dilluns, 29 d’abril del 2013

Nova publicació fotogràfica


Demà dimarts, 30 d'abril, a les 19.30 h, es presentarà a la Casa de la Cultura de Xàtiva el nou llibre Xàtiva, passeig monumental, de Toni Martínez Revert. El volum mostra un passeig per la ciutat amb fotos de Miguel Sala i Julián García, textos de Toni Martínez i Toni Cucarella, i maquetació d'Artur Heras. Alhora quedarà inaugurada, al Pati Cobert, l’exposició Xàtiva, passeig monumental, amb una mostra de les fotografies reproduïdes al llibre.

dijous, 25 d’abril del 2013

¿Quina república?

Cada vegada hi ha més gent que reivindica la república. Ara bé, ¿en quin model republicà pensen els seus defensors? Jo tinc clar, per exemple, que una III República Espanyola jacobina i centralista, com la de França, no ompliria les meues expectatives; l’estat veí no reconeix més nació que la francesa. Per al jacobinisme francès, Catalunya Nord, Occitània, Bretanya, Iparralde i Còrsega no existeixen. Les llengües nacionals distintes del francès, titllades despectivament de patuès, estan proscrites de l’escola pública, dels organismes oficials i dels mitjans de comunicació. El territori històric d’Occitània està fragmentat i dividit entre diverses regions i diversos departaments —ja se sap: divideix i venceràs. Al departament dels Pirineus Atlàntics, pertanyent a la regió d’Aquitània, conviuen Iparralde (el País Basc francès) i la regió occitana de Bearn; al departament dels Pirineus Occidentals, pertanyent al Llenguadoc-Rosselló, conviuen la Catalunya Nord i la comarca occitana de la Fenolleda. No hi ha cap departament o regió administrativa que reba la denominació de Catalunya o País Basc. A nivell polític, la descentralització de l’estat francès és nul·la. Centralisme i uniformisme són els trets més característics de la República Francesa. Una república així no m’interessa. I és que moltes reflexions sobre la república estan esbiaixades perquè parteixen d’un apriorisme: es dóna per suposat que els seus límits territorials haurien de coincidir amb els de l’actual Regne d’Espanya. S’oblida, per exemple, que algunes forces polítiques de Catalunya reclamen una República Catalana. (Del País Valencià, millor no parlar; les seues aspiracions d’emancipació nacional fan riure.) En definitiva, s’ha de recordar que totes les repúbliques no són iguals. Hi ha repúbliques populars, repúbliques federals, repúbliques confederals, repúbliques bolivarianes, repúbliques a seques... D’altra banda, tothom sembla donar per fet que l’espanyola seria una república de cultura, progrés, tolerància, igualtat, benestar i justícia social, una república respectuosa amb les peculiaritats nacionals. L’experiència demostra, però, que hi ha moltes repúbliques, arreu del món, que no asseguren cap de les notes que s’acaben d’enumerar. ¿Hi ha igualtat i justícia social, posem per cas, als Estats Units d’Amèrica del Nord? ¿Les repúbliques llatinoamericanes respecten les seues nacions indígenes? ¿És Rússia un país democràtic? En fi: república sí, ¿però quina?

dimecres, 24 d’abril del 2013

L'últim concert d'Al Tall


El proper dia 25 d'abril, Al Tall actuarà a Xàtiva. Aquest serà l’últim concert que el grup celebre un 25 d'abril. També serà l'última vegada que actue a Xàtiva. (Al Tall està realitzant una gira d'acomiadament.) Aquesta actuació quedarà arxivada, per tant, a la nostra memòria. Les entrades del concert estan a la venda en la llibreria La Costera. També es poden reservar al correu electrònic ulleye@ulleye.com. El preu dels tiquets adquirits anticipadament és més barat.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Monarquia per a una bona temporada

