dissabte, 28 de setembre de 2013

Els signes del poder

Definir quina cosa és ser d’esquerres és tasca àrdua. Podríem convenir el següent: qui s’oposa al poder establert, a les elits econòmiques i polítiques dominants en cada moment històric, està a l’esquerra. Aquesta afirmació pot suscitar, és evident, múltiples objeccions. Hi ha una clàssica: un règim comunista ¿és de dretes o d’esquerres? En fi, no entraré de moment en aquesta qüestió. Em centraré en les recents declaracions del papa: Nunca he sido de derechas. Ja han sorgit veus que fan la següent advertència: que el papa no siga de dretes no significa que siga d’esquerres. I es porta a col·lació la cita bíblica (Joan 18, 36): «El meu regne no és d’aquest món.»  Ara bé, qui afirma això passa per alt un matís important: Bergoglio ha subratllat que no és de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església no és de dretes ni d’esquerres». Per tant, sembla voler emfatitzar que sempre ha militat a l’altre bàndol. Independentment de la veracitat de tal asserció —en tota proclamació d’adscripció ideològica sempre hi ha un component subjectiu—, és evident que el papa actual mostra símptomes de ser un home d’esquerres. Des que ha arribat a la cadira de Pere, s’ha dedicat a enderrocar alguns dels signes del poder eclesial.

El poder necessita mostrar-se a través de signes. La magnificència, l’opulència, l’oripell, les formes majestuoses, el manteniment de la distància amb els subordinats, l’exigència de respecte i vassallatge, i els rituals barrocs són signes de poder. L’Església té, des de fa temps, un enorme poder, temporal i espiritual. Una de les primeres tasques mampreses pel nou pontífex ha estat el desmuntatge de molts dels signes d’aqueix poder: eliminació de distàncies amb els fidels, supressió de l’oripell, les vestimentes i els vehicles ostentosos... Aquesta tasca ha desfermat la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i ha creat un gran malestar al si de la cúria vaticana. Hom sol subratllar les declaracions polèmiques del papa, però es parla menys de les seues escomeses al luxe vaticà. En realitat, el papa està tornant als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, malalts, xiquets, dones... José Antonio Pagola, autor de Jesús, aproximación histórica, ha ressaltat el compromís de Crist amb els sectors més marginats de la societat del seu temps, i la vindicació d’un regne on aqueixos sectors tingueren cabuda. En aquest sentit, Crist era un perillós revolucionari.


El papa Francesc ha manifestat clarament que les dones haurien de tenir un rol més important al si de la institució eclesial. Ara bé, també ha dit que el seu accés al sacerdoci està tancat. En fi, els gestos i les paraules del nou pontífex, la seua senzillesa, el seu menyspreu a la parafernàlia vaticana estan molt bé. Però falta la prova del nou, per a comprovar la seua sinceritat: un enfocament radicalment distint del paper de les dones a l’Església. Això demostraria que té una voluntat sincera de canviar l’status quo actual. Si no arriben canvis reals en aquest i altres assumptes, haurem sentit molta xerrameca buida, però de forment, ni un gra.

dimecres, 25 de setembre de 2013

350 anys de catalanofòbia

En vista de l’auge que està prenent l’independentisme català, la dreta centralista intenta refredar els ànims. El PP ha tramès als seus portaveus i càrrecs públics una consigna clara: no convé encrespar l’assumpte. S’ha passat, per tant, de la violència verbal a la displicència. Alguns intel·lectuals espanyols també s’han pujat al carro del desdeny. Antonio Muñoz Molina, posem per cas, publicava en El País, dies enrere, un text titulat ‘Kitsch’ nacional. Heus ací una de les seues frases: Observando algunas de las expresiones visuales del fervor independentista catalán he confirmado una intuición: el kitsch es un rasgo tan definitivo del patriotismo como la sobreabundancia de banderas. En qualsevol cas, qui ficava el llistó ben alt era Esperanza Aguirre: Hay que catalanizar España. Pensarà que els catalans han oblidat unes paraules seues dites quan Rodríguez Zapatero decidí de traslladar a Barcelona la seu de la CMT: Un organismo oficial no puede tener su sede en el extranjero. La catalanofòbia li jugava una mala passada.


La catalanofòbia ve d’antic; bàsicament, va nàixer en el segle XVII, durant el regnat de Felip IV. El seu ministre, el comte duc d’Olivares, establí la Unió d’Armes, intent d’obligar tots els reialmes de l’imperi espanyol a compartir les càrregues humanes i financeres de l’esforç bèl·lic que protagonitzava Castella a tot Europa. El comte duc havia previst la creació d’una reserva comuna de 140.000 homes, aportats en proporció a la seua població per tots els regnes de la monarquia. La mesura fou rebutjada pels territoris de la Corona d’Aragó —van considerar que atemptava contra llur autonomia. La Unió d’Armes s’inspirava en les idees econòmiques dels anomenats arbitristes castellans, els quals venien proposant des d'inicis del segle XVII, quan ja era evident la decadència castellana, que les càrregues dels seu regne foren sufragades també pels altres regnes —de compartir els possible beneficis, no havien dit res.

