diumenge, 31 d’agost del 2014

Una antiga promesa

La meua dona i jo estàvem asseguts a taula en un restaurant. Jo em fixava en una xica borratxa que seia sola en una taula pròxima i que balancejava la seua copa. La meua dona preguntà:
—¿La coneixes?
—Sí —vaig dir jo—. És una antiga promesa meua... Sé que començà a beure després de separar-nos, ja fa bastants anys. Pel que sé, mai més no ha tornat a estar sòbria.
—¡Déu meu! —exclamà la meua dona—. Mai no m’havia parat a pensar que algú pogués celebrar una cosa durant tant de temps.

dissabte, 30 d’agost del 2014

¿Unitat o disgregació?

El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat lingüística és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom té tendència a creure que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! En Noruega, posem per cas, també hi van haver controvèrsies lingüístiques, bé que avui semblen haver cessat. En realitat, la geopolítica ha dividit en tres idiomes estatals, danès, suec i noruec,  parlars que haurien de ser simples dialectes d’una llengua germànica comuna, nòrdica o escandinava, hereva del nòrdic antic. Durant el segle X, el nòrdic tenia un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un dialecte occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès parlat conserva trets d’aquell nòrdic antic i ha acabat diferenciant-se molt de les altres llengües escandinaves modernes). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen perfectament entre ells. Les tres llengües poden ser —i de fet ho són— utilitzades en la comunicació entre els habitants d’Escandinàvia. Açò ens recorda que totes les llengües del món tenen dialectes.

Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència de Noruega —unida a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, desfermaren la controvèrsia lingüística. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès.  Sorgiren així dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre el bokmål i el nynorsk en una llengua comuna denominada samnorsk, però el desgavell ortogràfic aconsellà d’abandonar la idea. I bé que minoritàries, encara hi ha dues propostes més: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk. (Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial que es parla a les barraques.)

Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds molt fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana (el 5,5% utilitza les dues i el 7,5%, només el nynorsk). Com a resultat de la cooperació al si del Consell Nòrdic, els ciutadans dels països escandinaus, i els d'Islàndia i Finlandia, tenen dret a comunicar-se amb les autoritats noruegues en les llengües respectives de cada estat. La Companyia Noruega de Radiotelevisió (NRK) emet programes en bokmål i en nynorsk, i totes les institucions governamentals tenen l’obligació d’admetre ambdues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). El sociolecte parlat per les classes urbanes mitjana i alta residents a l’est de Noruega, en què es basa el bokmål, és la varietat (denominada standard østnorsk —noruec estàndard de l’est—) que se sol ensenyar als estudiants estrangers. Paral·lelament, diversos dialectes ugrofinesos sami són parlats i escrits al país, especialment al nord, on habiten els sami, que tenen dret a rebre educació i comunicacions del govern en la seua llengua, sense importar el lloc de residència.

Finalment, s’ha de dir que bona part dels noruecs sap parlar altres llengües. L’anglès és la principal llengua estrangera ensenyada a les escoles primàries. Quasi tots els noruecs el parlen de manera fluïda, especialment els nascuts després de la Segona Guerra Mundial. L’alemany, el francés o l’espanyol són també ensenyats habitualment com a segona o tercera llengua. Altres idiomes com el rus, el japonès, l’italià, el llatí i el xinès mandarí estan disponibles en algunes escoles, sobretot a les ciutats. De tota manera, l’anglès, l’alemany i el francès són considerats els principals idiomes estrangers del país. Sense anar massa lluny, s’utilitzaren als passaports noruecs fins a la dècada dels noranta. És més: els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests idiomes a l’hora de presentar les seues tesis. Mentrestant, la consellera Català —no sé com encara no s’ha canviat el cognom— veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta de València. No deu viatjar massa.

dijous, 28 d’agost del 2014

Les nits de Noruega


 
 
  
El passat 4 d’agot, quan vam aterrar a l’aeroport d’Oslo, a les 21.30 hores, imaginàvem que l’estiu escandinau era a les seues acaballes. Després de les encaixades de mans, la persona que ens esperava a la zona d’arribades ens digué que havia caigut, mitja hora abans, un enorme xàfec. Efectivament, el cel estava fosc. De camí a la ciutat, eren perceptibles els paviments humits i els bassals. Tanmateix, les aparences resultaren ser enganyoses. Durant la meua estada a terres noruegues, només va ploure, breument, un matí. L’escalfament global fa sentir els seues efectes. La temperatura era càlida. Hom podia anar en mànigues de camisa a les dotze de la nit. Segons diuen, Bergen té dos-cents vuitanta-cinc dies plujosos a l’any. Doncs nosaltres ens hi deixàrem caure, precisament, durant dos dels vuitanta en què llueix el sol. Ja és casualitat. El bon oratge ens va acompanyar del primer a l’últim dia d’estada en Noruega. «¡Quina sort! Ara... No sé si serà bonic navegar per un fiord sense una mala goteta o un poc de boira», diu sorneguer un amic. En fi, s’experimentava una estranya sensació al país boreal: a mitjanit, el cel encara conservava una mica de lluïssor; a les quatre de la matinada, ja era dia clar. ¡Com són de boniques, les nits de Noruega!
 

