xàtiva; punts de vista

Una llengua que camina

2012-01-22T16:03:00.002+01:00

Mobilitzacions a l'ensenyament públic

2012-01-20T07:45:00.000+01:00

Història del voleibol a Xàtiva

2012-01-19T07:45:00.000+01:00

La Alcoyana; más de 100 años de historia

2012-01-17T17:05:00.000+01:00

En 1918, el propietari de l’antiga empresa de diligènciesLa Alcoyana, que transportava viatgers entre Alacant i Alcoi, decidí de reconvertirel seu servei de carruatges i substituir-lo per una línia de vehicles a motor. Gràciesal recolzament financer d’altres inversors locals, La Alcoyana aconseguínombroses concessions de línies i esdevingué, a mitjan dècada de 1920, lasegona companyia de transport de viatgers de la península. Ja s’han acomplert,per tant, els 100 anys d’una empresa que és part de la nostra història, de lahistòria de les comarques centrals. (Jo mateix conserve a la memòria les imatgesdels autobusos de La Alcoyana, fent transbordament a Xàtiva, abans deprosseguir el seu camí cap a València.) L’ aniversari ha servit d’excusa per a editarun luxós llibre amb material gràfic procedent de l’Arxiu Municipal d’Alcoi, i textosde l’historiador Josep Lluís Santoja i el periodista Josep Maria Perea.

A més d’escriure la història de La Alcoyana, Santonjarecorda els orígens de les nostres comunicacions. (També es compleixen més de150 anys del primer servei regular de viatgers entre Alacant i Alcoi mitjançantcarruatges tirats per cavalleries.) En realitat, la carretera continua sentl’única connexió entre Alacant i les comarques de l’Alcoià i el Comtat. Lalínia fèrria Xàtiva-Alacant mai no va ser completada, i l’únic tram conclòs —entreXàtiva i Alcoi— continua patint la manca d’inversió i millores. Santoja esremunta al regnat de Carles III; cita un Reial Decret de 1761 que establia el sistemaradial de carreteres que havien d’enllaçar Madrid amb Galícia, Andalusia,València i Catalunya. El marqués de Squillace seria l’encarregat —amb escàsèxit, per manca de fons— de portar a cap aquell pla viari. Més tard, a mitjansegle XIX, Alcoi esdevindria fita important a la planificació de la xarxaviària provincial. (S’acabaria traçant la N-340, amb el mític port de la Carrasqueta.)

El text de Josep Lluís Santoja, recolzat en unes fotosantigues esplendoroses i una magnífica documentació, rememora també els precedentsde La Alcoiana —esmenta, per exemple, La Hispano-Suiza del Serpis, companyia enquè va participar com a inversor el pare de l’escriptor Juan Gil-Albert— i els primersòmnibus de marques avui ja desaparegudes. Als vehicles de La Alcoyana se’lsacoblava la carrosseria en la pròpia ciutat, en un taller propietat de FrancescMiró i Joan Reig. Les successives etapes de puixança econòmica alcoiana —a lesseues indústries tèxtil i paperera, esvan unir l'alimentària i la metal·lúrgica— coincideixen, per tant, ambl’eclosió del transport per carretera. Amb 23 vehicles a motor, l’empresaproporcionava servei a vuit línies que comunicaven Alcoi amb la resta de les comarquesalacantines.

Però La Alcoiana seria absorbida, en 1988, per Auplasa —AutobusesPlaya San Juan—, integrada actualment a l’empresa Subús i el grup Vectalia, nouspropietaris, per tant, de l’empresa degana del transport de viatgers a les nostrescomarques. Precisament, l’article de Josep Maria Perea glossa la figura de JoaquínArias, l’empresari lleonès que, a la dècada dels vuitanta, adquirí les accionsde La Alcoiana. El volum —coses del previsible fair play amb les administracions públiques— compta amb les inevitablessalutacions de Francisco Camps, Mario Flores, José Joaquín Ripoll, SoniaCastedo i Jorge Sedano, alcalde d’Alcoi durant el passat període municipal.Així i tot, paga la pena de fullejar les seues pàgines; contenen imatges idades que formen part —ja s’ha dit— de la nostra història recent.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

Botant-nos pàgines de la història

2012-01-14T13:09:00.001+01:00

Eldia 18 de novembre, es va celebrar un aplec d’antics estudiants del Col·legiClaret. Hi van participar nombroses persones. La comissió organitzadora haviaconvidat un grup de missioners del Sagrat Cor de Maria, molts del quals vanviure a Xàtiva quan el col·legi encara era regentat per la seua congregació. Hieren presents els xativins Salvador Pérez, Germán Llorca i Domingo Ballester, elcanalí Emilio Belda, els pares Alfredo Pérez, Benjamín i Jesús Elcano, IgnacioBandrés, Alberto Elpuente, Albino, el germà Gil... Jo era prou refractari aparticipar en aquest esdeveniment; imaginava l’orientació acrítica icondescendent que podien prendre les diverses activitats programades. Finalmentvaig acudir i vaig comprovar que encara havia fet curt.

L’estadadels claretians fins a 1973 no va estar lliure de contradiccions. D’una banda,educaren vàries generacions de xiquets que altrament no haurien rebut unensenyament —primari sobretot— mínimament reglat (els alumnes d’origen méshumil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, elsclaretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. La immensa majoria dels religiosos del convent xativí eren d’origenbasc —més concretament navarrès— i pertanyien a la província claretianad’Aragó. Encara recorde com, al pati del col·legi, tots els xiquetsformàvem en files i cantàvem, els dilluns i els dissabtes, l’Oriamendi, l’himne de la ComunióTradicionalista: Por Dios, por lapatria y el Rey / lucharon nuestros padres. / Por Dios, por la patria y el Rey/ lucharemos nosotros también.

Algunsclaretians arrossegaven encara, quan jo seia a les seues aules, els traumes dela Guerra Civil. Això implicava un abús dels càstigs corporals, que culminà enalguns episodis puntuals de violència gratuïta. (En aquella època, aquestescoses eren vistes amb certa benevolència, perquè encara imperava la màxima la letra, con sangre entra.) Hi haviatambé la violència moral que surava en algunes pràctiques claretianes. Encararecorde la minuciositat amb què un predicador contava, durant uns exercicisespirituals, les tortures sexuals a què eren sotmesos els presoners políticsrussos durant l’era stalinista. També es parlava amb freqüència, entre elsalumnes, de les possibles inclinacions lascives d’alguns capellans. En païsoscom Irlanda, aquestes coses han provocat un veritable daltabaix; a casa nostra,romanen ocultes sota una espessa capa de silenci.

Al’Espanya carpetovetònica, se solen exalçar les glòries pàtries, però mai no esdestapen els afers tèrbols (els crims franquistes o el robatori de nens, perexemple, són temes tabús). Esperar que els claretians feren autocrítica elpassat 18 de novembre era, per tant, una quimera; sols van evocar les activitats“pastorals” desenvolupades a Xàtiva: l’ensenyament cristià i la formaciód’activistes catòlics (integrats en grups com ara la Congregació Mariana o l’AdoracióNocturna). S’ha de dir, però, que els seguidors d’Antoni Maria Claret tambépropiciaren el clima religiós sufocant que impregnà la societat xativina depostguerra (molta gent recordarà encara les multitudinàries “missions” claretianesorganitzades en època franquista) i provaren de captar futurs missioners entre l’alumnat(nombrosos xiquets —jo mateix, per exemple— foren objecte dels seus reclams).

Sortosament,la societat xativina és ara molt plural. De les aules claretianes sortiren gentsbeates, atees, religioses, anticlericals, agnòstiques, de dretes, d’esquerres(Felipe González, posem per cas, estudià de menut al col·legi claretià deSevilla). Per això desentonava prou que l’aplec del dia 18 estigués tanesbiaixat, amb missa solemne, al·lusions a la Guerra Civil i als màrtirsclaretians de Xàtiva i Barbastro (a l’«Espanya martirial», en paraules del pareque digué l’homilia). Hi ha una anècdota aclaridora. Durant el sopar que cloguéla jornada, els organitzadors repartiren entre els assistents un opusclecommemoratiu i un CD amb fotos nostàlgiques. L’opuscle estava presidit persengles salutacions de l’alcalde i la regidora de Cultura. Davant una pregunta meua—«Era precís que els polítics hi figuraren?»—, l’antic alumne que repartia elsrecordatoris va respondre amb un somrís: «Si no t’agraden aquestes duespàgines, bota-te-les!»

(publicat a Levante-EMV, el 14/01/2012)

Fonèvol; 30 pensaments i 230 paraules

2012-01-12T22:48:00.000+01:00

«El plis-plai ila mentira —barreges de cafè gelatamb cola o amb granissat de llima, que es beuen a les filaes— no existien en temps d’Al-Azraq.» Aquest és un delsarguments que fan servir els partidaris d’eliminar les discriminacions alsMoros i Cristians d’Alcoi. L’Associació Fonèvol, que fomenta la participacióigualitària en la celebració, és a dir, la plena integració de la dona en lesestructures festeres, ha editat aquest volum amb ànim de visualitzar el papersecundari al qual continua relegada la dona en les festes alcoianes. Lapublicació consta de dues parts: a la primera es recullen les opinions depersones, homes i dones, alienes a Fonèvol; a la segona hi ha una selecció detextos reivindicatius de l’associació. Tanca el volum un extens vocabulari ambmots —alguns d’ells barbarismes— relacionats amb la festa. Llegint els textos del primer apartat, els forans podranfer-se una idea prou exacta de l’embolic, de la polarització que divideix lasocietat alcoiana.

Bàsicament, hi ha dos bàndols enfrontats: l’un defèn l’estatusquo vigent, adduint raons històriques, i l’altre reivindica el dret de la donaa participar en els Moros i Cristians sense discriminacions, emparant-se en elprogrés i els valors constitucionals. Les persones defensores de la igualtat denuncienles nombroses incoherències i la falta de consistència del pretès rigor històrical·legat per l’estructura oficial festera. «Els trabucs no existien a l’èpocade la reconquesta», recorden. Fins i tot cap la possibilitat, segons diversosespecialistes, que no foren cristians els qui van guanyar la batalla que escommemora.

Hi ha articles realment interessants al volum. Caldriadestacar, per exemple, les reflexions de Rafael Botí, candidat a vicepresidentde l’Associació Sant Jordi, i de Vicent Brotons, que analitza l’evolució de lesfestes a Petrer. Alguns textos acoten clarament el problema: fins ara, lestradicions alcoianes eren inseparables de la innovació. En èpoques passades, l’esperittafaner i emprenedor dels alcoians havia fornit nombrosos fruits a la seua ciutat:una economia puixant, una magnífica arquitectura modernista, una intensa vidacultural.... Ara, però, una part de la societat local roman ancorada en falsestradicions que no evolucionen. És més: cau en contradiccions ben flagrants. Apel·la,posem per cas, a valors intocables, però no sembla molestar-se per ladestrucció del seu patrimoni històric i natural. Ignora, en definitiva, l’essènciade la festa, un temps per a celebrar que hom segueix viu, que de nou ésprimavera, que no s’ha de treballar durant tres o quatre jorns (ben mirat, altresqüestions són sobreres).

El llibret fa esment de les dones del Palmar i deltreball Ni mores, ni cristianes: gènere ipoder en els Moros i Cristians d’Alcoi, de l’antropòloga Verònica Gisbert. Segonsaquesta estudiosa, la resistència a la incorporació femenina que plantegen lesfestes tradicionals és numantina. Aquesta immobilitat obeeix a una raó bensimple: la festa conté un orde simbòlic i social la gestió del qual suposa unexercici de poder que les estructures dominats no volen compartir. La filà és un espai de sociabilitat. Laxarxa de relacions ordida al voltant de les filaes,societats privades masculines —i paradoxalment únics mitjans autoritzats de participacióactiva en la festa—, és avui el principal obstacle per a la incorporació de lesalcoianes —com a membres de ple dret— a l’estructura dels Moros i Cristians. Elresultat és l’augment de famílies i persones que marxen de viatge durant els diesde celebració.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques CentralsValencianes)

The Black Hole

2012-01-11T23:35:00.001+01:00

La revista Espai del Llibre publica el número 14

2012-01-10T07:59:00.000+01:00

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d’Institucionsd’Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de lesComarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 14. L’editorialreflexiona sobre la importància dels símbols en la qüestió identitàriavalenciana (el nom de la llengua i del país, la bandera, l’himne nacional...).Així mateix, l’article de portada, de JoanIvars Cervera, aprofundeix sobre el tema dels noms a propòsit delbicentenari de la restitució del nom de la ciutat de Xàtiva (anteriorment al deSan Felipe, imposat pel mateix Felip V, “porjusto derecho de conquista”). I, encara, Jesús Puig rememora la normalització del primer topònim al País Valencià,el del poble saforenc de la Font d’en Carròs. S’hi inclou també un ampli reportatge deMiquel Francés sobre el vi que estàfabricant-se a les Terres dels Alforins, a la Vall d’Albaida. I un breu repàsde la literatura sobre els moriscos elaborat per Juli Capilla. A més d’una entrevista a l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana.

Tot de ressenyes sobre les novetatsbibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions queintegren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades oque publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques, completen unnúmero ben interessant i atapeït. Les diverses institucions comarcalsque integren la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), reparteixen larevista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta enalgunes llibreries de les Comarques Centrals Valencianes.

Repartint joguines la nit de Nadal

2012-01-05T11:23:00.001+01:00

El costum dels regals de Nadal ve d’una tradició romana. Amitjan desembre se celebraven a Roma unes festes en honor a Saturn, al final deles quals era costum de fer obsequis als nens. En època posterior, quan el mitede Sant Nicolau encara no havia pres auge, ja existien altres tradicions, comla dels nens italians que rebien regals de la fada Befana. A Catalunya i algunes zones d’Aragó,l’encarregat de fer els regals és un soc màgic anomenat Tió o Cagatió, que es nodreixdes del 8 de desembre amb pells de fruites, galetes, aigua, torrons, restes demenjar... En alguns països europeus, Sant Nicolau de Bari ha esdevingut PareNadal, traduït a les diverses llengües (FatherChristmas, Père Noël, Babbo Natale). A terres castellanes ials països de parla hispana, la paraula francesa Noël s’ha castellanitzat en Noel.

A Catalunya, la vigília de Nadal o el dia 25 per latarda, després del tradicional àpat familiar, es fa cagar el Tió. Seguint el costum,es canta una cançó: «Caga Tió, Tió de Nadal. No caguis arengades, que sonsalades. Caga torrons, que són més bons!» Aquesta i altres cançons s’entonen mentrees colpeja el Tió amb una vara. En colpejar-lo, expulsa els regals i els dolços.Als pobles d’algunes valls basques i navarreses, els regals els porta elcarboner Olentzero i també uns folletsde barba blanca, botes altes i barret d’ermini. En certes zones del centre deGalícia se sent la llegenda de l’Apalpador,que arribava el dia de Nadal a palpar les panxes dels nens, deixant castanyes alsmés prims, perquè engreixaren, i carbó als millor alimentats, perquè escalfarenla casa. Amb el temps, però, la fama dels prodigis fets per Sant Nicolau deBari s’estengué pertot. Així que el sant barbut acabà reemplaçant, a moltsindrets, els personatges d’origen pagà. Al País Valencià, continuen portantregals els Reis d’Orient.

Des de fa temps, hi ha controvèrsia sobre el Pare Noel.Alguns cristians afirmen que aquesta figura menysprea els orígens religiosos iel propòsit de Nadal. L’abat de Xàtiva, per exemple, aconsella als seusfeligresos que pengen una imatge del Jesuset als balcons de casa. Molts críticsdenuncien la mentida elaborada de Santa Claus i la falta d’ètica dels pares queindueixen els fills a creure en la seua existència. Altres, finalment, s'oposena Santa Claus per considerar-lo símbol del consumisme nadalenc i unaintromissió nord-americana a les pròpies tradicions nacionals nadalenques. Lagent no sembla, però, fer cas d’aquestes polèmiques. La poderosa influènciadels mitjans de comunicació i de les empreses comercials és molt difícil decontrarestar. D’altra banda, també serien mentides molt elaborades el naixementde Jesús el 25 de desembre o l’arribada del tres Reis d’Orient, Melcior, Gaspari Baltasar, el dia 6 de gener.

En realitat, aquestes celebracions són un comboi per agrans i menuts. Una professora de Psicologia de la Universitat d’Austin, JacquelineWoolley, contradiu la creença segons la qual Santa Claus o els Reis d’Orient demostrenla credulitat infantil; en tot cas, demostren que els xiquets creuen allò queels diuen els pares i és corroborat per la societat. D'acord amb Woolley: «Elsadults, en què els nens confien a l’hora d’adquirir informació fidel sobre elmón, presenten Santa Claus. Després, la seua existència és confirmada peramics, llibres, televisió i pel·lícules. També és validada per provesconcretes: les galetes mig menjades i les botelles de llet buides al peu del'arbre, el matí de Nadal. En altres paraules: els nens fan un gran treball pertal d’avaluar Santa Claus científicament. Els adults fan un gran treballenganyant-los.» Cap xiquet, però, se sent especialment traumatitzat endescobrir la veritat. Sent que ha abandonat la primera infància i ha entrat enuna etapa més madura, la segona infància, època d’anar fent nous descobriments.

Avui, presentació

2012-01-04T10:28:00.002+01:00

El teu nom és un ésser viu

2012-01-03T11:31:00.001+01:00

Definir quina cosa s’entén per poesia és força complicat.Segons l’Enciclopèdia, «La poesia es contraposa a la prosa i s'identifica ambl'art de compondre versos. Però, atès que l'estètica moderna considera quel'expressió mètrica no és absolutament indispensable per a la creació de lapoesia, resta plantejat el problema de quina és o podria ésser la definicióideal que abracés el conjunt de tots els factors necessaris en la constitucióde l'activitat poètica.» Es podria dir, per tant, que la poesia és aquellproducte humà que expressa conceptes elevats i nobles, la intensitat d'uns sentiments,la força de les paraules —o dels signes gràfics, els ideogrames i les imatges—i, sobretot, que té capacitat de commoure, de parlar a l'ànim i d'exaltar lafantasia.

I de què solen parlar els poemes? D’amor i desamor, deles frustracions i els patiments del jo, del dolor experimentat a causa dequalsevol circumstància, del desig no recompensat... Els poemes solen ser,efectivament, expansions de l’ego. La poesia és un mode d'expressió en quèpredominen el valor líric —entès com a pura subjectivitat— i els tons afectius,sentimentals i emotius. Evidentment, també és possible de trobar aquests tretslírics, aquestes efusions de l'ànima, a la prosa. El teu nom és un ésser viu, primer llibre de Josep Manel Vidal,escriptor de l’Alcúdia de Crespins, n’és un bon exemple. Es tracta d’un recullde proses poètiques que tenen com a eixos temàtics l’amor, el desig, lasensualitat i l’erotisme. El llibre es llegeix com un seguit de confessions enquè el jo líric —potser l’alter ego del propi autor— es dirigeix a un tu, a unadestinatària fictícia, per la qual sembla bategar el cor del poeta.

La seua mirada (els poetes solen veure allò que passadesapercebut als altres mortals) es passeja —sovint de manera furtiva— perescenes i objectes quotidians que remeten a la persona estimada, odiada odesitjada. Els textos de Josep Manel estan farcits, per tant, de descripcionsminucioses i d’imatges sensorials esplendoroses. «De vegades la vida ensdistribueix la memòria amb els gestos d’un oficiant maldestre i ens escampa, acada racó del petit univers que atresorem, aquell detall de la persona estimadaque va prenent cos en cada objecte o en cada efecte del trànsit de les hores», proclamaa la solapa del seu llibre. En posar-los nom a tots aquests bocins de realitat,els objectes i els records esdevenen vívids. El nom dibuixat en un vidreentelat per l’alè, posem per cas, sembla estar ple de vida.

Les efusions líriques de Josep Manel donen compte del’amor i el desamor, dels esguards amagats, del gaudi, de la indiferència, peròtambé del fàstic que experimenta el poeta davant el full en blanc o del pasinexorable del temps («Assegut a dalt del tren mire passar el paisatge d’hortsi bancals que semblen córrer, enfollits, en la direcció d’on jo vinc.»). En undels textos, Despert, el poeta sembladubtar fins i tot entre la realitat i el somni: «Hi ha un home desconegutenfront de mi i en realitat sóc jo mateix, un dia més adormit, o un temps mésdespert. Sóc jo mateix i sóc jo mateix.» Tenim al davant, en definitiva, leseternes reflexions dels poetes fetes amb una sensibilitat i un domini de laparaula envejables.

VIDAL, Josep Manel. Elteu nom és un ésser viu. Germania, Alzira, 2011.

(publicat a Espaidel Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

Presentació d'El pam de Déu

2012-01-02T00:18:00.000+01:00

El proper dimecres 4 de gener secelebrarà la presentació d’El pam de Déu,adaptació literària per a xiquets de la coneguda rondalla popular de lesermitanes del Puig i Santana. El relat és de Toni Cucarella i lesil·lustracions de Xavi Sellés. L’obra, impresa en paper couché —amb un format de 16 x 30—, està il·lustrada a tot color ienquadernada amb tapa dura entelada i serigrafiada. Ha estat editada per lesentitats que col·laboren a la campanya “Salvem el Puig!”. Es tracta d’una ediciómolt acurada —els textos i el material gràfic són esplèndids— pensada per a unpúblic infantil que podrà demanar el magnífic volum a ses majestats els Reis d’Orient illegir-lo en companyia dels pares o avis. Els beneficis que s’obtinguen de lavenda seran destinats a les activitats de la campanya “Salvem el Puig!” i acol·laborar en la restauració de l’edifici.

L’acte de presentació tindrà lloc alsaló noble de la Casa de Cultura de Xàtiva a les 20.00 hores. Hi intervindranels autors de l’obra, Toni Cucarella i Xavi Sellés, i també es comptarà amb lapresència de l’artista xativí Artur Heras. L'escriptor Toni Cucarella explicarà la situacióen què es troba el nostre patrimoni cultural de caire populari etnològic, i les seues perspectives de supervivència. Els assistents podran retirar directament el seu exemplar.

Felicitacions

2012-01-01T14:23:00.004+01:00

Bon any!

2011-12-31T13:17:00.000+01:00

La vida està feta de cicles i de successos recurrents: laroda de les diades familiars i col·lectives, el cicle etern de les estacions, elsrituals de la vida i la mort... Any rereany, celebrem els aniversaris, les festes patronals, els Nadals... També elsmitjans de subsistència estan sotmesos a la llei universal dels cicles. El Gènesi narra l’episodi del faraó quehavia somniat amb set vaques primes que devoraven set vaques grosses. Ja saben:les vaques grosses simbolitzaven els anys d’abundància i riquesa; les primes,els anys d’escassesa, fam i pobresa. L’economia, per tant, que tampoc no escapaa les lleis de l’alternança, tendeix a comportar-se com l’oratge: després d’unanticicló, sempre arriba una borrasca. Cal fer, però, una puntualització: noelegim els nostres governants perquè es dediquen a erigir obeliscs o grans piràmides;bàsicament els elegim perquè s’apliquen a esmortir les crisis i els canvis decicle, perquè ens eviten els ensurts. Ara bé, en la pràctica, els polítics pensenque això no es feina seua; d’això ja s’encarreguen les lleis del mercat. (Comsi els mercats foren ens abstractes i no persones de carn i os.)

He estat repassant les columnes que vaig escriure a principis i finalsde 2010. Sobre el temps de vaques primes que ens ha tocat deviure, trobe que ja està tot dit. Sentint ahir les declaracions de la portaveudel govern, posem per cas, veig que s’han confirmat finalment tots elspronòstics que venien fent molts analistes. El PP ja ha començat a entonar lacantilena prevista: «El PSOE ens ha enganyat. La situació és més dolenta delque deia l’anterior govern. No tindrem altre remei que aplicar mesures d’ajust extraordinàries.»Aquesta consueta no és gens casual; ja estava prevista. L’ajust pur i dur —sensecap mesura complementària de reactivació—, ens mena directament a l’abisme comja s’ha dit fins a la sacietat. Vam escoltar, això sí, una novetat: Segons Saénz de Santamaría, els augments als diferents trams de l’IRPF sónrecàrrecs de solidaritat. De solidaritat? Jo creia que la solidaritat eravirtut cívica de pràctica voluntària. En tot cas, la solidaritat de què parlala vicepresidenta s’hauria d’imposar prioritàriament als especuladors i alsagents financers causants de la crisi que patim.

El nou govern ha decidit, però, d’imposar recàrrecs a lesrendes del treball sense suprimir, paral·lelament, les nombroses bonificacionsa l’impost de societats, ni la situació privilegiada de les SICAV. Altranovetat: s’augmenta l’IBI. Tots vostès recordaran les nombrosíssimes vegades queels nous governants havien acusat a l’anterior govern de pujar els impostos.Setmanes enrere, ja ho advertíem: mentre Rajoy proclamava allò de nosotros somos partidarios de bajar los impuestos, l’alcalde de Xàtiva haviaprovocat una pujada de l’IBI absolutament espectacular. Doncs bé, el govern haanunciat un nou augment de l’impost. I també la congelació del salari míniminterprofessional i el sou dels funcionaris. Està clar, per tant, que lasolidaritat per a sortir dels anys de vaques primes l’anem a practicar només elsde sempre. Avui no és dia de revoltes. Aquesta nit toca anar a la plaça de laSeu, menjar-se els grans de raïm mentre sonen les dotze campanades i brindaramb un copa de cava. Brindar per què? Per un feliç any nou? Crec que hauríem debrindar per un 2012 menys conformista.

Jo sent contínuament —en el treball, pels carrers, a lesconverses familiars— expressions com aquestes: «Què li anem a fer? Era precís. Hemviscut per damunt de les nostres possibilitats...» Per damunt de les nostrespossibilitats? Així hauran viscut alguns. «A Déu prega qui treballa», fa ladita. Està bé conjurar els dimonis de l’infortuni i la penúria, i desitjar-nosbona sort, però hauríem de ser més combatius amb les idees dogmàtiques que ensvolen embotir. El pensament únic dominant ha fet servir —amb molt d’èxit, com es veu— unaestratègia política i cultural orientada a introduir valors socials quefomenten l’individualisme, la fragmentació social, el conformisme... ¿Com éspossible que els ciutadans no ens revoltem contra la injustícia i els retallssocials? ¿Com és possible que els xativins, posem per cas, no ens revoltemcontra les taxes d’atur o contra l’entumiment dels nostres serveis públics? Sí,ja sabem que l’atur i l’endeutament sempre actuen com a factor de submissió idesmobilització social. Però un poc d’esperit combatiu no vindria mal, laveritat. Bon any!

