dimarts, 28 d’abril de 2015

Aportació al coneixement de la història

En 1707 tingueren lloc la batalla d’Almansa i el subsegüent incendi de Xàtiva. Després d’haver expulsat de la ciutat més de 2.000 famílies, i d’haver confiscat les seues terres i els seus béns, el duc de Berwick, l’ambaixador de França, Michel Amelot, i el mariscal francès d’Asfeld van executar l’orde de Felip V d’arrasar la cuidat com a represàlia per la resistència mostrada, i com a mesura exemplar per a altres viles i ciutats. A més, el nom de Xàtiva fou segrestat i canviat per l’infame de Nueva Colonia de San Felipe. La victòria borbònica en Almansa fou seguida de l’ocupació del Regne de València i el Decret de Nova Planta de 29 de juny de 1707, pel qual s’eliminaven els furs, els costums i els privilegis atorgats pels reis, i es prohibia l’ús de la llengua dels valencians. Quan es complia el tres-cents aniversari d’aquests fets, l’Associació d’Amics de la Costera organitzà diverses activitats commemoratives.

Una d’elles fou el cicle de conferències titulat 1707: de la batalla d’Almansa i la crema de Xàtiva a la desfeta d’un país. Diversos especialistes en dret, història i filologia exposaren quines havien estat per al Regne de València les conseqüències de la Guerra de Successió i el canvi dinàstic a la corona hispànica. Es pronunciaren a la Casa de Cultura de Xàtiva les següents dissertacions: "La Guerra de Successió: de l’alçament maulet al triomf botifler", per Carmen Pérez Aparicio (Universitat de València); "La llengua dels valencians després de 1707", per Emili Casanova Herrero (Universitat de València); "Els jurats de Xàtiva en l’exili: un memorial de 1711", per Agustí Ventura Conejero (cronista de Xàtiva); "La Numància valenciana: Xàtiva, juny de 1707", per Germán Ramírez Aledón (historiador); "Els Furs: des de la conquesta fins a l’Estatut d’Autonomia", per Enric Solà Palerm (advocat i registrador de la propietat); "Les conseqüències de la Guerra de Successió en el municipi de Xàtiva", per Isaïes Blesa Duet (Arxiu de Xàtiva).

La professora Carmen Pérez Aparicio posà de relleu el component social de la Guerra de Successió al País Valencià. L’expulsió dels moriscos en 1609 havia suposat la pèrdua d’una tercera part de la població del Regne i una crisi econòmica sense precedents. S’endurí la pressió senyorial sobre els camperols. La concentració parcel·lària en què derivà la confiscació de béns moriscos i la reducció de censals provocaren la ruïna de les classes mitjanes urbanes. Com a conseqüència del descontentament, esclatà la “Segona Germania”. La noblesa abraçaria majoritàriament la causa borbònica. Però les proclames llançades per Joan Baptista Basset i Francesc García d’Àvila, prometent d’abolir les càrregues senyorials, calaren en les classes populars, que s’alçaren en armes contra el Borbó.

El Decret de Nova Planta també accelerà la destrucció del valencià, que ja havia estat profundament maltractat en època dels Àustria. Així ho explicà Emili Casanova, professor i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Durant el segle XVI, tots els països de llengua catalana, especialment el País Valencià, havien experimentat una progressiva castellanització, que resultà imparable a causa de la Nova Planta. Diversos factors agreujaren el declivi del valencià: la pressió cultural de les classes acomodades, que utilitzaven el castellà com a element diferenciador del seu estatus social, la multiplicació d’autoritats foranes —tant civils como eclesiàstiques— desconeixedores de l’idioma, el mimetisme de bona part de la població autòctona, la creixent immigració de parla castellana...

