dimarts, 28 de març de 2017

Afers desempolsats

Aquests dies s'ha descobert Amèrica per enèsima vegada. Diferents mitjans de comunicació han anat desempolsant assumptes molt antics i oferint-los a lectors i oients com si foren primícies informatives. En aquesta tasca de donar al públic gènere de segona mà s'ha distingit el mitjà digital de l'ínclit Eduardo Inda. De sobte, sembla com si hagueren estat descoberts per primera vegada els orígens tèrbols de la fortuna personal del rei emèrit, Juan Carlos, i les seues contínues infidelitats matrimonials —enamoriscaments i aventures sexuals. Ja es tenien notícies d'una i d'altra cosa des de fa temps. Jo vaig llegir en 2009 el llibre Hasta la coronilla; autopsia de los Borbones (2008), del periodista Iñaki Errazkin. S'hi enumeren minuciosament totes les dones —algunes, ben conegudes— que han passat per la vida del Borbó. És més: el monarca jubilat tindria més fills a banda dels reconeguts oficialment.

En realitat, tot açò no és nou. Des d'abans de Fernando VII, molts avantpassats de Juan Carlos han caigut en els mateixos pecats del piu. Errazkin ho conta també al seu llibre. Sang borbònica, en queda poca a la casa reial. I si llancem la mirada enrere, veurem que la conducta libidinosa de monarques i clergues ha estat molt habitual. Hi ha bibliografia sobre el tema. En l'obra de José Ignacio de Arana Grandes, Polvos de la Historia (Espasa), s'esbossen les relliscades sexuals d'alguns personatges de la reialesa i d'altres figures insignes del devenir històric. Una de les tesis que defensa el llibre és que la fogositat insaciable de Margarida d'Habsburg (1480-1530), germana de Felip el Formós, matà l'hereu de les corones d'Aragó i Castella, l'infant Joan (1478-1497), que no gaudia precisament d'una salut de ferro. I, com ja s'ha dit, no tots els protagonistes d'aquests episodis són de sang reial.


El clergat també ocupa un lloc prominent a les cròniques d'Arana. El seu llibre narra uns fets esdevinguts en el convent madrileny de Sant Plàcid al segle XVII. Francisco García Calderón, sacerdot confessor del convent, fou condemnat pel Tribunal de la Inquisició a pena de reclusió perpètua i diverses humiliacions públiques després de saber-se que havia mantingut relacions sexuals amb la priora, sor Teresa, i més d'una vintena de monges, valent-se d'un enginyós exercici d'exorcisme. Així mateix, Arana se'n fa ressò del sadomasoquisme practicat per frares i rectors que el presentaven com la penitència que havien de complir les seues víctimes pels pecats que contaven en les seues confessions. Aquests fets han estat recollits per la historiadora María Elena Sánchez en el seu llibre Flagelantes licenciosos y beatas consentidoras (1979). Les notícies d'abusos sexuals que encara cometen alguns religiosos vénen de lluny.

dissabte, 25 de març de 2017

Proposta amb polèmica

El projecte de Centre d'Art i Arqueologia que l'empresa tecnològica INELCOM vol construir a Xàtiva, entre les muralles de llevant i la Penya Roja, és la mena d'assumpte que divideix les posicions de manera irreconciliable tan aviat com transcendeix a l'opinió pública. S'entra en el territori del blanc o negre, sense possibilitats per al gris. L'anunci d'INELCOM només suscita l'acord en un punt: el benefici que podria reportar a la nostra ciutat la creació d'un museu d'art contemporani. Però el seu hipotètic emplaçament ja ha aixecat polseguera. Res de nou. La gent de la meua generació recordarà l'enrenou que alçà la construcció del Centre Georges Pompidou a París. L'edifici, projectat per Renzo Piano i Richard Rogers, fou inaugurat en 1977. Es tracta d'un dels exemples més coneguts d'arquitectura high-tech. El seu aspecte industrial, amb tots els elements estructurals i funcionals —les escales i els conductes d'aigua, aire i electricitat, pintats de colors cridaners— visibles des de l'exterior, fou la causa de totes les discussions.

