dimarts, 30 de juliol del 2013

¿Un 5% de llibertat?

Dies enrere, Antonio Hernando, responsable de l’Institut de Magnetisme Aplicat, contestava el següent a un periodista: No debemos caer en la ingenua idea de que el hombre es libre. Un neurocientífico sabe que sólo el 5% de las decisiones que tomamos en la vida son soberanas. Efectivament, proliferen les explicacions deterministes dels nostres processos cognitius, els nostres estats d’ànim i la nostra presa de decisions. Els professionals de les neurociències consideren que bona part de la nostra conducta està determinada per l’estructura i el funcionament del nostre sistema nerviós, pels elements bioquímics que el composen, per la relació de tot plegat i per les patologies que l’afecten. Diferents observacions semblen provar-ho. Si tot això fos cert, tindria raó Hernando: no seríem lliures com ens ha fet creure la filosofia, o seríem només una miqueta lliures.

Aquesta tesi em recorda novament el text apòcrif Deu estratègies de manipulació mediàtica, falsament atribuït a Noam Chomsky, que comentava dies enrere. Precisament, la desena estratègia d’aquest decàleg afirma que cal conèixer els individus millor del que es coneixen ells mateixos. ¿Com? Amagant-los els avenços de la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada. Gràcies a tots aquests avenços, el “sistema” comença a conèixer exhaustivament  l’ésser humà, tant físicament com psicològica. Coneix l’individu comú millor del que aquest es coneix a si mateix. Açò significa que, en molts casos, el sistema exerceix un control sobre els individus major que el dels individus sobre si mateixos (els avanços accelerats de la ciència durant els darrers cinquanta anys han generat un abisme creixent entre els coneixements del públic i els de les elits dominants).

Noves tecnologies com la ressonància magnètica funcional, que permet prendre imatges, amb un escàner, d'un cervell viu en funcionament, han aprofundit el coneixement del comportament humà. Fa poc, vaig llegir un llibre molt interessant de la doctora Louann Brizendine, El cerebro masculino. ¿Què fa que un home siga monògam o promiscu? ¿Quins mecanismes cerebrals intervenen en l’amor patern cap als fills? ¿Què passa pel cap d’un home durant les seues relacions afectives? ¿Per què les dones tiren a faltar, en moltes ocasions, l’empatia emocional de les seues  parelles? Louann Brizendine, que ja havia publicat El cerebro femenino, completava la seua investigació sobre l’òrgan rector de les nostres decisions i els nostres desitjos, i explicava els misteris del funcionament del cervell masculí (el paper de la testosterona o l’hipocamp, posem per cas, en la conducta masculina).

 
Foto de John Wilhelm

La doctora va rebre nombroses crítiques de grups feministes. Les tesis de Louann Brizendine traspuen determinisme pels quatre costats. Vénen a suggerir que, efectivament, no som lliures, que totes les nostres actituds i les nostres conductes estan determinades per la biologia. ¡La coartada perfecta per al masclisme! En fi, sense voler llevar transcendència a les qüestions de sexe, les troballes dels neurocientífics tenen altres derivacions encara més preocupants: estarien posant a l’abast de l’elit dominant eines molt poderoses per a induir comportaments reflexos en les masses. En altres paraules: ¡estaríem tots més condicionats que els gossos de Pavlov! Jo crec que els descobriments de les neurociències s’haurien de posar a l’abast de tothom. Haurien de ser matèria obligatòria d’aprenentatge a l’educació secundària, igual que l’estudi dels gens o la circulació de la sang.
 
