dimecres, 30 de novembre del 2016

L'orgue de Sant Feliu



A finals dels anys vuitanta del segle passat, a un grup de xativins, encapçalats per Salvador Laguía i l'empresari Joan Juan Barberà —aleshores president de l'Associació d'Amics de la Costera—, se li acudí una magnífica idea: dotar Sant Feliu d'un orgue. Es pensà en el mestre orguener Juan Bautista Díaz, Batiste. Com que la construcció de l'orgue costava prou diners, un dels impulsors, Joan Juan, féu gestions encaminades a trobar empresaris locals que volgueren col·laborar econòmicament en el projecte. L'Ajuntament de l'època, governat pel PSOE, també hi col·laborà. A finals de 1991, l'orgue ja estava enllestit. Se celebrà el concert inaugural el 8 de desembre d'aquell any. (Som a punt de clebrar, per tant, el vint-i-cinc aniversari de l'orgue.) Des de llavors, l'instrument, propietat municipal, està instal·lat en dipòsit a l'església medieval xativina. Ha sonat en nombrosos concerts, en solitari i acompanyant altres instruments. L'Associació d'Amics de la Costera l'ha fet servir, més d'una vegada, en els seus cicles de música antiga. Malauradament, algunes de les persones que materialitzaren la idea ja no són entre nosaltres —el mateix Batiste traspassà en febrer de 2014, víctima d'un accident de trànsit. L'orgue ha esdevingut, però, un element característic de la bellíssima església de Sant Feliu.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Dins i fora


Llum i ombres, interior i exterior, entrefoscor dins i claredat fora, blanc i negre,
quiosc vidrat i mar oberta, primer pla i pla general...   

dissabte, 26 de novembre del 2016

Ainhoa

Divendres vinent se celebrarà a la discoteca Kulture Club un festival solidari a favor d'Ainhoa, una xiqueta que pateix una malaltia molt rara, la síndrome de Rett, un trastorn generalitzat del desenvolupament que afecta sobretot les nenes. Consisteix en una desacceleració del creixement cranial, a partir dels cinc mesos de vida, que provoca un deteriorament psicomotor progressiu, autisme i pèrdua del llenguatge. En essència, és una patologia neurològica. Segons els estudis científics, l'origen de la síndrome és la mutació d'un gen. El mal afecta una de cada deu mil xiquetes. Al conjunt de l'Estat espanyol pot haver-hi, per tant, unes dos mil afectades. Quan naix, una nena amb trastorn de Rett sembla normal. A poc a poc, però, comencça a manifestar-se la simptomatologia: manca d'autonomia, absència de parla, impossibilitat de fer servir mans o cames, escoliosi, autisme... Moltes xiquetes afectades tarden a ser diagnosticades. És el cas d'Ainhoa. Per als pares, assabentar-se de les causes del retard de la filla esdevé un drama.

S'ha de tenir present que no existeix remei per a la síndrome de Rett. Només es pot aspirar a pal·liar-ne els símptomes. Les malaltes reben teràpies per a retardar la progressió de la discapacitat motriu i per a millorar la capacitat de comunicació. (També es poden subministrar fàrmacs que contraresten els trastorns motors.) Ainhoa ha rebut assistència, clínica i educativa, de l'administració pública valenciana. Però les nenes amb síndrome de Rett requereixen atenció les vint-i-quatre hores del dia. Els seus pares proporcionen a Ainhoa tota mena de tractaments complementaris (hipoteràpia, teràpies ocupacional, sensorial i cognitiva, natació...). La nena rep fins i tot assistència domiciliària. Les persones interessades se'n faran una idea si entren al compte de Facebook Ainhoa, tu sonrisa, nuestro RETTo. Els seus pares intenten que la xiqueta acudisca a centres especialitzats en el tractament d'un trastorn que —no ho oblidem— és greu i té mal pronòstic. Ara bé, els centres més avançats en l'estudi de les malalties rares solen ser privats i estan situats molt sovint fora dels límits geogràfics de la nostra comunitat autònoma.

