dijous, 27 d’agost de 2015

Contra Rus, la vida era més fàcil

Sempre penge al meu blog els textos que escric per a Levante-EMV. Així, els lectors poden fer comentaris. Ara bé, tothom sap que aquests comentaris estan sota mínims. Des de fa temps, les polèmiques s'han traslladat a les xarxes socials, a twitter o facebook. La meua darrera columna suscità més piulades que d'habitud. Vaig rebre diversos comenaris, positius i negatius. Dos són els retrets que se'm feien: que escrivia sense coneixement de causa i que aprofitava la columna per a crear divisions on no n'hi ha. Una persona llançava també aquesta pregunta: ¿Pot l'esquerra pactar amb el boato, les reines i les seues corts, amb el classisme, els bous i la caspa? Ja he acceptat, a través de twitter, que em puc haver equivocat en alguna cosa. També he aclarit que no era la meua intenció crear enfrontaments entre ningú. Però cent quaranta caràcters no permeten explicar amb certa profunditat alguns dels aspectes relacionats amb la política local que s'abordaven al meu article. De primer antuvi, he d'aclarir el següent: Contra Alfonso Rus, la meua vida de columnista era molt fàcil. Tan fàcil que havia de fer l'esforç de no tocar el tema russista totes les setmanes; els lectors s'haurien avorrit i haurien deixat, per tant, de llegir-me.

Amb el canvi polític, el meu compromís quinzenal amb els lectors va a ser molt però que molt complicat. Jo em considere una persona d'esquerres i valencianista. La temptació és, per tant, de no llançar pedres contra els meus. Ara bé, és evident que els meus —errare humanum est— s'equivocaran més d'una vegada. I clar, si passés de criticar el govern local de dretes a perdonar totes les espifiades del govern d'esquerres —els errors dels meus—, perdria tota la credibilitat davant dels lectors. Ja sé com és de costosa l'objectivitat, però cal cercar-la. Es tracta d'una mera qüestió d'honestedat intel·lectual —encara que alguns hi vulguen veure presumpció o ànsies d'estar per damunt del bé i del mal. I dit açò, anem a la primera objecció rebuda pel meu article. ¿Escric sense coneixement de causa? ¡No! Sempre procure estar ben informat i documentat. Això no lleva, naturalment, que em puga equivocar. Sembla que una de les afirmacions fetes al meu article de referència era equivocada; l'absència d'un grup polític a la presentació del llibre de fira no obeïa a cap disconformitat per l'elecció de la reina i la seua cort d'honor. El grup en qüestió havia convocat una assemblea a la mateixa hora en què se celebrava l'acte institucional. No hi pogué enviar representació, per tant.

Doncs, rectifique gustosament i demane les disculpes corresponents. Allò més assenyat és reconèixer que hom s'ha equivocat. (De tota manera, faig notar que no es nomenaven parts al meu article. Els lectors que no hagueren acudit a la presentació difícilment podien saber a quin grup em referia.) Anem a l'altre retret. ¿És cert que aprofitava el meu article per a crear enfrontaments? Jo crec que no, però u sempre és mal jutge de si mateix. Jo mostrava la meua preocupació per algunes mostres de desunió i demanava clarament la màxima avinença entre els socis de govern. De fet, algunes persones han trobat que el meu text era encertat. Per altra banda, descarte que ningú no volgués fer una afirmació gènerica del tipus «sempre fas servir la teua columna per a crear enfrontaments on no n'hi ha». És més: trobe exagerat insinuar que jo puga dividir no res; això és adjudicar-me una influència que no tinc de cap manera. Si portaveus autoritzats asseguren que no hi ha desacords al tripartit, jo me n'alegre sincerament.

Per últim, vull referir-me a allò de «l'esquerra no pot pactar amb el boato, ni amb reines i corts d'honor, ni amb el classisme, els bous i la caspa». ¡Pactes pitjors s'han vist! La meua màxima preocupació és, però, la pervivència del govern d'esquerres a la nostra ciutat. En una coalició, tots els membres han de fer renúncies en ares de la unitat. Les diferències, si n'hi ha, s'han de llimar discretament. Esventar discrepàncies d'esquena als socis fa perillar els pactes. Entre aliats polítics, ha d'haver-hi lleialtat. En la meua columna, retreia al grup que lidera el tripartit haver mantingut la figura de la reina de la fira en contra del parer dels seus aliats de govern. (Jo també rebutge aquesta creació rància dels ajuntaments franquistes.) Però atès l'objectiu superior, consolidar el canvi polític, espere —ho esperen molts xativins— que aquests indicis de desunió siguen només un simple mirall. Mentrestant, els grups que formen l'equip de govern s'hauran d'acostumar a rebre crítiques constructives. Si traiem la cua de palla tan aviat, mal anem.

dimarts, 25 d’agost de 2015

La ruta valenciana dels Borja (i IV)

