dissabte, 28 de novembre de 2015

Tots els sants haguts i per haver

Dissabte passat, després d'esmorzar en la seua terrassa, vaig entrar al bar d'una societat musical xativina. Em vaig topar amb tres associats que paraven unes andes. Vaig recordar que l'endemà era la festa de santa Cecília, patrona dels músics. Quasi tots els estudiosos coincideixen a dir que no hi hagué cap relació entre la màrtir romana i la música. Que la jove sabés tocar l'orgue és un mite originat per la mala traducció d'una línia de les Actes de Santa Cecília, obra anònima apareguda a finals del segle V. En 1594, el papa Gregori XIII canonitzà Cecília i la nomenà patrona de la música per «haver demostrat una atracció irresistible cap als acords melodiosos dels instruments.» Des de llavors, la diada de la santa, el 22 de novembre, és festa gran per a molts músics i moltes societats musicals. El Costumari de Joan Amades dóna notícia d'algunes curiositats sobre la festivitat. Fou costum, posem per cas, que els vells ministrers i sonadors de música de corda, sobretot els guitarristes, voltaren per viles i ciutats, i deixaren sentir els millors acords dels seus instruments per a gaudi i goig del veïnat, i en honor i glòria de llur patrona.

Com que l'ofici de músic no estava ben considerat —potser perquè la joglaria i la comèdia de carrer havien estat un temps en mans de jueus i moriscs—, quan s'organitzaven festes i danses en honor a santa Cecília, la retribució als músics ni es tenia en compte; si restaven diners se'ls pagava; si no, s'havien de donar per satisfets amb el companatge, és a dir, amb el favor de parar-los taula i donar-los llit durant la festa. (Pertot arreu, hom allotjava dolçainers, tabaleters i altres músics humils a les cases més pobres.) Afortunadament, les coses han canviat. Les bandes xativines, bé que llurs músics són bàsicament aficionats, obtenen ingressos de fonts diverses: matrícules i quotes de conservatoris i escoles musicals, caixet per actuacions, cànon abonat per empreses hostaleres allotjades dins les instal·lacions socials, subvencions municipals a canvi de participar en celebracions cíviques o religioses de la nostra ciutat... Allò que no ha canviat és el patronatge de santa Cecília. Tots els anys, les bandes elegeixen la ceciliana major. I continua celebrant-se el trasllat de la imatge de la patrona des de ca la ceciliana sortint a ca l'entrant.

Dec ser una persona molt estranya per no prendre'm seriosament aquestes coses. Trobe absurd que algunes entitats —les bandes de música o les comissions falleres, per exemple— continuen lligades a símbols i rituals religiosos. Segons la Constitució, l'Estat espanyol és aconfessional. Sí, ja sé que les societats musicals són entitats privades, però reben diners del contribuent. A la nostra ciutat, com en moltes altres, viuen persones creients i no creients, catòlics i fidels d'altres confessions —la comunitat protestant, posem per cas, és ben nombrosa. Una de les activitats més habituals de les nostres bandes és desfilar darrere de passos processionals en celebracions catòliques (Setmana Santa, Corpus, festes patronals...). Per cert, en algunes ocasions, les bandes han de tocar l'himne nacional d'Espanya o l'himne regional —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya...» Són peces patriòtiques que no alcen l'adhesió unànime de tots els ciutadans. Sé, a través de testimonis solvents, que la disparitat de conviccions polítiques o religioses ha provocat alguna vegada discussions entre els directius i els músics o les famílies dels educands.

Hi ha qui es nega a interpretar segons quin himne, o no vol participar en segons quina desfilada. Són negatives lògiques i respectables en un país plural. La filla d'un amic meu es donà de baixa d'una banda; el seu director no acceptava que la xica es negués a tocar determinat himne. En honor a la veritat s'ha de dir que les bandes no són les úniques entitats atrapades en l'absurd. El mes passat s'han celebrat a Xàtiva les festivitats de l'Àngel Custodi, patró dels cossos policials, i la Mare de Déu del Pilar, patrona de la Guàrdia Civil. En ambdós casos, el patronatge religiós recau sobre grups que formen part de l'administració pública. No entenc com l'Església diu que està perseguida; en aquest país es veneren totes les patrones i tots els patrons haguts i per haver. En fi, ja posats, podríem celebrar, cada 4 de novembre, la festivitat de sant Clar. Segons Joan Amades, consellers, regidors i funcionaris reclamaven el seu favor. Li demanaven claredat de judici i bon seny per a resoldre justament els afers públics. També l'invocaven els jutges i els qui havien d'intervenir en assumptes judicials. ¡Visca sant Clar i amunt santa Cecília! ¡És clar!

(publicat a Levante-EMV, el 28/11/2015)

dimarts, 24 de novembre de 2015

Les dones d'Iran

Durant la recent estada per terres iranianes, les dones del meu grup havien de portar el cap i els muscles sempre coberts amb un vel (només se'l podien llevar dins l'habitació de l'hotel). Al país, estan prohibides les faldilles femenines i els pantalons curts masculins. ¿Què pensen els principals afectats, dones i homes iranians, del codi islàmic sobre indumentària? A jutjar pel que vaig entreveure durant els dies de viatge, moltes persones n'estan tipes. Com que no vaig fer cap enquesta —l'objectiu del meu viatge era merament turístic—, faré uns apunts esquemàtics. Jo dividiria la població femenina en tres grups: el de les submises —o molt religioses, no sé—, el de les indiferents i el de les disconformes. Les primeres van vestides amb el xador fosc. Bé que la peça és transversal —la porten dones de totes les edats—, el seu ús éstà generalitzat entre les més majors. Les alumnes de centres de primària i secundària l'han de dur obligatòriament, com a uniforme (el de les més jovenetes sol ser de color blau marí).

