Durant les cinc setmanes de vaga dels docents del sector públic, hem sentit a dir vàries vegades, a diversos portaveus de la Generalitat, que la vaga és política. ¡Al·leluia! Les nostres autoritats peperes han tornat a descobrir Amèrica. També hauran recordat que els gats miolen o la llet és blanca. Anem a veure. Les vagues han estat polítiques des que tinc memòria, especialment les convocades per treballadors dels sectors públics. Aturar la seua activitat és la millor eina de què disposen els treballadors per a millorar les seues condicions laborals. Polítiques foren les vagues generals convocades contra Suárez, Felipe González, José María Aznar, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Una vaga es pot convocar contra la patronal o contra els governs, responsables de les decisions públiques econòmiques i socials. La pressió contra un govern pretén que aquest modifique les seues polítiques, que afecten condicions laborals. Per tant està descomptat el caire polític. Més específicament, quan els treballadors d'un servei públic (ensenyament, sanitat) fan pressió a un govern —estatal o autonòmic—, estan incidint de ple en les polítiques d'aqueix govern.
Els docents i el personal de serveis de salut que fan vaga solen perseguir dos objectius, el segon clarament polític: millorar les condicions laborals i modificar els models educatiu i sanitari. Els professors valencians en vaga, per exemple, exigeixen augments salarials, però també diverses millores (més inversions en infraestructures i equipaments, disminució de ràtios, augment de plantilles, defensa del valencià...) que persegueixen la dignificació d'un servei públic essencial. Això explica que conselleria s'haja posat de cul a la paret; el model de gran part dels vaguistes xoca frontalment amb el del PP, que és partidari de la mal anomenada "llibertat educativa", és a dir, de donar prioritat a l'educació privada concertada. En canvi, la majoria sindical està a favor d'augmentar la inversió en l'educació pública, per a evitar que esdevinga un gueto, un segment marginal que només aculla alumnes d'origen social desfavorit. En realitat, l'enteniment entre les parts és difícil per cinc o sis raons. El PP considera que l'STEPV és un submarí de Compromís. Aquest sindicat representa vora el 50% dels docents sindicats. Un autèntic malson per a la dreta.
L'STEPV s'oposà frontalment a la Llei de Llibertat Educativa que impulsà José Antonio Rovira quan era conseller d'Educació. Des de llavors, no dissimula la seua aversió contra els dirigents del sindicat d'àmbit estrictament valencià. L'actual consellera, Carmen Ortí, no té cap marge de maniobra en matèria econòmica; els diners depenen de Rovira, que ara és conseller d'Hisenda. Invertir en millorar serveis públics exigeix ingressos fiscals suficients, però el PP és partidari de reduccions dràstiques d'impostos, sobretot als més rics, i ha rebutjat l'oferta de finançament autonòmic presentada pel govern central que implicaria 3669 milions d'euros addicionals per a la Generalitat. Com ja s'ha dit adés, el PP propugna el model neoliberal, la privatització de tots els serveis públics. I la cirereta del pastís és la llengua. La dreta i la ultradreta no en volen saber res. Desitjarien que el valencià esdevingués una relíquia merament folklòrica. PP i Vox són enemics aferrissats de la nostra llengua. Per tant, el xoc de trens estava garantit. Conselleria s'ha dedicat a dilatar en el temps la negociació amb els sindicats, per a provocar el cansament dels docents en vaga.
També ha fet servir l'estratègia de dividir i desprestigiar el professorat —amb escàs èxit, perquè la vaga ha comptat amb un enorme suport social. Arran de l'agressió d'un policia a una mestra jubilada que es manifestava pacíficament, el president Pérez Llorca declarà que estava en contra de totes les violències, donant a entendre que els vaguistes són violents. ¡Això sí és fer política de la dolenta! Caldria recordar-li al president coses elementals. Les manifestacions i les vagues, que compten amb empar constitucional, impliquen per definició alguna dosi de coerció: s'entrebanca el trànsit rodat, s'atura la producció o la prestació d'un servei... Però això no pot confondre's amb violència. Sense certa coerció, els drets a fer vaga o a manifestar-se no tindrien sentit. També les patronals o els governs coaccionen sovint els treballadors per a impedir-los d'exercir els seus drets. La vaga i les manifestacions del professorat valencià han estat absolutament pacífiques i han comptat amb enorme suport de les famílies afectades. ¿Que han tingut un caràcter polític, a més de laboral? I tant. L'exercici de drets —d'expressió, de manifestació— sempre és polític.