En altres ocasions, he denunciat l’excés d’optimisme que suscita l’educació. Convé dir que, malgrat la generalització de l’ensenyament, continuaran subsistint les masses desinformades i susceptibles de manipulació. Ara bé, jo encara crec en la capacitat de l’individu per a superar els seus condicionaments socials i biològics. I també crec en el potencial alliberador de l’educació. Afirmar, sense matisacions, que només prenem lliurement un 5% de les nostres decisions es presta a l’equívoc. Efectivament, hi ha un munt d’accions (apartar-nos quan s’aproxima un cotxe, beure quan tenim set, rascar-nos quan tenim coentor, suar si fa calor...) que són automàtiques i ocupen un percentatge elevadíssim de les nostres vides. Però altres decisions —fer el bé o el mal, llegir un llibre, defendre determinades idees, votar un partit o altre— han de ser opcions lliures. Altrament, no seríem humans.

dilluns, 29 de juliol del 2013

La graine et le mulet

El proper dimarts 30 de juliol, a les 21:45 h, nova pel·lícula del segon cicle de Cinema d'Estiu organitzat per l’Associació d’Amics de la Costera al poliesportiu de Novetlè. Es projectarà la pel·lícula La graine et le mulet, en versió original subtitulada en valencià. L'entrada és gratuïta. Es poden adquirir begudes al bar del recinte, que estarà obert. L’entrepà, el podeu comprar al mateix bar o dur-lo de casa.
 
La graine et le mulet (Cuscús) / França / 2007
Director: Abdellatif Kechiche
Actors: Habib Boufares, Hafsia Herzi, Farida Benkhetache
 

Retrat d’una família magrebina establerta al sud de França. El pare, Slimani Beiji, personatge protagonista, es troba en una triple cruïlla laboral, sentimental i cultural. Està  divorciat i passa per una situació delicada perquè l’han acomiadat del treball als molls del port. El seu futur i el de la seua família es presenten incerts. La seua recerca de nou treball es desenvolupa sobre un rerefons de relacions familiars i personals absorbents, i una burocràcia que entrebanca les seues iniciatives, en bona mesura per la seua condició de francès d'adopció. El seu fill li recomana que torne al nord d’Àfrica. Tanmateix, Sillmani té altre projecte: obrir el seu propi restaurant en una vella embarcació oxidada. Les autoritats no li posaran les coses fàcils. Amb aquestes referències tòpiques de partida, el mèrit d'Abdellatif Kechiche (que acaba de guanyar el Festival de Cannes amb La vie d'Adèle) resideix a mostrar amb absolut mestratge la vida real (utilitzant primers plans i diàlegs extensos) i a implicar l'espectador en la lluita dels diversos personatges per aconseguir els seus desitjos, especialment els del personatge principal i el de Rym, la filla de la seua nova parella. A destacar la importància que tenen en la pel·lícula la gastronomia, la música i la sensualitat, elements que conflueixen en un crescendo orquestrat amb mà mestra.
 

dissabte, 27 de juliol del 2013

Nits de lluna plena

Total: que uns suïssos han descobert que la Lluna influeix en els somnis dels humans. ¡Quina notícia!  Concretament, uns investigadors de l’Hospital Psiquiàtric de la Universitat de Basilea han constatat que la lluna plena altera les secrecions hormonals i lleva la son. Han arribat a aquesta conclusió després d’estudiar una mostra de trenta persones. En ser publicats a la revista Current Biology els resultats de la recerca, la notícia s’ha escampat pertot arreu. Ja es veu que la ciència camina sovint dues passes endarrere de la literatura; que la lluna plena influeix en els humans és cosa que ja sabien els enamorats i els lectors de narrativa fantàstica. El satèl·lit provoca deliris com la licantropia. El cronista medieval Gervase de Tilbury atribuïa els deliris dels licantrops —homes que creien ésser llops i es comportaven com si ho foren— a l’aparició de la lluna plena. En fi, abans que algú descobrisca Amèrica per enèsima vegada, recordarem que els problemes, els maldecaps, també alteren el sistema hormonal i lleven la son.