Els pares d'Ainhoa també assisteixen a jornades i congressos dedicats a l'estudi de la síndrome de Rett. Qualsevol dels qui llegeixen aquestes línies i jo mateix també cercaríem el millor per a un fill nostre si aquest patís una malaltia rara. Les famílies dels malalts han d'abordar, però, unes enormes despeses en trasllats i tractaments. I ací és on entra la solidaritat de molts veïns de Xàtiva i d'altres localitats de la Costera i comarques limítrofs. S'ha organitzat tot un moviment solidari en què participen persones de peu, associacions, clubs esportius, grups de manualitats i artesania, empreses, mitjans de comunicació... Divendres, com deia al principi, se celebrarà un festival amb participació de tres grups musicals, Oscura Visión, Bordes Libres i Junts d9, que actuaran desinteressadament. Les empreses involucrades han col·laborat també de manera altruista. Hi haurà picadeta, una vidriola solidària i estand amb venda de samarretes, clauers, bolígrafs... Tota la recaptació serà lliurada a la família d'Ainhoa. Cal, per tant, acostar-s´hi.

Sovint, ens assabentem de casos com el d'aquesta xiqueta gràcies als telediaris i altres mitjans de comunicació. Bé que els protagonistes visquen en indrets llunyans, les seues vies doloroses fan aflorar els millors sentiments de cadascú. En moltes ocasions, les històries tenen un final feliç; els xiquets afectats per alguna malaltia rara aconsegueixen pagar-se un viatge a l'estranger, per a rebre teràpies no disponibles al nostre país. Qualsevol de nosaltres podria posar exemples concrets de pares i mares coratges que, després de concitar la bonhomia i l'ajuda de molta gent, han aconseguit de solucionar els problemes dels seus fills. La història d'Ainhoa és ben pròxima. Alguns lectors la coneixeran personalment. La xiqueta està matriculada en una aula específica del CEIP Jacint Castañeda de Xàtiva. La proximitat afavoreix la germanor, la implicació en les bones causes. Avui, he volgut fer un parèntesi —deixar aparcades altres qüestions d'actualitat política local— i sumar-me a l'onada de solidaritat que suscita el cas de la petita Ainhoa.

(publicat a Levante-EMV, el 26/11/2016)

dijous, 24 de novembre del 2016

Pienza

He visitat Pienza tres vegades (en 1993, en 2001 i en 2007). La petita població, situada a la vall de l'Orcia, entre Montepulciano i Montalcino, és una fita de l'urbanisme renaixentista. Des de 1996, està inscrita per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. La vila fou bressol d'Enea Silvio Piccolomini, humanista nascut al si d'una família originària de Siena. En morir Calixt III, Piccolomini ascendiria al pontificat, amb el nom de Pius II. Roderic de Borja donà suport a tots els projectes de Pius II. Fins i tot col·laborà en el projecte de ciutat renaixentista del pontífex. Aquest havia decidit reestructurar la vila de Corsignano, municipi de la Toscana pertanyent a la província de Siena, i canviar-li el nom per Pienza, derivat del seu. Pienza és un dels pocs casos de realització urbanística unitària de les propostes teòriques quatrecentistes. Pius II animà els seus cardenals a construir-hi palaus per tal de completar el conjunt urbà. Roderic de Borja, que tenia gran amistat amb el nou pontífex —Calixt III l'havia nomenat cardenal— va construir a la plaça del duomo de l'antic Corsignano l'edifici que avui és conegut com el Palau del Bisbe.

