dissabte, 13 d’abril del 2019

Quaranta aniversari

Avui se celebra a la Casa de Cultura de Xàtiva, amb un acte institucional, el quaranta aniversari del primer consistori democràtic constituït després d'acabada la dictadura franquista. En 1979 es van convocar uns comicis municipals als quals ja podien concórrer tots els partits polítics. La celebració de l'aniversari s'esdevé en plena campanya per a les imminents eleccions generals i autonòmiques. El proper dia 28, elegirem els diputats i els senadors estatals, i els diputats de les Corts Valencianes. Imagine que l'ambient de campanya planarà sobre els congregats avui al saló noble de la Casa de Cultura. El president de la Generalitat, fent ús de les facultats que li confereix la darrera reforma del nostre Estatut, va anticipar les eleccions autòctones per a fer-les coincidir amb les generals. Sobre açò, hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que el País Valencià tindrà per fi visibilitat. Altres, en canvi, pensen que la nostra fita electoral estarà diluïda en una batalla política estatal el resultat de la qual es preveu molt ajustat. Tampoc no hi ha opinions concordants sobre els hipotètics beneficiaris de l'avanç electoral autonòmic.

Ximo Puig creu que traurà profit d'una possible estrebada electoral de Pedro Sánchez. Fins ara, les enquestes auguren que el PSOE serà el partit més votat a les generals. Compromís, al qual podria perjudicar l'estratègia socialista —la formació nacionalista se'n surt millor a les eleccions municipals i autonòmiques— confia en el carisma de Mònica Oltra i Joan Baldoví. Segons la darrera enquesta del CIS, Puig hauria encertat. Ara bé, ja se sap que les previsions dels sondeigs s'han d'agafar amb pinces. En una cosa coincideixen tots els pronòstics, en l'enfonsada del PP. Sembla, però, que la victòria d'un dels dos blocs, el d'esquerres o el de dretes, es dirimirà per un marge molt estret de vots. Assistirem, per tant, a una lluita propagandística acarnissada i a unes estratègies electorals que fregaran la il·legalitat. El sistema de vot per correu és, per exemple, un camp de joc on tradicionalment es practiquen jugades si més no dubtoses. En comicis anteriors, certes localitats de la comarca han sigut de vegades escenari de fenòmens curiosos.

Feia l'efecte que les plantilles d'algunes fàbriques anaven a marxar de viatge just el dia de les eleccions, perquè tots els treballadors votaven per correu. La realitat és que qualsevol empresari pot traure una pila d'impresos de l'oficina de Correus i aconsellar als empleats de la seua fàbrica que prenguen el sobre tancat, amb la papereta dins, i no facen cap pregunta (si volen conservar l'estabilitat al lloc de treball, clar). Els partidaris del vot per correu també senten una veritable predilecció pels vells de residències i asils (sobretot si estan atesos per mongetes, excel·lents col·laboradores a l'hora de captar vots per al partit que toca). Vist des del punt de vista dels avis o dels malalts amb problemes de mobilitat, caldria celebrar eleccions tots els dies. Meravella veure amb quin entusiasme els van a buscar, amb quina dolçor els lliuren el sobre de votació tancat (perquè no s'hagen de preocupar per res), amb quina amabilitat els acompanyen cap al col·legi electoral, en cadira de rodes, en llitera o al be, tant s'hi val. Veritablement, commou que tantíssima gent desinteressada es preocupe pel sufragi de les persones velles o impedides.

Aquests dies ja han començat les visites de campanya a les residències d'ancians. Com disposen de còpies del cens electoral, els representants dels partits polítics coneixen noms i cognoms de tots els residents. Aquestes visites susciten diàlegs graciosos. No puc estar-me de transcriure'ls. «Empar, ¿aquella xica que estava amb tu és la teua filla?», pregunta una velleta. «No senyora. No la conec de res. M'ha dit que era d'un partit polític i m'ha oferit ajuda per a votar per correu. He dit que li ho he de consultar al meu fill.» Altra senyora li conta a la seua filla: «Han vingut un xic i una xica que m'han preguntat si ja sabia a qui anava a votar.» La filla: «¿I què has dit, mare?» La senyora: «Que el meu vot no és cosa de ningú. Jo tinc la meua opinió. Ja em pensaré què faig.» Tots els ancians no tenen, és clar, la mateixa capacitat de reacció. La pesca dels vots està, per tant, garantida. En fi, avui celebrarem —jo també vaig ser regidor dels dos primers consistoris— quaranta anys de democràcia local. Recordem, però, que aquesta és millorable.

(publicat a Levante-EMV, el 13/04/2019)