diumenge, 29 de desembre de 2013

Don't worry, be happy

Per Nadal, tot s’endolceix. Les festes nadalenques són una època propícia per a dissimular i amorosir qualsevol situació anguniant amb serrellets de colors, pluja d’argent, cabells d’àngel, llàgrimes d’or, llums, boletes i estrelletes. Aquests dies, tothom es desitja amor, pau i felicitat. El complex consumista es duu la palma, a la cursa desenfrenada per ensucrar-nos la vida. Una coneguda marca de telefonia mòbil, posem per cas, ha repescat un tema d’inspiració reggae escrit a finals dels vuitanta pel cantant de jazz Bobby McFerrin. Fins i tot els jugadors de l’Olímpic es vestiren de roig —abandonant la seua indumentària tradicional de colar blanc— i, au, es posaren a cantar el Don't worry, be happy (No et preocupes, sigues feliç). En realitat, el músic nord-americà, que imita amb la seua veu tota mena d’instruments musicals, volgué escriure una lletra irònica: «No tens on reposar el cap. / Algú vingué i s’emportà el teu llit. / No et preocupes, sigues feliç. / L’amo diu que deus un lloguer. / Et desnonaran. / No et preocupes, sigues feliç.» La tornada ha acabat utilitzant-se, en anglès, per a burlar-se de qui no sembla prendre’s massa seriosament una qüestió d'extrema gravetat. La cançó és, en definitiva, pur sarcasme.

La marca que fa servir la melodia de McFerrin també dóna peu al sarcasme —sense voler, supose. «No et preocupes, sigues feliç. / Has de pagar una de les telefonies mòbils més cares d’Europa. / No et preocupes, sigues feliç», taral·larege jo, quan veig l’anunci. Ara bé, que ningú no pense que la banalització del Nadal és cosa exclusiva d’empreses comercials; els polítics que ens governen també hi posen molt de la seua part. Ens confiten les festes amb llums, betlems i felicitacions, però no volen que una dona puga avortar un fetus amb malformacions gravíssimes (això sí,  retallen dràsticament les prestacions a les persones dependents). «No et preocupes, sigues feliç. / Tots tenim dificultats a la vida. / Capficant-nos, fem que es multipliquen. / No et preocupes, sigues feliç», cantussegen mentre lleven la tarja sanitària als immigrants sense papers, o neguen les ajudes a persones en situació de pobresa extrema. En realitat, la cançó que més hauria de sonar aquests dies és Christmas can be tough, perquè molts ciutadans estan vivint el Nadal més complicat de les seues vides. Però la gent no està per a cançons.

A Xàtiva, el panorama no és distint: mentre les autoritats municipals enlairen les notes de Fum, fum, fum i altres nadales, els voluntaris de Creu Roja, Càritas, Gent de la Consolació i l’Església Evangèlica han de subministrar roba, aliments i medicines als necessitats. El voluntariat té, però, dues cares, com les monedes: en una, apareix la solidaritat de la gent; en l’altra, veiem com és de fàcil edulcorar les situacions de radical injustícia. ¡Les escenes dels voluntaris que proporcionen sopar nadalenc a gent en situació d’exclusió social són ben tendres i boniques! Quadren perfectament amb l’esperit tou de Nadal. Però l’administració pública està agafant uns pèssims costums: mancar a les seues obligacions, desertar de la “seua” feina —«Com que ja la fan els voluntaris», deuen pensar els polítics que gestionen les nostres institucions. Assistim a la reedició de la sopa dels pobres. ¿Qui anava a pensar, en ple segle XXI, que tornaríem enrere com els carrancs? «No et preocupes, sigues feliç. / L’estat del benestar s’ensorra. / La caritat usurpa el lloc de la justícia social. / No et preocupes, sigues feliç.»

I així, escoltant nadales i reggae, ens anem acostant al 31 de desembre, dia dels bons desitjos per a l’any vinent. Les perspectives macroeconòmiques són —segons el parer dels gurus de les finances— molt esperançadores. En canvi, a nivell de carrer, el panorama és ombrívol: atur, precarietat laboral, caiguda dels salaris, congelació de les pensions, pujada de la llum, augment dels impostos... Aquests dies, massa persones trauran el ventre de mal any gràcies a les ONG. L’establishment continua, però, a la seua: «Sigues feliç. Posa un somrís al teu rostre. / No desanimes ningú. / No et preocupes. Qualsevol cosa passarà aviat. / No et preocupes, sigues feliç.» Hauríem de canviar de títol i tornada. Els guionistes de la sèrie Els Simpson van suggerir aquesta alternativa: I'm worried, need money (Estic preocupat, necessite diners). En fi, jo voldria desitjar, des d’aquestes planes, un 2014 en què la consciència ciutadana i l’exigència de justícia social assoliren la massa crítica necessària per a provocar una reacció en cadena.
 