El xador no uniformitza del tot les seues usuàries. Als basars venen teles luxossísimes de diferents teixits. Es veuen sovint xadors de domàs amb dibuixos brillants sobre fons mat. També poden ser luxosos els mocadors que envolten el cap sota la peça negra o marró. Sovint s'endevinen joies —polseres, anells, agulles de pit—, pantalons vaquers i sabates de tacó ben elegants. Entre les fèmines d'edat mitjana, mestresses o treballadores, sovinteja la bateta curta, de color fosc, cordada per darrere, els vaquers i —quin remei— el mocador nugat sota la barbeta. Les més rebels intenten eixamplar a poc a poc els límits d'allò permès. Segons el codi islàmic, la dona ha de portar els cabells llargs i tapats pel vel. Però nombroses xiques es retiren el vel cap a darrere per a mostrar llurs tenyits i pentinats, sovint ben cridaners, o trauen unes trenes ben llargues per l'esquena. També exhibeixen, en contra de les normes, maquillatges exagerats. Llueixen vels, bates de colors i dibuixos cridaners, i pantalons ben ajustats —gairebé malles. Porten sandàlies que deixen els peus a l'aire. (Aprofiten que el nou president, Rouhani, és més permissiu.)

 



Els homes també pateixen una llarga llista de prohibicions; no poden exhibir grenya llarga, cua de cavall, mullet (pèl curt al crani i llarg al clatell), cabell tallat en punta... Però també els joves intenten eixamplar els límits; alguns adopten l'estèttica hipster, difícil de distingir del codi islàmic. (Certes vestimentes, que en Europa són mostra d'esnobisme, esdevenen un acte polític en Iran.) La policia pot sancionar —fins i tot detenir— les persones que no acaten el codi de moralitat als espais públics (qui duu pantalons massa ajustats, corbata, vel massa solt, escot). En qualsevol cas, les dones són les més perjudicades per la moralitat oficial; sempre depenen d'un home —pare, marit o fill major. Necessiten un permís per a viatjar. No poden ser jutges (segons els clergues, es deixarien dur pels sentiments al dictar les sentències). Només poden divorciar-se per una causa justa. Tenen prohibit cantar en públic (llevat que ho facen per a una audiència exclusivament femenina). No poden ballar (els homes tampoc; el ball és considerat satànic per les autoritats religioses). A les iranianes els està vedat conduir autobusos o motocicletes i dirigir l'oració en les mesquites.








Es nota que moltes dones estan fartes de la situació. Malgrat tot, l'estatus de la dona persa és comparativament millor que el de les àrabs. Les iranianes poden accedir a càrrecs polítics, exercir quasi totes les professions, assolir el grau d'aiatol·là, conduir els seus cotxes privats... Sens cap dubte, una nova revolució iraniana estarà protagonitzada per la joventut, especialment la femenina. Però els canvis semblen encara llunyans. Costarà desbancar els mul·làs i els guardians de la revolució islàmica impulsada, ara fa trenta-sis anys, per l'aiatol·là Sayyid Ruhollah Musaví Jomeini.

diumenge, 22 de novembre de 2015

divendres, 20 de novembre de 2015

Els refugiats

Veig veure a la premsa que algú demanava perdó al cardenal Cañizares. ¿Per què? Per haver-lo criticat o per haver mantingut un silenci condescendent amb les crítiques quan monsenyor es va preguntar si tots els refugiats sirians eren trigo limpio. ¡Petició de disculpa massa precipitada! Resultaria que la policia francesa hauria trobat en un dels escenaris dels recents atemptats gihadistes el passaport d'un jove sirià que havia passat per l'illa grega de Leros el proppassat 3 d'octubre. Tanmateix, les autoritats policials franceses sospiten que el document és una falsificació i no saben si el portador era un terrorista o una víctima. En cas de ser un dels terroristes, els estranya que dugués damunt el passaport durant l'atemptat. Amb tot, les raons principals per a titllar de precipitades les peticions de disculpes són altres. Monsenyor Cañizares no parlà sols de trigo limpio. Va dir moltes més coses. Titllà d'invasió l'arribada de refugiats, els comparà amb un "Cavall de Troia" i dubtà que tots estigueren realment perseguits al seu país d'origen.

Naturalment, les seues paraules van desfermar un allau de crítiques. Els judicis reprovatoris no es dirigiren a una única expressió cardenalícia, sinó a totes. Jo mateix em vaig sumar als retrets. N'hi va haver un, però, altament significatiu: el de la Conferència Episcopal. A parer dels companys d'episcopat, les paraules de Cañizares no havien estat massa cristianes. ¿Quina crítica, de totes les vessades, exigiria demanar perdó, doncs? ¿Jo, per exemple, he de demanar disculpes per una columna titulada 'Trigo Limpio', publicada a Levante? No crec. Segons ACNUR, uns 400.000 refugiats podrien haver arribat a les costes europees en 2015. El 54% vindria de Síria. És a dir, uns 200.000 sirians estarien buscant refugi a Europa. Suposem que el passaport pres pels agents gals pertanga a un cigró negre. ¿Avalaria això les paraules de l'arquebisbe? ¿Per un sol cigró negre hem de posar un capell de gihadista a les altres 199.999 persones? No. Cal recordar que fugen del terror desfermat pels enegúmens de Daesh i Jabhat al-Nusra, franquícia d'al-Qaeda.

