dimarts, 29 de setembre del 2015

Sumant cols i lletugues

El problema de convertir unes eleccions en plebiscit és que després tot són embolics. Durant la campanya de les passades eleccions del dia 27 a Catalunya, només el bloc sobiranista —Junts pel Sí i la CUP— es manifestaven clarament a favor de la independència. Existien, però, matisos importants: Junts pel Sí havia anunciat que iniciaria la DUI (Declaració Unilateral de Independència) si obtenia la majoria absoluta d'escons; en canvi, la CUP creia que calia una majoria absoluta de votants per a culminar el procés independentista. (És característic de molts catalans posar-se ells mateixos el llistó ben alt.) A l'altre costat, les postures no estaven tan definides. Uns, C's i PP, advocaven per mantenir l'statu quo; PSC i Unió demanaven una tercera via. Altres, finalment, llançaven un misstge ambigu —em referisc, per exemple, a Catalunya sí que es pot—, ja que sempre han defensat el dret a decidir. ¡Quin embolic! En un referèndum, la gent vota sí o no. En unes eleccions, cadascú vota al seu partit (podrien haver-hi militants o simpatitzants de Podemos que hagueren votat sí a la independència en un referèndum).

Abans de la contesa, el PP s'afartà de dir que el 27 de setembre només se celebraven eleccions autonòmiques —per bé que actués com si s'anés a celebrar un veritable plebiscit. Les hsotilitats anaren in crescendo —amb guerra bruta inclosa— quan les enquestes deien que més d'un 49% dels catalans podia votar als partits independentistes. Ben aviat quedà clara l'estratègia definitiva de l'unionisme: si no trau majoria absoluta de vots, el pol sobiranista no està legitimat per a plantejar una DUI. La nit mateixa de l'escrutini, tot l'unionisme i tots els mitjans afins ho tenien clar: «Escandalosa derrota dels independentistes.» ¿Escandalosa? ¿Com es fan els comptes? Els partits sobiranistes han tret 72 diputats (la majoria absoluta) i pràcticament un 48% dels vots. ¿És això una derrota? L'independentisme ha obtingut quasi la meitat del vot vàlid emès. ¡És igual! Els contaris a la secessió s'adjudiquen tot: l'abstenció, els vots nuls, els vots en blanc, els vots a partits que s'han manifestat a favor del dret a decidir... Sumen cols i lletuges. I a partir d'aquesta suma tan heterogènia, dedueixen que el 52% dels catalans està en contra de la independència.

L'unionisme té un problema. Si no llegeix correctament els resultats —la nit electoral, alguns partits espanyolistes semblaven haver obtingut un èxit aclaparador—, el sobiranisme podria seguir creixent i botar la barrera del 50% dels vots en una pròxima contesa electoral. Avui mateix, he sentit com Pedro Sánchez negava que Catalunya siga una nació. L'espanyolisme no s'abaixa del ruc. El pronunciament d'un 48% dels catalans no li mereix cap respecte. De fet, un cop passades les eleccions, el govern central podria haver iniciat una persecució en tota regla contra els caps del nacionalisme català; Artur Mas ha estat citat a declar com a imputat per la consulta del 9-N. Definitivament, els peperos no aprenen dels seus errors. Ja no recorden la seua recollida de firmes per tota Espanya, per a protestar contra l'Estatut, ni el seu recurs al Tribunal Constitucional, que retallà dràsticament el text votat pels catalans. ¡Aviats estem! Jo crec que els partits independentistes, que han hagut de superar tota mena de tripijocs antidemocràtics, s'han guanyat, amb el resultat del 27-S, el dret a exigir que es convoque un referèndum de veritat.