L’opinió dels arbitristes i els consells castellans sobre l’escassa contribució de la Corona d’Aragó a les despeses de la monarquia no s’ajustava completament a la realitat; els castellans sobreestimaven la població i la riquesa dels regnes i estats no castellans. D’altra banda, el propòsit de crear un estat unit i solidari arribava tard; es proposava a les nacions no castellanes de participar en una política que estava afonant Castella —això sense comptar que no se’ls havia donat part, fins aquell moment, als hipotètics aprofitaments. Encara que tots els estats de la Corona d’Aragó rebutjaren la Unió d’Armes, l’oposició de Catalunya prengué dimensions inesperades; acabarien desfermant-se la invasió del Principat per tropes castellanes, la Guerra dels Segadors, la independència de Portugal i la pèrdua de la Catalunya Nord. Com a conseqüència d’aquests fets, nasqué la fama d’insolidaris i garrepes dels catalans.
 
Al principi, el baldó només circulava entre la noblesa castellana. El comte duc d’Olivares, necessitat de diners i homes amb què mantenir les seues campanyes militars, confessava estar fart dels catalans: Si las Constituciones embarazan, que lleve el diablo las Constituciones (es referia a les Constitucions Catalanes, és a dir, als Furs). El nacionalisme espanyol tal com el coneixem actualment encara no existia; sorgiria als inicis del segle XIX, com a conseqüència de la Guerra del Francès. A poc a poc, però, la mala fama dels catalans anà estenent-se entre la població castellana de totes les classes socials, i acabaria contagiant-se als habitants d’altres reialmes: andalusos, aragonesos, gallecs i valencians “espanyolitzats”... En bona mesura, l’actual nacionalisme espanyol s’ha construït contra Catalunya. El menyspreu envers els catalans està, per tant, absolutament generalitzat a Espanya. I el reviscolament de l’independentisme amenaça d'eixamplar encara més aquest sentiment.

dimarts, 24 de setembre de 2013

¿Un papa d’esquerres?

L’Evangeli de Mateu conta com els fariseus volgueren comprometre Jesús de Natzaret amb una pregunta capciosa. Alguns seguidors de la secta i gents partidàries d’Herodes li van inquirir, mentre mostraven una moneda romana amb l'efígie de Tiberi: «És lícit de pagar imposts al Cèsar?» Jesús es va fer el desmenjat: «¿De qui són la imatge i la inscripció d’aquesta moneda?» Els deixebles dels fariseus contestaren: «Del César.» Llavors, el natzarè sentencià: «Doncs doneu al Cèsar el que és del César, i a Déu el que és de Déu.» (Mateu 22,21) Temps després, quan ja havia començat la seua passió, Jesús fou interrogat per Pilat: «¿Ets el rei dels jueus?» L’interpel·lat va contestar: «El meu regne no és d’aquest món.» (Joan 18, 36). Aquests episodis del Nou Testament, que haurien d’il·luminar les relacions de l’Església amb el poder temporal, són font habitual de contradiccions. Partint de la hipòtesi més raonable —les paraules del Messies no remetien a cap “regne celestial”—,  hom podria distingir entre dues maneres d’organitzar la convivència dels humans: la mundana i la divina.
 
L’Església sempre ha vindicat el model diví (reclamant, a més, l’exclusiva del seu control). En altres paraules: l’Església sempre hauria aspirat a organitzar la convivència humana de manera teocràtica. A partir de la Revolució Francesa, aquesta aspiració esdevingué inviable, però la institució eclesiàstica ha mantingut intactes les seues pretensions de seguir influint en la política mundana. La jerarquia, encapçalada pel bisbe de Roma, solia alinear-se amb la dreta política; en canvi, les comunitats de base i certs sectors teològics s’inclinaven per les opcions d’esquerres. Aquesta dualitat provocava la condemna, posem per cas, dels seguidors de la Teologia de l’Alliberament. Doncs bé, ha arribat un nou papa, jesuïta, i ha desmuntat, de manera més aparent que real, la tradicional dicotomia. Nunca he sido de derechas, ha proclamat. I ha dit també que el sistema económico nos está llevando a la tragedia —al·lusió evident als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants—, i que l’Església no pot estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals.


Aquestes paraules han deixat sumits en la perplexitat els catòlics de dretes de tota la vida i els seus pastors. Bé que alguns bisbes —el de València, posem per cas— s’han afanyat a subscriure les declaracions del pontífex, la immensa majoria guarda silenci. La incomoditat de la jerarquia és cada vegada més patent. No hi ha perill, per tant, que preveres, canonges, arxiprests, bisbes i cardenals s’apunten en massa a la Lliga Comunista Revolucionària. És més: fins ara, el papa no ha passat dels gestos i les bones paraules. (Bones paraules que alguns compatriotes seus trobaren a faltar durant la dictadura militar argentina.) ¿Quina traducció pràctica tindran les confidències del pontífex a la revista La Civiltà Cattolica? ¡Incògnita! En fi, Bergoglio no és de dretes, ¿però serà d'esquerres?

dissabte, 21 de setembre de 2013

El Cid Campeador

Dissabte passat, un titular amb lletres ben grosses reproduïa aquestes declaracions de l’alcalde de Xàtiva: Soy el Cid Campeador. És una d’aquelles frases que et soluciona la papereta de la pròxima columna. Perquè escriure columnes d’opinió és difícil. La redacció del periòdic em demana que estiguen ancorades —ni que siga indirectament— en l’actualitat de la ciutat i la comarca. Rus és una mina, però no puc dedicar-li tots els meus textos quinzenals; ningú no els llegiria. «Sempre escriu el mateix», dirien els lectors del diari. Ara bé, ¿algú en el meu lloc es resistiria a glossar la identificació del nostre edil amb la figura del Cid Campeador? No crec; la temptació és massa gran. A més, l’apel·lació de Rus a Rodrigo Díaz no és tan desgavellada com puga semblar a primera vista. I no em referisc al fet que les nostres autoritats locals hagen tingut sempre una gran devoció al bergant castellà. (El País Valencià està ple d’avingudes i places dedicades al Cid.) Em referisc més bé al perfil del personatge castellà, un burlador.