La gent el batejà aviat. "Fontaneria", li deien. Els crítics lamentaven l'impacte que produïa en el seu entorn, on proliferen edificis amb mansardes bastits a finals del segle XIX, els estils dels quals són sobretot l'historicista i el modernista, amb algunes influències més antigues. Malgrat les polèmiques, la gent s'acostumà a la nova construcció. Ara, el Pompidou és molt popular, un dels monuments més visitats de França —rep vora sis milions de persones a l'any—, i ha dinamitzat la vida social i econòmica d'un districte parisenc força deprimit abans de contruir-se el museu. I sense sortir de París, també la Piràmid del Louvre alçà contestació. Més a prop de casa, tenim un exemple d'arquitectura moderna emplaçada en un entorn amb construccions molt antigues. Enric Miralles —ja traspassat— i Carme Pinòs projectaren l'Escola Llar de Morella, edifici format per vàries plataformes que s'adapten a la falda del turó del castell. Aquest edifici fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arquitectura concedit pel Ministeri de Cultura.


Enric Miralles també dissenyà, junt amb la seua segona esposa, Benedetta Tagliabue, l'edifici que alberga el Parlament d'Escòcia. ¡Altre projecte polèmic! El parlament es troba a la vora del nucli històric d'Edimburg, en un extrem de la Royal Mile, junt a Holyrood —antiga abadia i actual residència escocesa de la reina— i sota els monuments neoclàssics de Calton Hill. En el fons de totes aquestes polèmiques hi ha un gran desconeixement de l'evolució de l'arquitectura. Els estils que s'han anat succeint al llarg de la història —el romànic, el gòtic, els diferents classicismes, l'historicisme, el modernisme—, sempre han compartit espais urbans. Sovint, estan presents en un mateix edifici —en nombroses edglésies, posem per cas, conviuen el gòtic i el barroc. Al sud d'Europa, moltes ciutats conserven també construccions grecoromanes i musulmanes. Però algunes persones no volen de cap manera que les generacions futures puguen contemplar, en els nuclis històrics, mostres de l'arquitectura dels segles XX i XXI. Prefereixen els pastiches.

Volen preservar conjunts fossilitzats en el segle XIX, una mena de parcs temàtics. De moment, en la polèmica que ja comença a suscitar el projecte d'INELCOM hem sentit sobretot les opinions de dos partits, PP i Ciudadanos, que donen suport a la idea del propietari de Montsant, i les dels detractors, persones i col·lectius que no volen que es toque ni un sol esbarzer de la Serra del Castell. M'agradaria saber si uns i altres coneixen la Col·lecció Inelcom d'Art Contemporani, si han visitat l'edifici que l'alberga, el centre de recerca de l'empresa en Pozuelo de Alarcón. Hom podria estar parlant sense coneixement de causa. Caldria aclarir si la col·lecció és realment interessant o no. D'això, però, ningú no diu ni pruna. Les veus crítiques, a més d'arguments raonables, fan servir recursos dubtosos: suposicions no confirmades, afirmacions que potser no s'ajusten a la veritat, valoració d'intencions. ¿Quina representativitat tenen els col·lectius que rebutgen construir el museu als peus de la Penya Roja? A hores d'ara, això és una incògnita.

dijous, 23 de març de 2017

Aparença de progressisme

Durant un temps, rebia contínuament correus elctrònics d'amics i coneguts que em posaven al corrent de tal i tal assumpte de gran transcendència. Les comunicacions solien portar la següent postil·la final: «Remet aquest missatge a deu persones. Si tots i totes fan igual, en pocs dies serem centenars de milers, o milions, els qui l'haurem llegit.» Actualment, aquestes cobles ja no circulen per correu electrònic. Ara, han emigrat a WhatsApp. Aquest programa de missatgeria instantània és molt útil per a segons quines coses, però també pot resultar carregós si els seus usuaris es dediquen a enviar als amics tota mena de bajanades. El meu mòbil xiula a tothora. He pensat, més d'una vegada, a desinstal·lar l'aplicació; m'aclapara la quantitat d'avisos, gracietes, acudits, memes, imatges, vídeos, informació dubtosa i remors que m'envien familiars, amics i coneguts. ¿Com és possible que tinguen temps per a remetre tants missatges? ¿Estaran ociosos o és que disposen de lleure en abundància? En fi, finalment no desinstal·le WhatsApp.