dimarts, 22 de setembre del 2015

L'home del sac anglès

Aquests dies es parla molt del diferents líders europeus que han dit la seua sobre les aspiracions d'independència d'una part significativa dels catalans. Per a mi, l'estrella indiscutible és David Cameron. En una roda de premsa celebrada a la Moncloa, després d'una entrevista amb Rajoy, Cameron va amollar aquesta frase: «Crec que està prou clar. Quan el tros d'un estat se separa d'aqueix estat, ja no forma part de la Unió Europea. Haurà de posar-se a la cua amb els altres països que hi volen entrar.» Fa gràcia que açò ho diga el cap d'un partit manifestament euroescèptic. «Llengua muda mai no fou batuda», resa la dita popular. (L'anglès té expressions equivalents: Least said soonest mended, Silence is golden.) Durant la campanya prèvia al referèndum escocès, ja ens havia sorprès que alguns euroescèptics anunciaren als escocesos europeistes la seua sortida de la Unió si triomfava el vot secessionista. («¿Romandran a la Unió si una majoria euroescèptica del Regne Unit decideix més endavant abandonar-la?», em vaig interrogar mentalment.) De fet, el principal objectiu de la visita cameroniana a Madrid era demanar recolzament a la pretensió britànica d'arrancar nous privilegis a la Unió. La petició venia a ser aquesta: «O ens doneu un estatus a la carta o marxem. » (Els britànics han de decidir, en un pròxim referèndum, si volen marxar o quedar-se. Cameron calcula que triomfarà el sí a la permanència si s'obtenen els privilegis reclamats.) Pensareu que Rajoy enviaria el premier a pastar. Doncs, no. El Gobierno de España tiene una posición constructiva y flexible; es impensable la salida de Gran Bretaña, deia el comunicat oficial. En altres paraules: el govern espanyol transigí amb les pretensions de Cameron, perquè aquest havia acceptat d'amenaçar els catalans. És més: Rajoy consentí fins i tot que s'aparqués momentàniament l'assumpte de Gibraltar. ¡Canvi de cromos! En fi, ja sabem que també hi ha un home del sac anglès.

diumenge, 20 de setembre del 2015

Màxima alarma

En films bèl·lics nord-americans com Puente de mando, de Delmer Daves, protagonitzat per Gary Cooper, o Destino Tokio, del mateix director, amb Gary Grant al paper estel·lar, s'ordenava xafarranxo de combat quan s'acostaven els japonesos, els dimonis grocs. (De fet, la pel·lícula Aw way all  Boats, del director Joseph Pevney, interpretada per Jeff Chandler, s'estrenà a les nostres pantalles amb el títol de Zafarrancho de combate.) Jo veia durant la meua infància, en plena dictadura franquista, aquestes cintes ambientades al Pacífic de finals de la Segona Guerra Mundial. Franco també tenia els seus dimonis particulars: jueus, maçons i comunistes. Doncs bé, a hores d'ara, l'espanyolisme més ranci acaba de decretar xafarranxo de combat. ¿Ha esclatat una nova guerra? ¡No! Almenys no a la Península Ibèrica. Llavors, ¿per què s'ordena l'estat de màxima alerta? Perquè les enquestes auguren que els independentistes catalans podrien obtenir la majoria absoluta, de vots i escons, en les eleccions del pròxim dia 27. L'armada espanyola (el govern central, l'exèrcit, els tribunals, els partits del pol unionista, la patronal, la banca, els mitjans de comunicació i la intel·lectualitat afí) ha tret a coberta tota l'artilleria i tota la munició. Mare meua, Gary Cooper ha activat el DEFCON 1. ¿Qui té més por, l'espanyolisme o el catalanisme? No sé. ¿Es deixaran acoquinar, els catalans? Ja veurem.    

dissabte, 19 de setembre del 2015

Bous al carrer

Les festes de bous al carrer no són estranyes a la nostra contrada. Dies enrere, el cronista oficial de Xàtiva, recordava en aquestes mateixes planes la notícia d'un correbou autoritzat en 1846 a l'Albacar, a la Costa del Castell. D'acord amb diversos testimonis històrics, el tracte que rebien els cornúpetes en aquestes celebracions ens semblaria avui horripilant. Als pobres animals se'ls llançava de tot: còdols, objectes punxants... Els bous al carrer, que solien ser organitzats per carnissers i ramaders, no quallaren a ciutats grans. (A Xàtiva, la noblesa, la burgesia ennoblida i terratinent, i els llauradors adinerats preferiren els espectacles taurins aristocràtics que acabarien convertint-se en les actuals corregudes de bous.) Les poblacions de les terres de l'Ebre i les comarques valencianes on s'han conservat festes de bous eren més aviat menudes fins a primeries del segle XX. Els trets de les nombroses manifestacions taurines populars permetien d'incloure llurs diverses variants al ric patrimoni cultural —etnològic— del país. El correbou era una festa principalment masculina protagonitzada pels joves dels pobles, que demostraven el seu valor i la seua habilitat amb l’animal. Es tractava, per tant, d'un ritu d'iniciació a l'edat adulta.