El papa Piccolomini ordenà reconstruir la seua vila nadiua d'acord amb el model de ciutat ideal renaixentista. Els plànols foren obra del florentí Bernardo Gambardelli —conegut també com Bernardo Rossellino—, que havia treballat amb Leon Battista Alberti. Les obres començaren pels volts de 1459. Rossellino articulà la vila ortogonalment, a banda i banda d’un carrer principal, l’eix del qual coincidia amb la cresta del turó sobre el qual s'alça la població. En el seu centre, emplaçà el nucli monumental, al voltant i en funció d’una plaça trapezoïdal, concebuda visualment i en planta, seguint esquemes perspectius, com l’escenari d’un teatre clàssic. Pius II volia convertir la vila en indret de sojorn estiuenc. Consagrà el duomo el 29 d'agost de 1462. El projecte urbanístic quedà, però, inacabat. En realitat, la plaça trapezoïdal, dedicada a Pius II, i el conjunt d'edifcis que la volten constitueixen els principals atractius de Pienza. Hom podria dir que el projecte de ciutat palau ideal es materialitzà en una sola plaça. ¡Però quina plaça! Està presidida pel duomo, que conserva una de les façanes d'estil renaixentista més antigues d'Itàlia.

El seu aspecte ens pot semblar avui anodí, però fou una novetat en el seu temps. A l'interior del temple, les tres naus d'idèntica alçada recorden les esglésies alemanyes amb planta de saló. Abans de ser papa, Enea Silvio havia residit un temps en terres germàniques. Li agradaven els efectes que produeix la llum en l'interior d'aquestes esglésies. La catedral conserva cinc retaules d'escola sienesa. Fora, als dos laterals de la plaça, hi ha sengles palaus. El de Pius II s'alça a la banda oest. Té tres nivells, ordenats per pilastres i entaulaments. El pati interior és magnífic. La part posterior de l'edifici, la meridional, té unes llotges que donen a un jardí italià tancat. Les vistes sobre la Vall de l'Orcia són espectaculars. El Palau Piccolomini és semblant al Palau Rucellai fet per Alberti en Florència. A la banda est de la plaça, s'alça el Palau Borja, més auster que el papal. Conserva al cantó i la façana principal dos escuts arquebisbals de Roderic. Actualment, és seu del Museu de la Catedral, que alberga teixits, objectes religiosos, orfebreria, pintures dels segles VII (una crucifixió), XIV i XV —s'hi pot veure una Mare de Déu atribuïda a Luca Signorelli.








Enfront del duomo està el Palazzo Comunale —dissenyat també per Rossellino—, amb una llotja en la planta baixa i la sala del consell al pis superior. El seu campanar de rajol té menys alçada que el campanar del duomo, per a simbolitzar el poder superior de l'Església. A la plaça hi ha també un pou de travertí amb l'escut de la família Piccolomini. La vila conserva altres monuments destacables: l'església de Sant Francesc (que alberga unes pintures interessants del segle XV, fetes per artistes d'escola sienesa) i alguns palaus construïts en el segle XV. Vaig visitar Pienza per última vegada l'estiu de 2007. La meua estada coincidí amb un fet curiós. A la plaça trapezoïdal se celebrava un festival folklòric. Hi actuà un grup de danses de la vila aragonesa de Fraga —el llinatge Borja també té orígens aragonesos. Veure lluny de casa els passos de ball dels dansaires mentre escoltàvem la lletra de La balladora quan balla (la balladora quan balla / li pregunta al ballador / si li penja o no li penja / la punta del mocador) fou emocionant. Una viatgera preguntà: Oye, ¿en Aragón también hablan valenciano? ¡Gloriós! Si algunes persones viatjaren més...

dimecres, 23 de novembre del 2016

Mentida piadosa


«Jo no sé a què ve [Pedro Sánchez], però en qualsevol cas em sembla bé. A més, escolte, que vinga gent a la Comunitat Valenciana està bé sempre. Nosaltres som terra d'acollida.»

Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana

dimarts, 22 de novembre del 2016

L'esquerra en la cruïlla

Recorde una anècdota esdevinguda durant els inicis del mandat de Rus. Per aquella època, l'Associació d'Amics de la Costera assumí un projecte que havia ficat dempeus l'anterior govern local socialista: l'Orquestra Barroca de Xàtiva. El nou alcalde no en volia saber res, però digué que ajudaria l'Associació si aquesta se'n feia càrrec. A l'hora de la veritat, l'ajut municipal quedà reduït a la mínima expressió, unes 300.000 pessetes de l'època. Crec recordar que el pressupost total per a organitzar una trobada de l'OBX pujava a tres milions de pessetes. Entrevistat per una emissora local de ràdio, vaig amollar aquesta frase: «L'alcalde pensa que donar-li el nom de Xàtiva a una orquestra costa 300.000 pessetes. Si costés només això, dos amics i jo juntaríem els diners i tindríem una orquestra pròpia, l'Orquestra Barroca de Ximo Corts i els seus amics.» Aquestes paraules suposaren la ruptura de relacions amb Rus. Mai no tornaria a ajudar econòmicament les activitats d'Amics de la Costera. El personatge podia dir les brofegades que li vingueren de gust —eren proverbials les seues sortides de to—, però no suportava que li les digueren els altres.

Jo solia dir a alguns amics socialistes: «Haurieu de trobar alguna persona, una mena d'Alfonso Guerra autòcton, capaç de contestar les sabaterades de Rus en un estil "dialèctic" semblant al seu. És l'única forma de fer-li perdre els papers.» Els meus amics em miraven amb cara d'espant i reprovació: «Ximo, nosaltres som gent educada i progressista. No podem abaixar-nos al nivell d'aqueix individu.» De manera inconscient, proclamaven llur bon gust i llur superioritat moral sobre la gent sense cultura. És més, durant un temps es confongué falta de cultura acadèmica amb falta d'intel·ligència. Era freqüent escoltar expressions de menyspreu com ara «Rus és un burro; no sap fer la o amb un canut». Aquestes ínfules de superioritat dels progres venien de lluny. Recordem el rebuig que suscitaven les falles en l'esquerra; molts progres les consideràvem una festa populatxera. En fi, així li va anar a l'esquerra xativina. Rus i les seues exhibicions amb la bateria connectaven amb les classes baixes —que teòricament havien de votar als partits d'esquerra, defensors dels treballadors— i el PP anava guanyant unes eleccions rere altres.

Quelcom semblant s'ha esdevingut als Estats Units. Hillary Clinton és el paradigma de persona progressista amb un nivell cultural elevat, educada, políticament correcta... Donald Trump, en canvi, és el personatge barroer, inculte, ric, masclista, políticament incorrecte, xenòfob, fatxenda... La senyora Clinton, com els socialistes autòctons, forma part del sistema, bé que milite al seu sector progre. Trump, típic milionari calavera —pur sistema, per tant—, feia por, amb el seu discurs antisistema, fins i tot als seus coreligionaris. Tanmateix, ha aconseguit d'engalipar bona part de l'electorat blanc nord-americà. Les amenaces al sistema li han donat una victòria electoral que els sectors burgesos benpensants no s'esperaven. Berlusconi i Rus també eren espècimens que topaven amb el moralisme burgès. La gent seriosa de dretes els votava amb el nas tapat. Els dos connenctaven, però, amb les capes socials més baixes. L'esquerra es troba, per tant, en una cruïlla. Ha d'articular un missatge que aglutine elements diversos i sovint contradictoris. Ha de conservar els seus valors tradicionals sense desconnectar dels gustos i els interessos populars.

diumenge, 20 de novembre del 2016

¿Hi haurà cinquantenari?