(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2011)

A propòsit d’un bicentenari

2011-12-29T11:49:00.002+01:00

El nom d’unpaís i de la llengua pròpia, la bandera, l’himne... són motiu ben sovint de controvèrsiaal si d’una comunitat. Els valencians ho sabem molt bé, això; encara més, n’hemestat testimonis –i part implicada– d’una lluita quasi sagnant –per visceral iíntima– a propòsit d’aquests elements identificadors. Tots recordem com durantla Transició espanyola hom va aprofitar per fer tabula rasa a propòsit de la polèmicaidentitària. La “solució” a què es va arribar, aparentment imparcial, es vadecantar per l’accentuació artificiosa de la diferència en relació a Catalunya–sobretot– i les Illes Balears. Ara com ara la senyera del cap i casal s’haimposat a la tradicional quadribarrada, la llengua és oficialment “valencià”,segons la darrera reforma estatutària de l’any 2006, l’himne continua sent eldel mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, i el nom el de ComunitatValenciana. Paral·lelament a aquests símbols oficials, però, són encaravigents, entre els sectors progressistes, els altres símbols. La qüestió no haestat resolta, per tant, ni de bon tros. Però, són gratuïts els símbols?Realment tenen importància, més enllà de la seua funció aglutinadora? Totssabem que darrere de cadascuna d’aquestes propostes simbòliques hi ha unaideologia subjacent o explícita; i que, en el pitjor dels casos, pot passar quedarrere d’un símbol identitari no hi haja pràcticament res, més enllà del’embolcall i d’una tímida i innòcua pruïja folklòrica. En aquest númerod’Espai del Llibre, la revista de les “Comarques Centrals Valencianes” –unaltre concepte territorial no exempt d’ideologia, tot cal dir-ho–, s’analitza unaaltra de les qüestions identitàries importants, com és el de la normalitzaciódels noms dels pobles valencians. Tot just ara es compleix el bicentenari de larestitució del nom de la capital de la Costera que, el 1811, va passar dedir-se San Felipe –“por justo derecho de conquista”– a Xàtiva, gràcies aJoaquín Lorenzo Villanueva, diputat xativí a les Corts de Cadis. Cal celebrar,doncs, aquesta efemèride com un signe inequívoc i simbòlic de normalització ide maduració d’un poble i, per extensió, de tot el País Valencià, de tots elsvalencians.

(Editorial de l’Espai del Llibre nº 12, Publicacions de les Comarques CentralsValencianes)

Sant Nicolau de Bari

2011-12-28T11:56:00.001+01:00

Papà Noel, Santa Claus o Sant Nicolau són alguns dels noms ambquè es coneix universalment el personatge llegendari que porta regals als nens lanit de Nadal. El personatge està inspirat en un bisbe cristià del segle IV anomenatNicolau, que visqué a Mira, Anatòlia, a les valls de Lícia (possessió llavorsde Grècia i avui de Turquia). En orient se’l coneix, per tant, com Sant Nicolaude Mira o Myra; en occident, encanvi, com San Nicolau de Bari, perquè els cristians van traure suposadament lesseues relíquies (quan els turcs envaïren els territoris grecs d’Àsia Menor, el1087) i les van portar a la ciutat de Bari, en Itàlia, on encara es conserven.En aquesta ciutat s’obtingueren tants milacres per intercessió del sant barbutque la seua popularitat s’estengué ràpidament per tot Europa; fou un dels santsmés venerats pels cristians de l’Edat Mitjana. Hi té dedicats centenars detemples a tot el món. A l’església de Sant Feliu de Xàtiva, per exemple, queden restes d’unretaule pintat al fresc dedicat a Sant Nicolau de Bari.

Sembla que el bisbe tenia una especial inclinació pelsnens. El seu primer miracle consistí a salvar tres menuts acoltellats per unhostaler —que en volia fer pastissos de carn—; el sant pregà i obtingué la seuaresurrecció immediata. La seua fama de repartidor d’obsequis es basa, però, enaltra història. Un home empobrit no podia casar les seues tres filles per notenir el dot necessari. Les xiques semblaven condemnades a restar fadrines idedicar-se a la prostitució. Assabentat del problema, Nicolau lliurà acadascuna d’elles, en complir l’edat de casar-se, una bossa plena de monedes d’or.El sant entrava per una finestra i posava bosses plenes de monedes dins dels mitjons que lesxiquetes havien penjat sobre la llar per a eixugar-los. Nicolau també fou patródels mariners. Segons la llegenda, uns marins que es veieren perduts enmig d’unagran tempesta en alta mar van pregar amb oracions com aquesta: «Déu misericordiós,salva’ns per intercessió del nostre bon bisbe Nicolau.» Llavors, la figura delsant es féu present i calmà les aigües.

No hi ha, però, cap prova material de l'existència delsant. El seu nom no apareix a les llistes dels bisbes que van assistir alConcili de Nicea. Tot fa pensar que, a fi d’afavorir la conversió dels pagans,l'Església creà el mite de Sant Nicolau, atribuint-li trets i accions pròpies deldéu grec dels oceans, Posidó (Neptú per als romans), i del déu teutònic de lacollita, Hold Nickar (transformat en Hagios Nikolaos, Sant Nicolau). Untemple dedicat en Bari a la deessa Befana(l'Àvia) fou derrocat; al seu solar es bastí una basílica en honor de SantNicolau. Fins aleshores, Befana eraconeguda per omplir de regals els mitjons dels nens, fet que curiosament passàa ser atribuït al sant barbut. Malgrat la seua popularitat, atès que elsdocuments sobre la seua vida inspiraven poca confiança, el papa Pau VI ordenà en1969 la remoció de la festa de Sant Nicolau del calendari oficial catòlic romà.I amb tots aquests ingredients dubtosos, s’han bastit els personatges de PareNoel i Santa Claus, l’alter egonord-americà del bisbe grec. Veges tu!

Així s’escriu la història

2011-12-27T12:40:00.003+01:00

Diumenge passat fou 25 de desembre, data del naixement deCrist segons la tradició catòlica. És açò de veres? Qui sap. La figura de Jesúsde Nazaret està plena d’incògnites. En general, s’admet la seua existènciahistòrica. Ara bé, no hi ha proves arqueològiques que puguen confirmar-la. Iles principals proves escrites (excepte algunes cites molt vagues fetes perautors no cristians del segle I, com ara Flavi Josephus, Tàcit o Suetoni) són diversos textos apologèticscristians: les cartes de Pau de Tars, els tres evangelis sinòptics, elsevangelis apòcrifs... Alguns d’aquests textos —els evangelis, sense anar massalluny— es van escriure trenta o quaranta anys després de la mort de Crist; elsautors no havien conegut personalment Jesús de Nazaret. És més, elsevangelistes no van escriure llurs textos amb pretensió de rigor històric.Escriviren per motius teològics i evangelitzadors. Per això hi ha erudits queneguen l’existència de Crist.

Una primera incògnita sobre el personatge és el seu llocde naixença. Sembla lògic pensar que fos Nazaret. En la seua època, tothomacompanyava el nom propi amb el nom del lloc on havia nascut. Totes les fontsparlen de Jesús de Nazaret. Tanmateix, Lluc i Mateu afirmen que havia nascut aBetlem. Alguns historiadors suposen que els dos evangelistes alteraren la dadaper a fer-la coincidir amb les profecies de l’Antic Testament, segons les qualsel Messies havia de nàixer a Betlem. Tampoc no sabem amb seguretat l’any de laseua vinguda al món. La data més acceptada (segons els càlculs actuals) ésl’any 4 aC. Lluc i Mateu diuen que havia nascut durant el regnat d’Herodes elGran, mort aqueix any. (Lluc aporta, però, una dada incongruent; diu que Maria iJosep viatjaren a Betlem l’any 6, durant el mandat de Publi Sulpici Quirí, governadorde Síria i encarregat de fer el cens ordenat per l’emperador Cèsar August.)

Tampoc no està clar que Crist nasqués en hivern. Algunscreuen que, d'acord amb els relats evangèlics, degué nàixer en primavera oestiu, èpoques de màxima activitat als ramats, pel naixement i la cria delscadells. Això no obstant, des de l'any 354, els cristians romans celebren laNativitat de Jesús després del solstici de desembre (la diada reemplaça, pertant, una festivitat romana, les Saturnals). Aquesta data és pren, de més amés, com a inici del calendari gregorià. I com a curiositat final, l’EsglésiaCatòlica sempre ha desqualificat els evangelis apòcrifs, però dóna per bonesdues dades extretes d’ells: el nom dels tres Reis d'Orient, Melcior, Gaspar iBaltasar, i el nom dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna. En fi, l’únicacosa en què tothom sembla coincidir és la data de la crucifixió de Crist aJerusalem, per ordes de Ponç Pilat: l’any 30. I amb tots aquests ingredients,l’orbe cristià —i de retop, l’orbe sencer— celebra el Nadal tots els anys ambuna gran orgia de consum i bombetes de colors. Quines coses, eh?

Absències cridaneres al nou govern

2011-12-23T18:03:00.001+01:00

Durant molts anys, vaig pensar que mai no veuria un negreo una dona a la presidència dels Estats Units. ¿Veurem algun dia un valencià, ouna valenciana, en alguna cartera ministerial o en la presidència del governespanyol? Si parlem d’un ver valencià, d’un valencià que exercisca com a tal,la resposta és no. Això sí, definir quina cosa és un valencià —o un català— que“exerceix com a tal” és una empresa certament difícil, per no dir impossible.Home, si ens referim a aquells individus (d’ara endavant, perifèrics, per nohaver de repetir constantment allò de catalans o valencians) que se situen alsextrems, que es tenen exclusivament per independentistes perifèrics o per nacionalistesespanyols sense matisos (considerant llur origen regional, aquests segons, com untret merament folklòric), la cosa no planteja grans dubtes. Ara bé, existeixen altressituacions intermèdies que ens embolicarien en discussions interminables.

Podríem acceptar que un nacionalista tebi —fins i tot unsocialista partidari del federalisme o de tenir grup parlamentari propi alCongrés dels Diputats— és un perifèric que exerceix com a tal. Persones comaquestes tingueren un protagonisme efímer als governs espanyols del segle XIX. Francesc Pii Margall arribà a presidir la I República Espanyola. (Aquella experiència durà menys queun pastís a la porta d’un col·legi.) Tanmateix, bé que clavàrem elsautonomistes al sac dels perifèrics que actuen com a tals, la qüestió seguiria senseestar solucionada al cent per cent. Francesc Cambó, posem per cas, fou partidaride l’autonomisme i cofundador, com a solució transitòria, de la Lliga Regionalista.Més tard, ocupà vàries carteres ministerials a governs espanyols. ¿Era Cambó unperifèric que exercia com a tal? Si ho era, tal condició s’esfumà el 1936, enesclatar la Guerra Civil; Cambó recolzà el bàndol franquista. És més: féu aportacionseconòmiques quantioses als facciosos alçats en armes contra el govern de laRepública. (El franquisme era la quintaessencia del nacionalisme espanyol mésranci i reaccionari.)

¿Han tornat a participar als governs espanyols, desprésde Cambó, perifèrics que exerciren com a tals? No! La qüestió catalana —i deretop, la valenciana— ha anat a pitjor. (Recordem unes paraules molt recents deGregorio Peces Barba —Quizá nos hubieraido mejor con los portugueses y sin los catalanes—, o les de Pepe Bono, negant legitimitata Carme Chacón per a dirigir el PSOE.) En 1986, l’última iniciativa política queintentà col·locar un català en llocs rellevants de la política espanyola, unacandidatura del PDR encapçalada per Miquel Roca Junyent, fou l’estrepitósfracàs que tots recordaran. Espanya no vol els catalans. I els valencians somconsiderats poc més que un zero a l’esquerra pel nacionalisme espanyol (gent molla que no alça pols ni remolí, que s’hoengoleix tot). La prova? El govern de Rajoy!

Al nou executiu, no hi ha ni catalans ni valencians (ni autèntics, ni adulterats). Cap ni un! Totes les carteres estan ocupades per gentque només exerceix d’espanyola. Els dirigents populars valencians s’havienafartat de dir que són un referent per al PP espanyol. Doncs sembla que no. Rajoyno ha elegit cap ministre valencià. Conclusió: ni els meus rebesnéts —si entinc— veuran un govern central presidit per un perifèric català o valencià queexercisca de tal. Ni falta que fa! I açò ens porta a unes consideracionsfinals. ¿Farria bé el PSOE d’elegir secretària general Carme Chacón? ¿Tindriaaquesta dona alguna possibilitat de ser elegida presidenta del govern espanyol?

Pura ideologia

2011-12-22T00:05:00.000+01:00

Dies enrere, veia un documental televisiu en què s’explicaven algunescuriositats sobre els economistes. Fins a la Segona Guerra Mundial, l’economiano era considerada, si vaig entendre bé, una ciència exacta; en realitat, homla solia incloure entre les denominades ciències socials, junt amb lasociologia, la filosofia... A partir de la segona meitat del segle XX, a unspocs economistes, més concretament als de l’Escola de Chicago, els vingué,però, la pruïja de presentar les seues prediccions en forma d’equacionsmatemàtiques —pretensió vana, perquè els economistes són generalment molt bonsexplicant esdeveniments passats i absolutament incapaços d’endevinar elsfuturs. Després d’aquest intent de convertir l’economia en una ciència exacta,sorgiren dos corrents teòrics: el primer professa una fe indestructible en elsmercats lliures (un dels seus seguidors arribà a dir que, gràcies alfuncionament lliure del mercat, milions de persones havien sortit de la pobresaextrema, perquè havien deixat de cobrar només un o dos dòlars al dia); el segon —ambJohn Maynard Keynes al cap— sosté que les lleis del mercat experimenten lesinterferències constants dels sentiments i les emocions humanes, de lairracionalitat i de les fallades del mateix sistema. En fi, el primer corrent éspartidari de la teoria del comportament econòmic racional dels individus quan,moguts per l’egoisme, vetllen pels seus interessos i prenen decisionsrelacionades amb els seus diners. Aquests optimistes solen plasmarmatemàticament les seues prediccions (fan servir models matemàtics). Què podemdir de les seues prediccions? Que són un veritable desastre. En contra d’allòque els economistes neoliberals solen defendre —que les lleis del mercat acabensolucionant per si mateixes tots els problemes—, la fe cega en el funcionamentsense traves del sistema ens ha abocat a l'actual daltabaix. Tot açò ens fasospitar que algunes teories econòmiques no tenen res a veure amb la ciència; sónpura ideologia, afirmacions gratuïtes que no resisteixen la més mínima provaempírica. Això no obstant, assistim perplexes al següent espectacle: elsprincipals dirigents econòmics europeus —molts d’ells antics funcionaris de Goldman Sachs o LehmanBrothers— aconsellen d’aplicar teories “racionals” per a solucionarproblemes que ells mateixos han creat: fallida d’empreses, atur, pobresa,desmantellament de l’estat del benestar... És a dir, piròmans com Luis de Guindos es disposen a apagar el foc que prèviament han provocat.Definitivament, hi ha poca racionalitat i molta avarícia al funcionament delmercats capitalistes. Cap novetat sota la capa del cel.

Ja arriba Nadal

2011-12-21T18:03:00.002+01:00

La rendició de Breda

2011-12-20T22:18:00.000+01:00

A l’altra riba de la Mediterrània

2011-12-19T00:44:00.000+01:00

Les mesures del pla “Salva Itàlia” de MarioMonti, amb què vol estalviar trenta mil milions d’euros, li han produït a l’esquerra italiana unesquinç més gran que un piano de cua. El cas és que la coalició d’esquerra anavaper davant en tots els sondejos; el PD i les altres forces de centreesquerra (laItàlia dels Valors de l’exfiscal Antonio Di Pietro, el SEL del governador de laPuglia, el grup Esquerra, Ecologia i Llibertat, els Verds i un vast arxipèlag d’organitzacionspacifistes) podrien haver reunit el 44% dels vots si s’hagueren convocateleccions anticipades. Però als progresitalians els passava igual que a l’esquerra municipal de Xàtiva i València: queno aconseguien desfer-se de Berlusconi ni amb aigua calenta (les bèsties negresde la nostra esquerra autòctona són Rus i Rita). Llavors, als opositors aBerlusconi se’ls va acudir una idea: «Per què no recolzem un govern detecnòcrates?» Pensat i fet! Aprofitant les desercions del bàndol berlusconià,la sinistra esdevingué principal valedorade Monti (assessor internacional de Goldman Sachs des de 2005) i del seu govern de beats relacionats amb el Vaticà, tecnòcrates, professors i ploraneres com la ministra de Treball,Elsa Fornero. (Ploranera és la dona a qui es paga perquè plore en un soterrar.)

I quines idees se li han acudit aMonti? Retallar les pensions, ampliar l’edat de jubilació i reimplantar per al primerhabitatge l’odiós impost sobre bens immobles que Berlusconi havia eliminat.(Recordem que, a Xàtiva, el rebut de l’IBI s’ha posat pels núvols des que Rusdecidí revisar el cadastre.) Monti no ha volgut, però, gravar les gransfortunes, ni crear incentius per al creixement, ni aplicar l’IBI a l’EsglésiaCatòlica. Ja us podeu imaginar quina s’ha muntat al si de l’esquerra. Lesbaralles estan a l’orde del dia! El més afectat per les dissensions és elPartit Democràtic (PD), principal força del centreesquerra i primer partit delpaís d’acord amb les enquestes d’opinió. El PD està format per una majoriad’exmembres i simpatitzants de l’antic PCI (Partit Comunista Italià) i unaminoria dels denominats “catòlics democràtics” (per tot allò del compromíshistòric i bla, bla, bla). Al PD impera el talant socialdemòcrata: les vellesbanderes de la sinistra estan totalmentdestenyides; els militants no es diuen “companys” entre si; els dirigents noesmenten gairebé mai la paraula sinistra...El PD cavalca cap al centre amb grans divisions internes. És evident que elsseus caps recolzaren Mario Monti amb massa entusiasme. Ara, la divisió de la sinistra pot arruïnar les seuesperspectives electorals.

Di Pietro llançà la primera bomba: «Elpla d’ajust castiga els més dèbils i és d’una banalitat espaterrant; podria haver-lofet un comptable de banc. Per a fer un pla com aquest, no calia un govern deprofessors.» Di Pietro proposà de revisar a fons el pla, durant el debat parlamentari,i de canviar les mesures més odioses mantenint inalterats els saldos, ço és, castigantcap amunt, aplicant imposts i taxes als més rics. Bersani, cap del PD, va proclamar:«A nosaltres no ens interessa vèncer sobre els enderrocs del país. Itàlia i elsmés dèbils estan per davant de tot. Si el senyor Di Pietro pensa altrament, potanar-se’n pel seu cantó.» (ZP també solia interpretar una cançó semblant: «Nosaltressupeditem els nostres interessos de partit als interessos generals d’Espanya.») L’exfiscal italià contestà. «Em sorprèn l’actitud intimidadorai xantatgista de Bersani, a anys llum del país que pateix. Els italiansesperaven [del nou govern] mesures equitatives i no normes dictades per banquers,especuladors i propietaris d’indústries bèl·liques.» (Al pròxim pressupost estanprevists més de vint mil milions d’euros per adquirir 4 submarins, 2 fragates i131 avions f-35 que costaran divuit mil milions.) L’eterna divisióde l’esquerra! Total: que Berlusconi podria tornar a guanyar les pròximes eleccions.

Nadal empobrit

2011-12-17T16:11:00.000+01:00

Ja s’acosta Nadal, és a dir, el solstici d’hivern, èpocad’alegria i felicitacions. Ara bé, l’alegria va per barris, com se sol dir. Fapocs dies, aquestes mateixes planes publicaven unes dades ben esfereïdores: desque va començar 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva han repartit 20.000menús entre gent necessitada. Pel que es veu, el deteriorament social i la pobresahan augmentat exponencialment a casa nostra. Gent de la Consolació —grupsolidari que presidia el recentment traspassat Manuel Casesnoves— ha atès un40% més de persones que en 2010. Segons aquesta ONG, abans només demanaven menjarels immigrants; ara ho fan també els autòctons. Mentrestant, el nostre ajuntament gasta220.000 euros anuals en les assistències dels regidors a plens i comissions. (Lapart del lleó d’aquestes assistències —algunes, de dubtosa legalitat— se lesembutxaquen els membres del partit polític que governa la ciutat.)

La causa principal de l’empobriment que experimenta Xàtivaés l’atur. Hi ha moltes famílies xativines amb tots els seus membres aturats. 3186conveïns nostres no tenen feina. Dit en altres paraules: l’11% de la nostrapoblació busca treball. I aquest percentatge és enganyós; augmenta si es calculasobre la població activa —només la suma de persones ocupades i gent en edat detreballar que busca ocupació. Al conjunt del País Valencià, la taxa d’atur ésdel 24,73%, molt per damunt de la mitjana estatal. La situació xativina ésreflex de la situació global. Tots els analistes afirmen que els bens produïtsper l’economia mundial a penes suposen el 10% de tots els moviments econòmics. Percada dòlar que es produeix en béns i serveis, circulen als mercats financers entre20 i 30 fruit de l’especulació. Als mercats globals s’aposta i s’especula amb tot:amb el preu dels aliments i els béns bàsics, amb el deute de països com Grècia,Itàlia o Espanya, o amb els efectes dels desastres naturals —ruïna i fam a leszones més deprimides del planeta.

Vivim immersos en una enorme bombolla especulativa. Lamajor part dels diners és virtual: apunts comptables, pantalles d’ordinador,targes de plàstic. Damunt, l’Estat espanyol té unes especificitats pròpies que redueixenencara més el pes de la seua economia productiva: un sector primari feble (ambpocs recursos miners o energètics); un sector secundari, el dels productesmanufacturats, dedicat tradicionalment a activitats en crisi (construcció,fusta, tèxtil, calcer, joguines); siderúrgia, indústria base i producció mecànica,minoritàries o molt supeditades a capitals externs; excessiva dependència delturisme i la hostaleria; bancs contaminats pel rajol; escassa incidència al PIBde l’apartat I+D; poca inversió en serveis públics (sanitat, educació, atencióa la dependència...); un 25% d’economia submergida...

I clar, amb aquestes dades, es comprèn fàcilment que elsgoverns successius no s’atreviren a punxar la bombolla immobiliària; per a l’economiaespanyola, és molt difícil crear ocupació de qualitat. (De fet, bona part dels llocsde treball destruïts per la crisi correspon al sector de la construcció.) Lesestadístiques aporten dades ben cridaneres: el 60% de les persones que encara conserven el seu lloc de treball cobra menys de 1.100 euros bruts mensuals (enAlacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobra menys de800 euros); d’altra banda, l’espanyola és l’economia europea amb major nombrede treballadors sobretitulats (és adir, amb una titulació acadèmica superior a la requerida per al lloc de treballque desenvolupen).

El subdirector del Banc d’Espanya i el president de la CEOEhan volgut, però, felicitar-nos per Nadal. «Els espanyols cobren massa; hauriende cobrar menys», ha dit el primer. El segon ha proposat la creació de minijobs. En altres paraules: segons aquestscapitosts, unes “mesures a la xinesa” (treball inestable i salaris mitjans de 400euros) millorarien la situació. ¿De veritat creuen que la pobresa salvarà el consum?Si? Aleshores, els dos pròcers —que no han dit, ves per on, quins són els seus ingressos—podrien haver afinat encara més: tornem a l’esclavitud! En fi, voliadesitjar-los bones festes, però no sé... Vist el panorama, em fa un poc de vergonya.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2011)

Caganers

2011-12-15T16:52:00.000+01:00

En la passada reunió que celebraren a Marsella els líders del Partit Populareuropeu, José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, va saludarMariano Rajoy, present a la cimera, amb aquestes paraules: «Felicitem el senyorRajoy, que ha guanyat les eleccions dient als espanyols la veritat.» Laveritat? Quina veritat? Durant la campanya electoral, Rajoy no hadesvetllat quines mesures pensa dur acap quan haja pres possessió com a nou president del govern. Això sí, li les haexplicat al vicepresident de la Comissió Europea i comissari d’Indústria iEmpresa, Antonio Tajani, que en sortir d’un entrevista amb el cap del PP,va declarar: «M’agraden molt les mesures que pensa prendre el senyor Rajoy.» Marianotambé ha informat dels seus projectes a Timothy Geithner, actual Secretari del Tresordels USA. Fins i tot Angela Merkel coneix els plans del pròxim executiu. Elsconeixen tots menys aquells que els haurien de conèixer necessàriament: elsciutadans espanyols, que potser se n’assabentaran durant el discursd’investidura (la cosa no és segura, perquè les eleccions andaluses estan a tocar).Visca la democràcia! Rajoy ha actuat com el criat que ret comptes al “puto amo”—fent servir l’expressió feliç de Pep Guardiola. D’altra banda, és habitualsentir a les autoritats econòmiques europees i mundials comentaris d’aquestamena: «Els governants han de prendre mesures valentes per a solucionar lacrisi.» (donant a entendre que les han de prendre malgrat saber que sónimpopulars i tindran un cost electoral). ¿Valentia o una combinació de covardiai poca vergonya a parts iguals? Ja són diversos els polítics que han guanyateleccions sense concretar durant les campanyes —al marge de promeses genèriquesi anuncis vagues— quins projectes anaven a enllestir. Després, en prendrepossessió dels seus càrrecs, amb l’excusa que la situació era pitjor del quecreien, han iniciat duríssims plans d’ajust. Actuà així el premier britànic David Cameron, i s’han sumat a la idea Mariano Rajoyi Artur Mas. ¿Són això actituds valentes? ¿No hauria estat més valent anunciarels plans d’ajust abans de les eleccions? ¿És una mostra de coratge negar lapossibilitat que la ciutadania puga pronunciar-se en referèndum sobredeterminades decisions polítiques? ¿Són valents els qui actuen d’aquestamanera? Jo crec que són uns cagats. Els haurien de ficar al pessebre fent decaganers!

Entre Santa Anna i el Puig...

2011-12-14T00:47:00.000+01:00

Sumits al desconsol

2011-12-13T16:33:00.003+01:00

Dissabte passat, a les onze de la nit, un amic em vacridar per telèfon: «Ja te n’has assabentat? Manolo Casesnoves ha mort.»Efectivament, el cor de don Manuel, elprimer alcalde democràtic de Xàtiva que vam conèixer, havia deixat de funcionar.I clar, quan desapareix un personatge rellevant, arriba l’hora dels homenatgesfúnebres. Els d’avui tenen, però, poc de ritual i molt de sincera desolació. Diferentsveus ho han ficat de relleu: la virtut que millor definia Manuel Casesnoves erala bonhomia, potser heretada dels seus pares. Aquesta virtut li permetia de ferlliga amb tothom: amb pobres i acabalats, amb persones de dretes i persones d’esquerres,amb gent de lletra i gent rústega... La resta, el seu cristianismeprogressista, les conviccions democràtiques i valencianistes, i la seua militànciasocialista, venia per torna.