(publicat a Levante-EMV, el 28/12/2013)

divendres, 27 de desembre de 2013

Creure en la llibertat

TV3 no té res a  veure amb el tancament de Canal 9. Sí, és possible que una minoria haja pensat: «Un cop vista la guingueta en què s’havia transformat Canal 9, millor que la tanquen i ens deixen veure TV3». Però el canal autonòmic català no era competidor de la televisió valenciana des de feia molt de temps; ja s’havien preocupat el PSOE, primer, i el PP, després, d’eliminar el senyal de TV3. Creure que els valencians partidaris de rebre les emissions de la televisió catalana eren capaços de tombar l’audiència de Canal 9 és adjudicar-los una força i una incidència que ja voldrien tenir, ja. D’altra banda, els indignats per l’absència de TV3 —socis d’ACPV inclosos— tenim motius sobrats per a exigir la restitució del seu senyal; els avatars  que sempre han acompanyat la peripècia valenciana d’aquest canal han suposat treball de molts col·lectius, diners trets de les nostres butxaques, multes i disgustos. Lògicament, no estem disposats a donar per perdut tant d’esforç. Si hom creu en la llibertat, ¿quin problema planteja l’existència de dos canals en català al nostre territori? ¡Cap! Cadascú podria veure aquell que li vingués en gana. El canal que oferís més programació de proximitat, un entreteniment de qualitat i millor informació s’emportaria la quota més gran de pantalla. És la llei eterna de la competència. Definitivament, les persones que vindiquem l’arribada de TV3 als nostres televisors no tenim la culpa del declivi de RTVV. Aqueixa culpa correspon exclusivament al PP valencià i als còmplices que va col·locar al centre de programes de Burjassot. Fins i tot podria haver existit una estratègia deliberada, i perfectament planificada, de destrucció de la televisió valenciana, a fi d’afavorir la seua privatització. Qui sap...

dijous, 19 de desembre de 2013

Stop desnonaments

M’ho ha prohibit el metge

Un dels retrets que sortiren a relluir dies enrere, a propòsit del tancament de la RTVV, és el següent: els valencians hem mirat sempre cap a altre costat. Es fica l’exemple de l’accident del metro: «Per tal que els valencians ens concentràrem massivament al costat dels familiars de les víctimes del metro, hagué d’arribar Jordi Évol a gravar un especial de Salvados. A partir de la seua emissió, milers de valencians acudírem a la plaça de la Mare de Déu a recolzar les víctimes i els seus familiars.» Precisament aquest episodi ve a demostrar el contrari del que es pretén: que la televisió valenciana no tenia un programa comparable al de Jordi Évole. És més: el canal autonòmic no tenia uns programes informatius dignes de tal nom. Allò que permet d’identificar els bons periodistes, o els bons reporters, és la seua capacitat de ficar el micròfon davant dels nassos del governant de torn, la seua capacitat de repreguntar-li. Els periodistes de Canal 9 no feien ni una cosa ni l’altra. Només durant les quatre setmanes anteriors al tancament, hem pogut veure a la televisió valenciana escenes habituals en altres canals, on les preguntes incòmodes no s’obvien, es llancen a la cara de qui té l’obligació de contestar-les. Adduir que la contravenció de les directrius polítiques posava en perill el lloc de treball aboca a una pregunta retòrica: ¿què és preferible, morir d’espant o de garrotet? Dir que l’audiència havia d’haver trencat aquest dilema maleït és absurd; l’audiència fugí a altres canals.