Provoca insomni, posem per cas, una acumulació de pagaments que la gent ha d’afrontar de manera sobtada. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els veïns es veuran obligats a pagar, durant els mesos d’estiu, el 70% dels imposts i taxes municipals, un maldecap que llevarà la son als aturats, als treballadors precaris i als pensionistes. Damunt, hem tingut pleniluni el passat dilluns i tornarem a tenir-lo el 21 d’agost. (El 14, dia d’inauguració de la fira, la Lluna estarà en quart creixent.) ¡Mãemeua! ¿S’imaginen vostès la quantitat de xativins i xativines que perdran hores de son durant el més d’agost? Els veïns domiciliats a l’Albereda —des de Plaça de la Bassa a Jardí del Bes— empalmaran la contaminació acústica de la fira amb la lluna plena. Només podran descansar una miqueta aquells que fugen espaordits. Però tornem als imposts. Ja sabran que el govern central, en mans del mateix partit que dirigeix els nostres afers locals, ha decidit d’augmentar els ingressos fiscals pujant els imposts indirectes, que no distingeixen entre pobres i rics. El Ministeri d’Hisenda ha pujat el tipus normal de l’IVA al 21%.

Aquest percentatge pot tenir sobre la son efectes més devastadors que el pleniluni. Imaginem que el propietari d’una casa situada a la ciutat vella vol reparar la teulada. (Es tracta —no caldria dir-ho— d’una pretensió encomiable; la rehabilitació d’edificis dinamitza l’activitat econòmica, promou l’ocupació en uns moments de crisi immobiliària i beneficia la conservació del patrimoni històric.) L’home demana tres pressuposts i descobreix que la reparació costarà 24.000 euros, però haurà de pagar 6.000 o 7.000 més —un milió llarg de les antigues pessetes— per diferents conceptes: IVA, llicència municipal, imprevists... Sense abandonar encara el seu projecte, es dirigeix a l’Ajuntament; vol saber si hi ha qualsevol tipus d’ajuda oficial (subvenció o préstec amb interès baix i condicions d’amortització favorables) destinada a la rehabilitació de vivenda antiga. La resposta és no. El nostre veí acut en última instància a diferents bancs, però troba que l’aixeta del crèdit està tancada. El pobre home arriba a casa i explica a la seua dona el seguit d’entrebancs que s’ha trobat. «¿D’on traurem els diners?», pregunta ella.

¡Heus ací una nova causa d’insomni! La parella de l’exemple no podrà agafar el son. Passarà les nits en vetlla durant la lluna nova, la creixent, la plena i la minvant. Nombrosos edificis del nucli històric de Xàtiva estan demanant a crits actuacions urgents de reparació de cobertes, cornises i façanes, però l’administració local no preveu, en aquests moments, cap tipus d’ajuda als seus propietaris. De manera que la ciutat vella corre el perill de caure a trossos. Caminar de nit per alguns carrers xativins fa por. Ja sé que no hi veurem el licantrop Waldemar Daninsky de La marca del lobo, pel·lícula dirigida per Enrique López Eguiluz en què l’inoblidable Paul Naschy —en realitat, Jacinto Molina— posava els pèls de punta. Però ganes de mossegar o de clavar una urpada als culpables de tanta alteració del somni no falten, no. Des d’ací, brindem una idea als científics de Basilea: haurien de cercar un antídot contra la descurança dels governants. Així, els ciutadans podrien dormir més tranquils, fins i tot les nits de lluna plena.
 
(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2013)

divendres, 19 de juliol del 2013

Engolint-nos les manipulacions sense dir ni piu

Ja hem explicat altres vegades que circulen per Internet notícies, campanyes i opinions que resulten ser totalment apòcrifes, bé que la seua autoria s’adjudique a tal o tal personatge o entitat. Un dels exemples més coneguts és el de Les deu estratègies de manipulació mediàtica, text atribuït a Noam Chomsky que aquest ha negat haver escrit. És cert que el decàleg arreplega punts de vista perfectament raonables i que podria subscriure el mateix lingüista nord-americà. De fet, coincideixen en bona mesura amb el seu pensament polític. Ara bé, atribuir un discurs falsament, encara que de bona fe, devalua el seu contingut i proporciona armes dialèctiques a qui pensa de manera distinta. Les deu estratègies de manipulació mediàtica solen circular per la xarxa junt amb altre text de dubtosa procedència, Armes silencioses per a guerres amagades. L’origen d’aquest segon document frega la llegenda urbana.
 