El passat dijous, Vicent Soler, conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat, donà una xerrada a la nostra ciutat, en el marc de la celebració —estranya celebració— del quaranta aniversari de la refundació de l'agrupació local del PSOE. Des del meu punt de vista, l'amic i conseller no estigué especialment afinat. Dedicà la primera part de la seua exposició a explicar tot el seguit de problemes econòmics que pateix la nostra comunitat autònoma, derivats d'un infrafinançament que ja ve de lluny. Fou la part més interessant de la seua dissertació. Carregà molt les tintes contra el ministre Montoro, però s'ha de dir, en honor a la veritat, que el model de finançament injust que suporten les autonomies catalana, balear i valenciana no entèn de colors polítics. Ha estat invariablement vigent tant amb governs socialistes com amb governs peperos. Les diferències, escasses, entre l'actiud d'uns i altres són de matís. Només cal recordar la reacció dels líders socialistes extremenys, andalusos o manxecs sempre que s'ha reivindicat des de terres de llevant un canvi de sistema. En el fons, topem amb el jacobinisme dels partits estatals.

El pes dels valencians a les cúpules dels dos grans partits sempre ha estat mínim. Els valencians som invisibles, tenim fama —almenys la teníem fins ara— de gent que mai no crea problemes. No som revoltosos com bascs i catalans. L'espanyolisme dóna per descomptat que els països de l'antiga Corona d'Aragó han de pagar totes les rondes. (La balança fiscal deficitària de Madrid —per molt que proteste la senyora Cifuentes— és un cas a part; l'efecte capital multiplica la seua recaptació.) Tanmateix, Vicent Soler fou més comprensiu amb els seus coreligionaris. Fins ací, tot normal. L'última part de la seua xerrada prengué, però, un biaix inesperat. El conseller es dedicà a defendre l'abstenció socialista que ha permès la investidura de Rajoy com a president del govern central. Ho féu amb els arguments ja coneguts: calia elegir el mal menor; abstenció no equival de cap manera a recolzament; altres eleccions haurien donat més vots al PP; s'ha de desdramatitzar l'assumpte; des de l'oposició es tombaran les polítiques de Rajoy; el temps dirà si s'ha pres una decisió correcta... Jo vaig trobar a faltar la reacció discrepant dels assistents.

Només un regidor socialista féu notar que la decisió havia estat presa pels dirigents sense que les bases hagueren pogut dir la seua en assumpte de tanta transcendència. M'hagués agradat d'intervenir al col·loqui, però vaig aguantar les ganes; amb un públic majoritàriament socialista, no volguí donar la impressió que em ficava en corral aliè. Li hagués fet a l'amic conseller dues observacions: exercir una oposició creïble i evitar la convocatòria de noves eleccions semblen propòsits difícilment conciliables; si el temps arriba a demostrar que els barons del PSOE s'han equivocat, és possible que l'agrupació socialista de Xàtiva no puga celebrar les noces d'or —llàstima, perquè un cinquantenari sí és una veritable celebració. En fi, Vicent Soler, ja en ratxa, encara dissertà sobre les diferències entre socialisme democràtic i vel·leïtats revolucionàries. Es manifestà totalment partidari de la democràcia representativa. «El sistema té moltes maneres d'accedir al poder, però la classe treballadora només disposa del recurs a les urnes», va dir. A primera vista, aquesta afirmació sembla irreprotxable. Caldria fer, però, alguns advertiments.

Episodis recents, com ara la victòria electoral de Donald Trump o el Brexit, obliguen a recordar que les urnes tenen els seus límits. La democràcia representativa no garanteix que guanyaran sempre els millors candidats o les opcions polítiques defensores dels interessos populars. D'altra banda, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es troba sota mínims. L'esquerra clàssica, comunista i socialdemòcrata, té una tasca pendent: renovar els plantejaments teòrics i pràctics. Si afegim que els sistemes electorals de les democràcies liberals solen propiciar els resultats més favorables per a la dreta, caldrà concloure que podríem estar a punt d'entrar en una època daurada per a tota mena de líders feixistes, populistes o llunàtics, que accediran al poder per unes vies "exquisidament" democràtiques. En qualsevol cas, el conseller Soler es manifestà partidari d'estretar llaços de col·laboració amb Compromís i el sector errejonista de Podemos. De l'altre sector, el de Pablo Iglesias, digué que combrega amb la idea fixa de Julio Anguita: el sorpasso al PSOE. Sí, conseller, però aquest sector és de moment l'hegemònic en Podemos.