El Cid és un dels mites cabdals de l'espanyolisme. Està molt escampada la creença que l'heroi castellà fou el primer artífex de l'Espanya imaginada pels camperols de la Bureba: una nació uniforme que s'estendria —amb permís dels portuguesos— des del cap Sant Vicent fins al cap de la Nau, i des de la mar Cantàbrica fins al penyal de Gibraltar. Però Rodrigo Díaz de Vivar fou, en realitat, un condottiere (un soldat de fortuna) que canvià de bàndol sempre que convingué als seus interessos: lluità a les ordes de dos reis de Castella, Sanç II i Alfons VI, i de dos cadis de Saragossa, Yusuf al-Mu'tamin i Yusuf al-Musta'in. La deslleialtat de Rodrigo, que sovint feia servir l'engany i la violència gratuïta, fou proverbial: s'enemistà i es reconcilià amb Alfons VI en diferents ocasions; traí i executà el cadi de València ibn Gahhaf, anterior aliat; empresonà el comte Berenguer Ramon II i l'alliberà a canvi d'un substanciós rescat i la promesa que els fills respectius es casarien. El burgalès fou, per tant, un enredaire dels grossos.

La comparació amb personatges actuals és irresistible. (El Cid serví diversos reis, cristians i musulmans; molts polítics —Rus, per exemple— també canvien sovint de bàndol.) La primera autoritat xativina, malgrat el fàstic que solen suscitar els “moros” en la dreta espanyola, rebé fa pocs dies, amb tots els honors, el xeic Hamad bin Hamad al Nahyan, d’Abu Dhabi (la qual cosa demostraria que el fàstic el provoquen, en tot cas, els musulmans pobres). Això sí, la visita de l’àrab multimilionari resultà un fiasco; Rus havia venut que el xeic volia invertir diners en la nostra ciutat. ¡Res de res! Hamad bin Hamad, un enamorat de la poesia d’Ibn Hazm de Còrdova, especialment del llibre Tawq al-hamāma (El collar de la coloma), només volia conèixer Xàtiva, l’antiga Madinãt al-Sātiba on s'exilià el poeta. Durant la seua estada a la ciutat, el xeic no va pagar ni un cafè; el Cid, perdó, l’alcalde diu que les despeses generades per la visita les va pagar ell de la seua butxaca. ¡Ves a saber! Els rotllos del nostre edil ja estan molt vistos.

Continuem, però, amb les comparacions. Al Cantar del mio Cid es narra un episodi antisemita: l’engany a dos jueus que presten 600 marcs a canvi d’una arca que només conté arena. La picardia del burgalès em recorda altra perla de Rus: «Els vaig dir que duria port de mar a Xàtiva si em votaven. I em van votar, tu.» En fi, Rodrigo Díaz, alter ego de Rus. ¿Per què no? L’alcalde ja ens té acostumats a aquestes metempsicosis. És més: si demà es fes transformista, posem per cas, i ens digués que és la reina de los mares, o el Capitán Trueno, ho trobaríem tan natural. Ens estranyaria, en canvi, que vingués amb més assiduïtat a l’alcaldia, o que es dirigís als adversaris en un to moderat i respectuós. No, la nostra autoritat local no és una persona moderada. És una fera ferotge, un guerrer capaç de pujar, d’un bot, al seu bòlid, transsumpte del cavall Babieca. Ja sabem per què som fita cabdal del Camino del Cid. ¿Qui ha dit que Rus és un cadàver polític? Mort i tot, encara podria derrotar una host de sarraïns, o de socialistes, comunistes i separatistes. ¡Tant se val! Els traspassaria amb els seus improperis, afilats com la Tizona. ¡Rodilla en tierra, que arriba mil homes! ¡El Cid Campeador cavalca de nou!

(publicat a Levante-EMV, el 21/09/2013)

dimecres, 18 de setembre de 2013

Stonehenge

Els monuments megalítics impressionen. Stonehenge ho fa especialment. L’enorme  cromlec de finals del neolític està situat al terme d’Amesbury, una petita població del contat de Wiltshire pròxima a Salisbury. El jaciment conserva uns grans blocs de pedra distribuïts en quatre cercles concèntrics. L’exterior, de trenta metres de diàmetre, format per grans moles rectangulars de pedra sorrenca, estava coronat per llindes, també de pedra (encara es conserven set en la seua posició original). A l’interior del conjunt hi ha una llosa coneguda com “l’Altar”. Tot el cromlec està voltat per 56 clots, anomenats “Forats d’Aubrey”, en honor al seu descobridor, i un fossat circular de 104 metres de diàmetre. El monument s’alça a la campanya anglesa. La carretera que discorre per les proximitats i l’enorme multitud de turistes que acudeixen a visitar-lo alteren un espai idíl·lic. Al nord-est del cromlec, el talús i el fossat exteriors estan tallats per una avinguda processional de 23 metres d’amplària i 3 quilòmetres de longitud. Els caminants que arribaven al monument es trobaven amb una roca vertical, la “Pedra Taló”, i una horitzontal anomenada “Pedra del Sacrifici”, col·locada al punt d’intersecció del fossat circular i l’avinguda.






