dissabte, 30 de maig del 2015

Reaccions innobles

El ingenus pensaran que la política és una activitat noble, que tots aquells que s’hi dediquen ho fan per motius altruistes, per vocació de servei, per millorar la qualitat de vida dels conciutadans. Això no és del tot exacte. Hi ha qui es dedica a la política perquè se sent atret pel poder. «Es té poder —confessà fa temps l’encara alcalde en funcions— per a eixir en la foto, per a ser un ídol. A mi m’agrada ser important. Des que mane, els policies es quadren davant de mi.» La pruïja d’amuntonar riqueses i d’obtenir avantatges, i la defensa d’interessos particulars també empenyen molta gent a l’arena pública. (La classe dominant, posem per cas, fa servir les institucions per a defendre els interessos d’una minoria privilegiada.) Quan tots aquests mòbils conflueixen en qui mana —individu o grup—, la noblesa de l’activitat pública brilla per la seua absència. La fam de riquesa és —ho constatem aquests dies— la mare de totes les corrupcions. Qui només busca el profit privat acaba convertint la política en una activitat delictiva.

Abans, l’absència d’ideals nobles no tenia conseqüències; un segment de l’electorat —la franja més afavorida per les corrupteles— solia perdonar els corruptes. Les coses han canviat. S’havien superat massa línies roges. La impunitat havia arribat massa lluny. Per això, el passat dia 24, els electors decidiren de passar pàgina, de cloure un cicle polític i obrir-ne un altre. Els càrrecs públics descavalcats ja s’ho devien olorar; estaven neguitosos (els exabruptes llançats per alguns durant la recent campanya electoral eren producte del desfici). Si la política fos una activitat noble i desinteressada, els perdedors de les eleccions acceptarien la derrota amb esportivitat, com fan els contrincants de qualsevol competició sense ànim de lucre. No és el cas. Qui ha aprofitat el càrrec per a procurar-se un matalàs confortable veu la desfeta electoral com un veritable cataclisme. ¡Adéu al pessebre! «¡Quina hòstia! ¡Quina hòstia!», exclamà qui encara és alcaldessa en funcions del cap i casal, en conèixer el resultat dels passats comicis.

L’amargor i la rancúnia, combinades amb unes gotes de mal estil i tarannà histriònic, provoquen aquestes reaccions innobles. Altres mostres de baixesa són la tàctica de terra cremada i la destrucció de documents. Els càrrecs públics que han perdut les eleccions romanen en funcions fins a la presa de possessió dels nous equips guanyadors. Durant tres setmanes, l’autoritat sortint ha de traspassar a l’entrant els afers pendents. Alguns edils sortints es dediquen, però, a triturar piles i piles de documents —comprometedors, cal pensar— , a esborrar els discs durs dels ordinadors i a gastar fins a l’últim euro del pressupost, per tal que els nous ocupants dels despatxos troben les arques ben buides. Tothom haurà vist l’enormitat d’obres públiques iniciades a Xàtiva durant els dos últims mesos. ¡Ja pagarà la factura qui vinga! Al nostre ajuntament, el nou equip de govern trobarà un forat econòmic que podria ascendir als trenta milions d’euros —factures amagades al calaix incloses. I no cal abandonar la capital de la Costera per a veure regidors en funcions que surten de l’ajuntament carregats amb munts de documentació.

¡Política de terra cremada! ¿Noblesa? En els polítics que ens han governat durant vint anys, poca. Han proliferat la supèrbia i les desconsideracions cap a l’adversari —molts de vostès recordaran el famós rodilla en tierra. I l’última mostra de vilania la comprovarem aviat; molts alcaldes descavalcats —el nostre sense anar massa lluny— renunciaran a l’acta de regidor; tenen por de rebre el mateix tracte que dispensaven ells als seus opositors. «Creu el lladre que tots furten», resa la dita popular. Si foren nobles, si tingueren la consciència tranquil·la, no fugirien. Assumirien tranquil·lament la tasca opositora. Alguns polítics ho han fet. El socialista Fernández Vara, posem per cas, passà de presidir la Junta d’Extremadura a dirigir l’oposició. No fugí espaordit. S’ha de ser noble en la victòria i en la derrota. En fi, els polítics que manaven fins ara ni exhibien noblesa ni expel·lien massa eròtica —eròtica del poder, ja saben. Això sí, desprenen histrionisme a cabassos. I si no, que li pregunten a Alfonso Rus o Marcos Benavent.
 
(publicat a Levante-EMV, el 30/05/2015)

dilluns, 25 de maig del 2015

L’endemà

Avui ha sortit el sol com tots els dies. Jo m’he alçat a la mateixa hora de sempre. He anat al meu treball com d’habitud. Tanmateix, una estranya sensació embargava el meu estat d’ànim. Era l’endemà de la nit anterior. Aparentment, tot continuava al seu lloc: l’home que passeja el gos per davant de ma casa, el quiosc de l’Hort de Mora, les set rodones que el meu cotxe ha de vorejar durant el trajecte fins a Moixent...  Però la reverberació de l’aire era distinta. Deu ser aqueixa capacitat nostra per a la prosopopeia, aqueixa inclinació tan humana a personificar les coses. Havia acabat un cicle i començava un altre. Fins els rastells de les voreres semblaven anunciar-ho. Vint anys són molts anys. Els joves nascuts en 1995, que tenen ara vint anys, no han conegut altre burgmestre que el patró defenestrat pel seu partit i pel veredicte de les urnes. S’inicia, per tant, un nou temps. Tots —excepte els perdedors— volem oblidar el passat. Tots desitgem un avenir ple de lluïssor. Preguem que els nous consellers esquiven amb èxit el desert de terra cremada que ens han deixat les hosts derrotades. Que així siga. Amén.

diumenge, 24 de maig del 2015

El dia de reflexió

Abans d’esclatar l’escàndol de les gravacions comprometedores, el cacic provincial ja tenia escasses perspectives de ser elegit novament alcalde del seu poble; les enquestes auguraven un resultat electoral catastròfic. A pesar de tot, decidí d’encapçalar la llista municipal del seu partit. Com és més espavilat del que hom pensa, el cacic sabia que les seues possibilitats de repetir com a patró provincial no havien desaparegut del tot; la plèiade de plataformes d’indignats, partits i partidets nous, i candidatures independents, adobada per la crisi, no anava a comptar amb representació en l’administració provincial —a més, els líders d’una nova formació neoliberal, persones de confiança, li havien promès el recolzament si calia. Aquesta mateixa formació, que espera obtenir uns grans resultats electorals, també podia recolzar el cacic al seu feu local. Per tant, no s’havia de descartar res. L’alcaldia no estava definitivament perduda. Naturalment, tot això s’esdevenia al pleistocè; en política, tres setmanes són una eternitat.