Agustí Ventura parlà d’un memorial redactat pel consell austriacista xativí en 1711. El document, conservat al Haus-, Hof-, und Staatsarchiv de Viena, recollia 51 peticions que el govern municipal de Xàtiva, exiliat a Barcelona, elevava al Consell d’Aragó. Els autors deixaven constància escrita de les espiracions que tenia la ciutat: recuperar el seu nom, conservar els seus privilegis, comptar amb una universitat, iniciar les obres de reconstrucció... Agustí Ventura també recordà diversos protagonistes dels fets que es commemoraven: els jurats de Xàtiva, dels quals féu unes genealogies molt documentades, destacats austriacistes com Joan de Pròxita, Joan Jacint Tàrrega o la família Llinàs…

Germán Ramírez relatà els episodis esdevinguts a la ciutat entre maig i juny de 1707: el setge, l’incendi i la destrucció de Xàtiva. Bé que les fonts són exigües i la bibliografia, escassa i dispersa, el conferenciant cità diferents documents que permeten reconstruir els esdeveniments: Fundación del Convento de Carmelitas de Játiva y vicisitudes que padeció en las guerras de Sucesión, manuscrit de fra Carlos Castañeda conservat a la Biblioteca Nacional; exemplars de la Gazeta de Madrid; les narracions del marqués de San Felipe, en la seua obra Comentarios de la Guerra de España e Historia de su Rey Felipe V el Animoso; l’obra en llatí de José Manuel Miñana De bello rustico valentino, editada en 1752; alguns dietaris coetanis, com el d’Ortí i Major, i els Sucessos fatales d’esta ciudad y Reino de Valencia, o puntual diario de lo sucedido en los años de 1705, 1706 y 1707, d’Isidre Planes...

Isaïes Blesa i Enric Solà analitzaren els canvis legals que experimentà el Regne de València, el més afectat de tots els territoris de la Corona d’Aragó pel procés d’assimilació del dret castellà; el decret de Nova Planta eliminà l'estructura política i administrativa, i els drets públic i privat valencians. Enric Solà destacà la modernitat del nostre dret foral i la seua superioritat sobre el dret vigent en altres territoris peninsulars. Posà com exemples el respecte a la conservació dels béns de la dona al matrimoni o la llibertat individual del testamentari a l’hora de dictar herència, sense les imposicions de la “legítima” castellana. Isaïes Blesa explicà l’estructura dels nous municipis borbònics. Tots els consistoris passaren a organitzar-se segons el model castellà. En totes les viles i ciutats importants es nomenaren corregidors —oficials reials amb funcions governatives i judicials.
 
 
Amics de la Costera ha recuperat els textos i els ha inclòs al número extraordinari de la seua revista Papers de la Costera, que es presenta demà a la Casa de Cultura de Xàtiva. A l'acte intervindrà Ferran Belda, periodista i anterior director de Levante-EMV. El número està il·lustrat amb collages de Fernando García Lledó i fotografies de Rafael Carril, Kike Roselló... El pròleg és de l’historiador Cèsar Pla. El nou exemplar de la revista acosta els lectors a una part del passat de Xàtiva, l’episodi més conegut de la seua història, que ha deixat als xativins el gentilici de socarrats. A més, els textos revisen críticament el que se sap fins ara sobre el conflicte successori i les seues conseqüències per al Regne de València: l’assimilació política, cultural i lingüística d’un estat europeu independent i sobirà que tenia les seues pròpies corts, els seu govern, un sistema judicial i una hisenda propis, i que es regia per normes autòctones. L’Associació d’Amics de la Costera fa una nova aportació al coneixement de la nostra ciutat i el nostre país.

dijous, 23 d’abril de 2015

Heretat del Puig

El palauet de l’Heretat del Puig, finca situada als peus del turó homònim, voltada de tarongerars —i terres d'antics arrossars—, és una mostra magnífica dels diferents estils arquitectònics que estigueren en voga a les acaballes del segle XIX i els inicis del XX, època de construccions historicistes, eclèctiques i modernistes. Les façanes de l’edifici són eclèctiques; mostren elements gòtics flamígers, classicistes... La finca, denominada “El Palomar” per un primer propietari natural de la població homònima de la Vall d’Albaida, respon al model de mansió burgesa destinada a l’esbarjo i als usos agrícoles; compta amb entrada i escala magnífiques, principal amb mirador, sales espaioses i dependències annexes (capella, cavallerisses, magatzems, habitacions per a criats...). Els detalls modernistes (vitralls, ceràmica, ferro forjat) són abundants. El conjunt ha canviat vàries vegades de propietat. Aquests dies, l'Heretat del Puig és actualitat gràcies a República, Guerra Civil i educació. Xàtiva 1931-1939, la recent publicació del professor Vicent Torregrosa Barberà. Durant la Guerra Civil, el govern republicà creà una xarxa de colònies infantils. Una d’elles fou instal·lada en “El Palomar”, que el seu propietari d’aleshores, un metge anomenat Armero, se apresuró a poner a disposición del Comité Ejecutivo para tan humanitario fin [la instal·lació de la colònia], com narra el professor Torregrosa en el seu llibre. En passejar per l’interior de la mansió, en recórrer les seues estances buides i camejar pels jardins descurats, hom evoca la presència dels xiquets evacuats del front, la seua cridòria, els seus passos pels salons, els banys i les activitats a l’aire lliure, la dedicació abnegada dels seus mestres... També podem imaginar la vida burgesa de les diferents famílies propietàries. L’Heretat del Puig és un tresor desconegut per a molts xativins.