Amb motiu del 82 aniversari de la proclamació de la II República, intel·lectuals, periodistes i polítics han debatut intensament el present i el futur de la monarquia. Els últims esdeveniments protagonitzats per la casa reial han provocat l’augment de partidaris de la república. Tanmateix, continuen sent majoria els ciutadans que recolzen la monarquia. En altres entrades, ja he expressat la meua opinió sobre l’assumpte: reivindicar la república és qüestió de coherència. Enguany, un fet d’actualitat ha monopolitzat el debat: ¿quins efectes tindrà sobre el prestigi de la institució monàrquica la imputació judicial de la infanta Cristina? Gent com Ramón Pérez-Maura, monàrquic i adjunt a la direcció de l’ABC, o el meu amic Xavi Aliaga —per posar dos exemples a les antípodes— han suggerit que la imputació, en demostrar que la llei és igual per a tots, beneficia la corona, perquè talla qualsevol acusació de privilegi. Opinions com les de Pérez-Maura només tenen un sentit: de la necessitat, fer virtut. És més: la infanta no arribarà a seure en la banqueta dels acusats —és possible que ni tan sols arribe a declarar davant del jutge Castro—, però la dreta mediàtica podrà dir que els tribunals han actuat amb independència.

Jo, en canvi, pense que la imputació ha fet un mal immens a la monarquia. Ha trencat un tabú; els membres de la casa reial ja no són intocables. I cal recordar que la vigència de la monarquia recolza precisament en els tabús. Per això, el rei, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat s’han passat per l’arc les convencions i els usos democràtics. Que el rei mostre la seua estranyesa per la imputació de la seua filla és una manera eufemística de dir que està disgustat. Però el rei hauria d’estar callat; no té dret, mentre siga monarca, a violentar la independència judicial. Que la fiscalia recórrega l’acte del jutge instructor suposa actuar en defensa de la part imputada, paper impropi del ministeri públic. (De fet, deixa en mans del sindicat dretà Manos Limpias tot el pes de l’acusació.) Que l’advocacia de l’Estat, pagada pels contribuents, prenga partit per la presumpta culpable de delicte fiscal i malversació de diners públics és, si més no, una presa de partit que podrien vindicar altres ciutadans amb problemes judicials. Tot açò demostra com estan de preocupades, per un fet impensable fins ara, la monarquia i les institucions públiques que la defensen. Que acabe sent una mera maniobra de distracció no lleva transcendència a la imputació de la infanta.

I ja és l’enèsim tabú que es trenca. Com s’ha dit en altres ocasions, la monarquia descansa sobre tres elements fonamentals: l’altar, l’ADN i l’espasa. Bé que la Constitució ho dissimule, un rei ho és per la gràcia de Déu. El cap d’Estat presideix les grans solemnitats oficials amb missa i uniforme de capità general. Quant a la cadena d’ADN, es va trencar fa temps, en època d’Isabel II, avantpassada de l’actual monarca. I els matrimonis morganàtics dels actuals prínceps encara l’han trencada més, fins a difuminar totalment la noció de línia dinàstica. Altres afers de la família reial (episodis biogràfics de la princesa d’Astúries, divorci de la infanta Elena, infidelitats del rei, ruptura de la convivència conjugal dels monarques) han fet trontollar l’altar —per moltes cerimònies religioses que presidisca sa majestat. Amb tot açò (més els presumptes delictes comesos per Urdangarín amb la possible anuència de la seua esposa, els misteris sobre la fortuna de Joan Carles, la falta de transparència de la casa reial i les fugides del seu cap), el caràcter sacralitzat i simbòlic de la institució monàrquica ha volat pels aires. Publicacions i programes humorístics de televisió ja no es priven de fer tota mena d’acudits sobre la família reial.


Per primera vegada des de la Transició, la valoració popular del rei Joan Carles no arriba a l’aprovat, segons les enquestes. De fet, sóc de l’opinió que el suport popular a la monarquia es manté perquè els Borbons formen part de la tropa que omple el paper couché i els programes del cor, i enlluerna una part important del públic. Però aqueix tipus de suport és molt fungible. La cantant Isabel Pantoja, posem per cas, entrava als jutjats per un passadís de gent que cridava boniqueses: «¡Guapa!» Però va sortir, després d’escoltar la sentència condemnatòria, entre crits de ladrona i choriza. La imputació de la infanta Cristina preocupa, i molt, en la casa reial. En fi, com a bon republicà, sent la temptació de creure que tot allò dolent per a la monarquia és bo per a la república. Però no ens hem d’enganyar: encara queda monarquia per a una bona temporada.