Jo m'estime més analitzar altre aspecte del problema, que el cardenal no va voler —o no va saber— explicar. ¿Serem capaços d'integrar els refugiats que finalment s'establisquen a casa nostra? La integració dels estrangers procedents d'altres cultures depèn de diversos factors: que troben feina digna; que no visquen aïllats en guetos; que confraternitzen amb la població autòctona; que no patisquen discriminació ni racisme; que s'emmotllen als nostres costums... Si no es donen totes aquestes condicions, el fills o els néts dels actuals immigrants musulmans esdevindran joves aturats, inadaptats i marginats, i acabaran sent els gihadistes de demà. Jo no sóc molt optimista al respecte. L'experiència mostra que la minoria musulmana que ja viu entre nosaltres, d'origen magrebí sobretot, ni de bon tros està integrada. El racisme envers el moro és ben present. Els autors de la matança perpetrada a París eren joves immigrants de segona o tercera generació. «Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar», fa la dita.

dimarts, 17 de novembre de 2015

Bombers piròmans

Ja els filòsofs escolàstics defenien la doctrina del mal menor. M'explicaré. Saddam Hussein i Muamar el Gadafi eren, sens cap dubte, dos dictadors sanguinaris, però feien un paper relativament estabilitzador als territoris que governaven. És més: durant algunes fases dels seus mandats, havien mantingut relacions excel·lents amb nord-americans o europeus. (La política internacional s'ordeix, tothom ho sap, amb els fils de la conveniència i la hipocresia.) Hussein, posem per cas, fou utilitzat pels americans per a fer la guitza al règim dels aiatol·làs iranians. Res que no hagués explicat admirablement l'escriptor George Orwell a la seua novel·la 1984. Amb la desaparició d'aquells tirans, s'obrí la caixa de Pandora. Fou pitjor el remei que la malatia. Ara, Estats Units voldria eliminar Baixar al-Àssad. En realitat, els mals d'Orient Mitjà vénen de lluny. Les potències occidentals i Rússia fan i desfan a la zona des de finals de la Primera Guerra Mundial. Tot començà amb el col·lapse de l'Imperi Otomà. Tothom se'n volgué apoderar dels fragments. S'atià el nacionalisme àrab, al qual se li havia promés un gran estat (redcordem la figura de Lawrence d'Aràbia). A l'hora de la veritat, les promeses foren traïdes per una barreja d'interessos econòmics i geoestratègics.

Per l'Acord Sykes-Picot, firmat en maig de 1916, Regne Unit i França es dividiren els territoris àrabs. Qualsevol que mire un mapa de l'Orient Mitjà veurà com les fronteres són absolutament artificials, estan traçades amb un regle: Kuwait, per exemple, hauria de ser una regió d'Iraq; Líban, antic protectorat francès, és en realitat una porció de Síria. Encara vindria, però, la Declaració Balfour de 1917, per la qual el Regne Unit es mostrava favorable a la creació d'una llar nacional jueva a Palestina. Sumant aquells fets a la invasió d'Irak per tropes occidentals, s'entendrà millor la rancúnia dels països musulmans de la zona contra Estats Units i Europa —contra França i Regne Unit, especialment. Són cent anys d'intervenció estrangera als afers àrabs. També es podria parlar de les manifasseries britàniques i russes a l'antiga Pèrsia, del paper jugat pels serveis secrets britànics i nord-americans al derrocament del primer ministre iranià Mohammad Mosaddeq, l'únic "pecat" del qual fou voler nacionalitzar el petroli del seu país. (El règim totalitari del sah Reza Pahlaví i la posterior revolució islàmica, impulsada per l'aiatol·là Ruhollah Musaví Jomeini, en foren conseqüències directes.) I el quadre estaria incomplet si no s'esmentés el factor religiós.

A la zona sempre hi ha hagut la rivalitat de dues sectes islàmiques, el sunnisme i el xiisme. Entre els sunnites, predomina el corrent rigorista wahabita. La ràbia de les masses sunnites, empobrides per règims despòtics o discriminades en alguns països a causa de les intervencions estrangeres, ha estat el brou de cultiu dels moviments religiosos extremistes. Les seues franquícies gihadistes han resultat ben útils per a occident. Els entesos afirmen que el moviment talibà, al-Qaeda o Daesh, minoritaris al principi, cresqueren gràcies a l'ajuda dels serveis secrets occidentals i al finançament saudita. Els nord-americans, posem per cas, haurien ajudat Bin Laden a fer fora d'Afganistan els russos. Segons l'exfuncionari de la NSA Edward Snowden, Daesh és una creació de la CIA americana, el Mossad israelià i l'MI6 britànic. (Hillary Clinton, per la seua banda, ha dit sense embuts que el finançament ha anat a càrrec dels xeics àrabs.) Ara podria estar repetint-se la jugada a Síria; els gihadistes de Jabhat al-Nusra també estarien rebent armes d'occident i diners d'una monarquia del Golf Pèrsic, per a derrocar Baixar al-Àssad, el qual, a la seua vegada, està recolzat per Iran i Rússia. (Està en joc l'hegemonia regional dels xiïtes o dels sunnites aliats d'occident.)

