dijous, 28 de juliol de 2016

Comunicació


De bon matí, practicaven la comunicació. Malgrat la babel urbana, res no els distreia. Llur concentració era màxima.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Ascensió social dels Borja

En ser creat caldenal Alfons de Borja, es va produir un gran ascens social del seu llinatge. Els germans de Jofré, Galceran, Joan i Joana, es van casar respectivament amb Isabel de Montcada, Francina de Tous i Bartomeu Serra. Altre germà, Roderic, arribà a ser bisbe de la Seu d'Urgell i Barcelona. Quant a les germanes d'Alfons, Caterina i Joana, maridaren amb Joan del Milà i Mateu Martí, respectivament. Caterina tindria un fill, Lluís Joan del Milà i Borja, que marxaria a Roma junt al seu cosí Roderic. D'altra banda, Isabel, la mare de Roderic, en quedar vídua de Jofré, marxà amb els seus fills a València. En absència del seu germà, que vivia a Roma, ocupà el palau bisbal. Aviat, la noblesa valenciana s'acostumà a relacionar-se amb la «bisbessa». Casà tres filles, Tecla, Joana i Beatriu, amb un Vidal de Vilanova, un Llançol de Romaní i un Peres d'Arenós. Un fill de Joana, Jofré, canvià l'ordre dels cognoms, Jofré Borja-Llançol, i esdevingué cap de les possessions familiars a Xàtiva, per testament de la seua àvia Isabel i amb el consentiment d'Alexandre VI. Un germà seu, Joan, fou arquebisbe de Monreale i cardenal. Aquest Jofré, casat amb Joana de Montcada, tingué vuit fills: Marquesa, Roderic (capità de l'exèrcit pontifici), Elionor, Anna, Joan (cardenal), Jerònima (casada amb Fabio Orsini), Àngela (casada amb Francesco della Rovere) i Pere Lluís (cardenal).

dissabte, 23 de juliol de 2016

L'oli i l'aigua

El passat 26 de juny, els resultats electorals obtinguts per la coalició A la valenciana no es van correspondre amb les expectatives creades. Sé que certes explicacions a bou passat no tenen massa mèrit. Ara bé, esbrinar les causes d'un fracàs relatiu sempre és útil. Des del meu punt de vista, les confluències entre grups d'esquerra que es presentaren als dos darrers comicis generals eren una barreja d'oli i aigua. Qui hagués assistit a les assemblees organitzades pel cercle xativí de Podemos en 2014 es faria una idea del tipus de gent que hi participava: exmilitants d'altres partits, gent de l'esquerra radical —adjectiu utilitzat sense cap ànim pejoratiu— supervivent de mil batalles, activistes diversos, algunes cares noves i curiosos. En realitat, feia l'efecte que molts hi eren per veure què es coïa. En poc de temps, el cercle va entrar en estat d'hivernació. Arribaren eleccions generals i es formà la coalició Compromís-Podemos-És el moment. I clar, a Xàtiva, el pes de la campanya va recaure exclusivament sobre els militants de Compromís.


Quan calgué convocar noves eleccions generals, es formà la coalició A la valenciana, integrada per tres grups polítics, Compromís, Podemos i EUPV. Com que el cercle xativí de Podemos seguia ocult, la campanya local de la nova marca fou protagonitzada bàsicament per Compromís i EUPV. ¿Què es podria dir d'aquestes dues formacions? De nou cal acudir a la metàfora de l'aigua i l'oli. Em referisc a coses molt subtils, a certs detalls. Els seus membres seien separats als mítings, introduïren petites modificacions a les targes que identificaven els respectius apoderats... Més detalls: en la papereta d'A la valenciana apareixien els logos dels tres col·ligats. Els electors percebien, per tant, que aquests grups anaven junts però no revolts. L'explicació és simple: la militància de cada formació té cultures polítiques diferents —de vegades, diametralment oposades: comunista en EUPV i nacionalista en el Bloc. Em ve al cap la figura del gran pensador i assagista George Steiner, que reflexiona en la seua obra Nostàlgia de l'Absolut sobre les tres mitologies substitutives del buit moral i emocional que va deixar en occident el declivi de la religió. Amb to irònic, Steiner fa un bon repàs al socialisme "científic", la psicoanàlisi i l'estructuralisme antropològic.

Aquests tres intents fallits de donar una resposta a la crisi de sentit que afecta l'home modern, des que deixà de creure en Déu, foren impulsats per tres jueus: Marx, Freud i Levi-Strauss. (La cosa té gràcia; l'autor de Nostàlgia de l'Absolut també és jueu.) Segons Steiner, l'esquerra de tradició comunista actua com les confessions religioses, com si estigués en possessió d'una veritat absoluta. De fet, comparteix amb les tres grans religions del llibre alguns trets comuns: pretensió de totalitat, moment de revelació, escriptura de llibres canònics i creació d'un cos propi de mites. Un amic meu burleta, i lector de Steiner, diu que el comunisme és una heretgia del judaisme. (En realitat, el cristianisme i l'islam havien estat les primeres "heretgies" del judaisme.) En definitiva, el comunisme esdevingué un sistema de creences que molta gent féu servir com substitut de la fe tradicional. Però tornem a la composició d'A la valenciana. Aquesta mena d'agregats conjunturals és el màxim a què poden arribar ara mateix els partits d'esquerra.