Des d'Albaida, el viatger es pot dirigir a Cocentaina, capital del Comtat. La comarca, integrada per vint-i-quatre municipis, és situada al ple de les serralades bètiques valencianes. El relleu de la contrada és molt irregular: les diferències de nivell sobrepassen els 1.100 m. Al centre de la comarca, hi ha la foia de Cocentaina, travessada pel riu Serpis, que penetra, per l’estret de l’Orxa, a les terres saforenques. Fora d’aquesta ampla depressió, les valls són petites i tancades entre muntanyes. Al nord-oest, per exemple, la vall d’Agres està encaixada entre les serres d’Agullent i Mariola, que a l’est es perllonguen per la serra del Benicadell (1.104 m). El clima és relativament plujós i sovintegen les glaçades. A la serra de Mariola, hi ha la ruta de les neveres. En èpoques passades, durant l’hivern, s’acumulava la neu en caves o pous de glaç emplaçats a la muntanya d’Agres. Durant l’estiu, aquesta neu era comprada pels nevaters, que traficaven amb ella traslladant-la de nit, a lloms d’animals i tapada amb palla, a viles i ciutats de les comarques veïnes: Xàtiva, Alcoi... Algunes d’aquelles neveres, com ara la Cava de Sant Miquel, encara es conserven perfectament.

La vila de Cocentaina, d’11.000 habitants, s’estén per l’aspre pendent del turó de Sant Cristòfol, al vessant oriental de la serra de Mariola i el Montcabrer. Els conreus ocupen la meitat del seu terme. Són majoritàriament de secà, amb predomini dels cereals, oliveres, ametllers i fruiters. Quant al paisatge, destaca la superfície forestal de la contrada. Actualment encara subsisteix la indústria tèxtil. El conjunt urbà està coronat per les restes del castell medieval de Sant Cristòfol: uns fragments de la tanca occidental i una torre gòtica. El raval del Salvador, antiga moreria que encara conserva nombroses cases mudèjars, s’uní a la vila el 1616. Entre els monuments, destaca l’imponent palau comtal, de planta rectangular i flanquejat per torres, vora el qual s’alça l’església renaixentista de la Mare de Déu del Miracle. L’església arxiprestal fou reconstruïda a finals del segle XVII. Per sant Hipòlit (13 d’agost), hom celebra les festes de moros i cristians. També és famosa la Fira de Tots els Sants, que se celebra des de 1346 per privilegi de Pere IV.

En temps islàmics, Cocentaina era una plaça forta estratègica que resistí fins a 1248 l’empenta cristiana. Amb la conquista, passà a dependre directament de la corona. Esdevingué lloc mixt de moriscs i cristians, centre d’una fillola que comprenia gran part del Comtat i la vall de Sella (Marina Baixa) i cap d’una extensa baronia. Pere el Gran designà batlle l’almirall Roger de Lloria, que esdevindria així el primer senyor de la vila. El lloc romangué en mans dels Lloria fins al segle XV, moment en què retornà a la corona. El rei Alfons el Magnànim concedí el títol de comte de Cocentaina a Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma. El monarca li va lliurar un territori que comprenia, a més del nucli principal, els llocs de l’Alcúdia del Comtat, Alqueria de Ferris, Alcosser, Gaianes, Penella i Turballos. El llinatge d’Eiximèn era originari de la vila i el castell de Corella (Navarra). Havia passat al Regne de València durant la conquesta, amb els germans Pere i Sanç Roís de Corella. El segon fou alcaid del castell de Buey i batlle de Gandia, ascendent, potser, del poeta Joan Roís de Corella. Els germans adquiriren les senyories d’Almussafes, Gata i Pardines. La família Corella arribà a la seua màxima esplendor durant el regnat dels Trastàmara.

Els dots militars d’Eiximèn Peres, demostrats a les nombroses guerres del Magnànim, li van permetre de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge. Es distingí en el setge de Calvi, en la batalla de Nàpols i el saqueig de Marsella, en la guerra contra Castella, en l’expedició a l’Àfrica i en la conquesta del regne de Nàpols. Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici, exercí el càrrec fins a 1448. Formà part del consell del Magnànim, que el nomenà lloctinent general de València (1450). Havent retornat a Nàpols, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III (Alfons Borja). Engrandí els seus dominis amb els castells d’Elda i Asp, el lloc de Dosaigües, i la baronia de Cocentaina. El 1448, el rei li concedí el títol de comte de Cocentaina. La vinculació dels Borja amb Cocentaina es forjà a partir de Galceran de Borja i Escrivà, germà de Jofré de Borja, casat amb Isabel, germana de Calixt III. Galceran (que era, doncs, oncle de Roderic de Borja) tingué dos fills: Galceran i Otic. Del segon nasqué una prole extensa. Un dels seus brots, Guillem-Ramon de Borja i Sanoguera serví Alexandre VI a Roma. Mort víctima de la pesta, deixà dos fills naturals i una filla il·legítima, Àngela de Borja i Castellvert. Aquesta Àngela es casà amb Roderic Rois de Corella, descendent d'Eiximèn. Una Borja, doncs, esdevingué comtessa de Cocentaina.