 

dimecres, 22 d’abril de 2015

Més llum sobre la història recent de Xàtiva

Ahir per la nit es va presentar a la Casa de Cultura una nova publicació del professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà, República, Guerra Civil i educació. Xàtiva 1931-1939, que analitza el panorama educatiu xativí durant la dècada dels anys trenta del segle XX, un dels períodes més convulsos i creatius de l’Espanya d’aqueix segle. És l’època de la Segona República i la subsegüent Guerra Civil que interrompé molts projectes de modernització del país en un clima cada vegada més radicalitzat i en un context internacional poc favorable a les experiències innovadores. Les polítiques educatives avançades i progressistes enllestides pels governs republicans influïren en l’esperit regenerador de les forces polítiques de Xàtiva, especialment en els partits republicans i socialistes, i en algunes de les seues personalitats locals més reeixides: José Tudela, Isidre Escandell...

Aquell esperit va permetre de posar en marxa, des dels primers mesos d’accés al govern municipal, un seguit d’iniciatives conduents a la millora de les infraestructures educatives, amb creació de nous centres acadèmics o conversió d’altres religiosos en laics, aplicant la llei de congregacions religioses del govern de Manuel Azaña. La guerra obligà a continuar aquesta tasca, ampliant-la a la infància que fugia de la violència bèl·lica, dels fronts i dels bombardejos de l’aviació feixista, i es traslladava a la rereguarda republicana. Així van nàixer unes polítiques i un moviment impulsats des del govern central, amb l’ajut inestimable de les autoritats locals, de protecció a la infància i de creació de colònies escolars repartides per tot el territori que controlava la República.

El professor Vicent Torregrossa tracta uns temes als quals ha dedicat una dilatada trajectòria com a investigador. Trajectòria que culmina amb les recents publicacions d’Un model formatiu d’elits. Estatutos para el Seminario Patriótico de Educación de la ciudad de San Felipe, 1799 (2010), Renovació Pedagògica i Formació del professorat al País Valencià. Breu aproximació històrica 1975-1995 (2012) i Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu. Xàtiva, 1788-1833 (2014). El llibre que presenta ara s’estructura en tres grans blocs. Arranca amb una breu descripció històrica i geogràfica, i amb els primers passos del consistori xativí en matèria educativa, un cop proclamada la República. L’informe de la Comissió Municipal d’Instrucció Pública de l’11 de maig de 1931 esdevé la primera fita. Formaven part d'aquesta comissió republicans tan destacats com Ramón Martínez Calatayud i José Fabra Torres, a més d'altres cinc membres dels partits que governaven la ciutat.

Per al mayor desarrollo cultural de la población, contribuyendo de consuno a la generosa obra de la República, la comissió es marcà tres objectius: millorar l’atenció a l’alumnat de Primària —amb més dotació de mestres, construcció de nous centres i escolarització plena—; crear un institut per a democratitzar l’accés en aquesta etapa educativa; crear una escola d’arts i oficis per a la formació professional de la classe obrera. Al fil d’aquestes tres línies d’acció, l’autor desgrana amb nombrosa informació documental i estadística, sobretot de l’arxiu municipal, totes les actuacions de l’Ajuntament: millora de l’escolarització primària mitjançant l’ampliació d’escoles (vint-i-dos el curs 1932-33, que arribaren a trenta-cinc en plena guerra civil, l’any 1937), construcció del nou col·legi Attilio Bruschetti (inaugurat el 15 de maig de 1935), aconseguiment de l’Institut Nacional el curs 1933-1934, instal·lat primer al convent de Sant Francesc i després a la Casa de l'Ensenyança, a partir d’un preexistent Colegio Simarro, i creació d’una Escola Elemental de Treball i una Escola d’Arts i Oficis, primer intent de comptar amb un centre de formació professional que no es concretaria fins a 1943, en plena postguerra.