Jo he estat una d’aquelles persones que gastaven brometes: «No veig Canal 9 perquè m’ho ha prohibit el meu metge.» En realitat, els  somriures i les brometes intentaven dissimular l’empipament que em van provocar, durant brevíssims períodes de temps, la falta de rigor informatiu, les manipulacions barroeres, el desgavell lingüístic i l’ínfima qualitat de la graella —a penes pal·liada per uns pocs programes decents. ¿Com havia de veure Canal 9? Vaig optar per desconnectar-me. Té gràcia que alguns periodistes i treballadors de la casa, que no saberen —o no volgueren— rebutjar les imposicions de “dalt”, diguen ara que desconnectar-se de Canal 9 no era solució, que això ens convertia en culpables de la situació per què travessava l'ens públic.

dimarts, 17 de desembre de 2013

Enquesta esbiaixada

Que l’actual papa Francisco és un pontífex distint està cada vegada més clar. Setmanes enrere, va afirmar que no era de dretes. Fa pocs dies ha criticat obertament el sistema capitalista. També ha dit que els catòlics haurien d’estar menys obsessionats amb assumptes com l’avortament, el condom o el matrimoni homosexual, i que els bisbes haurien de centrar-se en altre objectiu: recordar al món el missatge de salvació i la misericòrdia de Déu, uns aspectes, segons insisteix el papa, més importants que els preceptes i les prohibicions. Encara més: ha decidit de fer una enquesta entre els fidels per tal d’esbrinar quina és l’opinió dels catòlics sobre els assumptes més peluts —de cara al sínode extraordinari de 2014. Ara bé, els encarregats de repartir els formularis seran els rectors. La consulta del papa sobre la situació de la família moderna, a través d’un qüestionari enviat als bisbes de tot el món, es farà arribar al rector de cada parròquia. I serà aquest qui decidirà quins feligresos han de contestar el qüestionari.


Conté trenta-nou preguntes sobre diversos temes, considerats tabú fins ara, relacionats amb la família: l’adopció de fills per part de parelles del mateix sexe, el lloguer de ventres, l’actitud de l’Església amb les parelles de fet i certes modalitats de matrimoni (el monoparental, el mixt entre consorts de distinta religió...). L’enquesta del papa ha causat sensació. Fins ara era norma consultar només els bisbes. La decisió de fer arribar l’enquesta a totes les parròquies, per tal que tothom puga aportar dades, testimonis i propostes pastorals realistes que milloren l’anunci de l’Evangeli a la família —sacsejada pels canvis actuals—, és una novetat. Una novetat que podria quedar en no res. Alguns qualifiquen la consulta d’inaudita, atrevida, realista i fins i tot revolucionària. Altres, temorosos dels canvis o enutjats pel carés de les preguntes, han manifestat el seu desgrat.

En realitat, no hi ha per a tant. Uns i altres exageren. La consulta papal no s’assembla gens a les primàries obertes que proposen alguns partits, en què poden votar tots els militants i els simpatitzants que complisquen certes condicions. L’enquesta del pontífex serà contestada només pels fidels que determine, en cada cas, la jerarquia eclesial. Entre els distribuïdors del qüestionari hi ha gent com l’arquebisbe de Granada, Javier Martínez (el prelat que ha editat un llibre titulat Cásate y sé sumisa, de la italiana Constanza Miriano). Ja podem imaginar, doncs, quin serà el resultat de l’enquesta. Si els encarregats xativins de repartir els impresos són els rectors de certes parròquies, ¿en què quedarà el projecte papal d’una presència femenina més incisiva en els àmbits eclesials? En res. Les dones seguiran confinades als papers tradicionals: llegir l’epístola, nodrir les files de les cambreres, passar la baieta per davant de l’altar del Natzarè, ensenyar el catecisme als infants de primera comunió...
 
Els optimistes semblen oblidar que el conjunt de l’església espanyola, presidida fins ara per monsenyor Rouco Varela, és refractària als nous aires que arriben del Vaticà. D’altra banda, aquests vents romans tampoc no són tan revolucionaris com semblen a primera vista; el papa no té pensat de canviar les posicions de l’Església en algunes qüestions fonamentals que susciten controvèrsia. El dogma romandrà inamovible. L’avortament, el sacerdoci de les dones i el matrimoni homosexual continuaran vetats. En fi, si volia saber què pensen realment tots els seguidors del catolicisme, el papa hauria d'haver plantejat la seua consullta d'altra manera.

