dilluns, 29 d’octubre de 2012

El desprestigi del nacionalisme

El terme “nacionalisme” està molt desprestigiat. El mal ve de lluny. Durant la Transició, era massa agosarat proclamar-se independentista; no estava el forn per a rosques. En realitat, pocs creien que la independència fos una meta abastable. Per això, molts partidaris del redreçament nacional decidírem de dir-nos nacionalistes. Pensàvem que aquesta terminologia s’acoblava de manera més realista a les circumstàncies del moment històric. Ara bé, tan aviat com l’espanyolisme disfressat de cosmopolitisme prengué volada, quedà clar que reclamar-se alhora nacionalista i socialista era servir en safata al centralisme el seu argument preferit: els nacionalistes perifèrics són gent d’inclinacions nazis. En fi, l’experiència que dóna el pas del temps —he vist caure alguns murs— m’ha convençut que és millor defugir el terme “nacionalista”. És preferible proclamar-se autonomista, federalista, independentista... Al cap i a la fi, un independentista deixa de ser-ho tan bon punt assoleix la independència; a partir de llavors, passa a ser ecologista, socialista, comunista o liberal a seques. Amb la independència, els parits d’esquerres poden centrar-se en el seu objectiu prioritari: lluitar contra l’oligarquia autòctona. En una Catalunya independent, per exemple, ningú no hauria de ser ja independentista. En canvi, els nacionalistes podrien ser titllats de nazis amb total fonament. Pensem en allò que s’esdevé en altres contrades. Als Països Baixos, nació més petita que Catalunya, només el PVV (el Partit per la Llibertat) de l'impresentable Geert Wilders és una veritable formació nacionalista d’inclinacions nazis o feixistoides; els altres partits polítics (liberals, socialdemòcrates, demòcrates cristians, verds) manquen d’aquesta connotació. En definitiva, ja va sent hora de dir les coses pel seu nom.
 
Il·lustració de Javier Jaén

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Amors que maten

El PSOE s’ha ensorrat a Galícia i el País Basc. I podria passar-li el mateix a Catalunya. El centreesquerra espanyolista porta camí d’esdevenir residual al conjunt de l’Estat. I això, encara que semble mentida, podria crear un veritable problema a la dreta centralista, que es quedaria sense interlocutor preferent. Per al PP, l'ideal seria pactar els grans assumptes d’Estat amb un PSOE debilitat però no mort. Altrament, hauria d’entendre’s —en temes puntuals— amb una plèiade de grups divergents: un PSOE agònic, una IU radicalitzada, una UPyD que aspira a llevar vots al PSOE però també al mateix PP. O encara pitjor: s'hauria de pactar amb partits nacionalistes emergents i amb aspiracions independentistes. ¡Un maldecap! Per això, alguns sectors de la dreta han sortit en defensa del PSOE. Un article de Félix de Azúa, publicat en El País del passat dia 24, n’és paradigmàtic. Quizá ya haya pasado el tiempo de las admoniciones y estemos en el de echar una mano, deia l’articulista. Això sí, quan vols tirar una mà al teu adversari polític, pots acabar tirant-li-la al coll. És el que Félix de Azúa, un dels quinze firmants dels dos manifests de Ciutadans de Catalunya, fa amb el seu article. L'escriptor diu que el PSOE legalitzà Bildu, recolza l’independentisme català i s’identifica amb els sindicalistes andalusos que roben als supermercats. En fi, no sé si serviran de molt “ajudes” com aquesta. En comptes d'ajudar el PSOE, Félix de Azúa sembla voler convertir-lo en clon d'UPyD. ¿Voldrien Rosa Díez i els seus amics ocupar l'espai electoral i polític del PSOE? ¡Naturalment!
 