Els docents i el personal de serveis de salut que fan vaga solen perseguir dos objectius, el segon clarament polític: millorar les condicions laborals i modificar els models educatiu i sanitari. Els professors valencians en vaga, per exemple, exigeixen augments salarials, però també diverses millores (més inversions en infraestructures i equipaments, disminució de ràtios, augment de plantilles, defensa del valencià...) que persegueixen la dignificació d'un servei públic essencial. Això explica que conselleria s'haja posat de cul a la paret; el model de gran part dels vaguistes xoca frontalment amb el del PP, que és partidari de la mal anomenada "llibertat educativa", és a dir, de donar prioritat a l'educació privada concertada. En canvi, la majoria sindical està a favor d'augmentar la inversió en l'educació pública, per a evitar que esdevinga un gueto, un segment marginal que només aculla alumnes d'origen social desfavorit. En realitat, l'enteniment entre les parts és difícil per cinc o sis raons. El PP considera que l'STEPV és un submarí de Compromís. Aquest sindicat representa vora el 50% dels docents sindicats. Un autèntic malson per a la dreta.
L'STEPV s'oposà frontalment a la Llei de Llibertat Educativa que impulsà José Antonio Rovira quan era conseller d'Educació. Des de llavors, no dissimula la seua aversió contra els dirigents del sindicat d'àmbit estrictament valencià. L'actual consellera, Carmen Ortí, no té cap marge de maniobra en matèria econòmica; els diners depenen de Rovira, que ara és conseller d'Hisenda. Invertir en millorar serveis públics exigeix ingressos fiscals suficients, però el PP és partidari de reduccions dràstiques d'impostos, sobretot als més rics, i ha rebutjat l'oferta de finançament autonòmic presentada pel govern central que implicaria 3669 milions d'euros addicionals per a la Generalitat. Com ja s'ha dit adés, el PP propugna el model neoliberal, la privatització de tots els serveis públics. I la cirereta del pastís és la llengua. La dreta i la ultradreta no en volen saber res. Desitjarien que el valencià esdevingués una relíquia merament folklòrica. PP i Vox són enemics aferrissats de la nostra llengua. Per tant, el xoc de trens estava garantit. Conselleria s'ha dedicat a dilatar en el temps la negociació amb els sindicats, per a provocar el cansament dels docents en vaga.
També ha fet servir l'estratègia de dividir i desprestigiar el professorat —amb escàs èxit, perquè la vaga ha comptat amb un enorme suport social. Arran de l'agressió d'un policia a una mestra jubilada que es manifestava pacíficament, el president Pérez Llorca declarà que estava en contra de totes les violències, donant a entendre que els vaguistes són violents. ¡Això sí és fer política de la dolenta! Caldria recordar-li al president coses elementals. Les manifestacions i les vagues, que compten amb empar constitucional, impliquen per definició alguna dosi de coerció: s'entrebanca el trànsit rodat, s'atura la producció o la prestació d'un servei... Però això no pot confondre's amb violència. Sense certa coerció, els drets a fer vaga o a manifestar-se no tindrien sentit. També les patronals o els governs coaccionen sovint els treballadors per a impedir-los d'exercir els seus drets. La vaga i les manifestacions del professorat valencià han estat absolutament pacífiques i han comptat amb enorme suport de les famílies afectades. ¿Que han tingut un caràcter polític, a més de laboral? I tant. L'exercici de drets —d'expressió, de manifestació— sempre és polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada