diumenge, 30 de juny de 2013

Furantoina, que és més barata

Vaig a contar una història real. Una dona de 90 anys, amb la mobilitat i la consciència molt disminuïdes, patia constants infeccions d’orina. El seu metge sabia que l’anciana no podia deixar de prendre antibiòtics (s’havien d’alternar, això sí). Però s’esdevingué que el doctor es va jubilar. El substitut  suspengué ràpidament la prescripció d’antibiòtics sense fer cas als avisos dels familiars. «Mire que, si no pren antibiòtics, li pujarà molt la febre i es posarà molt maleta», deien els fills. «Escolten, el metge sóc jo. No m’han de dir què he de fer. Aquesta senyora ha de descansar d’antibiòtics uns dies, fins que li fem un antibiograma», contestà molest el facultatiu. La dona es posà ben mala. Un metge de guàrdia ajornà el seu trasllat a l’hospital Lluís Alcanyís. L’endemà, la senyora descansava per a tota l’eternitat. El desgavell que viu la sanitat pública havia accelerat el traspàs. No és cosa de fer broma, però podríem dir que la velleta fou objecte d’una mena d’eutanàsia. (La Conselleria de Sanitat mai no admetrà cap responsabilitat; rebutja l’eutanàsia i fa els ulls grossos a les descurances produïdes en les seues dependències.)

Són mals temps per a criticar els nostres serveis públics; la dreta pretén privatitzar-los —externalitzar-los, diuen eufemísticament els responsables polítics. Ara bé, la crisi econòmica i els retalls no poden servir d’excusa per a deixar sense empara els usuaris. Als serveis sanitaris —com en altres serveis que atenen gent— hi ha de tot: personal bo, regular i dolent. Els ambulatoris públics de Xàtiva són una bona mostra del que acabe de dir: hi ha bons professionals, però també persones poc competents, o poc compromeses amb la seua feina. Ningú no hi trobarà personatges com el protagonista de Le médecin malgré lui (El metge a la força), la cèlebre comèdia de Molière. Per sort, als centres de salut xativins predominen els bons professionals. De vegades, però, escassegen la coordinació, els criteris homogenis i l’atenció en la feina. Massa sovint, el ciutadà que necessita ser atès per l’Agència Valenciana de Salut ha de demanar a Santa Rita, advocada de les causes impossibles, que li toquen metges responsables i vigilants, personal d'infermeria ben coordinat i coneixedor de l’historial mèdic.

Jo he estat temptat de dur en la cartera una estampeta de la santa; d’un temps ençà, la meua sogra i els meus pares, molt majors, han necessitat i necessiten atenció mèdica contínua. S’ha de reconèixer que els professionals de la salut es veuen obligats a treballar en condicions de penúria; la sanitat pública camina cap a la fallida. De fet, els metges estan en peu de guerra: la Conselleria pretén que una aplicació informàtica faça tasques tradicionalment encomanades als facultatius. Imaginem, posem per cas, un pacient amb insuficiència renal severa que patisca una prostatitis, o infecció del tracte urinari (ITU). El programa informàtic de Conselleria prescriurà un antibiòtic: furantoina. Vostès diran: «Escolta, ¡aquest programa és molt eficient!» Doncs no, no és tan eficient. La furantoina està contraindicada per a pacients amb insuficiència renal. Seria millor —ara sí— fer un antibiograma i prescriure, per exemple, ciprofloxacino. Però hi ha un problema: aquest medicament és molt car (puja la despesa farmacèutica de l’AV). Ja sabem, per tant, la raó per la qual l’ordinador prescriu automàticament furantoina: és més barata.


Els pares, que han estat tota la vida cotitzant, han vingut a fer-se majors en el pitjor moment: quan la dreta neoliberal vol carregar-se la sanitat pública. Cal demanar coratge als metges, i a la resta del personal sanitari. Se’ls ha de demanar que practiquen una medicina humanitzada (cosa difícil, perquè la Conselleria vol penalitzar econòmicament els facultatius que ignoren els protocols informàtics). També s’ha de demanar coordinació. Cal, posem per cas, que tots els infermers seguisquen les mateixes pautes d’actuació amb un malalt, i que extremen les mesures higièniques, encara que escassege el material bàsic (tisores, desinfectants...). Cal recordar que el treball en equip millora el servei. Quan ma mare ha estat tractada per la Unitat d’Hospitalització Domiciliària (UHD) del Lluís Alcanyís, les coses han anat molt bé. L’atenció ambulatòria és, en canvi, impredictible: avui arriba un bon professional i la salut del familiar millora; demà es presenta un desmanyotat i el malalt empitjora. Els terminis (d’analítiques, visites) són massa laxes; molts desplaçaments de dependents han de córrer per compte dels familiars. En fi, els professionals dels serveis públics s’han d’esforçar. Fins ara, la sanitat pública tenia, malgrat els problemes, una qualitat destacable. Fem el possible per mantenir-la.
 
(publicat a Levante-EMV, el 29/06/2013)

dijous, 27 de juny de 2013

Saetàbia, una nova república (II)

La comissió encarregada d’estudiar el procés de transició cap a l’estat propi tenia una feina ingent. Havia d’estudiar, entre d’altres, les següents qüestions: forma d’estat; denominació del nou país; llengua oficial; símbols; moneda; reconeixement diplomàtic; pertinença a organismes supranacionals; model econòmic i social... El primer assumpte que suscità llarguíssims debats fou el lingüístic. ¿Aixàtiva havia de tenir alguna llengua oficial? ¿Quantes? Les opinions dels membres de la subcomissió encarregada de l'epígraf estaven dividides. Alguns comissionats eren partidaris d’una solució britànica: a la futura constitució saetabiana no havia de figurar cap llengua oficial, bé que totes les administracions i els mitjans de comunicació públics farien servir la llengua pròpia del país. Altres preferien consagrar l’oficialitat de l’idioma en el text constitucional. Finalment, un tercer grup de comissionats opinava que la carta magna havia de declarar igualment oficials l’idioma propi i la llengua celtibèrica, majoritària entre immigrants i certes capes de la població. Això sí, el nom del parlar autòcton fou objecte d’inacabables i acalorades discussions: segons uns, s’havia de dir català; segons altres, aixativí —tot i reconèixer que formava part del sistema lingüístic que els estatuts d'autonomia dels diferents territoris celtibèrics de l'antiga Confederació Mediterrània reconeixen com a propi. Alguns comissionats portaren les coses a l’extrem; reclamaren que es digués contestà —exposant una estranya teoria filològica: l’idioma de la contrada ja es parlava al segle VI aC. Fins i tot es contemplà la possibilitat de recuperar la denominació de llengua llemosina. Els partidaris d’aquesta opció afirmaven amb rotunditat que el parlar aixativí formava part d’un únic diasistema que s’estenia des de Garait fins a Guardamar.

dilluns, 24 de juny de 2013

Els gats d’Istanbul



Existeixen lleis del turista com existeixen les lleis de Newton: el turista convencional viatja a destins convencionals, visita els elements convencionals dels destins elegits i guarda com a record fotos absolutament convencionals (el típic retrat sostenint la Torre de Pisa, per exemple). Jo mateix he caigut moltes vegades en el convencionalisme. En Istanbul, posem per cas, és inevitable fer-se una foto davant de Santa Sofia o l’harem del Topkapi Sarayi. Ara bé, si hom es pren la molèstia d’abandonar els indrets més transitats pels turistes, de perdre’s pels racons menys freqüentats de la ciutat vella, farà descobriments cridaners. Descobrirà, per exemple, que l’antiga Constantinoble és una ciutat de gats. Hi ha gats pertot arreu, però els felins senten especial predilecció pels cementiris, les mesquites, les botigues de catifes, els cafés o les antigues esglésies bizantines. Crida especialment l’atenció la seua presència entre les esteles funeràries de la Süleymaniye, la Sehzade Camii o a la rodalia de la Küçük Aya Sofya Camii... Bé que els musulmans sunnites, majoritaris a Turquia, haurien de ser especialment bel·ligerants amb la "superstició", la realitat desmenteix aquesta suposició. Està molt estès el culte als difunts. La ciutat està plena de cementiris. La gent es passeja entre les esteles funeràries, seu al costat de les tombes, trau el berenar. Els habitants d’Istanbul professen especial devoció a santons com Abu Ayyub al-Ansari (Eyüp, en turc), company del profeta, que morí durant un atac àrab a Constantinoble en 670. La seua tomba, a la mesquita homònima, és un important lloc de veneració per als musulmans. (Jo mateix vaig guardar cua per a entrar al seu mausoleu.) Idèntica veneració sembla haver pels gats. Arribí a pensar que eren considerats espectres dels avantpassats. La idea no és desgavellada; els moixos deambulen misteriosos entre les esteles. És habitual veure com els clergues els donen menja. Les imatges de gats són tan freqüents que també estan esdevenint convencionals. Fins Obama es retratà acaronant un gat, en una mesquita, en companyia d’Erdoğan. En realitat, visitar països exòtics ja és, des de fa temps, una activitat molt convencional.




 

divendres, 21 de juny de 2013

¿Quatre dies per a dir adéu al pare són excessius?

Bé que pot tenir més d’una accepció, el terme civilització, utilitzat en sentit restringit, distingeix la societat actual, predominantment urbana i tecnològicament avançada, de les antigues societats tribals. Hom sol associar civilització amb progrés, cosa moltes vegades inexacta; alguns episodis de la història general de la infàmia (esclavitud, guerres, tirania, genocidis) s’han produït al si de la civilització. Dic açò perquè vaig llegir, l’altre dia, unes declaracions de José de la Cavada, director de relacions laborals de la CEOE: Encuentro excesivo que se den hasta cuatro días de permiso cuando fallece un familiar; ya no se viaja en diligencia, como en las películas de John Ford. Les reaccions foren unànimes (els mateixos companys de patronal es desmarcaren d’aquestes paraules). Des dels sindicats i diverses organitzacions socials s’ha dit que les declaracions del personatge ens retrotrauen als temps de l’esclavitud, o a l’època de l’home de Neandertal. Però aquestes afirmacions es queden curtes. Els esclaus de les plantacions nord-americanes tenien permís dels amos per a guardar dol als seus morts. Se sap fins i tot que els neandertals, agrupats en clans de caçadors i recol·lectors, ja retien homenatge als seus avantpassats. Per tant, la “cagada” del senyor de la Cavada ens porta, com a mínim, a l’època de l’homo erectus. D’acord amb els usos socials vigents en la nostra cultura, els fills envolten i acomiaden el pare —o la mare— que agonitza. En produir-se el traspàs, vetllen el cadàver vint-i-quatre hores. Tot seguit, presideixen el funeral i el soterrament (el brot que s’haja de desplaçar des de terres llunyanes hi arribarà, és clar, a últimes hores). Finalment, els fills han de consolar l’ancestre supervivent, en estat de desorientació, i ajudar-lo a tramitar la paperassa més urgent (certificats, pensió), perquè la vida continua. Després de tot açò, sense haver tingut temps de plorar la persona desapareguda, ¡volta al treball! ¿Quantes hores li caldrien al director de relacions laborals de la CEOE per a enllestir totes les obligacions que s’acaben d’enumerar? Pel que sembla, ¡ben poques! Deu ser un descendent en línia directa del pitecantrop, que deixava els seus morts a l'abast de les bèsties carronyaires. Però també cap altra possibilitat: que es crega més digne i responsable que ningú. Potser pense que només els patrons poden soterrar decentment els seus morts, que la xusma d'assalariats ja ho té bé amb un permís de mig dia (la producció i el benefici han d'estar per damunt de tot). En fi, com que la fatalitat ha volgut que un fet luctuós esdevingut al si de la meua família haja coincidit amb les declaracions del directiu de la CEOE, tothom podrà imaginar quina opinió em mereix el personatge.
 

diumenge, 16 de juny de 2013

Alerta amb la cartera

El passat diumenge, vingué a València el secretari general del PSOE. Els seus correligionaris el portaren al parc de Benicalap, emplaçat en un barri on els socialistes valencians solen salvar l’honra, quan hi ha eleccions. ¡Ni així! No hi hagué manera d’omplir l’auditori, les grades del qual presentaven nombrosos buits. Ara bé, com Alfredo Pérez Rubalcaba sembla inassequible al desànim, provà d’encoratjar els seus companys valencians, que estan certament capbaixos, més pansits que els penjolls de xarel·lo d’un riurau. «El canvi en aquesta comunitat serà socialista o no serà», cridà. Ningú no li hauria explicat que el socialisme valencià milita sota unes sigles, PSPV (Partit Socialista del País Valencià), en què no apareix ni rastre de la paraula “comunitat”. Això sí, algú devia haver bufat a l’orella del líder la famosa frase de Fuster: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà.» Deixant de banda que Fuster parlava d’esquerra, no de socialisme, la proclama de l’homenot de Sueca fou profètica: ni som d’esquerres, ni som país.

Hi ha nervis, per tant, a les files socialistes. Encara que els sondejos auguren un daltabaix del PP en les pròximes eleccions autonòmiques, el PSPV, lluny d’aprofitar-se’n, tornarà a retrocedir. (Fins i tot podria ser que les enquestes estiguen “cuinades”, que les dades internes manejades pels dos partits contemplen perspectives inferiors a les divulgades.) El vots que perdran uns i altres aniran a parar a Compromís, EU i, atenció, UPyD. (Això sense comptar les paperetes que engrossiran l’abstenció.) Davant d’aquest horitzó, els socialistes ja només aspiren a liderar un tripartit amb Compromís i EU. Això explicaria altra frase de Rubalcaba: «Nosaltres tenim l’aval de l’experiència, enfront de l’espectacle i els crits d’altres.» Però una afirmació com aquesta s’ha d’analitzar amb deteniment. ¿Quina experiència amuntona el PSPV? ¡La del fracàs! Des de 1995, no ha guanyat cap elecció important. I mentre els representants del socialisme valencià han patit freqüents afonies, els portaveus de l’esquerra plural han hagut d’alçar la veu, per a fer-se escoltar. A Xàtiva, això podria explicar els resultats de les últimes eleccions municipals: Compromís i EU aconseguiren de reeixir; els socialistes, en canvi, fracassaren.
 
Sovint, Mònica Oltra, al parlament valencià, i Cristina Sunyer, a l’ajuntament de Xàtiva, han fet més tasca opositora que els portaveus socialistes. Si el PSPV és víctima d’un sorpasso, pocs s’estranyaran; la sucursal valenciana del PSOE porta camí d’esdevenir un partit irrellevant. Els seus militants arrosseguen problemes de credibilitat. Diumenge, Pérez Rubalcaba digué que «Espanya necessita València.» Amb independència de la mentida piadosa —el líder volia dir en realitat que «el socialisme espanyol ha de menester els nostres vots»—, la situació és justament l’oposada: els valencians volem que l’Estat ens done allò que ens correspon. Ja està bé d’ofrenar noves glòries a Espanya, tant si governa el PSOE com si ho fa el PP. Les polítiques socialistes i peperes (en assumptes com el descontrol de les caixes, les clàusules hipotecàries abusives, el retall de drets laborals, la congelació de pensions, el deficient finançament autonòmic, el seguiment de les directrius externes) són difícils de distingir.

Per regla general, el PSOE defensa unes coses des de l’oposició i fa les contràries quan mana. És més: els seus representants no es posen d’acord entre ells mateixos. En matèria de pensions, posem per cas, Alfredo Pérez Rubalcaba ha declarat que s’oposarà a dues mesures imposades des de la Unió Europea (augment de l’edat de jubilació i baixada de les percepcions), però altre ínclit socialista, el comissari europeu Joaquín Almunia, ha demanat que s’apliquen ja, sense més dilacions. ¿Com és que no li lleven el carnet i el suspenen immediatament de militància? ¿Quina és en realitat la política del PSOE en aquesta qüestió? En fi, com que els socialistes semblen viatjar a enlloc, el nostre alcalde fa cursos accelerats de raboseria: reparteix minijobs als aturats xativins, regala xecs als bancs d’aliments, se suma a l’oposició local per a exigir els 11.000 milions de deute històric («¿Haurem mentit durant huit anys pa que mos votaren?», ironitzava dies passats.) No seria estrany, doncs, que algú furte la cartera als socialistes per enèsima vegada. Com no espavilen...
 
