dilluns, 31 d’octubre de 2016

Els nebots de Calixt III

En ser elegit papa, Alfons de Borja s'adonà aviat que, per a mantenir el seu poder entre els bàdols enfrontats, només podia confiar en els seus familiars. La cort pontifícia s'omplí de catalans, aragonesos i valencians. En la documentació disponible, apareixen més de tres-cents catalani ocupant diversos càrrecs a la cúria, en el govern de la ciutat i en l'exèrcit pontifici. ¡Dio mio! ¡I Chiesa in mani dei catalani!, exclamaven els romans. Calixt III nomenà el seu nebot preferit, Pere Lluís, capità general i gonfanoner de l'Església. Lluís Joan del Milà rebé el bisbat de Sogorb i fou nomenat legat pontifici a Bolonya. Roderic ocupà els càrrecs de protonotari pontifici i degà de Santa Maria de Xàtiva. Ambdós cosins tornaren a Bolonya a seguir llurs estudis (Lluís Joan havia d'exercir, a més, el seu càrrec). En un conclau secret, ambdós foren nomenats cardenals. Més endavant, es feren públics els seus nomenaments i els dos cosins acudirien a Roma a prendre possessió dels seus títols: Lluís Joan, els Santi Quattro Coronati; Roderic, San Nicola in Carcere. Roderic fou nomenat, a més, legat pontifici a la Marca d'Ancona i vicecanceller de l'Església. A la Marca d'Ancona, dirigí victoriosament les operacions militars contra un dèspota local. Més tard, seria nomenat també bisbe de València. D'altra banda, Pere Lluís va rebre el càrrec de Governador del Patrimoni de Sant Pere i, en morir l'Orsini que l'ocupava, la prefectura de Roma. Per últim, fou nomenat duc de Benevento i Terracina (fins i tot, es va parlar d'un possible matrimoni amb la filla del rei de Xipre). Tal acumulació de poder alçà moltes rancúnies. Alfons el Magnànim insinuà que el papa no reconeixia Ferrante perquè ambicionava la corona de Nàpols per al seu nebot.


Bolonya, la ciutat roja, alberga una de les universitats més antigues d'Europa

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Resseguint la Ruta de la Seda

A finals de setembre, sota el títol La Ruta del Papel desde Xàtiva y València hasta los países mediterráneos y el Nuevo Mundo, el cap i casal acollia el XXXIII Congrés de l'IPH (Associació Internacional d'Historiadors del Paper). Bé que el congrés se celebrà a l'edifici de La Nau, seu de la Universitat de València, les sessions del dia 23, que reuniren un centenar d'historiadors, es desenvoluparen a l'espai cultural Sant Domènec de Xàtiva. Com molts lectors saben, la primera producció occidental de paper se sol situar a Xàtiva. Des del port de València, el paper xativí fou exportat a diferents països europeus. El comerç també propagà l'ús del nou material d'escriptura pels territoris americans. Els xativins sempre hem atribuït la invenció del paper a Abū Masaifa, personatge inexistent segons els historiadors. La casualitat volgué que jo partís de viatge, el dia 23, cap a Uzbekistan, país situat en un camí, la Ruta de la Seda, que recorregueren viatgers tan famosos com el venecià Marco Polo o l'ambaixador castellà Ruy González de Clavijo. (En setembre de 1404, enviat pel rei Enric III el Doliente, Ruy arribà a la cort de Tamerlà.)

El paper, la porcellana —invencions xineses— i les espècies també viatjaren fins a Europa per aquella ruta. Durant el regnat de la dinastia abbàssida, Samarcanda, sota domini àrab des dels inicis del segle VIII, frenà l'avanç de l'exèrcit imperial xinès, derrotat a la batalla de Talas. Els habitants de la ciutat obtingueren el secret de la fabricació del paper gràcies a la confessió d'uns presoners xinesos capturats en la batalla. Samarcanda és bressol, doncs, de la primera producció paperera del món islàmic. Les conquestes àrabs portaren el paper a la Península Ibèrica. Xàtiva tingué el primer molí paperer documentat de tot al-Andalus. Més coincidències: els xativins també comptaren, fins al segle XIX, amb una pròspera indústria sedera. La Ruta de la Seda, que partia de la ciutat xinesa de Xi'an, arribava fins a Granada —entrava en al-Andalus pel port de València i passava per Xàtiva. Samarcanda era la fita centreasiàtica més important d'aquella enorme ruta comercial. (En el segle XIV, seria cort de Tamerlà i capital del seu vast imperi.)