Al voltant de la república

diumenge, 21 d’abril del 2013

Coberts, casetes i rafals

Temps enrere, ja vaig expressar la meua opinió sobre les terrasses dels bars. Em sembla que han proliferat en excés i han envaït de manera exagerada la via pública. L’assumpte ve de lluny, de l’època en què la ciutat era governada pels socialistes. Es va permetre que tots els hostalers pogueren instal·lar terrasses sense tenir en compte les condicions de les vies urbanes on havien obert els seus negocis. Llavors no existia ordenança reguladora de les concessions (aprovada més tard, en 2001). El govern municipal de Xàtiva cedí a les exigències gremials; sempre és difícil resistir les pressions d’un col·lectiu organitzat. Vingué després la llei antitabac i l’assumpte es va sortir totalment de mare; els hostalers començaren a instal·lar guinguetes cobertes fixes pertot arreu, contravenint l’ordenança ja existent. Mentrestant, l’ajuntament es posava de gairell.

Les terrasses proporcionen beneficis obvis als establiments hostalers, però impliquen nombrosos perjudicis per a l’interès general, també evidents. Provoquen soroll i entrebanquen la circulació dels vianants, dels cotxets de nens i dels vehicles de persones discapacitades. No s’hauria de permetre, per tant, la presència de terrasses en voreres massa estretes. En aquest sentit, cal recordar que la col·locació de taules i cadires junt a les façanes suposa una barrera per als invidents, que necessiten els murs com a punt de referència per a la seua mobilitat. Quant a l’emplaçament de terrasses en la calçada, el perjudici és triple: elimina nombrosos llocs d’aparcament, entrebanca el trànsit de vehicles i posa en perill la integritat física dels clients que hi seuen. La recent instal·lació d’un cobert en plena Albereda de Jaume I, molt pròxim al carrer Porta de Sant Francesc, ha palesat un nou problema: la incidència negativa que exerceixen les guinguetes en les vistes urbanes.

S'ha de tenir en compte que una ciutat històrica no és la mera suma d’elements artístics o històrics individuals, no. Les perspectives urbanes —les vistes de carrers, places o avingudes— també formen part dels elements urbans que cal preservar. Ha d’haver una norma que especifique quins espais públics es poden ocupar i quins no.  Aquesta norma també ha d’establir quins  materials, colors, formes o textures han de tenir el mobiliari, els rètols, els senyals i les estructures que s’hi instal·len. Ciutats amb més tradició que nosaltres en la preservació del patrimoni històric i artístic ho tenen molt clar. Desentendre’s de regular aquestes qüestions propicia que cadascú munte el cadafal on li abellisca. La terrassa coberta que esmentàvem més amunt és la goteta que ha fet vessar el vas; obstrueix la visió d’una part de l’avinguda més emblemàtica de Xàtiva. Si els altres establiments hostalers de l’Albereda feren el mateix, estaríem apanyats. ¡Tindríem reial de la fira tot l’any!

En fi, el govern municipal de Xàtiva ha decidit de regular —ja era hora— una matèria que se li havia anat de les mans. ¿I què ha passat? Que els hostalers s’han rebel·lat contra la decisió municipal. Fins i tot han iniciat una campanya de recollida de firmes. Volen obtenir suport ciutadà per a la seua revolta. Afirmen que la prohibició dels coberts eliminarà llocs de treball (raó ja esgrimida contra la llei antitabac). Jo pense, en canvi, que un aspecte pulcre de la nostra ciutat afavorirà el gaudi del seu patrimoni cultural i pot atraure més turisme de qualitat. Trobe perfectament raonable restringir el trànsit pel nucli històric i reservar amples zones per a vianants. És més: en aquestes zones es poden permetre les terrasses. Però cal prohibir la instal·lació d’estructures que obstaculitzen o distorsionen la visió de les perspectives urbanes i els monuments. Les autoritats farien bé d’impedir que els nostres espais més emblemàtics estiguen plens d’envelats, coberts, casetes i rafals.

S’ha de tenir present, finalment, que moltes d’aquestes estructures multiformes volen torejar la llei antitabac. Sóc de l’opinió que aquesta llei atempta contra les minories, però les normes estan per a complir-se. Tolerar el frau de llei resultaria incomprensible. ¿No vam quedar que les seqüeles del tabaquisme són oneroses per a les arques de la Seguretat Social? Doncs, donat que el PP votà en seu parlamentària a favor de la llei antitabac, l’alcalde de la nostra ciutat hauria de prohibir, per pura coherència, col·locar en espais públics, de manera permanent, quiosquets que tenen una finalitat bàsica: acollir fumadors, aprofitant les escletxes de la norma.