A la militància veterana li costa superar les diferències ideològiques. (El jovent ja s'ho pren d'altra manera.) L'electorat progressista, mediatitzat per les mateixes barreres mentals que frustren l'entesa dels partits, no acaba de pair simulacres d'unitat. La facció menys disciplinada opta per l'abstenció o pel vot a forces situades immediatament a la dreta d'Unidos Podemos —a la dreta d'A la valenciana, en el nostre cas. Els agregats no sumen, resten; una barreja no és veritable unitat. A Xàtiva, els vots trets per la barreja no són la suma exacta de les paperetes que havien obtingut per separat, en desembre, Compromís-Podemos i EUPV. En aquesta matèria, la dreta, conglomerat de famílies polítiques molt diverses, dóna lliçons. Es presenta a les eleccions unida sota el mateix logo i el mateix programa ocult del PP. L'electorat de dretes, en veure que l'aparició d'altres parits —Ciudadanos, per exemple— posa en perill l'hegemonia conservadora, concentra el vot en el PP. Jo crec que queda clara la diferència entre unitat i barreja. Crec.

(publicat a Levante-EMV, el 23/07/2016)

dijous, 21 de juliol de 2016

Llibertat completa a l'hora de testar

La llengua i el dret són les expressions més importants d’una nacionalitat. Els valencians estem civilment oprimits; se’ns apliquen per força lleis civils foranes, alienes a les nostres llibertats històriques. És el cas de la llegítima. Quan un ciutadà de Sevilla, Toledo o Zamora es mor, hi ha una part de l’herència que necessàriament han d’heretar els seus fills. Aquesta part es diu llegítima, perquè és la llei mateixa qui ordena on ha d’anar a parar aqueixa ppart. La llegítima al Codi Civil espanyol és de dos terços: el primer terç s’ha de repartir per parts iguals entre tots els fills i el segon terç —que és de millora de la llegítima— es pot usar per millorar algú o alguns fills, o tots, però necessàriament no pot eixir del grup de fills. El testador només pot disposar lliurement de l’últim terç: aquest tercer terç de l’herència, és el terç de lliure disposició. Cap a l’any 1400, els valencians ja ens havíem llevat de damunt la llegítima, en endolcir-la; pels temps del rei Martí l’Humà, de la llegítima no quedava res més que la paraula: els valencians, quan morien, podien deixar tots els seus béns amb completa llibertat a qui volien, encara que tingueren fills, que entenien que l’herència sols l’obtindrien pels propis mereixements, no perquè ho mane la llei.

Al nostre país, hi ha zones camperoles i de muntanya on el conjunt de les terres no es reparteix entre els fills; no seria suficient perquè tots menjaren. El que es fa en aquests casos és lligar uns pactes de família més detallats que no un simple testament; així s’aconsegueix que tota la masia, casal o patrimoni dels pares passe conjuntament a un fill i no es trossege. Aquestes escriptures més llargues ja no són exactament un testament, sinó un heretament, perquè regulen tota la manera d’heretar el casal. Els heretaments se signen sovint quan es casen els fills, o quan vol casar-se el fill que serà l’hereu; en aquell moment se’n van a la notaria l’hereu i la núvia, i els pares de l’un i de l’altra, i allí se signen unes capitulacions matrimonials completes. Els Furs no estableixen regles sistemàtiques sobre els pactes successoris o els heretaments. Però ací i allà, de tant en tant, s’autoritza algun pacte successori. On els Furs no van arribar, els costums han introduït una classe d’heretaments, els fets a favor de fills que no són encara ni tan sols concebuts, fills que no existeixen encara ni al ventre de la mare. Aquests heretaments a favor de fills nondum concepti, ço és, a favor de fills que encara no estan ni en embrió, es presenten de dues maneres.

La primera és la preventiva. El futur pare o la futura mare fa previsions per al cas de morir sense haver fet testament i dóna regles perquè siguen hereu o hereus aquells que complisquen les normes que el pare o la mare estableix. També es coneix com a costum al Regne Valencià una altra forma d’heretament a favor de fills que encara no són ni concebuts. Aquesta segona manera seria més o menys així: si el meu marit —o la meua dona— i jo arribem a tenir fill o fills, i jo em muir sense haver nomenat hereu o hereus, en aquest cas li done al meu marit —o a la meua dona— la facultat de nomenar el meu hereu o els meus hereus. Aquest heretament és un acte de confiança en l’altre. Confiança en llatí es diu fiducia. Per això rep el nom de forma fiduciària o heretament fiduciari. Existeix altre costum foral, el “testament de l’un per l’altre i a totes les passades”. A l’hora d’enllestir una herència, signar una partició o donar solució a un problema familiar, s’observa que la viuda s’entesta, i totes les viudes —o els viudos— repeteixen el mateix argument: s’entossudeixen a dir que ella i el seu marit havien signat un testament conjunt, en el qual ella i l’home s’ho havien deixat tot recíprocament, “l’un per l’altre i a totes les passades”.