La meua vinculació amb l’amic desaparegut s’inicià amitjan dècada dels setanta, època en què Manolo militava al PSPV i haviaadquirit una reputació de persona íntegra que l’acompanyaria tota la vida. Durantels anys anteriors a les primeres eleccions democràtiques, entre 1976 i 1978,vaig tenir la sort de compartir amb ell i amb altres amics comuns algunsmoments inoblidables: la creació de l’Agrupament Democràtic de la Costera, lafundació d’Amics de la Costera... Guarde records inesborrables d’aquells moments,alguns més agradables que altres. Avui toca, però, parlar del agradables. Emvénen al cap moltes imatges: la placa que col·locàrem a la porta de l’Aljama,indret per on Jaume I va penetrar, segons la tradició, al recinte murat delcastell, o la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, JosepLluís Albinyana...

Més tard, vaig ser regidor del primer ajuntamentdemocràtic presidit per Casesnoves. El seu tarannà integrador quedà de manifestquan assignà al meu grup polític —una llista independent— la regidoriad’educació. (En posteriors períodes municipals, s’ha ficat de moda no donar niaigua als grups opositors.) D’aquella etapa, recorde, per exemple, el nostreviatge a Vila-real, invitats per les seues autoritats locals, per tal d’assistir a lainauguració del Col·legi Públic Carles Sarthou. En fer-se més estreta la nostraamistat, vaig conèixer la seua religiositat. Manolo formava part d’un cercle depersones —entre les quals estava el també desaparegut Bernardo Garcia Ripoll— que participavenassíduament als Congressos organitzats per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Erencristians de base, practicants d’una solidaritat que suscitava admiració fins itot entre els no creients. En realitat, el gènere més adient per a lloar gentcom ells és l’hagiografia. Encara avui, Manolo continuava col·laborant en lesactivitats solidàries de Gent de la Consolació.

En retirar-se de la primera fila política, mantinguéel seu activisme cultural i cívic. Els socis d’Amics de la Costera ens sentim especialmentdolguts per la pèrdua del company. El dia 14 d'octubre, participà per últimavegada en un acte nostre. Aquell dia, vam descobrir, a la plaça del Mercat, unalàpida que recorda la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis.(Sent alcalde, havia firmat l’edicte que restituïa al valencià el topònimcastellanitzat de la nostra ciutat.) I arribats ací, què més podríem dir?Doncs, que la família i els amics —la seua dona, Fina, els seus fills, els seusnéts, els seus camarades— queden sumits en el desconsol a poquets dies de Nadal.Adéu amic! Sempre et recordarem!

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2011)

Passejant en bicicleta

2011-12-11T10:24:00.001+01:00

EnItàlia existeix un impost semblant a l’Impost de Béns Immobles (IBI) que paguemels ciutadans de l’Estat espanyol als respectius ajuntaments. Fins ara, elgravamen italià es denominava Impost Comunal sobre els Immobles, també conegutper l’acrònim ICI. Aquest tribut municipal gravava els edificis i els terrenysagrícoles o edificables de la República Italiana. El pagava només la gent ambmés d’un immoble en propietat; a partir de 2012, serà substituït per l’IMU, Imposta Municipale Unica, il’haurà de pagar tothom, amb independència del número d’immobles que tinga.L’ICI ha protagonitzat les primeres planes dels periòdics arran del pla “SalvaItàlia”, proposat pel govern de Mario Monti. Aquest dur pla d’ajust ha adquiritun plus de notorietat per les copioses llàgrimes que provocà en la ministraitaliana de treball. Pobra dona!

Elpla, que vol estalviar trenta mil milions d’euros, obligarà els italians aestrènyer-se el cinturó. S’imposaran nous impostos i sacrificis com l’augmentde l’edat de jubilació. Això sí, l’exassessor de Goldman Sachs —catòlicpracticant— s’ha oblidat de passar-li també el compte al Vaticà, que no paga elsimpostos que caldria, segons el parer de molts italians. Parlamentaris, gent depeu i grups d’indignats demanen que el Vaticà també assumisca una part delssacrificis que imposa el decret del govern de Monti. L’Estat del Vaticà téactualment menys d’un quilòmetre quadrat d’extensió. Itàlia no hi té cap autoritat; nomésexerceix cert control en matèria monetària i bancària, per tal d’evitar, entrealtres coses, el rentat de diners (en 1982, es va descobrir que l’IOR, el bancdel Vaticà, havia llavat diners de la màfia). Bé que el poder geogràfic de laSanta Seu es limita a unes poques hectàrees, el seu poder terrenal arriba moltmés lluny.

ElVaticà, a més de ser propietari dels palaus renaixentistes on viu el Papa is’allotgen bona part de l’activitat administrativa de la Santa Seu i un immenspatrimoni artístic —la Capella Sixtina i els Museus Vaticans es troben dinsdel seu recinte murat—, també posseeix centenars d’edificis i terrenys repartits per totaRoma i fora de la Ciutat Eterna. Molts ja eren seus quan s’esdevingué la unitatitaliana i desaparegueren els Estats Pontificis, en 1861. Altres li forendonats per catòlics de la noblesa romana —cal recordar que molts pontífexs i cardenals de l‘Església han sortit d’aqueixa noblesa. També hi hales propietats deixades en herència a la Santa Seu per catòlics fervents.Aquests dies, la premsa italiana ha parlat de 10.000 testaments anuals a favordels ens eclesiàstics. Finalment, el Vaticà també ha comprat edificis, durantels últims decennis, per pura inversió, i sovint ha llogat els apartaments agent de la seua confiança.

Gràciesals acords bilaterals entre Itàlia i el Vaticà, les esglésies, les capelles itots aquells llocs considerats de culte no paguen l’ICI. Ara bé, la Santa Seuposseeix moltes propietats que, tot i ser conceptuades com a llocs de culte,estan destinades en realitat a activitats lucratives: sanatoris, clíniques,escoles, universitats, museus, hotels, albergs i pensions per als peregrins catòlics que visiten Roma,diversos centenars de mils a l’any. Tots aquests béns immobles (entre el 20 i el 30% del patrimoni immobiliari italià) no estan subjectes aun impost que, en canvi, hauran de pagar absolutament tots els altres propietaris. En total es tractaria d’un privilegi que, segons la premsaitaliana, costaria a les arques de l’Estat uns 700 milions d’euros anuals. El cardenalTarcisio Bertone, secretari d’estat i número dos del Vaticà, ha contestat lescrítiques indicant que «l’ICI és un problema que ha de ser estudiatprofundament» i recordant que l’Església fa molt pels pobres i pels més dèbils,fins i tot suplint les deficiències de l’Estat.

A mi, tot açò em recorda els llimbs fiscals en què viu l'església espanyola. Els indignats italians feren, el 8 de desembre, una marxa en bicicleta per tota Roma, visitant immobles eclesiàstics que no paguen l'ICI. Sorprendria saber el nombre de béns immobles de Xàtiva que són propietat de l'Església, o el nombre de testaments a favor seu. També es podria fer una bona passejada en bicicleta per la nostra ciutat!

Vindicacions tardanes

2011-12-09T11:56:00.001+01:00

QueJosé Luis Rodríguez Zapatero ha balafiat el corrent de confiança i simpatia queaixecà en guanyar les primeres eleccions és cosa ben sabuda. Encara recorde comAlfonso Guerra li va traure el malnom de Bambi.Durant un temps, els fets semblaven desmentir aquesta imatge de beneït. «Astutcom una serp i manyac com una coloma» semblava una caracterització més ajustadadel president socialista. Els fets han vingut, però, a donar la raó al senyorGuerra. Com un beneït —o pitjor encara, com un tarròs— s’està comportant Zapaterodurant el període de traspàs de poders. Generalment, en les setmanes que precedeixenla presa de possessió del nou executiu, els governs de dretes solen practicaruna política de terra cremada; procuren deixar un camp minat als seus successors.ZP, en canvi, està fent una transició “modèlica”. Pel que sembla, tot sónfacilitats i transparència amb l’equip que presideix la senyora Saénz deSantamaría, una bona peça. Per què fa això ZP? Per què ha indultat el banquerAlfredo Sáenz, condemnat per delicte de denúncies falses? (El vicepresident segon i conseller delegat del Santander féu aquestesafirmacions en juny: Es imprescindible desmontar el welfare, el estado de bienestar europeo, y notenemos demasiado tiempo para hacerlo.) ¿Per què no s'ha passat aquesta patata calenta al senyor Rajoy? Ungovern en funcions només ha d’executar assumptes de tràmit. ¿A sant de què esplanteja ara el futur del Valle de los Caídos? El senyor Rodríguez Zapatero ha tingut vuit anys pera donar una orde ben senzilla: col·locar una càrrega de dinamita —sí, dedinamita— en l’enorme creu que presideix Cuelgamuros i enderrocar-la. «MortPasqual, li portaren l’orinal», fa la dita. Zapatero ha tingut temps per a feraixò i altres coses, com ara promulgar la llei de mort digna i curespal·liatives, i la llei de llibertat religiosa. I encara gràcies! Com que lesbases socialistes amenaçaven amb una revolta —jo tinc amics que eren a punt d’esgarrarel seu carnet del PSOE—, el govern en funcions ha hagut de fer marxa enrere en altresafers que volia passar resolts a Rajoy: una segona retallada de sous alsfuncionaris i el desenvolupament de la Llei Sinde. ¿PensaJosé Luis que Mariano, agraït, no acusarà el PSOE d'haver mentit sobre la veritable situació del país? Bambi? Aquest qualificatiu es queda curt. Recorde haver-li dit a l’amic Vicent Terol que ZP era, en part, un dels nostres. Alfinal, ha resultat ser un torracollons que, llevat d’algunes mesures progressistes—en matèria de drets civils, posem per cas—, ha fet una gestió equivocada de lacrisi, ha tingut una actitud massa submisa davant dels poders globals i ha pecatd’ingenuïtat en nombrosíssimes ocasions. (La ingenuïtat és un dels pitjorspecats que pot cometre un polític.) En resum: ha provocat la devastació del seupartit i de l’esquerra en general.

El pont de la Immaculada

2011-12-08T16:03:00.001+01:00

Ladoctrina catòlica sobre la Immaculada Concepció, anomenada també dogma de la PuríssimaConcepció, afirma que la Mare de Déu fou preservada del pecat original en elmoment de la seua concepció, ço és, quan Sant Joaquim, que portava tempsintentant-ho infructuosament, aconseguí finalment deixar prenyada Santa Anna —diuenque amb ajuda sobrenatural. El papa Pius IX elevà l’afer a categoria de dogma en1854. (No s’ha de confondre aquest dogma amb el de la virginitat de laMare de Déu segons el qual Jesús fou concebut sense intervenció de cap baró i Mariaes mantingué verge abans, durant i després del seu embaràs.) La butllapontifícia Ineffabilis Deus, de 8 de desembrede 1854, diu així: «Com a honra de la Santíssima Trinitat, com a joia de l’EsglésiaCatòlica, amb la autoritat de nostre Senyor Jesucrist, amb la dels Sants ApòstolsPere i Pau, i amb la nostra pròpia, definim, afirmem i diem que la doctrina quemanté que la Santíssima Verge Maria fou preservada immune de qualsevol taca deculpa original des del primer instant de la seua concepció, per singularprivilegi i gràcia de Déu Omnipotent, en atenció als mèrits de Crist Jesús,Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu i que, per tant, ha de ser fermai constantment creguda per tots els fidels. Raó per la qual, si algú tingués latemeritat, cosa que Déu no permeta, de dubtar en el seu cor d’allò que per Nosha estat definit, sàpiga i entenga que el seu propi judici el condemna, que laseua fe ha naufragat i que s’ha separat de la unitat de l’Església i que si damunt gosés manifestar de paraula o per escrit o de qualsevol altra manera externa allòque sentís en el seu cor, pel mateix queda subjecte a les penes establertes peldret.» Aquesta declaració partia de l’expressió «Plena ets de Gràcia» (Gratia Plena) continguda en el salut de l’arcàngel Gabriel (Lluc1,28) i recollida per l’Ave Maria.Tanmateix, els protestants rebutgen aquest dogma. Consideren que tots elsessers humans, inclosa Maria, naixen en pecat i són salvats per l'obraredemptora de Crist. Només Jesús, que fou concebut per l'Esperit Sant, estiguélliure de pecat. La pena per als descreguts és doble: celestial i terrenal. En negarel dogma de la Immaculada, els luterans alemanys, posem per cas, pateixen una penalitzacióinesperada: no poden gaudir aquests dies d’un bonic pont. En canvi, moltscatòlics hispànics —tots no, eh— cobraran menys que un alemany, és cert, peròtenien fins ara la possibilitat de resquitar-se amb uns aqüeductes festius espectaculars. (L'Església Catòlica sempre ha reivindicat el caràcter feriat de la Immaculada.) Hi ha, però, un petit problema: el nostre resquit podria estar a puntde desaparèixer, perquè la CEOE s’ha tornat luterana en matèria de ponts.Senyor, quina caterva de descreguts!

El pam de...

2011-12-06T00:09:00.001+01:00

Amén

2011-12-05T00:05:00.000+01:00

—L’anterior primer ministre era un perill pera la supervivència de la fe. Sota l’aparença d’una ovella mansa, s’amagava enrealitat una fera ferotge decidida a esborrar qualsevol vestigi del nostrecredo.

—Et dic que no. Sovint, el Sant Pare i la seuaCúria s’han vist obligats, per raons diplomàtiques, a reprendre’l públicament. Recordaque el Senyor sol escriure recte amb renglons torts. Però el mandatari cessat ésun dels nostres.

—Un dels nostres? No diga això vostra reverència!Un dels nostres mai no hagués autoritzat el casament dels marietes, nil’avortament lliure, ni les eutanàsies encobertes... Mai no hauria promogut ellaïcisme radical, ni la promiscuïtat sexual dels joves, ni la píndola del diadesprés, ni una escola pública atea que subverteix els nostres valors més preuats...Com ha de ser un dels nostres?

—Els camins de Déu són inescrutables. Hauriesde discernir les qüestions essencials de les accessòries. Aquest home ha fetmolt per la nostra missió apostòlica: ha contribuït a la nostra obra ambdonatius abundants i freqüents; no ha volgut denunciar els concordats firmats isegellats amb la Santa Seu; ha augmentat el nombre de pobres i necessitats, laqual cosa ha eixamplat el camp de la nostra acció pastoral... Ha perdonat els directorsdels monts de pietat, igual que el Senyor perdonà la Magdalena... És una veritableovella del nostre ramat.

—Però pare...

—Deixa’m acabar. El mandatari que ara cessa hatingut cura, durant quatre anys, de la nostra vinya. En aquest temps, ha besatvàries vegades l’anell del pescador. I sempre s’ha fet càrrec dels dispendis iles dietes de la Cúria... En fi, ha prohibit tota classe d’excessos ambl’alcohol, el tabac, la gola, la velocitat... Clar que és un dels nostres! Haestat el cavall de Troia que ha desarmat el nostre pitjor enemic, el partitcol·lectivista!

—Però pare, fins al punt de concedir-li elcapel i la porpra cardenalícia?

—Fill meu, hem de ser agraïts amb qui hacol·laborat amb els plans de la Divina Providència, amb qui ha propiciat lavinguda d’un messies barbut i plàcid que, aquest sí, implantarà definitivamentel Regne de Déu en aquesta extensa contrada de postisses i correbous. Au! Jasaps que tenim el deure d’obediència.

—Amén, pare.

—Amén, fill.

El botones Sacarino

2011-12-03T14:18:00.001+01:00

Sacarino, protagonista d’un còmic de FranciscoIbáñez inspirat en els personatges francesos Gaston Lagaffe i Spirou, ambdósd'André Franquin, era el grum —en castellà, elbotones— d'un diari anomenat Elaullido vespertino, que posteriorment passaria a dir-se DDT. El botones Sacarino tenia encomanades múltiples tasques: tenir cura del’ascensor, netejar i ordenar els despatxos, omplir de tinta les ampolletes,fer encàrrecs, etc. El proppassat dia 20, em vingueren a la memòria lesaventures de Sacarino. Un regidor del PP actuava com apoderat al col·legielectoral en què la meua dona presidia una de les taules. Jo també vaig passarmolta estona en aqueix col·legi (com que havia d’estar sol tot el dia, vaig atendrela petició d’una coalició minoritària que necessitava apoderats) i vaig tenirocasió, per tant, d’observar les evolucions dels militants dels diferentspartits al llarg de la jornada. D’on traurà el PP la caterva d’interventors iapoderats que exhibia? Ai! «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei sivolgués», diu el refrany.

En fi, ja coneixia des de fa temps els maneigsque fan servir alguns per tal de pescar fins a l’últim vot en les aigüestèrboles de les cites electorals: enredades al padró, vots per correumanipulats, intents d’embolicar els immigrants i els vells... He vist, enaltres conteses, el continu trasbals d’avis, des dels domicilis i lesresidències on viuen fins als col·legis electorals —en ambulàncies, en cotxesprivats conduïts per coneguts militants. Generalment, els iaios porten lespaperetes ja introduïdes als sobres respectius. Sovint, llurs acompanyantspretenen traslladar els sobres fins a la mateixa taula, quan els ancians tenenproblemes de mobilitat. Sort que no totes les persones es deixen embolicard’una manera tan barroera! Sense anar massa lluny, una senyora major que conecem contava com hagué de rebutjar dies abans dels anteriors comicis locals els oferimentsd’una coneguda militant del partit finalment guanyador: «Si vol, la puc portaral col·legi electoral o la puc ajudar a votar per correu.» La senyora no picàl’ham. «El meu fill m’ajudarà», va dir.

El regidor esmentat més amunt semblavahaver-se transmutat el 20 de novembre en ascensorista; com que s’havia emparat deles claus de l’ascensor, tots aquells electors que necessitaven utilitzar lamàquina elevadora —gent major, discapacitats, persones accidentades— havien depassar pel seu post de sentinella. I ell, clar, aprofitava l’avinentesa per agarlar amistosament, traure pit i mostrar el logo del partit, preguntar en veubaixa als usuaris si ja duien preparadesles paperetes... Total: l’home no tenia assossec; degué estar tot el dia deguàrdia, al costat de l’ascensor. (A les sis de la vesprada, quan vaig tornaral col·legi, després d’haver descansat una llarga estona a ma casa, l’home continuavaexercint de botones, voltat d’una plèiaded’apoderats i apoderades del seu partit.) Quin objecte tindria una dedicaciótan abnegada? Si ell ja sabia que anava a guanyar les eleccions! És més: pelque sembla, el desassossec no era privatiu de Xàtiva; en un poble de Galícia, elsinterventors del PP van exigir, durant l’escrutini, que es considerés vàlidauna papereta del seu partit que algú havia introduït al sobre junt amb unatallada de xoriç.

A mi, totes aquestes anècdotes em recorden elsdiversos personatges de Paco Ibáñez: la parella de Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, posem per cas, sempreacabava provocant, a causa de la seua ineptitud, esfondraments, inundacions i retrunysa les llars on intervenia; Sacarino solia protagonitzar situacions divertides, malifetesque alteraven el funcionament de l’oficina. Els membres del govern local xativín’han fet de ben grosses al llarg del passats períodes municipals. Ara bé, coma encarregats de la fontaneria electoral no tenen preu. Els hi va la vida! Elsresultats dels dos últims comicis indiquen que la dreta autòctona podria havertocat sostre. L’enfonsament del PSOE ha dissimulat una dada òbvia: tant aValència com a Xàtiva, els populars comencen a perdre vots (Rus ja no suma;resta). I clar, s’ha estès l’alarma entre els càrrecs públics i els afiliats queviuen directa o indirectament de la política —o arrodoneixen llurs ingressosamb dietes i complements pagats per l’erari públic—, i entre els clients quegaudeixen d’alguna prebenda. Estan disposats fins i tot a fer de botones en canvi de conservar la “mamella”indefinidament.

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2012)

Adéu al romanticisme

2011-12-02T00:15:00.001+01:00

Malgratla seua decisió d’abandonar definitivament les armes, ETA continua suscitantuna enorme desconfiança entre els ciutadans, tal com mostra una enquesta fetapública ahir mateix. Hi hagué un temps —molt llunyà, és cert— en què lesaccions d’ETA concitaven l’aprovació general de tota la gent d’esquerres. Parlede l’època en què escamots etarres feren volar per l’aire el cotxe del’almirall Carrero Blanco o mataren a trets el comissari Melitón Manzanas. Aquestpolicia era el cap de la brigada social de Guipúscoa, conegut pel seu zel en larepressió dels opositors a la dictadura franquista. Durant la Segona GuerraMundial havia col·laborat amb la Gestapo alemanya. Tots els detinguts políticsque van caure en les seues mans van coincidir a senyalar-lo com un torturadorbrutal. Manzanas fou la primera víctima mortal premeditada d'ETA. Durant lameua època de militància política en Unitat del Poble Valencià —marcapredecessora de l’actual Bloc Nacionalista—, vaig sentir com un destacat membredel seu Consell Polític deia en veu alta, en una reunió: «Jo mai no condemnaréels militants d’ETA.» Però l’organització terrorista acabà cometent accions —segrests,assassinats— cada vegada més incomprensibles. L’atemptat a l’Hipercor deBarcelona, el 19 de juny de 1987, marcà el final de qualsevol idil·li amb labanda. Això sí, durant un temps, l'esquerra se l'agarrava amb paper de fumar al’hora de fer autocrítica; renegar dels anys de recolzament romàntic a lalluita dels etarres era molt complicat. Però continuaren els atemptats de labanda: la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució del regidor MiguelÁngel Blanco, l'assassinat d’Ernest Lluch... A hores d’ara, no deu quedar capconegut meu, militant d’esquerres i pertanyent a la meua generació, queconserve alguna recialla del romanticisme juvenil que inspirà el grupterrorista basc. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui vanviure el termini fixat per a l’execució de Miguel Ángel Blanco com la vigíliaque precedia la mort dels condemnats executats amb garrot vil. (Els últims executatsamb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i eldelinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 demarç de 1974.) Fins i tot he arribat a pensar que les morts dels odiososCarrero Blanco i Melitón Manzanas foren vulgars execucions (i no les accionsheroiques que tothom enalteix). Les preguntes del milió són les següents: Enquin model polític es volien inspirar, per a construir l’Euskadi independent,els de la caputxa, la pistola i el cotxe bomba? En el model Ceauşescu? Es potbastir una Euskal Herria lliure, socialista i democràtica sobre l’assassinat,el segrest i l’extorsió? Paga la pena de viure en un país en què no tenencabuda els discrepants? Amb tots aquests interrogants, el comunicat d’ETA, anunciantel final definitiu de la violència, em va provocar una sensació d’alleujament,però cap evocació romàntica. L’any passat, visitant Cuba, em succeí quelcomsemblant: també hi trobí a faltar qualsevol indici de romanticisme; des dellavors, les samarretes, les monedes o els bitllets amb l’efígie del Che Guevara han esdevingut mers recordsde viatge, mers objectes de col·leccionista.

El pam

2011-12-01T16:31:00.001+01:00

S’admeten apostes!

2011-11-28T16:46:00.001+01:00

Ja s’està acabant la ressacaelectoral i no tardarem a sentir les primeres cantilenes del PP: «El PSOE ensha estat enganyant. Les arques estan més buides del que deien els socialistes. Hemheretat una situació calamitosa. No tindrem altre remei que aplicar novesmesures d’ajust per a evitar la catàstrofe. En una hora difícil per a tots, calendosis molt altes de patriotisme.» No es pot descartar, evidentment, que elssocialistes hagen intentat maquillar els comptes de l’Estat, però la consuetadel PP no serà casual; ja estava prevista. Les receptes dels empresaris per acrear ocupació consisteixen bàsicament a flexibilitzar el mercat laboral, çoés, afavorir el comiat, baixar els salaris... Durant la campanya, el PartitPopular ha callat, per tal de no espantar els votants, però anteriorment sempres’havia manifestat conforme amb aquestes tesis de la patronal. El problema ésel següent: si tots els empresaris apliquen aquestes mesures, i el govern les dónaper bones, qui quedarà que puga comprar els seus productes?

D’altra banda, els mercatsfinancers, que només estan interessats a cobrar a l’interès més elevat possibleel deute contret per les administracions públiques, aconsellen la disminució dela despesa, ço és, els plans d’austeritat. (Es tracta, evidentment, de destinara la devolució del deute la major quantitat possible de recursos disponiblessense tocar ni un mil·límetre els impostos que graven el capital.) En quinesparcel·les es pot retallar? Doncs, bàsicament en tres: salaris delsfuncionaris, inversió en infraestructures i dotacions públiques, i serveis queconformen el denominat estat del benestar —educació, sanitat i prestacionssocials. (També hi ha marge, menor, per a privatitzar algunes empresespúbliques que encara romanen en mans de l’estat: televisions, aeroports,Renfe...) Rajoy ha negat, durant la campanya, que vaja a ficar la tisora als serveissocials bàsics (educació, sanitat, pensions) o que vaja a pujar els imposts.

On rau el misteri? Si es vol acomplirl’objectiu marcat per la UE, cal disminuir el dèficit públic en uns quantsmilers de milions d’euros. D’on sortiran aquests diners? Dels ingressos? De l’estalvi?De la lluita contra el frau fiscal? Fins ara, Rajoy calla, però la respostavindrà ben aviat en forma de cantilena: «El PSOE ens ha estat enganyant; lasituació és més dolenta del que pensàvem. No tenim altre remei que aplicarmesures d’ajust molt dures si volem evitar l’abisme. En aquesta hora difícil, hemd’estar tots units.» S’admetenapostes!

Cap de setmana de premis

2011-11-26T15:16:00.001+01:00

Aquest cap de setmana s’hauran atorgatdiversos guardons. Anit, el nostre amic i conciutadà Xavier Aliaga obtingué aGandia el Joanot Martorell de narrativa. La novel·la Vides desafinades, amb l’anècdota del canvi de títol inclosa, estaràals paradors de les llibreries en poquets dies. (Xavi, canalla, que calladet t’ho tenies.Enhorabona!)

També s’hauran fet públics dos guardons quepremien el treball a favor de la cultura: el Premi Amics de la Costera, que fou lliurat anit a la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre de la Federació Escola Valenciana, i la sisena edició dels Premis Jaume I del Camp de Túria, la gala dels quals se celebrarà avui a Bètera, a les 21 hores. Finalment, la Societat Coral el Micalet lliura aquesta nit els seus premis anuals, el Joan Coromines 2011 d’investigació filològica, històrica o cultural entre ells.