En fi, el decàleg falsament atribuït a Chomsky té, a pesar de tot, elements ben aprofitables. Jo en destacaria tres epígrafs: l’estratègia de crear problemes i oferir després les solucions, l’estratègia de les mesures graduals i l’estratègia de diferir l’aplicació de les mesures més doloroses. La primera també es denomina mètode “problema - reacció - solució”. Consisteix a crear un problema, una situació que suscitarà entre el públic la reacció prevista: demanar les mesures que el poder ja té pensat d’aplicar. (Per exemple: crear una crisi econòmica que requerirà, com a mal necessari, el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.) L’altra estratègia, la de les mesures graduals, és complementària de l’anterior. Aconseguir l’acceptació d’una mesura totalment inadmissible exigeix aplicar-la gradualment, a comptagotes, durant un període de temps molt dilatat.
 
Fotografia de Julian Pache
 
La reforma del sistema de pensions, posem per cas, es pensa aplicar a poc a poc, a miquetes, per tal d’evitar la revolta que podria suposar una aplicació immediata i sobtada. En realitat, el govern ja està utilitzant l’última de les tres estratègies enumerades més amunt: la de diferir la solució del problema. Si hom presenta una mesura impopular com a “dolorosa però necessària”, i anuncia la seua aplicació futura, obtindrà momentàniament certa acceptació pública; assumim més fàcilment un sacrifici futur que un immediat. La massa té tendència a esperar ingènuament que les coses milloraran demà, que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Aquesta estratègia permet guanyar temps, acostumar el públic a la idea del canvi inevitable, que serà acceptat amb resignació quan arribe el moment. ¿Quins canvis està preparant ara el govern? Una nova pujada de l’IVA, un major enduriment de la legislació laboral i una baixada de les pensions. Coses que la gent té més o menys amortitzades.