Tal com ho conta la dona, ella i l’home cometeren un atemptat múltiple contra el dret espanyol. Ella creu haver signat un sol testament conjuntament amb el seu marit, allò que seria un testament mancomunat de marit i muller, i això està prohibit pel Codi Civil espanyol. Pensa la viuda que ella i el marit han disposat de l’herència de tal manera que, per mort del marit, és tot per a ella, i això és difícil dins d’un dret restrictiu, com l’espanyol, que posa dificultats de diferents tipus a la llibertat de testar. I creu la viuda, finalment, que això s’ha de complir “a totes les passades”, és a dir, siguen quines siguen les circumstàncies concretes de l’herència, i això no serà possible en els supòsits normals en què, havent-hi fills, caldrà respectar-los el terç de llegítima estricta i també el terç de millora. Més d’un notari creurà que això és anar per ignorància contra la llei espanyola. És més senzill: els matrimonis valencians menyspreen simplement una llei imposada per força. Exerciten un costum secundum legem o propter legem, un costum a favor dels Furs. Aquests permeten deixar-se recíprocament tota l’herència del premort a favor del sobrevivent en qualsevol circumstància, atès que la llegítima valenciana és pràcticament inexistent.

(extret de l'obra Recuperem els Furs, d'Enric Solà i Palerm)

diumenge, 17 de juliol de 2016

Fer alguna cosa útil

Des de principis d'any, el gihadisme ha causat una veritable mortaldat en múltiples països. La llista d'assassinats és esfereidora. Gener: 65 morts a Líbia, 138 a Iraq, 33 a Burkina Faso, 60 a Somàlia, 22 al Pakistan, 85 a Síria. Febrer: 184 morts a Síria, 70 a Nigèria, 28 a Turquia. Març: 41 a Iraq, 65 al Pakistan, 32 a Turquia, 22 al Camerun. Juny: 31 a Turquia, 50 en EEUU. Juliol: 25 a Iraq, 35 a Bèlgica, 22 a Bangla Desh, 84 a França. (Aquesta no és una llista exhaustiva.) Quant als ferits, les xifres són inabastables. Una ullada als números ens porta a la primera conclusió: els països de majoria musulmana són, amb diferència, els més afectats pel terrorisme gihadista. Segona conclusió: a major proximitat geogràfica i cultural dels països afectats —Turquia, per exemple, és en molts aspectes un país occidental—, més repercussió als mitjans de comunicació i més mostres de condol. Els atemptats d'Istambul, Orlando, Brussel·les i Niça han ocupat telediaris sencers, cosa que no s'ha esdevingut amb altres atemptats igual o més sanguinaris. La gent ha mostrat el seu condol per les massacres de Brussel·les i Niça en llocs tan allunyats uns d'altres com Amèrica, Austràlia i Europa —i, per descomptat, en totes les ciutats de l'Estat espanyol.

Aquestes circumstàncies han suscitat acusacions d'hipocresia. Les xarxes socials s'han emplenat de crítiques envers aquelles persones que penjaren cartells amb l'expressió Je suis Charlie als seus comptes de Twitter o Facebook, quan es produí l'atemptat a la revista francesa, però no piulen quan la mortaldat es produeix a Dacca o Bagdad. Per a mi, tots els morts són iguals. El dolor d'una mare belga no és diferent del d'una mare nigeriana. Cal fer un esforç d'empatia amb tota la humanitat. Però trobe normal que la commoció siga major quan la mort és més pròxima. Això també passa a la vida quotidiana; no provoca el mateix dolor el trspàs d'un pare o un amic que el d'un conegut de vista. La vida no seria suportable si experimentàrem idèntica angúnia davant "totes" les morts. Les crítiques solen venir dels mateixos que rebutgen les comparacions entre islam i gihadisme. Islam i gihadisme no són la mateixa cosa, en efecte, com tampoc no ho són inqusició i catolicisme. Però resulta que els gihadistes es proclamen islamistes. El germen del terrorisme gihadista es troba, doncs, al si de l'islamisme —del salafista sobretot—, com el germen de les atrocitats perpetrades per la inquisició niaven al si del catolicisme ultramuntà.

Que no afecten de la mateixa manera totes les morts no hauria d'implicar indiferència. Queda molt bé que els membres dels governs es posen corbates o llaços negres, guarden minuts de silenci i proclamen la seua solidaritat amb les víctimes dels atemptats, però els vora mil dos-cents morts a mans del terrorisme gihadista, des que començà l'any en curs, exigeixen alguna cosa més. Exigeixen mesures per a solucionar el problema. Se suposa que els governants cobren per resoldre problemes. Si tot allò que se li acut al dirigent d'un país europeu és ordenar més bombardeigs aeris sobre territori gihadista, o dir que la gent s'haurà d'acostumar a conviure amb el terrorisme, els habitants d'aqueix país no s'ho haurien de pensar massa. El seu dirigent és un incompetent absolut. Haurien de fotre'l fora del càrrec sense tardar ni un minut. En realitat, el paio està anunciant més dolor als habitants de les zones bombardejades i represàlies terroristes imminents en territori europeu. Per això diu que cal acostumar-s'hi. És més: l'experiència mostra que, després dels advertiments —subliminars o explícits—, sol venir la retallada de llibertats individuals. En fi, a més de cara de llima verda, els dirigents europeus podrien fer alguna cosa útil.