ElsPremis Jaume I del Camp de Túria van ser creats l’any 2006 amb lafinalitat de reconèixer el treball d’alguna persona o entitat del Camp de Túriaque realitze una tasca important en defensa de la cultura dels valencians. El Premi Jaume I de Cultura i NormalitzacióLingüística ha estat concedit enguany al club de viatges Fil-per-randa. El club va nàixer a Xàtiva fa quasi vint anys. Entre els seus objectius,hi ha dos, l’agitació cultural i la difusió del patrimoni històric i artísticdels valencians, que també persegueix l’Associació d’Amics de la Costera. En 2008,Fil-per-randa dissenyà el projecte “Meravelles Valencianes”. Una de lescandidatures presentada per Amics de la Costera, el castell i el conjuntmonumental de Xàtiva, fou distingida amb el màxim guardó; Xàtiva fouproclamada, per tant, “Meravella Valenciana” en octubre d’aquell mateix any.

El Premi Jaume I a Entitats Comarcals ha recaigut en l’Associació Cultural l’Aljama de Bètera. Quantal Premi “Eugeni Pertegaz”, enguany estarà dedicat a dos homenotsvalencians que van dedicar la seua vida a estudiar i promoure l’ús de la llengua,Enric Valor i Vives i Manuel SanchisGuarner. Com és sabut, durant 2011 s’ha celebrat el primer centenari delnatalici d’ambdues personalitats. L’acte delliurament dels Premis Jaume I vindrà precedit d’un sopar. En acabar la gala,hi haurà un concert a càrrec del grup valencià La Douche. Informació i venda de tiquets a campdeturia@acpv.cat.

Contra la violència de gènere

2011-11-25T20:45:00.001+01:00

Premis Amics de la Costera

2011-11-23T21:00:00.001+01:00

Aquest divendres, l’Associació d’Amicsde la Costera lliurarà el IV Premi Amicsde la Costera en el transcurs d’un sopar que se celebrarà a SalonesReina de Xàtiva. La distinció va nàixer amb vocació de premiar aquella personao entitat que es destaca en la defensa del patrimoni comarcal, entès en unsentit ample: llengua, folklore, patrimoni històric i artístic, patrimoninatural.... El premi segueix el solc d’altres guardons que premien diferentsactivitats (literàries, empresarials, gastronòmiques...). Com que la culturasempre ha estat la parenta pobra, Amics de la Costera decidí, fa uns anys,d’omplir el buit i establir aquests premis.

En la primera edició, el guardó foulliurat al rector de Montesa, Joan Albelda, per la seua tasca de recuperaciódel patrimoni històric i artístic de la població veïna. El rector coordinà ungrup de gent animosa que sabé gestionar ajudes de diferents administracionspúbliques. Gràcies al seu esforç, Montesa és avui un poble magnífic. L’esglésiade l’Assumpció i tot el seu patrimoni moble —que inclou nombroses obres d’art iun orgue històric— estan avui perfectament restaurats i conservats. S’hi hacreat també un museu parroquial que alberga algunes peces d’interès. La tascadel capellà ha coincidit amb altres actuacions municipals que han renovat la imatge de Montesa.

La següent edició del premi recaiguéen un col·lectiu: l’Associació Cultural 9 d’Octubre del Genovès. Els seusafiliats i afiliades portaven i porten endavant una magnífica programaciócultural, però s’han destacat sobretot per les seues campanyes de defensa dedos edificis que es trobaven en perill de desaparició imminent: l’antigaesglésia parroquial del Genovès i l’ermita del Puig. 9 d’Octubre forma part, des dels seus inicis, junt ambAmics de la Costera i altres entitats comarcals, de la Coordinadora “Salvem elPuig!”, responsable de múltiples activitats (publicacions, exposicions,trobades, xerrades...) encaminades a divulgar els enormes valors de l’edifici,i organitzadora de la romeria que se celebra tots els anys després de pasqua.

El tercer premi fou atorgat al xativíPep Gimeno Botifarra, per la seuatasca brillant i persistent —més de trenta anys— de recuperació i difusió delpatrimoni musical tradicional de la Costera i del País Valencià. El lliuramentdel guardó a Botifarra fouespecialment emotiu. El cantant obsequià els assistents al sopar amb unamagnífica actuació, acompanyat dels seus músics habituals, Lola la de la Torre i un convidat especial,Paco Muñoz.

I arribats a la present edició, es potdir que els premis Amics de la Costera porten camí de consolidar-se definitivament.En aquesta ocasió, durant el transcursdel preceptiu sopar de lliurament, rebrà el guardó la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre dela Federació Escola Valenciana, per la seua dedicació a difondre l’úsnormal del valencià a l'escola, i per la ingent tasca de promoció de la nostra llenguaa tots els àmbits comarcals, tant educatius com socials en general.

Escola Valenciana va començar la seuaactivitat al camp educatiu entre 1984 i 1986. Tots els anys organitza elsPremis Sambori, que distingeixen les creacions literàries en valencià dexiquets i xiquetes de Primària i Secundària, i les Trobades d'Escoles enValencià, aplecs lúdics i reivindicatius que han esdevingut el projecte amb mésressò de l'entitat. En els últims temps, Escola Valenciana ha ampliat eltreball en matèria de normalització lingüística a altres àmbits: música,cinema, literatura, cultura popular, voluntariat... Tots aquests campsd'actuació s'han materialitzat en projectes i serveis concrets com elVoluntariat pel Valencià, La Gira - Festival Itinerant de Música en valencià,l'Acosta't al Territori, el Cinema al'Escola...

Així doncs, la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera s'emportarà enguany l’estatueta de bronze, obra de Manuel Boix, que representa un homecaminant cap a endavant, cap al futur. L’acte de lliurament se celebrarà aquest divendres alsesmentats Salones Reina de Xàtiva, a les 22.00 hores. Totes les persones interessades poden assistir. Animeu-vos!

Presentació de La veu de la memòria

2011-11-23T12:19:00.001+01:00

Quan veges la barba del veí pelar, posa la teua a remullar

2011-11-22T18:40:00.001+01:00

El financial coachenviat per l’autoritat monetària conclogué la seua llarga dissertació amb aquestacomminació final a l’auditori:

—Ja heu vist com pelàvem les barbes de grecs, irlandesos,portuguesos... La dita francesa fa: Si tu vois la barbe de ton voisin brûler, tu peux mettrela tienne à tremper.Per tal d’engreixar els mercats, començàrem per afaitar Marx. Després rasuràremla barba dels sindicats, els partits d’esquerres i els moviments socials que volienallargar la fase de plena ocupació i creixement econòmic sostenible. Més tard,començàrem a retallar l’estat del benestar, adduint diferents raons de difícilcomprensió per als llecs. Gràcies a això, l’economia financera remena avui lescireres. L’altra, la real, ja no ens era d’utilitat. Ara us toca a vosaltres.

—Però jo no tinc barba —s’alçà un dit entre el públicassistent—. Patisc una alopècia galopant.

—Calla’t —li va xiuxiuejar el company del costat—, nosiga que encara ens tallen el cap.

“Conforme pitjor, millor”

2011-11-21T21:00:00.001+01:00

Ja s’ha dit altres vegades: l’esquerra de l’esquerra soldefendre la teoria del “conforme pitjor, millor”. M’explique: és millor queguanye aclaparadorament la dreta reaccionària; així, tan aviat com els seusdirigents comencen a aplicar retalls i mesures antipopulars, hi haurà un granesclat social i s’obriran les grans alberedes a la democràcia de debò. Unaderivació d’aquesta teoria és la urgència de combatre l’estat d’ànim de les capes populars, renuenta mobilitzar-se massivament contra els governs socialdemòcrates, quan aquestses pleguen davant dels poders globals. S’ha d’aplanar el camí a la dreta,perquè un govern dur i reaccionari facilita, segons aquest corrent d’opinió, laresposta social davant les enormes injustícies comeses per uns i altres. Doncsbé, ara que Rajoy ha esdevingut una mena de monarca absolut, no quedarà altreremei —«per força, els moros van a missa», fa la dita— que abonar-se a la tesidel “conforme pitjor, millor”. Dit en altres paraules: esperem que Mariano eslleve ràpidament la melena, pose en pràctica uns retalls socials encara mésdràstics que els vists fins ara, i que això propicie una ràpida estavellada dela dreta.

S’ha de recordar, però, que aquesta teoria és, enrealitat, un camp sembrat de mines. Primer, caldria acotar què entenem avui perclasses populars o classes treballadores. Els autors de l’obra Hay alternativas, han posat de manifest com la “revolucióconservadora i neoliberal” de Margaret Thatcher i Ronald Reagan «posà en marxauna estratègia política i cultural orientada a introduir nous valors socialsque fomentaren l’individualisme i la fragmentació social, els quals, junt a l’atur il’endeutament com a resultat de menors ingressos, sempre actuen com a font desubmissió i desmobilització política». Les polítiques neoliberals han produït canvisgraduals no sols en la base productiva i financera, sinó en tot l’orde social, enla forma de ser i actuar dels individus, com a conseqüència de la desigualtat i la desocupació provocades per aqueixes polítiques. La classe obrera ha desaparegut. Els assalariats estan molt dividits. S’han perdut launitat i la consciència de classe. Les capes més privilegiades dels assalariatshan esdevingut affluent workers quees consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte declasse obrera pel de classe mitjana.

D’altra banda, les dades concretes no corroboren lapretesa submissió dels treballadors als governs socialistes. Al govern deFelipe González se li feren quatre vagues generals (en 1985, 1988, 1992 i1994), algunes d’elles amb un enorme seguiment; a Zapatero, li n’han convocat una.Hi ha la tendència inveterada a ser més crític amb l’esquerra que amb la dreta.Quan els socialistes prenen mesures antipopulars, la gent es revolta; quan lespren la dreta, la gent acota el cap (pel que es veu, encara no ha desaparegutel costum ancestral d’inclinar-se davant dels senyors). No està clar, per tant,que el poble es vaja a revoltar aviat contra el govern de Rajoy. Tampoc no veigmassa clar que un esclat social imminent òbriga les grans alberedes a una esquerradecidida a impulsar polítiques econòmiques d’esquerres. De moment, tindrem ungovern absolut del PP, que governarà l’estat, les autonomies, les diputacions iles grans ciutats. I el recanvi a mitjà termini, si Rajoy s’entesta aseguir aplicant les mateixes polítiques constrictives —de manera més duraencara— i s’estavella, podria ser un govern de tecnòcrates com el deGrècia o el d’Itàlia. Visca Goldman SachsGroup, Inc. ivisca la democràcia! I mentrestant, ja dic, ens abonarem a la teoria del “conforme pitjor, millor”. Quin remei!

Nostàlgia dels països boreals

2011-11-19T21:02:00.001+01:00

Avui dissabte és jornada de reflexió electoral, unapeculiaritat autòctona. (En altres països amb democràcia ben acendrada —alRegne Unit, posem per cas— no existeix jornada de reflexió; es pot ferpropaganda partidària fins i tot el mateix dia de les eleccions, davant delscol·legis.) Altra característica del sistema electoral espanyol és l’escassavinculació entre els parlamentaris electes i els seus votants. Lescircumscripcions són provincials i no existeix oficina del diputat. Elsciutadans no tenen, per tant, cap relació amb els seus representants. Enrealitat, les eleccions generals només dirimeixen quin candidat a lapresidència obtindrà més escons i podràformar el govern de l’estat. Per això, la ciutadania sol tenir la percepció queels grups parlamentaris són una tropa llunyana i anònima que, seguint lesindicacions del cap de files, es limita a votar sí o no, o a votar en blanc,quan es debat un projecte de llei. De fet, els partits polítics estatals hancol·locat sovint, a les llistes valencianes, candidats paracaigudistes o cuneros.

Un candidat cuneroés aquell que, sense tenir cap relació amb una circumscripció —o tenint-la moltdèbil—, forma part d’una de les seues llistes electorals. Des dels orígens de lademocràcia, el número de “paracaigudistes” que s’han llançat sobre el país és nombrós.Abril Martorell, per exemple, que estiuejava de menut a Picassent, encapçalà lacandidatura d’UCD per València. EUPV arribà a presentar CristinaAlmeida, oriünda de Badajoz, com a cap de llista per Alacant. El PSOE també ha tiratmà dels cuneros sovint: José MaríaMaravall, María Teresa Fernández de la Vega... Però la palma se l’emporta, sensecap dubte, el PP: Nacho Uriarte, José María Michavila, Federico Trillo... Sortosament,el paracaigudisme ha minvat; quasi totes les llistes que es voten demà estanencapçalades per gent vinculada al país (així i tot, Trillo, natural deCartagena, ocupa per enèsima vegada el primer lloc a la llista popular d’Alacant).

Tothom sap que els diputats intervenen poc als debats —elsde peu solen romandre callats—, que fallen més que una carrabina de fira a lesseues obligacions laborals —és freqüent veure l’hemicicle pràcticament buit—, quecobren sous, complements, dietes i jubilacions molt suculents... Durant lacampanya electoral, s’ha sentit dir, al líder d’un partit majoritari, quecaldria reduir el nombre de diputats. Tal i com estan les coses, potser pagariala pena d’eliminar-los tots i establir un sistema de vot ponderat —d’acord ambels resultats dels comicis—, que fins i tot es podria articular a través demitjans telemàtics, sense necessitat de presència física a l’hemicicle. (ElSenat, vist que no serveix per a res, es podria eliminar ja.) Entre les propostesdel Moviment 15-M hi ha una, la revisió del sistema electoral, que podriasolucionar les coses. Ara bé, com això requereix l’acord dels grans partits, jaens podem acomiadar d’una nova llei que corregisca el bipartidisme hegemònic al’escena política espanyola.

En aquestes circumstàncies, quina cosa hem de reflexionarels xativins? No sé. Els seguidors dels partits polítics són com els fanàticsd’un equip de futbol, d’una fidelitat a prova de bomba. Altres persones tambétenen ja decidit què faran amb el seu vot. La jornada de reflexió sols seràd’utilitat per als indecisos i els defraudats. Tinc unes amigues vacil·lants queencara no saben si votaran a pallús conegut o a savi per conèixer. Jo els dic: «Teniualtres possibilitats: quedar-se a casa, a recer de la pluja, o votar acandidats pròxims, de la terra, que porten una mica d’aire fresc a la Carrerade San Jerónimo.» A mi, en realitat, només em pica la curiositat una cosa:saber com celebraran la victòria els militants del partit que guanye. A Xàtiva,laprepotència i la falta d’estil d’alguns s’havien traduït fins ara en llançamentde coets, com fan els exaltats del futbol. Però se’ns anuncia una maneradistinta i sorprenent d’exterioritzar la saragata: xampany i dones. (Imentrestant, les farmàcies sense cobrar els medicaments, i les personesdependents sense ajudes.) De vegades m’entren ganes d’emigrar a qualsevol paísboreal.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2011)

Probable demolició del benestar social

2011-11-17T20:56:00.001+01:00

A la dècada dels noranta, mesos abans del final deldarrer govern de Felipe González, se sentia contínuament allò de Váyase, señor González. Reconec que,d’alguna manera, jo també em vaig sumar a la cobla; era l’època dels casos de corrupciódel PSOE i la guerra bruta contra ETA. Molta gent d’esquerra opinava que els socialistesmereixien un bon càstig. Ara no se sent cap cantilena, perquè Zapatero vaanunciar fa mesos que no repetiria com a candidat a la presidència del govern,i totes les enquestes pronostiquen que Mariano Rajoy serà el guanyador de la pròximacita electoral. Quan marxà Felipe González, vingueren Aznar, Álvarez Cascos,Isabel Tocino, Federico Trillo... Ara podrien venir Rajoy, Cospedal, Saénz deSantamaría, González Pons...

El meu parer sobre els càstigs electorals —d’alguna cosaha de servir l’edat i l’experiència— ha experimentat variacions; des la meua perspectivad’esquerres, el puniment al PSOE, per no haver aplicat un programaveritablement socialdemòcrata, mai no hauria de consistir a obrir les portes debat a bat a la dreta cavernícola —que és allò que tenen pensat de fer moltselectors diumenge vinent. Això sí, després del terrabastall electoral, elssocialistes haurien d’interrogar-se sobre la seua gestió de la crisi, i nomirar cap a un altre costat. Jo desitge que ningú no obtinga, a les pròximeseleccions, la majoria absoluta. I de cap manera em sedueix la idea d’un governpresidit pel cap dels mateixos que governen a casa nostra des de fa temps.

Si això s’esdevé, esperem almenys que la probable demoliciódel benestar social, fins a extrems insuportables, acabe estavellant-los commés aviat millor. Mentrestant, com que els socialistes valencians baixaranprevisiblement tres o quatre graons més cap al seu infern particular, noestaria mal que el nacionalisme progressista valencià assolís per firepresentació parlamentària a Madrid. No sé si la seua presència serviria de molt,però almenys visualitzaria una opció nova i diferent. El bipartidisme jacomença a ser francament anguniant. Tanmateix, s’ha de recordar que hi ha moltamés pluralitat a la banda esquerra que a la banda dreta de l’espectre polític.El bloc de dretes és monolític. Això i les martingales de la llei electoral solenafavorir descaradament les hosts conservadores.

Mare, quina por!

2011-11-16T20:55:00.001+01:00

Generalment, quan arriben eleccions generals, els partits que tenenles enquestes en contra solen apel·lar a l’argument de la por. Ara bé, ho fan —comdiria jo?— d’una manera massa rutinària, sense creativitat. «Si guanya en tal,congelarà les pensions», solen dir, intentant acollonir els avis. I clar, comque els avis ja han sentit moltes vegades aquesta cançó, no solen picar l’ham. Damunt,en aquesta ocasió, qui realment ha retallat el sou als funcionaris i ha congelatles pensions dels majors és el partit que previsiblement perdrà les eleccionsdel proper diumenge. ¿Hi ha motius, en vista d’aquestes previsions, per a tenirpor? I tant! Anem a explicar el perquè.

Si obté la majoria absoluta, Rajoy serà com el rei LluísXIV de França. La France c’est moi,deia el monarca gal; L’Espagnec’est moi,podrà dir Mariano Rajoy. El PP manarà a Xàtiva, a la Diputació, a laGeneralitat i al Govern de l’Estat. Rajoy serà una mena de reietó absolut. Més d’un pensarà:«Sí, però encara no has dit de què s’ha de tenir por.» Anem allà! Està clar queZapatero s’ha plegat als designis dels poders globals; Rajoy, en canvi, “és” partd’aquests poders. Les retallades amb què ens ha obsequiat durant aquesta legislaturael govern socialista seran una minúcia comparades amb aquelles que presumiblementdurà a cap el govern del Partit Popular, seguint els desigs dels mercats.

De fet, Dolores de Cospedal ja ha anunciat que la gent estirarà al carrer quan el PP començe a destapar el seu programa ocult. En quèconsistirà aquest programa? «A qui no vol cols, dos plats», fa la dita. La idea,pel que portem vist a les comunitats governades pel PP, és posar a la venda l’estatdel benestar complet: privatització de la sanitat, l’educació, les pensions, lesoficines d’ocupació, les televisions públiques, les infraestructures... (Nomésalguns d’aquests serveis públics —dispensaris, escoles— sobreviuran amb uncaire merament residual i assistencial.) Es podrien decretar, per exemple, elcopagament de l’assistència sanitària i un augment del percentatge que han depagar els malalts pels medicaments que necessiten. (Els populars parlen insistentment d'aquests plans.)

També podrien arribar l’augment de les taxesuniversitàries, noves retallades salarials als funcionaris, la disminució deles pagues extres als treballadors, l’augment de l’edat de jubilació, el comiatlliure, la desregulació de la negociació col·lectiva, l’augment de l’IVA, elretall de les plantilles de funcionaris; la pèrdua de poder adquisitiu de lespensions... Finalment, Rajoy ja ha anunciat que pensa modificar —per enèsimavegada— la llei d’educació i totes aquelles normes que asseguren a diversossectors socials el gaudi més efectiu de llurs drets civils: dret a l’avortament,matrimoni homosexual... Anem a estar governats al dictat de l’Església!

I totes aquestes mesures es podran prendre sense capproblema, gràcies a una còmoda majoria absoluta. Molta gent no sembla, però,tenir por d’aquestes perspectives. Ni indignats del 15-M, ni nassos! Una plèiaded’electors, farta de les polítiques socialistes, votarà a un partit que pensadur a cap unes polítiques encara més escorades a la dreta, als postulats de lesteories neoliberals que acabaran abocant-nos al caos i la ruïna absoluts. ¡Comsón de misterioses, de vegades, les reaccions humanes! Molta gent votarà —tot isaber que és una persona indolent i flemàtica— al “Rei Sol”, només pel gust d’enviarZapatero a fer punyetes. Mare, quina por! Si almenys es produís un miracle d’últimahora, si el PP no obtingués la majoria absoluta i fos possible un govern decoalició amb el concurs dels nacionalistes i EU...

La solució, a quatre passes

2011-11-15T23:13:00.001+01:00

La salut és lo primer

2011-11-14T16:50:00.001+01:00

—Saps? No hi ha cap principi universal, immutable osagrat que obligue a finançar la seguretat social amb les aportacions delsfuturs perceptors. Es tracta d’un d’aqueixos dogmes de fe acceptats per moltagent, la inconsistència dels quals ningú no es molesta a rebatre seriosament. Sí,home, com els de la santíssima trinitat o la infal·libilitat papal, posem per cas.¿Amb quins diners s’han construït la CV-640, la presó de Villena o lesinstal·lacions de Canal 9? ¿Només amb diners dels respectius usuaris, els automobilistesque circulen per l’autovia, els delinqüents empresonats o els espectadors de latelevisió valenciana? Noo!! Aquestes obres públiques s’han enllestit amb elsdiners dels impostos. I ningú no ens ha preguntat si som usuaris habituals de laCV-640 o si veiem Canal 9. De fet, jo no el veig per prescripció del meu metgede família. Llavors, per què no s’han de poder utilitzar els impostos per afinançar la seguretat social, o almenys una part d’ella? Com? Que tota la vidas’ha fet de l’altra manera. Escolta: doncs ja és hora d’anar canviant, no? Labona qüestió és que ens estan venent la moto, dient-nos que el futur de lesprestacions socials és molt negre. Claar! Normal! Amb tanta gent a l’atur. Negreno, negríssim! I quina cosa se’ls ha acudit als polítics de la dreta?Privatitzar la sanitat, tu. Ara ens toca anar a Adeslas, Sanitas o què sé jo. Iva i resulta que aquestes companyies privades els tenen dit als seus facultatiusque s’han d’estalviar diners. En Aragó també, sí. Total: que la meua dona anà ahir a la consulta de ginecologia i obstetrícia, i mira el tractament que li va receptar la doctora.

—No em digues! Ostres, això sí que és un genèric, tu. Untractament com aquest li vindria però que molt bé a la meua parenta. Avuimateix parlaré amb ella. No, si sempre ho he pensat: com l’empresa privada no hiha res. Que sí, home, que sí. I com has dit que s’anomena aquesta companyia? Lidiré a l’Empar que ens hem d’esborrar del Servasa. Ens apuntarem a... Aleslas? M’ésigual. Encara que s’haja de vindre a Saragossa, tu! La salut és lo primer.

Sic transit gloria mundi

2011-11-13T10:24:00.001+01:00

Qui en traurà profit?

2011-11-12T14:20:00.001+01:00

Ara mateix, molta gent no deixa de fer-se la mateixapregunta: qui traurà profit electoral del cessament definitiu de les accionsviolentes d’ETA? Tot i acceptar la possibilitat d’equivocar-se, la majoria creuque només se n’aprofitarà l’entorn de la il·legalitzada Batasuna. I clar, aalguns els trau de polleguera aquesta perspectiva. «¿Com és possible que ladecisió etarra de no matar mai més puga traduir-se en vots per al seu entornpolític?», s’interroga més d’una persona. L’explicació és relativamentsenzilla. El final de la violència dificulta la impugnació de la nova marca abertzale, Amaiur. (De fet, el governi la fiscalia ja han decidit de noimpugnar-la.) El món radical basc recuperarà, per tant, els vots perduts perles successives sigles declarades il·legals. Una part d’aquells vots haviaengreixat l’abstenció, és cert, però altra part havia anat a pararprovisionalment a distintes forces polítiques (especialment al PNB). Ara,Amaiur els recuperarà. En aquest sentit, cal recordar que Bildu, la marcapredecessora d’Amaiur, es quedà tan sols a cinc punts de distància de laprimera força política basca, el PNB, a les darreres eleccions locals. Unadistància, ja es veu, ben curta.

El món abertzalesempre ha tingut un viver important de vots, però la millora dels seus recentsresultats electorals té altres possibles explicacions. El nacionalisme basc mésmoderat sol sentir —malgrat la seua incomoditat per les accions violentes—certa simpatia envers els activistes d’ETA. Recordem la frase d’Arzalluz: «Unsagiten l’arbre i altres recullen les anous.» Les accions d’ETA privaven el seuentorn polític d’un recolzament electoral més ample. Amb el cessament de laviolència, part del nacionalisme moderat es repensarà el seu vot. Actuarà com el pareque rep el fill pròdig. I no seria estrany que aquest fill faça seus els fruitsde la noguera, almenys durant un temps. Recordem que la nova marca sobiranistacompta amb el concurs d’Aralar. En definitiva, veurem novament, després delpròxim dia 20, com els diputats abertzalesfan acte de presència a la Carrera de San Jerónimo (fins i tot cap lapossibilitat que puguen formar grup parlamentari propi). Seria el corol·larilògic al llarg període de proscripció política imposat pel PSOE i el PP a l’esquerrabasca. Els dos partits espanyols s’ho haurien d’haver pensat millor.

Haurien d’haver pres exemple dels partits majoritarisbritànics, als quals no se’ls passà pel cap d’il·legalitzar el Sinn Féinirlandès, braç polític de la banda terrorista IRA. Ara, en escampar-se permoltes zones d’Euskal Herria la sensació que els soldats tornen de la guerra,l’entorn polític de la banda podria atreure un flux de simpatia que desborde elPNB. (Sí, ens pot semblar inaudit, però una franja gens menyspreable del’electorat nacionalista pensa que els anteriors gudaris , tant si estan llicenciats com si estan tancats a lespresons, són una mena de reservistes o presoners de guerra.) Això sí, seràdifícil que els abertzales conservenindefinidament el corrent d’afecció. El temps acabarà posant cadascú al seulloc. Cal recordar que ETA es proclama marxista leninista. No crec que elconjunt de la societat basca estiga per a bromes. En acabar-se la primera onadade congratulacions pel final de la violència, els electors —inclosos elsnacionalistes— exigiran a tots els partits que gestionen i, si és possible,acreixen les quotes de benestar amb què compta Euskadi, més elevades —calrecordar— que les vigents a la resta de l’Estat espanyol. El conglomerat radical es desinflarà si no dóna resposta a aquesta demanda.