Tota aquesta embrolla d'aliances amb règims dictatorials, instauració de governs titelles, guerres brutes i atrocitats de tota mena ha provocat uns quants centenars de milers de morts i desenes de milions de desplaçats i refugiats. Els recents atemptats de París no són res comparats amb les atrocitats contínues que pateixen les poblacions musulmanes, especialment sunnites, en Àfrica i Orient Mitjà, perpetrades per organitzacions sanguinàries muntades als laboratoris dels serveis secrets. Per això, les llàgrimes de cocodril que vessen aquests dies presidents i primers ministres de països occidentals, culpables directa o indirectament de l'expansió del terror, recorden molt la figura del bomber piròman. Tots aquells que han encès els focs diuen ara que van a apagar-los. ¿Com? «¡Tots units, atacarem i vencerem el terrorisme!», proclamen. La casta política francesa, per exemple, vol fer creure que tot s'apanyarà amb bombardeigs aeris sobre les bases de Daesh. Hauran d'inventar altra cosa. Els mètodes d'intervenir militarment i retallar llibertats per motius de seguretat ja s'han aplicat sovint amb el resultat de tots conegut.

dissabte, 14 de novembre de 2015

Reconeixements "oficiosos"

Aquests dies, moltes persones ponderen per escrit la figura de Raimon. Algunes, però, pequen d'inexactitud; els oblits i l'edat —els autors de certes lloes eren menuts quan l'artista estava en la seua plenitud— provoquen el·lipsis o alteren els relats. S'ha dit, per exemple, a tort i dret, que Raimon era un proscrit a Xàtiva, però això no és cert. El cantant sempre ha estat volgut a casa nostra —i seua. En tot cas, l'haurà bandejat la dreta política. La sociològica, no; jo conec gent de totes les ocupacions i totes les extraccions socials que admiren Ramon Pelegero. Posaré un exemple: un conegut tècnic de l'Olímpic —no diré el seu nom per no molestar-lo— té quasi tota la discografia del cantant. Raimon ha actuat moltes vegades a Xàtiva i sempre ha tingut gran èxit de públic. La malvolença només ha vingut dels polítics de la dreta i part de la seua clientela. El lliurament de la medalla d'or de la Universitat de València, a finals de 2009, ho deixà ben clar. Hi havia, al vell paranimf del carrer de la Nau, una nombrosa representació del professorat universitari, del món de les arts i les lletres, dels partits d'esquerres, dels amics xativins... L’absència de la Generalitat Valenciana era, però, clamorosa. I tampoc no hi era present l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus.

En 2011 passà el mateix a la Universitat d'Alacant, durant l'acte en què es concedí a Raimon el doctorat honoris causa. La delegació xativina era molt nombrosa. Acompanyàrem l'homenatjat alguns amics i els representants de dos partits locals: els socialistes Roger Cerdà i Rafa Llorens, i els nacionalistes Cristina Sunyer i Joan Josep Garcia Terol. Ni rastre del PP, que no hi envià cap representació. En honor a la veritat s'ha de dir que Raimon sempre ha correspost als menyspreus amb un desinterès displicent. Per això, l'escultura La veu d'un poble. Homenatge a Raimon ha vingut tan tard a a la nostra ciutat. Al cantant i el seu amic Andreu Alfaro no devia entusiasmar-los la idea de tenir tractes amb Rus. Les coses podrien haver estat distintes a l'anterior etapa de govern socialista. El consistori xativí, per boca de dos representants autoritzats (l'alcalde, Miquel Calabuig, i el regidor de cultura, Vicent Torregrosa), oferí a Raimon el nomenament de fill predilecte i l'homenatge que se li ret ara. Eren els inicis dels anys noranta. El cantant refusà l'oferiment. «¿Em voleu jubilar abans d'hora? Ja em fareu els homenatges quan siga més major», sembla que va ser la seua resposta —lògica, per altra part; encara li quedava per davant molta carrera artística.

El reconeixement "oficial" ha hagut d'esperar, per tant, vint anys. Ara bé, dir que aquest lapse ha aconseguit gelar el caliu dels xativins cap a Raimon és dir massa. Al Pele mai no li ha faltat el reconeixement "oficiós" dels seus paisans. Des de 1995, els recintes on ha cantat (Cinema Saetabis, 1995, Plaça de Bous, 1997, Gran Teatre, 2002 i 2010) sempre s'han omplert de gom a gom. En acabar les actuacions, les cues de gent esperant l'artista davant els camerinos, per a felicitar-lo, sempre han estat ben nodrides. També hi ha hagut mostres de reconeixement oficiós menys conegudes. El Palau d'Alarcó, posem per cas, acollí en 1981 la presentació de Totes les cançons, primera integral de l'artista. L'acte, organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera, fou presidit per Joan Juan Barberà. En 1993, quan el cantant celebrava els trenta anys d'Al vent, una expedició de xativins acudí al Palau Sant Jordi de Barcelona. En formaven part polítics socialistes com ara Manuel Casesnoves, Miquel Calabuig, Vicent Torregrosa i Ramiro Pla, i membres d'Amics de la Costera. A primeries de 2002, aquesta entitat lliurà a Raimon el títol de soci honorari en el transcurs d'un acte en què també homenatjà Pedro Ruiz, rector de la Universitat de València per aquelles dates.