divendres, 15 de juliol de 2016

Protecció foral de la dona

En un post anterior s'explicava com els matrimonis valencians, després de la derrota d’Almansa, quedaren sotmesos a la llei espanyola, que imposa la comunitat de guanys, allò que en espanyol es diu gananciales. Amb aquest règim, la dona valenciana estava sotmesa al marit. En canvi, els Furs protegien la dona valenciana davant del seu marit, i disposaven que, des del punt de vista econòmic, les mullers podien fer la seua voluntat sense consentiment del marit; d’aquesta manera, la dona tenia la lliure disposició de totes les seues riqueses, foren béns mobles, finques o animals. Només hi havia una excepció: el dot. El dot de la dona valenciana —que rebia habitualment el nom d’aixovar— quedava fora d’aquesta llibertat de la dona, perquè estava a les mans del marit. Però deixant a part el cas concret del dot, la dona valenciana tenia aquesta llibertat econòmica i legal tant si els seus béns li venien per herència del pare o de la mare, com si eren herència o donació d’algun altre parent. El règim de separació absoluta era propi dels matrimonis romans sine manu —on el marit no adquiria autoritat sobre la muller.

El rei Jaume I concedí a les viudes el benefici de "l’any de plor". Durant l’any de plor, la viuda tenia la possessió de tots els béns del marit difunt, i també l’usdefruit de tota l’herència. Transcorregut l’any de plor, si els hereus del marit no havien tornat a la viuda el dot, l’escreix i totes les donacions per raó de matrimoni fetes en vida pel marit a la dona, les coses continuaven igual: l’herència de l’home romania en mans de la viuda, o retinguda per ella, ço és, «l’herència estava tinguda». L’any de plor i la tenuta són dues institucions admirables del dret civil valencià. El dot, del qual ja s'ha parlat adés, també estava protegit. En celebrar-se un matrimoni entre valencians forals, el marit rebia el dot de la muller, i a aquest dot se li donava habitualment el nom d’aixovar. Aquest pas de l’aixovar a mans del marit era un veritable perill per a la muller i per a la persona que l'havia lliurat, que normalment era el pare de la núvia. I per què era un perill? Perquè el marit podia gastar-se'l, o fer mals negocis, i perjudicar la seua dona. Per evitar aquest perill, les legislacions van establir una hipoteca general tàcita que gravava tots els béns del marit.

Vol dir això que, en rebre el dot, totes les finques i riqueses del marit quedaven hipotecats per a garantir que el marit tornaria el dot; la hipoteca dotal era, doncs, general, sobre tots els béns del marit. I a més d’això, aquesta hipoteca general no calia signar-la en cap paper, perquè quedava establida per la mateixa llei, sense necessitat d’anar a la notaria. La hipoteca legal en garantia de restitució del dot, hipoteca general i tàcita sobre tots els béns del marit, fou un pes terrible que arrossegà el dret espanyol fins a l’any 1861, quan es promulgà la primera Llei Hipotecària. Abans d’aquesta llei, el marit que volia contractar o ficar-se en negocis, sabia que les seues propietats estaven molt devaluades perquè pesava sobre elles una hipoteca silenciosa en garantia del dot. Si el marit volia deslliurar-se d’aquesta hipoteca general i tàcita, havia d’oferir una garantia suficient per a assegurar que tornaria el dot. Si la núvia i el pare li acceptaven aquesta garantia, la hipoteca general silenciosa desapareixia. Aquesta solució era un invent dels Furs que els altres territoris espanyols no coneixerien fins que es promulgà la Llei Hipotecària.

Quan la Llei del Règim Econòmic Matrimonial Valencià —anul·lada per sentència recent del Tribunal Constitucional— establí amb caràcter supletori la separació de béns, de tant en tant, algú preguntava: «¿És que ara, en recuperar la separació foral de béns, marit i muller no podran muntar un negoci junts o adquirir alguna cosa conjuntament o tenir cap tipus de comunitat en algun o alguns béns?» Naturalment que sí. Per això teníem el règim foral de la germania, que caldria traure de l’oblit: tots els avantatges de la societat de guanys, però no cap dels seus inconvenients. La germania foral valenciana és una comunitat de béns que es pacta entre marit i muller. Pot ser universal de tots els béns o pot ser concreta sobre certs béns, com ara roba o mobles, o ser una germania dels guanys, o del terç, o de la meitat del patrimoni. Els béns sobre els quals s’ha pactat la germania es divideixen per la meitat entre marit i muller en els casos més generals o més corrents. En fi, ja es veu com, malgrat algunes opinions que el titllen d'antigalla inservible, el dret valencià foral podria donar moltes solucions a problemes actuals de les dones.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Abstracció total


Mont-Saint-Michel. Enmig del batibull, dels milers de mirades, concentració absoluta, abstracció total. ¡Ja té mèrit!

dilluns, 11 de juliol de 2016

The Tube


On the Tube. La humanitat abstreta. Tots els colors, tots els gèneres, totes les identitats... We got off the train?

diumenge, 10 de juliol de 2016

Work in progress

S'acaba de complir el primer any d'autonomia i ajuntaments governats per l'esquerra. Tothom en fa balanç. La gestió dels recursos humans fou un dels primers assumptes que hagueren d'abordar els nous governs. Calia revisar les adscripcions a càrrecs directius en diferents dependències i serveis —els sanitaris, posem per cas. La dreta actua sense complexos en aquesta matèria. Al llarg del seu mandat, el PP va remoure dels seus càrrecs tots els laborals i els funcionaris que va considerar desafectes, i els va substituir per gent de confiança. La llei no permet rebaixar el nivell d'un funcionari de carrera o acomiadar sense indemnització un contractat laboral. La resposta pepera era invariablement la mateixa: «Si no estàs conforme amb la decisió, pots anar als tribunals. Alli ens veurem.» Els actuals governants —l'alcalde de Xàtiva sense anar massa lluny— s'han trobat, per tant, amb bona part de les "canonades" instal·lades pels anteriors capitostos. Off the record —que és com es coneixen aquestes coses— sabem que sindicats i militants de l'esquerra porten mesos demanant als nous governats que facen la "purga" corresponent.