L’última part del llibre està dedicada a les colònies escolars creades durant la guerra civil, quan Xàtiva, convertida en ciutat de rereguarda, acollí refugiats i xiquets evacuats de zones de guerra. Allò que l’autor anomena “espais de solidaritat amb la infància” foren improvisats centres d’ensenyament, treball i protecció de la infància evacuada que es repartiren per tot el territori valencià. Dels tres dependents de Xàtiva (el de Bellús, el d'"El Palomar", finca situada als peus del Puig, i el de “Ca Sento el Gros”), va destacar el creat al Balneari de Bellús, tant pel nombre de xiquets acollits com per la praxi educativa posada en marxa sota la direcció de la mestra María Muñoz i, després de la destitució d’aquesta per raons polítiques, en abril de 1938 (era “desafecta a la República”), per Fermín Corredor.
 

"El Palomar", finca situada als peus del Puig que acollí una colònia infantil

L’autor analitza l’evolució d’aquestes experiències educatives “no formals” inspirades en les colònies estiuenques creades per la Institución Libre de Enseñanza i les Misiones Pedagógicas de Bartolomé J. Cossío, en el primer terç del segle XX. Amb documentació nombrosa i inèdita procedent de diversos arxius, i imatges de gran interès (fotografies, cartells o dibuixos infantils), el professor Torregrossa ens explica el procés de creació i funcionament de les colònies, i els problemes que hi van patir mestres i alumnes; analitza la tasca docent de la inspectora visitadora Justa Freire; documenta la funció directiva de María Muñoz i els seus problemes amb el Comité i la inspecció. S’exposen amb rigor la forma de finançament i les experiències educatives o productives posades en marxa. Es mostra com el model “soviètic” de Bellús serví d’inspiració a Justa Freire i el mestre Àngel Llorca per a dissenyar el model de colònia escolar. (Les colònies estiuenques passaren a ser permanents en un marc d’ensenyament no formal.)

A Bellús es va viure una forma radical d’experimentar l’educació, en què el compromís social i polític es barrejà amb la transmissió de valors basats en l’ideal revolucionari, la fraternitat universal, la salut i la simbiosi amb l’entorn i la naturalesa. L’estil narratiu del professor Torregrosa fa comprensibles els problemes i les mesures encaminades a posar en marxa un projecte educatiu d’emancipació social i, alhora, de socors a les necessitats bàsiques dels xiquets refugiats a les colònies dependents del Comité Revolucionari Unificat, primer, i del Consell Municipal de Xàtiva, des de gener de 1937 fins a l’acabament de la guerra en març de 1939. La investigació del professor Torregrosa projecta llum en una part fosca, fins fa poc, de la nostra història recent. En definitiva, l’obra és ben interessant.
 
(publicat a Levante-EMV, el 22/04/2015)

dimarts, 21 d’abril de 2015

Papers de la Costera nº 15

 
El 2007, any en què commemoràvem la desfeta d’Almansa i el subsegüent incendi de Xàtiva, l’Associació d’Amics de la Costera organitzà un cicle de conferències. S’hi van pronunciar les següents dissertacions: “La Guerra de Successió: de l’alçament maulet al triomf botifler”, per Carme Pérez Aparicio (Universitat de València); “La llengua dels valencians després de 1707”, per Emili Casanova Herrero (Universitat de València); “Els jurats de Xàtiva en l’exili: un memorial de 1711”, per Agustí Ventura Conejero (cronista de Xàtiva); “La Numància valenciana: Xàtiva, juny de 1707”, per Germà Ramírez Aledón (historiador); “Els Furs: des de la conquesta fins a l’Estatut d’Autonomia”, per Enric Solà i Palerm (advocat i registrador de la propietat); “Les conseqüències de la Guerra de Successió en el municipi de Xàtiva”, per Isaïes Blesa Duet (arxiver municipal de Xàtiva). El Consell Valencià de Cultura es va comprometre a editar aquestes conferències. Tanmateix, passà el temps, vingué la crisi pressupostària de la Generalitat Valenciana i els seus organismes dependents, i el projecte de publicació romangué al calaix dels oblits. Amics de la Costera ha recuperat els textos i els ha inclòs en un número extraordinari de la seua revista de recerca Papers de la Costera. Es presentarà el pròxim dia 29, a les 20.00 hores, al saló noble de la Casa de Cultura de Xàtiva.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Homenatge a Emili Perigüell