Com que alguns dels seus antics col·legues l’havien abandonat —les rates són les primeres que abandonen un vaixell que s’afona— i era precisa una renovació que aturés la possible sagnia de vots, el patró confeccionà una llista electoral més presentable que d’habitud. Es desempallegà de tota la rècula de llauners, guixaires i pianistes, i els substituí per professors (ell que sempre s’havia burlat dels mestres, «eixos gilipolles que diuen aleshores i gairebé»), advocats, altres titulats universitaris i alguns empresaris. Cridaven l’atenció el número tres de la llista, un doctor en Història, i la número set, una escriptora i professora de Valencià diplomada en Magisteri i llicenciada en Filologia Hispànica. El professor d’Història estava doblement agraït; des que era director del centre d’estudis provincials, no tocava clarió —amb un currículum com el seu, donar classe tots els dies a xiquets d’ESO era molt dur— i havia aconseguit clavar el cap d’un brot a la corporació provincial. La professora de Valencià no tenia plaça definitiva en cap institut de la rodalia —una regidoria assegurava una comissió de serveis a prop de casa.

La gent que els coneixia estava bocabadada; aquests docents havien elegit un mal moment per a figurar en la llista del patró provincial, suspès de militància pel seu partit. El futur polític de l’aspirant a revalidar l’alcaldia era negre, molt negre. Cada dia es coneixien nous detalls de la trama corrupta en què semblava estar involucrat. Si esdevenia un empestat, perdria la majoria municipal i ningú no voldria pactar amb ell. El patró començava a dubtar. Viaje a ninguna parte es titula una magnífica pel·lícula de l’actor i director de cine Fernando Fernán Gómez. I un viatge a cap lloc semblava haver iniciat la llista electoral del polític defenestrat. Però passaren algunes setmanes i els electors de la ciutat i les pedanies comprovaren bocabadats que els dubtes del polític eren totalment simulats; mentre deia meditar la retirada, les offsets imprimien milers de pasquins amb la seua foto i aquest lema: «Vota al patró. Ara més que mai.» La contrada estava inundada d'octavetes, cartells, pancartes, opuscles i tanques amb l'eslògan.

Tothom sospitava que els seus anteriors companys de partit tancaven els ulls. Potser imaginaven que el cacic conservava, adobades amb una mica de victimisme, sobres de carisma suficients per a obtenir un bon grapat de vots. ¡Coses dels polítics! Ja estaria pactat que, l’endemà dels comicis locals, un cop sabuts el resultats electorals, l’home renunciés immediatament a la seua acta de regidor —qui havia estat patró totpoderós durant vint anys difícilment suportaria seure als escons de l’oposició. ¿Però què farien alguns dels professors, advocats i empresaris que havia reclutat per a la llista municipal? ¿Presentarien també la dimissió? En açò, les opinions dels ciutadans estaven dividides: segons uns, no estava descartada la possibilitat d'un pacte de dretes amb la formació neoliberal (corren remors que el líders d’aquesta formació només han ficat una condició: que desaparega el baró); segons altres, com anava a guanyar l’esquerra, els mestres dimitirien, deprimits per haver errat els càlculs.

dissabte, 23 de maig del 2015

El parlament d’Escòcia

En agost de 2009, durant uns dies d’estada a la ciutat d’Edimburg, vaig visitar el parlament escocès. Mentre recorria les dependències de la cambra, pensava en el munt de curiositats que depara Escòcia als seus visitants. Des de la devolució de poders ratificada en referèndum l’any 1997, Escòcia gaudeix d'un autogovern limitat; el parlament britànic conserva la capacitat de reformar, canviar, ampliar o abolir el sistema de govern escocès. Els poders executiu i legislatiu continuen en mans del govern i el parlament del Regne Unit. Però sota el règim de devolució de poders, certes àrees del legislatiu i l'executiu han estat transferides al govern i al parlament d'Escòcia. El parlament del Regne Unit manté el poder decisori sobre impostos, seguretat social, exèrcit, relacions internacionals, mitjans de comunicació i altres àrees explícitament indicades a l’Scotland Act de 1998 com a matèries reservades. El parlament escocès té competència legislativa en totes les àrees relacionades amb Escòcia —fins i tot pot variar lleument els impostos. En certs assumptes, la legislació escocesa ha optat per solucions diferents a les vigents al conjunt de l'estat: per exemple, l'educació universitària i la cura de la gent gran són gratuïtes per als escocesos, mentre que a la resta de Regne Unit cal pagar unes taxes pels mateixos serveis. Escòcia va ser també el primer país del Regne Unit a prohibir el tabac en espais públics. Totes aquestes decisions es prenen al parlament d’Escòcia.