Passejant per les ciutats uzbekes —Khiva, Bukhara, Samarcanda, Taixkent—, hom descobreix vincles insospitats entre espais geogràfics tan distants com el centre d'Àsia i el nostre país. Ben a prop de la porta occidental de Khiva, i de l'estàtua dedicada a Muhammad ibn Mūsà al-Hwārizmī, descobridor de l'algorisme, hi ha un mural que mostra el traçat de la Ruta de la Seda. El punt que assenyala Granada és erroni. En realitat, podria assenyalar Xàtiva —està col·locat a l'interior del País Valencià. Els teixits de seda, cotó —Uzbekistan n'és un gran productor— i pèl de camell, la ceràmica i les miniatures d'inspiració turca, persa o xinesa, pintades sobre paper de seda o paper de cotó, són omnipresents en les tendes de records uzbekes. També es poden adquirir en les madrasses, per pocs diners, mostres d'escriptura —persa, cúfica, diwani— realitzades per cal·lígrafs experts. Els monuments són meravellosos. Samarcanda, posem per cas, conserva la mesquita de Bibi Khanum, esposa xinesa de Tamerlà, el mausoleu (Gur-i-Amir) del sobirà, la gran necròpoli de Shāh-i-Zindeh i les madrasses d’Ulug Beg i de Shirdar.


L'antiga república soviètica, un país de les mil i una nits, tracta de preservar el seu llegat. Molts monuments uzbeks estan inscrits per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. Al País Valencià també es donen passos en la mateixa direcció. A primeries d'estiu finalitzaren les obres de restauració del Col·legi de l'Art Major de la Seda. Des de llavors, l'edifici és visitable. S'organitzen itineraris que enllacen diferents punts del cap i casal, com ara el barri de Velluters, l'esmentat Col·legi de la Seda o la Llotja. Espanya és estat membre de Silk Road, programa impulsat per la UNESCO i l'Organització Mundial de Turisme per tal de difondre el patrimoni cultural i natural de la Ruta de la Seda. Però fins ara, Xàtiva no sembla traure profit del programa. ¡Llàstima! La nostra ciutat, que fou fita important d'aquella ruta, encara conserva petjades arquitectòniques de l'activitat sedera. El paper i la seda fabricats a casa nostra van tenir molta nomenada. Els responsables locals de turisme estaran pensant alguna cosa. ¡Supose!

(publicat a Levante-EMV, el 29/10/2016)

