dissabte, 4 de març de 2017

Cosins germans

Que llur identitat cultural és una gran desconeguda no constitueix cap novetat per als valencians més lúcids. Ho vaig poder comprovar el passat dia 7 de febrer. Invitats per un grup de socis, un amic meu i jo vam estar aquell dia a l'Ateneu Barcelonès, institució fundada en 1860. La seua seu és el Palau Savassona, emplaçat al carrer de la Canuda, a escassos metres de la Rambla de Canaletes. Entre les personalitats més il·lustres que n'han ocupat la presidència destaquen Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè o Heribert Barrera. Actualment, la institució és presidida per l'historiador Jordi Casassas. El motiu de la nostra estada a l'Ateneu Barcelonès era pronunciar-hi sengles xerrades, titulades genèricament "País Valencià, aqueix desconegut", i participar al col·loqui posterior. Impressiona molt seure en les poltrones d'una institució més que centenària per a dirigir-se a un auditori format per persones que estimen la cultura comuna. Tanmateix, vam descobrir que els nostres oients tenien un coneixement molt superficial dels valencians.





Ja sabíem que el nostre país projecta cap a l'exterior una gran quantitat de tòpics: la paella, les falles, el sol... En realitat, hi ha un enorme desconeixement sobre la nostra realitat lingüística, la nostra geografia, la nostra història i el nostre patrimoni. Però constatar que també som uns grans desconeguts per als nostres germans —o cosins, no sé— de Catalunya causa estupefacció. Recorde una anècdota succeïda en un viatge per la Rioja. Uns quants valencians esperàvem que s’obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major també esperava assegut en un pedrís. En sentir-nos parlar la nostra llengua, preguntà: ¿Qué, catalanes? Un viatger li contestà: No. ¡Valencianos! L’home féu: ¡Bueno, primos hermanos! La nostra dreta blavera, conscient que la llengua és un lligam molt fort que podria unir totes les contrades de parla catalana —o valenciana, tant se val— s'ha dedicat des de la Transició a fomentar la divisió i el particularisme lingüístics. Sense anar massa lluny, en gener, el grup popular presentà a les Corts Valencianes una proposició no de llei que definia català i valencià com a llengües totalment distintes.

De fet, açò de la divisió lingüística ja és un clàssic dels peperos quan vénen eleccions o quan les enquestes els donen uns índexs de popularitat molt baixos. La realitat és que molts valencians —potser, més de la meitat— no comparteixen aquestes tesis, tenen molt clara la unitat de la llengua. Si la majoria social valenciana pensés altrament, l'estratègia de les hosts peperes seria sobrera. És més, com el valencianisme polític ha assolit, per fi, en les darreres cites electorals, una presència institucional insospitada, el nerviosisme s'ha instal·lat entre la gent del PP. Però molts cosins catalans es pensen que d'Ulldecona en avall tots som anticatalans. Els valencians tenim una història desconeguda. Quan es diu que som tous, s'oblida que, en èpoques passades, donàrem mostres de caràcter indòcil. (Recordem la resistència dels xativins en 1707.) Molts catalans ignoren qui fou Jaume d'Urgell i on està soterrat. Personatges de transcendència universal, com els Borja, han estat silenciats o desprestigiats amb llegendes negres.

Els forans solen tenir una idea molt superficial del nostre país. Se'n sap ben poc dels territoris de l'interior valencià. S'ignora que viles i ciutats com Morella, Xàtiva i Oriola —i encara moltes altres poblacions— compten amb un enorme patrimoni històric i artístic. Es desconeixen els nostres paratges naturals: el Pou Clar, l'Estret de les Aigües i Cova Negra, la serra de Mariola... Compartim amb els nostres veïns del nord problemes d'infraestructures; hauríem de tenir un eix mediterrani que no existeix. També compartim problemes de finançament autonòmic. Tenim moltes coses en comú. En general, predomina allò que ens uneix sobre allò que ens separa. És incomprensible que una part minoritària dels valencians —especialment la dreta política i els seus acòlits— no vulga saber res dels catalans. Però també és incomprensible que molts catalans ignoren olímpicament el País Valencià. Les dades indiquen que les visites de turistes catalans són ínfimes. Amb raó diuen que les fronteres més impenetrables són les mentals.

(publicat a Levante-EMV, el 04/03/2017)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

felicitaciones por el artículo. JMBM

Ximo ha dit...

Gràcies, JMBM.