Errare humanum est, errare humanum oest

2011-11-11T13:48:00.001+01:00

Què faig? Estic feta unembolic. De menuda, ma mare em deia: «Ets l’eterna indecisió!» En arribar al’adolescència, em passava hores davant de l’espill. «¿Em fique la minifaldillaroja i el suèter blanc a ratlles roses o els vaquers blaus i la brusa verd maragda?Quina combinació em pararà millor?» Amb els xics, em passava igual; m’agradava Alfred,però també em feia gràcia Enric. «No et convenen ni l’un ni l’altre», feia lamare. Finalment, vaig elegir Rocabuix —no sabria dir el perquè. Amb ell, continueexperimentant l’eterna indecisió. «Què faig? ¿Demane el divorci o el mate? ¿L’ofeguedirectament o li pose dosis graduals d’arsènic als menjars?» Quan encara festejàvem,ja discutíem per coses que jo no captava aleshores en la seua veritable dimensió.Per exemple: si jo volia anar a veure una pel·lícula de Robert Redford, ellvolia seure en un bar on hi hagués televisor, perquè retransmetien un partitdel Barça; si jo volia anar a la platja, ell preferia la muntanya... De fet, ensvam barallar unes quantes vegades, però sempre acabàvem reconciliant-nos. Enpolítica també tenim les nostres discrepàncies: Rocabuix diu, posem per cas,que el partit col·lectivista ha fet mèrits sobrats perquè l’enviem a fer la mà;jo, en canvi, no sé què fer, perquè trobe que els altres encara ho hand’empitjorar més. Així que acabaré votant a la tercera via, no sé, oabstenint-me, com diu Rocabuix que farà el seu amic Radaurí, un dimoni cucarellindependentista i republicà. No sé... Això sí, el meu marit em té tipa; nodeixa de repetir destrellats. Segons ell, ara va i resulta que és millor que lagent d’ordre de tota la vida guanye les eleccions. «Si les coses no s’hand’apanyar en anys, que els representants del capital s’estampen com més aviatmillor. I ja tornaran els col·lectivistes quan s’hagen regenerat a la putaoposició», diu amb cara de mala llet. Jo,la veritat, no vull que guanyen els de l’escapulari ni farta de vi. Mare meua,què faig? Quins dilemes!

Se va el caimán, se va el caimán

2011-11-10T22:40:00.001+01:00

Abstenció?

2011-11-09T17:07:00.003+01:00

Des de fa dies, apareixen a la blogosfera propostes d’abstenció activa de cara a les pròximeseleccions del dia 20. Totes tenen la seua lògica, si més no aparent: part del’electorat socialista —l’ala més esquerrana, cabrejada amb les mesuresneoliberals preses pel govern de Rodríguez Zapatero— podria votar Compromís, EUo abstenir-se; els independentistes diuen que aquestes no són les seueseleccions i titllen Compromís de formació aigualida i neoblavera; molts indignats no se senten representats per ningú...Un company de blogosfera ha dit queaquestes són les eleccions del je ne saisquoi. En principi, jo no tinc pensat d’abstenir-me. Trobe que l’abstencióno servirà de res. És possible, segons les enquestes, que no vaja més enllà del30%. Pensem que els electors i els simpatitzants del PP, que ja oloren untriomf aclaparador, acudiran a votar en massa. (També hi acudiran gents depelatge divers; els qui busquen una taula de salvació equivocada, els qui volenpegar-li un puntelló al PSOE...)

Amb un índex d’abstenció del 30%, els partits polítics majoritarisno se sentiran al·ludits. Per a prendre-se-la seriosament, caldria unaabstenció massiva, altíssima. I així i tot és possible que els partitshegemònics continuaren mirant cap a d’altre costat. Recordem què va passar aCatalunya amb el nou Estatut: sotmès a referèndum, s’aprovà amb una abstenciódel 60% més o menys, però els partits polítics que promovien el vot afirmatiu estavenla mar de satisfets, perquè la majoria dels catalans, segons ells, havia recolzatla reforma estatutària. Quan la gent no acut a votar, els governants solen dirque ha fet bon dia i les famílies han sortit d’excursió, o que ha fet un dia degossos i no abellia sortir de casa. Com que no hi ha manera de provarl’abstenció activa i conscient, els polítics acaben atribuint-la a simplepassotisme, a desafecció envers tot allò que faça olor a política o al maloratge. És més, l’abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots,i afecta igualment tots els partits, grans o menuts.

Hi ha també la temptació del vot en blanc. Aquest vot ésdemolidor per a les minories. És vot vàlid, tal com contempla la LleiElectoral, però no computa, és a dir, no passa a la fase de repartimentd’escons. Altera a la baixa, per tant, els percentatges de vots obtinguts pelspartits, cosa que perjudica particularment aquelles forces minoritàries quelluiten per superar el tant per cent mínim exigit per a obtenir representacióparlamentària. En resum: és evident que perjudica moltíssim els partits menuts i beneficia els grans.

La mare de tots els debats

2011-11-08T15:38:00.001+01:00

Els dos polítics que debatien ahir ho tenien francamentcomplicat. Rubalcaba no sabia com vorejar les decisions econòmiques i socials presespel govern socialdemòcrata de què ha format part fins a dates molt recents. Aquestesdecisions, recordem-ho, s’han pres al dictat dels denominats “mercats”, enrealitat un grup ben reduït de polítics i especuladors (directius dels bancscentrals, gestors de bancs privats i fons d’inversió d’alt risc, propietaris degrans fortunes, accionistes majoritaris de grans empreses multinacionals...).El govern de Rodríguez Zapatero ha comès sis errors colossals: no punxar, quanencara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostar mésdecididament per un nou model productiu, no reconèixer la crisi quan aquesta començavaa traure les orelles, prendre mesures demagògiques per a guanyar les darrereseleccions generals (la decisió de donar 2500 euros a cada xiquet nascut, perexemple), afavorir els culpables de la crisi i carregar l’ajust sobre les esquenesdels treballadors, i anunciar falsament l’aparició dels denominats “brotsverds”. Tots aquests errors es resumeixen en una sola frase: Zapatero s’haplegat en excés a les pressions dels poders globals i a l'oportunisme polític.

Es podran fer conjectures sobre les escassespossibilitats que tenia el govern socialista de defugir les pressions. Jomateix era dels qui opinaven que Rodríguez Zapatero tenia un marge de maniobramolt estret; si un estat com el nostre s’hagués sortit de les regles del jocimperants en Europa —on ara mateix mana la dreta pura i dura— els atacs a lanostra economia haurien estat ferotges. Entre el blanc i el negre està, però,el gris. L’actual president del govern ha portat les coses a l’extrem. Pactà,posem per cas, d’incloure a la Constitució, sense consultar a la ciutadania, eldogma neoliberal del dèficit zero. I encara més: quan el primer ministre grec, YorgosPapandreu, anuncià la seua intenció de convocar un referèndum —per a donar laparaula als seus conciutadans, que han d’engolir-se, tant si vols com si novols, unes mesures d’ajust duríssimes—, Zapatero féu els cors a Nicolas Sarkozyi Angela Merkel, i es llançà a la jugular del seu company d’InternacionalSocialista. (De tota manera, Papandreu tampoc no ha resultat ser un rebelirredempt; més bé ha acabat practicant allò tan valencià d’arrancâ de burro, parâ de rossí.) En definitiva, la gestióeconòmica de Zapatero ha resultat insuportable fins i tot per a molts simpatitzants socialistes.

Rajoy, en canvi, havia de vorejar altre perill: deixar aldescobert alguna de les cartes que amaga. (Si l’electorat arribés a saber lesveritables intencions de la dreta, les enquestes es podrien tornar en contraseua.) Així que tot el debat va transcórrer per senderes previsibles: elcandidat socialista tractant de destapar les cartes del contrincant; elcandidat popular retraient al socialista els errors comesos pel seu govern i anunciantun canvi que no va concretar en què consistirà. Qui dels dos va guanyar? Nosabria dir. A Rubalcaba, el van trair l’inconscient i les enquestes; durant elprimer bloc, actuava com qui ja se sent irremissiblement relegat a l’oposició(al segon bloc, es va sobreposar, probablement advertit pels seus assessors). Perla seua banda, Rajoy estava nerviós, llegia molt i es va equivocar sovint.¿Haurà influït el debat en els indecisos? ¿Aconseguirà Rubalcaba arrapar algunvot que atenue la previsible derrota? Tampoc no estaria mal que l’espectacle bipolardifós anit anime algun indecís a votar pels partits minoritaris de caireprogressista que també participen a la contesa electoral. La solució, el pròxim dia 20.

D’excursió per Nova York

2011-11-07T18:49:00.000+01:00

Tothomsabia que l’anunci del final de la violència era imminent. A ningú li cabia enel cap que els diversos assistents a la Conferència Internacional de Pau (KofiAnnan , Gerry Adams, Bertie Ahern, Pierre Joxe, Gro Harlem Brundtland) haguerenvingut a Donostia sense tenir un compromís previ d’ETA d’anunciar públicamentel final de les seues activitats. Tothom ho sabia. Ho sabien Zapatero i Rajoy,que ho havien parlat uns dies abans per telèfon. Ho sabia Arzalluz. Ho sabiauna persona molt ben informada, Jesús Eguiguren, que per això mateix haviaacudit al palau d’Ayete, on se celebrava el happeningque la banda terrorista necessitava com a coartada, per a salvar la cara davantdels seus. Ho sabia fins i tot l’inefable Esteban González Pons, malgrat haversoltat aquella parida seua: estos[els assistents a la conferència] no tienen ni puñetera idea de lo que sucede en el PaísVasco. ¿I Patxi López Álvarez,lehendakari del Govern Basc? ¿Hosabia Patxi? ¿Sabia que la banda terrorista anava a anunciar el final de lesseues activitats? Sembla que sí; altrament, hauríem de pensar que és unincompetent o un lehendakari molt malinformat —no sé quina de les dues coses és pitjor. Prova que estava benassabentat són les paraules d’Eguiguren: «El lehendakari s’hauriad’haver cremat per la pau». (Al pobre Eguiguren l’obligaren a retractar-se d’aquestesparaules i hagué de demanar disculpes al lehendakari.)Doncs bé, tot i ser sabedor que s’aproximava el final de la violència, PatxiLópez decidí de fer un joiós viatge als Estats Units d’Amèrica. Quan la bandaterrorista anunciava l’esperada notícia, Patxi López estava d’alegre excursióper Nova York. Algú ho entén? En un reportatge de televisió, un jove bascafirmava estar més interessat pel partit de l’Athletic que pel final delterrorisme. El lehendakari feia laimpressió d’estar molt més interessat per l’EmpireState Building que pels esdeveniments del seu país. Quines coses!

Hay alternativas

2011-11-06T17:29:00.002+01:00

Fa uns mesos, l’Editorial Aguilar haviamostrat interès per publicar el llibre Hay alternativas; propuestas para crear empleo ybienestar en España, de Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, prologat per Noam Chomsky. Quanja s’havia acordat la data de llançament d'aquest llibre —hauria d’haver aparegut ales llibreries el proppassat 19 d’octubre— i havia començat la seua promoció alweb d’Aguilar i a les llibreries, els editors es van tirar enrere: vancomunicar, sense donar més explicacions, que l’empresa volia retardar lapublicació. Es confirmava així com és de difícil difondre —just quan és mésnecessari, en períodes electorals— les idees alternatives al pensament únic quedomina tot el debat polític i social als països europeus. Els tres autors esveieren obligats, per tant, a desestimar l’estranya proposta d’edició d’Aguilar.

Convé recordar que aquesta editorialforma part —amb Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana i Taurus, entre d’altres—de Grupo Santillana, pertanyent, a la seua vegada, al holding PRISA. Els accionistes majoritaris de PRISA són la famíliaPolanco (amb un 35,016% de les accions) i, des de mitjan any passat, d’un fonsd’inversió nord-americà, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (que té el 57,7%de les accions). Aquest hedge fundagrupa més de 70 grans inversors, entre els quals figuren GLG, Taurus,Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, TeachersAdvisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, DeutscheBank i Morgan Stanley.

Per a solucionar la situació, elsautors optaren per oferir l’obra gratuïtament a través de la xarxa, en formatpdf, i en una nova edició impresa per Ediciones Sequitur. Aquesta editorials’ha arriscat, amb la col·laboració d’ATTAC Espanya, a publicar ràpidament el text,que ja està a les llibreries des del passat 31d’octubre, al preu de 10 euros. Elsautors tenen la ferma convicció que només es pot sortir de la crisi aguda quepateix el capitalisme, i que només s’aconseguiran més ocupació i més benestarsocial, si la ciutadania coneix allò que de veritat està succeint a l’economia. S’han de donar aconèixer les alternatives existents contra les receptes neoliberals. I aquestllibre és una magnífica contribució. Els autors denuncien, en una nota, que «l’ocultaciód’alternatives pels falsimediaconvencionals és ja més que indignant; tota la ciutadania hauria de lluitar perquèalgun dia se’ls puguen exigir responsabilitats».

El silenci o la manipulació amb què elspoders globals tracten de tapar estafes, saquejos i morts és generalitzat. «Elsmitjans de desinformació s’han convertit ja fa temps en còmplices de labarbàrie», afirmen Vicenç Navarro, JuanTorres i Alberto Garzón. En definitiva, resulta força interessant divulgar laversió de l’obra en pdf, analitzar-la i difondre les seues propostes. Enrealitat, els mateixos lectors poden esdevenir distribuïdors. De pas, es defenenla pluralitat i la llibertat de pensament contra la censura dels gransoligopolis i el pensament únic imposat pels poders globals econòmics, financersi mediàtics. Finalment, es difonen el coneixent i el pensament crític. Qualsevolpersona pot descarregar-se el llibre gratuïtament des del web d’ATTAC Espanya, elswebs de Vicenç Navarro, Juan Torres i AlbertoGarzón, o punxant ací. També es pot comprar l’exemplar imprèsen paper al web d’Editorial Sequitur.

De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs

2011-11-05T13:07:00.000+01:00

S’ha de reconèixer que els polítics, a base de moltabarra i de repetir exageradament la mateixa cançó, acaben venent-nos la moto.Ara, per exemple, el senyor Rajoy, que podria ser el futur president delgovern, ens amolla dia sí i dia també aquesta perla: Hay que ser austeros; no se puede gastar lo que no setiene.Reconec que em va entrar la rialla, en sentir per primera vegada aquesta frase,perquè vivim en un país (el país de l’America'sCup, la Volvo Ocean Race, elcircuit urbà de Fórmula 1, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Arts i lesCiències...) on el mot “austeritat” ha desaparegut dels diccionaris. Vivim enuna terra fallera i barroca en què mana des de fa molts anys el partit de Rajoy.Ací, els seus correligionaris treien els diners de la CAM i Bancaixa —que aratenen les arques ben buides— a paletades, per a tapar forats com el de TerraMítica. En aquestes contrades hi ha hagut diners per a construir aeroports senseavions i fonts ornamentals als polígons industrials, encara que després no n’hihaja per a nous ambulatoris, ni per a pagar la despesa farmacèutica, ni per aprestacions als dependents. Aquesta és la millor terreta del món, la meca delscastells de focs artificials, de les places de bous cobertes, de les estacionsde l’AVE en pobles de vint-i-cinc mil habitants.

«Açò ho pague jo!» era el nostre lema més estès. (Enrealitat, el lema complet, en boca dels polítics, és «açò ho pague jo ambdiners prestats o del contribuent».) L’ajuntament de Xàtiva, posem per cas, s’hagastat sovint diners que no tenia. O dit en altres paraules: ha compromèsdespeses sense tenir la consignació pressupostària o els diners corresponents. Trasparencia y austeridad serán nuestras señas deidentidad,proclamava setmanes enrere la senyora Cospedal. Transparència? Al nostre ajuntamentestan apareixent factures sense consignació pressupostària, dels exercicis2007, 2008, 2009, per un total de tres milions d’euros. I continuen apareixentmés —algunes d’elles per despeses de l’última campanya electoral. Aquestsdiners no han sortit a la llum de motuproprio, sinó per imperatiu de la llei de morositat aprovada en 2010. No se puede gastar lo que no se tiene, diu Rajoy? Ai, que m’entrala riota! Açò és xauxa, la pàtria de les factures ocultes. Ara mateix, elnostre ajuntament deu dotze milions als seus proveïdors. I el termini depagament de factures ha augmentat a cinc-cents dies. La corporació ha hagut dedemanar un crèdit ICO per a poder pagar despeses corrents —circumstància que nos’havia produït mai des que tenim ajuntament democràtic. I s’ignora el nombrede factures ocultes que encara podrien guardar als calaixos l’alcalde o altresmembres del seu equip.

Altra falca que repeteix sovint el candidat Rajoy és lasegüent: Nosotros somos partidarios de bajarlos impuestos.Baixar els impostos? No serà a Xàtiva... La pujada de l’IBI, per posar un casparadigmàtic, ha estat espectacular. I el govern municipal no pot mirar cap aaltre costat. El rebut de l’IBI ha pujat perquè l’ajuntament va demanar unarevisió cadastral que, en molts casos, ha tingut una conseqüència insòlita: elpreu de mercat de molts immobles és inferior al seu valor cadastral. (Recordemque la crisi ha provocat una davallada del preu dels habitatges.) El plenarid’ahir decidí revisar el cadastre, però l’alcalde ja ha fet una advertència: pensapujar el coeficient que s’aplica als valors impositius. (L’edil no vol quebaixe la recaptació, perquè l’ajuntament està ofegat econòmicament.) I clar, totaçò acabarà influint en la morositat tributària de les empreses que sobreviuenal col·lapse. Encara no s’ha produït cap conat de rebel·lió fiscal, però algunsproveïdors ja comencen a dir en privat que no haurien de pagar cap impost localmentre l’ajuntament, a la seua vegada, no els abone a ells les factures pendents.

Les falques de Cospedal i Rajoy —tornem al principi— no sónmassa creïbles. Als xativins, no ens haurien de vendre la moto. De fet,nombrosos analistes adverteixen que el programa ocult de Rajoy no contempla capbaixada imminent i generalitzada d’impostos. Contemplaria, en canvi, retalls dela despesa social molt dràstics, cosa que de moment el candidat nega per tal deno perdre vots. (Si mirem a les comunitats autònomes governades pel PP, ensfarem una idea dels llocs on pensa clavar la tisora l’host popular.) Abans deposar la papereta a l’urna, hauríem de recordar, per tant, la dita ancestral:«De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs.»

(publicat a Levante-EMV,el 05/11/2011)

Festa al Raval

2011-11-05T00:01:00.000+01:00

Quin és el nombre real d’aturats?

2011-11-03T18:30:00.000+01:00

Des que va començar l’actual crisi econòmica, les xifresque recullen el número de parats són força contradictòries. Cada tres mesoss’observa una enorme disparitat entre l’atur registrat a les oficines de l’INEMi les dades de l’Enquesta de Població Activa. Quin és, doncs, el nombre exactede parats que hi ha al país? Amb pocs dies de diferència, s’han conegut laxifra de l’EPA corresponent al tercer trimestre de 2011, 4.978.300 aturats, iles dades d’octubre proporcionades per l’INEM, 4.360.926. Ambdues dades estanrecollides i elaborades de manera distinta. Les diferències de metodologia, criterisde medició, objectius i continguts d’aquests sistemes de calcular l’aturdeterminen la desviació entre l’un i l’altre. Ara bé, durant els darrers anys, laseua amplitud ha crescut desmesuradament. Així, l’atur registrat a les oficines públiquesd’ocupació era de 3.128.963 persones en desembre de 2008, mentre que la xifrade l’EPA era lleugerament major, 3.207.900 desocupats. En 2010, la xifra del’EPA del quart trimestre pujà, però, fins a 4.696.600, mentre que l’aturregistrat en desembre era només de 4.100.073 persones.

Aquestes diferències reflecteixen les limitacions de la ciènciaestadística: qualsevol variació al maneig de les dades influeix sobre el resultatde manera significativa. La medició de l’atur, per exemple, és prou complexa,per la quantitat de situacions individuals, amb freqüència canviants, que es presenten.Per a començar, hi ha dues institucions distintes encarregades de mesurar l’atur.L’atur registrat és calculat per l’INEM, a partir de les demandes d’ocupació registradesa les seues oficines. Per tant, la seua informació és mensual i es refereix atot el territori estatal i a totes les activitats econòmiques. L’EPA, en canvi,és una enquesta trimestral realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística. Enquestadorsespecialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestarunes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat de treballestatal. Per les seues característiques, els resultats de l’EPA són méscomplets que els de l’INEM; permeten d’establir sèries homogènies en el temps, disgregarles dades per comunitats autònomes, facilitar informació no sols sobre personesdesocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Amb tot, l’atur registrat també té els seus avantatges: és, perexemple, molt més immediat i permet de conèixer les dades fins i tot permunicipis (la mostra de l’EPA no arriba a tots els pobles). Per què hi ha diferènciesentre els dos sistemes? Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la del’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no totesles persones inscrites com a demandants de treball en una oficina pública es considerenaturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda.En canvi, una part d’aquestes persones, que compleixen els criteris del’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —trobar-sedesocupat, buscar activament ocupació i estar disponibles per a treballar— podenestar inclosos a l’EPA. En segon lloc, no tots els aturats de l’EPA busquen treballa través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes.

De fet, l’amplitud de ladiferència suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declararque estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renunciena la cerca a través de les oficines. També es pot donar el cas contrari, un aturregistrat superior al de l’EPA —en 2006, per exemple—, cosa que sol ocórrer quanhi ha persones que estan inscrites a l’INEM com a demandants d’ocupació, i es declarencom a tals a l’EPA, però no han tingut contacte amb l’oficina durant les últimesquatre setmanes (la metodologia estableix que la mera renovació trimestral dela demanda no demostra la intenció de trobar feina). De moment, bé que els dosindicadors convergiran quan s’estabilitze la situació econòmica, continuen elsinterrogants. Quin és el nombre real d’aturats? Quants dels aturats inscrits o detectatsper l’EPA estan treballant a l’economia submergida? Quants estan cobrantsalaris en negre sense renunciar al subsidi d’atur? Em faig aquestes preguntesperquè, si realment hi ha quatre o cinc milions de parats, com és possible queno es produïsca un veritable esclat social?

La Generalitat no paga a les farmàcies

2011-10-31T20:34:00.002+01:00

Una guingueta perfectament prescindible

2011-10-30T23:39:00.000+01:00

Està a punt de començar la campanya electoral, unaguingueta perfectament prescindible. Els partits majoritaris ocuparan tots elsespais disponibles per a llançar moltes frases fetes, molts eslòganspropagandístics, però cap cosa de substància. En política econòmica, tots dospropugnen una política semblant (els “mercats” no els deixaran sortir-se de sotacavall i rei). Per tant, resulten una mica patètics els seus missatgesrepetitius.

El PP, probable guanyador, diu que acabarà amb l’atur ila crisi, però no explica com. Rajoy sap perfectament que una franja voluminosade l’electorat vota amb els peus. Sí, sí, amb els peus! Puntada de peu a quicreu culpable de tots els mals i que vinga un altre, sense parar-se aconsiderar el refranyer popular: de moliner canviaràs i de lladre no escaparàs;altres vindran que el faran sant; valen més sendes velles que novelles; val mésboig conegut que savi per conèixer. Per què havia de complicar-se la vida Rajoy,espantant el personal? No descobrirà les seues intencions ni matant-lo. Total... Encara que no diga res de trellat, igual ha de guanyar les eleccions...

I què diu el PSOE? Diu que farà, si guanya, allò que Zapaterohauria pogut fer —o almenys intentar fer— en aquesta darrera legislatura i noha fet: canviar el model productiu; pujar els impostos als rics; frenar els retallsen despeses socials; impulsar polítiques de creixement per a crear ocupació;reformar la llei electoral; aprimar les diputacions provincials; aprovar unallei de mort digna... Rubalcaba arriba tard; segons les enquestes, unamajoria de l’electorat ja no confia en el seu partit; molta gent ha perdut la feen els socialistes. No és que en tinga molta més en els populars, però ansieja unrevulsiu, un canvi d’aires. Creu que la dreta té més mà per a solucionar els problemes econòmics —la il·lusió, ja se sap, mai no es perd. Salvant un improbable miracle, els socialistes passaran a l’oposició.

I les formacions polítiquesminoritàries què? Doncs, barallant-se per traure el cap. La normativa sobreespais electorals prima exageradament els partits grans i només deixa esquerdesals menuts. Es priva l’electorat, per tant, de conèixer noves cares, novespropostes. Es fica un tap a la possible renovació del panorama polític. La vidaés molt injusta per als pobres! Així i tot, al País Valencià podria repetir-seel resultat de les darreres autonòmiques: el PP obtindrà un triomf avassallador,els socialistes valencians baixaran tres o quatre esglaons més cap a l’infern, iEU i Compromís es consolidaran. La campanya electoral, ja dic, és una guinguetasobrera.

Dolor pels pecats?

2011-10-29T19:53:00.000+02:00

Evidentment, el procés de pau a Euskadi encara estàincomplet. Caldria distingir, en tot cas, entre els dos vessants de l’assumpte:el moral i el polític. Des del punt de vista polític, ETA encara hauria dedonar dos passos ineludibles: lliurar o destruir els seus arsenals, davantd’una comissió de verificació, i dissoldre la seua organització. El cessamentdefinitiu de les accions violentes és molt important, no cap dubte, però mentreno enllestisca les fases que s’acaben d’esmentar, planarà la sospita que ETA s’amagaalguna carta a la bocamànega. Així i tot, durant molt de temps no desapareixeràel temor que alguna facció de la banda es desmarque dels acords majoritaris i continue pel seu compte amb l’activitat terrorista. (Lògicament, el temor minvaria si l’organitzacióbuidés de manera verificable els zulosque encara conserva.)

Un cop completats tots els passos, les institucions del’Estat podrien estudiar contrapartides: apropament generalitzat de condemnatsetarres a presons del País Basc, modificació del règim penitenciari als presosque s’hagen penedit públicament de les seues accions i hagen demanat disculpesa les víctimes... I ja que parlem de penediment i perdó, s’hauria d’al·ludir alvessant moral del procés de pau. He llegit l'opinió d'alguna persona que, tirant mà de la moralcatòlica, insinuava l’únic camí possible per arribar al perdó i lareconciliació social: fer examen de consciència, sentir dolor pels pecats comesos, tenirpropòsit de l’esmena, dir les culpes al pare confessor i complir la penitència.Sense totes i cadascuna d’aquestes etapes, no seria possible el perdó.