Stonehenge, agost de 2013

Stonehenge es va construir vers l’any 2500 aC (el talús perimetral és anterior). Els 32 blocs de pedra foren traslladats des de les muntanyes del sud-oest de Gal·les (“l’Altar” prové de les rodalies de Milford Haven). Es desconeix el sistema de transport. Podrien haver-se utilitzat rais per a baixar-los pel riu Avon fins al punt on comença l’avinguda cerimonial. Des d’ací, serien arrossegats fins al seu emplaçament final. Possiblement, el cromlec formava part d’un complex més gran. Les excavacions han permès de localitzar un assentament pròxim d’unes mil cases. L'anàlisi de les diferents restes consevades indica que aquestes cases només s’usaven esporàdicament (no formaven un poblat permanent). A uns tres quilòmetres del jaciment, en un terreny de Durrington Walls, fou localitzat altre cercle vint vegades més gran que el de Stonehenge, que degué estar presidit per una construcció de fusta batejada com Woodhenge. El disseny dels dos conjunts seria semblant i ambdós daten de la mateixa època. Woodhenge també estava unit a l’Avon per un camí cerimonial. Per la rodalia dels dos conjunts, proliferen uns turons que són, en realitat, túmuls mortuoris. Tots aquests elements fan pensar en la finalitat del cromlec, desconeguda fins ara.

Bé que s’han trobat uns 300 enterraments a Stonehenge, la datació de les despulles incinerades abasta un període tan llarg (entre 3030 i 2340 aC) que elimina la hipòtesi d’un gran cementiri. Hom suposa que només hi foren soterrats, de manera aïllada, sacerdots o personatges rellevants. Per als pobles antics, la pedra era símbol d’eternitat, element tel·lúric i magnètic que atreia les divinitats i els esperits. La guia que se subministra als visitants parla de centre de poder polític. Podem imaginar la sensació de majestat que causarien els pòrtics i els cercles del cromlec, encara no erosionats ni abatuts pel pas del temps, en les persones que els contemplaren 2000 anys aC. També es discuteix si Stonehenge fou un centre religiós o un observatori astronòmic. ¡Tant és! A finals del neolític, ciència i religió eren la mateixa cosa. L’orientació de Stonehenge és peculiar; a trenc d’alba del solstici d’estiu, el Sol travessa l’eix del cromlec. Al capvespre del mateix dia, el Sol s’oculta travessant l’eix de Woodhenge, on s’han trobat ossos d’animals i objectes que palesen grans celebracions. Després d’analitzar tots els elements recopilats als dos jaciments, alguns historiadors han elaborat una hipòtesi que encaixa les peces del jeroglífic.


Postals de Stonehenge

Tots els anys, els dies anteriors al solstici d’estiu, gents procedents de les contrades pròximes s’anirien congregant al poblat de les mil cases, una mena d’alberg temporal. El dia assenyalat, pujarien fins a Stonehenge, per a contemplar la sortida del sol. Posteriorment, baixarien al riu i marxarien cap a Woodhenge, on veurien el capvespre i celebrarien grans festivitats en honor a la divinitat solar. Les celebracions estarien presidides per alts dignataris polítics i religiosos, úniques persones que tenien dret a ser soterrades en l’indret. Els dos jaciments estarien, per tant, connectats. Quant als usos com a observatoris astronòmics, crida l’atenció la presència dels “Forats d’Aubrey”. Gerald Stanley Hawkins, astrònom de la Universitat de Boston comprovà que la visibilitat d’un eclipsi lunar depèn del balanç entre els plans d’inclinació de les orbites del Sol, la Terra i la Lluna. L’orientació relativa d’aqueixos plans no segueix cap cicle anual, però s’aproxima a un de 18,6 anys. Els astrònoms l’anomenen Cicle de Saros, i l’utilitzen per a predir eclipsis. Hawkins descobrí que 56 —nombre de “Forats d’Aubrey”— dividit entre 3 és igual a 18,6, el Cicle de Saros, i afirmà que Stonehenge és un ordinador neolític per a usos astronòmics.

En fi, es indubtable que el visitant de Stonehenge respira un ambient màgic —sempre que puga abstreure’s dels automòbils que circulen per la carretera veïna i dels milers de persones que han tingut la mateixa idea. Fins als anys vuitanta, no hi havia restriccions per accedir al monument. De fet, era freqüent que diferents grups s’hi aplegaren per a organitzar, en dies assenyalats de l’any, festes i cerimònies d’allò més divers. Avui, el recinte està tancat. Per a visitar-lo, s’ha de pagar un tiquet. Està prohibit penetrar als cercles concèntrics de pedra. El lloc atrau centenars de milers de turistes, que ignoren l’existència d’altres monuments similars en diferents indrets del Wiltshire i el sud d’Anglaterra. Ja hem parlat de Woodhenge. El monument megalític més gran de la contrada amb un diàmetre de 427 metres és, però, el cromlec d’Avebury, construït abans que el de Stonehenge. També són  espectaculars les pedres de Marden Henge o les de Stanton Drew, pròximes a la ciutat de Bristol. L’antic món celta preservà aquests monuments megalítics. A l’altra banda del canal de la Mànega, en la Bretanya francesa, n’han sobreviscut molts. Destaquen, per exemple, els alineaments de Carnac, també voltats de misteris, i el menhir de Dol-de-Bretagne, d’unes dimensions colossals. Imants per a viatgers empedreïts com jo.
 