(publicat a Levante-EMV, el 15/06/2013)

dijous, 13 de juny de 2013

Contradiccions aparents

Darrerament, hem assistit a episodis una mica estranys. Em referisc a les jubilacions forçoses d’alguns funcionaris. En Madrid han estat jubilats forçosament 700 metges. A casa nostra, la Conselleria de Sanitat haurà de readmetre una auxiliar d’infermeria que havia jubilat als 65 anys. El TSJ considera que les autoritats sanitàries no van tenir en compte un informe que declarava l’auxiliar apta per a seguir treballant. La dona tenia la seua plaça en un centre de salut pròxim a València. ¿Què tenen d’estrany episodis com aquests? Que constitueixen una contradicció aparent: d’una banda, els governs de dretes anuncien que l’augment de l’esperança de vida obliga a allargar l'edat de jubilació fins als 67 anys; d’altra, decideixen jubilar forçosament persones que manifesten la seua voluntat de continuar treballant. En altres paraules: diuen una cosa i fan justament la contrària.

En literatura, aquesta manera de procedir remetria a figures retòriques com la paradoxa o l’oxímoron —enunciat en què apareixen unides paraules de sentit contrari: “docta ignorància”, “silenci sonor”. ¿Quins són els motius reals de les decisions aparentment contradictòries dels responsables polítics peperos? L’explicació és senzilla. El baby boom dels anys cinquanta exigí augmentar enormement serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament. A fi d’atendre’ls degudament, calgué crear moltes places de personal docent i sanitari. Aquestes places sortiren a oposició durant la dècada dels setanta. Molts dels funcionaris que aprovaren aquelles oposicions ja han complit els 65 anys o estan a punt de complir-los. El govern no vol, de cap manera, allargar la vida laboral d’aquestes persones; vol que es jubilen, per tal d’amortitzar places i estalviar-se una gran quantitat de diners.

S’ha de tenir present que aquests docents i sanitaris cobren uns emoluments elevats, perquè amuntonen triennis, tots els sexennis possibles o altres tipus de retribucions complementàries. Al sector privat, les pensions surten de la caixa de la Seguretat Social, molt esquifida a causa d’una enorme baixada d’afiliacions. En canvi, les pensions dels funcionaris de carrera surten de la seua mutualitat (Muface), menys afectada —com que un funcionari amb l’oposició aprovada no pot ser acomiadat, les cotitzacions a Muface no han baixat significativament. A més, el govern central aplicarà a les pensions presents i futures dels treballadors públics, si convé, el coeficient de sostenibilitat, és a dir, el mecanisme amb què es pensa rebaixar la pensió de tothom. Per tant, ni paradoxes, ni oxímorons, ni res. Aquest degoteig de notícies relacionades amb la jubilació forçosa de funcionaris respon a una estratègia deliberada.

Tot està perfectament planificat. La jubilació de funcionaris que estarien disposats a  treballar fins als setanta anys és una nova mesura destinada a reduir les prestacions dels serveis públics essencials. Però clar, com que l’actual legislació sobre jubilacions és probablement inconstitucional, l’estratègia dels governs central i autonòmic està sent corregida pels tribunals. En altra entrada, ja recordava que l’article 14 de la Carta Magna diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una circumstància personal, no pot ser motiu de discriminació. L’edat de jubilació hauria de ser, per tant, voluntària. La llei, en tot cas, hauria de preveure l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud de drets passius, però res més.

dimarts, 11 de juny de 2013

Lletra i música conegudes

En agost de 2008, vaig viatjar a Istanbul. Els actuals esdeveniments que es viuen a la ciutat turca m’han fet rememorar aquell viatge. Guarde unes impressions magnífiques de la meua estada a l’antiga Bizanci. Hi vaig romandre una setmana. Vaig comprovar que la gran urbs és un veritable pont entre Orient i Occident. En molts aspectes, Turquia era, fins al triomf electoral de Recep Tayyip Erdoğan, un país occidentalitzat. En principi, l’arribada al poder de l’islamista AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), formació del primer ministre, semblà un pas endavant cap a la democratització de Turquia. Erdoğan s’afartà de repetir que l’AKP era equivalent als partits democratacristians de l’Europa occidental. Però això no és totalment cert.