M'és útil per a estar comunicat sobre assumptes d'interès —cites i convocatòries, posem per cas, dels col·lectius als quals pertanc. A canvi, he de continuar rebent tota mena de bajanades. Dies enrere, m'arribà una petició de firma per a demanar que siga suprimit l'impost de successions. Me l'enviava una persona suposadament progressista. Deu ignorar que l'herència és un dels pilars del sistema, una de les eines més eficaces per a la reproducció del capitalisme. En tot cas, allò més assenyat seria demanar que s'establisquen trams en l'impost (les herències més minses n'haurien d'estar exemptes). Hi ha molta gent que només hereta el pis dels seus pares i uns petits estalvis (amb sort, l'herència també pot incloure un segon habitatge), bens que sovint s'han de compartir entre germans. Altres vegades s'hereta també un xicotet negoci familiar. Tots aquests casos (i no parlem d'aquells llegats que s'han de rebutjar per estar carregats de deutes) no poden rebre el mateix tractament fiscal que les grans fortunes. Però la petició no distingia.

També he rebut diversos missatges islamòfobs. En un s'anunciava —quina sorpresa— que algunes comunitats musulmanes volen donar classes de la seua religió als col·legis públics. El remitent, militant d'un partit d'esquerres, deu ignorar que la legislació vigent permet que es donen classes de les diverses religions —també de la musulmana— als centres públics. En tot cas, s'hauria de reivindicar la idea de Condorcet: la religió —fins i tot la catòlica—, ¡en casa de cadascú! En altre missatge de WhatsApp s'advocava per la il·legalització d'un suposat partit musulmà, Partido Renacimiento y Unión de España, liderat per Mustafà Bakkach, un periodista d'origen marroquí que residí molts anys a Granada, on donava classes d'àrab. Aquest segon missatge islamòfob advertia sobre una imminent islamització d'Espanya. També l'enviava una persona d'esquerres, cosa que donava aparença de progressisme a la seua tramesa. La informació, treta del diari ABC, era antiga —de fet, el senyor Bakkach morí en 2011— i obviava una cosa elemental: una formació política només pot ser il·legalitzada si incompleix allò establert a la Llei Orgànica de Partits.

És més: formacions españolas y mucho españolas no dissimulen la seua voluntat de propiciar legislacions conformes a la moral catòlica. Per tant, els progressistes haurien de demanar a tots els partits que respecten l'aconfessionalitat de l'Estat. També he rebut missatges que demanen una reforma de la llei electoral per a reduir el número de diputats als parlaments central i autonòmics. Açò ja circulà massivament per Internet poc abans que la senyora María Dolores de Cospedal ho apliqués en Castella-la Manxa. ¿Resultat? Pèrdua de proporcionalitat a les institucions. Els partits menuts queden infrarepresentats o fora dels parlaments. La proposta, amb ínfules d'esquerranisme, perjudicava sobretot a Esquerra Unida. L´últim missatge dubtós per WhatsApp m'informa que totes les forces de seguretat es troben en nivell 5 d'alerta antiterrorista, la qual cosa ja han desmentit el ministre de l'Interior i diversos portaveus policials (de fet, molts policies creuen que el nivell 4 vigent és una mica exagerat; n'hi hauria prou amb el nivell 3).

Caldria demanar a les persones progressistes que valoren la veracitat i el biaix ideològic d'allò que envien per WhatsApp als seus amics i coneguts; coses que semblen molt progressistes a primera vista acaben fent-li el joc a la dreta reaccionària. (De pas, la disminució de missatges electrònics esdevindria un veritable alleujament; el temps és, com tothom sap, un bé escàs i n'he de perdre molt esborrant la morralla que va saturant a poc a poc la memoria del meu dispositiu cel·lular.) En les xarxes socials, jo sempre aplique les mateixes normes: llegir atentament allò que m'arriba; comprovar si les informacions enviades són fiables, perquè citen les fonts d'on trauen les dades; esborrar immediatament els continguts equivocats, ingenus, contraproduents o de dubtós biaix ideològic; no rebotar els missatges que manquen d'emissor identificable i solvent (rebutjar els anònims sense més contemplacions). Si tothom seguís aquestes normes, les notícies falses, els rumors, el soroll i les intoxicacions no podrien prosperar.