Carnac i Dol-de-Bretagne, agost de 2002

diumenge, 15 de setembre de 2013

Una mar de dubtes

Les elits espanyoles —els intel·lectuals i els polítics centralistes— no entenen res. O sí. Haurien de saber que allò que anomenen Espanya és almenys la suma de quatre grans nacionalitats: la castellana, de la qual han sorgit algunes branques particularistes  —l’andalusa, per exemple—; la catalana, de la qual acabaran segregant-se —si no ho han fet ja— valencians i baleàrics; la basca, dividida actualment en dues regions; i la gallega, esqueixada de la seua soca comuna galaicoportuguesa. ¿Ho saben això, les elits espanyoles? No. O sí. Des de Catalunya sobretot, pensadors com Valentí Almirall ja van proposar en el segle XIX una solució per a la vertebració de la península: una federació o una confederació de pobles ibèrics. (Almirall va estudiar amb deteniment la Confederació Helvètica i els EEUU.) El centralisme espanyol de l'època va rebutjar aquesta mena de solució. Va apel·lar a la sagrada unitat de la nació espanyola. ¿Els actuals portaveus de l’Espanya eterna deuen pensar igual, no? Sembla que sí.

Els treballs de redacció de la Constitució de 1978 brindaven una ocasió magnífica per a repensar la qüestió. Tanmateix, en comptes d’optar per un model confederal, els constituents elegiren el “cafè per a tots”. Amb la finalitat d’aigualir les aspiracions de catalans, valencians i bascos, els pares de la carta magna decidiren de donar autonomia fins a les regions que no l’havien demanada mai de la vida. (Només els andalusos havien començat a prendre consciència del seu particularisme —sense renunciar a la seua espanyolitat, atenció.) ¿Els pròcers de l’espanyolisme recordaran aquell “cafè per a tots, no? Potser sí, perquè algunes veus autoritzades —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— han començat a dir que s'haurien de tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes es desfarien, si pogueren, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació.

El partit del senyor Rajoy arreplegà firmes per a protestar contra el projecte d’Estatut de Catalunya. ¿Se’n recorda? No. O sí. Encara que el text definitiu sorgit del parlament havia estat aprovat per la majoria dels catalans en un referèndum (i Rodríguez Zapatero havia promès respectar allò que sortís de Catalunya), el  Congrés dels Diputats el va podar sense miraments. Ningú no sembla recordar això, o sí. A pesar de la poda, el PP va recórrer el text definitiu al Tribunal Constitucional. ¿N’estarà penedit, Rajoy? No. O sí. Diferents tribunals (TC, TS, TSJC...) han dictat nombroses sentències contra l’ús oficial, normalitzat i vehicular del català. El projecte de reforma educativa del ministre Wert també atempta contra la continuïtat dels programes d’immersió lingüística en català. ¿El govern central ha calibrat les conseqüències de tot açò? Podria ser. ¿Està justificada la desafecció dels catalans? No. O sí.
 


I ja que parlem dels tribunals, ¿sap la gent del PP que el president del Tribunal Constitucional va dir allò de no hay acto catalanista que se precie sin manifestaciones de onanismo? ¿No? ¿Sí? El senyor Pérez de los Cobos també va dir açò altre: El verdadero problema, y creo saber de lo que hablo, es que, como consecuencia de errores del pasado, varias generaciones de catalanes han sido ya educadas en el desprecio, expreso o tácito, hacia la cultura española, y el Estatuto es la primera manifestación política de ese desprecio. Però Mariano Rajoy no veu inconvenient que Pérez de los Cobos prenga part, malgrat aquests pronunciaments seus, en les diverses deliberacions del TC que afectaran recursos relacionats amb Catalunya. ¿Està garantida la imparcialitat d’aquest magistrat? No. O sí.

¿Se li està escapant de les mans, al govern de Madrid, la qüestió catalana? Potser sí o potser no. ¿Rajoy podria estar seguint al peu de la lletra la dita castellana hacer-se el tonto para no entrar en quintas? ¡Qui sap! ¿Li té por a l’ala més dretana del seu partit? ¡Noo! O sí. ¿Ja s’ha pensat la manera d’abordar l’envit independentista català? No. O sí. ¿S’oferirà una millora en el finançament autonòmic? Ves a saber. ¿Arribarà a temps, aquesta oferta? No. O sí.

divendres, 13 de setembre de 2013

La Castella profunda

Il·lustració de Javier Jaén
 
Alguns membres de la Generació del 98 encunyaren l’expressió “Castella, ànima d’Espanya”. La identificació d’allò espanyol amb allò castellà i la cerca de les característiques essencials de l’espanyolitat en el paisatge i el paisanatge de Castella, per part d’autors oriünds de la perifèria, esdevingueren dos de les característiques principals de la Generació del 98. S’adheriren al mite, entre d’altres, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu, Pío Baroja, Azorín, Antonio Machado, Valle Inclán... Espanya ha acabat sent, doncs, la idea d’estat que s’ha imbuït als castellans de Tierra de Campos, las Merindades o Extremadura, en el cap dels quals no entra que puguen existir les nacionalitats basca i catalana. Totes les nacions peninsulars distintes de la castellana són, per al castellà mitjà, mers apèndixs, regions o, millor dit, províncies —recordem allò de las provincias vascongadas. La catalanitat no és, per tant, un element constituent de l’ésser espanyol. Altres peninsulars assimilats a l’espanyolisme —molts valencians, posem per cas— accepten amb entusiasme aquesta concepció de la pell de brau. Estan contents de ser apèndixs. ¡La Castella profunda, cap i cor d’Espanya! En fi, tres segles i mig de constant bombardeig amb els mites de l’Espanya eterna —que, ves per on, semblen oblidar l’amputació de Portugal— tenen les seues conseqüències. De primer antuvi, els espanyols se sorprenen que una “regió” vulga segregar-se  de la “nació” (per a ells, l’intent separatista d’una part d’Espanya és com si un braç, o una cama, volgués separar-se del cap i el tronc). Un cop passat l’esbalaïment inicial, l’espanyolisme sol passar a l’ofensiva. L’estupor provocat pels actes de la Diada de Catalunya ja comencen a suscitar reaccions extemporànies (i no parle dels greus incidents al Centre Cultural Blanquerna, protagonitzats per un escamot feixista): algun mitjà de la dreta mediàtica ha demanat al govern central, en un editorial, que «utilitze tots els instruments que preveu la Constitució per a evitar el trencament d’Espanya». ¿A quins “instruments” es referirà l’editorialista? ¿A la dissolució de la Generalitat? ¿A l’enviament de l’exèrcit?