dijous, 18 de juliol del 2013

Política de privacitat

Ring, ring. 
Bona nit. Pizzeria Google. Diga’m.
¿Pizzeria què?
Pizzeria Google, senyor. ¿Quina és la seua comanda?
Però... ¿Això no és la pizzeria ‘La Mamma’?
Era, senyor, era. Google ha comprat la pizzeria i ara el servei és més complet.
Fantàstic. ¿Pren nota de la meua comanda, per favor?
Naturalment. ¿El senyor desitja allò de sempre?
¿Allò de sempre? ¿És que em coneix?
Tenim un identificador de trucades. Veig que ens ha trucat cinquanta-tres vegades demanant mitja pizza de quatre formatges i mitja calabresa amb una cervesa ben freda.
—Vaja, no me n’havia adonat… Bé, doncs vull el mateix.
Senyor, ¿puc fer-li un suggeriment?
I tant. ¿Teniu una pizza nova al menú?
No cal, senyor. El nostre menú és molt complet. Ara bé, m’agradaria suggerir-li una pizza de ricotta i ruca amb una botelleta d’aigua de mineralització baixa.
¿Ricotta? ¿Ruca? ¿Mineralització baixa? ¿Què dius? No suporte cap de les tres coses.
Però senyor, són bones per a la seua salut. Tinga en compte que el seu colesterol està pels núvols.
¿I tu com ho saps?
Senyor, la nostra empresa compta amb la major base de dades del planeta. He trobat tots els camps on apareixen el seu nom i els seus cognoms. Tinc a la vista la informació del laboratori en què li fan les anàlisis.
¡Fotre amb la base de dades! No vull pizza de formatge suau, ni amanida, ni cobles. Ja m’estic medicant contra el colesterol. Puc menjar, per tant, allò que em done la gana. ¿Entesos?
—Ho sent, senyor, però sembla que vostè no ha pres últimament la seua medicina.
¿Ah no? ¿I com collons ho saps? ¿No m’estaràs vigilant les vint-i-quatre hores del dia?
¡No, no! És que també tenim a la base de dades l’activitat de les farmàcies de la ciutat. Vostè comprà per última vegada el seu medicament contra el colesterol fa tres mesos. I una caixa d’aqueix medicament només conté trenta comprimits.
¡La mare que...! És cert. ¿I com és que també saps això?
Per la seua targeta de crèdit, senyor.
¿Com?
Sí. Vostè sempre compra les medicines amb la targeta del banc Bang-Bang, que reintegra als usuaris el 5% de les despeses abonades amb ella. Tenim a la base de dades la llista de pagaments efectuats a través de Bang-Bang. Fa tres mesos que no ha comprat res en una farmàcia. En canvi, ha utilitzat la targeta en altres establiments, la qual cosa indica que no l’ha extraviada.
¿I no puc haver pagat en efectiu, eh, saberut? Vinga, ¿què em dius ara?
No es probable, senyor. Vostè només paga en efectiu dos-cents euros setmanals a la seua empleada domèstica. Totes les altres despeses les paga sempre amb targeta de crèdit.
¡Recollons! ¿I com punyetes sabeu que  tinc assistenta i quant guanya?
Bé. Sembla que li paga la cotització a la Seguretat Social ¿no?
¡Vés-te’n a la merda!
Com vostè mane.
—¿Et paguen per vendre pizzes o per esbrinar-ho tot sobre la vida dels clients?
Ho sent. Totes les seues dades apareixen en la pantalla. Tinc el deure d’ajudar-lo. Crec que vostè hauria de tornar a concertar una cita amb el metge. A l’última, no acudí. Hauria de portar els resultats de l’analítica que es féu el mes passat. El doctor hauria de ajustar-li la medicació.
Mira bonic, estic fins als ous de tu, dels ordinadors, de les bases de dades, d’Internet, de Google, de Facebook, de Twitter, de la falta de privacitat i d’aquest punyeter país...
Però senyor... No s’excite. No li convé...
¡Calla’t d’una vegada, cabró! Demà mateix em vaig ben lluny d’aquest puto país. A les illes Fiji, o a qualsevol altre lloc on no hi haja Internet, ni ordinadors, ni telèfon, ni gent vigilant-me tot el dia...
Entenc, senyor...
Usaré la meua targeta de crèdit per última vegada. Compraré un bitllet d’avió i me n’aniré als confins del planeta.
Perfecte, senyor.
—Oblida’t de la meua comanda. Ja no vull res.
D’acord, senyor. Ja està cancel·lada. Però si em permet una última cosa...
—¿¡I ara què punyetes vols?
Només avisar-lo que té el passaport caducat.

dilluns, 15 de juliol del 2013

Segon cicle de Cinema d'Estiu

El proper dimecres 17 de juliol, a les 21:45 h, L’Associació d’Amics de la Costera inicia el segon cicle de Cinema d'Estiu al poliesportiu de Novetlè. Es projectarà la pel·lícula Kon-Tiki, en versió original subtitulada en valencià. L'entrada és gratuïta. El bar del recinte estarà obert, com l'any passat. Hi podeu comprar l'entrepà o dur-lo de casa. Al “poli” es poden adquirir begudes.
 
Kon-Tiki / Noruega / 2012
Directors: Joachim Ronning i Espen Sandberg
Actors: Pal Sverre Hagen, Anders Baasmo Christiansen i Tobias Santelmann


En 1947, l’etnògraf i aventurer noruec Thor Heyerdahl (1914-2002), convençut que podia haver hagut contactes humans entre Amèrica del Sud i la Polinèsia, en època remota, fa un viatge en una balsa com les existents en l'Amèrica precolombina (el nom de la balsa, Kon-Tiki, és el d’un déu inca).  El viatge tingué èxit i, en 1948, el navegant va escriure un llibre, L'expedició de la Kon-Tiki, que esdevingué un bestseller mundial.  En Espanya, fou un llibre tan popular com Robinson Crusoe, L'illa del tresor o les obres de Jules Verne. A pesar de l'èxit del viatge, la  teoria científica actual manté que no hi ha cap evidència que viatges d'aquest tipus existiren en temps remots. En tot cas, la importància del viatge de la Kon-Tiki va ser tan gran que la UNESCO va incloure els arxius de Heyerdahl, en 2011, en la Memòria de la Humanitat. El film, que ha rebut elogis de la crítica, té la inevitable referència al documental del mateix títol filmat en 1950 pel mateix Heyerdahl, que va obtindre l’Òscar.
 