dissabte, 18 de març de 2017

Albaida en terres jordanes

El mes passat, vaig viatjar a Jordània. El Regne Haiximita depara moltes sorpreses. Tothom sol associar Jordània amb Petra, però el país àrab compta amb altres tresors. A Umm Qays i Jarash es poden visitar les ruïnes de les antigues Gadara i Gerasa, colònies romanes que pertangueren a la Decàpolis. (La capital del país, ‘Ammān, l'antiga Filadèlfia grega, també formà part d'aquella lliga de ciutats.) Les restes arqueològiques són espectaculars. Gerasa conserva quatre arcs de triomf, una plaça ovalada, el cardo maximus, dos decumani, dos teatres, hipòdrom, un macellum (mercat), temples dedicats a Zeus i Àrtemis, un nimfeu, dos banys i una col·lecció d'antigues esglésies bizantines. Des de Gadara es pot contemplar el llac de Tiberíades, o mar de Galilea, i el mont Hermon, on es troben les fonts del riu Jordà. ‘Ammān també conserva un teatre romà, restes de l'antiga acròpolis i una mesquita d'època omeia. En realitat, Jordània és "terra santa". Si les fronteres amb Israel no existiren, Palestina i Transjordània serien un tot indivisible.

Crist fou batejat per Joan el Baptista a la vora oriental del Jordà. El visitant del Regne Haiximita pot resseguir l'itinerari dels israelites que fugiren d'Egipte i marxaren cap a la Terra Promesa. La peripècia bíblica es narra a l'Èxode, segon llibre del Pentateuc. Els jueus travessaren el Sinaí i la mar Roja (la ciutat jordana d'Àqaba està a les seues vores) i pelegrinaren cap al nord a través del desert de Wadi Araba. Conqueriren la Transjordània. El mont Hor, on morí Aaró, està molt a prop de Petra. També es pot pujar al mont Nebo. Moisès contemplà des d'aquest cim, abans de morir, la terra de Canaan. (En dies molt clars, hom pot albirar la mar Morta, Cisjordània —amb la ciutat de Jericó i la vall del Jordà— i Jerusalem.) Seria Josuè qui emprendria la conquesta de Palestina. Al lloc en què suposadament fou soterrat Moisès hi ha un museu i un temple que conserven uns magnífics mosaics bizantins. Tot el conjunt està a cura d'una comunitat de frares franciscans. (A Jordània, també hi ha presència de cristians catòlics i, sobretot, ortodoxos.)

Els castells, bastits per romans, croats i àrabs, constitueixen altre atractiu per al turista. Qusayr ʽAmra, construcció d'època omeia, mostra unes estranyes pintures figuratives (els musulmans no solen representar figures animals o humanes). El castell d'al-Àzraq fou base d'operacions de Thomas Edward Lawrence durant la revolta àrab contra l'Imperi Otomà. El desert de Wadi Rum, molt a prop de la mar Roja, també està relacionat amb l'agent britànic; en 1962, hi fou rodada la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, dirigida per David Lean. Els principals personatges foren interpretats per Peter O'Toole, Omar Sharif, Anthony Quinn i Alec Guinness. Escabussar-se en les aigües cristal·lines del golf d'Àqaba i prendre un bany a la mar Morta són altres al·licients del viatge. Però l'indret més magnètic de Jordània és, sens cap dubte, Petra, la capital dels nabateus, la ciutat roja, una de les meravelles del món antic. Hi destaquen les construccions excavades a la roca, com el Tresor, les tombes reials, el Monestir o Dayr i el teatre romà. El Siq, un estret congost entre parets verticals altíssimes, mena fins a la façana del Tresor (al-Khazneh).

El lloc impressiona, sobretot per la vesprada, quan molts turistes l'han abandonat. (Per causa de la guerra a Síria i d'un recent tiroteig davant el castell d'al-Karak, el nombre de visites a Jordània ha minvat dràsticament.) A quatre quilòmetres de la capital nabatea es troba la "Petita Petra". Poquíssima gent visita aquesta rèplica en miniatura de la germana gran. Els beduïns l'anomenen Siq al-Barid. Acostar-nos-hi ens procurà la darrera sorpresa: està situada en una contrada que es diu al-Baydā. Els seus penya-segats són blanquinosos, en contraposició al rogenc fosc i violaci que acoloreix les parets rocoses de Petra. Ben a prop de Xàtiva, tenim l'Albaida autòctona, el municipi que dóna nom a la nostra comarca veïna i al riu que penetra en la Costera per l'Estret de les Aigües. L'expressió àrab al-bayḍā (la blanca) fa referència al color blanc de les terres argiloses que volten la vila on van nàixer els artistes Josep Segrelles i Monjalés. ¡De l'Albaida valenciana a l'Albaida jordana! (Hi ha altres poblacions amb el mateix topònim en alguns països musulmans: Iran, Iemen, Síria, Líbia.) Com diu l'expressió popular, ¡el món és un mocador!