 
Des de 2004, la seu oficial de la cambra es troba el barri de Holyrood, al final de la Royal Mile d’Edimburg. L’edifici fou dissenyat per Enric Miralles. Aquest personatge, arquitecte i professor universitari, nascut a Barcelona en 1955, estudià arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la ciutat comtal, on es va graduar. Després amplià estudis a la Universitat de Columbia, en Nova York. Inicià la seua activitat professional a l'estudi d'Albert Vilaplana i Helio Piñón. Casat amb l'arquitecta Carme Pinós, va fundar el seu propi estudi arquitectònic, on desenvolupà treballs de projecció internacional. Es divorcià el 1991 i es tornà a casar amb la italiana Benedetta Tagliabue, amb la qual treballà conjuntament en l'estudi EMBT. En 1991, rebé el Premi FAD d'arquitectura per la construcció del Cementiri d'Igualada; en 2004, per les aules del Campus Universitari de Vigo. L'any 1995 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arquitectura concedit pel Ministeri de Cultura, el 1996 amb el “Lleó d'Or” a la Biennal de Venècia i el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural concedit per la Generalitat de Catalunya, que compartí amb Benedetta Tagliabue. Durant aquesta època, dissenyà el projecte del Parlament d’Escòcia, obra que no veié acabada; morí el 3 de juliol de 2000 a la seva residència de Sant Feliu de Codines, a conseqüència d'un tumor cerebral.



El parlament escocès consta d’un conjunt d’edificis amb forma de fulla. Una de les ales, coberta de vegetació, es fon amb el parc adjacent i amb les restes de murs de construccions anteriors. A l’interior es disposen distints motius geomètrics basats en una pintura d’Henry Raeburn, El reverend patinant, autèntica icona de l’art escocès. Gablets encadenats i l’horitzó de barques boca per avall del Garden Lobby completen l’arquitectura del conjunt, que és visitable. Fidel al meu costum d’admirar peces emblemàtiques d’arquitectura moderna, vaig aprofitar la meua estada en Edimburg per a recórrer l’exterior i l’interior de l’edifici principal. El parlament escocès compta amb 129 diputats, 73 dels quals representen districtes electorals o constituencies i són elegits pel sistema d'escrutini uninominal majoritari; els restants 56 són elegits en vuit districtes mitjançant el sistema proporcional. Els càrrecs electes tenen una durada de quatre anys. Després de les eleccions, el parlament proposa un dels seus membres, el cap del partit que aconsegueix la majoria parlamentària, per a ser nomenat per la Reina Primer Ministre d'Escòcia (First Minister of Scotland o Prìomh Mhinistear na h-Alba). La resta dels ministres també són proposats pel parlament i aprovats per la Reina, i formen, juntament amb el primer ministre, el govern d'Escòcia, és a dir, el poder executiu escocès.

dijous, 21 de maig del 2015

Predicar en el desert

Alguns personatges de certa esquerra sempre m’han semblat veritables frares predicadors. Experimentava la sensació de rebre les reprimendes d’un rector sempre que escoltava Julio Anguita. Últimament, el torne a sentir amb molta freqüència. Aquests dies circula una frase seua per les xarxes socials: La gente que vuelve a votar a ladrones es responsable de lo que está pasando. Fa pocs dies, altre personatge de l’esquerra sacerdotal, l'actor José Sacristán, també ha fet una declaració tronant: Con todo lo que se sabe, muchos volverán a ser votados y habrá que admitir que somos un país de mierda. Doncs no, no som un país de merda. I els destinataris d’aquestes frases no faran ni cas. Passa que existeix una cosa que es diu dreta sociològica, la derechona de tota la vida. Existeix a tots els països, als Estats Units, Anglaterra, Itàlia... Els membres d’aquest grup sociològic tenen uns trets comuns: defensen a ultrança la propietat privada i el liberalisme econòmic; professen una religiositat ultramuntana i una moral puritana —no exemptes de grans dosis d’hipocresia— i voten als seus partits en qualsevol circumstància.

Aquesta dreta sociològica no es nodreix únicament dels individus súper rics; la ideologia del sistema ha engalipat també gent de les classes mitjanes, les capes més privilegiades dels white collars  i els blue collars (treballadors de coll blanc i coll blau), assalariats que han esdevingut affluent workers i ja no es consideren classe obrera). Cada país té les seues especificitats. Els capitalistes anglosaxons i protestants, posem per cas, són més exigents amb la moralitat dels negocis i la política, però tenen legalitzats els lobbys o grups de pressió, cosa que els estalvia càrrecs de consciència. El capitalisme mediterrani funciona d’altra manera: els grups de pressió, que no estan legalitzats, actuen d’amagatotis i el poder polític es deixa subornar, i uns i altres practiquen una moral del penediment laxa, recolzada en el sagrament catòlic de la confessió —la contrició, la penitència i l’absolució llaven les culpes. La dreta, tant la catòlica com la protestant, veu natural enriquir-se. Creu que les desigualtats són inevitables. Pensa que l’elusió  d’imposts, els dipòsits a l’estranger o les comissions per mitjançar amb l’administració pública no són pecat.

Les persones de dretes —“d’orde”—  no troben particularment delictius els tractes de favor. «Jo els acceptaria», proclama sense embuts més d’un burgès circumspecte. «Qui diga que mai no acceptaria cap favor és un mentider o un gilipolles», remarca el votant típic del PP. (Influeix molt en aquesta actitud la nostra falta de tradició democràtica.) Els fidels de la dreta local sempre voten als seus, encara que siguen uns lladres. Ho he sentit més d’una vegada: «Jo no pense votar als “rojos” ni boig.» Jordi Évole ho recordava en un article: «Per una coma, l’esquerra munta una escissió. En canvi, la dreta és molt disciplinada.» Per això, el pròxim diumenge, Rus —si encara no ha renunciat a encapçalar la llista local del PP—, Rita Barberà o Esperanza Aguirre podrien traure un 25% de vots, com a mínim. Les coses serien distintes si visquérem en un país protestant. En Anglaterra o Estats Units, aquests personatges no podrien ser candidats. A casa nostra, fins els popes de l’esquerra tenen tics catòlics. Ho deia al principi: semblen predicadors. ¡Predícame, Antón, que me cago en tu sermón!, fa la dita castellana.