Els elements externs d'altres festes populars —les falles, posem per cas— són estables i estan molt jerarquitzats i reglamentats. El canvi, els bous al carrer es caracteritzen per unes formes organitzatives espontànies, immediates, funcionals i poc estables. Tradicioalment, els correbous eren organitzats per comissions festeres que canviaven de composició cada any. L'autoritat no hi solia intervenir. Només llogava les barreres i pagava els homes que les havien de portar i muntar. En pobles grans, l'ajuntament definia els carrers de volta, espai festiu que coincidia amb l'espai on vivia l'estrat social més elevat i prestigiós. En aquests municipis, la participació popular al correbou era menor. (Canviava el càracter de la festa, hi havia una ambivalència cap a dins i cap a fora; uns veïns intervenien i altres eren espectadors o hi tenien una posició neutra, distant.) Però tornem als pobles menuts. La presència al correbou es desenvolupà d'acord amb un codi no escrit, una gradació preestablerta d'apropament i allunyament que tothom acatava. Els homes de mitjana edat tenien assignats dos papers: gràcies a la monetarització producte de l'estalvi agrari, pagaven la festa (era freqüent l'expressió «anem a pagar un parell de bous») i eren els qui anaven davant. Al correbou pròpiament dit només intervenien els ajudants i els joves, solters o novençans.

Els grups de joves eren, per tant, els principals protagonistes. Vells i néts petits veien el bou des de les barreres. (La transgressió del codi —les curses d'homes majors— provoca molts accidents.) En definitiva, el grau d'implicació a la festa no depenia de la classe social, sinó de l'edat i el sexe. L'estratificació social o la diversitat de grups de poder sols s'hi manifestaven indirectament (l'ajuntament i els qui pagaven els bous i anaven al davant representaven el poder). El paper de la dona era molt secundari; generalment, veia el bou des dels balcons i les grades. N'hi havia una excepció, les corregudes de vaquetes per a nens en què també podien participar grups d'amigues (solteres o mares joves). El seu grau d'aproximació als bous era, per tant, inferior al dels homes. El correbou encara té moltes connotacions sexuals. L'elecció d'animal respon a la lògica d'una gradació simbòlica. El bou sencer, amb prestància, verge —que no haja estat corregut mai—, ocupa el nivell més alt de les preferències. Segueixen el bou corregut per a embolar, els bouets per a córrer, la vaca per a embolar, la vaca llogada, la vaqueta per a córrer i el joneguet amb què es pot fer allò que es vulga. (A la festa, jònecs i nens tenien un estatus només superior al del gos.)

De vegades, la festa desfermava enemistats entre poblacions veïnes. El brau, que representava simbòlicament tot el poble, havia de quedar bé davant dels forasters. La valoració de les seues qualitats (la determinació de la seua bravura) suscitava tensió. Els vinguts d'altres poblacions podien gaudir davant del bou, però tenien vetat abusar-ne. Si en feien burla, es podia armar un bon sarau. Generalment, la sang no arribava al riu. Si veien que el cornúpeta era dolent, els mateixos festers li posaven una albarda, el convertien en una burra. Com en altres rituals, el colofó podia ser sacrificial; el bou embolat es matava, es trossejava i es menjava. Els comensals eren partícips del sacrifici a la intimitat domèstica. En fi, moltes poblacions de la Vall d'Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés celebren vaquetes soltes i bous en corda i embolats, però els codis de la festa ja no funcionen, el seu simbolisme defalleix. Les viles han crescut, l'activitat agrària ha perdut pes i els rituals de pas han canviat. Augmenta el número de joves que només veuen als bous una oportunitat per a la barrila. La massificació i els excessos s'emparen de la festa.