dijous, 27 d’octubre de 2016

El Nobel de Bob Dylan


No és qüestió d'entrar en una reflexió massa prolixa, però caldria reordar quins són els orígens de la lírica. La poesia grega més antiga es caracteritzava per no estar destinada a la lectura, sinó a la representació davant d'un auditori. Les composicions poètiques eren recitades o cantades per una persona o un cor amb acompanyament d'algun instrument musical (lira, flauta, cítara, bàrbiton...). 'Lírica' ve de 'lira', un instrument molt freqüent a les polis gregues i que estava dotat de connotacions religioses. Bé que es distingien en l'antiguitat tres manifestacions poètiques (lírica, dramàtica i narrativa), poesia i lírica acabaren sent sinònims. (Segons la retòrica clàssica, hi ha cinc gèneres literaris: èpica, lírica, narrativa, teatre i assaig.) Els orígens de la creació poètica són inseparables, per tant, de la musical. Durant l'Edat Mitjana, els vincles entre música i poesia mantenien plena vigència. Moltes composicions dels trobadors (cançons, danses, balades) estaven destinades al cant i al ball. A més d'inspiració lírica a l'hora d'escriure els poemes, el trobador podia tenir habilitat per a compondre música i tocar algun instrument (un llaüt, una viola d'arc, de mà o de roda). Si no posseïa aptituds musicals sempre podia demanar la col·laboració d'un joglar. En èpoques d'escassa alfabetització, la lírica només arribava a públics extensos mitjançant el cant o la recitació. Més tard s'estendrien entre les classes altes l'hàbit de la lectura i, per tant, la moda de llegir poesia. Si donem un bot en el temps, veiem que les coses no han canviat tant. Avui, molts cantautors continuen composant la lletra i la música de les seues cançons. Un amic meu afirma que fer poesia per a ser llegida individualment en ple segle XXI és un anacronisme; la poesia només té sentit en la lletra d'algunes cançons. ¿De les firmades per un cantautor? La qüestió és polèmica. Hom sol considerar que són cantautors artistes com Georges Brassens, Núria Feliu, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Paolo Conte, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Leonard Cohen, Raimon... En canvi, molts neguen que folk, rock, pop i altres gèneres de la cançó popular tinguen cantautors —poetes, per tant— a les seues files. Jo no trobe motius per a fer aquesta discriminació. Les lletres de Lou Reed, Bruce Springsteen o Bob Dylan també poden ser considerades poètiques. Cosa distinta és la qualitat lírica o musical de cadascú. Això és un aspecte perfectament opinable. En 1904, el madrileny José Echegaray esdevingué el primer espanyol que rebia el Premi Nobel de Literatura, amb gran escàndol de les avantguardes, especialment dels escriptors de la generació del 98, que criticaven l'escassa qualitat de l'obra d'Echegaray. La qualitat d'alguns cantants també és criticable. Quan era jove, jo m'emocionava amb Llach, Raimon, Serrat —potser per raons alienes a la música i la poesia. Això no obstant, també sentia admiració, i encara la sent, per grups i músics populars d'altres gèneres —del rock, posem per cas. Per això, no acabe d'entendre la polèmica suscitada pel Nobel de Literatura atorgat a Bob Dylan. Alguns escriptors estan molt empipats perquè s'ha donat el premi a un músic. Dylan és acusat d'intrusisme al camp literari. ¡Ha! Ell passa dels seus detractors, del premi i de l'Acadèmia Sueca. Per la meua part, crec que la polèmica al voltant del Nobel s'hauria de situar en altre terreny, el de la qualitat de les lletres del cantautor de Minnesota. Aqueix és el veritable assumpte a discutir. Tothom sap, però, que les obres literàries —i les artístiques en general— solen suscitar controvèrsies sobre llur qualitat. Contra gustos...

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Serpentejant


La barca singla cap a ponent perseguida per una colobreta d'argent que serpenteja i llisca
sobre un llac de luminescències. Ja és capvespre.

dijous, 20 d’octubre de 2016

El trilema

La situació en què es troba el PSOE és ben endimoniada. S'enfronta a un dilema: permetre un govern de Rajoy o provocar unes terceres eleccions en menys d'un any. Quadres i militants tracten d'esbrinar quina és l'opció menys dolenta. El president de la gestora socialista diu que es menegen en el territori del mal menor. L'esforç és va; ni les enquestes —poc fiables— ni els àugurs disfressats de pollitòlegs poden ajudar-los en la tria. Hi ha qui mira les coses pel costat positiu; fa tres setmanes, es trobaven davant d'un trilema. Havien d'optar per formar govern amb Podemos i nacionalistes, permetre la investidura de Mariano Rajoy o provocar noves eleccions. El motí del Comité Federal de l'1 d'octubre ha simplificat les coses. Els barons socialistes creuen actuar per eliminació; han suprimit l'opció A i ja només han d'elegir entre la B i la C. Aparentment, el dilema continua sent diabòlic, perquè les dues sortides són igualment dolentes; és possible que bona part de la base electoral socialista —militants i simpatitzants— castiguen el seu partit en qualsevol cas. Tanmateix, s'ha obert entre els partidaris de permetre el govern pepero la següent hipòtesi: unes noves eleccions serien un cataclisme —els socialistes serien percebuts com els culpables de la convocatòria—, però el suport indirecte a Rajoy allunya el perill d'esfondrada i dona temps per a recuperar-se. Tot és qüestió de saber explicar molt bé que l'abstenció en la votació d'investidura no equival a recolzar el partit més corrupte de la nostra història democràtica recent. Una mica d'optimisme sempre va bé. La cúpula socialista continua instal·lada, per tant, en la teoria del mal menor. Jo, sense ànim d'embolicar, propose continuar considerant la hipòtesi del trilema. A les opcions ja conegudes, n'afegiria una tercera: repetició d'eleccions en 2017, o gran baixada de pantalons —tria la Maria. Permetre la investidura de Rjoy i fer tasca d'oposició també aboca a unes eleccions imminents. ¿Per què? La resposta és fàcil. Com que coneix la feblesa del PSOE, Rajoy amenaçaria, tan aviat com perdés una votació important, amb la dissolució del parlament i la convocatòria de noves eleccions. Exigiria, per tant, el recolzament incondicional del PSOE a les lleis i els retalls impulsats pel govern. Si els socialistes es plegaren, Podemos and his friends i els nacionalistes serien l'única oposició existent. En resum: eleccions en desembre, suport a Rajoy amb totes les conseqüències o eleccions en 2017 —que sols diferirien el cataclisme socialista uns mesos. ¿I l'interès dels ciutadans, o el respecte a la voluntat dels militants? Això són figues d’un altre paner. Ara mateix, Susana i els seus només tenen dues prioritats: elegir el mal menor per al partit i evitar que Espanya es trenque per culpa dels independentistes.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