dimecres, 20 de maig del 2015

És inútil resistir-s’hi

Està clar que l’alcalde, baró provincial fins a principis de mes, no té futur polític. Si la cúpula del partit en què militava fins ara ha decidit que fa nosa, el personatge està políticament acabat. A més d’inútil, resistir-se al seu destí és perillós. Un antic vicepresident i ministre d’Economia que militava al mateix partit que el baró defenestrat —un dels seus, per tant— ja sap què és sortir de casa detingut i entrar en un vehicle policial mentre un agent empenta amb la mà el cap de l’arrestat. L’escena fou vista per milions de persones; totes les televisions generalistes la van incloure als seus telediaris. Alguna facció del govern central feia el seu particular ajustament de comptes. A més, l’executiu central i el partit que el recolza minoraven possible danys electorals. Els escàndols de corrupció els estan fent molt de mal, però sempre poden dir que actuen contra els corruptes amb diligència i sense mirar color. (En definitiva, maten dos ocells d’un tret.) Rus, que no és un ximple, deu estar valorant la situació. A hores d’ara, la Fiscalia Anticorrupció i l’Agència Tributària estaran escorcollant minuciosament tot el seu patrimoni. L’alcalde ha tocat els pebrots moltes vegades als líders autonòmic i estatal del PP. L'home s’havia tornat molt reivindicatiu. Oblidà, però, un detall importantíssim: qui  reivindica sense el suport d’un expedient personal absolutament impol·lut es posa en un veritable perill. Si descobreixen que ha ficat les mans en un afer tèrbol, ningú no l’auxiliarà. Al contrari: els adversaris aprofitaran l’avinentesa per a desfer-se del personatge molest. El primer edil ja ha esbossat una possible línia de defensa: «El dia vint-i-cinc pense parlar de Fabra.» ¿Tirarà de la manta? No crec. Ja ho hem explicat altres vegades: tirar de la manta no és una bona estratègia de defensa davant dels tribunals; implica acceptació de culpa (els seus advocats s’encarregaran de recordar-li-ho). Segons alguns, el PP està fent el paperot; de moment, només ha inhabilitat cautelarment el seu expresident provincial —les mesures definitives es prendran després de saber el resultat de les eleccions a Xàtiva. No trobe gens convincent la hipòtesi de la rehabilitació. Les coses ja han arribat massa lluny. A Rus sols li queda una sortida: presentar immediatament la dimissió de tots els seus càrrecs institucionals i demanar als excompanys de militància que no li apliquen un tercer grau. I no sé si així i tot... Tornem al principi: si la cúpula pepera ha decidit que fa nosa, l’actual alcalde no té res a fer. Si oposa resistència, podríem veure’l entrar en un vehicle policial mentre un agent li acota el cap. El detall és sobrer —l’homenet difícilment es colpejarà la testa amb el sostre del cotxe—, però mostra sense ambigüitats l’escarment que reben aquells que es revolten contra els designis superiors. I l’escena podria ser preàmbul d’altres episodis més punyents.

dimarts, 19 de maig del 2015

Món a part

Escòcia és un món a part. En les recents eleccions generals celebrades al Regne Unit, el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party o SNP) ha obtingut un triomf avassallador al 95% de les circumscripcions en què es presentava; s’ha fet amb 56 dels 59 escons que estaven en lliça al territori escocès, agranant els conservadors i, sobretot, els laboristes. Aquests, que solien obtenir la majoria d’escons escocesos al parlament britànic, han pagat molt cara la seua campanya contra la independència, durant el recent referèndum d’autodeterminació. Els escocesos, que no volen veure ni en pintura els tories, han castigat els laboristes per impulsar les mateixes polítiques econòmiques i socials que els conservadors. ¿Per què tenen, els escocesos, tanta antipatia al partit tory? Per què no volen perdre el seu estat del benestar. (Els tories volen privatitzar-ho tot.) En Escòcia, l’ensenyament, la sanitat i els serveis assistencials són bàsicament públics i gratuïts. El sistema educatiu, posem per cas, sempre s'ha diferenciat del vigent a la resta del Regne Unit, amb un èmfasi especial a l'educació obligatòria.

Escòcia fou, després d'Esparta, el primer país a dissenyar un sistema d'educació pública general. L'escolarització esdevingué obligatòria per primera vegada amb l'Acta d’Educació de 1496. En 1561, l'Església d'Escòcia dissenyà un programa de reforma espiritual que incloïa la creació d'una escola a cada parròquia. L'educació fou un assumpte més propi de l'Església que de l'Estat fins a l'Acta d'Educació de 1872. En Escòcia, els xiquets de 3 i 4 anys tenen dret a guarderia gratuïta. L'educació primària formal comença als 5 anys i dura set. Els alumnes han de realitzar un examen als 15 o 16 anys, després del qual poden elegir seguir a l'escola i preparar els exàmens d'accés a estudis mitjans, superiors o avançats. Un petit nombre d'estudiants d'escoles privades segueixen el sistema educatiu anglès en comptes de l'escocès. Hi ha 14 universitats a Escòcia, algunes de les quals estan entre les més antigues del món. El país produeix l'1% de les publicacions científiques del món amb tan sols el 0,1% de la població, i les institucions d'educació superior són responsables del 9% de les exportacions del sector serveis d'Escòcia.
 
En 2011, l’SNP ja havia obtingut la majoria absoluta al parlament d’Escòcia. Alex Salmond, líder del partit, fou elegit First Minister. Però després del referèndum per l’autodeterminació celebrat en setembre de 2014, Salmond dimití i fou substituït per una dona, Nicola Sturgeon. La Scotland Office o Oficina d'Escòcia, dirigida pel Secretari d'Estat d'Escòcia, és el departament del Govern britànic dedicat a tractar els afers escocesos. Tindrà feina; durant la campanya del referèndum, el primer ministre britànic David Cameron es comprometé per escrit a augmentar les competències del govern d’Escòcia, si triomfava el no a la independència. El Regne Unit podria esdevenir un estat federal. És curiós. Es va dir —i el paral·lelisme amb Catalunya és evident— que si votava per la independència, Escòcia anava a ser expulsada de la Unió Europea. Però els escocesos —com els catalans— són europeistes convençuts. En canvi, la majoria dels anglesos és euroescèptica. De fet, Cameron, que ha guanyat les últimes eleccions generals per majoria absoluta, té el compromís de convocar un referèndum per a consultar si els britànics volen continuar a la Unió Europea. ¡Els escocesos sí! Ja dic: Escòcia és un món a part.