(publicat a Levante-EMV, el 18/03/2017)

dimecres, 15 de març de 2017

Contestador de l’hospital psiquiàtric

Gràcies per telefonar a l'Institut de Salut Mental, l’organització més sana per als seus moments de bogeria. Si vostè és obsessiu compulsiu, prema repetidament el número 1. Si és dependent, demane a algú que prema el número 2. Si té múltiples personalitats, prema el 3, el 4, el 5 i el 6. Si vostè és paranoic, com que nosaltres ja sabem qui és, sabem què fa i què vol, espere en línia mentre localitzem la seua telefonada. Si pateix al·lucinacions, prema el número 7 en el telèfon gegant de colors que vostè —i només vostè— veu a la seua dreta. Si és esquizofrènic, pare atentament l'orella; una veueta interior li indicarà quin número ha de prémer. Si és vostè depressiu, no importa quin número marque; res no aconseguirà traure'l de la seua situació lamentable. Si pateix d'indecisió, deixe el seu missatge després d'escoltar el to, o abans del to, o després del to, o durant el to... En tot cas, espere el to. Si té vostè l'autoestima baixa, penge, per favor. Tots els nostres operadors estan atenent persones amb problemes més importants que el de vostè. Ara bé, si la causa de la seua crisi és que votà Mariano Rajoy, ¡es fot i penja! Ací atenem bojos, no badocs!

dilluns, 13 de març de 2017

Connexió amb el més enllà


Com que no li era possible d'establir connexió des de l'interior del recinte sagrat,
prova d'aconseguir millor comunicació en la porta del temple.

dijous, 9 de març de 2017

Mocador al cap


Ara sovintegen les polèmiques sobre el vel de les dones musulmanes. Molta gent no ho sap, però hi hagué un temps en què estava mal vist a l'Europa cristiana que una dona ensenyés el monyo. Les fèmines havien de dur, per tant, un barret o un mocador al cap. Com que molts protestants eren iconoclastes, la producció pictòrica de tema religiós minvà als països europeus on havia triomfat la Reforma. Durant els segles XVI i XVII hi foren més populars la natura morta, el paisatge i la pintura de gènere. Proliferà el retrat, individual o col·lectiu, i les escenes quotidianes a l'aire lliure i en interiors, tant dels habitatges burgesos com de les seus dels gremis i les milícies cíviques. Frans Hals, Vermeer o Rembrandt sobresortiren en l'època. En aquestes pintures apareixen moltes dones amb mocadors al cap.

diumenge, 5 de març de 2017

L’infern

Es troben Rajoy, Merkel i la reina d’Anglaterra a l’infern. Merkel demana permís al diable per a fer una trucada a Alemanya, perquè vol saber com està el país després de la seua partida. El diable li concedeix el permís i Merkel parla durant dos minuts. Al penjar, el dimoni informa que el cost de la trucada són tres milions d’euros. Merkel els paga. Llavors, la reina d’Anglaterra també vol fer una trucada. Després de parlar cinc minuts, el diable li passa un compte de deu milions de lliures. En fi, Rajoy no va a ser menys. Demana permís per a trucar. Vol saber com està la pell de brau. Parla durant tres hores. Quan penja, Lucífer li diu que la trucada ha costat vint-i-cinc cèntims. Mariano es queda bocabadat. Com que el cost de les trucades de les dues dones havia estat tan elevat, pregunta per què és tan barat cridar a Espanya. El diable li contesta: «Mira, barbut, atesos els retalls als hospitals públics, la quantitat de parats, els problemes educatius, la Gürtel, l’emigració del jovent, la falta de justícia, la impunitat i la corrupció dels polítics, la llei mordassa, el desgovern, les manipulacions, el cas Bárcenas, les mentides, el rescat de Bankia, els acudits d’Esperanza Aguirre, els desnonaments, Soraya, Cospedal, Aznar, FAES, les aventures del rei emèrit, la llibertat sense fiança de Rato i Urdangarín... Espanya és un infern. I d’infern a infern, la trucada és local. ¡Només cobrem l’establiment de trucada!»