dissabte, 23 d’agost del 2014

La llei de l’embut

Dies abans de començar la fira, en contestar unes preguntes d’Agustí Garzó, Rus ens anava glossant diferents aplicacions de la famosíssima llei de l’embut. Em van cridar l’atenció tres falòrnies que mostraven com és d’agosarat el primer edil xativí —o la seua ignorància sobre matèries en què hauria d’estar més versat, no sé. Primerament, l’alcalde d’alcaldes intentava alliçonar-nos en assumptes festers. Segons ell, un acte de fira només triomfa si atrau deu mil espectadors. Jo trobe ací certa confusió. Que una nit de cant d’albaes, posem per cas, congregue quatre-cents espectadors en un espai reduït s’ha de considerar un èxit. Ara bé, si el primer edil es referia exclusivament als concerts de música pop, l’afluència de públic depèn del talonari de xecs. ¡Amb diners, torrons! Rus es vantava de l’entrada gratuïta als concerts de fira. ¡Jactància injustificada! Els concerts es paguen amb diners del contribuent. Als assistents se’ls fa el favor de no cobrar-los cap copagament —que prenga nota l’Agència Valenciana de Salut— i se’ls obsequia amb un extra: número de Rus amb el bombo, els toms i les baquetes —molt allunyat, això sí, de les exhibicions tècniques de Jack DeJohnette o Billy Cobham.

Amb diners d’altres, qualsevol podria contractar les estrelles més rutilants del firmament. (Podria organitzar fins i tot un festival semblant al FIB de Benicàssim, l’Arenal Sound de Borriana o el Sonorama d’Aranda de Duero.) ¿Música en valencià? ¡Ni pensar-ho! No és la línia de l'alcalde. A més, ¿li deixarien tocar la bateria els xicots d’Orxata Sound System o la Gossa Sorda? No crec. Però tornem a l’entrevista. El periodista de Levante-EMV li preguntava sobre la festeta que tots els anys organitza l’Ajuntament a la terrassa de la seu social de l’Olímpic, durant el concert de “Sona la Dipu”. «Això no ho munta l’Ajuntament. Ho munta Diputació», contestà el nostre edil (fent servir un enunciat alternatiu al famós «¡Això ho pague jo!»). ¡Tant és! En realitat, paga el contribuent amb els seus imposts. Tanmateix, preguntat sobre quines possibilitats d’accés tindrien els regidors de l’oposició (que, atès el repartiment de vots a les últimes eleccions municipals, representen, no ho oblidem, la majoria de xativins i xativines), la resposta de Rus fou aquesta: «M’ho hauran de demanar personalment.» ¡La llei de l’embut!

I m’he reservat per al final altra reflexió sorprenent de l’alcalde. El periodista li preguntà si pensava acudir a la nit d’albaes. Heus ací la seua contestació: «¡No! No pense anar. Fa divuit anys que no vaig. Des del noranta-sis. Aquell any tinguérem un retard de mitja hora perquè havia plogut. Ho havíem avisat, però fou arribar allí i ens xiularen. Jo això no ho aguante.» ¿Com? Tothom sap que rebre xiulets entra en el sou de determinats professionals —artistes, polítics— que cobren gràcies a la complaença del públic. Quan l’espectacle és dolent, la gent té dret de xiular. «Qui peix vol menjar sa cua ha de banyar», ironitzen els mallorquins. («Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons.) Però l’alcalde sembla ignorar els inconvenients d’exercir una activitat pública. La paremiologia no va amb ell. Quan Garzó li féu veure que un xiulet no tenia massa importància, Rus contestà: «Sí, sí que la té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec. ¿Qui diu que sí? No, no.» Hi estic d’acord. Ningú no hauria de ser menyspreat. Però l’alcalde mai no ha procedit en conseqüència.