(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2013)

dijous, 18 d’abril del 2013

Gent guapa i gentola

La proliferació de concentracions populars de protesta contra els efectes de la crisi ha posat de manifest que l’eterna divisió de classes socials continua tan viva com sempre. Aquesta divisió, que enfonsa els seus orígens en la nit dels temps, no porta camí d’acabar-se mai. Això sí, els estrats socials han canviat de nom. Ara, ja no es parla de burgesia i classe treballadora; es parla de gent guapa i gentola. En realitat no s’utilitza una única nomenclatura; Paul Krugman, posem per cas, parla de persones que semblen respectables i serioses, en referir-se als representants de l’establishment (de la qual cosa es desprèn que la resta del món, gentola amb poca solta i poca serietat, no és respectable). L’elit de persones dignes i respectables està formada per gent circumspecta, de posat seriós, que parla amb gravetat d’assumptes fora de l’abast de la xusma. En fi, una persona seriosa va vestida elegantment —o informalment però sense passar-se’n: jaqueta d’esport, brusa o camisa amb el primer botó despassat, pantalons vaquers. En canvi, la gentola no té estil, ni ric ni roc. Entre la gent distingida es permeten excessos de bohèmia o esnobisme —recordem, per exemple, l’estil desenfadat de Jaime de Marichalar. Ara bé, quan algun individu pertanyent a la xusma s’excedeix —ja sabeu, porta kufiyya, vaquers descosits i foradats, rastes i un anell a l’orella— esdevé un autèntic perroflauta. La gent respectable es manifesta —només sol fer-ho quan governen partits d’esquerres— per a defendre Déu, la pàtria i la família. (Fins ara no calia defendre la propietat privada; no s’havia donat el cas que cap govern socialista la posés en perill.) Les concentracions de perrofautas, yayoflautas i altra gentussa són, però, veritables escraches, assetjaments copiats de la kale borroka i la kristallnacht nazi. Cal enviar-hi, per tant, els escamots antidisturbis. Aquests policies també s’encarreguen d’executar els llançaments de desnonats, sense importar la presència de nens, vells o malalts. Al cap i a la fi, el perroflauta que subscriví una hipoteca sabia perfectament què firmava, però ara prefereix lliurar en dació el pis sobrevalorat i comprar un de nou, més barat —de raboseria, en té per a donar i vendre—, encara que faça trontollar el sistema bancari. En fi, les persones dignes i respectables tenen dret de fotre-li una hòstia a un perroflauta, o d’arrencar-li el cap, quan aquest molesta els fills de l’elit, nens innocents i encantadors. Les persones serioses són de l’opinió que la xusma pateix infortuni per mandra, ignorància o escàs esperit emprenedor. Els iaios que adquiriren preferents han estat víctimes de la seua pròpia avarícia; els autònoms i les persones acomodades caiguts en l’exclusió social són pringats que no han sabut preveure els esdeveniments. En canvi, els financers folrats i els evasors són gent previsora que col·labora a mantenir la marca “Espanya”. No és freqüent que els dirigents polítics o els banquers —prototips de gent seriosa— posen els peus a la garjola quan han delinquit (sense anar massa lluny, Alfredo Sáenz, el conseller delegat del Santander indultat pels socialistes, es retratava dimarts amb Felipe de Borbó, al Foro Hispano-Alemán). En canvi, el penjat que duu una paperina a la butxaca sol acabar irremeiablement entre barrots. Total: els governants no tenen més remei que tancar carrers, prohibir l’accés als parlaments i negar-se a comparèixer en públic. Han d’evitar que la xusma s’acabe el sistema. ¿Quin sistema? ¡La democràcia de la gent seriosa i respectable! ¡És l’eterna lluita de classes!
 