Fa quasi un any va traspassar el nostre benvolgut amic Emili Balaguer i Perigüell (Xàtiva, 1942 - Alacant, 2014). Aquest xativí il·lustre, metge i professor, era catedràtic d'Història de la Ciència a la Universitat “Miguel Hernández” d'Elx. El proper dia 24 d'abril se celebrarà un simposi d’homenatge a la seua figura organitzat per l’Editorial Ulleye. Les sessions tindran lloc a la Casa de Cultura de Xàtiva, des de les 9.30 del matí. Hi participaran representants de les universitats de València, Alacant i Elx, i del CSIC, i estudiosos de la nostra ciutat. L’assistència és lliure.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Penes i treballs

Falten trenta dies i escaig per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques. De fet, ja som en plena precampanya electoral. Normalment, tots els partits polítics haurien d’estar parlant de les seues propostes per a millorar la governació de les institucions locals. Tanmateix, la corrupció sembla ser l’assumpte omnipresent en les planes periodístiques i les converses. La detenció durant unes hores de Rodrigo Rato ha provocat un veritable terratrèmol informatiu. Dijous, la policia va escorcollar el domicili i el despatx de l’antic vicepresident econòmic d’Aznar, «el millor Ministre d’Economia de l’etapa democràtica», segons els dirigents del PP. Se li acusa de blanqueig de diners —detectat quan Rato s’acollí a l’amnistia oferta per Montoro a titulars de capitals opacs o evadits—, frau fiscal i alçament de bens. L’exdirector gerent de l’FMI veu com augmenten els seus problemes judicials; l’Audiència Nacional ja li havia imputat els delictes d’estafa, falsedat i apropiació indeguda, comesos durant la gestió de Bankia. I també està encausat per l’ús fraudulent d’un targeta black de Caja Madrid. (Pagà amb ella factures de restaurants, hotels, agències de viatges, botigues de luxe, joieries, clubs de contactes...)
 
Aquesta notícia amenaça, però, d’amagar afers tèrbols que ens afecten més directament. La fiscalia anticorrupció, posem per cas, ha presentat una denúncia als jutjats de València per una presumpta trama de corrupció detectada a la Diputació. L’assumpte havia estat desvetllat l’estiu passat per Rosa Pérez, diputada provincial d’EUPV. El presumpte capitost de la trama seria Marcos Benavent, home de confiança de Rus a la Diputació —i a l’Ajuntament de Xàtiva temps enrere. Benavent era fins al passat mes de desembre el gerent d’Imelsa. Bé que estava destinada a gestionar activitats forestals i mediambientals, aquesta empresa pública s’havia convertit darrerament en una mena de diputació paral·lela que concedia tota classe d’adjudicacions. I pel que es veu, Benavent havia creat una empresa pantalla —sense cap empleat, segons el Registre Mercantil— que facturava a contractistes d’Imelsa obres i serveis no prestats. Les coses devien anar-li molt bé; poc després de ser nomenat gerent d’Imelsa, Benavent ja s’havia comprat a Xàbia una nau i dos àtics valorats en més d’un milió d’euros. «Veiem difícil que Rus no sabés què feia Marcos Benavent», ha dit la diputada d’Esquerra Unida. Jo també ho veig difícil.
 
La fiscalia ha inclòs igualment en la seua denúncia l’afer dels leds —l’adjudicació irregular del contracte de substitució de llums convencionals per tecnologia led en tots els municipis de la província. Aquestes notícies causen una sorpresa relativa. Per octubre de 2013, en una columna titulada “¿Santuari de virtut?”, publicada en aquestes mateixes planes, em feia la següent pregunta: «¿Com és possible que la nostra ciutat semble una bassa d’oli mentre altres indrets suren en aigües tèrboles sacsejades per les ones de l’escàndol i la corrupció? Sorprèn que Xàtiva no figure al mapa de la corrupció. Sí, periòdicament han anat sortint a la llum assumptes que han quedat en no res: indicis d’amiguisme, sospites de comissions il·legals, encariments sobtats d’adjudicacions, modificacions urbanístiques insòlites, dietes i despeses de representació injustificades... Però aquests xiu-xius no han acabat mai en la fiscalia anticorrupció, ni en sentències judicials condemnatòries.» ¡Tot arriba en la vida!
 