Vista la connivència que sempre ha existit a Euskadi entreel món independentista i l’Església, no està mal l’acudit! Però el procedimenteclesial presenta un inconvenient. De moment, i en línies generals, els etarresno tenen dolor pels pecats ni ànim decomplir cap penitència. De fet, el comunicat de la banda, emès amb unaescenografia horripilant —inspirada a parts iguals en el Ku Klux Klan i laconfraria del Sant Sepulcre—, parlava veladament de negociar amb l’Estat lesconseqüències del conflicte, que és una manera molt fina d’insinuar que caldriaamnistiar els seus presos. Com mostren els processos de pau seguits en altresindrets, els etarres no tindran —almenys durant un temps— sensació d’havercomès cap immoralitat. I clar, si no senten dolor pels pecats, com van a contar-losal pare confessor? Impossible!

D’acord amb la seuamentalitat, els etarres sols creuran haver comès, a tot estirar, un error estratègic.(Els militants de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), posem per cas, tardarenanys a demanar perdó a les seues víctimes.) Per tant, ja dic, ens podríem donarper satisfets amb la dissolució de la banda i el lliurament de les armes. Laresta ja vindrà. Mentrestant, caldria reconfortar les víctimes garantint-lesque no hi haurà absolucions —o, dit en altres paraules, declaracionsd’innocència— per als culpables de delictes terroristes. Podrà haver, això sí, certesmesures de clemència concedides amb molta cautela: reduccions de graus penitenciaris, indults, amnistiesparcials... (S’ha de fer notar que un indult no és exactament el mateix que unadeclaració d’innocència.)

Agur ETA

2011-10-27T22:25:00.000+02:00

Al diccionari de l’enciclopèdia, el mot ‘conflicte’significa xoc, contesa, lluita i, per extensió, contesa prolongada, estatd'oposició. El mateix diccionari proposa un exemple: el conflictearaboisraelià. El mot també pot fer referència, figuradament, a un conflicted'idees, d'interessos, de passions. Finalment, tenim l’accepció psicològica:situació donada per una discordança entre les tendències o els interessosd'algú i les imposicions externes. L’esquerra abertzale es refereix sovint al conflictebasc. «El conflicte polític continua existint. Mentre existisca el conflicte,no desapareixeran les contradiccions. Cal superar el conflicte», proclamen unai altra vegada els seus portaveus. Existeix realment un conflicte basc? Quinaclasse de conflicte? Em faig totes aquestes preguntes perquè el frontconstitucionalista i els partits polítics espanyols solen negar l’existència decap conflicte al País Basc. «En tot cas —afirmen—, l’únic conflicte és elprovocat per una banda terrorista que atemoreix la resta de ciutadans.»

Hi ha fins i tot qui nega el conflicte amb la següentargumentació: la paraula conflicte implica l’existència de dues parts oposades d’unamanera més o menys simètrica; acceptar, per tant, la tesi independentista, segonsla qual hi ha un “conflicte”, suposa automàticament donar-los part de raó als violents,atorgar-los legitimitat com a part d’un contenciós, certa representativitat enfrontdels interlocutors de l’altre bàndol. Es tracta d’un argument clàssic. Jovoldria plantejar les coses, però, des d’altre punt de vista: no solen existirconflictes entre iguals; en les situacions conflictives solen haver una partmés forta i altra més dèbil. (Pensem en un gall de col·legi, o en unperdonavides de barri, que atemoreix els joves més dèbils.) Hom tendeix aconsiderar legítim l’ús de la violència per part del contrincant més fort.Sempre ha estat així. (Recordem la posició israeliana davant dels palestins.) Iquan el dèbil intenta emular la gesta de David contra Goliat, és automàticamentconsiderat, pel bàndol dominant, un terrorista.

Existeix, efectivament, un conflicte al País Basc. Aquestconflicte ve de lluny —de les guerres carlistes com a mínim. En qualsevollluita d’emancipació nacional, sobretot quan s’allarga molt en el temps, acabensolapant-se diferents conflictes. A Euskadi, posem per cas, se solapen l’enfrontamententre els bascos i l’estat centralista, l’enfrontament d’uns bascos contra elsaltres, el dels bascos de soca-rel contra els immigrants espanyols i el de laclasse treballadora contra la burgesia industrial i financera (lluita declasses pura i dura), tot ben adobat amb ingredients legitimistes, ideològics,religiosos... Allò que inicialment podia semblar un conflicte nacional englobaen realitat molts contenciosos. Això sí, als conflictes d’aquesta mena, totesles postures acaben polaritzant-se en dos bàndols irreconciliables. Sí, jo crecque podem parlar de conflictes en referir-nos al País Basc o a Catalunya. Elsalt qualitatiu de qualsevol conflicte es produirà, en tot cas, quan un grupreduït, en el pol més dèbil, decideix fer servir la lluita armada per a solucionar el conflicte.

En un principi, aquest grup pot concitar la simpatia quesempre desperta el petit David que desafia Goliat. (De fet, el dret solconsiderar legítimes les guerres contra la tirania o les guerres d’emancipaciónacional.) Ara bé, parlar de guerres en aquests casos és sovint una ficció; eldesequilibri de forces és tan gran que el bàndol més dèbil només té unasortida: les accions guerrilleres —en altres paraules: els actes de terrorcontra un adversari molt superior. I per culpa del terror, els combatents, encara que es reclamen marxistes leninistes o soldats d'un moviment d'alliberació nacional, acaben perdent qualsevol bagatge ideològic mínimament coherent. Sovint,esdevenen una mera banda mafiosa dedicada a l’extorsió, el segrest il’assassinat indiscriminat, produint dolor a víctimes innocents —«lescontradiccions del conflicte», diuen eufemísticament. A Hispanoamèrica, tenimexemples per a donar i vendre.

ETA inicià la seua trajectòria amb la mort d’una xiqueta,Begoña Urroz, de 22 mesos, abrasada el 1960 per una bomba col·locada al’estació de ferrocarril d’Amara (Guipúscoa). Des de llavors, la banda ha matat817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339d'elles civils (tots recordaran l’atemptat d’Hipercor del 19 de juny de 1987 aBarcelona). Quin sentit té la lluita armada en aquestes condicions? Cap! Unapart dels presos etarres venia dient-ho des de fa temps. Les accions violentes, a més demoralment rebutjables, esdevenen una equivocació política descomunal, que enforteix política i moralment el bàndol contrari. Per això, causa perplexitat sentir les paraules dirigidesals jutges per l’etarra Andoni Otegi Eraso, Iosu,acusat de volar pels aires un cotxe bomba a Fuengirola: «Aquest tribunal hauriade facilitar el procés per a superar el conflicte polític i acabar amb lanegació i el patiment de tots aquests anys.»

Bonica manera de tergiversarla realitat: primer es trau de polleguera el “conflicte”; després es demana alsaltres que facen esforços per superar-lo. Alguns hi veuen cinisme, però jo nodescartaria rentat de cervell —almenys en alguns casos. Fins ara,l’existència d’ETA era un horror, una llosa sobre la situació política basca, unarèmora per a sortir del punt mort en què es troba Euskadi, una vergonya per a l'esquerra democràtica i la causa principald’una llei de partits impresentable. Per tant, només se m’acut de dir una cosa:Agur ETA!

Xàtiva, San Felipe, Xàtiva

2011-10-25T22:43:00.000+02:00

Levante-EMV està patrocinant algunesde les activitats amb què l’Associació d’Amics de la Costera commemora el bicentenaride la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. El properdissabte 29, totes aquelles persones que adquirisquen el periòdic als punts devenda de la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall d’Albaida trobaran encartatal seu interior un opuscle divulgatiu dedicat a l’efemèride. En ell es fa unresum històric del període comprès entre la pèrdua del nom de la ciutat, ennovembre de 1707 (quan el rei Felip V ordenà que Xàtiva s’havia de dir Colonia Nueva de San Felipe), i la recuperació definitiva del topònimvalencià acordada l’any 1979 pel primer ajuntament democràtic elegit després delfranquisme. L’Associació decidí d’acceptar l’oferiment d’edició de Levante-EMV, per l’estalvi de diners quesuposava per a l’entitat i per la gran difusió que tindrà l’opuscle, que podràser adquirit junt amb el diari sense cap càrrec addicional per als lectors. Elvolum narra la biografia del diputat Villanueva, incitador de l’acord de lesCorts de Cadis que restituí el nom de la ciutat el 26 de setembre de 1811.També s’hi conten les circumstàncies en què es recuperà el topònim valencià,gràcies a la campanya promoguda en 1977 pels xativins Rafael Garcia Ramon iJosep López Sellés, a la qual s’adheriren molts ciutadans i entitats locals.

Serigrafia d'Ernesto Garcia Lledó

2011-10-24T21:02:00.004+02:00

L’Associació d’Amics de laCostera va encomanar a l’artista xativí Ernesto García Lledó una serigrafiacommemorativa del bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per acord deles Corts de Cadis. L’estampació artesanal es va realitzar amb 10 tintes, sobrepaper Modigliani de 260 gr. i 36 x 50 cm, al taller d’Armando Silvestre deValència. El tiratge fou de 150 exemplars en numeració aràbiga firmats inumerats per l’autor. Amb els diners que s’obtenen de la seua venda,l’Associació finança algunes de les activitats amb què commemora elbicentenari. La serigrafia mateixa, ben bonica, és un element més de lacelebració. Reprodueix el retrat del diputat Joaquín Lorenzo Villanueva i estracta, no cap dubte, d’un magnífic recordatori (i d’un possible obsequi deNadal). Cal tenir present que, al final, quan s’acaba aquesta mena de celebracions,només queda el testimoni d’aquells elements (una placa, un cartell, un gravat,una publicació...) que tenen consistència material. Les altres coses, lesimmaterials (un concert, un recital poètic...), acaben oblidant-se. L’entitat cultural xativina fa un esforç perquè quedetestimoni del dos-cents aniversari de la recuperació del nom de la nostraciutat.

Una pertorbació transitòria?

2011-10-22T13:35:00.005+02:00

Portava dies pegant-li voltes al tema de la columna quevostès es disposen a llegir; és la centena que escric des que vaig començar a col·laboraramb l’edició comarcal de Levante-EMV,allà per l’octubre de 2007. Quatre anys dirigint-me als lectors! Ja han esdevingutlletra impresa cent articles quinzenals i mitja dotzena de textos esparsos publicatsa mitjan setmana quan alguna circumstància ho ha requerit. Sé que algunespersones em segueixen amb interès, perquè em paren de vegades pel carrer i m’hodiuen. «La columna que vas escriure la setmana passada em va agradar molt»,fan. Altres, en canvi, passaran pàgina només veure la meua rúbrica. Coses de lavida! És impossible d’agradar a tothom! El primer article d’aquesta sèrie anavadedicat a l’alcalde de Xàtiva, que havia carregat de manera indiscriminada i sense venir al cas,durant una roda de premsa, contra diferents entitats i persones de la ciutat —entreles quals, jo. Avui, amb la temprança que proporciona el pas dels temps, voldriatornar a parlar de l’alcalde.

Sempre m’ha cridat l’atenció una característica seua pocvalorada, fins i tot rebutjada: el costum de parlar valencià en públic. «Elparla malament», riuen uns. «Utilitza el valencià perquè no sap parlar castellà»,es burlen altres. Què volen que els diga? El valencià de l’alcalde serà bast i estaràple d’incorreccions, d’acord, però ell no s’avergonyeix d’usar-lo. Les seuesexpressions vulgars estaran allunyades de qualsevol estàndard, sí, però les fa servirsense complexos. No fa com l’alcaldessa popular de Torrent, María José Català, quees va disculpar en un acte públic perquè se li escapava el “defecte” de parlaren valencià. ¿Algú s’imagina l’alcalde de Xàtiva demanant disculpes per aqueixmotiu (Os pido disculpas por si en algúnmomento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto, va amollar la senyora Català).Jo no puc reprimir certa complaença quan veig que el nostre edil utilitza el seuparlar, tan vernacle i casolà com vostès vulguen, davant de gent tan amanerada iremirada com Camps o Ricardo Costa.

Ara bé, com una cosa no treu l’altra, el primer edilxativí sempre s’ha encarregat de deixar ben clar que ell no parla català. «Alscatalans, ni aigua!», digué en certa ocasió. Per això m’han sobtat tant lesseues respostes a l’entrevista que ElTemps, el setmanari d’Eliseu Climent, li feia a principis d’octubre. Heusací una de les contestacions de l’alcalde d’alcaldes: «Cal que anem ambCatalunya. Més enllà dels problemes que puguem tindre per qüestions com ara lallengua o uns altres —que els solucionaríem només de seure a parlar-ne—,Catalunya és una potència molt important.» (Caram! Quina dèria li haurà entrata Rus?) D’altra banda, com que la gentd’El Temps havia transcrit la conversaa una llengua estàndard, les respostes del polític eren totalment surrealistes,per inversemblants. «Els governs hem de crear ocupació, no destruir-ne... Siels que no treballen són gairebé tants com els que treballen, la càrrega és moltforta.» Seure? Gairebé? Sí, sí. I també es ficaven en boca de Rus expressionscom fallida, ajornar, ensorrar, ximpleria, cinquè i disset. La veritat, no puc representar-mel’alcalde pronunciant aquests mots. («Alguns mestres, ixos que diuen aleshoresi gairebé, són uns gilipolles», cridava temps enrere.)

¿Serà que va patir una pertorbació transitòria en eltranscurs de l’entrevista? «Fixeu-vos quina ximpleria, però el problema va serdir-ne Països Catalans! Si sen’haguera dit Arc Mediterrani, totens hauria anat més bé», confessava al periodista. Què li passarà al nostrealcalde? Des de quan s’ajunta amb Eliseu Climent, temible monstre catalanista? Nosé. Posats a fantasiejar, podríem imaginar que la multa que havia de pagarAcció Cultural, pels repetidors de TV3, ha estat condonada per intercessió deSant Alfonso Rus. «La comunicació ha d’arribar a tot arreu. És normal que esveja TV3 i els presidents Mas i Fabra parlen entre ells. La vida ha de sernormalitat. De canals de televisió, n’hi ha d’haver de tot tipus. Tu ets lliurede triar quin veus», deia l’alcalde en altre moment de l’interviu. I clar, tanqueels ulls i veig, per què no, l’aigua potable de Xàtiva privatitzada igestionada per Aigües de Barcelona. I també veig CIU donant suport a Mariano Rajoy—mira que si el PP no trau majoria absoluta el pròxim 20 de novembre. El nostrealcalde és un fenomen. I a diferència d’altres, parla valencià en la intimitati en públic.

(publicat a Levante-EMV, 2l 22/10/2011)

Concert commemoratiu

2011-10-15T00:10:00.000+02:00

Làpida commemorativa

2011-10-14T11:41:00.003+02:00

A finals d’octubre de1811, en una carta dirigida per Joaquín Lorenzo Villanueva al secretari del’Ajuntament de Xàtiva, s’incloïa el text d’una inscripció commemorativa que devíacolocarse en la Casa del Ayuntamiento o en algún sitio público para perpetuareste memorable decreto (el decret de les Cortsde Cadis que restituïa el nom de la ciutat). Aquesta vesprada, a la Plaça delMercat, es descobrirà una placa commemorativa encomanada per l’Associaciód’Amics de la Costera, amb la inscripció proposada per l'il·lustre diputat xativí.

Bicentenari de la restitució

2011-10-13T01:26:00.005+02:00

Al mes de juny, en vista del silenci municipal,l’Associació d’Amics de la Costera va fer públic un programa d’activitats per acommemorar el bicentenari del retorn del nom de la ciutat. Es va editar uncartell commemoratiu, una serigrafia obra d’Ernest Garcia Lledó, firmada inumerada, amb l’efígie del diputat xativí Joaquín Lorenzo Villanueva, i unlogotip del bicentenari. L’Ajuntament, mentrestant, no deia absolutament res(cap autoritat municipal no va assistir a l’acte de presentació del logotip, elcartell i la serigrafia, bé que l’alcalde havia estat invitat). De sobte, quanl’Associació ja es disposava a realitzar les activitats programades, durant setembre i octubre, l’equip de govern municipal improvisà uns actescom a resposta a una moció socialista, sense ficar-se prèviament en contacteamb Amics de la Costera.

Bé que l'Associació s'havia preocupat de prepararcom cal l’efemèride, l’Ajuntament ha ignorat olímpicament la programació de l’entitat cultual il’ha obligada a endarrerir els seus actes per a evitar solapaments. Aquest capde setmana, però, l’Associació d’Amics de la Costera destaparà una làpidacommemorativa a la plaça del Mercat i celebrarà un concert a l’església de SantPere. També està preparant un opuscle divulgatiu de tots els avatars per què hapassat el nom de la ciutat fins a la recuperació definitiva del topònimvalencià l’any 1979, per acord del primer ajuntament democràtic després de ladictadura. En el marc del bicentenari, es presentarà l’edició facsímil delsestatuts del Seminario Patriótico,iniciativa pedagògica il·lustrada de primeries del XIX. Clourà el bicentenariamb una mena de taula redona, o activitat semblant, que celebrarà a finals denovembre, amb participació d’historiadors i polítics.

El fet històric que commemorempalesa la voluntat de supervivència de la nostra ciutat. En uns momentshistòrics, la transició del segle XVIII al XIX, en què un grup de personesil·lustrades i receptives a les noves idees liberals intentaven que la ciutates recuperara de la sotragada patida una centúria abans, la recuperació del nomesdevingué element del màxim valor simbòlic. És el mateix grup (format perclergues, professionals liberals i burgesos) que havia propiciat la fundació delSeminari Patriòtic, antecedent dels actuals instituts d’ensenyança secundària.Si els projectes dels il·lustrats xativins (capitalitat provincial, seubisbal...) hagueren reeixit, la ciutat no seria avui la mateixa. Dos-cents anysdesprés convé mantenir la memòria d’aquells fets (amb les seues contradiccions:els liberals de Cadis volien implantar un model d'estat centralista i jacobí) ireflexionar sobre el paper subaltern a què semblen abocar la ciutat i el paísels actuals dirigents polítics, amb l’ajuda inestimable d’una indiferència iuna apatia generalitzades entre els sectors més il·lustrats i teòricamentcapdavanters de les societats xativina i, per extensió, valenciana.

Una reina de caràcter

2011-10-08T13:36:00.000+02:00

Demà se celebra el9 d’octubre, data fundacional dels valencians. El dia 9 d’octubre de 1238,Jaume I entrà triomfalment a València. La data m’ha portat a la memòria elviatge que vaig fer a terres hongareses durant la Setmana Santa i la Pasquad’enguany. Entre d’altres indrets, vaigvisitar la ciutat d’Esztergom, situada a les vores del Danubi, a 50 km deBudapest. Esztergom guarda molts paral·lelismes amb Xàtiva; la ciutat hongaresa, que téuns 30.000 habitants, està coronada, posem per cas, per les restes d’un anticcastell. El seu element més destacat és, però, la gran basílica dedicada a SantAdalbert. Des de la fundació del Regne d’Hongria, aquest temple és seu del’arquebisbe d’Esztergom, cap de l’església catòlica nacional. Per això, ellloc ha tingut un gran protagonisme a la història del país centreeuropeu.

Al castelld’Esztergom va nàixer Violant d’Hongria (en hongarès Jolánta Árpád), princesareial magiar, reina consort d'Aragó, Mallorca i València, comtessa consort deBarcelona, senyora de Montpeller i de la baronia d'Omeladès, i vescomtessa deMillau. (Violant és la forma en què ha quedat fixat el nom medieval Iolant.) El 1234, a proposta del papa,s’arranjà el seu casament amb Jaume I. Segons s'acordà als capítolsmatrimonials, la núvia havia d’aportar en dot una elevada quantitat de diners,els drets a un comtat flamenc i els territoris que els seus avis havien tinguta Nemours i Borgonya. Com que res de tot això no s'arribà a fer efectiu mai, elrei Jaume li assignà la senyoria de Montpeller, la baronia d'Omeladès i elvescomtat de Millau, per tal que Violant pogués mantenir la seua casa. Lesnoces, que causaren gran sensació a Europa, foren celebrades el 8 de setembrede 1235 a la catedral de Barcelona.

Violant era lasegona esposa del monarca, amb qui tingué deu fills, entre els quals la infantaViolant d'Aragó, casada amb el futur Alfons X de Castella, Pere II el Gran, comtede Barcelona, i rei d'Aragó i València, i Jaume II, rei de Mallorca. La reinaViolant fou una dona de talent i de caràcter. Jugà un paper important, alcostat del seu marit, en la política de la Corona d'Aragó. Fou un delsconsellers més valuosos del rei, sobre el qual exercí una forta influència,malgrat les amants que aquest no deixà de tenir durant el seu matrimoni.Violant d’Hongria intervingué en les negociacions amb Zayyan ibn Mardanix, pera la rendició de la ciutat de València —a la qual entraren triomfalment ella iel seu espòs—, i en acords tan importants com el tractat d'Almirra, signat ambCastella. Abans de morir al santuari de Salas, a prop d'Osca, la reina escollí sepultura al monestir cistercencde Vallbona de les Monges, del qual havia estat benefactora. (Les seues són lesúniques despulles del llinatge Árpád que mai no han estat profanades.)

Des d’èpocaromàntica, la figura de Violant (germana de Santa Isabel d’Hongria) estàenvoltada de moltes llegendes. Hom diu, per exemple, que les fruites i verduresconfitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Donís, quese celebra a València cada 9 d’octubre, tenen el seu origen a les fruites ihortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quanrendiren la ciutat. Els gegants de moltes ciutats reprodueixen les figures deViolant i Jaume I. La reina sol portar a la seua cintura l’escut d’armes de ladinastia Árpád —escut que, curiosament, mostra quatre barres roges horitzontalssobre fons blanc— i constitueix un dels personatges principals de la Germandatdels Cavallers de la Conquesta de Castelló de la Plana. Violant té, en fi,carrers dedicats a Barcelona, Saragossa i a diferents ciutats de l'antigaCorona d'Aragó, però cap a Xàtiva. L’Ajuntament celebra, com tots els anys, unseguit d’actes dedicats al 9 d’octubre, però ningú no recordarà aquestpersonatge femení vingut de terres centreeuropees. (Les dones, ja se sap, hanestat invisibles molt de temps.) En realitat, els polítics que ens governen handesvirtuat la nostra diada nacional. Solen amagar el seu rerefons històric.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2011)

Les festes de Sant Miquel

2011-09-24T17:55:00.001+02:00

Aquests dies, secelebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus,musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Perals hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlicsel consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és elprimer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segonsl’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de laresurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor delmal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant undimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant lesànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacatal Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotanprecristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serpsi dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.

Joan Amades contaal seu Costumari que la festivitat deSant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrersveneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill dela milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (peraixò —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassati brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prenguerenper patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primerareconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al quals’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles iermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explical’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Senseanar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró icelebren múltiples festejos en el seu honor.

A finals de setembre,Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir lesforces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I ésque la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fitaimportant a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de lasembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Perfestes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueixtambé una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I ala vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànimadel monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança:els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficavena l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que JaumeI havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegadesmés que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.

Europa sencera estàplena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspiràUmberto Eco per a escriure la seua novel·la Elnom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capitaldel Piemont. Per la Sacra passava unaimportant via de peregrinació: la ViaFrancigena, que unia MontSaint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tresllocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distàncial'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueixa Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’hamanifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que elrepresenta, dalt del castell de Sant'Angelo.

La tradició tambédiu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es vadesprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça elseu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploravenla protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà algunapetjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquestsdies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoniartístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngelSant Miquel.

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)

Cobraven massa?

2011-09-10T13:23:00.003+02:00

Antiguitat en ellloc de treball, màxima capacitació professional i major remuneració salarial sóncoses que solen caminar juntes. És lògic; com més experiència van acumulant alllarg de la seua vida laboral, més productivitat assoleixen les treballadores iels treballadors veterans. També és lògic que un treballador format reba mésremuneració que un aprenent. Són coses que qualsevol persona de seny enténfàcilment. D’altra banda, una persona d’edat madura sol tenir gent al seucàrrec: un fill que vol estudiar, un ascendent en situació de dependència...Doncs bé, les corporacions grans i mitjanes no semblen fer les coses amb moltde seny. S’ha ficat de moda tirar al carrer el personal madur, més format imillor remunerat. La situació és la següent. Una empresa entra en crisi i ha deretallar despeses. La primera mesura? Reduir la plantilla, tirar la gent quecobra més. Ja fa temps, vaig presenciar un primer episodi d’aquesta tàctica en elcamp de les activitats turístiques: una empresa líder del sector acomiadà elcap regional, un amic meu. Aquesta persona havia aconseguit que algunes de lesagències sota la seua jurisdicció figuraren entre les de major facturació del’Estat. És igual. Cobrava massa. Al carrer!

També tenim el casd’una coneguda cadena radiofònica amb emissora en Xàtiva. Com que la crisi haprovocat una davallada dels ingressos per publicitat, el nou accionistanord-americà de la matriu ha prescrit el tractament de xoc: acomiadar cinc-centstreballadors (dos mil cinc-cents en tot el grup). Entre les persones que hanperdut el treball a la cadena —perquè cobraven massa o perquè molestaven, quisap— hi ha periodistes famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Peròtambé han marxat al carrer persones menys notòries. Han perdut la seua ocupació,posem per cas, els anteriors responsables de la cadena a València i el directorde Ràdio Xàtiva. Es podrà dissentir de la línia informativa impulsada peldirectiu expulsat. La facturació per publicitat i els índexs d’audiènciamostraven, però, una gestió eficient. Llavors, per què han tirat aquesta persona?Perquè havia dedicat trenta anys a la ràdio i cobrava massa!

De moment, l’últimepisodi d’aquesta plaga s’ha esdevingut a la sucursal xativina d’una petitacaixa d’estalvis. El fet m’afecta de prop: a més de conèixer la persona implicada,cobre la meua nòmina a través d’aquesta entitat (evidentment afectada per lacrisi, bé que els seus responsables intenten amagar-ho als clients). Solució? Desfer-sede gent que porta anys treballant-hi! Aquesta situació ja s’ha viscut enentitats més grans, com ara Bancaixa. Fer fora la gent que cobra massa —segonsel criteri de l’empresa, que no sempre es correspon amb la realitat objectiva—és una manera de reduir costos ràpidament, però elimina capital humà dequalitat, cosa que s’acaba pagant. Pensem, per exemple, en les persones quesintonitzaran altres emissores si no poden escoltar per les nits CarlosCarnicero o Nativel Preciado.