dimarts, 16 d’abril del 2013

Escrache

He de reconèixer que vaig estar en contra dels escraches, quan vaig sentir parlar-ne per primera vegada. Em semblaven molt perillosos per diversos motius. Amb aquestes accions, s’intenta coaccionar moralment càrrecs elets, obligar-los a prendre determinades decisions. Fins a cert punt, les coaccions són consubstancials amb la vida democràtica; les vagues generals o les manifestacions massives —d’un milió de persones, posem per cas— també coaccionen els governs, per tal que prenguen, o deixen de prendre, certes mesures polítiques. Ara bé, el mal anomenat escrache —la nostra llengua ja disposa del mot “piquet”, perfectament aplicable al fenomen que ens ocupa— introdueix un element qualitatiu d’extrema gravetat: la pressió s’exerceix sobre domicilis familiars o llocs de treball dels polítics. Els partidaris d’aquestes accions esgrimeixen el seu caràcter pacífic i merament informatiu. Tanmateix, sempre pot haver-hi instigadors, exaltats o infiltrats que ultrapassen els límits. (Qui haja vist com actuen els piquets informatius, durant una vaga general, sabrà de què parle.)

Jo no trobe inconvenient a exercir pressió sobre criminals —com els militars de la dictadura argentina—, però em sembla inacceptable assetjar un diputat elegit democràticament, per a dictar-li el sentit del seu vot durant la tramitació d’un projecte legislatiu. Hi ha, però, un aspecte encara més preocupant: la dreta també podria decidir de fer escraches. Els cadells de Nuevas Generaciones o certs grupuscles d’extrema dreta podrien sentir la temptació d’escrachar davant les seus dels partits d’esquerres, o davant dels domicilis dels seus representants. En altres paraules: s’obriria la veda. De fet, a casa nostra, ja tenim experiència; l’extrema dreta ha atemptat sovint contra locals i domicilis de partits i persones pertanyents al món de l’esquerra i el nacionalisme. Per tots aquests motius, els escraches no m’agradaven un pèl. Però estic canviant ràpidament d’opinió, perquè trobe absolutament delirant comparar les concentracions de protesta —com fa la dreta política i mediàtica tots els dies— amb els escamots nazis o els taldes etarres. Ja posats, podríem comparar les organitzacions nazis amb els bancs (aquelles furtaven les cases als jueus; aquests les prenen als desnonats). Deixem, però, els símils inadequats.
 
Fins ara, les imatges aparegudes als telediaris han mostrat concentracions de protesta formades bàsicament per gent correnta: ames de casa, avis, gent amenaçada pels desnonaments i els seus xiquets (res a veure amb els nazis uniformats que, porra i bidó de benzina en mà, es dedicaven a trencar aparadors i botar foc a locals i domicilis de jueus). El sistema i els seus paladins estan soscavant dècades de conquestes socials. La pobresa ja afecta el 20% de la població. Hi ha sis milions d’aturats a l’Estat. En 2012 foren desnonades 30.000 llars. Continuen minvant els salaris. La classe mitjana s’empobreix ràpidament. Augmenten les retallades als serveis públics. La societat és una enorme olla a pressió a punt d’esclatar. Els polítics tenen fills; els aturats i els desnonats també. Les mobilitzacions, les concentracions de protesta i els piquets són les úniques vàlvules d’escapament.
 
 
En fi, la possibilitat de l’esclat social preocupa al sistema i les forces polítiques que el recolzen, que pretenen posar-li portes al camp. «Assetjadors, energúmens, epígons de les joventuts hitlerianes o membres de patrulles castristes» són alguns dels epítets que han rebut els membres de la PAH per part de polítics com Javier Arenas, Maria Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre. El PP ha acusat el PSOE i EU d’instigar els escraches. I faltava la guinda: el sindicat ultradretà Manos Limpias ha denunciat Ada Colau davant la Fiscalia General de l’Estat. Total: la dreta, en comptes de solucionar els problemes que desfermen el malestar social, pretén emmordassar l’oposició política i la ciutadania, restringir el dret a manifestar-se en el carrer i prohibir la protesta dels marginats. Ja dic: jo no era massa partidari dels piquets, però com més va més simpatitze amb els seus integrants.

dilluns, 15 d’abril del 2013

¡En espanyol!