El cas Imelsa està deparant moltes sorpreses. Hem sabut, per exemple, que gent de la trama facturà treballs a l’Olímpic i a l’Ajuntament de Xàtiva (un testaferro de Marcos Benavent muntà les grades per al partit contra el Real Madrid i el camerino que Elton John féu servir durant la seua actuació a la fira d’agost). I els escàndols esclaten, ves per on, pocs dies abans d’unes eleccions locals que podrien fulminar la majoria absoluta del PP xativí. Amb aquest panorama cobra un sentit diferent la frase que l’alcalde dirigí a Miquel Lorente durant l’últim plenari de l'Ajuntament: «¡Clar que estic cansat! Jo no sóc mestre com tu. Jo treballe.» El primer edil devia referir-se a les penes i els treballs esmerçats en tancar boques, als seus afanys per retenir una col·lecció de càrrecs que podria estar a punt de perdre, a la feinada que costa conservar uns emoluments sucosos, als esforços que dedica a taponar vies d’aigua en una nau que s’enfonsa... Els mestres no tenen aquestes preocupacions.
 
(publicat a Levante-EMV, el 18/04/2015)

dimecres, 15 d’abril de 2015

Vintena edició de la romeria al Puig

Un any més, la plataforma “Salvem el Puig” convoca la XX Romeria a la mítica muntanya de la nostra comarca per tal de reivindicar la restauració definitiva de la magnífica ermita gòtica del segle XIV que l’encimbella. Com sempre, aquesta iniciativa està recolzada per diferents entitats: Associació Amics de la Costera de Xàtiva, Associació la Sènia de Lloc Nou d'en Fenollet, Centre Excursionista de Xàtiva, parròquia de Sant Pere de Xàtiva, l'Associació Cultural  9 d'Octubre del Genovés i Gent de la Torre d’en Lloris.

El camí seguit fins ara, des de fa dinou anys, no ha estat estèril; s'ha aconseguit, a través de la conscienciació i la pressió dels ciutadans, que les autoritats de Xàtiva actuen a fi d'impedir la desfeta d'aquest símbol del nostre patrimoni artístic i cultural. En aquests moments, l’edifici sembla consolidat en la seua major part. Ja no corre perill d'enfonsament. Ara cal demandar que el monument siga recuperat totalment en els seus elements arquitectònics i artístics més específics, perquè així tothom puga gaudir de la seua bellesa.



La romeria d’enguany se celebrarà el proper diumenge 19 d’abril (3r diumenge de Pasqua). La gent de Xàtiva es podrà concentrar en dos indrets: a les 9.00 h, sortiran des de la Plaça de Bous les persones que vulguen caminar fins al tossal; a les 9.30 h,  als peus del Puig, concentració de les persones que hagen fet servir el cotxe per a traslladar-s’hi. En aquest punt, a la carretera de la Torre, hauran confluït també les marxes que arribades del Genovés, Lloc Nou i la Torre d’en Lloris. Es repartiran les tradicionals canyes que faciliten la pujada i la baixada a la muntanya. Tot seguit s’iniciarà l’ascensió al cim de la muntanya. Cal portar l’esmorzar i la beguda.
 
La Romeria estarà acompanyada pels sons del tabalet i la dolçaina. Dalt del tossal, hom repartirà mistela i mona de Pasqua. Com sempre, es llegirà el manifest oficial que enguany estarà a càrrec de l'Associació La Sènia de Lloc Nou d’En Fanollet. Ànim i tant de bo ens tornem a trobar el proper diumenge, un any més, al cim del Puig.

dissabte, 4 d’abril de 2015

Ni blanc ni negre

Dies enrere, vaig escriure unes notes provisionals sobre la inauguració del nou museu xativí instal·lat a l’antiga Casa de l’Ensenyança. En realitat, reflexionava únicament sobre les circumstàncies que havien voltat l’obertura del nou espai expositiu. Destacava la importància de comptar amb un dels museus més importants del país i acabava amb aquesta frase: «Quant al contingut del nou espai, ja en parlarem altre dia.» Doncs bé, ja han passat cinc setmanes i he tingut temps de reflexionar sobre l’assumpte i d’escoltar moltes opinions autoritzades. En aquestes mateixes planes, el passat 12 de març, José Ángel Artetxe publicava una columna titulada “El nuevo viejo museo de Xàtiva”, enunciat ben il·lustratiu de la tesi que sustenta l’autor. Artetxe denuncia, posem per cas, la manca de projectes museològic i museogràfic, i condemna a presó, irònicament, els autors de l’obsolescència museística programada.