divendres, 26 d’octubre de 2012

Els nacionalismes integristes

Darrerament, el repertori de desficacis que es llancen contra l’independentisme català frega l'absurd. Un d’ells és el següent: la crisi econòmica ha revifat el nacionalisme integrista català. ¿És el català un nacionalisme integrista? ¿I l’espanyol? En fi, l’afirmació, referida a Catalunya, és doblement fal·laç: ni l’independentisme català ha crescut amb la crisi, ni és fonamentalista. Les aspiracions nacionalistes de Catalunya són seculars; no van nàixer la setmana passada. D’altra banda, l’actual revifament independentista no està motivat ni de bon tros per la crisi econòmica. Les causes són altres: la sentència de l’Estatut, la falta d’inversions estatals en infraestructures, les decisions judicials sobre l’ensenyament del català, l’etern dèficit fiscal, l’insuficient finançament autonòmic, el menyspreu generalitzat envers Catalunya i els catalans... S’han amuntegat massa greuges. Tot plegat ha provocat l’enuig d’una ampla majoria ciutadana —el fàstic arriba fins i tot a sectors no nacionalistes. Tampoc no és correcte equiparar l’independentisme català amb l’ultranacionalisme grec d’Alba Daurada, posem per cas. El catalanisme és un corrent transversal; afecta diverses ideologies i diferents capes socials. És un moviment pacífic que aspira a deixar de ser nacionalista l’endemà mateix de la secessió. És integrador; vol acollir al seu si totes les persones que viuen i treballen a Catalunya. No és, en definitiva, una aspiració fonamentalista. En canvi, algunes respostes espanyolistes —aquelles que apel·len a l’insult o la coacció—, ¿són o no són clarament integristes?

dimarts, 23 d’octubre de 2012

¿Són masoquistes, els gallecs?

El PP ha guanyat les eleccions gallegues. I clar, de seguida s’han produït les primeres reaccions. Segons els peperos, la victòria demostraria que els espanyols avalen les mesures d’austeritat dutes a cap pel govern de Rajoy.  Dit en altres paraules: les eleccions gallegues serien una mena de plebiscit general sobre la política econòmica del govern. Naturalment, tal afirmació és absolutament falsa. Jo, posem per cas, no he votat en cap plebiscit. ¿No era el PP qui deia que els habitants d’una comunitat autònoma no poden decidir el seu destí, ja que la sobirania nacional rau en el conjunt de tots els espanyols? Doncs, si uns pocs no poden decidir el seu destí, difícilment podran decidir el del conjunt de les Espanyes. Resulta, per tant, cridanera, i contradictòria, la pretensió merament propagandística de donar caràcter plebiscitari a unes eleccions celebrades en una petita comunitat autònoma. Ja posats, ¿per què no donem el mateix caràcter a les eleccions basques? En fi, aquesta no ha estat l’única reacció extemporània.


Entre la gent d’esquerra —entre els socialistes sobretot— triomfa la teoria que els gallecs són majoritàriament masoquistes —una manera com altra qualsevol de no dir-los directament peperos. (Els valencians també hem sentit sovint la cobla.) En realitat, els números no avalen aquestes teories. Els mecanismes i els tripijocs de la llei electoral provoquen aquests malentesos. D’acord amb l’escrutini provisional, el PP hauria tret el 45,72% dels vots. En canvi, l’alternativa socialista i nacionalista (PSG, AGE i BNG) hauria tret el 44,69%. Notem que la diferència és a penes d’un punt. Tanmateix, les enredades de la llei electoral i la desunió de l’esquerra han donat el 55% dels escons (41) al PP, i el 45% (34) a l’oposició. En qualsevol cas, queda clar que els gallecs no són majoritàriament peperos. I si analitzem les dades electorals més minuciosament, ens adonarem que només un 25% dels gallecs recolza les polítiques del PP. Perquè els percentatges que s’han esmentat adés estan calculats sobre el conjunt dels vots vàlids emesos: 1430185. (Aquesta xifra inclou els vots en blanc, però no pren en consideració les paperetes nul·les.)

Ara bé, es podrien calcular els percentatges —per pura curiositat— d’altra manera. Si sumàrem els vots emesos (incloent els nuls) i les abstencions tindríem un cens de 2300335 electors. Prenent com a referència aquesta xifra, el PP només hauria obtingut el recolzament explícit del 28,43% dels gallecs amb dret a vot. Calculant els percentatges d’aquesta manera, els triomfadors clars d’aquestes eleccions haurien estat els abstencionistes (un 36,20% dels gallecs). I encara podríem afinar més i dir que un 39,5% d’electors s’ha abstingut, ha votat en blanc o ha emès un vot nul. Naturalment, aquestes xifres no poden servir de consol a socialistes i nacionalistes; tots junts sols haurien obtingut el recolzament d’un 27,78% dels gallecs. I la cosa encara podria ser pitjor; d’acord amb les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, els ciutadans cridats a votar en aquests comicis eren 2696513 (397284 gallecs residents a l’estranger també podien participar-hi). Si traguérem percentatges sobre aquest cens, el recolzament als partits s’afonaria. I la xifra d’abstencionistes, 1228856, esdevindria tremebunda.
 
Que el PP diga, amb aquestes dades, que els electors avalen la seua política de retalls és una burla. En realitat, els populars gallecs han perdut quasi 150.000 vots respecte dels anteriors comicis autonòmics. Allò que demostren veritablement aquestes eleccions és la creixent desafecció ciutadana cap als partits polítics. Una mala notícia, perquè els partits són peça essencial per al funcionament del sistema democràtic. Però ja dic, el PP està eufòric; amb menys vots ha tret més diputats que en la legislatura anterior, gràcies sobretot a l’ensorrament dels seus adversaris. Lògicament, Rajoy es creixerà davant les protestes: «Els manifestants i els vaguistes són quatre gats. La immensa majoria dels ciutadans recolza el govern.» Se sentirà legitimat per a continuar contra vent i marea per una senda que ens aproxima inexorablement a l’abisme. Farà mal, perquè els gallecs no són majoritàriament peperos, ni els altres ciutadans tampoc. De vegades, les aparences enganyen. Esperem que les imminents eleccions catalanes traguen Rajoy del seu miratge. Això sí, l’esquerra hauria de sortir de la letargia. Altrament, la dreta arrasarà el país.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Amb carmanyola i llibres prestats

Darrerament proliferen molt els retrets dels polítics dirigits a ciutadans corrents. Encara pitjor: com més va, més freqüent resulta escoltar, en boca dels actuals governants, tota mena de diatribes i expressions calumnioses —sovint, veritablement insultants— dedicades a sectors sencers de la ciutadania. Les víctimes preferides dels improperis solen ser aquells col·lectius (professors, estudiants, aturats) que protesten per les dures circumstàncies en què es veuen immersos a causa de les polítiques governamentals. En definitiva, la baralla habitual entre partits —poc edificant per si mateixa— s’ha traslladat a l’àmbit de les relacions entre polítics i ciutadans. Tothom sap que un polític ha de suportar, a canvi del sou, les crítiques dels electors i els adversaris. (Com resa el refrany, qui no vulga pols que no vaja a l’era.) Però les persones corrents no haurien d’aguantar de cap manera els exabruptes dels governants.

Dic açò perquè el ministre Wert, en saber que es preparava una vaga d’estudiants, va titllar d’extremistes perillosos els convocants i els seguidors de la protesta. Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés dels Diputats, encara anà més lluny: establí paral·lelismes entre Herri Batasuna i les dues entitats convocants, el Sindicat d’Estudiants i la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes. (Més tard, el diputat demanà disculpes per la seua  desafortunada comparació.) Montserrat Gomendio, secretària d’Estat d’Educació, Formació Professional i Universitats, reblà el clau: Esta huelga es política. ¡Al·leluia! La secretària d’Estat ha descobert Amèrica. En fi, hi ha hagut una veritable competició per veure qui la tirava més llarga. Diversos dirigents populars s’esforçaren a explicar que els pares vaguistes infligien el dret a l’educació dels seus fills. Arribaren a dir que els alumnes no podien fer vaga.


Conclusió: el PP aconseguí que la vaga tingués més èxit de l’esperat. Dijous, el 80% dels alumnes xativins de Secundària no assistí a classe. En Primària, el seguiment de la vaga fou més desigual, perquè algunes AMPES no n’havien informat. (Així i tot, només 60 dels 212 alumnes del CEIP Martínez Bellver acudiren a classe.) A l’IES Moixent, el 90% dels alumnes del segon cicle d’ESO i el Batxillerat secundà la protesta. A les comarques veïnes, l’èxit de la jornada de protesta encara fou més remarcable. ¿Per què protestava la comunitat educativa? Pels atacs en tota regla a l’ensenyança pública, un dels pilars de l’estat del benestar. Les raons per al malestar són múltiples: minven les beques per a transport escolar, menjador i llibres de text, disminueix el nombre de professors, augmenten les ràtios i el preu dels materials escolars, no hi ha prou substituts per a cobrir les baixes del personal docent.... I clar, la gent n’està farta.
 