Una andalusa, Mel Domínguez, ha calat molt bé la catalanofòbia i els catalanofòbics. Però també ha copsat, atenció, les debilitats dels catalanoparlants i la seua llengua. Ha detectat, per exemple, amb quina enorme facilitat canvien de llengua quan un foraster se’ls adreça en castellà.

divendres, 12 d’abril del 2013

XVIII Romeria al Puig

 
Un any més la coordinadora “Salvem el Puig” convoca la XVIII Romeria a la mítica muntanya e la nostra comarca, per tal de reivindicar la definitiva restauració de l'ermita gòtica del segle XIV que la corona. Aquesta iniciativa la recolzen les entitats següents: Associació d’Amics de la Costera, Associació la Sènia de Lloc Nou d'en Fenollet, Centre Excursionista de Xàtiva, parròquia de Sant Pere de Xàtiva, Associació Cultural  9 d'Octubre del Genovés i Gent de la Torre d’en Lloris”. El camí seguit des de fa dèsset anys fins ara no ha estat estèril ja que s'ha aconseguit, a través de la conscienciació ciutadana, pressionar les autoritats per tal que impedisquen la desfeta d'aquest símbol del nostre patrimoni artístic i cultural. Finalment, les institucions públiques han actuat. En aquests moments l’edifici sembla consolidat en la seua major part. Ara cal demandar que el monument siga recuperat en els seus elements arquitectònics i artístics més específics, per a poder gaudir així de la seua bellesa gòtica. La romeria 2013 se celebrarà diumenge 14 d’abril (“3r. Diumenge de Pasqua”). La concentració per tal de caminar a peu fins al Puig està convocada a les 9.00 h a Plaça de Bous de Xàtiva. Qui faça servir el cotxe haurà d'arribar per la carretera de la Torre fins als peus del tossal. Allí es trobaran les marxes que vénen del Genovés, Lloc Nou i la Torre d’en Lloris. L’ascensió començarà a les 9.30 h. Es repartiran les canyes que faciliten la pujada i la baixada de la muntanya. Cal portar esmorzar. Es repartirà mistela i mona de pasqua. Com sempre es llegirà el manifest oficial que enguany estarà a càrrec de l'Associació 9 d’Octubre del Genovés. La romeria estarà acompanyada pels sons del tabalet i la dolçaina.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Meres suspicàcies

L’Església ha iniciat una nova campanya de propaganda per a convèncer pares i alumnes de les bondats de les classes de religió. Sovint, la jerarquia eclesiàstica diu que els centres públics entrebanquen la matrícula dels alumnes a l’assignatura de religió catòlica. Pel que jo sé —i em relacione amb gent d’equips directius de molts instituts—, això és rigorosament fals. Al meu centre, posem per cas, els xiquets tenen absoluta llibertat per a posar la creu en religió o alternativa educativa, en el moment d’omplir el formulari de matrícula. ¿Per quin motiu minva, any rere any, el nombre d’alumnes de religió? Aquesta pregunta l’haurien de contestar l’Església Catòlica i els mateixos professors de la matèria. El meu institut arribà a tenir dos professors de religió durant el curs 2003 - 2004. Després, la demanda començà a minvar gradualment. Ara mateix, només tenim un professor de la matèria amb horari reduït. La direcció del centre continua sent bàsicament la mateixa. Han canviat, això sí, les persones que envia l’arquebisbat.


I és que la davallada podria estar causada per la metodologia que utilitzen alguns professors, i pel caràcter dogmàtic, doctrinal, que imprimeixen a la seua activitat docent. Quan es fan adolescents, els alumnes rebutgen aquest enfocament i es matriculen en l’atenció educativa alternativa. Molta gent ho ignora, però l’escassesa d’alumnat de religió crea problemes organitzatius al centre. Que només sis o set alumnes dels mateixos nivell i línia donen la matèria significa que els altres cinquanta o seixanta han d’estar atesos almenys per dos professors en dues aules distintes. Tanmateix, la jerarquia eclesiàstica continua obsessionada amb la idea que s’impedeix l’ensenyança de la religió als centres públics. (Sense anar massa lluny, l’abat de la col·legiata xativina ho ha repetit moltes vegades durant les seues homilies.) En fi, impedir l’ensenyança de la religió seria totalment il·legal. Els superiors jeràrquics no ho permetrien. Destituirien els directors, o els incoarien expedients disciplinaris per falta greu. Cal recordar que els equips directius estan sotmesos a les instruccions de governants que sovint confessen públicament el seu catolicisme practicant —ara mateix, el govern central compta amb coneguts membres de l’Opus Dei. El director d’un centre públic podrà tenir les seues idees —estar en contra, per exemple, de l’ensenyament de la religió dins de la institució acadèmica—, però ha de defensar aquestes idees fora del seu horari laboral. Durant l’exercici de les seues funcions directives, ha de complir i fer complir les lleis, encara que no li agraden.