dijous, 12 de setembre de 2013

Fast travel

Els viatges són tan antics com la humanitat mateixa. Des de l’inici dels temps, els humans han viatjat moguts per la necessitat de fundar nous clans, trobar millors condicions climàtiques, buscar aliments... Seria més exacte dir, per tant, que les migracions són més antigues que la picor. Des de l’Antiguitat, coneixem també altre tipus de desplaçament: l’expedició guerrera per a conquistar o reconquistar noves terres —en realitat, una nova variant de l’eterna migració. Seria en l’Edat Moderna quan es ficaria de moda —bé que ja n’hi havia hagut alguns precedents medievals— una nova modalitat d’expedició: el viatge d’exploració. A l'era dels grans descobriments, diversos exploradors europeus (Marco Polo, Cristòfol Colom i els navegants portuguesos) anaren completant, a poc a poc, el seu coneixement dels confins del nostre planeta. Aquells periples —com els posteriors viatges científics durant el període de la il·lustració— no estaven exempts, però, de finalitats econòmiques i comercials.

La pretensió de viatjar sense més motiu que conèixer altres països i altres gents nasqué amb el Grand Tour, itinerari precursor del turisme modern que prengué auge des de mitjan segle XVII fins a la dècada de 1820. Aquest itinerari, que permetia d’accedir a les obres més sublims del Renaixement i del Barroc, es féu popular entre els joves britànics de classe alta; els servia com a etapa educativa i d’esbargiment, prèvia a l’edat adulta. A finals del segle XIX, però, comença a prendre volada el fenomen del turisme tal i com l’entenem ara (desplaçar-se sense més propòsit que matar el temps lliure). Al principi, era una activitat només a l’abast dels aristòcrates o la gent adinerada. Els viatges —en vaixell, en tren, en els primers automòbils— podien durar setmanes o mesos. A més d’admirar les ciutats, els monuments i els paisatges dels països visitats, els viatgers entraven en contacte amb formes de vida i expressions culturals distintes de les pròpies. L’Exprés d'Orient, posem per cas, enllaçava París amb Istanbul.

Després de les dues grans guerres i del període de prosperitat que seguí la darrera postguerra, el fenomen turístic anà democratitzant-se gradualment. De fet, la indústria turística esdevingué  una font importantíssima d’ingressos econòmics en moltes contrades d’Itàlia, Espanya, França (i la llista no ha cessat de créixer, després de la caiguda del Mur de Berlín, amb la incorporació dels països de l’Europa oriental). El boom turístic ha tingut efectes evidentment benèfics; ha propiciat que moltes persones milloren el coneixement i la comprensió del món. Això és particularment evident en el cas dels viatgers que practiquen el denominat turisme cultural (la immensa majoria només demana esbarjo —sol i platja, posem per cas—). Però l’enorme massificació del turisme també té efectes perversos. Com que perilla la supervivència de molts monuments antics, les restriccions a les visites no han deixat de multiplicar-se —a la Cambra dels Esposos del Palau Ducal de Màntua, per exemple, està restringit el temps de la visita.


Els viatges actuals —els dels treballadors sobretot— no tenen res a veure amb el Grand Tour. L’expedició turística típica es podria comparar al fast food, perquè es tracta d’un viatge de sis o set dies que només permet de conèixer molt superficialment allò que es visita —Fast travel o rapid tourism, podríem dir. Moltes agències proposen, posem per cas, una visita a Itàlia de set o vuit dies, amb els desplaçaments inclosos: Milà, Venècia, tres dies a Roma —amb excursió optativa a Nàpols—, Florència, Pisa i, ¡a casa! Si Xàtiva és difícil de conèixer en un dia, ¿com es pot abastar en unes poques hores tota la ciutat de Nàpols i l’illa de Capri? ¡De cap manera! En realitat, visitar monuments en temporada alta —a l’estiu, única època en què molta gent pot viatjar—, esdevé una veritable angúnia de cues i massificació. Posaré només tres exemples del que dic: la Capella Sixtina, l’Alhambra de Granada o l’abadia de Westminster, a Londres. En definitiva, el turisme és un producte més de consum ràpid.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Blanc i en botella