dissabte, 16 de maig del 2015

Controvèrsies

En fer-se públiques unes gravacions en què s’escolta com algú compta l’import d’una possible comissió il·legal («Un, dos, tres, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil, huit mil, nou mil, deu mil, onze mil, dotze mil euros, ¡dos milions de peles!»), un baró provincial ha estat suspès de militància pel seu partit. El líder autonòmic de la formació i altres coreligionaris seus han emfatitzat davant els periodistes: «Lo que se escucha en las grabaciones es bochornoso. No podemos permitir que nuestros militantes sientan vergüenza de pertenecer al partido.» ¿Com han reaccionat els paisans del cacic defenestrat? ¡Les reaccions ciutadanes han estat múltiples i diverses! Només cal parar l’orella i escoltar allò que es diu en llars, tertúlies d’amics, bars, oficines, gimnasos, pistes de pàdel... Tothom parla de l’assumpte. El nom de la ciutat apareix en tots els mitjans de comunicació estatals.

Els seguidors incondicionals del baró neguen la major: «Mentre no es demostre el contrari, l’alcalde és innocent. Tot és un muntatge. Van a per ell.» Cal suposar, per tant, que aquestes persones tenen pensat de seguir votant-lo. El presumpte comissionista dóna ales a la teoria de la persecució; el victimisme sol donar magnífics resultats electorals. Per la seua banda, altres votants de dretes de tota la vida tenen por de quedar-se orfes. Pensen que el patró s’ha enriquit il·lícitament, però també el seguiran votant. Cordell Hull, secretari d'estat del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, pronuncià, referint-se al dictador nicaragüenc Anastasio Somoza, aquesta cèlebre frase: «És possible que Somoza siga un fill de puta, però és el nostre fill de puta.» De fet, la tradició de donar majories absolutes a polítics corruptes està molt arrelada al nostre país.

A l’altra banda estan els indignats per l’escàndol, que es poden dividir en dos grups: detractors de tota la vida i detractors sobrevinguts. Els primers, que mai no han votat a l’actual edil, no paren de repetir: «¿A què ve tant de rebombori? Tots intuíem, des de fa temps, que l’homenet és un mossega.» Els segons detractors fan llenya de l’arbre caigut. «¡Serà malparit! ¿Quants diners haurà furtat? ¡L’haurien de penjar!», grallen a les reunions d'escala i als bars. En una terrassa, un burleta engega açò a un d'aquests exaltats: «Però si tu anaves a llepar-li-la tots els dies, perquè volies aconseguir col·locació a l’ajuntament.» En fi, per molt que ho neguen, molts irats votaven al patró —«Si no, no ixen els comptes», diu un famós monologuista. ¿A qui votaran ara els enutjats sobrevinguts? ¿A una de les marques blanques del partit en què militava el cap caigut en desgràcia?

Seguint amb les reaccions locals, cal esmentar la gent indiferent o desinformada que vota a la babalà. El patró sap que en pot traure un grapat de vots. Creu, en definitiva, que no ho té tot perdut. ¡Un guisat ben adobat i eleccions al perol! La recepta és simple: macerar el sòl electoral en una salsa d’empadronaments de temporada; cobrir amb transport discrecional d’ancians cap als col·legis electorals; afegir uns pessics de vot estrany per correu; coure a foc lent fins que tots els ingredients estiguen ben lligats; servir a taula. És més: el capitost ha pensat fins i tot en la guarnició; ha decorat el plat amb un empresari búlgar, per tal d’assegurar-se el recolzament del col·lectiu balcànic. (Cal recordar que els immigrants vinguts de països de l’est poden votar a les municipals.)
 
¿I què en diu l’oposició local, de tot açò? És molt optimista. Atesos l’escàndol de les gravacions i l’enuig generalitzat dels veïns, els caps de l’oposició no troben factible que l’actual alcalde revalide la majoria absoluta al consistori local. Citen les enquestes, que pronostiquen un govern d’esquerres. «Les enquestes no són de fiar —avisa un empresari—. En un reialme del nord, anunciaven la victòria del laborisme i ha guanyat per majoria absoluta el partit dels rendistes.» La seua secretària, que revisa l’agenda, es lleva les ulleres. «Sí, però en la província més boreal del reialme ha guanyat per majoria aclaparadora un partit nacionalista dirigit per una dona —objecta. A la nostra contrada també es presenta una coalició nacionalista encapçalada per una dona.» En fi, no hi ha acord sobre el resultat dels imminents comicis. La composició del futur consistori suscita molta controvèrsia.
 
(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2015)

dimecres, 13 de maig del 2015

Gravacions

Des de fa dies, la gent discuteix sobre unes gravacions que provarien la percepció de comissions il·legals per part dels polítics que ens governen. En un dels registres se sent com algú compta bitllets. ¿Qui és el personatge que compta? «No sóc jo», afirma categòric l’alcalde. És més: ha contractat uns perits que, després d’aïllar les veus que s’escolten, individualitzar-les i separar-les del soroll de fons, han conclòs que la veu “comptant” no és la del patró. ¡Massa feina! Moltes vegades, compliquem les coses més del que toca. Un amic meu ha arribat a idèntica conclusió sense utilitzar cap tecnologia sofisticada. «Si pronuncia /ónze/ i /dódze/, en comptes d’/ónse/ i /dótse/, el personatge en qüestió no apitxa, no és nascut ací, no és, per tant, l'alcalde», afirma sorneguer aquest amic. Incomprensiblement, la primera autoritat de la contrada no ho tenia tan clar, perquè la seua primera reacció, en fer-se públic el document sonor, fou aquesta: «Si els diners són meus, no he de donar cap explicació a ningú.»