Al pol oposat, una nova sensibilitat social més respectuosa amb els animals demana la supressió de les festes taurines. Seguint aquest solc, els partits d'esquerres, que governen ara molts pobles, s'han manifestat en contra del correbou. (A Xàtiva, posem per cas, Compromís i Esquerra Unida volen suprimir les corregudes.) Només m'assalta un dubte. La festa de bous forma part dels costums, continua tenint gran implantació a moltes viles. Durant els anys de la Transició, l'esquerra i el valencianisme donaren l'esquena al món de les falles. I clar, els espais festers foren ocupats per la dreta autòctona. Aquella espifiada monumental tingué conseqüències nefastes per al redreçament del nostre país. ¿Si es prohibeix el correbou, tornarem a caure en el mateix error? Jo trobe assenyada la posició dels consistoris que planegen fer consultes per a conèixer l'opinió majoritària dels seus veïns. Que decidisca el poble sobirà. En qualsevol cas, estaria bé que la tradició mediterrània dels jocs de bous, que es remunta almenys fins a l'antiga Creta, no desaparega totalment de les nostres contrades. La cultura immaterial també s'ha de conservar. Serà difícil, però, conjuminar la pervivència de la tauromaquia popular i la supressió del maltracte animal.

(una versió resumida d'aquest text ha estatpublicada a Levante-EMV, el 19/09/2015)

dijous, 17 de setembre del 2015

A la UCI

«No, no podem dir que els morts que vós mateu gaudeixen de bona salut», vaig pensar mentre llegia un article publicat dissabte passat a la secció comarcal de Levante-EMV. L'article en qüestió, titulat 'Necrológica', anava firmat per Vicent Ribes, professor, escriptor, historiador, exdirector de la Institució Alfons el Magnànim i regidor pepero a l'Ajuntament de Xàtiva. Ribes ens anunciava la mort del tio Canya. Fins i tot cloia el seu text amb un sentit requiescat in pace. Doncs, no. En realitat, el tio Canya està a la UCI. Hi porta anys i anys en estat de coma. Em sorprèn que l'ínclit professor no se n'hagués adonat encara. La ràpida ullada al llibre de fira degué provocar a Ribes un esvaniment. Vaja per davant que ignore els motius de l'esvaniment. Ignore totalment per què no figurava la signatura de l'il·lustre regidor entre les d'altres eximis intel·lectuals de la comarca. ¿No l'havien convidat? ¡Mal fet! ¿Estava convidat, però havia d'escriure sobre poesia de resistència? ¡Ben fet de negar-se! ¿No volgué ajuntar-se amb gent de baixa condició? ¡Tota precaució és poca! En qualsevol cas, celebre que alguns regidors peperos publiquen per fi les seues columnes d'opinió a la premsa diària. Després de vint anys d'hegemonia de l'analfabetisme funcional en la dreta local, s'agraeix la nova fornada de polítics del PP lletrats i liberals. Potser, podrem conèixer millor el pensament del conservadorisme local, mancat de portaveus doctes fins ara. Llàstima que no simpatitzen amb el tio Canya, que, com dic, està a la UCI, però encara no s'ha mort. No, de moment no hi ha vetla ni soterrar a la vista. Tot arribarà.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Amistats perilloses

Pablo Iglesias, cap de Podemos, s'ha afartat de dir que la distinció entre partits d'esquerra i de dreta ja no és útil per a l'acció política. Ara toca fer servir un altre esquema, la distinció entre els de dalt i els de baix. En general, el nou paradigma sembla haver fet fortuna —només Esquerra Unida continua rebutjant-lo. El posicionament d'Iglesias és, però, un pur eufemisme; quasi tota la ciutadania percep que Podemos és clarament d'esquerres. És més: la majoria dels ciutadans se situa, segons les enquestes, en el centreesquerra. La lluita de classes no ha perdut, per tant, tota la seua vigència. Allò que tampoc no ha perdut actualitat són les formes i les maneres de fer política des de les organitzacions hereves del "socialisme científic". Em referisc al centralisme, a l'estructura piramidal del partit i al seu control absolut per part del líder suprem. Fa un any ja pronosticàvem que Podemos no podria repetir els resultats de les eleccions europees. Mancava d’influència social a tot l'Estat, implantació territorial i estructura organitzativa. Molts pensàvem que la formació de Pablo Iglesias seria incapaç de superar en un any aquestes mancances.