dijous, 17 de novembre del 2016

La mort de Calixt III

A principis d'agost de 1458 s'escampà la notícia que el papa estava greument malalt. Els barons romans s'alçaren en armes. Pere Lluís va fugir acompanyat per Roderic i els cardenals Barbo i Cesarini, després d'haver lliurat les claus de Sat'Angelo i del tresor papal. Amagat al port de Civitavecchia, va morir en estranyes circumstàncies mentre esperava una galera que l'havia de portar a València. Roderic tornà a Roma i va acompanyar els últims moments del papa, que va morir el 6 d'agost. Lluís Joan, nomenat recentment bisbe de Lleida, tornà a la pàtria. Roderic decidí de quedar-se a Roma i participar al conclau. Va donar el seu suport a Enea Silvio Piccolomini, Pius II, nomenat cardenal per Calixt III. Com que l'unia una gran amistat amb el nou pontífex, Roderic va conservar tots els seus càrrecs.


Cenotafi de Calixt III a les criptes vaticanes. Les seues despulles es conserven a l'església romana de Santa Maria in Montserrato.

dissabte, 12 de novembre del 2016

¡Que n'és, de difícil!

En 1965 s'estrenà The sound of music (titulat en Espanya Sonrisas y lágrimas), un film musical dirigit per Robert Wise i protagonitzat per Julie Andrews i Christopher Plummer. La pel·lícula era una adaptació de La família Trapp, novel·la de Maria von Trapp que ja havia tingut dues versions cinematogràfiques rodades en els anys cinquanta, La família Trapp i La família Trapp en Amèrica. En abril de 2015, la pel·lícula de Rbert Wise sortí del meu calaix dels records per motius que no tenien res a veure amb el setè art. S'acostava la data de les eleccions municipals. Un parent pròxim em va dir: «¿Ja has vist la llista de Compromís? Quasi tots els llocs de sortida estan copats per —i sil·labejà amb delectació— la família Trapp.» Sí, aquesta comparació era excessiva. La candidata nacionalista a l'alcaldia estava acompanyada, als primers llocs de la llista, pel seu marit, un germà i una col·lega de despatx. Però també hi figuraven dues persones, Joanjo Garcia Terol i Empar Penadés Estrela, que no tenien llaços familiars o professionals amb la cap de llista. ¿Influí tot açò en els resultats electorals de Compromís a la nostra ciutat? No sé.

Recordem que la llista xativina de la coalició nacionalista rebé, el 24 de maig de 2015, menys paperetes que la llista autonòmica. Des de llavors, sembla que les aigües del col·lectiu local de Compromís estaven agitades. El passat 2 de novembre, Joanjo Garcia renunciava la seua acta de regidor. Les tensions al si del Bloc —partit hegemònic en les agrupacions nacionalistes de la Costera— havien passat prou desapercebudes, però alguns vèiem venir la dimissió de Joanjo. Els seus pròxims deien, des de fa temps, que estava cremat. El dimissionari no ho desmentia. Ara diu que ha renunciat per motius personals. ¿Personals? Una decisió de transcendència política exigeix explicacions més clares als electors. Sobretot si circulen altres interpretacions de la dimissió. Es parla, per exemple, de cansament de Joanjo perquè es prenien resolucions en matèria de personal sense comptar amb el seu parer, ço és, sense comptar amb la seua opinió com a responsable municipal de Règim Interior i Recursos Humans. També corre la veu que se sentia desautoritzat per companys de partit. L'alcalde ha negat veracitat al primer rum-rum.