Dijous passat per la nit, durant la laudatio, diverses personalitats explicaren com eren de justificades les distincions que ha rebut Raimon: «Defensor de la lluita per la llibertat, símbol per a tots els demòcrates, intel·lectual íntegre amb una trajectòria que ha superat els límits del país, portador del nom de Xàtiva pertot arreu, defensor de la llengua, divulgador dels nostres poetes clàssics.» Fidels als seus costums, els partits de la dreta local s'han oposat al nomenament de Raimon com a fill predilecte de la ciutat on va nàixer. ¡Res de nou! A mi només m'estranya la banalitat dels arguments que han fet servir. Podrien haver dit la veritat: «No volem que se'l premie perquè viu a Barcelona i canta en català.» Al cap i a la fi, a Xàtiva ens coneixem tots.

(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2015)

dijous, 12 de novembre de 2015

Fill predilecte

No és un divorci, és una amputació

Des de fa temps es constata la degradació progressiva de les institucions espanyoles. I la crisi econòmica fa més evident la crisi política de l'Estat. Ningú no nega ja la urgència d'una reforma institucional. El procés independentista català ha multiplicat l'aparició de propostes reformistes. Totes propugnen la redistribució democràtica del poder, però no afecten el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. Com afirma Jordi Noguer, la nació espanyola és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una «Unió Perpètua indissoluble pels segles dels segles». La nació així entesa no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text quasi sagrat, la Constitució, que estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'Estat. La forma que adopte aquest estat nació —monarquia parlamentària, república federal— és qüestó secundària. Ramón Cotarelo, catedràtic de ciències polítiques de la UNED, afirma que Espanya és, en realitat, un imperi al qual li han estat arrabassades a poc a poc parts del seu territori. Aquestes visions d'Espanya ens porten a la metàfora del cos i l'amputació.

Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... És més: des d'una concepció transcendent de la nació perpètua, aquesta tindria ànima. Sovint, els intel·lectuals espanyols —els membres de la Generació del 98, posem per cas— fan servir l’expressió “Castella, ànima d’Espanya”. El cos no pot renunciar voluntàriament als braços o les cames. Tots els territoris perduts per l'Imperi Espanyol entre els segles XVII i XIX li han estat arrabassats per la força de les armes. La pèrdua de Cuba, percebuda com una amputació, sumí la nació espanyola en un estat de catalèpsia. Amb el temps, es trobà un pal·liatiu: les províncies perdudes eren d'ultramar. Però Catalunya no és una província d'ultramar. Per tant, Espanya mai no permetrà una separació amistosa de Catalunya. ¡La pèrdua de Cuba seria una broma al costat de la independència catalana! L'estat de postració d'intel·lectuals i polítics espanyols adquiriria dimensions siderals. No veurien la separació com un divorci, sinó com una amputació. I després està l'efecte contagi. Darrere d'una fugida de Catalunya podrien arribar les d'Euskadi i qui sap si d'algunes altres comunitats autònomes. La reforma constitucional serà, per tant, de curta volada.

Els socialistes, per exemple, que proposen una reforma federal, ja han advertit, tamateix, que no acceptaran considerar Catalunya com una nació política. En altres paraules: no estan disposats a renunciar a l'estat nació amb unió perpètua. I mentrestant, ¿què? La situació es troba en un cul-de-sac, però els independentistes catalans porten fins ara la iniciativa. Dos factors, un intern i altre extern, nuguen de peus i mans l'espanyolisme. Per una banda, la seua negativa a considerar la solució confederal barra el pas a qualsevol sortida política. Per altra, com Espanya és una democràcia parlamentària pertanyent a la Unió Europea, estan descartades les mesures il·legals —una intervenció militar, posem per cas. Només queden les mesures legals, poc efectives en aquests moments. El 48% dels catalans votà a partits declaradament independentistes en les passades eleccions autonòmiques, revestides de caràcter plebiscitari. ¿Com s'aplica el Codi Penal a gairebé dos milions de ciutadans? ¡Impossible! Si el Parlament català inicia la desconnexió de l'Estat, ¿què pot fer el govern central? Amenaçar els parlamentaris, els funcionaris i els policies catalans, i, sobretot, les autoritats compromeses amb el procés d'independència.

La Fiscalia de l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional ja han actuat contra la resolució independentista aprovada dilluns passat al Parlament de Catalunya. Els destinataris de les possibles accions legals ni s'immuten; de moment, la resolució parlamentària és un paper (les mesures que contempla s'hauran de concretar més endavant). Com que el nou Govern de la Generalitat podria no estar constituït fins al mes de gener, els escarafalls i les mostres d'alarma dels líders espanyolistes es fan a benefici d'inventari, material propagandístic per a la campanya de les pròximes eleccions generals. ¿Algú s'imagina la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o el president en funcions del Govern, Artur Mas, sortint entre dos policies de les respectives seus oficials? ¿Quants milions de catalans es llançarien al carrer? En fi, el desafiament continua. Els membres de Junts pel Sí i la CUP, sabedors que els partits espanyols no van a baixar del ruc, estan marcant admirablement els temps. El proceso independentista catalán es un golpe de estado a cámara lenta, ha dit Alfonso Guerra. De fet, els partits sobiranistes saben que no poden declarar la independència amb un 48% de partidaris. És més: no la podrien declarar ni amb un 51% de suport.