El viatger pot camejar pels carrers laberíntics o per les vies rectilínies de la vila. Trobarà restes de les muralles i els portals medievals. Sobtarà la constant presència de pannells ceràmics i edificis medievals. L’element més emblemàtic és el palau comtal. La seua fàbrica, que es remunta a l’època de Jaume I, pren el seu aspecte definitiu a finals del segle XV i primeries del XVI, moment en què Cocentaina esdevé vila comtal. Hi destaquen diferents estances: la Sala Daurada, que conserva a les voltes i a les llunetes pintures murals del segle XVII; el fastuós Saló d'Ambaixadors, avui convertit en pinacoteca municipal, que alberga el retaule de Santa Bàrbara, d'estil gòtic; la capella de Sant Antoni, d'estil gòtic, amb un magnífic retaule; la torre del Paraigua, amb la Sala Gòtica; el pati renaixentista... Al costat del palau, hi ha el monestir de les clarisses i una església d’estil barroc napolità, que guarda obres de Paolo di Mattei i la icona de la Mare de Déu del Miracle, patrona de la vila des de 1520, època de les Germanies. Altres edificis de visita obligada són l'església de Santa Maria, l'església del Salvador, al raval, bastida al segle XVI i destinada a adoctrinar els moriscs, i el convent dels frares franciscans, de finals del segle XVI, amb un magnífic claustre.

dissabte, 22 d’agost de 2015

Posturejant per separat

Se'ns va anunciar que la fira d'enguany anava a ser de transició. «Només hem comptat amb seixanta dies per a organitzar-la», han repetit a tort i a dret els seus gestors polítics i tècnics. En general, la ciutadania ha acceptat aquesta línia argumental. Jo, com sóc partidari de respectar els cent dies de gràcia que se solen atorgar als guanyadors dels comicis, acceptaré també l'argument de les presses. S'ha de fer notar, però, que ha sobrat temps —i molt—, durant la llarga estada a l'oposició, per a pensar en un nou model de fira. És més: els membres del tripartit que ens governa han disposat de quatre anys per a confrontar llurs respectius models i consensuar una alternativa compartida. Seixanta dies són pocs per a unes coses, però molts per a altres. (A Rus li'n sobraren per a carregar-se per decret alguns dels elements més emblemàtics de les fires dels vuitanta i primera meitat dels noranta.) En realitat, certes circumstàncies han demostrat que l'organització de la fira d'enguany no estava totalment consensuada entre els socis del govern local. Les discrepàncies han estat palmàries en assumptes com l'elecció de la reina o la celebració de la correguda de bous. Els màxims senyals de desacord han arribat sobretot d’un grup en concret.

Aquest grup, en sintonia amb diverses organitzacions socials, ha fet un veritable desplegament per a difondre llurs punts de vista discrepants. És normal que hi haja desacords, però no és tan normal que les desavinences s'escenifiquen en públic quan hi ha acords previs de govern. Em va sobtar, per tant, l'absència d’alguns regidors del tripartit en actes protocol·laris com la presentació del llibre de la fira —potser perquè hi eren presents la reina i les seues dames. Fa l'efecte que alguns edils encara no han paït que són govern, que ja no són oposició. És nota l'intent de marcar territori, cosa per altra banda normal; a final del període municipal, cada membre de la coalició tractarà de traure el màxim profit electoral del seu pas pel govern. Ja sé que és difícil de trobar el punt d'equilibri entre les aspiracions pròpies i el compromís amb els socis, però les mostres de desunió poden minar la confiança ciutadana en el govern acabat d'estrenar. Hi ha actituds més subtils, com posturejar per separat a les xarxes socials o al reial de la fira, que tampoc no conviden a l'optimisme. (Tots els regidors sense excepcions han caigut en aquesta temptació.) Els xativins esperançats amb el canvi volem màxima avinença entre els membres del tripartit.

El grup que lidera el govern local hauria d’abandonar les seues vacil·lacions. Costa entendre la decisió final de mantenir la figura de la reina sense atendre els suggeriments dels socis, partidaris de suprimir-la. Setmanes enrere, Pep Sanchis recordava en aquestes planes que la tradició d’elegir la reina i les seues dames va començar en 1953, impulsada pels ajuntaments franquistes. Des de llavors, aquesta figura reserva a la dona xativina un paper merament decoratiu, que s'ha intentat emmascarar enguany amb altra creació igualment decorativa i estranya, la de l'acompanyant masculí. També caldria millorar la comunicació entre els diferents membres de l'equip de govern, i entre aquest i els mitjans de comunicació. Posaré un exemple. El passat 25 de juliol, després de parlar amb portaveus autoritzats, anunciava les gestions municipals davant els hereus d'Andreu Alfaro, per a localitzar l’esbós o l’obra que l'artista hagués tingut enllestida per a la fira de 1995. Doncs bé, el regidor de Cultura ja sabia que Alfaro havia regalat al desaparegut Joan Juan Barberà l'esbós del cartell (la família de Joan encara el conserva). Tal com aventurava en la meua columna, Andreu Alfaro s'havia negat a col·laborar amb un ajuntament del PP.