Segons els membres del grup municipal socialista, Cristina Sunyer és una persona seriosa, una política amb experiència —féu un treball opositor excel·lent—, una sòcia fiable. Que el seu equip es trenque abans d'haver completat l'actual període de govern municipal no és una bona notícia. «¡Una llàstima!», diuen alguns regidors socialistes. Però les opinions estan dividides al si dels col·lectius local i comarcal de Compromís. Un sector de la militància critica l'excessiu personalisme del tàndem Sunyer-Moscardó. L'acusen de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. De fet, molt abans de les últimes eleccions locals, el col·lectiu xativí havia patit vàries defeccions. Algunes de les persones que abandonaren l'òrbita del Bloc militen ara en les files d'EUPV. Potser aquesta dada i l'absència d'una llista local de Podemos expliquen els resultats electorals de l'esquerra a la nostra ciutat. Els escapolits del Bloc degueren emportar-se vots d'amics, familiars i simpatitzants cap a la llista de Miquel Lorente. (Malgrat els resultats desatrosos en les autonòmiques, EUPV esdevingué la segona força més votada a Xàtiva.)

Tot açò demanava una reflexió profunda al si de l'agrupació local de Compromís. Durant l'any i mig transcorregut des de maig de 2015, algunes coses han canviat en el nacionalisme xativí: la militància ha elegit un nou secretari i la segona vicealcaldessa ja no forma part de l'executiva. Hom diu —off the record— que el relleu de Joanjo encara no s'ha fet públic pels dubtes de la substituta, Empar Penadés, número quatre en la llista presentada per Compromís a les passades eleccions locals. Empar sembla tenir dificultats per a fer compatibles el seu treball de professora interina, sense plaça a Xàtiva, i una dedicació responsable a les obligacions municipals. Rep pressions perquè no renuncie l'acta. ¿Raó? El nou regidor nacionalista seria Salvador Moscardó. La seua entrada a l'Ajuntament tornaria a suscitar xanxes. «Ja tenim la família al complet», diria el meu parent. Bromes a part, ¡que difícil és prendre decisions polítiques encertades pensant alhora en el bé de la ciutadania i en no deteriorar la imatge del partit en què hom milita!

(publicat a Levante-EMV, el 12/11/2016)

dijous, 10 de novembre del 2016

La gent d'Uzbekistan

La varietat racial i el mestissatge són els principals trets demogràfics d'Uzbekistan, la república més poblada d'Àsia Central. Els seus vint-i-nou milions d'habitants, concentrats al sud i a l'est del país, es divideixen en distints grups ètnics: uzbeks (el 77% de la població), eslaus russos o ucraïnesos (el 5,5%), tadjiks (el 5%), coreans (el 4,7%), kazakhs (el 3%), karakalpaks (el 2,5%) i tàrtars (l'1,5%). Per tant, la uzbeka, d'origen turc, és l'ètnia dominant. (També hi ha presència d'uzbeks en Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Tadjikistan, Kirguistan, Kazakhstan, Rússia, Aràbia Saudita i Sinkiang —o Tuquestan Oriental—, regió autònoma de la República Popular de Xina.) Els tadjiks, en canvi, són indoeuropeus i parlen persa, la llengua col·loquial de molts habitants de la ciutat de Samarcanda. A causa de la procedència dels pobles turquesos —originaris de la vall del riu Orkhon, a l'actual Mongòlia— i l'arribada de mongols a les terres uzbekes en èpoques passades, moltes gents d'Uzbekistan mostren el plec mongol als seus ulls. Conclusió: al país es poden veure alhora gent de pell molt bruna i gent de pell clara, persones àries i persones amb aspecte mongol —ves a saber si descendents de Genguis Khan—, coreans i eslaus de cabells rossos i ulls blaus...