Fèiem servir el símil del tsunami. ¿Tocarà la costa abans o després de les pròximes eleccions generals? ¿Quan es dissiparà la seua energia? ¿Quina serà la magnitud dels danys causats? Doncs crec que ja podem donar resposta a alguns d'aquests interrogants. Segons les enquestes, el tsunami Podemos ha perdut molta força. A més, li ha sortit competència per la banda esquerra. Es tracta d'una nova plataforma, Ahora en Común, que ja està arribant a acords amb altres grups —Esquerra Unida entre ells. De moment, Pablo Iglesias no vol renunciar a la marca Podemos. (L'esquerra, dividida, ¡com sempre!) En les passades eleccions autonòmiques, els resultats de Podemos van quedar molt per darrere de les seues expectatives. La pròxima prova de foc seran les imminents eleccions plebiscitàries catalanes. Els missatges de la formació morada es poden agrupar en dos grans eixos: nosaltres acceptem el dret a decidir, però no volem que Catalunya se separe d'Espanya; ara no toca decidir entre dins o fora, ara toca decidir entre la casta o nosaltres. Durant els mítings, Pablo Iglesias ha posat ben alt el llistó del populisme.

En realitat, Pablo ha deixat Lerroux a l'altura del betum. Ha tingut la barra de fer una crida al vot ètnic. ¡Ni la dreta havia arribat tan lluny! Per altra banda, la persona que rebutja l'esquema clàssic esquerra-dreta diu que no comprèn com poden lluitar al mateix bàndol Artur Mas i David Fernández. ¿Tan difícil és entendre que els catalans estan agrupats ara mateix entorn de dos pols, l'unionista i l'independentista, i que ambdós són transversals? «Reduir el procés a CiU és precisament allò que vol CiU», ha dit clarament David Fernández. L'entesa entre gent diversa és conjuntural, només busca l'èxit del procés cap a la independència; abans d'assolir-la, cadascú lluita pel seu model de societat. David Vidal, regidor de la CUP a Reus, va portar a la banqueta dels acusats més de cinquanta càrrecs relacionats amb un gran escàndol de corrupció sanitària que implica les més altres esferes de poder a Catalunya. Unes coses no lleven les altres. En fi, la irrupció de Podemos al panorma polític espanyol està fent-li el joc al centralisme de tota la vida. El lema ¡Antes roja que rota! torna a tenir vigor —si és que l'havia perdut alguna vegada.

I en aquest context, la gent de Compromís medita si convé presentar-se a les eleccions generals amb Podemos. Ja s'han alçat algunes veus d'alerta. L'eurodiputat Jordi Sebastià diu que li fa por aquesta opció. El diputat Joan Baldoví recorda que l'objectiu prioritari de la seua formació és crear al Congrés un grup parlamentari d'obediència valenciana. Jo resumiria la situació així: les expectatives electorals de Podemos estan estancades, però les de la coalició Compromís conviden a l'optimisme. (El seu treball polític ve de lluny i està donat bons resultats: presència en totes les institucions.) És lògic que li surten nuvis. Però s'han de vigilar les amistats perilloses. Jo no em veig votant una llista amb gent de Podemos. Se'm podrà retrucar que hi ha valencianistes al si dels cercles autòctons de la formació morada. També n'hi havia al si del PSPV-PSOE i van quedar com el rosari de l'aurora.

dissabte, 5 de setembre del 2015

Viatjar ensenya molt

Des del final de la fira fins a l'inici del curs escolar, el panorama informatiu local és com una mar encalmada; molts polítics fan vacances. Hi ha, per tant, poquíssimes notícies. Quan escric aquestes línies, l'alcalde socialista de Xàtiva, Roger Cerdà, acaba d'anunciar que delegarà les seues funcions, durant uns dies, en el primer tinent d'alcalde, Miquel Lorente, cap del grup municipal d'Esquerra Unida. És una situació inèdita; des de 1979, any en què se celebraren les primeres eleccions locals de la restaurada democràcia, després del parèntesi franquista, els substituts del primer edil sempre havien estat coreligionaris seus. La novetat d'enguany és, per tant, que el titular de l'alcaldia i el batlle en funcions militen en partits distints. Això no té, però, transcendència informativa. És un mer formalisme, un signe de normalitat democràtica. Simplement ens recorda que la nostra ciutat està governada per una coalició.