En altra gravació apareix la veu d’un tal Pepe. Podem imaginar l’escena. En una terrassa (de l’Albereda, República Argentina o Acadèmic Maravall), el baró provincial, el segon de bord i altres capitosts del partit parlen dels seus assumptes davant unes copes. (La conversa deu versar sobre “temes” molt importants, perquè un dels tertulians està gravant-la amb un dispositiu ocult.) De sobte passa pel lloc Pepe. Com veu que els polítics seuen la mar de distesos, mentre la resta del món està atrafegada en la seua feina, a l’home se li acut de gastar una broma innocent:

—Xe, ¡no treballeu tant!
—Pues treballe més que mai, Pepe. Treballe com la mare que m’ha parit —contesta el patró.
—No treballes tant. Això és de tontos —insisteix Pepe.
—Però viu molt bé —intervé l’amo del dispositiu ocult.

Els membres d’una coneguda comissió fallera —el monument de la qual sempre concursa a la secció especial— al·lucinen en sentir la nova gravació. Aqueixa veu... «No treballes tant. Això és de tontos.» ¡El Pepe que diu això ha de ser el seu president de tota la vida! Les rialles i la gatzara dels fallers se senten a l’altre costat de la Serra del Castell. Mentrestant, Pepe, l’antic president de la falla, somriu amb posat murri i calla. En altres indrets de la ciutat, la gent continua discutint sobre l’abast de les gravacions i sobre el futur polític de la màxima autoritat local.

dilluns, 11 de maig del 2015

Defensa de manual

El cap provincial, en assabentar-se —massa tard— que fiscalia investigava si un home de la seua total confiança, gerent d’una empresa pública dependent de l’administració provincial, dirigia una presumpta trama corrupta, decidí d’actuar amb celeritat. Els fiscals  comprovaven si s’havien cobrat comissions il·legals per l’adjudicació d’obra pública. El cap provincial tirà de manual (calia fer un tallafocs, perquè les sospites no arribaren més lluny): acceptà la dimissió del gerent investigat, presentà una denúncia contra ell, ordenà una auditoria de l’ens públic presumptament saquejat i permeté la creació d’una comissió d’investigació. Els diputats de l’oposició que havien destapat el cas afirmaven amb rotunditat: «Veiem difícil que el cap no sabés què feia el seu subordinat.» Llançar totes les culpes sobre els subordinats és, però, un clàssic de la política autòctona. «Jo no sabia res, m’han enganyat, he estat el primer sorprès, a qui haja robat que li tallen la mà», són algunes de les contestacions recurrents del caps polítics involucrats en afers tèrbols. El cap provincial no comptava, però, amb un factor inesperat: algú havia filtrat als mitjans de comunicació unes gravacions compromeses realitzades subreptíciament pel gerent dimissionari, que estava desaparegut. ¿Quin valor judicial tenien aquests enregistraments? ¡Cap! No els havia autoritzat cap jutge. Només l’autor podia validar-los, presentant-se en el jutjat d’instrucció per a corroborar la seua l’autenticitat. Tanmateix, l’espieta semblava haver fugit. Sabedor que les gravacions no tenien de moment valor probatori, el cap provincial negava la major. «La veu que se sent no és la meua», jurava i perjurava fins ara. ¡Reacció de manual! I molts dels seus amics i acòlits encara recolzen els juraments del patró. «Està sent objecte d’una cacera de bruixes, d’un complot tramat pel seu propi partit», diuen amb rostre compungit. I semblen creure-s’ho. Ja dic: tàctiques de manual. Ara bé, ¿i si ja ha aparegut l’escàpol? ¿Algú sap quin pla B aconsella el manual?

divendres, 8 de maig del 2015

Més forats que un formatge gruyère

Els ciutadans de la contrada s’assabenten que una diputada de l’oposició ha presentat en fiscalia un material comprometedor per al cap de l’administració provincial. Pel que es veu, ell i un subordinat es dedicaven a cobrar comissions il·legals per l’adjudicació d’obres públiques. El cas és que el subordinat gravava totes les converses amb el seu patró —volia comptar amb una mena d’assegurança per si les coses venien mal dades en el futur. ¿Com han arribat a mans de la senyora diputada aquests enregistraments? Ningú no ho sap de ciència certa, però es poden esbossar algunes hipòtesis. Cobra força aquella que remet a l’exdona de l’espieta. En una bona història de corrupteles no poden faltar faldilles i gravacions subreptícies de converses privades. Tothom sap que les dones despitades, o els seus pares, són un veritable perill per als corruptes. Resultaria que l’esposa de l’autor de les gravacions, molt més jove que ell, estava al corrent dels maneigs de l’home. La xica hauria contat en casa dels seus pares les històries tèrboles en què estava ficat el marit. És possible que el pare de la xica, antic cap de la patronal autòctona, també es dediqués a gravar les xerrades del gendre. ¡Pare i fill polítics units per la mateixa afició als dispositius electrònics! En fi, el matrimoni de la xica naufragà, per les possibles traïcions de l’espòs. En iniciar-se el procés de divorci, es desfermà una batalla campal pel repartiment dels béns. El sogre, encolerit perquè s’havia ultratjat la dignitat de la seua filla, copià el contingut del disc dur de l’ordinador del gendre abans que aquest tragués del domicili conjugal totes les seues pertinences. Passat el temps —la venjança se serveix en plat fred—, pare i filla decidiren la manera de fer més mal al traïdor: lliurarien les gravacions a una diputada de l’oposició. Per la seua banda, aquesta diputada i membres del seu partit, un cop escoltats els enregistraments, van lliurar còpia a la fiscalia. En saber-se investigat, l’espieta ha desaparegut. La gent especula sobre el seu parador: Hispanoamèrica, un pis franc... Aquesta és, per tant, la situació: tenen còpia de les gravacions l’autor, fugit, l’antic sogre de l’escàpol, els membres d’un partit polític, la fiscalia i un jutjat. La causa, declarada secreta, té més forats que un formatge gruyère. ¡Un veritable maldecap per al president de l’administració provincial i altres autoritats autòctones!

