa d'Ábalos. ¿Per a què? ¡Per a tocar els nassos! José Luis Ábalos està tancat a la presó, condemnat a més de vint anys. El seu domicili ja fou escorcollat minuciosament en juny de 2025. La UCO s'endugué muntanyes de papers i dispositius electrònics, el contingut dels quals fou bolcat. ¿És que se'ls oblidà alguna cosa? ¡Vés a saber! El cas és ficar altre obstacle en la cursa. No hem de perdre l'esperança en el triomf de l'esquerra. ¡Cal anar a votar, amb molt de trellat! Però no seria estrany que sorgiren nous obstacles abans del dia 29.