Es podrà discutir si era prudent, des d’un punt de vista estrictament polític, que la cadena humana a favor de la Via Catalana penetrés al País Valencià. És raonable suposar que l’acte anava a proporcionar combustible a una dreta que té el dipòsit buit. Podríem pensar fins i tot que els escamots blaveros, traslladats a Vinaròs amb ànim de boicotejar la cadena, tindrien planificat de provocar incidents. (A casa nostra, les reafirmacions catalanistes sempre susciten la mateixa resposta atàvica de la dreta: «¡Mos volen invadir!») Els porucs i els cagadubtes fan bé de recordar que els sectors nacionalistes valencians han de captenir-se amb prudència; ningú no voldria haver de  conjurar novament vells fantasmes. També es poden fer altres conjectures: que la Via Catalana incrementarà encara més l’espanyolisme dels valencians; que perilla l’aparent normalitat i la respectabilitat assolides amb molt d’esforç pel valencianisme cultural i polític (sense anar massa lluny, l’ajuntament de Xàtiva organitza a finals de mes tot un seguit d’actes d’homenatge a la figura de Vicent Andrés Estellés). Podem imaginar tot això i més coses.


Però també podem parlar de certituds. Cal recordar, posem per cas, que les llibertats d’expressió i reunió són consubstancials amb la democràcia (estan arreplegades a la Constitució espanyola i a la Declaració Universal dels Drets Humans). De la llibertat de reunió deriva el dret a manifestar-se en la via pública de manera pacífica. En democràcia són legítimes totes les accions polítiques no violentes —almenys això deien els peperos a les forces basques del conglomerat abertzale—, i són defensables totes les idees, llevat d’aquelles que apel·len a la violència o facen apologia de l’odi contra qualsevol persona o grup per raó de la seua raça, religió o nacionalitat. Cal recordar també que els organismes públics han de garantir l’exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans. Resulta evident a qualsevol persona de seny que l’exercici de determinats drets (de vaga, de manifestació) sempre provoquen alguns contratemps (restriccions a la circulació de vehicles i la mobilitat dels vianants, perjudicis econòmics a empreses, soroll...) que, de cap manera, poden limitar o suprimir les llibertats fonamentals.
 
Convé assenyalar que l’autoritat governativa no pot prohibir una manifestació amb la pelegrina excusa que corre perill la integritat dels manifestants, que podrien ser agredits per les persones perjudicades per l’acte de protesta. La obligació de les autoritats serà, en tot cas, protegir els manifestants, per tal que puguen exercir el seu dret de manera lliure i pacífica. I arribem al final d’aquesta enumeració exhaustiva de conjectures i certituds. ¿Quin nom li escauria a un govern que prohibeix la celebració d’una cadena humana que pretén enllaçar pacíficament dos pobles germans? ¿Totalitari? ¿Feixista? Per si algú no té clara la resposta, aclarirem que el partit que sustenta aqueix govern té afiliats que es confessen franquistes (posen amb retrats i banderes del dictador sense cap complex). Aquests franquistes mai no han mogut un dit per evitar les agressions dels escamots feixistes a militants i seus de partits nacionalistes o d’esquerres. En fi, no crec que calga donar més pistes. Blanc i en botella...

diumenge, 8 de setembre de 2013

Falta d’idees

Allò ben cert és que el llibre de la fira d’enguany ha estat molt fluixet. En general, els articles, escrits per autors reals o apòcrifs, eren d’escàs interès. Val a dir que escriure un llibre de festes interessant i original és molt complicat. La fira de Xàtiva, com totes les festes locals, és cíclica. Ve repetint-se ininterrompudament des de 1250. I continuarà celebrant-se indefinidament. El costum de fer un llibre de festes és més recent, però ja ha complit més de mig segle. Aportar-hi cada any una cosa nova és força complicat, independentment de l’orientació del volum. Dic açò perquè hi ha qui estableix comparacions entre la publicació de Xàtiva i les d’altres poblacions. Dies enrere, un articulista explicava que Camp de Mirra, petita vila de només 500 habitants, ha dedicat més de cent pàgines del seu llibre fester a la història i la geografia locals. En fi, si la població pròxima a Bocairent i Banyeres de Mariola continua publicant cent pàgines d’història local, quan vénen festes, durant els cent pròxims anys, potser s’haurà d’inventar una història nova —que Déu nostre senyor em perdone la petita ironia. Ja dic: la mampresa és molt difícil.

De tota manera, l’esment de la vila on es va firmar el Tractat d’Almirra amagava un rerefons: la vella pretensió dels historiadors locals de fagocitar totes les publicacions festeres (els llibres de les falles, de la fira, de les festes de carrer...). En principi, no veig inconvenient a publicar-hi textos històrics. Això sí, haurien de tenir un to divulgatiu i certa amenitat. Els llibres de festes han d’anar dirigits al públic en general. Jo explique als meus alumnes de batxillerat que els textos acadèmics poden tenir, segons els destinataris a què vagen dirigits, tres nivells de complexitat: científic, didàctic i divulgatiu. Entre els historiadors, hi ha també tres maneres d’enfocar els seus articles: enumerar allò que podríem denominar “fonts i documentació”, és a dir, llistats de documents trobats a diferents arxius, interpretar etapes històriques, especialment aquelles que presenten llacunes o incògnites, o posar la història a l’abast de tothom, per mitjà de textos divulgatius. Per desgràcia, a Xàtiva hi ha molts historiadors  —o gent amb pretensió de ser-ho—, interessats a publicar documents inèdits, i pocs divulgadors de la història local.