dijous, 7 de maig del 2015

Frida

Amics de la Costera continua el cicle de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Col·labora l’Ajuntament de Novetlè, que cedeix la sala de plens per a les projeccions. El pròxim divendres 8 de maig, a les 22h es projectarà Frida. Aquesta sessió serà un homenatge a l’amic i soci d’Amics de la Costera Toni Garcia, professor de dibuix de l’IES Josep de Ribera, que va traspassar el passat 1 d’abril. Toni va traduir els subtítols per a passar aquesta pel·lícula als seus alumnes del Batxillerat Artístic. Toni era un amic que no fallava mai a cap projecció des que començàrem l'estiu de 2012 aquest cicle de pel·lícules subtitulades. És per açò que pensem que el millor homenatge que li podem fer des de l’Associació d’Amics de la Costera és projectar la pel·lícula que ell va subtitular. Com sempre, l'entrada és gratuïta per a tots els públics. A la sala de projecció no es podrà menjar. Advertim açò perquè en altres espais sí ho podíem fer. Informem que l’ajuntament de Novetlè està a mitjan poble, a la carretera, enfront de la font. Al costat hi ha diversos bars on es pot gaudir de la restauració local abans de la projecció. Adjuntem sinopsi i  tràiler.

Frida
Any: 2002
País: USA, Canadà, Mèxic
Director: Julie Taymor
Actors: Salma Hayek, Alfred Molina, Geoffrey Rush



La vida de Frida Kahlo (1907-1954), pintora que va revolucionar el món de l'art amb la seua obra naïf i surrealista, va quedar marcada per un accident de trànsit als 18 anys que li va deixar seqüeles per a la resta de la seua vida. Va buscar en la pintura una manera d'escapar a aquest frustrant destí que de cap manera no podia contenir aquesta revolucionària en el camp polític, en l'artístic i en el sexual. Casada des de 1929 amb el gran pintor Diego Rivera (Alfred Molina), va tenir relacions amb Trotski (Geoffrey Rush), exiliat a Mèxic per a fugir de Stalin. Són també conegudes les seues relacions lesbianes. La seua obra ha tingut una notable repercussió des de 1939 (any en què el Louvre va comprar un quadre seu) fins a l'actualitat, a mesura que la seua obra ha anat influint en els cercles contraculturals. Julie Taymor (de la qual hem passat Across from universe, 2007) dirigeix ​​aquesta història amb encert, trasllada els aspectes més essencials de les vides d’aquests personatges del segon quart del segle XX. Cal destacar la notable interpretació de Salma Hayek, nominada a l'Òscar.
 

dimecres, 6 de maig del 2015

Hora de passar comptes

Fa uns anys, hom presentava en fiscalia la denúncia d’un presumpte cas de corrupció i l’escrit anava directament a la paperera. En altres paraules: molts sospitàvem l’existència de sobres, suborns, diners negres, comissions il·legals, enriquiments sospitosos, evasió de capitals, saqueig de les arques públiques, finançament il·legal del partit, prevaricacions, delictes fiscals, però era molt difícil provar aqueixa existència. Només quedava l’esperança que l’Agència Tributària o la Fiscalia Anticorrupció tragueren la lupa. ¡Vana esperança! Ambdós organismes depenen del Govern, que nomena el director de l’AT i el Fiscal General de l’Estat. Però vingueren l’esclat de la bombolla immobiliària, la crisi, el 15-M, l’admissió de denúncies per part d’alguns jutges independents, el Cas Gürtel, els ERO d’Andalusia, el Cas Nóos, les preferents de Bankia i altres antigues caixes d’estalvis, l’empipament ciutadà, l’aparició de Podemos i, sobretot, l’anunci d’una monumental davallada d’expectatives electorals dels dos grans partits tradicionals. Quan un partit ha entrat en crisi, es trenquen els dics que retenien les aigües putrefactes de la corrupció interna, comencen les ganivetades, apareixen els dossiers, es desferma la guerra de faccions, s’utilitzen els aparells de l’Estat per a fotre els adversaris —que, ves per on, poden militar a les files del propi partit. Ara, escrits de denúncia que abans anaven directament a la paperera són examinats detingudament. Ara, si una diputada de l’oposició lliura a fiscalia una denúncia contra un baró del partit governant —acompanyada d’unes gravacions comprometedores i un llistat de fets que menen a la possible comissió de delictes diversos—, podem estar segurs que aqueixa denuncia serà presa en consideració. La investigació es durà de manera tan discreta que el presumpte corrupte no sospitarà res fins que la cosa ja no tinga remei. S’encarregarà a una unitat d’elit, la Unitat Central Operativa (UCO) de la guàrdia civil que faça servir la lupa —i un microscopi, si cal. ¿Per què? Perquè el baró provincial és un torracollons empedreït que es passava la vida posant travetes a la cúpula del seu partit. Els líders estatal i autonòmic n’estaven fins als nassos, i han trobat una oportunitat magnífica per a desempallegar-se del torracollons. Així funcionen les coses a l’interior dels partits. Sic transit gloria mundi. Continuarà.

dilluns, 4 de maig del 2015

Quan es treballa en comandita...