dissabte, 14 de desembre de 2013

Mortadelo y Filemón en Xàtiva

Encara cueja l’afer dels xiquets del CEIP Taquígraf Martí que van escridassar el president Fabra, quan aquest visitava l’antic convent de Sant Domènec. «¡Que torne Canal 9!» o «¡Fabra dimissió!», repetia un centenar d’alumnes d’edats compreses entre els 6 i els 12 anys. La Conselleria d’Educació ha obert un expedient informatiu al centre escolar xativí, per a esbrinar si es va respectar l’horari d’esplai. També es vol indagar l’actitud del professorat de guàrdia. Segons el parer de les autoritats educatives, aquest professorat hauria d’haver apartat els menuts de les tanques. La Conselleria sospita que algú podria haver induït els xiquets a protestar. Creu que es podrien haver conculcat els drets dels menors. En fi, tota aquesta història és prou esperpèntica. Si els xiquets hagueren enlairat senyeres i vítols al pas de la comitiva oficial, el passat dia 4, el president Fabra, la ministra Ana Pastor i l’alcalde de la nostra ciutat s’hagueren quedat tan amples. És més, l’estampa de nens victorejant i enarborant banderetes en inauguracions, o durant la vista d’alguna autoritat, és molt habitual. Només cal repassar l’hemeroteca.

Efectivament, el regidor de Seguretat i Recursos Humans de Xàtiva, José Antonio Vidal, podria haver conculcat la normativa sobre protecció de menors; fou encalçat per les càmeres d’alguns mitjans mentre enregistrava, amb el seu telèfon mòbil, imatges dels protestaires. ¡El caçador caçat! ¿Per què gravava els nens? Si pensa fer un ús indegut de les imatges —difondre-les sense respectar el dret a la intimitat dels menors o identificar-los per tal d’amonestar els seus progenitors—, infligirà la legislació vigent. Ja fa temps que les normes són molt estrictes. Als recintes educatius no es poden prendre imatges de menors sense autorització de llurs pares o tutors. Els equips directius dels centres de Primària i Secundària ho tenen molt clar. Els pares han d’autoritzar de manera expressa —amb la firma del corresponent document— l’aparició d’imatges dels seus fills en fotografies i vídeos d’activitats escolars lectives, complementàries o extraescolars organitzades pels centres i difoses a través de pàgines web, films destinats a exhibició pública no comercial i publicacions d’àmbit educatiu. Qualsevol altre ús està prohibit.

A banda de la legalitat o la il·legalitat de l’acció de Vidal —que ja determinaran els tribunals, si s’ha presentat alguna denúncia—, criden l’atenció els comportaments del regidor. Fa temps, vaig escriure una columna titulada El botones Sacarino. Ara, la comparació amb Mortadelo, altre personatge de Francisco Ibáñez, és irresistible. Quan romanen massa temps instal·lats al poder, els polítics acaben creient-se membres d’una casta superior. Alguns regidors de Xàtiva es creuen qui sap què: casa sumptuosa, cotxes potents, telèfons mòbils d’última generació, roba elegant... Determinats personatges arriben a extrems còmics: agarrar un bon rebot, posem per cas, si un guàrdia urbà no es quadra davant d’ells. En fi, un veritable “senyor” no hauria de fer certes coses. El passat dia 4, el regidor Vidal abandonà la comitiva oficial i es dedicà a comeses d’informació que, ultra no ser competència seua, el posaren en un clamorós ridícul. Els treballs de vigilància i seguretat han de ser executats per agents de la guàrdia urbana —sempre que siguen lícits, clar. El regidor xativí féu de Mortadelo. (Potser voldria agradar a algun Filemón.)

Total: les anades i vingudes de tants agents, professionals i aficionats, amagaren un assumpte del màxim interès: la recuperació del convent de Sant Domènec. El conjunt fou declarat BIC en 1982. Tot seguit, s’iniciaren la neteja i els primers estudis per a la seua rehabilitació, que havia afectat fins ara l’església i l’aula capitular. Quedava pendent la restauració del claustre i el refectori. Doncs bé, el president Fabra i la ministra Pastor vingueren el passat dia 4 a inaugurar la restauració de l’ala sud del claustre, enllestida des de fa mesos. Un motiu d’immensa alegria per als xativins amants del seu patrimoni. Però el tancament de RTVV, les fetes del delegat municipal de Seguretat i Recursos Humans i l’expedient informatiu incoat per la Conselleria d’Educació desplaçaren la notícia que hauria d’haver ocupat la primera plana dels informatius locals. Quin joc li haurien donat al dibuixant Francisco Ibáñez les proeses dels congregats a Sant Domènec. Mortadelo y Filemón en Xàtiva, podria haver titulat una de les seues historietes. Definitivament, algunes persones no tenen sentit del ridícul.
 