En fi, altres membres del tripartit xativí haurien de matisar llurs declaracions sobre les corregudes de bous, que han provocat la irritació del cronista local. També s’han d’eliminar vicis adquirits, com l’abús a l’hora de reservar seients en cerimònies i espectacles massius. Però malgrat totes aquestes petites espifiades, malgrat la convocatòria d'una guingueta alternativa, la Fira Ferotge (tot i existir un equip de govern disposat —almenys teòricament— a assumir totes les propostes ciutadanes), el programa oficial de 2015 ha tingut una qualitat cultural i festiva més elevada que d'habitud. Cal millorar-ne molts aspectes —cal, sobretot, un canvi d’enfocament—, però jo faig un balanç netament positiu de les festes acabades de clausurar. L’alcalde ja ha anunciat que la pròxima, la de 2016 serà, per fi, la primera fira xativina del canvi. «¡I de la unitat!», caldria afegir.

(publicat a Levante-EMV, el 22 d'agost de 2015)

dijous, 20 d’agost de 2015

La ruta valenciana dels Borja (III)

'El territori dels Borja', tercer itinerari de la "Ruta dels Borja", discorre per dues comarques: la Vall d'Albaida i el Comtat. El viatger pot sortir de Xàtiva i dirigir-se per la la CV-610 cap a la Vall d'Albaida. Després de travessar un paisatge de muntanya, apareix ben aviat Llutxent. La vila, d'uns 2.500 habitants, conserva un abundant patrimoni històric i artístic. Hi destaquen l'eglésia parroquial, el palau dels Pròixida, l'antic convent dominicà del Corpus Christi, l’ermita dedicada a la Mare de Deu de la Consolació i el castell de Xiu, en estat de ruïna. En passejar per nucli històric de la vila, és obligat de visitar el palau dels Pròixida, l’edifici més emblemàtic de Llutxent. Estigué vinculat a la Baronia de Llutxent, creada per Jaume I en fer el repartiment dels territoris conquerits als musulmans. El monarca lliurà el palau i la contrada a un dels seus fills. Posteriorment, el rei Pere el Gran concedí el senyoriu a Joan de Pròixida, fundador de la branca autòctona d’una família noble d’origen napolità arribada a València a finals del segle XIII. Els Pròixida fixaren al palau llur residència i bastiren fortificacions que donaven a l'edifici aspecte de fortalesa. En acabar les guerres, el castell perdé utilitat defensiva i esdevingué una residència palatina.



El conjunt actual, bastit entre els segles XIII i XIV, és d’estil gòtic tardà valencià amb diverses modificacions que han canviat l'aspecte original. S’alça sobre altra edificació anterior d’època àrab. És de planta quadrangular, amb una torre en cada cantó, i s'organitza al voltant d’un pati quadrat. Des d'aquest, i per una esvelta escala, s’arriba a la planta noble on s’han descobert pintures i elements del teginat que confirmen el passat esplendorós de l’edifici. Les pintures, unes escenes de combat entre cavallers cristians i musulmans, foren pintades pels volts del segle XIV. Un descendent de Joan de Pròixida, Gaspar, també senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia. Com que Roderic volia emparentar amb la noblesa valenciana, la casà per procura amb el Pròixida. Bé que aquest matrimoni, que no arribà a consumar-se (ella només tenia onze anys; ell, quinze) fou anul·lat quan Roderic ascendí al pontificat i ordí nous plans per a la seua filla, els Borja acabaren emparentant igualment amb els Pròixida. El mateix Gaspar casà el 1493 amb Caterina del Milà i Borja. El seu fill, Ferran de Pròixida, també senyor de Llutxent i quart comte d’Almenara, emparentaria, a més, amb la branca borgiana de Gandia, en casar en segones noces amb Magdalena de Borja i Castro, germana de Francesc de Borja, quart duc de Gandia.