Les seues paraules eren, per tant, incongruents, recordaven la llei de l’embut. No tolera els menyspreus, però ell insulta els seus adversaris quan li ve de gust —qualsevol pot consultar l’hemeroteca. És més: ha menyspreat sovint ciutadans corrents que no ocupaven càrrecs representatius, persones que no volien embrutar-se de pols («Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa el refrany valencià). Molts de vostès recordaran certes expressions ofensives (burros, gilipolles, impresentables) sortides de la boca de la primera autoritat local. De manera que Rus utilitza vares de mesurar distintes: una per a ell i altra per a la resta de la humanitat. Els seus subordinats, els oponents polítics o la gent mancada d'influència han de patir constantment les seues desconsideracions, però ell no suporta cap ni una. ¡La llei de l’embut! Cal reconèixer, però, la franquesa del personatge; tot i saber que les seues falòrnies anaven a ser transcrites en lletra impresa, no es tallà un pèl.
 
(publicat a Levante-EMV, el 23/08/2014)

divendres, 22 d’agost del 2014

Adéu Mestre

Fa uns dies, a través de la premsa i la telefonada d’un antic company de docència del Col·legi Claret, ens assabentàvem de la mort de Vicent Agustí Company, director del centre entre 1974 i 1978, quan la Congregació Claretiana ja havia deixat Xàtiva i el col·legi havia passat a albergar el Seminari Menor de la diòcesi de València i a ser gestionat per l’Arquebisbat. Per les notícies que ens feien arribar amics comuns, com ara mossèn Llorenç Gimeno,  company de docència al Claret durant la dècada dels setanta, i Arturo Climent, il·lustríssim abat de la col·legiata xativina, sabíem com era de delicat l’estat de salut de Vicent, però havíem confiat en la seua progressiva recuperació. Havíem conegut Vicent Agustí per l’estiu de 1974, quan ell mateix ens féu les entrevistes personals als sol·licitants d’alguna de les places docents creades de cara a la nova etapa que es perfilava al Col·legi Claret. Recordem Vicent com un bon gestor i un excel·lent director, preocupat pel treball ben fet, per facilitar les relacions adients entre els membres del nou equip docent. Vicent Agustí era un home de Déu, obert, directe, dialogant i hàbil conversador. Ens donà el seu suport sempre que volguérem tirar endavant les nostres inquietuds de renovació pedagògica, tot i  els moments difícils, des del punt de vista sociopolític, per què travessava el país durant els anys setanta. Comptàrem amb el seu recolzament a l’hora d’introduir en l’aula algunes de les tècniques Freinet (el text lliure, la correspondència escolar, l’edició de la revista de classe, els intercanvis escolars, la utilització del medi com a recurs didàctic, la realització de visites i itineraris didàctics, l’hort escolar...). També ens permeté de promoure la col·laboració activa de tota la comunitat escolar (mitjançant les reunions de pares i mares, i l’organització participativa del grup classe) i la introducció de l’ensenyament voluntari del valencià (iniciativa pionera que comptà també amb el suport inestimable d’un altre amic ja desaparegut, Jaume Ripoll, aleshores pare de l’alumne Pep Ripoll i membre de l’Associació de Pares). Romanguérem poc de temps al Col·legi Claret. En 1975, aprovàrem les oposicions i marxàrem a l’ensenyament públic, però l’experiència i el bagatge de coneixements metodològics adquirits durant el nostre pas per les aules del Claret, mentre era dirigit per Vicent Agustí, ja no ens abandonaria mai. Volem, doncs, que aquestes breus paraules servisquen de record sentit i homenatge agraït al talant i el talent de qui fou un bon mestre, gran director i millor amic, Vicent Agustí Company. Adéu Mestre, ja no podrem fer el dinar que teníem pendent.

Joan Bravo, Ximo Corts i Vicent Torregrosa
 
(publicat a Levante-EMV, el 22/08/2014)

diumenge, 10 d’agost del 2014

Faça’s un selfie

Des que escric textos d’opinió, llig amb interès els d’altres persones. Un dels meus columnistes preferits és Juanjo Millás, que afirmava, fa unes setmanes, el següent: A veces, cuando la Historia va a Bilbao, tú vas a Sevilla. Es un suponer, no sabemos muy bien adónde va la Historia y adónde nosotros, lo cierto es que no logramos encontrarnos. ¡Quanta raó! Sovint, els discursos van per una banda i la realitat, per altra. Benefíciate de las ventajas de una relación cómoda y de confianza, diu, per exemple, el discurs publicitari d’un gran banc. Doncs bé, si ets un client minorista i t’acostes a la sucursal xativina d’aquest banc, t’enduràs una sorpresa; la teua relació amb ell —la d’una formiga amb un elefant, parlant metafòricament— no et resultarà gens còmoda. El client menut no és rendible; els grans negocis bancaris surten de l’especulació i la compravenda de productes financers derivats.