Turquia era, abans de l’arribada dels islamistes “moderats”, un estat laic (en aquest sentit, més avançat que el nostre). Bé que el 90% de la seua població és nominalment musulmà, el país té una llarga tradició de laïcisme. La constitució prohibia difondre la religió en les escoles (a les nostres, en canvi, sempre s’ha ensenyat religió). El model laic turc s’inspirava en la laïcité francesa. L’estat controlava, a través d’una direcció d’assumptes religiosos, les mesquites i els clergues musulmans. Ara bé, Turquia ni tenia  religió oficial ni en promovia cap. Reconeixia la llibertat de culte (de l’islam i de les diferents minories religioses: cristians ortodoxos grecs, siris i armenis, cristians catòlics i protestants, jueus i yazidites). Les confessions, que gaudien de protecció estatal, tenien explícitament prohibit participar en política a través de partits religiosos.

Doncs bé, el partit d’Erdoğan ha dinamitat el laïcisme de manera gradual: ha derogat les normes que prohibien portar hiyab i símbols polítics o religiosos als edificis oficials, les escoles i les universitats (aquestes normes havien estat declarades legítimes pel Tribunal Europeu de Drets Humans en novembre de 2005); ha introduït l’ensenyança de l’Alcorà a les escoles primàries; ha anunciat la prohibició del consum d’alcohol... En fi, el polític islamista desitja perpetuar-se en el poder fins a la pròxima dècada, recolzant-se en una nova constitució presidencialista. Però una part important de la societat rebutja la deriva antidemocràtica i la creixent intromissió islamista en la vida privada de la gent. L’APK, que ha marginat les elits laiques que dirigien la república des de l'època d'Atatürk, està obsessionat amb la religió. En definitiva, el govern turc ha pres un rumb autoritari i ultrareligiós.


Les protestes que van esclatar a Istanbul —l’urbs més cosmopolita de Turquia—, en saber-se que el govern d’Erdoğan volia destruir una zona verda de la plaça Taksim, per a bastir un centre comercial, són l’enèsim símptoma del malestar ciutadà. L’actuació desmesurada de la policia, els morts i els ferits, els manifestants i els periodistes detinguts, i les lleis antiterroristes arbitràries responen a l’autoritarisme del primer ministre, que ha consolidat, al llarg d’una dècada, el seu control sobre l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació. En començar les protestes, el mandatari turc renuncià al centre comercial i anuncià que construiria una mesquita a la plaça Taksim. Però ha decidit, finalment, de no transigir. Ha titllat els descontents de rècua de facinerosos. (¿De què em sonarà a mi tot açò?) Hi haurà, per tant, centre comercial i mesquita.

¿Més mesquites? Alçar una mesquita nova a Istanbul seria com construir una església nova a Roma; encara que hom sentís missa, cada dia de l’any, en un recinte sagrat distint, no podria conèixer totes les esglésies romanes. Durant la meua estada a Istanbul, recorde haver-me allotjat en un hotel situat al número 77 de la Yeni Çeriler Caddesi (Avinguda dels Geníssers), enfront del Gran Basar. Al voltant d’aquest hotel hi havia no menys de deu mesquites grans, mitjanes i petites (les més grans eren la Beyazit Camii i la Nuruosmaniye Camii). N’hi ha centenars per tota la ciutat. Pel que es veu, a Erdoğan encara li semblen poques; planeja construir-ne una més per a guanyar-se els seguidors islamistes. El primer ministre pensa que els incidents tindran així escassa repercussió electoral —les zones rurals de Turquia són profundament religioses i tradicionalistes. Ell sabrà.