El viatger abandonarà Llutxent i es dirigirà cap a Albaida, municipi de la comarca homònima, de poc més de sis mil habitants, situat entre el riu Clariano i la serra d’Agullent. El topònim Albaida podria derivar de l’àrab al-baydà, “la blanca”, probablement pel color de la terra blanca de la major part de la comarca o de les terres conreades pròximes al nucli urbà. La ciutat, situada en un coster suau, dominat pel turó de Vistabella, damunt la riba esquerra del riu d’Albaida, conserva algunes petjades del seu origen musulmà: vàries alqueries, part de l’actual emplaçament de la vila i el castell vell (transformat durant la intensa ocupació medieval). Jaume I incorporà Albaida a la Corona d’Aragó i la va repoblar amb cristians, després d’expulsar els habitants moriscs revoltats. En 1477, Joan II va concedir el primer títol de comte d’Albaida a Jaume del Milà, arran del seu matrimoni amb Elionor d’Aragó. El quart comte, Cristòfor Milà d’Aragó i Coloma, fou elevat a marquès per Felip III el 1605. El cinquè marquès obtingué el 1771 la grandesa d'Espanya. El Marquesat comprenia la ciutat i els termes dels pobles de Benissoda, el Palomar, Carrícola, l´Aljorf i Atzeneta d’Albaida. També en formaren part, al segle XVIII: Montaverner i les baronies d’Otos i Bèlgida.

La ciutat havia estat vinculada a la família Borja. Alfons de Borja, ja papa Calixt III, cridà a Itàlia dos dels seus nebots, per fer-los estudiar dret a la ciutat de Bolonya, la universitat d’Europa més prestigiosa en aqueixa matèria. Un dels nebots era Roderic, fill de la seua germana Isabel. Roderic havia de seguir en Itàlia una carrera enlluernadora, fins arribar al pontificat amb el nom d’Alexandre VI. L’altre jove, cosí germà de Roderic, de nom Lluís-Joan del Milà, fill de Lluís-Joan del Milà, baró de Massalavés, i de Caterina de Borja, segona germana de Calixt III, també estava destinat a una carrera brillant, ocupant en Itàlia dignitats i càrrecs importants, com el de cardenal dels Quattro Santi Coronati. Però les ambicions de Lluís no eren parelles a les del seu cosí Roderic; Roma li venia gran. El seu desig d’alliberar-se de les pesades obligacions romanes el dugué de retorn al seu bisbat de Lleida. Més endavant, comprà a la Corona la vila d’Albaida i els set poblets que la voltaven. En un d’aquests, Carrícola, va construir el cardenal Milà, primer titular de la baronia d’Albaida, el seu palau camperol. Mort Lluís-Joan a Bèlgida, en 1507, les seues despulles mortals foren soterrades al convent dels dominics d’Albaida. El seu fill Jaume del Milà veié convertida la baronia en comtat.



El palau dels Milà és, junt a l’església arxiprestal, l’edifici més monumental i emblemàtic d'Albaida. A partir de les primeres muralles que els musulmans havien alçat al segle XIII, nasqué el primitiu palau, aprofitant tres de les torres de defensa: la de ponent, la central i la torre palatina. Construït a la fi del segle XV (1471-1477) amb aparença de residència nobiliària, tenia adossat el principal accés a l’espai emmurallat, la porta de la Vila, la dovella central de la qual encara conserva les restes de l’escut d’armes del primer comte d’Albaida. En les darreries del segle XVI i principis del XVII, es va enderrocar l’església vella (del segle XIII). Com que la nova església que s’hi pretenia edificar requeria molt de terreny, fou necessari derruir part del palau i unes cases. Durant alguns anys seguiren les obres i reformes. L’última obra remarcable, ja del segle XIX, és l’actual entrada principal des de la plaça Major. A les diferents façanes del palau, s’exhibeixen escuts heràldics de distintes èpoques. A l’interior trobarem sales decorades amb pintures barroques de l’albaidí Bertomeu Albert. Són especialment rellevants les sales del Tron, de la Música i del Crist, i el dormitori i la sala del marqués. Al palau hi ha també una maqueta que recrea l'Albaida del segle XV.

L’església arxiprestal de Santa Maria, un dels millors edificis religiosos d’estil gòtic valencià, fou construïda entre 1592 i 1621, i restaurada el 1830. Destaca el campanar de planta quadrada que es feia servir com a torre de vigilància abans de ser-li afegit el remat, a mitjan segle XIX. L’església actual va ser edificada en substitució de l’anterior del segle XIII dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció. Té una sola nau amb capelles entre contraforts. La façana mostra dues portades renaixentistes. A l’interior, cal destacar l’altar major (del segle XVII) amb un conjunt d’olis de Segrelles. D’aquest pintor albaidí també són les pintures amb escenes religioses que hi ha entre els arcs de les capelles i la cornisa de la nau, així com els llenços emplaçats a la capella Reial de la Comunió. La sagristia conserva la Vera Creu, un reliquiari gòtic que sembla obra valenciana del segle XV. La plaça de la Vila és part del recinte emmurallat del segle XV al qual s’accedeix encara per la porta de la Vila. A la plaça recau l’església, la part posterior del palau, l’accés a la casa museu de Josep Segrelles, la casa dels Vallcaneda (edifici del segle XVI que albergava l’antic ajuntament), el Museu del Betlem, el Museu Internacional de Titelles i la Casa Abadia (del segle XVIII).