Si es repassa la història del segle XX, es veurà que cap país ha aconseguit la seua independència sense un recolzament d'almenys el 60% dels seus ciutadans. Es diu que els sobiranistes catalans li estan fent la campanya a Mariano Rajoy. Pot ser. Jo he arribat a pensar que, des del punt de vista estratègic, els vindria molt bé que el cap pepero tornés a governar. La seua negativa a pactar res, els seus errors i la seua indolència són una fàbrica d'independentistes. El veritable perill per al procés de secessió vindria d'un triomf, poc probable, de Podemos. Els politòlegs de la formació violeta saben com funciona aquest negoci. Permetrien la convocatòria d'un referèndum sotmès a dues condicions: no s'entrarà a negociar la independència si aquesta no rep el suport d'almenys el 60% dels catalans; a més, si perdés el refenrèndum, l'independentisme renunciaria a sol·licitar la convocatòria d'altre durant un termini de vint o vint-i-cinc anys. Pablo Iglesias ja ho ha repetit diverses vegades; sap que els partidaris de la secessió no obtindrien un suport tan elevat. Paral·lelament, hi hauria negociacions entre els partits més votats a les eleccions del 20D per a fer canvis cosmètics en la Constitució. D'eliminar la unió perpètua indissoluble, ¡ni parlar-ne!

dimarts, 10 de novembre de 2015

El líder estimat sap què ens convé

Ja sabíem que en Podemos no hi ha massa lloc per a la discrepància. Hi està desterrada la possibilitat de construir un tot a partir de les aportacions de parts diverses. (Amadeu Mezquida ho va analitzar molt bé al seu blog.) Sovint, Pablo Iglesias ha fet un xantatge que ja havíem vist en altres ocasions —Felipe González, posem per cas, el féu en 1979—: «Si voleu que jo lidere el partit, haurà de ser amb les meues condicions. Si no, me’n vaig.» Aquesta pretensió es dóna de nassos amb la idea de democràcia participativa. En Podemos, les decisions no es prenen des de la base, no hi ha un projecte dissenyat per la "gent de baix”. ¿Penúltim exemple? La designació del general Julio Rodríguez com a número dos de la llista per Saragossa a les pròximes eleccions generals. ¿Qui ha pres aqueixa decisió? ¿La puta base? ¿Els afiliats i els simpatitzants dels cercles aragonesos del partit morat? Doncs, no. Ni primàries, ni res de res. Pel que es veu, ha estat una decisió dels dirigents madrilenys de la formació. Estratègicament, una decisió brillant que no deixa de ser, però, un nomenament "digital", en ús als partits de la casta. En fi, no tinc motius per a dubtar que l'antic Cap de l'Estat Major de la Defensa siga un veritable demòcrata i una persona extraordinària, ¿però són aquestes maneres de fer una llista electoral? ¿En què han quedat les velles proclames de democràcia participativa? Encara recorde les burles que feia Antonio Montiel de les primàries amb reserves de pluralitat de Compromís. Ara, ja sabem per què. Els de la formació violeta fan les coses d'altra manera. «El líder estimat és molt llest i sap què ens convé. Ell vetllarà per tots nosaltres», deuen pensar. Amb aquest pare previsor compartiran escons els diputats de Compromís. Amén.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Fer de la necessitat virtut

Després de llegir un interessant article de Víctor Maceda, publicat al setmanari El Temps, hom veu confirmat el seu convenciment que les coses rarament són el que semblen a primera vista. El periodista relata magníficament la intrahistòria de les converses que han menat al pacte entre Compromís i Podemos per a concòrrer junts a les pròximes eleccions generals. Si ningú no desmenteix allò que conta Maceda, la història del procés negociador que ens han venut —la gent d'Iniciativa a favor del pacte, la majoria del Bloc en contra— seria incompleta. Enric Morera fou el primer a proposar, per octubre de 2014, una entesa amb Podemos. Però Maceda revela que, durant les converses per a formar el nou govern de la Generalitat, tres pesos pesants del Bloc van demanar a Mònica Oltra que segellés amb Antonio Montiel, cap valencià de Podemos, una aliança que barrés el pas de Ximo Puig a la presidència de la Generalitat i tingués efectes més enllà de la investidura. Poc després, l'executiva de Compromís aprovava l'inici de converses de cara a les generals. Resumint: durant un temps, al Bloc no li feia fàstic pactar amb Podemos.