En qualsevol cas, la protesta ha esdevingut transversal i s’ha estès a moltes ciutats d’Anatòlia. Les manifestacions multitudinàries han enviat un avís a Erdoğan: una part de la ciutadania no combrega amb rodes de molí. No vol més mesquites; vol més democràcia i més laïcisme. Per a mi, tot açò té una lletra i una música ben conegudes. Turquia està dividida en dos bàndols irreconciliables. Igualet, igualet que la pell de brau. Sabíem que hi havia dues Espanyes enfrontades. Ara també sabem que hi ha dues Turquies.

divendres, 7 de juny de 2013

Saetàbia, un nova república (I)

A llevant de Celtibèria, hi havia una petita contrada, Aixàtiva, els habitants de la qual, anomenats socarrats, tenien fama de gent indòmita i lliure. Després de patir centúries d’injustícies i abusos infligits per la metròpoli, la majoria social d’Aixàtiva aspirava a la independència. Aquesta aspiració topava, però, amb un obstacle difícil de salvar: segons la constitució de l’estat ocupant, la sobirania residia en el conjunt del poble celtibèric, que es negava a reconèixer cap dret d’autodeterminació als socarrats. Les veus més moderades d’un bàndol i l’altre coincidien, però, a demanar que es negociés una solució de compromís. Terra Nostra i el sector sobiranista del Partit Menestral signaren un acord per a desenvolupar el procés de transició cap a l’estat propi. Des de la capital de Celtibèria, plovien les mofes; els dirigents dels diferents partits centralistes deien que el moviment secessionista no arribaria enlloc. «És il·legal; la Constitució no ho permet», repetien com un mantra. «No podreu entrar en la Unió Eurasiàtica», advertien. «Els països petits no tenen futur», reblaven. El partit UByD (Unción, Barra y Democracia) era especialment combatiu contra les aspiracions independentistes d’Aixàtiva. Tanmateix, entre els habitants de la petita contrada s’estenia una creença: «Pitjor no ens pot anar. Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou. Si Andorra, Liechtenstein i la República de San Marino han reeixit, ¿per què no havíem de sobreviure nosaltres?»

dimarts, 4 de juny de 2013

Oppan Gangnam style


Gangnam style ha esdevingut una cançó global. Tots recordaran que Macarena, del duo ‘Los del Río’, també tingué idèntica reeixida; s’escoltà a la final de la Superbowl nord-americana i fou utilitzada pel Partit Demòcrata durant la campanya per a la reelecció del president Bill Clinton. Els passos de la dansa que acompanya Gangnam style, el “ball del cavall”, també han tingut un ressò universal; els ha marcat, posem per cas, Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides. Quan una cançó esdevé global, sol traduir-se a altres llengües del món. Macarena fou traduïda a l’anglès, al català, al francès, al portuguès... L’idioma de la lletra original de Gangnam style és el coreà. ¿Quina podria ser la traducció de la tornada Oppan Gangnam style? Doncs bé, com que oppa és l’apel·latiu afectuós que es dóna en Corea al germà major, la traducció al nostre idioma seria aquesta: ‘El tete té estil Gran Via’ (El tete tiene estilo barrio de Salamanca, en castellà). En fi, la versió castellana de Gangnam style aniria que ni pintada per a la gent del PP que dóna rodes de premsa informals en pubs amb decoració fashion. Sense anar massa lluny, em vénen al cap les figures de González Pons, Cospedal i Floriano, asseguts en tamborets i abillats amb camisa descordada, vaquers i jaqueta d’esport. ¡Informals però sense passar-se'n! Me’ls imagine, després de les seues declaracions desenfadades a la premsa, movent l’esquelet com si muntaren a cavall i recorregueren l’hipòdrom de la Zarzuela:

¡El tete tiene estilo barrio de Salamanca!
¡Fashion style!
Ep, Salamanca style.
Fashion style.
Ep, ep, ep, ep, ep, Salamanca style.
Fashion style.
Ep, ep, ep, ep, ep, Salamanca style.

¡El tete tiene estilo barrio de Salamanca!
¡Fashion style!
 
 
Il·lustracions de Franco Portinari

diumenge, 2 de juny de 2013

¡Com és d’injusta la vida!