Els articles divulgatius poden tenir cabuda en un llibre de la fira, però els treballs dels nivells científic i didàctic haurien de ser publicats en col·leccions d’estudis i recerca, editades per centres d’estudis locals, públics o privats. Un llibre de festes no és l’instrument idoni per a l’intercanvi acadèmic. Enguany, el sisè centenari de la col·legialitat de Santa Maria i el jubileu extraordinari concedit per Benet XVI brindaven una oportunitat magnífica per a fer divulgació històrica. De tota manera, el llibre de la fira és inseparable de la fira mateixa. La setmana gran xativina està anquilosada; urgeix un projecte distint. I el llibre de festes hauria de formar part d’aqueix projecte. La publicació hauria de tenir més cura dels elements gràfics i del contingut. (En aquest sentit, alguns llibrets de falla ja han passat al davant.) S’hi haurien de conjugar, en les proporcions adequades, literatura, història, imatge... La bona literatura hi podria aportar la creativitat, l’humor i la imaginació que manquen ara. Cal recordar que la nostra ciutat compta amb magnífics escriptors: Toni Cucarella, Xavier Aliaga, Elies Barberà, Ximo Cerdà...

¿Per què no es fa una publicació més digna? «¡Per falta de diners!», contestaran les autoritats municipals. Jo crec, en canvi, que falten idees i sobra sectarisme polític. Tradicionalment, el llibre de la fira ha estat un pessebre per als simpatitzants i els amics del govern municipal de torn. (Un pessebre ben humil, perquè ningú no es farà milionari publicant-hi un article.) Sembla que historiadors i escriptors desafectes són ratllats de la llista d’hipotètics col·laboradors. I és que el partidisme ho envisca tot: organismes reguladors, tribunals, esport, festes tradicionals... ¿Les festes tradicionals també? Sí, també. En qualsevol cas, falten diners per a certes coses, però sobren per a unes altres. Convindria recordar que, a la llarga, només sol romandre allò que està escrit. La fira decau, és evident, però les generacions venidores podrien creure, si repassaren llibres festers de qualitat, que la seua llum era encegadora. ¡La setena meravella! El govern local ho deu pensar. Sols cal escoltar les declaracions dels seus portaveus.
 
(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2013)

dijous, 5 de setembre de 2013

El gòtic anglès

 


Diu Joan Francesc Mira: «He escrit més d’una vegada que la meua és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa de les viles i les ciutats on hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que, quan vostès viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar [...], poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, Renaixement, humanisme, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc de revolució francesa de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no caben. Quan el gòtic s’acaba, s’acaba també tot això, o més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa.» ¡Gòtic és igual a civilització europea!



L’estil gòtic remet a l’espiritualitat de les catedrals medievals, però també als reptes tècnics i artístics de ciutats europees que experimentaven una enorme puixança econòmica i un gran creixement demogràfic. El naixement d’una nova classe social, la burgesia, i les diferents institucions estamentals —gremis, confraries, associacions de mercaders, consells municipals— exigien grans contenidors: esglésies, llotges, edificis municipals... El gòtic donà resposta a la demanda. Durant la primera quinzena d’agost, vaig viatjar pel sud d’Anglaterra. Vaig recórrer viles i ciutats ben boniques: Bristol, Salisbury, Wells, Bath, Stratford-upon-Avon, Oxford... Vaig visitar el jaciment de Stonehenge i el Westonbirt Arboretum... Vaig camejar per Londres. Hi vaig copsar tot allò que diu Mira: petjades romanes, universitats antigues, llibres... A la meua tauleta digital, portava música i llibres de compositors i escriptors com Thomas Tallis, William Shakespeare, Händel, Henry Purcell, Charles Dickens... I vaig contemplar una enormitat de construccions gòtiques i neogòtiques, i ruïnes romàntiques d’antigues esglésies medievals.
 


Els anglesos han posat diferents qualificatius al gòtic: corb, perpendicular, tudor... ¡Tant és! Parlem del mateix estil que recorre l’Europa que descriu Mira. Les terres que vaig visitar conserven molts edificis civils i religiosos bastits en l’estil europeu per antonomàsia: el Wills Memorial Building i la St Mary Redcliffe church de Bristol, les catedrals de Bristol, Salisbury i Wells, l’església abacial de Bath, St Margaret’s church, Westminster abbey i les Cases del Parlament, a Londres... Els britànics, en el seu afany per distingir-se d’altres països europeus, conrearen, durant l’època dels historicismes, l’estil neogòtic. L’interès romàntic per la cultura medieval, conegut al Regne Unit com Gothical Revival, prengué volada durant el segle XVIII i primeries del XIX. En aquesta època, els conflictes amb França foren continus. El gòtic esdevingué estil nacional britànic, en oposició al classicisme associat a la França revolucionària. Els edificis gòtics i neogòtics, i les ruïnes de monestirs destruïts durant la “Gran Dissolució”, al regnat d’Enric VIII, o la Segona Guerra Mundial són, per tant, omnipresents al Regne Unit.
 


No importa que les enquestes mostren un poble britànic euroescèptic —de fet, jo també ho sóc en vista de l’Europa que ens volen embotir—; el viatger que arriba a terres angleses, procedent de l'Europa central o la Mediterrània, té la sensació d’estar en un ambient familiar. Hom trobarà detalls curiosos. Un vitrall de l’església de Santa Margarida, a Westminster, està dedicat a les noces d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó. Fins i tot és possible de trobar coses que haurien d’estar a València. El Retaule del Centenar de la Ploma o de Sant Jordi, posem per cas, es conserva al Victoria and Albert Museum de Londres. El meu periple anglès també em va permetre de practicar, malgrat les múltiples prohibicions, una de les meues aficions predilectes: la fotografía.