¿Per què és tan difícil desemmascarar les trames corruptes?  Perquè llurs membres imposen una fèrria llei de l’omertà. En el suborn a un polític o funcionari públic sempre hi ha dos delinqüents: la persona —un empresari normalment— que fa l’obsequi, o lliura el sobre amb diners negres, i l’autoritat que l’accepta. Sovint, el suborn és repartit entre vàries persones. En tots els casos funciona l’omertà. El corrupte pillat in fraganti sol amenaçar, perquè no vol menjar-se el marró tot sol, que estirarà de la manta. No ho farà. El seu advocat li dirà que aqueixa no és una bona estratègia de defensa; implica acceptació de culpa. «Segons la llei de Mahoma...», li deixarà caure. D’altra banda, els suborns i les comissions il·legals circulen en efectiu, dins de maletins o sobres. En fi, si cap membre de la trama no obre la boca, la corrupció romandrà impune. Imaginem, però, que les converses compromeses del baró d’un partit han estat enregistrades per un subordinat en qui tenia dipositada la confiança. Les gravacions són un clàssic de la política valenciana. Tots recordaran la conversa “punxada” a un líder autonòmic de rostre eternament bronzejat: Pídele más, que quiero cambiarme el coche. La gravació d’aquestes paraules fou invalidada pels tribunals; l’escolta telefònica no havia comptat amb una autorització judicial específica. Com era l’única prova de càrrec, el personatge sortí del jutjat lliure i somrient. Arribaria a ser alcalde de Benidorm, president de la Generalitat, ministre i directiu de Telefònica. Eren altres temps. Ara, les coses han canviat. Unes gravacions comprometedores signifiquen, tot i no tenir rellevància judicial, la mort política del baró espiat. Tornem al subordinat que gravava converses. L’espieta havia creat una empresa pantalla que emetia factures falses per treballs no realitzats a contractistes de l’administració provincial. Després, es repartia el botí amb el baró i altres caps del partit. El rapinyaire feia servir dispositius ocults per a gravar els diàlegs que mantenia amb distints companys de repartiment. Conserva hores i hores de gravacions. ¿Per què actuava d’aquesta manera tan compulsiva l’amo dels dispositius? Devia pensar —i no li faltava raó— que els enregistraments li podien ser útils alguna vegada. Quan es treballa en comandita...

dissabte, 2 de maig del 2015

De cabines i naufragis

El resultat de les pròximes eleccions locals es presenta més obert que mai. La raó és clara: els factors que influeixen en els votants, a l’hora d’elegir papereta, han canviat substancialment des dels darrers comicis autonòmics i municipals. La crisi econòmica ha tingut un doble efecte: ha augmentat els índexs de politització ciutadana i ha minvat el recolzament als partits tradicionals, que són percebuts com els principals culpables del daltabaix laboral i social que pateix el país. A nivell autonòmic, totes les enquestes auguren el final del bipartidisme. Açò, ja se sap, és parlar per no callar; la veritable enquesta es realitzarà el dia vint-i-quatre, quan s’òbriguen les urnes i es compten els vots. En qualsevol cas, les incògnites prenen dimensions considerables si parlem del futur que depararan les urnes a Xàtiva. El nostre tauler —expressió que ara està de moda— resulta inextricable. Primerament, haurem de veure com evoluciona, d’ací a la pròxima jornada electoral, l’enorme escàndol que esguita Rus. Si el degoteig diari de notícies incriminatòries no cessa, les expectatives polítiques de l’actual alcalde podrien afonar-se definitivament.

També s’ha de tenir present el número de candidatures que concorreran a les eleccions. La dreta xativina mai no s’hi havia presentat tan fragmentada. La divisió solia ser patrimoni exclusiu de l’esquerra, amb les repercussions negatives que això ocasionava —fórmula d’Hondt pel mig. (Tothom recordarà que l’oposició va traure més vots que el PP als anteriors comicis locals.) Sí, ja sé que formacions com UPyD, Ciutadans, Xactiva e tutti quanti neguen ser de dretes. (El centre de l’espectre polític sembla la cabina dels germans Marx.) Els ciutadans tenim dret, però, a simplificar les coses. ¡Per aclarir-nos, més que res! ¿Tastarà la dreta l’oli de ricí de Víctor d’Hondt, el pròxim dia vint-i-quatre? Qui sap. Darrerament, s’han publicat enquestes amb pronòstics molt dispars. Ciutadans podria atraure vots dels conservadors fastiguejats per la corrupció que rosega el PP. ¿S’esvairà el tradicional pragmatisme de l’elector de dretes, que sempre elegeix l’opció més útil, sense perdre’s en qüestions de matís? Potser sí o potser no. Segons el meu parer, els grups que disputen a Rus l’espai electoral no tenen massa tiró popular.

En uns comicis locals es mira amb molta atenció quina gent inclouen les llistes electorals. El cap de Xactiva difícilment aconseguirà que s’oblide la seua participació en afers i despropòsits diversos —plaça de bous i ciutat de l’esport incloses— durant els vint anys de govern del PP. S’ha de tenir molta barra per a subscriure el manifest d’Iniciativa Cívica pel Centre Històric després d’haver dirigit una regidoria d’urbanisme incapaç de redactar el Pla Especial de Protecció del Centre Històric de Xàtiva. Evidentment, el vaixell de la dreta local corre el risc de naufragar. L’allau de notícies sobre comportaments corruptes, gravacions comprometedores i declaracions sainetesques passarà factura a l’agrupació local del PP. Les dades demoscòpiques indiquen que la indignació general provocada per la crisi, econòmica i institucional, també ha niat a la nostra ciutat. Com més va, més fosc es presenta el futur personal i polític de l’actual alcalde. En privat, fins els més fidels a Rus donen per perduda la seua majoria absoluta.

En canvi, els líders xativins de PSPV, Compromís i EUPV creuen navegar vent en popa; són molt coneguts pel seu treball opositor —Cristina Sunyer, posem per cas, porta anys bregant amb les magarrufes de l’alcalde i els seus acòlits. No s’ha de vendre la pell de l’ós, però, abans d’haver-lo acaçat. Segons les enquestes, els socialistes no remunten el vol. (La desafecció dels ciutadans afecta igualment PSOE i PP, els únics partits que s’han repartit fins ara el poder, i l’agrupació local del PSPV en pateix les conseqüències.) Evidentment, tindrem un govern municipal de coalició. ¿Però de quin signe? ¿D’esquerres o de dretes? ¿Esdevindran àrbitres de la situació els inquilins instal·lats a la cabina dels germans Marx? No sé. Jo preferiria un govern format per gent progressista i valencianista, un ajuntament d’esquerres. Si s’afona el Titànic de la corrupció, amb les cabines de primera classe dins, respiraré alleujat. Però tornem al principi d’aquest text: el resultat de les pròximes eleccions locals es presenta molt obert.
 
(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2015)