dissabte, 4 de març de 2017

Cosins germans

Que llur identitat cultural és una gran desconeguda no constitueix cap novetat per als valencians més lúcids. Ho vaig poder comprovar el passat dia 7 de febrer. Invitats per un grup de socis, un amic meu i jo vam estar aquell dia a l'Ateneu Barcelonès, institució fundada en 1860. La seua seu és el Palau Savassona, emplaçat al carrer de la Canuda, a escassos metres de la Rambla de Canaletes. Entre les personalitats més il·lustres que n'han ocupat la presidència destaquen Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè o Heribert Barrera. Actualment, la institució és presidida per l'historiador Jordi Casassas. El motiu de la nostra estada a l'Ateneu Barcelonès era pronunciar-hi sengles xerrades, titulades genèricament "País Valencià, aqueix desconegut", i participar al col·loqui posterior. Impressiona molt seure en les poltrones d'una institució més que centenària per a dirigir-se a un auditori format per persones que estimen la cultura comuna. Tanmateix, vam descobrir que els nostres oients tenien un coneixement molt superficial dels valencians.





Ja sabíem que el nostre país projecta cap a l'exterior una gran quantitat de tòpics: la paella, les falles, el sol... En realitat, hi ha un enorme desconeixement sobre la nostra realitat lingüística, la nostra geografia, la nostra història i el nostre patrimoni. Però constatar que també som uns grans desconeguts per als nostres germans —o cosins, no sé— de Catalunya causa estupefacció. Recorde una anècdota succeïda en un viatge per la Rioja. Uns quants valencians esperàvem que s’obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major també esperava assegut en un pedrís. En sentir-nos parlar la nostra llengua, preguntà: ¿Qué, catalanes? Un viatger li contestà: No. ¡Valencianos! L’home féu: ¡Bueno, primos hermanos! La nostra dreta blavera, conscient que la llengua és un lligam molt fort que podria unir totes les contrades de parla catalana —o valenciana, tant se val— s'ha dedicat des de la Transició a fomentar la divisió i el particularisme lingüístics. Sense anar massa lluny, en gener, el grup popular presentà a les Corts Valencianes una proposició no de llei que definia català i valencià com a llengües totalment distintes.

De fet, açò de la divisió lingüística ja és un clàssic dels peperos quan vénen eleccions o quan les enquestes els donen uns índexs de popularitat molt baixos. La realitat és que molts valencians —potser, més de la meitat— no comparteixen aquestes tesis, tenen molt clara la unitat de la llengua. Si la majoria social valenciana pensés altrament, l'estratègia de les hosts peperes seria sobrera. És més, com el valencianisme polític ha assolit, per fi, en les darreres cites electorals, una presència institucional insospitada, el nerviosisme s'ha instal·lat entre la gent del PP. Però molts cosins catalans es pensen que d'Ulldecona en avall tots som anticatalans. Els valencians tenim una història desconeguda. Quan es diu que som tous, s'oblida que, en èpoques passades, donàrem mostres de caràcter indòcil. (Recordem la resistència dels xativins en 1707.) Molts catalans ignoren qui fou Jaume d'Urgell i on està soterrat. Personatges de transcendència universal, com els Borja, han estat silenciats o desprestigiats amb llegendes negres.

Els forans solen tenir una idea molt superficial del nostre país. Se'n sap ben poc dels territoris de l'interior valencià. S'ignora que viles i ciutats com Morella, Xàtiva i Oriola —i encara moltes altres poblacions— compten amb un enorme patrimoni històric i artístic. Es desconeixen els nostres paratges naturals: el Pou Clar, l'Estret de les Aigües i Cova Negra, la serra de Mariola... Compartim amb els nostres veïns del nord problemes d'infraestructures; hauríem de tenir un eix mediterrani que no existeix. També compartim problemes de finançament autonòmic. Tenim moltes coses en comú. En general, predomina allò que ens uneix sobre allò que ens separa. És incomprensible que una part minoritària dels valencians —especialment la dreta política i els seus acòlits— no vulga saber res dels catalans. Però també és incomprensible que molts catalans ignoren olímpicament el País Valencià. Les dades indiquen que les visites de turistes catalans són ínfimes. Amb raó diuen que les fronteres més impenetrables són les mentals.

(publicat a Levante-EMV, el 04/03/2017)