Però tornem a les vacances. A les xarxes, diversos regidors i regidores del tripartit han penjat fotografies que testimonien la seua estada, acompanyats per fills i consorts, en diferents punts geogràfics (Altea, Granada, Lisboa...). Però l'escampada no ha estat general; alguns edils han romàs de guàrdia a la ciutat. Gràcies a ells, hem conegut diversos avenços del pròxim curs polític. Ja sabem, per exemple, la nova programació del Gran Teatre. El regidor responsable del recinte ha exposat els seus objectius i ha anunciat converses amb diverses entitats per a debatre els criteris d'utilització. (En realitat, per a explicar que el cobrament de taxes a qui en faça ús segueix vigent.) També hem sabut que l'Ajuntament va a iniciar els estudis previs a la redacció d'un pla de mobilitat per al nostre nucli històric. Iniciativa Cívica pel Centre Històric de Xàtiva ja havia traslladat al nou equip de govern un escrit amb suggeriments.

Això em recorda que jo també he viatjat. Vaig fer les maletes abans de fira. Vaig sojornar vuit dies a Suïssa. Vaig recórrer diversos cantons, quasi tots de parla alemanya. Em va cridar l'atenció la petita ciutat de Solothurn (Soleure en francès), capital del cantó homònim. Aquesta població, situada entre la serralada del Jura i el riu Aar, té uns 15.000 habitants (no és molt més gran que Canals). Solothurn és considerada la ciutat barroca més bella de la Confederació Helvètica. El seu nucli històric, bastit entre 1530 i 1792, conserva elements del màxim interès: muralles, torres i portes de diferents èpoques, la plaça major presidida per la catedral, l'església dels jesuïtes i una font monumental, la torre dels dos rellotges (un astronòmic i altre amb un grup d'autòmats que marquen les hores), l'ajuntament gòtic i classicista, l'antic arsenal barroc, magnífics palaus renaixentistes i barrocs, i un conjunt de boniques fonts públiques.







Mentre camejava per Solothurn, recordava Xàtiva. El centre de la ciutat suïssa està reservat als vianants i els ciclistes. Molts dels seus espais públics conserven paviments de llombardes —a Xàtiva, les antigues pedres de basalt han anat eliminant-se a poc a poc. Només els cotxes dels residents, els vehicles oficials, els taxis i els transports —durant els horaris predeterminats— tenen permès l'accés al centre de Solothurn, l'oferta comercial i hostalera del qual és excel·lent. En 1980, la ciutat va ser distingida amb el Premi Wakker, guardó anual atorgat per la Societat Patrimonial Suïssa (Schweizer Heimatschutz) al municipi helvètic que haja destacat en la conservació de la seua fesomia urbana i en la promoció del seu patrimoni cultural, històric i arquitectònic. Que ningú no pense, però, que Solothurn viu exclusivament de l'hostaleria (de fet, el lloc no està inclòs als circuits convencionals pel país alpí); la indústria —la rellotgera, posem per cas— és molt important per a la petita vila, que vaig abandonar gratament sorprès.




Com la tornada de vacances marca l'inici de curs, no estaria mal que la nova corporació xativina enviés una comissió de polítics i tècnics a estudiar quines mesures prenen altres ciutats per a compatibilitzar desenvolupament i conservació del patrimoni. Viatjar ensenya molt. No cal anar molt lluny; a la península tenim models a l'abast. És una delícia passejar pels carrers i places de Solothurn, seure en una terrassa a la seua plaça major o a la vora de l'Aar. També és una delícia, però, passejar per la Rua Nova de Santiago. De la Corretgeria de Xàtiva, ¡millor no parlar!

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/2015)