En definitiva, les assercions de la jerarquia eclesiàstica són manies, meres suspicàcies. Als centres públics es dóna religió. Això sí, cada vegada a menys alumnes. I clar, aquesta escassesa d’alumnes —i no altres raons infundades— expliquen perfectament la insistència amb què els bisbes venien reclamant que l’assignatura de religió tingués plena validesa acadèmica i una alternativa amb contingut curricular avaluable. I sembla que el ministre Wert havia atès finalment aquestes demandes eclesiàstiques. Però la nova campanya de la Conferència Episcopal intenta influir en el curt termini, perquè els plans de reforma educativa estan, de moment, paralitzats.

dissabte, 6 d’abril del 2013

La felicitat pública

A veces, gobernar es repartir dolor. Aquesta frase lapidària, del ministre Gallardón, eleva a categoria política el punt de vista religiós de bona part dels actuals governants. Es tracta, però, d’un punt de vista esbiaixat: el govern reparteix dolor físic als ciutadans molt sovint, sí, però els membres de la casta dirigent sols el pateixen metafísicament. Vull dir que presidents de govern, ministres i consellers, alts càrrecs de l’administració, senadors, diputats, caps provincials i alcaldes solen tenir les esquenes ben cobertes. En realitat, la finalitat suprema de l’activitat política hauria de ser l’aconseguiment del bé públic. I aquest consisteix, essencialment,  a repartir felicitat entre tots els ciutadans. ¿Com entén això de la felicitat ciutadana l’alcalde de Xàtiva? Per a respondre la pregunta, hauríem de retrocedir a l’època de l’Imperi Romà. Els antics romans van forjar el clientelisme. El client (cliens, en llatí) era la persona de rang inferior que depenia d’un  patró. Gràcies a la relació de patronatge, els clients obtenien certes prebendes i els patrons gaudien del respecte (obsequium) i el recolzament electoral dels patrocinats.

La mentalitat de l’alcalde té poc a veure amb l’ascetisme. A ell li agrada l’hedonisme. Fins ara, Rus subministrava al veïnat pa i circ (panem et circenses): concursos d’arròs al forn, fonts ornamentals, futbol, espectacles de fira... Enguany, s’ha tret de la mànega una carta inesperada: va a repartir minijobs, engrunes de treball ¿Com? En teoria, caldria seguir criteris objectius a l’hora d’ordenar les sol·licituds: temps a l’atur, perill immediat de desnonament per impagament de lloguers o termes hipotecaris, absència de qualsevol prestació social, càrregues familiars... Finalment, els llocs de treball oferts haurien de ser adjudicats, a les persones més indigents, per un organisme independent en què participaren els serveis socials, l'oficina pública d’ocupació. El clientelisme funciona, però, d’altra manera. Sovint, l’avantsala de l’alcaldia xativina sembla un peristilum romà, espai en què el patró rebia la salutatio matutina dels clients de confiança, mentre els altres esperaven fora. ¿Garantiran la felicitat dels xativins afligits, els minijobs de Rus? Em tem que no. Si té memòria, recordarà allò que pensava del Plan E de Zapatero. En fi, la felicitat col·lectiva només s’assegura amb igualtat i justícia social.

L’alcalde de Xàtiva hauria d’abordar de manera més contundent els problemes dels seus conciutadans —altres edils del seu partit ho han fet—, però té el cap en altres assumptes. Podria haver enllestit, posem per cas, una política efectiva d’accés social a la vivenda, cosa que hauria proporcionat molta felicitat a un bon grapat de xativins i xativines. ¿Recorden aquelles claus de casa que repartí simbòlicament abans d’una campanya electoral? Només es construí —massa tard— una mínima part dels habitatges de protecció oficial projectats. Els “agraciats” hi van renunciar perquè el preu dels pisos havia pujat molt (arribaren a ser tan cars com els de venda lliure). El mes passat, l’alcalde donà el cop de gràcia a l’hipotètic pla municipal de l’habitatge, en renunciar al programa Lloguer Jove. En 2006, s’havien adjudicat a una constructora, en condicions molt favorables, uns terrenys municipals emplaçats darrere de la plaça de bous. L’empresa adjudicatària havia de construir quaranta-sis pisos i llogar-los a preus assequibles. Transcorreguts cinquanta anys, els habitatges havien de passar a titularitat municipal.