Ni la llei, ni l'estat de comptes, ni l'ètica —que els anteriors manaires es passaven per sota l'arc triomfal— permetien de fer la neteja ràpida que demanaven les bases. Tanmateix, ja s'anuncien remocions en alguns sectors de l'administració, com ara el sanitari. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública està representada al nostre territori pel Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent. Aquest organisme presenta trets que el fan certament peculiar. És l'únic de tot el país amb jurisdicció sobre dues comarques. Això, a més d'obligar a duplicar càrrecs, és font constant de petites —o grans— friccions entre les respectives capitals comarcals. La seu oficial de la gerència és l'hospital Lluís Alcanyís, però totes les direccions (econòmica, mèdica, d'atenció primària...) estan desdoblades: en general, els directors tenen el seu despatx oficial a Ontinyent i els subdirectors, a Xàtiva. Costa fer-se una idea exacta de l'organigrama; no figura a la web del departament. El trencaclosques es pot completar, això sí, amb les notícies que apareixen en la premsa, perquè els continus canvis en l'equip responsable no han estat exempts de polèmica.

Fa mesos, es va conèixer que Miquel Calabuig, l'anterior alcalde socialista de Xàtiva, optava a la direcció econòmica. Finalment seria designada Conxa Albert, que té el despatx a l'hospital d'Ontinyent. (El subdirector i director de Xàtiva és Santiago Aniceto Lacasa.) Més recentment ha estat notícia que Sergio García, gerent del departament, havia presentat la seua renúncia. ¿Causes? Es barallen vàries hipòtesis: canvis en el seu equip sense consultar-li, gestió ineficaç —el Lluís Alcanyís hauria baixat llocs al ràquing dels hospitals valencians—, falta de confiança dels seus superiors... García, que provenia del sector privat, fou nomenat pel govern del PP. Temps enrere, la UGT ja havia demanat la seua destitució. A hores d'ara, continua en el càrrec, però podria ser rellevat imminentment. Altre afer que alçà rebombori fou el nomenament de Salvador Moscardó per a dirigir el servei de nòmines (destinació sensible, perquè dóna accés a molta informació). Es va dir que hi havia altra candidata amb més antiguitat. Finalment, Moscardó, administratiu i marit de Cristina Suñer, renuncià (ha esdevingut alliberat sindical).

Tot és un reflex d'allò que s'esdevé en conselleria, on les responsabilitats estan repartides entre PSOE i Compromís. Recordem que el marit de la consellera socialista, Carmen Montón, fou nomenat cap d'una empresa pública. L’escàndol l'obligà a renunciar. La secretària autonòmica Dolors Salas, nacionalista, també és notícia; la seua filla ha estat contractada durant uns mesos per la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica (Fesabio). S'especula amb la possibilitat que la senyora Salas siga substituïda en breu. El PSOE i Compromís —fins i tot la gent de Podemos— hauran de pactar aquesta i altres substitucions. La tasca és prou complicada; els acords de govern s'han traduït en una Generalitat cremallera: si el conseller, o consellera, és del PSOE, el secretari autonòmic, o secretària autonòmica, ha de ser de Compromís —i viceversa. Total: després d'un any, la conselleria i els departaments comarcals de salut continuen en construcció. ¡Work in progress! Aquestes són les coses que no acaben d'entendre els ciutadans. L'esquerra haurà d'espavilar; ja ha tingut un avís en les eleccions generals acabades de celebrar.

(publicat a Levante-EMV, el 09/07/2016)

divendres, 8 de juliol de 2016

¡Bon vent i barca nova!

A la nostra vida quotidiana proliferen les organitzacions de tot tipus (entitats recreatives, clubs esportius, societats musicals, associacions culturals...). Els seus afiliats gaudeixen de drets a canvi d'acceptar algunes obligacions —pagar la quota, complir els estatuts. Quan un soci no vol pertànyer al club, allò més habitual és donar-se de baixa. En cas de quedar-s'hi, haurà de complir tots els deures socials. Generalment, aquests són iguals per a tothom. No sol haver-hi, per tant, socis privilegiats, exempts de complir certes obligacions. En una comunitat de veïns, posem per cas, cap propietari no està lliure de pagar la quota establerta, ni d'acatar els acords adoptats per majoria. Hom podria pensar que els anglesos han votat a favor d'abandonar la Unió Europea —un club com qualsevol altre— perquè no estaven disposats a complir els deures que imposa la pertinença. Si això fos cert, no caldria sinó dir-los adéu. En la nostra llengua, el comiat d'algú poc agradós adopta aquesta expressió marinera: «¡Bon vent i barca nova!»