La Capella Reial de Sant Domènec

A l'antic convent de Sant Domènec de València es conserven elements històrics, arquitectònics i artístics ben valuosos: la magnífica aula capitular gòtica, la Capella Reial d'estil gòtic tardà amb volta estrellada d'arestes, obra de Francesc Baldomar, el refectori i tres claustres (d'estils gòtic flamíger, renaixentista i neoclàssic). La primera pedra del convent fou col·locada pel rei Jaume I. El conjunt ha estat vinculat a personatges com ara Sant Vicent Ferrer (es conserva la seua cel·la), Sant Lluís Bertran, Joan de Joanes, el Papa Lluna o el Rei Alfons el Magnànim. S'hi han celebrat corts generals en diverses ocasions. En principi, la Capella Reial havia d'haver albergat les despulles del Magnànim i la seua esposa. Però el rei marxaria a Nàpols i mai no tornaria a València. Les restes de la reina Maria descansen al claustre d'altre convent valencià, el de la Trinitat. La Capella Reial de Sant Domènec acabaria albergant el sepulcre renaixentista d'altres personatges, Rodrigo Hurtado de Mendoza, fill del cardenal Mendoza, i María de Fonseca.




El cardenal Pedro González de Mendoza és figura clau a la història de Castella. El prelat, que els seus contemporanis anomenaven “tercer rei d’Espanya”, acumulava títols (el ducat de l’Infantat), càrrecs eclesiàstics (l’arquebisbat de Toledo) i rendes immenses. Com que exercia molta influència sobre els monarques, aconseguí que li fos concedit el marquesat del Cenete al seu fill Rodrigo Hurtado de Mendoza (anomenat també Rodrigo de Vivar i Mendoza), senyor de La Calahorra. Gràcies al cardenal, Guadix (a l'actual província de Granada) recuperà el bisbat (la mesquita major de la ciutat fou cristianitzada i convertida en catedral) i esdevingué seu d’un Corregimiento, el més extens de la corona de Castella. El marquesat del Cenete, concedit a Rodrigo Hurtado de Mendoza per la seua participació a la guerra de Granada, fou instituït sobre La Calahorra i set pobles propers a Granada.

El marqués posseïa també les baronies valencianes d’Aiora i Alberic. Fou expulsat de València per la seua conducta escandalosa a la cort de la reina Joana de Nàpols, germana de Ferran el Catòlic. En quedar vidu de la primera esposa, raptà en un convent la jove Maria de Fonseca i es casà secretament amb ella (sense consentiment patern), fet pel qual la reina Isabel de Castella el féu empresonar a Simancas. En morir la reina, fou alliberat i pogué reunir-se amb la seua muller. Féu construir a La Calahorra una sumptuós palau per a Maria (Qalat al-Horra significa “castell de la senyora”). Durant la guerra de les Germanies, simpatitzà amb els revoltats. Però més tard, en ser nomenat governador general de València, intervingué decisivament en la captura de Vicent Peris i en la liquidació dels agermanats. Es pretenia descendent directe del Cid. Fou un gran amant de les arts i la literatura.

A la comarca de Guadix, queden restes de nombrosos castells, construïts en diferents èpoques històriques. El de la Calahorra, un dels més interessants del renaixement espanyol, destaca pel seu estat de conservació. Construït entre els anys 1509 i 1512, per encàrrec del primer marquès de Cenete, mostra evidents influències italianes. L’estructura d’aquest palau fortificat gira al voltant d’un pati quadrat. El seu perfil, que s’alça sobre el Pla del Marquesat, és visible des de ben lluny. És un dels edificis renaixentistes més importants de la península. El sepulcre de la Capella Reial de Sant Domènec també és un dels millors exponents de l'art funerari renaixentista peninsular.