divendres, 14 d’agost de 2015

La ruta valenciana dels Borja (II)

'El ducat de Gandia', itinerari inclòs a la "Ruta valenciana dels Borja" té com a centres d'interès primordials la ciutat de Gandia i la comarca de la Safor. Els elements naturals i paisatgístics de la Safor mostren una combinació majestuosa de muntanya i mar. Hi ha la presència de cims relativament alts a escassa distància de la platja, com el mític Mondúver (841 metres) o la Safor (1.011 metres), que dóna nom a la comarca. Els camps de tarongers i l’horta han envaït les serralades, formant petites valls verdes encaixonades entre muntanyes, i extenses zones de marjal. A la part més baixa d’aquesta cadena natural, s’estén una ampla i llarga platja d’arena de cinc quilòmetres. A més d’una natura esplendorosa, la Safor ha proporcionat al País Valencià pàgines ben reeixides de la seua història política i de la seua literatura, sobretot al segle d'or de les seues lletres. I tot aquest escenari grandiós roman presidit per Gandia, la ciutat ducal, que avui compta amb uns 78.000 habitants. La població va créixer entre el riu Serpis i el barranc de Sant Nicolau, al bell mig de la conca de la Safor, entre la Mediterrània i la serra del Mondúver i el Molló de la Creu.

L'origen de la ciutat es remunta a època musulmana. Llavors, només era una petita alqueria. La ciutat vella, protegida pel castell de Bairén, es formà durant la reconquesta cristiana. La vila primitiva estava voltada d'una muralla construïda a principis del segle XIV; la moreria s’estenia fora del recinte emmurallat. Durant el segle XVI, el creixement obligà a construir el nou segment de muralla de la Vila Nova. L'any 1323, el rei Jaume II va fer donació de la vila al seu fill, l’infant Pere. Posteriorment, Martí l’Humà la cedí, ja convertida en ducat, a Alfons d'Aragó, dit el Vell, primer duc de Gandia. Després de la mort d'Alfons el Jove sense successió legitima, el ducat retornà a la Corona. En 1485, el rei Ferran el Catòlic va vendre el ducat de Gandia a Pere Lluís de Borja, fill de Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI. A partir del 1494, el segon duc de Gandia, Joan de Borja, establí a la vila, convertida en senyoriu, una cort petita però fastuosa. El conreu de la canyamel i l'artesania tèxtil proporcionaren a Gandia molta puixança i pes social. Modernament, la pboblació s'ha eixamplat seguint el marge esquerre del riu i cap al Grau.


La ciutat travessà diverses vicissituds històriques. La guerra de les Germanies, durant la qual els agermanats aconseguiren de foragitar el duc, provocà el bateig forçós dels mudèjars i el saqueig del palau ducal. Derrotats definitivament els agermanats, els Borja tornaren a Gandia. Francesc de Borja, besnét d’Alexandre VI i quart duc de Gandia, abdicà al seu fill Carles i ingressà a la Companyia de Jesús. La prosperitat econòmica es véu aturada per l'expulsió dels moriscs i per l'arribada del sucre americà. La població de la ciutat se'n ressentí; Gandia tardaria 150 anys a recobrar l'equilibri demogràfic i econòmic del segle XVI. Durant la guerra de Successió, el duc de Gandia fou partidari del bàndol borbònic. Acabada la guerra, les visites dels ducs a Gandia es feren cada vegada mes efímeres. Mort l'últim Borja l'any 1740, el palau passà a mans dels comtes de Benavente, i més tard a la casa d'Osuna. La ciutat encara patiria la crisi de la seda. L'any 1890, els Osuna vengueren l’edifici a la Companyia de Jesús, que encara n'és propietària. El viatger pot dedicar tot el matí a visitar els elements més emblemàtics de la contrada. El palau dels ducs de Gandia i la col·legiata de Santa Maria són els monuments més representatius de la ciutat.