Si tenim en comte que altres col·lectius —el dels discapacitats, posem per cas— també estan patint els retalls dràstics del govern valencià, s’entendrà millor l’enuig generalitzat de molts ciutadans. Cal destacar, en aquest sentit, la lluita contra els incompliments de la Generalitat duta a cap per Aspromivise, entitat presidida entre 1993 i 2001 per la xativina Mercedes Montell, personatge bondadós i solidari traspassat fa pocs dies. En definitiva, ens acostem a un món que crèiem desaparegut per a sempre, un món en què els xiquets més desafortunats aniran a una escola de pobres —proveïts de carmanyola i llibres vells prestats— i els brots de família més acomodada estudiaran en col·legis de rics. De fet, la carmanyola em recorda la meua infància i el got que duia a escola, perquè em ficaren la llet en pols de l’ajuda americana. No m’estranya, doncs, que la convocatòria de vaga haja trobat un ambient tan receptiu entre les famílies.

A Xàtiva no ha aterrat Herri Batasuna, ni la kale borroka. Han aterrat el descontent i el cabreig generalitzats. I que els governants facen escarafalls d’una vaga d’estudiants, perquè és política, fa riure. ¿Com havia de ser una vaga contra el ministre Wert? ¡Política! ¡Evidentment! La gent sempre s’ha defès de les polítiques injustes amb mesures de pressió “polítiques”. En resum: que els autors dels retalls es queixen del caràcter polític d’una vaga és com si un púgil és queixés pel crochet que vol amollar-li el seu contrincant. Si no vols pols, no vages a l’era.
 
(publicat a Levante-EMV, el 20/10/2012)

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Matrimoni mal avingut

El senyor Álvarez i la senyora Mercè estan casats. Ell és un gentilhome vingut a menys. Heretà castells i terres dels seus avantpassats, però moltes de les seues possessions són absolutament improductives. Això sí, el cavaller té un extens arbre genealògic ple de gestes glorioses, dutes a cap al llarg i l'ample del món: Granada, Riu de la Plata, Flandes, Filipines... Ella és filla de menestrals adinerats. Aportà al matrimoni un dot amb què Álvarez pogué redreçar la seua esquifida economia. Mercè no volia casar-se amb el gentilhome. «L’estima arribarà amb la convivència», insistia la mare de la xica. Però l’estima mai no arribà a existir. Segons males llengües, el cavaller Álvarez ha tingut nombroses amistançades. El desig de rememorar glòries passades i l’excessiva liberalitat l’empenyen sovint a sostreure diners del dot de l’esposa. (Álvarez no troba altra forma de subvencionar la seua vida de contínua disbauxa.) A causa d’aquestes circumstàncies, Mercè ha passat mitja vida amagant cabals, per tal d’assegurar el benestar dels seus fills. El marit es burla d’ella, posant-la de mesquina, agarrada, ronyosa, garrepa i altres boniqueses del mateix estil. Mercè ja no pot més. Està farta de menyspreus i traïcions. Vol divorciar-se. El cavaller Álvarez, malgrat no estar enamorat de Mercè, ha amenaçat de matar-la si torna a nomenar la paraula divorci.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Love me do

 
Love, love me do / You know I love you / I'll always be true / So please, love me do / Whoa, love me do / Love, love me do / You know I love you / I'll always be true / So please, love me do / Whoa, love me do / Someone to love / Somebody new / Someone to love / Someone like you... El proppassat 5 d’octubre, Love me do, la mítica cançó dels Beatles composada per Paul McCartney, entre 1958 i 1959, complia cinquanta anys. El 4 de setembre de 1962, s’enregistrà la cançó. Hi participaren John Lennon (harmònica i veu), Paul McCartney (baix elèctric i veu), George Harrison (guitarra acústica) i Ringo Starr (bateria). George Martin en fou productor. (Anteriorment, el 6 de juny, s’havia enregistrat altra versió amb Pete Best a la bateria.) El 5 d’octubre fou llançat al Regne Unit un senzill que portava Love me do —la versió enregistrada amb Ringo— en la cara A, i P.S. I Love You en la cara B.