A les sucursals d’entitats creditícies regna un ambient hostil per als xicotets impositors. Si ets una persona acabalada, un client majorista, sortiran els directors a atendre’t personalment. Però si ets un impositor normalet, hauràs d’esperar tanda. Fa anys, s’agafava tanda preguntant per l’últim. Més recentment, han aparegut els expenedors de números, aparells que estan bé per a una carnisseria o una dependència administrativa, però fan de mal veure en un banc global. Per això, l’entitat que esmentàvem al principi ha instal·lat unes pantalles tàctils amb molt de glamour. Quan entres en les seues oficines, una de les pantalles et pregunta quina classe de vincle tens amb el banc. Com ets una persona respectable, optes per una resposta asèptica. Li dones el teu DNI i llestos. Però la pantalla és insaciable. Vol saber quin servei necessites. «¡Quin ha de ser! Diners. Vull traure diners del meu compte», penses, mentre prems el botó adequat. Finalment, l’aparell expel·leix un número.

En realitat, em va costar de completar els passos de manera fluïda durant el meu primer contacte amb una d’aquestes màquines. Malgrat tenir estudis universitaris i un domini acceptable de les noves tecnologies, vaig tardar a desxifrar el funcionament de l’expenedora galàctica. Una dona major que havia entrat al banc darrere de mi organitzà un bon embolic (alterà l’ordre dels torns i hagué de ser ajudada per un empleat de la sucursal). Uns dies després, la meua dona visqué un episodi semblant. Su banco amigo, resen els eslògans publicitaris. Però la realitat va per altre cantó. El client minorista fa nosa. Cal ahuixar-lo amb tota classe d’estratagemes. El gran banc vol que el client menut es faça un selfie, que utilitze els caixers automàtics per als tràmits més freqüents —consultar un saldo, traure o posar diners... Així, l’entitat pot aprimar la plantilla (les concentracions bancàries i l’automatització han enviat molts empleats a l’atur). ¿Atenció personalitzada? ¡Això serà a l’hora de vendre hipoteques i productes tòxics!

Una part de la clientela —sobretot la de més edat— naufraga en les oficines dels bancs. (Bona part dels afectats pel frau de les participacions preferents és gent major.) No m’estranya que alguns enyoren el perolet. Fa uns anys, quan s’havien de canviar les pessetes per euros, algunes persones majors entraven en bancs i caixes d’estalvis amb bosses que contenien grans quantitats de diners (divuit milions, vint milions de pessetes). «¿D’on ha tret vostè tot açò?», preguntaven els empleats. «¡Del perolet!», contestaven els interpel·lats, veïns dels barris del Mercat o les Barreres, o de pobles de la Costera, que tota la vida s’havien dedicat a l’activitat agrícola. Les cases de llauradors de la ciutat i la seua rodalia solien tenir un armari de paret, a la cuina o la pallissa, on es col·locava un perolet ple de diners. L’armari és tapiava i esdevenia una mena de “caixa forta” a la qual es podia acudir en cas de necessitat. La desconfiança envers l’Estat i els bancs, i la garreperia, més velles que la pana, eren darrere del fenomen.

¿Qui ho havia de dir! Ara mateix se sent parlar d’una versió distinta del perolet: «Hauríem de guardar els diners sota un rajol.» La gent està farta de les comissions que cobren els bancs a canvi d’uns interessos de riure i una pèssima atenció al client. Ja dic: la publicitat dels bancs va per un costat i el tracte real als seus clients minoristes, per altre.
 
(publicat a Levamte-EMV, el 09/08/2014)

diumenge, 3 d’agost del 2014

Qüestió de prioritat

Una senyora força entrada en anys, que mira la mar des de la coberta d’un vaixell, agafa fermament les ales del seu barret amb les dues mans, per tal d’evitar que el vent se l’emporte. Un home s’aproxima i diu:
—Perdone senyora. S’ha adonat que el vent està alçant-li la faldilla?
—Sí, però necessito les dues mans per a sostenir la meua pamela.
—Li ho dic perquè pràcticament està ensenyant... En fi, ¡les natges! —fa l’home, una mica apurat.
La velleta alça la vista a les ales de la pamela i després dirigeix la mirada als seus baixos.
—Cavaller, qualsevol cosa que veja de cintura cap avall ja té una antiguitat de vuitanta-cinc anys, però el barret me’l vaig comprar ahir! —afirma amb indiferència.