Tanmateix, jo no tinc tan clar que aqueix siga el veritable motiu de la marxa. El Regne Unit era un soci privilegiat de la UE. Des de la seua incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, la renegociació de condicions de permanència i les excepcions en totes les polítiques i els acords comunitaris sobre distintes matèries (assumptes socials, economia, moneda única, llibertat de moviments per a les persones...) han estat a l'ordre del dia fins avui mateix. De fet, Regne Unit està fora de l'Espai Schengen i la moneda única. Sempre ha gaudit d'un estatus a la carta, dins les institucions europees. Si altres socis hagueren reivindicat l'excepcionalitat britànica, la Unió seria un veritable desgavell. Doncs bé, després d'escoltar atentament les seues declaracions, em sembla que els candidats millor situats per a succeir Cameron, no tenen cap pressa d'apel·lar a l’article 50 del Tractat de Lisboa, que inicia el procediment formal per a desconnectar-se de la Unió. Fa l'efecte que les autoritats britàniques es prendran les coses amb moltíssima calma.

Tractaran d'aconseguir avantatges fins i tot de la seua marxa. Buscaran la negociació bilateral a la recerca d’un estatus intermedi: ni país membre, ni país tercer. En plata: voldran mantenir els privilegis que tenien dins el club sense ser-ne membres. La reacció de les autoritats europees ha estat contundent: han demanat a Regne Unit que marxe com més aviat millor. «A l'enemic que fuig, pont de plata», diem per a significar que no ens sap gens de greu que algú marxe. Però aquestes invitacions a sortir ràpidament són fruit de la reacció en calent, de l'atipament pels anys d'exigències britàniques. I sentir el discurs de Nigel Farage al Parlament Europeu no ajuda a refredar els ànims. «Que se'n vagen a fer la mà», se sent als bars. En fi, quan es calmen les aigües, caldrà considerar almenys dos detalls: ni tots els britànics volien marxar de la UE, ni es pot donar a Regne Unit un tracte pitjor que el rebut per països tercers com Noruega o Suïssa. Això sí, podríem fotre fora de les competicions europees tots els equips anglesos. Això couria.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Comparacions amb Islàndia

Islàndia segueix de moda. La seua selecció de futbol ha arribat als quarts de final de l'Eurocopa. Els futbolistes del petit país van derrotar la selecció anglesa. Allò que semblava pura anècdota, la classificació d'Islàndia per primera vegada en la seua història per a una fase final, esdevingué una de les majors sorpreses del futbol mundial. ¡Quanta raó tenia Luis Molowny! S'atribueix al gran futbolista i entrenador canari d'ascendència irlandesa aquesta cobla, que repetia sovint: «No hi ha enemic petit. El partit dura noranta minuts. No s'ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda.» (Imagine que els teleespectadors irlandesos, un cop descalvalcada del campionat la seua selecció, anirien a mort amb els víkings durant el partit de vuitens de final entre Anglaterra i Islàndia.) En fi, el somni acabà davant França, la selecció amfitriona, però certes gestes queden enregistrades per a sempre en la memòria dels bons aficionats. De tota manera, Islàndia també ha estat de moda per motius que no tenen res a veure amb el futbol.

En 2008 esclatà una gran recessió econòmica a Islàndia. Els nostres moviments d'indignats afirmaven que la reacció dels islandesos davant el frau comès pels principals bancs del país nòrdic era digna de ser imitada. S'escampà la idea que els illencs eren ciutadans coherents i combatius. Efectivament, en 2008, el sistema financer islandès patí un col·lapse que provocà una gran contracció econòmica. Abans de la seua fallida, el deute dels tres bancs més grans del país, Glitnir, Landsbanki y Kaupthing, era sis vegades superior al PIB islandès. Es deixà, per tant, que les tres entitats feren fallida. El govern del país es veié obligat a pujar un 18% el tipus d'interès, per tal d'aconseguir un préstec de l'FMI. La corona islandesa experimentà una enorme devaluació; el seu canvi passà de 70 ISK a 250 ISK per euro. També es demanà a Rússia un préstec addicional de 4.000 milions d'euros. En aquest context, prengué força la denominada Revolució Islandesa. Les protestes i les manifestacions en Reykjavík estaven a l'orde del dia.

Els manifestants demanaven la renúncia del govern de dretes, gran responsable de la crisi, i la convocatòria de noves eleccions. Finalment, l'executiu al complet presentà la dimissió. Foren destituïts els caps del Banc Central i dels bancs privats en fallida. Els ciutadans s'organitzaren en moviments cívics i assamblees. Se celebraren eleccions en abril de 2009. La dreta fou desallotjada del poder. Venceren l'Aliança Socialdemòcrata i el Moviment d'Esquerra Verda, encapçalats per Jóhanna Sigurðardóttir, elegida primera ministra. El nou govern d'esquerres se sumà a les demandes dels manifestants, que exigien el processament judicial de l'anterior primer ministre. A finals de 2009, s'inicià un complex procés participatiu. Els ciutadans, organitzats en grups de treball, cercles d'estudis i assemblees, convocaren un Fòrum Nacional en un estadi de Reykjavík. Mil cinc-centes persones hi foren invitades a participar (1.200 tretes aleatòriament del cens i 300 en representació de companyies, institucions i diversos col·lectius socials).