L’edifici del palau, de probables orígens islàmics, passà, amb la conquesta del Regne de València, a mans del Casal de Barcelona. Les vicissituds històriques i els nombrosos personatges que han influït a l'obra han determinat la seua varietat d’estils arquitectònics. Des del segle XV al XVIII, el palau fou la residència habitual dels Borja. L’escut que presideix la porta n’és testimoni. Actualment, l'entrada se situa al carrer del Sant Duc (l'accés inicial se situava al carrer del Pont). El pany de la porta principal conserva les quatre barres catalanes. Després de passar el vestíbul, trobarem un dels dos patis que conformen l'eix central de l'edifici (el pati d'armes i el pati de canyes). El pati d'armes està presidit per l'escala senyorial construïda sobre tres arcs, de l’època d'Alfons el Vell, primer duc reial. Les façanes tenen abundants finestres gòtiques, bífores i trífores, dividides per columnes. Per l’escala s’accedeix al Saló de Corones, un dels elements més emblemàtics, amb la sala dels Carròs i dels Centelles, la cel·la de sant Francesc de Borja i la Galeria Daurada. Aquest espai, construït a finals del segle XVII, de 38 m de longitud, està dividit en cinc petites sales la unió de les quals forma la bella galeria decorada amb tapissos del jesuïta Martín Coronas (1862-1928). Els sostres són obra de Gaspar Huerta. Hi destaquen els paviments de ceràmica, magnífics. La galeria comunica amb l'oratori del Sant Duc. Als altres salons i a la capella s'arriba per una escala situada a l'extrem oposat de la galeria.




Un cop visitat el palau, el viatger que es troba a Gandia pot realitzar diversos itineraris per la ciutat i la seua rodalia. Entre els elements més emblemàtics de la ciutat estan la col·legiata, l’antiga Universitat, l’hospital de Sant Marc, el convent de les clarisses... La col·legiata pertany al gòtic català, un estil que es va difondre des de Provença fins Alacant. Santa Caterina de Barcelona, l'església dels franciscans de Mallorca, l'església del Palau Reial de Perpinyà, Santa Maria del Pi de Barcelona i Santa Caterina de València en serien altres exemples destacats. Tots aquests edificis mostren un espai semblant: una llarga nau amb capelles laterals entre contraforts closa per un absis poligonal. L’etapa constructiva més important del temple es desenvolupà entre 1350 i 1420, gràcies a l'empenta del duc Alfons el Vell. El 1499, en ser concedida a Santa Maria la dignitat de col·legiata, per butlla d’Alexandre VI, la duquessa Maria Enríquez ordenà afegir quatre trams més. La portada lateral o de Santa Maria correspon a l'etapa del duc Alfons; la dels peus o dels Apòstols, obra de Damià Forment, a l’etapa de Maria Enríquez. L'incendi de 1936, a més de destruir l’important contingut moble de l'església (els retaules de Roderic d'Osona, Paolo da San Leocadio, Nicolau Falcó i Vicent Macip, i les escultures de la Porta dels Apòstols), motivà la reconstrucció de l'absis. L’edifici encara recorda l’esplendor dels Borja.



Gandia també comptà amb una Universitat d’Arts i Teologia, creada per sant Francesc de Borja. Estava emplaçada a l’Escoles Pies, que ara  alberguen la UNED, l'Escola Permanent d'Adults i el col·legi dels Escolapis. A la plaça que li dóna accés han estat emplaçades cinc estàtues dels cinc membres més rellevants de la família Borja —sant Francesc, Lucrècia, Calixt III, Alexandre VI i Cèsar—, realitzades per l'artista Manuel Boix. També queden restes, com ara la Torrassa del Pi, de les antigues muralles medievals enderrocades al segle XIX. L’antic hospital de Sant Marc acull el Museu Arqueològic, que alberga una interessant col·lecció d’utensilis de sílex i os, plaques de pedra amb gravats i pintures procedents de la cova del Parpalló. El viatger pot allargar-se fins aquest jaciment arqueològic emplaçat al terme de Barx —als peus del Mondúver—, testimoni de la presència de l'home de Cromanyó als territoris de la Safor. S’hi arriba en vint minuts. Altra opció és seguir fins al monestir cistercenc de Santa Maria de la Valldigna, avui en procés de reconstrucció, i al de Sant Jeroni de Cotalba. (Roderic de Borja fou abat del monestir cistercenc.) Finalment, marxant cap al sud, es pot arribar a Oliva l’antiga vila comtal dels Centelles i dels Osuna.





dimarts, 11 d’agost de 2015

Cada vegada més buits

Darrerament, les manifestacions taurines són objecte de múltiples polèmiques entre partidaris i detractors. Jo mateix vaig publicar dissabte passat a l’edició comarcal de Levante-EMV una columna titulada ‘¿Què fem amb els bous?’ on, després d’explicar els remots antecedents dels espectacles taurins a casa nostra, em rendia a l’evidència: l’afició als bous desapareix a velocitat de vertigen. Les coses no han estat sempre així. Hi hagué un temps en què intel·lectuals i artistes, fins i tot d’esquerres, manifestaven sense embuts la seua admiració per la lídia. Des de Goya fins a Miquel Barceló, la llista d’artistes plàstics que s’han interessat per la tauromàquia és extensíssima. Picasso, que no perdia ocasió d’assistir a les corregudes que se celebraven en diverses viles de la Provença, també pintà, dibuixà i gravà escenes de bous. Igualment extensa és la nòmina de literats, sobretot poetes, que han escrit sobre els bous. Allò que alguns reputen per una festa bàrbara i cruenta ha servit d’inspiració, per tant, a nombrosos creadors. A casa nostra, l’interès pels bous també ha sovintejat entre la intel·lectualitat progressista, bé que alguns vulguen oblidar-ho.