dissabte, 13 de juliol del 2013

Els perills de viure sol

Un jove mileurista volia comprar-se un pis. Com que no tenia diners, els pares li van donar 150.000 euros procedents dels seus estalvis. Amb aquests diners, el jove es posà a buscar niu. Trobà un de segona mà que es venia, a través d'una immobiliària, per 186.000 euros. Un banc estudià el seu cas i li oferí un préstec hipotecari de 60.000 (36.000 per a completar la quantitat per què havia d’adquirir l’immoble i la resta per tal d’afrontar les despeses de notaria, registre de la propietat i reparació de l’habitatge). Tot fou perfectament legal: el venedor i el comprador acudiren a cal notari. El banc havia taxat la vivenda en 210.000 euros. El seu representant digué, amb un somriure, que això jugava a favor del comprador; com que l’immoble es venia per un preu inferior, no hi havia cap problema a concedir la hipoteca. Es llegí l’escriptura i tothom estigué d’acord amb els diferents aspectes de l’operació. Finalment, el jove adquirí la vivenda i començà, tot seguit, a endreçar-la al seu gust.

Quan ja havia estrenat el flamant allotjament, situat al carrer Tecla de Borja, el nou propietari va rebre, però, una mala notícia: l’empresa xativina en què treballava s’anava a traslladar a Manises; si no volia perdre la feina, el pobre hauria de fer tots els dies 70 quilòmetres d’anada al treball i 70 de tornada al seu domicili xativí. En fi, el xic estava anguniat; cobrava un salari mensual net de 1200 euros, però tots els mesos li anaven a volar 250 en gasolina. (Això sense comptar les despeses de manteniment del seu vehicle, que esdevindria ferralla en poc de temps.) Com que el seu patró solia ser molt impuntual a l’hora de pagar el sou, el jove havia de recórrer sovint a l’ajuda paterna, per a poder pagar els rebuts de la llum, el telèfon i l’aigua, les aportacions a la comunitat de veïns i els terminis de la hipoteca. A pesar de tot, ell es consolava amb la idea que almenys anava tirant, cosa que no podia dir tot el món.

Però el decurs anodí dels dies durà poc; tres anys després d’haver adquirit el seu pis, la criatura va rebre una notificació d’Hisenda reclamant-li 1.800 euros. ¿Per què? L’administració tributària valorava l’immoble en 208.000 euros. Com que el jove havia pagat només l’IVA de 186.000, li reclamaven l’impost sobre la diferència més els interessos de demora. Acudí a una advocada per a demanar consell. «En realitat, ¿quant t’ha costat el pis?», li amollà la lletrada. «186.000 euros», contestà ell amb cara de no entendre res. «¿Segur?», insistí l’advocada. «¡Segur!», reafirmà el jove. «¡Si tu ho dius!», tallà displicent ella, que també sospitava un pagament de 22.000 euros en negre. En sortir de ca l’advocada, el xic féu números: 1.800 euros a Hisenda; 600 dels honoraris de la lletrada; 600 en taxes i costes judicials si perdia el plet... La broma li podia sortir per 3.000 euros. I no acabava ací la cosa; aquella mateixa setmana li havia vingut el rebut de l’IBI i el termini del préstec hipotecari, 700 i 250 euros. Els pares i altres advocats li aconsellaren de liquidar la quantitat requerida per Hisenda i callar. Però ell se sentia víctima d’una injustícia sideral i repetia constantment que no havia pagat res en negre.