Hom procurà que estigueren representats tots els grups d'edat (dels 18 als 88 anys) i que hi hagués igualtat entre homes i dones. Els debats, públics, eren retransmesos per Internet. El Fòrum establí les bases d'una Asamblea Constitucional formada per 25 persones sense filiació política, "ciutadants de peu", en què es delegà la responsabilitat de redactar una proposta de modificació de la Constitució. El grup presentà un esborrany constitucional al parlament en juliol de 2011. També es realitzaren diversos referèndums per a decidir sobre la conveniència o no de pagar el deute bancari extern. Calia decidir si es pagava el deute contret amb estalviadors d'Alemanya, Regne Unit i Països Baixos pels bancs insolvents, però el 90% dels ciutadans votà en contra. Només foren compensats els impositors islandesos d'un dels bancs, el Landsbanki. Al nostre país, els grups d'indignats i l'esquerra emergent proclamaven: «Hauríem de prendre bona nota dels islandesos. Si ells han pogut fer tot això, nosaltres també.»

Les comparacions es repetiren fa poc, en aparèixer el nom del primer ministre, Sigmundur Davíð Gunnlaugsson, als Papers de Panamà. Al principi, el polític es negà a donar explicacions. Milers de manifestatnts exigiren la seua dimissió. Finalment, va renunciar "temporalment" al càrrec. De nou hi ha qui demana que ens emmirallem en Islàndia, però sempre he pensat que les comparacions amb l'illa eren —i són— improcedents. El país nòrdic té 330.000 habitants, 212.000 dels quals viuen a Reykjavík i la seua rodalia. Descomptats els menors d'edat, sols uns 250.000 islandesos tindrien opció a intervenir en els afers públics del seu país. Parlem d'una població cinc vegades inferior a la de l'àrea metropolitana de València, amb vora 1.600.000 habitants. A Reykjavík, 40.000 manifestants representen més de la meitat del seu cens electoral. Exercir la democràcia directa en Islàndia és fàcil. (La tradició assembleària germànica també ajuda). En canvi, les Espanyes, amb quaranta-sis milions i mig d'habitants, ho tenen difícil.

Però encara hi ha altres elements que impedeixen de prendre Islàndia com a model de res. El govern islandès d'esquerres es véu obligat a negociar un pla per a tornar el deute dels bancs; Regne Unit i Països Baixos havien portat Islàndia als tribunals internacionals. Se celebrà un referèndum en què fou rebutjat el pla. Això no obstant, les autoritats adquiriren el compromís de tornar els estalvis, a molt llarg termini i baix interès, als impositors estrangers. Aquesta decisió provocà que l'aliança de socialdemòcrates i verds perdés les eleccions de 2013; els islandesos tornaren a votar als mateixos polítics de dretes que havien provocat la crisi. Alguns banquers foren condemnats a penes molt lleus per la seua responsabilitat en el col·lapse. L'antic primer ministre, Geir Haarde, jutjat per un tribunal especial, fou trobat culpable de negligència, però no ingressà en presó. (Avui és ambaixador en EEUU.) Les costes del procés judicial, 125.000 euros, les va cobrir l'Estat. En realitat, no hi ha gran cosa a imitar de la "revolució" islandesa.

S'han dit moltes mentides sobre la crisi bancària del país boreal. Que la fallida no havia costat un cèntim als ciutadans n'és una. L'Estat va voler rescatar els tres bancs privats, però s'adonà que això era impossible, perquè els seus deutes superaven vàries vegades el PIB del país. Hagué d'acudir, això sí, al rescat del Banc Central. En fi, vaig camejar per Austurvöllur, la plaça de Reykjavík en què es troba l'Alþingi (el Parlament d'Islàndia), per abril de l'any passat. Vaig rememorar les imatges de les assemblees ciutadanes que havien mostrat els telediaris. ¡Ni rastre d'aquelles mobilitzacions! La capital despertava, però, del llarg període hivernal. Les dimensions de la petita ciutat em reafirmaren en la meua convicció: Islàndia i Espanya no eren comparables.








dilluns, 4 de juliol de 2016

El Cisma d'Occident

L'assumpte que provocà l'ascens fulgurant d'Alfons de Borja fou la solució definitiva del Cisma d'Occident que afectva l'Església Catòlica. Benet XIII, que havia fugit d'Avinyó, s'instal·là a Peníscola. Allà, comptà amb la protecció d'Alfons el Magnànim. Mentrestant, el concili de Constança elegí Martí V Colonna, reconegut per tota la cristiandat. El nou pontífex nomenà l'arquebisbe de Pisa, el cardenal Adimari, legat per als regnes d'Aragó. Alfons de Borja l'acompanyà. Com que el monarca, a canvi d'acceptar els resultats del concili, exigia que Martí V li concedís la investidura com a rei de Nàpols, el legat tornà amb les mans buides. Adimari, però, volgué recompensar la lleialtat mostrada per Alfons, confirmant-li en nom del papa, tots els càrrecs i dignitats rebudes de Benet XIII. Mort aquest, fou elegit "papa" Gil Sánchez Muñoz, canonge de la seu de València, amb el nom de Climent VIII. Un cop acceptada pel papa la investidura de Nàpols, el Magnànim envià Alfons de Borja a Peníscola perquè deposara l'antipapa. Gràcies a les hàbils gestions del Borja, Gil Sánchez abdicà solemnement a la col·legiata de Sat Mateu i, en compensació, va rebre el bisbat de Mallorca. Alfons rebé com a premi el bisbat de València. El següent pontífex, Eugeni IV, que s'havia enfrontat al concili de Basilea, era reaci a confirmar la investidura del Magnànim. Alfons acompanyà el rei a Nàpols i finalment, gràcies a les gestions del Borja, es firmà la pau de Terracina: el papa acceptava la investidura del rei i reconeixia la legitimitat del seu fill bastard, Ferran, com a hereu de la corona napolitana; el monarca retirava, a canvi, el seu suport al concili de Basilea. Agraït pels serveis del seu canceller, el rei va demanar que li fou concedit el capel cardenalici.