Segons Maceda, el resultat obtingut per Compromís en les passades eleccions autonòmiques feia pensar a molts militants nacionalistes que podien menjar-se l'estructura valenciana del partit d'Iglesias. La gent d'Iniciativa està, per tant, molt dolguda amb el rum-rum —jo mateix me'l vaig creure— que presentava Mònica Oltra com l'única interessada a pactar amb Podemos. Però tornem al relat. ¿Com és que, poc després, el Bloc va canviar d'opinió? El posicionament dels seus càrrecs intitucionals —regidors, alcaldes i diputats—, el resultat de les eleccions catalanes, la caiguda gradual de Podemos als sondejos, el funcionament personalista del partit violeta i l'al·lèrgia a pactar amb una força espanyolista convenceren un 74% dels militants del Bloc que Compromís s'havia de presentar en solitari a les pròximes eleccions. Aquest canvi d'opinió amenaçava de fracturar Compromís. L'alternativa d'una confluència ampla, intent d'edulcorar l'entesa amb Podemos, no ha quallat; ni Iglesias ni alguns sectors de Compromís volen saber res d'EUPV. Finalment, la direcció del Bloc ha ignorat la militància i ha signat el pacte bilateral amb Podemos.

¿Qui són els culpables de tota aquesta embrolla? Entre todos la mataron y ella sola se murió, resa la dita castellana. Segons Enric Nomdedéu, que reflexiona sobre l'assumpte en un article titulat "La culpa és meua", el passotisme d'uns, el personalisme d'altres, les rivalitats i la falta de lideratge al si del Bloc han menat a l'actual situació. Imagine que tindrà raó. En tot cas, com la cosa ja no té remei, ara toca fer de la necessitat virtut, és a dir, prendre's amb calma allò que ja és inevitable i tractar de traure'n algun profit. El Bloc ja s'ha presentat a vàries eleccions en coalició amb formacions espanyoles. En un post anterior, vaig reproduir la frase d'un amic meu, militant del Bloc: «¿Un subgrup dins del grup de Podemos? ¡Dóna igual! En solitari, només trauríem un diputat. Amb Podemos, en traurem més. I si vénen mal dades, sempre poden marxar al grup mixt. Baldoví n'ha format part durant tota aquesta legislatura i ha tingut prou visibilitat.» Tot passa, naturalment, per un bon resultat electoral. El meu amic vol que es refreden aviat els ànims dels contrariats amb la idea d'haver de votar a Podemos —entre els quals m'incloc.

D'aquí al dia de les eleccions, caldrà que uns i altres treballen de valent. Per a justificar l'acord signat, la nova coalició haurà d'aconseguir almenys 740.000 vots. Si la marca "Compromís-Podemos. És el moment" —¡mare meua, quins noms!— no aconsegueix sumar els vots que van rebre per separat els seus promotors, a les passades autonòmiques, podrien rodar caps als òrgans de direcció del Bloc Nacionalista. Ja se senten veus demanant la convocatòria d'un congrés extraordinari. En qualsevol cas, les enquestes no conviden a l'optimisme; s'albira una majoria absoluta de PP i C's. Si l'escrutini del 20 de desembre la confirma, ambdues forces podrien arribar a un acord per a formar govern. En un escenari com aqueix, el grup parlamentari de Podemos —amb el "subgrup" valencià inclòs— seria absolutament irrellevant. Només queda esperar que les enquestes estiguen equivocades —o manipulades, tant se val. 

divendres, 6 de novembre de 2015

¡Bonic panorama!

Pel que es veu, Compromís i Podemos concorreran finalment junts a les pròximes eleccions. En això ha quedat l'acord ample de confluència de forces polítiques i moviments socials valencians que havia proposat Enric Morera. Dies abans, ja vaig expressar el meu parer sobre l'assumpte. Veia molt difícil una entesa amb Esquerra Unida. Vàries eren les dificultats per al acord. Primerament està la divisió crònica del progressisme. «La gent d'esquerres només sol estar unida a la presó», sembla que diu el pare de Jordi Évole. Però hi ha raons més concretes per al desencontre. Per una banda, Esquerra Unida encara no deu haver paït el trencament produït al si de Compromís l'any 2008. Arran d'aquella ruptura, la gent del corrent Esquerra i País —Pasqual Mollà o Mònica Oltra, entre altres— sortí d'EUPV, tallà els vincles amb l’estructura federal d’IU i fundà Iniciativa pel País Valencià, partit integrant de l'actual coalició Compromís. Els militants d'Esquerra Unida acusaren de deslleialtat el Bloc Nacionalista. I clar, és amarg haver de parlar novament amb aquells amb qui et vas esgatinyar fa temps. I, si érem pocs, faltava la irrupció de Podemos.

La formació morada agranà Esquerra Unida en les darreres eleccions autonòmiques. Fins ara, Pablo Iglesias no volia sentir parlar d'aliances; només volia pispar quadres, militants i votants a tots els grups de l'esquerra plural. «A qui no vol brou, tassa plena», diu el refrany. EUPV ha hagut de negociar amb els caps d'Iniciativa i Podemos —ço és, amb aquells que li volen furtar la cartera— una hipotètica integració en la plataforma de confluència. ¡Massa per a la carabassa! La direcció d'EUPV ha emès un comunicat en què lamenta la impossibilitat d'aconseguir acords per culpa de la intransigència i el sectarisme dels interlocutors. (Compromís i Podemos oferien a Unitat Popular, candidatura en què està integrada la franquícia valenciana d'Alberto Garzón, el número quatre de la llista per València.) Els caps d'EUPV afirmen que se'ls ha tractat de manera humiliant, com a simples convidats de pedra. I tenen part de raó; en el fons, Iniciativa i Podemos passen d'EUPV. Ara bé, aquesta formació deu haver oblidat el seu comportament amb el Bloc en les eleccions de 2007. Ho vaig explicar en un article publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV.