Així i tot, moltagent pensarà: «Està bé que tiren al carrer gent major, perquè hi haurà feinaper als més joves.» Les coses no són, però, tan simples. Dos dels acomiadats queacabe d’esmentar tenen entre quaranta-cinc i quaranta-nou anys. Estan lluny depertànyer a la tercera edat. Són, per tant, candidats a romandre en l’atur dellarga durada, perquè —i aquesta és l’altra cara de la moneda— les empreses quefan fora treballadors fixes, en plena maduresa productiva, solen amortitzar lesplaces vacants (l’agència de viatges on tenia el despatx el meu amic acabàdesfent-se de cinc o sis empleades i tancant les portes) o n’ofereixen part ajoves que estiguen disposats a treballar en condicions de precarietat:contractes temporals o jornada reduïda, salaris ínfims, mobilitat excessiva... I tots aquests casos, ben pròxims —perquètothom coneix algun aturat, algun becari o algun mileurista—, van posant noms icognoms a les xifres impersonals i fredes de la crisi. L’atur registrat al’INEM o les dades de l’Enquesta de Població Activa, que no acaben de dilucidarquin és el número exacte de parats que hi ha al país, mai no fan referènciaconcreta als veïns de Xàtiva i la seua rodalia, a persones que coneixem o sónamigues nostres.

(publicat a Levante-EMV,el 10/09/2011)

Reforma constitucional

2011-09-08T09:14:00.000+02:00

Sempre m’havia semblat perillosa la possibilitat que PP i PSOE arribaren a ficar-se d’acord algun dia en qualsevol assumpte. La reforma constitucional acordada per socialistes i populars, i aprovada ahir al Senat, ha confirmat els meus temors. I aquesta transacció podria ser l’assaig general d’altres possibles transaccions futures. Només pensar-ho fa feredat. Recorde enara aquells suggeriments de Rodríguez Ibarra per a reformar la legislació electoral a fi de llevar pes a uns partits nacionalistes que, en paraules de l’antic president d’Extremadura, no haurien de pintar fava al govern d’Espanya. Rodríguez Ibarra proposava apartar del Congrés els partits que no obtingueren almenys el 5% dels vots del conjunt de l’Estat. El baró socialista alertava, a més, sobre la cantidad de pequeñísimos partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos a fin de conseguir beneficios económicos para sus territorios. Si los ciudadanos supieran que no existen beneficios para su región como consecuencia del tráfico de votos, seguramente los partidos nacionalistas no tendrían tanta representación. Lo milagroso es que solamente haya ocho o nueve partidos nacionalistas en España porque lo sensato es que hubiera ya uno en cada comunidad autónoma, con potencia suficiente como para poder entregar su voto a cambio de dinero, porque toda la identidad de los nacionalistas se transforma en euros cuando llega la hora de negociar los presupuestos. Des de l’aprovació de la LOAPA, les desavinences entre PP i PSOE només havien permès d’arribar a acords en alguns assumptes relacionats amb el País Basc (la Llei de Partits en seria una conseqüència). Llevat d’açò, els socialistes no s’havien atrevit a superar certes línies roges. Ahir, les van superar amb escreix; PP i PSOE han reformat en solitari l’article 135 de la Constitució per tal d’incloure-hi el dogma neoliberal del dèficit zero. I ho han fet sense permetre que els ciutadans puguen manifestar llur opinió al respecte a través d’un referèndum. Si els partits hegemònics li agarren gustet a aquesta mena de conxorxes, serà cosa d’anar preparant-se per al pitjor; la gent sol actuar sense fre quan trenca la barrera psicològica que li ho impedia.

Memòria i humanisme, antídots de la barbàrie

2011-08-29T18:45:00.001+02:00

The Estellés Supper

2011-08-28T19:29:00.005+02:00

DIA DEL CANT DE VICENT

(Acte commemoratiu per honorar el poeta nacional Vicent Andrés Estellés)

3 de setembre

22 hores

Pati del Col·legi Attilio Bruschetti

Sopar popular: entrepà, beguda, “taula”...

Vetllada festiva i cultural: cançó, ball, música, poesia...

El torró més car del món

2011-08-27T13:35:00.009+02:00

Se’m fa difícil donar una opinió unívoca sobre el llibre de la fira d’enguany. Sembla que els coordinadors, un d’ells marit de la regidora de cultura, van elegir com a tema del primer capítol el paper jugat per les dones a la fira xativina. És lògic pensar que els diversos articles publicats siguen producte d’una reflexió apressada. (Dic açò perquè l’equip municipal encara no sabia, dos mesos abans de l’esdeveniment, quina classe de fira anava a organitzar en 2011.) Llevat de dues o tres excepcions honroses, els textos d’aquest capítol formen una perfecta col·lecció de banalitats, de llocs comuns sobre la dona. Josep Sanchis fa un breu resum històric esmentant la presència femenina en àmbits festers absolutament perifèrics: la tómbola benèfica de 1887, el dia de la caritat, el dia del turista (celebrat durant vàries edicions a la dècada dels setanta), els espectacles de fira...

Naturalment, plana sobre molts treballs l’assumpte de la reina i la seua cort d’honor, i el paper decoratiu atribuït tradicionalment a la dona xativina. Sanchis recorda que la tradició d’elegir la reina i les seues dames començà en 1953. Durant la dictadura, l’elecció es feia servir per afalagar els càrrecs i les autoritats franquistes. Només Mar Vicent i Jesús Fèlix Soler aborden directament l’anacronisme d’aquesta figura. Ja no som en temps de l’esposa de Jaume I, Violant d’Hongria, i les seues dames d'honor. S’ha perdut, per tant, l’oportunitat de parlar de les dones de veritat: de les dones que viuen quinze dies a l’interior dels barracons; de les gitanes de la fira del bestiar; de les mares, les ties i les àvies que aprofitaven la fira per a renovar les vaixelles i les cassoles; dels nous vents d’igualtat que bufen en aquests inicis del segle XXI...

El capítol més interessant del llibre està dedicat a la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. Enguany se celebra el bicentenari d’aquella efemèride. Un article d’Isaïes Blesa recorda la pèrdua del nostre topònim històric després de la Batalla d’Almansa. El treball de Germán Ramírez glossa el paper de Joaquín Lorenzo Villanueva en la recuperació del nom. Finalment, un magnífic article de Josep Manel García evoca l’ambient cultural xativí durant el segle XVIII i primeries del XIX, i les músiques que es podien escoltar a Xàtiva en aquells temps. En realitat, aquests treballs —junt amb alguna col·laboració literària— salven el contingut general d’un volum que, d’altra banda, és caríssim. El seu preu em recorda que les seqüeles provocades per l’aparició de l’euro —ja fa més d’una dècada— no han desaparegut del tot; la gent encara no acaba de ponderar correctament el valor de les coses.

El llibre de la fira es ven, posem per cas, al bonic preu de 30 euros. ¿Han oblidat els nostres edils que 30 euros són 5.000 pessetes? Està justificat aquest preu? És difícil saber-ho. Sembla que l’Ajuntament no ha volgut subvencionar la publicació ni tan sols parcialment. I clar, els responsables de l’edició i la distribució —coordinadors, gestors de la publicitat, encarregats del disseny, impremta i punts de venda— han de percebre els seus guanys, en uns casos, i els seus honoraris, en altres. (Ignore si els autors dels textos hauran rebut cap gratificació.) Per tant, tenint en compte el tiratge, 1.500 exemplars, i un preu per unitat que possiblement intenta cobrir el total de les partides que s’acaben d’esmentar, l’edició del llibre hauria costat un renyó.

Depenent del nombre d’exemplars que s’hagen regalat i dels ingressos per publicitat, podríem estar parlant d’un llibre de 30.000 euros. (En realitat, tot açò són meres elucubracions, perquè encara no es disposa d’informació municipal detallada.) «Es tractarà d’un producte exquisit», pensaran. (El preu d’un producte ha de guardar relació amb la seua qualitat.) Doncs, no. El llibre de 2011 no passarà a la història ni pel seu disseny trencador ni pel seu contingut sublim. Som davant d’una publicació impresa en blanc i negre (només s’ha fet servir el color a les tapes i a les fotos d’autoritats i festeres) que compta, a més, amb vàries pàgines de publicitat comercial. En resum: si als exemplars destinats a la venda se’ls ha posat el preu de cost, caldria anunciar-los igual que certa marca de torró, el torró més car del món.

(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2011)

Recordant Enric Valor

2011-08-22T20:25:00.006+02:00

Enguany, he revisat l’Ambició d’Aleix, novel·la d’Enric Valor que vaig proposar com a lectura per al tercer trimestre als alumnes de 1r de Batxillerat. Evidentment, Sense la terra promesa, és possiblement la millor obra de Valor, però l’Ambició d’Aleix, escrita quan la censura franquista encara feia estralls, no desmereix en absolut de la trajectòria de l’escriptor de Castalla, bé que alguns la consideren una obra menor. Fins a cert punt, la novel·la era trencadora per a l’època asfixiant i sòrdida en què va ser publicada (aparegué a les llibreries l’any 1960). Sovint, s’ha dit d’Enric Valor que la seua narrativa donava l’esquena als corrents moderns o avantguardistes. S’ha de tenir present, però, quin era l’ambient al País Valencià durant la dictadura franquista. La peripècia del protagonista, Aleix, que juga a doble baralla amorosa —arriba a galantejar amb dues xiques alhora—, el seu enamorament d’una dona casada i la seua fugida al Rosselló donen les claus d’un argument que podia haver tingut problemes amb la censura. D’altra banda, la novel·la és un tresor lexicogràfic i palesa l’amor del seu autor per la seua terra, per la natura, especialment per la muntanya de les comarques meridionals del país. Malauradament, Valor és massa conegut per la seua tasca de gramàtic i folklorista. Caldria recuperar, però, el seu treball de novel·lista. Només així podrem celebrar l’Enric Valor total.

El braç sencer

2011-08-21T23:02:00.007+02:00

Resulta ja avorrit, per reiteratiu, el discurs de les autoritats eclesiàstiques. Bàsicament se centra a proclamar el rebuig de què és objecte l’Església. Els bisbes espanyols, posem per cas, s’han referit alguna vegada a l’Església martirial o perseguida. En la Jornada Mundial de la Joventut tot just clausurada, el papa ha pronunciat una variant del mateix discurs, exhortant els joves catòlics a combatre el rebuig que els assetja. Evidentment, es tracta d’una apreciació subjectiva o, potser, interessada (sovint, el victimisme reporta beneficis magnífics). En realitat, els catòlics ibèrics no són especialment rebutjats. Són més bé víctimes de la indiferència, que és un altre cantar. Jo no veig que els catòlics xativins, per exemple, patisquen cap rebuig social. Jo mateix mantinc relacions de cordialitat amb molts sacerdots i amb alguna comunitat local de monges. I el mateix podria dir del professor de Religió del meu institut: jo no advertisc que siga objecte de cap animadversió per part dels companys de claustre. La protesta contra la visita del papa ha estat més aviat minoritària; els episodis anticlericals, mínims. I és que les persones que fan professió de laïcisme, agnosticisme o simple ateisme no solen ser massa combatives. I un poc de combat —pacífic, per suposat— no vindria mal; habitualment, l’Església es comporta com aquells monyicots malcriats a qui dones la mà i volen el braç sencer.

Torne vostè en setembre

2011-08-18T11:50:00.003+02:00

En 1983, el grup Golpes Bajos assolí gran notorietat amb una cançó, Malos tiempos para la lírica, que molta gent de la meua quinta recordarà amb nostàlgia. La tornada que cantava Germán Coppini ve a demostrar que mai no hem deixat de viure en crisi; pel que es veu, ja hi havia una situació dolenta a la dècada dels vuitanta. Ara bé, una alarma contínua no és crisi ni és res. Si tirem mà del diccionari, veurem que crisi és un canvi brusc al decurs d'una malaltia, generalment en sentit advers. També pot ser una situació circumstancialment dolenta o difícil per a una persona, una empresa, un afer, un país, etc. Dit en altres paraules: una situació crítica ha de ser episòdica per definició. Per tant, l’actual seria una autèntica crisi, amb tots els ets i els uts. Uns quants milers de xativins en poden donar fe. I el pitjor està per arribar. Altres veïns europeus —els portuguesos o els islandesos, posem per cas— ja ho han comprovat.

La crisi aguda en què estem immersos porta camí d’assolir dimensions estratosfèriques, siderals. L’estat del benestar que ha conegut la nostra generació podria petar pels aires. No està gens clar si els poders públics seguiran garantint a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions econòmiques i tot un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social. Sembla que els temps de bonança no van a tornar —si més no de manera imminent. Fins ara, allò més freqüent era que els fills visqueren millor que els pares i els avis. A partir d’ara, en canvi, és probable que els nostres fills i els nostres néts visquen pitjor que nosaltres. Però encara hi ha altres circumstàncies que agreugen la situació; l’actual crisi, a diferència de les anteriors, té efectes retroactius. Les seues conseqüències no sols es projecten cap al futur; també fan, com si diguérem, marxa enrere. Si algun lector té ascendents majors i malalts que necessiten atenció del Centre de Salut del carrer Ausiàs March sabrà de què parle, segur.

La sanitat pateix des de fa temps les dràstiques retallades de la despesa pública. No convoca oposicions amb la regularitat i l’oferta de places que caldrien. Els ambulatoris van curts de personal. D’altra banda, comencen a escassejar-hi coses tan elementals com espongetes amb polividona iodada —més coneguda com Betadine—, tisores, absorbidors, apòsits amb plata o antibiòtic... (Des de fa mesos, la Generalitat Valenciana deu xifres milionàries a les farmàcies i a les empreses subministradores de productes sanitaris.) Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Si el metge —o la metgessa— de família simultanieja la professió mèdica amb l’activitat política ja tindrà un primer problema; el facultatiu fallarà com una carrabina de fira a les seues obligacions amb els pacients —llevat que vinguen eleccions i vaja a la caça i captura del vot dels malalts, és clar. Però som en agost. L’inspector, els caps de servei, els metges i els infermers titulars estan de vacances. Conclusió: l’ambulatori xativí està ple d’interins, personal accidental, substituts i substitutes.

En agost, l’atenció als pacients esdevé quelcom semblant a un joc d’atzar. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera. (¡Vàries setmanes de tractament amb ceftazidima o qualsevol altre antibiòtic hospitalari llançades a perdre!) El metge de família? L’inspector? La cap d’infermeria? «Estan de vacances! Torne vostè en setembre.» En resum: és un veritable atreviment posar-se malalt en agost o en temps de crisi, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2011)

Retorn

2011-08-17T21:20:00.005+02:00

He tingut abandonat el blog durant uns dies; he aprofitat la primera quinzena de vacances per a viatjar per terres centreeuropees. En tornar a Xàtiva, m’he trobat amb una quantitat sorprenent de notícies. Agost no sol proporcionar massa material per a les primeres planes. Moltes persones —inclosos els polítics— aprofiten el mes per a torrar-se el melic o jaure sota una ombrel·la. La canícula sol caracteritzar-se per la calma. Però enguany, molts polítics —els britànics o els espanyols, posem per cas— han hagut de tornar precipitadament del seu lloc d’estiueig. Pel que es veu, el malestar social també ha esclatat en Anglaterra. Durant els dies de viatge, he estat absolutament desconnectat dels noticiaris. Hi ha motius, però, a tot arreu, per a l’enuig; molts aturats s’han de conformar a plantar l’ombrel·la al terrat del seu bloc de pisos. I en aquest context, les administracions públiques espanyoles van a gastar-se una “pasta” finançant la visita del papa Benet XVI a Madrid. Quant a Xàtiva, també s’han produït notícies inusitades. I no em referisc al programa de fira, que inclou l’actuació de Raphael (aquestes coses ja no sorprenen; la fira manxega, coenta i fòssil de Rus està molt vista); em referisc a la mort d’un jove d’Algemesí en la plaça de bous xativina, a les actuacions estel·lars de la inspecció de treball i la grua municipal (en cerca d’infractors), a les cues de l'atur i als atacs racistes perpetrats per uns policies nacionals fora de servei. La mort del xic discapacitat d’Algemesí, escomès pel bou Ratón, ha ocupat la primera plana de tots els noticiaris estatals. Una propaganda dubtosa! En fi, el final del meu viatge ha suposat un capbussó en la crua realitat de sempre. Sembla mentida, però som al mes dels melics a l'aire i les ombrel·les!

La dimissió de Camps en Canal 9, per Pot de Plom

2011-07-25T18:01:00.001+02:00

Recital de presentació del disc Veu nua

2011-07-25T17:45:00.005+02:00

Dijous, 28 de juliol de 2011, a les 22:30 h., a la sala de reunions de l’Ajuntament de Torella, Vicent Camps presentarà el seu disc Veu nua.

Vicent Camps és possiblement l'únic recitador professional que, d'una manera estable, recorre els nostres pobles i ciutats, deixant dita la paraula de poetes i narradors, des de fa més de 20 anys. Aquest estiu fa gira, presentant nou disc de poesia recitada: Ven nua, on recita Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel Clara Simó, Paco Muñoz, Marc Granell, Jordi Gil, Josep Vicent Marquès, Manel Garcia Grau, Ramon Ramon, Marisol González Felip, Lluís Roda, Àngels Gregori i Enric Valor.

Aquest disc és una raresa, elaborada des de la passió per la poesia recitada de Vicent Camps i el treball professional i subtil d'estudi del tècnic de so Nacho Navarro. Com raresa ho és també seguir recitant en un món que és d'imatges, però el recitador vol, hui més que mai, que la seua veu arribe a grups menuts, llevar-li l'etiqueta elitista que uns altres li donaren a la poesia, i compartir la paraula d'escriptors valencians amb el seu poble, el que s'estima i parla el valencià. És per aqueix motiu que va iniciar la presentació del disc a Muro, dins les Jornades d'Estiu de la Federació d'Escola Valenciana, i continuarà recitant durant l'estiu per les nostres comarques.

El poeta Marc Granell ha dit de Vicent Camps i del seu treball: «La poesia és, essencialment, ritme, paraula feta música, i va nàixer per a ser cantada, per a ser recitada. Vicent Camps, fa ja vint anys, va voler i saber recuperar la paraula poètica en aquesta seua essencialitat, que tant havia perdut, per a apropar-la a totes les gents que, així, sí la gaudeixen. I ho va fer, ho ha fet tots aquests anys, amb un ofici depurat, tant en la tria, tan important, dels poemes i poetes que conformen els seus espectacles, com en la forma de dir els versos, amb la claredat, la cadència i l’emoció justes per a fer-los viure en la pell i en el cor de tants milers de persones que han tingut el privilegi de rebre el seu art. Com privilegi també ha estat i és per a mi, per als meus poemes, haver merescut la seua tria i haver format part d’aquest seu art, tan bell, tan necessari.»

L’acte és gratuït (entre tots, però, hauríem de contribuir a la difusió del CD adquirint-lo).

Dansada al Genovés

2011-07-22T09:33:00.001+02:00

L’estat d’ànim de la tropa

2011-07-16T14:27:00.006+02:00

Generalment, els polítics que porten molt de temps asseguts a la poltrona acaben perdent la facultat de llegir correctament la realitat. És el que sembla haver-li passat a l’alcalde de Xàtiva. Ni va saber copsar l’estat d’ànim de la seua tropa, abans de les recents eleccions, ni va llegir bé la realitat social de la ciutat. El resultat ja el sabem: la suma aritmètica dels vots va palesar que les esquerres havien tret més vots que la dreta. El rum-rum que va circular per les redaccions, després de la contesa electoral, es feia ressò d’un cert abaltiment de la primera autoritat. Es diu que admetia davant dels més pròxims els seus errors —no haver renovat la llista electoral xativina, posem per cas. I clar, la perspectiva de governar la ciutat quatre anys més amb les mateixes cares —que no semblava plantejar cap problema a principis de maig— s’ha tornat ara un veritable maldecap. I si calia un revulsiu, ja és massa tard per a provar de trobar-lo.

A l’hora de formar govern municipal, l’alcalde ha actuat igual que els entrenadors de futbol quan tenen un planter escàs i ja està tancat el mercat d’estiu de fitxatges: «Anem a posar aquest extrem esquerre a la banda dreta, a veure si funciona, o anem a endarrerir aquest volant, encara que demostre ser creador i tenir arribada.» Com que els afectats solen reaccionar malament, el míster se les veu i se les desitja per a ficar orde a la caseta. Posarem altre exemple. ¿Què fem quan volem renovar el mobiliari de la llar, però no tenim un euro de pressupost? Fem servir una trampeta: canviem de lloc les taules, arrosseguem el sofà, pintem d’altre color el xifonier i les cadires de l’entrada, redistribuïm els quadres, entapissem novament les butaques... La casa sembla nova, però els seus complements són els mateixos de sempre. Doncs bé, Rus ha remogut tot el mobiliari municipal. Ha llevat la regidoria d’educació a Ramon Vila i li l’ha adjudicada a María José Pla; ha llevat hisenda i esports a Jorge Herrero, i li’ls ha endossat respectivament a Ramon Vila i Yolanda Sipán. I així successivament.

Els electors xativins es poden fer les següents preguntes: Si els regidors d’educació o hisenda eren tan roïns, per què van ser inclosos a la llista de les darreres eleccions locals? I si ho havien fet bé, per què se’ls castiga llevant-los les anteriors competències? Jorge Herrero, per exemple, passa a encarregar-se de serveis públics (cementiri, clavegueram, bombers...). Serà perquè juga al tennis? La política valenciana està marcada des de fa temps pel tennis. Eduardo Zaplana, que en acabar la carrera de dret no tenia altra feina, es dedicà al tennis. Quan donava els primers passos en política, amb l’extinta UCD, al seu DNI figurava com a professió monitor de tennis. Camps, sent un jovenet amb la llicenciatura de dret acabada d’estrenar, també es dedicà al drive, el drop shot i el passing shot, en absència d’altra ocupació millor. ¿Tem Rus que Jorge Herrero, un tennista acceptable, puga arrabassar-li la vara d’alcalde en un futur pròxim?

I la cosa podria haver estat encara pitjor. Dies enrere, aquestes mateixes planes informaven del malestar regnant a l’agrupació del PP. Pel que es veu, el president local del partit, Vicent Parra, li havia demanat a Rus que frenés els canvis previstos. (Parra podria haver rebut un correctiu per aquesta petició: la pèrdua de la presidència de la mancomunitat.) Les aigües del PP local baixen ben remogudes. Tot i saber que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors, l’alcalde ha estat incapaç, ja es veu, d’amansir el seu temperament, de controlar l’arrogància i el sectarisme, de fer cap esforç de magnanimitat. Ha tornat a mostrar la seua desconsideració amb els companys, els adversaris i l’electorat. Ha tornat a excloure de la Junta de Govern els regidors de l’oposició. No ha volgut donar-los cap delegació —ni tan sols alguna de menor rang. Continua negant-se a celebrar els plenaris per la vesprada, en un horari que permeta l’assistència dels veïns. La vella estratagema de fer canvis merament cosmètics sense alterar l’essencial podria amagar, per tant, el veritable propòsit de Rus: seguir controlant personalment tots els ressorts del poder. «Allò que t’importa a tu, no ho deixes fer a ningú», fa la dita.

(publicat a Levante-EMV, el 16/07/2011)

Un periòdic en català?

2011-07-10T18:38:00.005+02:00

Aquests dies, Xavi Aliaga i Toni Cucarella han penjat als seus blogs sengles reflexions sobre la viabilitat d’un periòdic escrit en la nostra llengua, posant l’accent, cadascun d’ells, en dos vessants distints: Xavi, als aspectes bàsicament econòmics; Toni, als lingüístics. Alguns comentaris que s’han fet a les dues entrades són també força interessants. Crec, però, que caldria començar pel principi: al País Valencià s’han fet diferents intents de publicar una premsa diària independent i plural, prescindint de l’idioma com a element determinant. Cal recordar, en aquest sentit, la figura del periodista Joan Josep Pérez Benlloch, nascut a Moixent. En 1980, durant l'etapa de transició democràtica, Pérez Benlloch va traure al carrer una capçalera històrica, Diario de Valencia, amb el subtítol de Periódico independiente del País Valenciano.

El diari comptava amb el patrocini de Joaquim Maldonado (antic militant de la Dreta Regional de Lluís Lúcia). Pérez Benlloch, després de romandre al càrrec uns mesos, cedí el pas a Jesús Montesinos. Finalment, el diari va desaparèixer en abril de 1982. Joan Josep Pérez Benlloch tornà a protagonitzar una experiència semblant amb Noticias al Día, que també desaparegué aviat. Diverses foren les dificultats amb què van topar els dos diaris: escassa publicitat, manca de recursos econòmics i tiratges molt limitats. Per a ficar dempeus les dues publicacions, es van promoure fins i tot les microaportacions que esmenta algun comentarista del post de Xavi. De res no serviren, però, aquelles subscripcions populars. En resum: no fou possible publicar una premsa independent valenciana, ni tan sols escrita en castellà!

Després vindrien de Catalunya dues experiències totalment compromeses amb la llengua: Avui i El Punt. La primera capçalera sempre ha comptat amb ajudes institucionals, per tal de poder sobreviure. Però les subvencions, ja se sap, van en detriment de la independència. Quant al setmanari El Punt, Xavi Aliaga explica al seu post la impossibilitat de transformar-se en diari. Finalment, aquesta publicació acabà abandonant els quioscs valencians —com també ha fet Avui— i recloent-se a la xarxa. Algunes persones han opinat que s’hauria de començar per fer un diari electrònic. Independentment que un diari com aquest també necessita una estructura professional i, per tant, viabilitat econòmica, cal recordar que ja existeixen diferents capçaleres electròniques, Vilaweb la més veterana de totes. L’obstacle continua sent l’escassetat de lectors, i la subsegüent insuficiència d’ingressos publicitaris, ja de per sí ben minsos en època de crisi.

Aquesta escassetat també afecta la premsa escrita en castellà, fins i tot la d’àmbit estatal. Els darrers dies s’ha sabut que l’empresa editora d’El Mundo necessita una injecció urgent de recursos, és a dir, el recolzament i l’ajuda financera de la seua matriu italiana RCS. Si un diari global vol tenir presència als quioscs —assumpte molt més que simbòlic—, ha de comptar amb una estructura empresarial sanejada, uns mitjans materials adequats, un planter suficient de professionals, uns tiratges importants i uns ingressos que el facen rendible. S’ha apuntat la conveniència de crear un diari que es distribuïsca per tots els Països Catalans («un diari amb seccions úniques, cultura, política internacional, opinió, successos, societat, etc, amb suplements diferenciats que tracten més extensament els afers, sobretot els polítics, dels diferents territoris dels Països Catalans», escriu un comentarista a l’entrada de Toni Cucarella).