(publicat a Levante-EMV, el 14/12/2013)

dimecres, 11 de desembre de 2013

Tàpies. Del objeto a la escultura. 1964-2009


He de reconèixer que sempre he tingut dificultats per a percebre algunes produccions d’Antoni Tàpies com a veritables obres d’art. Entre el 30 d’octubre i el 3 de novembre, vaig sojornar a Bilbao. Com és natural, vaig visitar el Museu Guggenheim, que acull fins al pròxim 19 de gener una exposició de l’artista titulada Del objeto a la  escultura (1964-2009). Vaig contemplar vora un centenar d’obres que mostren una de les facetes de Tàpies: la seua producció d’escultures al llarg de quasi cinc  dècades. Hi ha reunits, a la segona planta del museu, des dels seus primers objectes i assemblages de mitjans anys seixanta i setanta, fins a tierras chamoteadas i bronzes recents, inclosa l’última escultura firmada en 2009. Organitzada cronològica i temàticament, l’exposició compta amb peces de petites dimensions i obra més monumental. Hom pot veure el ventall que abraça l’univers escultòric de l’artista, des dels seus “murs” fins a la representació d’objectes quotidians com cadires, armaris, llits, plats, sabates o llibres.



De formació autodidacta, Tàpies creà un estil propi, dins de l’art d’avantguarda del segle XX. Segons la crítica, aquest estil combina innovació i tradició dins d’un llenguatge abstracte però ple de simbolisme. Després d’uns inicis surrealistes, Tàpies esdevingué un dels principals exponents de l’informalisme. L’artista donava gran rellevància al sostrat material de les seues produccions, però destacava el sentit espiritual que tractava d’imprimir a la seua obra (el suport material havia de transcendir el seu estat i afavorir una anàlisi profunda de la condició humana). Es presenta, però, un contratemps: sense manual d’instruccions —o sense coneixements de budisme zen— és difícil interpretar els signes que creà Tàpies. Representant de la “pintura matérica” —també coneguda com “art brut”—, l’artista utilitzava materials reciclats o deixalles (cordes, palla, arena, roba, paper, pols de marbre), considerats poc artístics, barrejats amb pigments tradicionals. Aquesta barreja creava un llenguatge expressiu esotèric.

Els principals exponents de la pintura matèrica foren, a més de Tàpies, els francesos Fautrier i Dubuffet, i l’espanyol Manolo Millares. En les obres d’aquests artistes, predominen el collage, l’assemblage, i unes textures pròximes al baix relleu. L’informalisme matèric fou el principal mitjà d’expressió de Tàpies des dels anys cinquanta fins al moments del seu traspàs. Ben aviat, constatà la proximitat de baix relleus i objectes amb l’escultura, a causa del comú caràcter tridimensional. El resultat de la seua activitat no deixa indiferent. Jo passejava per les sales del Guggenheim en companyia d’un amic, Vicent. Davant d’obres com Pila de plats o Armari, sorgia un munt de preguntes: ¿Com transportaran aquestes obres? ¿La disposició de la roba o els plats serà “exactament” la mateixa en totes les exposicions? ¿Quin destí tindran moltes d’aquestes peces? Eren inevitables, fins i tot, les brometes: «La meua dona conserva la vaixella de sa mare. Guanyaríem una pasta apilant els plats i copiant la firma de Tàpies en un.»




La creació de l’artista no escapa a un tret característic de l’art contemporani: els problemes que planteja la seua conservació. Com que Tàpies no afegia elements de fixació, les seues obres es degradaven ràpidament —les mixtures eren massa efímeres. Tanmateix, l’artista defenia la descomposició, il·lustrativa de l’absència d’eternitat de l’art. Li agradava que les seues obres reflectiren la sensació del pas del temps. En aquests sentit, són evidents els lligams amb l’arte povera. Assistim, per tant, a una contradicció: l’artista crea obres amb deixalles, amb materials reciclats que es degraden molt ràpidament, i això no impedeix que les creacions assolisquen cotitzacions altíssimes en el mercat artístic. I tenim, finalment, la qüestió del significat. ¿Què simbolitzen les creus, les petjades, les lletres que marquen molts objectes de Tàpies? Álvaro Rodríguez Fominaya, comissari de l’exposició del Guggenheim, afirma el següent: Son veladuras que agregan un significado privado a las obras. No hay que interpretarlas.