Convindrà explicar als no entesos què signifiquen aquests termes. La museologia analitza els diferents elements d’un museu: la col·lecció, l’edifici que l’ha d’albergar, el públic a què es vol arribar, la planificació d’activitats —culturals, didàctiques—, els serveis complementaris... La museografia, en canvi, es refereix al funcionament concret del museu: la concepció i l'organització de les exposicions —permanent i temporals—, la disposició física dels objectes exposats, aspectes tècnics com els elements arquitectònics adients per a la seua presentació i la il·luminació, la senyalització del recorregut, els grafismes, els panells informatius, els audiovisuals, els catàlegs, els díptics... ¿No tenen, els responsables de l’Almodí xativí, criteris museològic i museogràfic? Vaja vostè a saber. No tenir criteris és cosa distinta de tenir-los equivocats. També és possible que els tècnics s’hagen vist mediatitzats pels polítics.

Des de fa temps, la nostra ciutat arrossega un problema ben evident: l’excessiu intervencionisme de l’alcalde en assumptes sobre els quals no té ni idea. Certes coses s’haurien d’encomanar als especialistes en la matèria, bé que aquests també és poden equivocar, naturalment. Jo trobe que, des de tots els punts de vista, el disseny de la col·lecció i la seua organització són manifestament millorables. Les peces borgianes, posem per cas, estan pèssimament exposades, en un passadís estret amb una sortida d’emergència que trenca la coherència del conjunt. L’altura de les claus de volta medievals escapa a qualsevol escala raonable. Tampoc no s’entén per què no s’han desdoblat clarament totes les col·leccions municipals en dos museus, un arqueològic i altre dedicat a les arts. El peiró medieval, la creu de camí del segle XIV, no hauria d’haver sortit de l’anterior emplaçament.

Hi ha, per últim, un assumpte molt difícil d’abordar. Hom ha decidit de col·locar obres d’artistes locals que, des de la crítica coherent, podríem titllar d’adotzenades. Si aquests artistes encara estan vius, la sospita de favoritisme o influència política és difícil d’eludir. Jo crec que certes obres haurien d’estar tancades al magatzem del museu. El temps dirà si cal traure-les o no. ¿És suficient, tot açò, per a dir, com Artetxe, que la Casa de l’Ensenyança és la cambra de la iaia? Jo no diria tant. En aquests moments de crisi, Xàtiva no pot aspirar a una institució museística avantguardista. Les ciutats mitjanes tenen els museus que tenen. Jo n’he vist alguns: els d’Antequera, Oviedo (que projecta una ampliació), Zamora... Molts d’ells ocupen edificis històrics —gòtics, renaixentistes, barrocs— als quals s’ha de donar utilitat. D’altra banda, els tresors artístics locals han d’estar a l’abast del públic.

En definitiva, les coses no solen ser blanques o negres. Els temps actuals no són propicis per a la creació de grans contenidors, ni per a l’adquisició d’obres cares de mestres antics o actuals. De fet, espais expositius més coherents que el nostre, com el Museu d'Art Contemporani Esteban Vicente de Segòvia o el Chillida Leku de Donostia, travessen per dificultats. És evident que un bon museu hauria de tenir obres de màxima qualitat, en dipòsit o adquirides. ¿Es pot permetre això, la nostra ciutat? És clar que no. Per tant, la inauguració del nou museu, o mausoleu —que cadascú jutge—, no hauria de ser criticada amb severitat. Malgrat evidents desencerts, és una instal·lació cultural digna. La seua concepció i la seua organització són reversibles. Altres polítics distints dels actuals i una conjuntura econòmica més favorable podran corregir els errors detectats.
 
(publicat a Levante-EMV, el 04/04/2015)