Un diari que aspire a cobrir alhora la informació internacional, nacional i local ha de comptar amb una xarxa de múltiples redaccions. L’exemple el tenim al diari Levante-EMV; té diverses seus comarcals amb redactors, fotògrafs, col·laboradors d’opinió, personal comercial per a captar i cobrar la publicitat, equipament informàtic per a compaginar les planes comarcals i xarxa de comunicacions per a traslladar a la redacció central el material maquetat. Tot això multiplicat pel número de territoris en què es vol tenir implantació. No cal dir que una estructura com aquesta, inevitable si es vol tenir un contacte estret amb els lectors de tots els racons geogràfics, és molt costosa. Per això, tots els periòdics valencians travessen per problemes econòmics. En definitiva, jo també voldria trobar al quiosc un diari escrit en la llengua pròpia, però compartisc l’opinió de Xavi: de moment, aquesta aspiració és totalment inviable.

La normalitat de sempre

2011-07-02T18:22:00.010+02:00

Un matí d’estiu de fa molts anys, mentre caminava per la plaça de l’Ajuntament de València, m’abordaren dos xics rossos i eixerits, abillats amb camisa blanca de mànega curta i corbata. Un d’ells em va preguntar: ¿Tú querer que nosotros explicar religión mormónica? Eren temps en què l’aplicació del màrqueting comercial a l’esfera religiosa donava les primeres passes a casa nostra. L’Església Catòlica encara no necessitava recórrer, és clar, a la tècnica d’Avon llama a su puerta. Ara, però, les coses han canviat prou; l’Església ha decidit d’acudir als mitjans de comunicació i d’anar casa per casa, trucant a la porta dels potencials clients per a fer propaganda del seu “producte” (Ben malament ha d’estar el negoci!) Dies passats, posem per cas, sonà el timbre de ma casa. Vaig obrir la porta i dues dones d’edat mitjana em van somriure: «Bon dia. Venim a donar-li una bona notícia.» Davant la meua cara de sorpresa, continuaren: «Déu l’estima.» Clar, jo vaig suposar immediatament que aquelles ànimes beneïdes i somrients devien ser testimonis de Jehovà. «No senyor. Venim de part de don Marcos, el rector de la parròquia dels Sants Joans», feren les dues alhora.

I no queda ací la cosa. Fa poc, aquestes mateixes planes donaven una notícia ben curiosa: «Un grup de catòlics busca “gent normal” per a explicar la fe». Pel que sembla, aquesta iniciativa ja s’està ficant en marxa a València i Barcelona —i a Xàtiva, caldria afegir. Uns quants catòlics, soldats de peu, s’estan organitzant per a donar veu a l’Església, per a preparar «equips de gent normal de tots els col·lectius eclesials i de totes les realitats socials» que hauran d’explicar la fe catòlica als mitjans de comunicació. El projecte sorgí a Madrid fa uns mesos, arran d’un seminari impartit per Jack Valero, pare del pla a Gran Bretanya. El seminari anava dirigit a l’equip de la Jornada Mundial de la Joventut. Valero, espanyol resident a Londres i promotor d’un «grup de resposta» a l’estrena de la pel·lícula El codi Da Vinci, patrocina la idea de comptar amb «persones reals que parlen de la seua experiència de fe i defensen les seues creences de manera amable i constructiva». Aquesta idea ha tingut èxit i avui ja hi ha una vintena de catòlics britànics disposats a presentar-se en programes de ràdio i platós de televisió per tal de polemitzar sobre qualsevol assumpte relacionat amb l’Església o la fe.

Els promotors del projecte a terres hispàniques ja han organitzat un primer procés de selecció per a trobar deu o quinze persones de 25 a 50 anys, «pertanyents a tots els segments socials, amb criteris molt clars i amb una personalitat calmada i optimista», que es dedicaran a propagar la fe catòlica. I clar, en llegir aquesta notícia, vaig somriure. Gent normal, calmada i optimista? Persones reals, amables i constructives? ¿És que l’Església confessa tàcitament que el seu discurs venia sent, d’un temps ençà, irreal, destemperat i pessimista? ¿Accepta indirectament que els heralds del seu missatge solen ser antipàtics, irascibles i destructius? ¿I què vol dir això de gent normal? La normalitat és una qüestió estadística! Expressions com ara «aquesta persona és molt normal» o «aquella altra actua amb total normalitat» remeten a la norma, a gent que no se’n surt per cap banda. De manera inconscient, qui apel·la a la normalitat dels seus actes dóna a entendre que aquests se situen dins de la pura mitjania —de la invisibilitat, podríem dir.

¿És estadísticament normal que dues xativines catòliques amb aspecte de numeràries auxiliars de l’Opus vagen anunciant casa per casa, de manera calmada i optimista, la bona nova que Déu ens estima? ¿Trobem normal la seua comesa o ens crida l’atenció? (És sabut que només ens solen cridar l’atenció les anomalies, les coses desacostumades.) A mi, per exemple, em va sobtar molt l’anunci que la Conferència Episcopal espanyola no trobava rebutjable el projecte de Llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, presentat pel govern. Després, quan monsenyor Martínez Camino va soltar trons i llamps contra la futura llei i va dir que els cristians estaven autoritzats a desobeir-la, ja vaig veure que les coses tornaven a la normalitat de sempre.

(publicat a Levante-EMV, el 02/07/2011)

Música al Genovès

2011-06-28T23:20:00.002+02:00

Ja s'acosta el Corpus

2011-06-20T23:53:00.004+02:00

Tant de bo hi haja sort

2011-06-18T21:12:00.003+02:00

El 1996, s’esdevingué un episodi que els bons aficionats al futbol encara recordaran. El Numancia, l’equip de futbol de Sòria, després de desfer-se de la Real Sociedad, el Racing de Santander i l’Sporting de Gijón, en les successives eliminatòries de la Copa del Rei, es plantà davant del Barça. David contra Goliat! Un club modest de Segona B, pràcticament desconegut per als mitjans de comunicació, s’havia col·locat als quarts de final de la Copa. L’equip sorià era entrenat en aquella època per Lotina. L’heroi per excel·lència del Numància, tant als camps rivals com a casa, fou un tal Barbarin, un vertable matagegants. El Numancia li plantà cara al totpoderós equip de Johan Cruyff: en Los Pajaritos, empatà a dos gols; durant el partit de tornada, al Camp Nou, un gol de Barbarin arribà a eliminar momentàniament els blaugranes. Quinze mil sorians que havien viatjat a Barcelona somniaren durant uns instants. Finalment, el Numància caigué derrotat per tres a u. Però malgrat la derrota, la gesta de Los Pajaritos quedà gravada en la memòria de tots els aficionats al futbol.

Una amiga meua, Mari Cruz, soriana arrelada a València, encara m’ho recorda quan ens retrobem. Durant les passades vacances de Setmana Santa i Pasqua, posem per cas, coincidirem en un viatge per Hongria. Durant els passejos per les vores del Danubi, férem pronòstics sobre els partits de la màxima rivalitat entre Barça i Real Madrid. Mari Cruz em digué: Ya sabes que mi equipo es el Numancia, pero... (Deixarem ací la cosa i no desvetllaré les preferències de la meua amiga.) I tot açò m’ha vingut a la memòria perquè l’Olímpic es jugarà aquest cap de setmana l’ascens a Segona B, la categoria en què militava el Numancia en 1996. L’equip xativí ha de jugar el partit d’anada contra l’Izarra, a l’estadi de Merkatondoa. I aquest club navarrès d’Estella —mireu si és petit el món— està entrenat per Jorge Barbarin, autor del gol al Barça (va substituir fa poc l’anterior tècnic, Miguel Sola). La vida està feta d’aquestes casualitats.

Si tirem mà dels manuals clàssics, l’Olímpic hauria de mantenir intacta la pròpia porta i clavar un gol almenys. I ja sabeu: quan es guanya per la mínima, en un partit transcendent, els equips senten la temptació de tancar-se al camp propi i esperar que el cronòmetre vaja rodant. Perill! Una cabotada perillosa del rival, una jugada a baló parat o qualsevol casualitat poden desbaratar la situació. Quan el marcador a favor és molt curt, paga la pena, doncs, de seguir tocant la pilota. En comptes de atrinxerar-se i llançar balons fora, en comptes de fer temps amb qualsevol ardit, deixant que el no res consumisca els minuts, cal obrir bé el camp i tocar, tocar i tocar, com fan els equips bons: el Barça, els equips brasilers de l’època daurada, la selecció que dirigeix Vicente del Bosque. La pilota ha d’anar i tornar d’un costat a l’altre, endavant i endarrere, totes les vegades que calga, sense precipitacions, sense ansietats, sense urgències, gaudint de la situació, gaudint del futbol, enardint els seguidors propis i els entesos de l’equip rival.

Com deia Àngel Cappa, després d’una penúltima passada pot presentar-se aquella jugada que sempre apareix quan hom té precisió i paciència. De tant anar i venir darrere del baló, sense tocar-lo, els rivals acaben deixant al punta l’espai d’un oceà. Quan no toquen el baló, els adversaris cauen en la distracció i l’angúnia. S’obliden dels marcatges, dels espais i, sobretot, del punta, que advertirà el darrer toc subtil de l’home de mig camp i es trobarà sol amb la pilota que els rivals han vist passar sense poder agafar-la. L’ariet veurà el baló davant, botant suaument, i el porter sortint per a evitar l’estocada. ¿Serà capaç de tot això un equip humil com l’Olímpic, amb una davantera ben justeta? Qui sap! Tant de bo hi haja sort. És possible —ja ho vaig dir fa dos anys— que els adversaris de Rus desitgen la derrota a mans de l’Izarra. Els bons aficionats xativins deleren, en canvi, l’ascens a la categoria de bronze, ben bonica. L’Olímpic podria somniar, l’any vinent, amb gestes com les del Numancia a Los Pajaritos.

(publicat a Levante-EMV, el 18/06/2011)

18 de juny: no a les retallades, sí al valencià

2011-06-17T19:42:00.004+02:00

Dissabte cal tornar a dir sí al Valencià. Escola Valenciana, en el marc de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, convoca a la manifestació de demà dissabte a València. La manifestació se centra en la reivindicació del model educatiu en valencià i en la protesta per les retallades al sistema públic. Tots i totes som conscients de les últimes agressions a l'escola pública. Totes i tots sabem que cal plantar cara a aquesta Conselleria entestada a devaluar l'educació valenciana. Tots i totes rebutgem la cessió de sòl públic per a empreses privades. Totes i tots volem que l'alumnat valencià estudie en unes condicions dignes, amb les instal·lacions adequades, amb el professorat necessari i sense increments de ràtios. I a més, després de les últimes ocurrències de Font de Mora, amb l'anunci de l'inici del seu pla de fals plurilingüisme (un pla que suposa un atac al gran consens que suposà el disseny de les línies en valencià, que ens vol enganyar amb l'ensenyament en anglés però sense la formació necessària per al professorat i que suposarà una reducció en el nombre d'aules) la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic ha decidit convocar una manifestació el dissabte 18 de juny.

Restitució del nom de la ciutat

2011-06-15T11:51:00.003+02:00

Aquesta vesprada, aprofitant la presentació del número 14 de la revista Papers de la Costera (un monogràfic dedicat al 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos), es presenten també a la Casa de Cultura una serigrafia d’Ernesto García Lledó i el programa d’activitats amb què l’Associació d’Amics de la Costera està commemorant el bicentenari de la restitució del nom de la ciutat per acord de les Corts de Cadis.

Batalla ideològica

2011-06-14T00:17:00.004+02:00

Si la comunitat escolar —associacions de pares, organitzacions relacionades amb el món de l’educació i, sobretot, sindicats d’ensenyants— no es mobilitza, el PP acabarà capgirant tot el sistema educatiu valencià i farà passar el professorat dels centres públics per les forques caudines. Allò que va dir Rus, a estos hi ha que rematar-los, s’acomplirà inexorablement. Un amic meu, funcionari de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques, i votant de l’esquerra, diu amb sorna que els servidors públics cobren massa, que encara hi ha marge per a retallar-los els seus drets; protesten molt en rogles, sales de professors, despatxos i bars, però participen ben poc a les mobilitzacions reivindicatives. Per això, la Generalitat podria estar preparant una nova retallada de sous. Segons el meu conegut burleta, els funcionaris se situaran al nivell salarial adient el dia que es posen en peu de guerra si el govern intenta rebaixar-los-el més. «Mentrestant, ja dic, cobren massa», conclou rialler. No li falta raó al meu amic.

Per als dirigents populars, el principal problema educatiu no és el fracàs escolar sinó l’escassa incidència del PP al sector; l’enorme control polític que exerceixen a les institucions públiques no té translació en un sector que es mostra rebel i poc permeable a la política d’imposicions i acudits. No puede ser que un sindicato nacionalista y de izquierdas —referint-se a l’STEPV— sea mayoritario en el sector educativo cuando ni siquiera tiene representación política, va dir Font de Mora a principis d’any durant un sopar amb militants del seu partit relacionats amb el món de l’educació. Tot seguit, el conseller va animar a la mobilització i a ocupar els llocs de representació del sector. Aquí es donde está la gran batalla ideológica, en la educación, conclogué el president de la Generalitat. Més clar, l’aigua: la dreta s’estén com una xarxa capil·lar per bona part de la societat valenciana, però no acaba de controlar l’àmbit de l’ensenyament públic. Es disposa, per tant, a canviar les coses.

La confrontació ja havia començat molt abans de la campanya electoral, amb mesures com ara la reducció de places a les oposicions, la supressió de les comissions de servei, l’assetjament a l’STEPV, la supressió dels anteriors programes d’educació sexual, els intents d’introduir el xinès i marginar el valencià (oferint poques places i professorat sense requisit lingüístic docent), l’augment de concerts i la concessió de terrenys públics per a la construcció de centres privats concertats... De més a més, les autoritats educatives guardaven al calaix un seguit de documents —decrets, ordes, resolucions, instruccions— que anirien veient la llum un cop passades les eleccions (és possible que alguns continuen amagats fins després de les pròximes legislatives). Amb aquest arsenal legislatiu i reglamentari, el PP intentarà aconseguir diferents objectius: reduir part del dèficit públic a costa dels funcionaris, castigar el professorat rebel, potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic, implantar el seu model ideològic a tot el sistema educatiu valencià i frenar qualsevol embranzida de l’ensenyament en valencià. Com és veu, una operació de gran abast que rebrà l’impuls de la nova majoria absoluta a les Corts Valencianes.

No res, secrets d’adolescència!

2011-06-13T13:59:00.012+02:00

No res! Que Laia, la mare del Jordi, em provocava una gran torbació. Era una dona madura d’uns quaranta anys. L’havia vist per primera vegada un dia que jo havia anat a ca Jordi a fer un treball de Biologia. Vaig picar a la porta i obrí ella. «Hola! Ets Miquel?», va preguntar amb un somrís encantador. S’apoderà de mi una gran agitació. «Està Jordi?», encertí a pronunciar a males penes, mentre notava com em pujava la calor a les galtes. «I tant! Passa, passa.» I no res, vaig seguir la dona per un llarg passadís. Anava abillada amb una bata que marcava les seues formes femenines. Caminava amb un balanceig àgil i embadalidor. Finalment arribàrem a la saleta d’estar on esperava Jordi. «Ja ha arribat el teu amic. És molt guapo.», féu ella. I, bum!, de nou vaig sentir com el rubor em bullia a les galtes. Ella ho notà. «Et passa alguna cosa?», féu. «No res!», vaig respondre jo, desmanyotat per la confusió i tenallat per una barreja de vergonya, inflamació i temor que el meu amic Jordi notés el batibull que s’agitava al meu pit. «Mare, deixa’ns estar, que hem de fer el treball», grunyí Jordi. Laia abandonà l’estança, però la seua imatge s’instal·là indefinidament al meu cervell d’adolescent. «Quan es fan majors, les mares es tornen molt fastigoses», seguí grallant el Jordi. «Majors? Fastigoses?», m’interrogava jo mentalment. I res, aquell treball de Ciències Naturals, La reproducció sexual dels éssers vius, i tots els treballs de quart de Secundària Obligatòria acabaren fent-se a ca Jordi. Millor dit: acabà fent-los Jordi, que rondinava a tort i a dret, i esperava debades alguna col·laboració escadussera meua. Una vesprada de juny, vaig entrellucar fugaçment la figura de Laia quan sortia del bany en roba interior. El desconcert i l’excitació s’empararen de mi. I no res, Jordi acabà sospitant que alguna cosa li succeïa al seu col·lega, sapastre i embadocat a tothora. «Miquel deu estar enamorat —anunciava amb somrís murri als companys de penya—; viu en èxtasi perpetu.» Jo agafava uns rebots de consideració. «T’etzibaré una tamborinada, mal amic!», li advertia, bé que un gran alleujament atenuava el meu enuig. Jordi no coneixia el meu secret. Sentia tocs de campanes, és cert, però desconeixia el campanar de què provenien. I tots els amics es demanaven pel motiu del meu embadaliment. El motiu? No res! Coses d’adolescents!

Sí al valencià

2011-06-12T22:44:00.008+02:00

Una part important de la societat valenciana exigeix la retirada del decret del Consell contra l'ensenyament en valencià. Així es desprèn del suport que entitats de la comunitat educativa, sindicats i partits han donat al manifest i les mobilitzacions d'Escola Valenciana. A les reunions convocades la setmana passada van assistir fins i tot alguns membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Representants del sector educatiu, sindicats, partits polítics i entitats culturals recolzen el manifest d'Escola Valenciana en favor de l'ensenyament en valencià i d'un model plurilingüe de concòrdia, fet amb criteris pedagògics, i exigeixen la retirada immediata de l'esborrany presentat per la Conselleria d'Educació. Tothom es pot adherir al manifest. La concentració del dia 9 aplegà milers de persones a la plaça de la Mare de Déu. Per als pròxims dies està prevista una nova mobilització.

Dedicat a l'expulsió dels moriscos

2011-06-10T23:42:00.008+02:00

En 2009, vam commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels moriscos (moriscos era l’eufemisme despectiu amb què hom es referia als moros). Per a molta gent, l’efemèride passà desapercebuda. Per què? Tan aviat com es coneixen les circumstàncies que menaren al capítol final de la presència islàmica en terres hispanes, l’explicació de l’oblit resulta ben senzilla: els hispanomusulmans eren objecte d’un enorme refús per part dels seus coetanis cristians, actitud que en molts aspectes torna a repetir-se amb els actuals immigrants musulmans. Els moriscos, antics mudèjars (mudaÿÿan, domesticats) que foren batejats després de la revolta de les Germanies, només comptaven amb el suport de la noblesa; l’estament senyorívol feia servir els seus serfs musulmans —teòricament cristians nous— com a mà d’obra barata. Aquesta condició servil despertava la tírria de la pagesia. Els estaments més baixos de viles i ciutats també professaven una enorme animadversió als “moros”. Els motius eren múltiples: d’una banda, hom considerava que aquests acaparaven els llocs de treball; d’altra, hom mirava amb rancúnia la minoria morisca enriquida que habitava als ravals. Els historiadors han explicat que aquesta minoria, adinerada gràcies la seua activitat ramadera i agrícola, i a l’exercici d’oficis apreciats, proporcionaven sovint beneficis substanciosos a les arques de la monarquia i les ciutats.

Hom intentà d’assimilar-los moltes vegades, però distints factors, com ara l’endogàmia de les comunitats morisques i l’obsessió dels cristians vells per la neteja de sang, feren inviable el projecte d’absorció. Els moriscs romangueren com una comunitat aïllada, sense integrar-se a la societat cristiana. Al regne de València, la població musulmana es concentrava, fonamentalment, a les hortes de Gandia i Xàtiva, i als territoris de l’antiga taifa de Dénia, a les actuals comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Els mudèjars de les zones rurals, sotmesos a vassallatge pels nobles propietaris de la terra, patien unes condicions de vida molt dures. En esclatar la revolta de les Germanies, aquests mudèjars foren cristianitzats a la força; eren introduïts a les sèquies i eren batejats massivament amb graneres. La pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. La pacífica convivència d'ambdues comunitats era totalment fictícia; sobre els mudèjars requeia l’obligació de portar un distintiu als vestits i la prohibició d'exercir determinats oficis (mesures que molt més tard serien aplicades als jueus pels nazis).

En començar el segle XVII, cent anys després de la seua conversió forçosa al cristianisme, la població morisca continuava sent un grup marginat, amb llengua, religió i formes de vida diferents, i regit per les prescripcions de l’Alcorà i els ulemes. En un principi, l’església havia fet diversos intents per cristianitzar-los “efectivament”, arribant fins i tot a editar catecismes bilingües en castellà i àrab destinats a l’adoctrinament dels cristians nous. Però successius fracassos acabarien convencent el patriarca Joan de Ribera de la inutilitat dels esforços. Començà a barallar-se, per tant, l’opció d’expulsar-los. La societat cristiana els considerava un perill, per la seua possible entesa amb els turcs, els pirates barbarescs i els hugonots francesos. Fins i tot s’arribaren a fer propostes que avui causarien perplexitat entre la bona gent: enviar-los a Terranova, castrar-los o esclavitzar-los a les mines. En definitiva, s’optà per l’expulsió.

Les conseqüències socials i econòmiques de l’èxode morisc a les nostres comarques encara són discutides pels especialistes. L’Horta de Xàtiva, especialment la Costera de Ranes, tenia una nombrosa població morisca. L’Associació d’Amics de la Costera tenia decidit de dedicar el present número extraordinari a recordar aquells trists esdeveniments. S’ha comptat per a l’ocasió amb els treballs remesos per diversos investigadors locals que han estudiat la presència de la població musulmana a la rodalia de Xàtiva, en base a diversos i valuosos documents, i les repercussions econòmiques i demogràfiques de l’expulsió. S’han reproduït alguns d’aquests documents. Hem inclòs una recreació literària de l’antiga al-Andalus que recorre tota la seua història, des de la creació de l’emirat de Còrdova fins a la sortida dels moriscos hispans cap als ports del nord d’Àfrica i la posterior dispersió per diferents països (Marroc, Algèria, Tunis...). Finalment, hem comptat amb l’aportació d’Ernesto Garcia Lledó, que ha cedit les esplendoroses pintures que il·lustren les diferents separates de l’exemplar que teniu a les mans. Estem convençuts que aquesta contribució al quart centenari de l’exili morisc serà del vostre grat.

(extret del pròleg de Papers de la Costera nº 14)

Presentació de Papers de la Costera

2011-06-09T23:13:00.002+02:00

Commemorant un bicentenari

2011-06-04T16:05:00.004+02:00

Temps enrere, parlava en aquestes mateixes planes dels orígens italians de la família xativina Ridocci, oriünda de la província piemontesa de Verbano Cusio Ossola. (La pedagoga, pintora i escriptora Matilde Ridocci pertanyé a aquest llinatge.) Molts italians hagueren d’emigrar a partir del segle XVIII a diferents països d’Europa i Amèrica. Alguns d’aquells emigrants recalaren a terres hispàniques. És el cas dels ascendents materns de l’historiador i escriptor liberal Joaquim Lorenzo Villanueva, nascut a Xàtiva en 1757, i el seu germà Jaume, també historiador. La mare d’ambdós, Caterina Astengo, era natural de Taurani (vila que durant el segle XVIII formava part de la República de Gènova). Caterina i el seu marit, aragonès, es traslladaren a Xàtiva, on van nàixer els seus fills. Amb el temps, Joaquim Lorenzo esdevindria una de les personalitats més reeixides de l’incipient liberalisme espanyol de primeries del segle XIX.

Precisament enguany se celebra el bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per decret de les Corts de Cadis. El diputat Joaquim Lorenzo Villanueva, relacionat amb el cercle d’il·lustrats i polítics xativins que havien impulsat la renovació de l’administració municipal i la creació del Seminario Patriótico (antecessor dels actuals instituts de secundària), fou el principal impulsor d’aquell decret, promulgat el 26 de setembre de 1811, que eliminava l’oprobiosa denominació de Colonia Nueva de San Felipe. En realitat, els xativins mai no havien deixat d’utilitzar el veritable nom de la ciutat, Xàtiva. Però gràcies al diputat Villanueva i a les Corts de Cadis, el topònim històric adquirí de nou carta de natura jurídica. Joaquim Lorenzo Villanueva fou també l’ànima de dues iniciatives efímeres, la concessió del bisbat i la capitalitat provincial a la nostra ciutat. Si hagueren prosperat, aquelles iniciatives haurien canviat substancialment la realitat i la projecció de Xàtiva (amb tota seguretat, li haurien retornat l’antiga esplendor).

Joaquim Lorenzo, que havia estudiat humanitats i teologia a Oriola i València respectivament, inicià una brillant carrera com a sacerdot, professor (ensenyà filosofia i teologia als seminaris d’Oriola i Salamanca), historiador, escriptor i polític. El seu pensament evolucionà des de les idees absolutistes fins al regalisme i el liberalisme. Aquesta evolució li valgué el refús de molts col·legues i la pèrdua de diferents càrrecs eclesiàstics. Dugué a cap una intensa tasca d’escriptor, publicant nombrosos treballs sobre temes religiosos, polítics i d’història eclesiàstica. També publicà obres de poesia i oratòria, escrits autobiogràfics, articles de premsa, opuscles a través dels quals polemitzà amb intel·lectuals coetanis, traduccions i llibres de temes diversos. Va defendre la traducció de la Bíblia a les llengües vernacles. Ingressà a la Reial Acadèmia de la Llengua, com a bibliotecari, i a la Reial Acadèmia de la Història.

En començar la Guerra del Francès, fou elegit diputat per València a les Corts Extraordinàries. Marxà a Cadis i esdevingué un dels parlamentaris més actius. Gran part de la política religiosa de les Corts fou inspirada pel xativí, absolutament detestat pels reialistes. Amb Ferran VII, patí empresonament (bé que en 1820, amb l’efímera tornada del sistema constitucional, fou reintegrat a la seua canongia de Conca i ocupà novament un escó de diputat per València). En 1822, fou nomenat ambaixador davant la Santa Seu, però el papa prohibí la seua entrada als Estats Pontificis. El revifament de l’absolutisme (la invasió de la Santa Aliança i els cent mil fills de Sant Lluís) l’obligà a marxar a l’exili definitiu amb el seu germà Jaume. Els germans Villanueva embarcaren a Gibraltar i es dirigiren a Irlanda i Anglaterra. Joaquim Lorenzo visqué els seus darrers dies a Irlanda (la seua tomba es conserva al cementiri de Glasnevin, al nord de Dublín). A partir del pròxim dia 15, l’Associació d’Amics de la Costera i Levante-EMV recordaran la figura de Joaquim Lorenzo Villanueva i commemoraran, amb diverses activitats, el bicentenari de la recuperació del nom històric de la ciutat.

(publicat a Levante-EMV, el 04/06/2011)

La veu de la memòria

2011-06-03T21:26:00.002+02:00

A voltes amb la poesia

2011-05-31T23:46:00.002+02:00