Els pisos no es van construir mai. El solar no complia les especificacions contemplades als plecs de licitació. Tenia una superfície menor de l’anunciada, estava afectat per una servitud i era travessat per una séquia. Mentre la constructora esperava que el govern local solucionés els defectes, vingué la crisi del sector immobiliari. Total: si les obres hagueren començat en 2006, els pisos haurien estat adjudicats en 2008. A causa de la incompetència municipal, uns centenars de joves han vist minvades les seues possibilitats d’iniciar una vida feliç en un recer segur. Segons Gallardón, retallar serveis públics i prestacions socials, restringir l’accés a l’habitatge, tolerar els abusos dels bancs, pujar els imposts indirectes i propiciar el comiat lliure o la baixada de salaris són penitències que asseguren la felicitat futura. Els ciutadans afligits pensen, en canvi, que uns polítics més preparats i més atents a l’interès general pujarien la cota de felicitat i benestar col·lectius. Els predicadors de sacrificis ja comencen a donar fàstic.
 
(publicat a Llevante-EMV, el 06/04/2013)

dimecres, 3 d’abril del 2013

La bíblia

Dies enrere, parlant de l’escassa afició per la lectura d'alguns docents, vaig al·ludir als llibres de text. És habitual que tot el treball de les aules de Primària i Secundària gire al voltant dels llibres de text. Per a molts docents, el llibre de text és la bíblia. Per això és freqüent sentir expressions com aquestes: «no m’ha donat temps d’acabar el llibre»; «haurem de canviar els textos, perquè els actuals no s’acoblen totalment al currículum»; «les activitats d’aquest llibre no m’agraden»; «no he pogut enllestir la programació didàctica, perquè l’editorial encara no m’ha enviat el llibre del professor, ni la programació, ni el solucionari»; «digues-li a ta mare que és precís el d’enguany, perquè el text del curs passat és distint»... Totes aquests expressions denoten fins a quin punt es desenfoca la importància del llibre de text, que hauria de ser, en realitat, un mer recurs didàctic, un mitjà de treball com altre qualsevol (com la biblioteca d’aula o de centre, com Internet, com els materials elaborats pel professor...). Sempre es podrà dir que, gràcies als llibres escolars, el docents no tenen altre remei que llegir. Efectivament, han de llegir els textos i els solucionaris. Més val això que no res. En fi, bromes a banda, jo he conegut professors que no fan comprar llibre de text a l’alumne; elaboren els seus propis materials didàctics (jo mateix ho he fet en diverses ocasions). Es tracta, però, de casos molt rars. Quan se suscita aquesta qüestió als departaments, la majoria docent diu que elaborar materials propis implica molta feina. Ja dic: pràcticament, tothom acaba agarrant el llibre de text com a eina exclusiva de treball. Les editorials, sabedores de quin peu coixeja el professorat, estableixen una competència ferotge per emparar-se d’un bon tros del mercat. Ofereixen el llibre de l’alumnat i el llibre del professor amb les programacions didàctiques i els dissenys curriculars ja fets; els professors només han de completar les dades del centre i el curs acadèmic. I sort que les editorials han firmat un acord per tal d’acabar amb l’estratègia comercial dels “regals”. (Durant un temps, arribaven a regalar viatges amb les despeses pagades, cursets i estatges dotats amb crèdits per a sexennis, ordinadors, projectors, pissarres digitals...) Els equips directius havien de vigilar que el material s’inventariés a nom del centre, que ningú no elegís els textos per la quantitat i qualitat dels regals que oferia l’editorial... Siguem seriosos: els llibres de l’escola i l’institut s’han d’elegir havent esguard de la seua qualitat epistemològica i didàctica, i del seu preu (perquè no siguen una càrrega feixuga per als pares). S’ha de buscar la millor relació qualitat-preu. I per descomptat, el treball de l’aula no ha de girar exclusivament al voltant del llibre. Els textos són útils, però abusar-ne propicia un ensenyament absolutament llibresc. Hem de recordar que la societat, la natura i les noves tecnologies de la informació poden ser millors mestres que els llibres de text.