EUPV imposà al Bloc unes condicions duríssimes d’assumir. La formació valencianista es véu obligada a signar les clàusules del pacte fent un gran sacrifici; s’arriscà a desmobilitzar el seu electorat, que no entenia, per exemple, que la llista castellonenca fos encapçalada per EUPV (en aquesta circumscripció, els nacionalistes treien habitualment més vots que Esquerra Unida). Però tornem al present. Els grups polítics valencians a l'esquerra del PSOE semblen condemnats a repetir eternament la mateixa història. Al final, Pablo Iglesias ha sortit amb la seua; només hi haurà confluència de Podemos i Compromís, l'opció rebutjada per la militància del Bloc. Total per a res; si els sondejos encerten, el resultat del partit morat serà irrellevant per a la formació del govern central. És més: no està gens clar que l'aliança de Podemos i Compromís arribe als 740.000 vots (suma de les paperetes que cada formació obtingué per separat en les passades eleccions autonòmiques); molts simpatitzants de Compromís podrien desistir d'elegir una llista que no serà ni valenciana, ni útil, ni servirà per a formar un grup parlamentari valencià.

¡Bonic panorama! Si els seus resultats electorals queden molt per sota de les seues expectatives, Podemos, que inicialment fou saludat com un revulsiu, haurà fet més mal que una pedregada. Al seu compte de Twitter, Pasqual Mollà feia la següent afirmació: «Per sort, la confluència la fa la gent.» Ignore a quina confluència es referia; l'acord entre Podemos i Compromís s'ha amanit en petit comité. La gent —suposant que el dirigent d'Iniciativa entenga per "gent" el conjunt dels militants i simpatitzants dels grups que han subscrit l'acord— no ha pintat fava en la decisió final. A hores d'ara, molts militants del Bloc pensaran que els referèndums interns no serveixen per a res; s'han acabat imposant les tesis de la minoria que, des d'un principi, volia la unió amb Podemos.

dimarts, 3 de novembre de 2015

Torres del silenci

Ahir fou dia de les ànimes, o dels difunts. En alguns països del món, els vius s'acomiaden dels morts de maneres que ens poden semblar estranyes. Ho vaig comprovar durant el meu viatge recent per l'antiga Pèrsia, més concretament durant la meua estada a Yazd. Hi ha diversos motius per a visitar la ciutat. La pervivència d'una comunitat zoroastriana n'és un. Els seguidors iranians del mazdeisme, antiga religió oriental reformada per Zaratustra —Zoroastre en grec— hi tenen la comunitat més nombrosa d'Iran. A més d'un temple del foc (denominació dels recintes sagrats mazdeistes), la ciutat conserva dues torres del silenci. El nom donat pels zoroastrians a aquestes construccions és dakhmeh, paraula que significa "cementiri". En dos turons als afores de Yazd s'alcen sengles torres de planta circular, desproveïdes de sostre i amb murs de maçoneria, que serviren com a lloc per a dipositar els morts. (Segons les creences zoroastrianes, els elements de la natura no poden ser contaminats per un cadàver. Els morts no poden, doncs, soterrar-se, cremar-se o ser llançats a l'aigua.) Els cossos es col·locaven nus al voltant d'un pou situat al centre de les torres. Quedaven a la mercè del sol i el vent. Els voltors i altres animals carronyaires procedien a descarnar-los. En desaparèixer totes les parts blanes dels cadàvers, les ossamentes, considerades pures, eren introduïdes en un ossari —un astodan— i cobertes amb calç viva. També podien ser guardades en urnes de ceràmica que després eren dipositades en tombes o en unes cavitats excavades en la roca i segellades. És possible de pujar a les torres per a veure el seu interior.

En la plana en què s'alcen aquestes plataformes fúnebres es conserven un dipòsit d'aigua, dues torres de refrigeració i unes construccions de tova, moltes en estat ruïnós, que servien per a preparar els cadàvers i celebrar els ritus mortuoris previs al trasllat dels finats al cim dels turons i a la seua posterior inhumació en ossaris. Els habitacles també servien de recer per als familiars durant els tres dies de dol que prescriu la religió mazdeista. (El quart dia, l'ànima abandona el cadàver.) Els seguidors de les creences zoroastrianes seguiren practicant aquests rituals fins a finals dels anys seixanta del segle passat. Encara viu l'últim portador de cadàvers —nassesalar—, un vellet que es passeja amb el seu burret entre els turistes estrangers. A hores d'ara, l'antiga pràctica funerària mazdeista està prohibida a Iran per motius sanitaris. Els zoroastrians es fan soterrar en un cementiri modern situat davant mateix del conjunt d'edificacions antigues. Els seus cossos són introduïts en taüts estancs. Les tombes recolzen sobre llits de pedra i ciment. En fi, impressiona contemplar l'indret semidesèrtic, penetrar en les edificacions ruïnoses, pujar a una de les torres, veure el seu pou central. També impressiona el silenci, si no hi ha molts visitants. L'atmosfera del lloc sembla impregnada de presències estranyes i ocultes. El fil de la mort  encara serpenteja invisible entre els murs de tova.