diumenge, 8 de desembre de 2013

Bilbao contemporani (I)




L’arquitectura és funció i forma. Les construccions han de tenir una funció (servir com a museu, pont, habitatge, teatre...) i estar revestides d’una forma que remeta a la seua funció. Quan la bombolla immobiliària estava en el seu apogeu, totes les ciutats de la península van contreure una estranya dèria: totes volien tenir obres arquitectòniques d’autor, totes volien alçar algun edifici icònic que esdevingués símbol de la respectiva urbs. La pionera fou Bilbao, amb la construcció del Museu Guggenheim. A València, aquesta febre es va transformar en malson, de la mà del nostre arquitecte més internacional i famós, Santiago Calatrava, un personatge sempre envoltat de polèmica. A Bilbao, en canvi, la construcció del Guggenheim, projecte força controvertit en el seu moment, serví de motor per a la revitalització del teixit urbà, malmès a causa de la crisi dels sectors naval i siderúrgic.

A primeries del segle XX, Bilbao havia estat la gran referència econòmica d’Euskal Herria i una de les urbs més importants de l’Estat espanyol. Després de la Guerra Civil, la ciutat recuperà la seua puixança i esdevingué un pol d’atracció de nombrosos immigrants. El paisatge industrial i urbà de la vila experimentà una expansió que desbordà els límits de l’eixampla i s’estengué als municipis veïns, per les dues vores de la ria del Nerbion, creant l’actual Gran Bilbao. A finals del segle XX, però, els sectors industrials tradicionals entraren en una crisi profunda. La vila biscaïna hagué de repensar els fonaments de la seua economia i s’hagué d’enfrontar a una difícil reconversió. Després d’uns anys d’empobriment, atur i conflictes socials, Bilbao recuperà el dinamisme. Esdevingué una ciutat de serveis bolcada en la regeneració ambiental i urbana. L’arquitectura moderna hi jugà un paper essencial. Bilbao destinà els antics terrenys industrials, abandonats, a equipaments i espais de gaudi col·lectiu que transformaren les vistes urbanes.




El Museu Guggenheim i el Palau Euskalduna esdevingueren els grans referents del nou model de ciutat. L’antiga urbs, industrial i contaminada, és ara una de les capitals més habitables de la península, l’única ciutat que compta amb un tramvia que circula per la gespa. Vaig viatjar a Bilbao per primera vegada en 2005. A primeries del passat novembre, hi vaig tornar. L’arquitectura moderna ha crescut de manera exponencial. La nòmina d’enginyers, arquitectes i dissenyadors —molts d’ells amb renom internacional— és inacabable: Frank Gehry, César Pelli, autor de les Torres Petronas a Kuala Lumpur, Rafael Moneo, Álvaro Siza, José Antonio Fernández Ordóñez, Federico Soriano, Juan Coll-Barreu, Philippe Starck, Norman Foster, Arata Isozaki, Santiago Calatrava... La ciutat ja comptava amb edificis interessants construïts a principis del segle XX, com ara l’Alhóndiga, projectada per l’arquitecte Ricardo Bastida.

 


En aquests moments, el catàleg d’edificis i equipaments notables és espectacular: el metro, amb estacions dissenyades per Foster, el Museu Guggenheim, el Palau Euskalduna de Federico Soriano, la Biblioteca de la Universitat de Deusto, el Paranimf de la Universitat del País Basc, el Pont Pedro Arrupe, la Torre Iberdrola de César Pelli, les Torres Isozaki, la reforma de l’Alhóndiga, segons projecte de Philippe Starck... A València, s’han alçat edificis que tenen forma però estan buits o no serveixen per a res. L’Àgora de Calatrava —la “Clòtxina”, com l'ha batejada la veu popular— n'és un cas paradigmàtic. Aquestes formes buides, independentment de la seua hipotètica qualitat estètica (tema molt controvertit, perquè sobre gustos i colors...), plantegen altres qüestions interessants, pròximes a l’ètica: l’arquitectura com a simple decorat del poder o l’arquitectura com a signe extern de nous rics. No és el cas de Bilbao, que ha esdevingut la ciutat més dinàmica i habitable de l’Atlàntic entre Bordeus i A Coruña.