El 88% dels uzbeks és musulmà sunnita i el 9%, cristià ortodox. Es practica, però, un islam moderat. Nombroses mesquites, mausoleus i madrasses estan convertits en museus, hotels, mercats d'artesania, restaurants... No se sent el cant del muetzins. Quant a la roba, hom veu per les zones públiques gent amb vestits ètnics o amb indumentària europea, homes amb tubeteika —un barret típic que els uzbeks anomenen duppi— o amb el cap descobert, dones que llueixen lliurement els seus cabells o que duen mocador al cap, gent amb pantalons vaquers, turbant, camisa i jaqueta, minifaldilla, bata, gel·laba, faldilla llarga, gavany de diari o de festa... La varietat d'abillaments és enorme. L'uzbek i el rus són els dos idiomes oficials del país. De fet, el rus és la llengua que es fa servir en la comunicació interètnica, en el comerç i en les relacions amb el govern i les administracions públiques. Als uzbeks els agrada de confraternitzar amb els estrangers. Els encanta fotografiar els visitants i fotografiar-se amb ells. Les més comunicatives són les dones. Totes porten el seu mòbil a la mà. Jo, que sóc un enamorat de la fotografia, no vaig tenir cap problema per a retratar tota classe de gent. Un viatge pel país asiàtic depara tota classe d'anècdotes curioses.

   

Algunes estan relacionades amb les bodes. Les parelles de nuvis es passegen pel carrer acompanyades per comitives de parents i amics. Els acompanyants porten begudes i dolços que obsequien a llurs coneguts. Els meus companys d'expedició i jo ens vam trobar una d'aquestes comitives nupcials pel centre de Bukhara. Els novençans volgueren retratar-se amb nosaltres. A la mateixa ciutat, la propietària d'un restaurant situat enfront de la madrassa Mir-i Arab i el minaret de la mesquita Kalon, ens deixà pujar al terrat per a contemplar la posta de sol. Durant un trajecte en taxi des de Samarcanda fins a Shahrisabz, ciutat nadiua de Tamerlà, el taxista ens omplí el cotxe d'herbes i flors aromàtiques. Em cridà l'atenció altre detall: el somriure dels uzbeks és daurat, perquè molts homes i, sobretot, moltes dones porten fundes d'or a les dents (el seu país és ric en jaciments de metalls preciosos). Als bars i els restaurants d'Uzbekistan és possible de demanar bons vins de la terra (blancs o negres), cervesa (també elaborada al país) o una copa de vodka (herència de l'època soviètica). Els mercats i els basars —de Bukhara, Samarcanda, Taixkent— són dignes de ser visitats; hi bull la vida i sovintegen les mostres de simpatia cap als visitants estrangers.


Els occidentals no poden oblidar que es troben en plena Ruta de la Seda. Les gents d'Uzbekistan, especialment les dones, no han perdut el seu esperit mercantil. L'oferta de productes locals és infinita: teixits de seda, cotó —el país n'és un gran productor— i pèl de camell, brodats, ceràmica, miniatures d'inspiració turca, persa o xinesa pintades sobre paper de seda o paper de cotó, catifes —flying carpets, anuncien—, orfebreria, barrets i abrics d'astracan, titelles, treballs de fusta, espècies, unes reproduccions de taulellets fetes amb paper maixé, coltelleria, dolços típics, instruments musicals típics del país, joguines... Els visitants difícilment resistiran la temptació d'adquirir alguns records. Uzbekistan és molt semblant a l'orient musulmà que imaginem quan llegim Les mil i una nits. Enlluernen els minarets, les muralles de tova, els taulellets de madrasses, mausoleus i mesquites, els mercats, els caravanserralls, els campaments de iurtes al desert... Però també sobta el caràcter dels uzbeks. Són —com els iranians— gents amigables, hospitalàries i amigues de fer obsequis. Jo vaig tornar del viatge amb quatre regals —un duppi ben bonic entre ells— i amb l'experiència del magnífic tracte que m'havien brindat les persones d'un país tan distant.