dissabte, 2 de juliol de 2016

La gran cúpula


Munions de vilatans van caminar vers la gran cúpula, centre de l'estrella de cinc puntes, perquè volien amagar-s'hi.

divendres, 1 de juliol de 2016

Cobla recurrent

Aquests dies proliferen expressions com aquestes: «La corrupció no ha passat factura, la gent continua votant a lladres i corruptes, i un partit imputat, amb múltiples dirigents i militants que acumulen càrrecs per corrupció, torna a ser el més votat.» Moltes persones es pregunten com és possible que el PP, al qual van dedicades totes les afirmacions anteriors, haja tret 137 diputats i la majoria absoluta al Senat. Hi ha preguntes que, fetes per persones corrents, sense massa informació, s'han de contestar. Abans, però, cal desmentir les afirmacions falses o les mitges veritats. Comencem pel principi. La corrupció sí ha passat factura. La passà en les eleccions del 26 de desembre. Cal recordar que el PP havia tret en les generals de 2011 una majoria absoluta de 186 diputats amb 10.866.566 vots (el 44,63% dels emesos). El 26 de desembre va perdre 3.651.036 vots (baixà al 28,72% dels vots emesos i a 123 diputats, amb pèrdua de la majoria absoluta). Heus ací el càstig electoral a la corrupció, a les mentides i a la política de retallades.

Ja sé que molts simpatitzants de l'esquerra voldrien que el PP fos condemnat a cadena perpètua —en sentit metafòric, clar. Imagine que desitjarien la dissolució del partit dels sobresous. Ara bé, aquesta pena, que només es podria executar per sentència judicial o voluntat majoritària dels afiliats, en cap cas podria deixar orfes els votants de dretes. Estudis i enquestes demostren que vora el 45% dels electors de tot l'Estat són de dretes. Aquests electors votaren al PP en 2011. En les següents generals, una part d'ells, potser fastiguejada pels casos de corrupció i les retallades, votà a Ciudadanos. Els percentatges de vot obtingut per PP (28,72%) i C's (13,93%) sumaven el 42,65%, és a dir, la pràctica totalitat de l'electorat conservador. Les matemàtiques no enganyen. Segons açò, hi hauria dos grups diferenciats al centredreta: els votants més reaccionaris, fidels al PP en qualsevol circumstància (que formen el seu sòl electoral), i els centristes, disposats a castigar els excessos dels seus. Aquest segon grup passà factura a Rajoy el 20D.

Ara bé, qui pense que els electors de centredreta votaran a Podemos o IU somnia truites. A molt estirar, una part votarà als socialistes. Diumenge passat, el càstig al PP ja estava descomptat. Ara tocava concentrar el vot per a evitar un govern presidit per Pablo Iglesias, personificació del dimoni per als conservadors. (La llei electoral penalitza la fragmentació de forces.) Així i tot, el PP no està totalment rehabilitat davant dels seus; només ha obtingut un 33,03% dels vots (està molt lluny del 44,63% de 2011). Tampoc no és cert que les candidatures del PP estigueren plenes d'imputats. En general, aquests havien estat eliminats de les llistes. En tot cas, si regiren entre nosaltres els estàndards democràtics europeus, només hauria de cridar l'atenció que Rajoy, presumpte perceptor de sobresous en negre i cap d'un partit totalment enviscat pels casos de corrupció comesos sota el seu mandat, haja repetit com a candidat a la presidència del govern. Hauria d'haver-se retirat. Però el PP hauria aconseguit igualment no menys d'un 28% de vots.

Que la gent vota als lladres és una cobla recurrent que ja comença a donar fàstig. Es repeteix després de cada elecció i sempre ve de l'esquerra, que també té els seus casos de corrupció. Els partits progressistes farien millor si analitzaren les causes del seu fracàs i es deixaren de cobles. Caldria estudiar, posem per cas, per quina raó no ha funcionat la unió de Podemos i IU. També caldria preguntar-se per què un milió d'hipotètics votants de l'esquerra decidiren quedar-se a casa i no acudir a les urnes. Tirar la culpa als altres dels fracassos propis és l'excusa fàcil. Potser, fos escaient parlar seriosament d'unitat. Les persones corrents tenen un olfacte especial per a detectar aquell aiguabarreig que, amb aspecte de confluència, és en realitat un batibull en què cadascú va a la seua, un poti-poti en què no hi ha idees clares, ni criteris d'actuació acordats, ni objectius comuns, ni fidelitats compartides, ni res de res. En aquests agregats conjunturals, dos i dos no solen sumar quatre. Dol dir-ho, però la dreta sol ser molt més disciplinada i està més unida.