El tema assolí el número 17 en Record Retailer, una de les quatre llistes britàniques. La cançó té uns acords i una lletra ben simples (el mot love es repeteix vint-i-una vegades). Comença amb una harmònica de blues tocada per John Lennon. De seguida s’incorporen les veus del mateix Lennon i de McCartney. George Harrison fa els cors. Vàries coses la diferencien, però, dels temes que feien altres músics de l’època. L’aire gospel i melancòlic, l’harmònica de John Lennon i les dues veus complementàries de Paul i John eren els elements que donaven encant a la cançó. En 1967, quan els Beatles eren al cim de la seua glòria, Paul McCartney parlava de Love me do en aquests termes: «És el nostre missatge filosòfic més gran. Perquè si hom vol ser simple i sincer, primer que res ha de ser simple.»

L’11 de setembre de 1962, s’enregistrà una tercera versió, en què Andy White, un músic d’estudi, tocava la bateria, i Ringo Starr, la pandereta (a George Martin no li agradava com sonava la bateria de Ringo). Aquesta tercera versió s’inclouria a l’àlbum Please Please Me (1963), i arribaria a ser número 1 en Gran Bretanya i Estats Units (1964). Per la seua banda, Ringo Starr mai no oblidaria la humiliació. En definitiva, Love me do suposà l’inici de la meteòrica carrera dels Beatles, del fenomen de la beatlemania. El dissenyador i dibuixant italià Roberto Grassilli ha commemorat el cinquantenari del tema amb una col·lecció de magnífiques il·lustracions: Conquesta de la gran ciutat; 1964: Beatlemania; Conduint el meu cotxe; Cebes transparents; La senda dels Cors Solitaris; I el final.



dissabte, 6 d’octubre de 2012

Gent de got i ganivet

¿Què pensaran els xativins d’esdeveniments com ara la manifestació independentista de l’11 de setembre o les accions del 25S? ¿Estarà d’acord, la majoria silenciosa socarrada, amb la petició de rescat a l’eurogrup? Totes aquestes preguntes em venien al cap mentre llegia, l’altre dia, una columna de Xavier Aliaga. El meu company de plana reflexionava sobre unes declaracions de Rajoy: Permítanme que haga aquí en Nueva York un reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los telediarios. Son la inmensa mayoría de los cuarenta y siete millones de personas que viven en España []. Esa inmensa mayoría de españoles está trabajando, el que puede, y dando lo mejor de sí. Si la gente está a la altura todos debemos estar a la altura del comportamiento social i no estropear con intereses de vuelo corto la grandeza del comportamiento de nuestros compatriotas. Aquestes declaracions tenien més trampes que un camp sembrat de mines.

El president parlava de la immensa majoria d’espanyols que està treballant —el que puede— sense descomptar immigrants, ni xiquets, ni persones desfavorides o impedides... (En tot cas, només es permetia una al·lusió de passada als aturats.) En fi, si descomptem els sis milions d’aturats i l’altra gent que s’acaba d’esmentar —entre els quals cal incloure els immigrants sense papers que han vist retirada la seua tarja sanitària— la xifra d’espanyols a la altura de las circunstancias deu ser sensiblement inferior als quarant-set milions. Després tenim aqueixa mania de Rajoy —producte de la seua arrogància, de la seua presumpció intel·lectual— de classificar les persones en gent decent i gent rara, donant a entendre que els primers són partidaris seus. ¿Quin criteri fa servir el president del govern per a distingir els uns dels altres? Doncs, ¡el criteri de “normalitat”!

Tots els xativins que vesteixen de manera corrent —o fins i tot de manera moderna i elegant—, tots els veïns que romanen aliens a les protestes, totes les persones que van a la seua són gent normal i decent; en canvi, els xativins que porten crestes o rastes, els veïns que participen en manifestacions o reivindiquen un canvi democràtic són gent “rara”. Segons el criteri de normalitat —que és una pauta merament estadística, com tothom sap—, Xàtiva seria una ciutat corrent, un indret on rarament trobarem algú que se’n surta per cap banda, una localitat on quasi mai no passa res anormal. ¿Això és cert? No sé. De vegades, les aparences enganyen. Xavier Aliaga ho recordava: entre la gent  respectable i normal, pot haver comissionistes, assetjadors... També hi pot haver, atenció, indignats i dissidents. Jo, que solc vestir de manera convencional, estic més a prop d’un jove amb rastes que de Mariano Rajoy.