Aldesa Construcciones SA havia col·laborat en el finançament irregular d’un partit; havia fet arribar al tresorer de la formació diversos donatius per un total de 200.000 euros, sense tenir en compte que les empreses receptores d’adjudicacions públiques tenien prohibit fer aquesta classe de regals. El tresorer del partit anotà els donatius en una comptabilitat B. Tot seguit, els distribuí —presumptament, eh— de la següent manera: ell es quedà una porció en concepte de comissió; lliurà altra part, amagada en bossetes de paper, als dirigents de la formació; el sobrant, l’ingressà als comptes del partit. Coincidències de la vida: pels mateixos dies en què la constructora havia fet un regal de 24.000 euros, Foment li adjudicà un tram de l’AVE per 47 milions d’euros. Però la història del tresorer no acaba ací; ordenà a les diverses administracions governades pel seu partit que acceptaren totes les ofertes que Aldesa Construcciones SA presentés als concursos d’obra pública.

Potser per això, a casa nostra, un equip municipal seleccionà aquesta firma per a realitzar els treballs d’urbanització d'un polígon industrial. A la licitació s’havien presentat 36 empreses. L’ajuntament seleccionà Aldesa; la seua oferta era —ves per on— la més barata de totes, un 29% inferior al preu de sortida fixat pel concurs. D’acord amb allò que estableix la llei en cas de baixa temerària, la corporació local demanà a la constructora que justifiqués la seua oferta. Aldesa ho féu a través d’un informe signat per l’enginyer redactor del projecte d’execució, que ja havia “treballat” altres vegades per a l’ajuntament. L’empresa obtingué l’adjudicació definitiva. En fi, tot relat consta de plantejament, nus i desenllaç. ¿Quin fou el desenllaç d’aquesta adjudicació? Diverses modificacions del projecte inicial endarreriren els treballs d'execució i provocaren un encariment del 49%. L'empresa constructora acabà liquidant a l’ajuntament 3,5 milions d’euros (quan havia fet una oferta inicial de 2,3).

L’alcalde responsable de l’esmentada adjudicació era un veritable crack; havia posat tots els seus bens personals a nom d’una empresa patrimonial, tàctica per a estalviar imposts que estava molt estesa entre la gent acabalada. L’empresa de l’edil lluïa una raó social força entendridora: Albeba SL (per les inicials del seu nom, el de la dona i el de la filla). La guingueta  no estava al corrent de les seues obligacions fiscals; amuntonava reclamacions de l’Agència Tributària per pagaments endarrerits, requeriments per via executiva i avisos d’embargament. Ja es veu que l’encarregat de gestionar els assumptes públics era un “mag” administrant els propis. Damunt, Albeba SL no retia comptes al registre mercantil des de la dècada dels noranta, cosa que no permetia saber quin patrimoni posseïa realment l’autoritat municipal. De fet, la firma fou multada vàries vegades per no presentar els balanços anuals.

El primer edil somreia. Li venia més a compte pagar la multa —1.000 euros— que declarar els balanços. En fi, la cosa no hauria tingut més importància si no fos per un detall: la mateixa persona que incomplia les seues obligacions fiscals i mercantils havia impulsat una pujada espectacular d’alguns imposts municipals. El rebut de l’IBI, posem per cas, s’havia posat pels núvols. ¿La causa? Una revisió cadastral que tenia conseqüències insòlites: el preu de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. Els veïns feien càlculs: presumptes comissions per ací; encariments injustificats d’obra pública per allà; dietes i despeses de representació per als uns; beneficis fiscals per als altres... I mentrestant, la gent de peu a pagar: el rebut pel reciclatge de residus, l’IBI, les llicències d’obra... Tota aquesta història —ja ho hauran endevinat— és ben real, té episodis ambientats ben a prop.

En fi, els ciutadans que no poden pagar el menjar ni la hipoteca, perquè han perdut el treball, acaben indignant-se, quan comproven com és d’injusta la vida. Sort que cap veí empipat no emula William Foster, protagonista del film Un dia de fúria. Aquest personatge, interpretat per Michael Douglas, es revolta de manera violenta i destructiva contra tot allò que l’envolta, durant una jornada estressant  a causa de la calor i el trànsit; l’home es creu víctima d’una injustícia sideral. A Xàtiva, encara no ha sortit cap Bill Foster. Afortunadament, els socarrats som gent mediterrània, persones pacífiques. Ara bé, veure tanta cara dura indigna, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 01/06/2013)