Entre 1982 i 1992, per exemple, la Diputació de València edità una bellíssima revista, Quites, entre sol y sombra, dedicada a la tauromàquia. El primer número, amb dibuixos de Ramón Gaya i textos de Gil-Albert, sortí d’Arts Gràfiques Soler, el cèlebre taller que havia imprès la mítica Hora de España durant la Guerra Civil. La institució provincial era governada per Manuel Girona (els socialistes arribaren a governar quasi totes les administraciones públiques valencianas). Amb el seu successor, Antoni Asunción, es continuà editant la revista. El diputat encarregat de la Plaça de Bous de València era José Roig, també alcalde d’Anna. Quites publicava un número anual amb motiu de la Fira de Juliol. Es mantingué el costum d’acabar d’imprimir-lo la vespra de la festivitat de Sant Jaume. S’arribaren a publicar nou números. Sovint, els exemplars de la revista adjuntaven magnífics suplements. (Jo conserve els sis primers números i dos suplements.) La publicació, dedicada als bous, la literatura i la pintura, havia estat fundada per Carlos Marzal, Tomàs March i Salvador Domínguez. A Xàtiva, es podia trobar en la llibreria La Costera.

A Quites van col·laborar quasi tots els poetes, els narradors i els filòsofs de l’època aficionats a les corregudes de bous (i fins i tot gent no aficionada, com Francisco Brines, Pablo García Baena, Víctor Gómez Pin, Andrés Trapiello). També hi col·laboraren els toreros més il·lustres del moment: Manolo Vázquez, Rafael de Paula, Esplá. Això sí, el denominador comú de tots ells era pertànyer a la cultura espanyola; tots escrivien en castellà. La revista es distingia per la nitidesa tipogràfica (feia servir la lletra Garamond), el paper registre de color os i la qualitat de les il·lustracions. Hi apareixien dibuixos de Ramón Gaya, Vargas, Bonifacio, Ripollés, Bellotti, Miquel Navarro, Ceesepe... Quites acabaria dirigint-se a un públic ampli, a aquells que, d’alguna manera, se sentien atrets per un culte antic, refinat pel pas del temps, esdevingut un art escènic que no havia perdut la seua crueltat originària. La publicació se centraria en l’aspecte més sublim de la tauromàquia, l’Art, prestant atenció especial als vessants literaris i plàstics, aconseguint una altura i una bellesa excepcionals en allò que respecta a les publicacions periòdiques taurines.



Potser, l’acollida favorable a Quites s’explica per la sintonia que establí amb col·lectius que tornaven a interessar-se per la festa amb bous, un esdeveniment cultural antic, propi i únic, que ens identifica com a poble diferenciat. El significat d’aquest esdeveniment transcendia ideologies o classes socials. Els promotors eren conscients que, abandonada una època en què la dimensió agrària i patriarcal dominava les expressions de la cultura popular, els sectors socials més moderns sols podien apropar-se als toros per una via distinta de l’exaltació dels valors tradicionals. En realitat, Quites sintonitzà amb un nou públic il·lustrat. (Salomé March, Carmen Alborch, Antoni Domínguez o Carlos Marzal eren assidus al bar de Tomás March en què les tertúlies, perllongades sovint fins a la matinada, se centraven en l’art modern, en la literatura i en nombroses discussions taurines.) «Les capes més cultes comencen a comprendre que el toreig no és únicament un espectacle típic, folklòric, sinó una extraordinària cerimònia d’una profunda simbologia plena de complicats matisos», deia Tomás March en la presentació del número de Quites de 1983.


L’apartat més àmpliament abordat per Quites fou la creació literària (memòries, relats, assaigs, poemes, cròniques). Seguien els articles sobre història de la tauromàquia, que no eren, en realitat, textos d’història; molts eren relats que palesaven més interès per contar les primeres experiències dels autors, com a espectadors, que per tractar el tema amb criteris d’historiador. Quelcom semblant s’esdevenia amb els articles firmats per toreros, o amb els treballs sobre la correguda; els textos derivaven quasi sempre cap a territoris aliens a allò que entenem per història de la tauromàquia. Els autors no estaven tan interessats per les qüestions organitzatives (els reglaments) o tècniques (la lídia en si mateixa) com per les seues “interpretacions”, en què cabien més llibertat imaginativa i més creativitat. També hi van aparèixer entrevistes, records de toreros, tan matadors com subalterns, alguns articles d’opinió... El món que es reflectia a la revista Quites arriba irremeiablement a la seua fi. I no per l’acció dels seus detractors. Les corregudes, tal com les hem conegudes, s’acaben perquè els cóssos estan cada vegada més buits.