Les mentides i les polítiques antisocials del president em tenen francament indignat. No em cal, per tant, el seu agraïment. Sóc un dels xativins que no van acudir a la protesta convocada per la Coordinadora 25S. No forme part, però, dels resignats o dels satisfets amb la política de Rajoy. Simplement, em va resultar complicat de viatjar a Madrid a mitjan setmana: el nombre i la freqüència d’enllaços ferroviaris entre Xàtiva i la capital han empitjorat gràcies a les polítiques del PP; el bitllet de l’AVE és caríssim; l’endemà del 25 de setembre havia d’estar al treball... No he aparegut, per tant, a les primeres planes dels periòdics, però rebutge radicalment les brometes, els incompliments i les absències del senyor Rajoy. Cal recordar, per altra banda, que ell i els seus correligionaris no es privaven de participar, quan encara estaven a l’oposició, en les manifestacions de protesta contra Rodríguez Zapatero, convocades per les organitzacions catòliques ultramuntanes.

Pel que sembla, quan governa l’esquerra, la gent normal i decent té barra lliure per a manifestar-se. En canvi, quan governa la dreta, tots els manifestants són facinerosos, extremistes, gent de got i ganivet. Jo veig, en tot açò, un intent, per part de la dreta, d’apropiar-se el llenguatge. Quan es parla del partit del sofà o de la majoria silenciosa, sembla insinuar-se que tots els ciutadans que es queden a casa recolzen les polítiques governamentals. Res més lluny de la realitat. Entre la gent “normal”, sempre pot amagar-se algun pijo ácrata com el jutge Pedraz —segons expressió espontània de Rafael Hernando, portaveu adjunt del PP al Congrés dels Diputats. ¿Quants pijos àcrates hi haurà a la nostra ciutat? ¿Serem, vostès, estimats lectors, i qui subscriu aquesta columna, uns individus d’aqueixos que, tot i no acudir a les manifestacions, volen subvertir el sistema democràtic?

(publicat a Levante-EMV, el 06/10/2012)

dijous, 4 d’octubre de 2012

El sentit de l’humor de Rajoy

Tothom sap que Rajoy té un sentit de l’humor peculiar. Són cèlebres els seus jocs de paraules basats en dilemes, apories, oxímorons... Tothom li haurà sentit més d’una vegada aquesta expressió enigmàtica: Puede que sí, o puede que no... En realitat, fa servir sovint la paradoxa: un enunciat veritable —que sol constar de dos conceptes antagònics—presentat d'una manera inversemblant, absurda o contradictòria. Al principi, a mi m’agradava el sentit de l’humor de Rajoy. S’agraïen més les seues ironies que les riallotes d’Aznar. Però ja se sap: poc agrada i molt embafa. El president del govern ha abusat massa de les ironies. Les seues brometes, a més de ser sobreres en un panorama de pobresa i desesperació creixents, desmenteixen el seu suposat pesar quan ha d’adoptar mesures doloroses, com ara retallar els serveis i les prestacions socials, en contra de la seua voluntat.

Fa pocs dies, per exemple, davant d’una pregunta dels periodistes sobre el rescat imminent d’Espanya anunciat per l’agència Reuters, Rajoy obrí els ulls, arrufà el front, dibuixà un somrís burleta i soltà el joc de paraules de sempre, entre les rialles dels seus col·laboradors i part de l’auditori: Jamás he hecho una filtración en mi vida. Y no pienso hacerla. Pues muy bien, si hay una agencia que dice que este fin de semana vamos a pedir el rescate, caben dos posibilidades: que esa agencia tenga razón y mejor información que yo, lo cual es muy posible; o que no sea así, lo cual a lo mejor es posible, o no, ¿qué más da? Si a usted le sirve de algo lo que pueda decirle, le diré que no, pero aún así puede pensar lo que estime oportuno, porque, además, a lo mejor acierta.