Històries com aquesta sovintegen més del que hom creu. És cert que pagar en negre part del valor dels immobles és pràctica habitual. Per això, l’Agència Tributària, que maneja unes taules de preus mínims, vigila les compravendes; en veure que un habitatge ha estat adquirit per un preu inferior al “mínim”, exigeix l’IVA sobre la diferència i els interessos de demora. Sembla oblidar, però, que el valor dels pisos ha baixat molt a causa de la crisi, i que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. Atesos el mitjans informàtics tan potents de què disposa, que permeten creuar les dades bancàries de venedors i compradors, ¿per què actua el fisc d’aquesta manera? Perquè les administracions públiques —local, autonòmica i estatal— no tenen ni un euro. Hisenda podria trobar-lo fàcilment a l’enorme bossa de frau, a l’economia submergida, als paradisos fiscals, però prefereix sagnar les classes mitjanes. En comptes de comprovar la veracitat de les dades que aporta la gent, prefereix atabalar-la a imposts indirectes. L’ajuntament de Xàtiva també ha pujat les taxes i els arbitris municipals. En fi, el jove mileurista ja ha començat a veure com se les gasten el ministre, l’alcalde e tanti altri. ¿Tan difícil és comprovar els mitjans de pagament utilitzats en una compravenda i el preu de mercat d’un immoble?
 
(publicat a Levante-EMV, el 13/07/2013)

dilluns, 8 de juliol del 2013

Saetàbia, un nova república (III)

Mentre discorrien els treballs de la comissió encarregada d’estudiar el procés de transició cap a l’estat propi, diversos personatges de la contrada s’anaven manifestant a favor de la independència. El cantant de boleros Josep Calabuig —més conegut pel seu nom artístic, Poncho— organitzà el “Concert per la llibertat”, al qual es van adherir altres artistes: Ray Canon, Felip Fortuna, Llonganissa, el grup Fosca Visió... (El TDT Party va deixar com un drap brut tots els participants en el multitudinari esdeveniment.) Al món esportiu, també sorgiren veus independentistes. Johnny Aparici, entrenador de l’Olímpic, féu unes declaracions sorprenents a favor de l’estat propi. Preguntat per la situació en què quedarien els de la Murta, el míster contestà açò: «Hauríem de tenir el mateix estatus que l’Olympique de Marsella, que juga a la lliga francesa. Naturalment, nosaltres jugaríem a la celtibèrica.»

divendres, 5 de juliol del 2013

Viatges d'estiu

Fil-per-randa - Club de viatges



Amics i amigues de FIL-PER-RANDA:

“Picasso: Faune, Centaure, Minotaure”
13 juliol 11:00h. Fundació Bancaixa. Exposició d’una selecció de 50 gravats del pintor malagueny algunes obres cedides per la Fundació Picasso. Amb Enric Català. Activitat gratuïta.
Inscripcions FPR València. 96 125 53 78

INFORMACIÓ VIATGES

ELS VERSOS DE LA MITJA LLUNA.

Passa al dissabte 13 de juliol en el Jardí Botànic.
Amb Vicent Grande al ritme de música interpretada per
Miquel Cano i Cristina Llimerà.
+ info

PLACES LLIURES ESTIU 2014
Gràcies per la participació

CAMINAR BRETANYA. 2 al 10 agost.
(5 places lliures)

RENÀNIA, LA VALL DEL RIN. 3 a 11 agost.
(2 places lliures)

CREUER FLUVIAL PEL SENA. 3 al 10 agost.
(4 places lliures)

ALTA SAVOIA I SUÏSSA. CHAMONIX 9 al 18 agost.
(2 places lliures)

LONDRES, LES CIUTATS GEORGIANES. 10 al 18 agost
(6 places lliures)

MILÀ, VERONA, PARMA, TOSCANA. ITÀLIA DE VERDI. 4 al 13 de setembre.
(10 places lliures)


Fotos Uzbekistan cedides per Conxa Porcar.
Enllaç de fotos.


 



Copyright © 2013
Fil-per-randa -  Club de viatges
Reixuixena, 5 baix
Tel. 962 79 89 58
46160 Llíria - València
Spain


Email Marketing Powered by MailChimp