Estem davant de la paradoxa del gat. El físic Erwin Schrödinger tancà un gat viu dins d'una caixa d'acer opaca junt amb dos elements que havien d'estar protegits de qualsevol acció del felí: un comptador Geiger i certa quantitat d'una substància radioactiva. Existia un 50% de probabilitats que almenys un dels àtoms de la substància es desintegrés durant l’hora següent. Si s’esdevenia això, el comptador Geiger alliberava un martell que trencava una botelleta d'àcid hidrociànic, molt tòxic. El gat moria. Però també hi havia un 50% de probabilitats que no es desintegrés cap àtom. En aquestes condicions, tant el gat com la partícula depenien del principi quàntic d'incertesa: mentre no s’obria la caixa, el gat estava viu i mort alhora; ara bé, en obrir-la, el mateix fet de l'observació modificava l'estat del gat, que passava a estar només viu o només mort.

Substituïm el gat pels ciutadans espanyols, i l’àcid hidrociànic pel rescat europeu, i sabrem si estem morts o vius quan Rajoy òbriga la caixa opaca. També podríem acudir a la paradoxa de Zenó. Els ciutadans no podem recórrer la distància que ens separa del rescat, perquè hem d'arribar abans a la meitat d'aquesta, i abans, a la meitat de la meitat, i encara abans, a la meitat de la meitat de la meitat, i així fins a l'infinit. Teòricament, mai no hi arribarem, per molt que la cosa estiga al caure. En fi, els enigmes de Rajoy passen de la ratlla. Les seues burles comencen a suscitar la indignació de molts ciutadans. Jo, per exemple, com més va, més enfadat estic. El president acostuma a prendre’ns per ignorants, subnormals o poc capaços d’entendre les decisions polítiques.
 
Ens oculta sistemàticament plans que són perfectament coneguts pels seus col·legues europeus. Fa servir tota mena d’eufemismes per a emmascarar la realitat. I s’ha après una cobla amb què tapa les seues mentides: No es mi intención, pero haré lo que haya que hacer. Som davant d’una monumental tergiversació dels usos democràtics. No és tolerable que els polítics facen el contrari del que han promès en campanya electoral. Quan un governant es veu sobrepassat pels esdeveniments, ha de dimitir o convocar eleccions anticipades. Si Rajoy demana finalment el rescat, caldria exigir-li un referèndum, que ens pregunte als ciutadans si acceptem condicions tan dures com les aplicades a Grècia. Així tindríem almenys l'oportunitat d’escoltar altres alternatives.
 

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Nosaltres els valencians

La frescor matinera que sol acompanyar-nos aquests darrers dies ens recorda que l'estiu ja es declina només en passat, per recent que siga, i que encarem la que podríem anomenar "tercera edat" de l'any cronològic 2012. Això no significa, en cap cas, que els darrers mesos de l'any no tinguen vitalitat. Al contrari, l'empenta que duen és forta, i en el nostre cas no és una excepció. Com no podia ser d'altra manera, el 50 aniversari de la publicació de Nosaltres els valencians havia de merèixer l'atenció de l'IEVA. El llibre de Joan Fuster que va somoure tota una societat, no només va ser un revulsiu, un escardussó literari. Fou i és, encara, l'espai aquell inicial en què hui molts ens hi reconeixem, ni que siga per discutir-lo: una mena de pròleg implícit en tantes i tantes mampreses que dóna el país. En parlarem, del llibre i de l'autor. I comencem aquest 5 d'octubre que ve, divendres, amb la participació de Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg i sociòleg, qui a hores d'ara és president d'Acció Cultural del País Valencià, presentat per Miquel Àngel Múrcia, membre de la Junta Directiva de l’IEVA. La seua conferència Sobre Fuster, el país i la política servirà, doncs, per a inaugurar el cicle que dedicarem a l'homenot de Sueca, i en què hi prendran part també Vicent Olmos (9 de novembre) i Francesc Pérez Moragon (23 de novembre). La conferència inicial de Joan Francesc Mira es farà a la sala d'actes de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida, a la planta baixa de la seu comarcal, al carrer de Sant Francesc número 8 d'Ontinyent, a les set i mitja de la vesprada.