dissabte, 30 de juny del 2012

La cova d’Alí Babà

A poc a poc, van desapareixent les caixes d’estalvis. Moltes d’elles havien estat fundades a finals del segle XVIII. En 1878, posem per cas, la Real Sociedad Económica de Amigos del País va fundar la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, que més endavant acabaria dient-se Bancaixa. Molts xativins ho ignoren, però la nostra ciutat també tingué una entitat de crèdit, la Caja de Ahorros de Játiva, que acabà absorbida per la Caixa d’Estalvis de València en 1943. La seu de l’entitat xativina era un magnífic immoble historicista enderrocat a les darreries dels anys seixanta. S’alçava a la Plaça de la Bassa. Fou substituït per l’edifici d’estil indefinible que alberga l’actual Bankia. (Ja es veu que els amors de l’entitat i el rajol són antics.) Durant anys, les caixes tingueren una natura jurídica especial; eren fundacions obligades per llei a crear riquesa a la zona d’implantació. Canalitzaven l'estalvi popular i finançaven famílies i petites o mitjanes empreses. Una part del seus guanys engrossia les obres socials, que atenien la demanda cívica en aspectes com atenció a minusvàlids, activitats culturals, conservació del patrimoni...

Aquest caràcter social i assistencial afavoria la captació de clientela entre els petits estalviadors. Era tota una tradició obrir-los una llibreta als nens acabats de nàixer. (A mi, per exemple, els meus pares me’n van obrir una.) Encara avui, moltíssims assalariats i pensionistes cobren les mensualitats a través de l’antiga Caixa d’Estalvis. Els petits dipositants i els titulars de llibretes continuen sent, per tant, multitud. Jo vaig trencar amb l’entitat a finals dels setanta. Com que m’havien destinat, en aprovar les oposicions, a un poble de les comarques tarragonines, vaig haver d’obrir un compte a la Caixa d’Estalvis de Tarragona. En aquell temps, les caixes estaven federades. Això em permetia d’ordenar a l’entitat tarragonina, des de qualsevol oficina de la Caixa d’Estalvis de València, operacions de reintegrament o ingrés, quan venia de vacances a Xàtiva. Els problemes començaren en tornar definitivament a casa. Vaig acudir a l’oficina de la Plaça de la Bassa per tal que em gestionaren la cancel·lació del compte forà i m’ingressaren el saldo al compte autòcton. Un empleat em va perdre la llibreta de la caixa catalana.

Passava el temps i les gestions per a solucionar el problema no avançaven. Un dia, l’empleat en qüestió, en veure’m entrar a la sucursal, vociferà: «Altra vegada el f... de Ximo, a donar faena.» Tots els clients es giraren per a conèixer el destinatari de tan “afectuós” salut. L’empleat volgué disculpar-se: «Home, Ximo, no t’ho prengues malament. Era una broma.» Naturalment, vaig retirar de l’entitat tots els meus estalvis i mai no se m’ha passat pel cap de tornar a fer-me’n client. I vaig haver de viatjar a posta a Tarragona per a desfer l’embolic causat per la magnífica Caixa d’Estalvis de València. A partir de llavors, vaig contemplar des de lluny les peripècies per què travessava la institució: José Luis Olivas, expresident de la Generalitat, que havia canviat la llei de caixes, per a controlar-les millor, fou nomenat president de Bancaixa, que esdevingué un calaix sense fons en què clavava mà el govern valencià cada vegada que necessitava diners per a Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciutat de la Llum...

En esclatar la bombolla immobiliària, Bancaixa acabà més foradada que un formatge suís. Es quedà atrapada, per exemple, als concursos de creditors de Martinsa-Fadesa, Colonial, Llanera... Quan el tema sortia a conversa, durant les estades a casa els meus pares, jo sempre deia: «Aneu amb compte. Bancaixa és un perill.» En fi, els caps de l’actual Bankia —sorgida en ajuntar-se la fam i les ganes de menjar— han actuat com autèntics roders; ordenaren enredar molts petits dipositants, que adquiriren accions del nou banc fiant-se de les explicacions de la caixa de tota la vida. (Als mercats majoristes, ben informats de la situació, a penes se’n van vendre.) Els empleats, seguint ordes de la direcció, embotiren participacions preferents a gent que no tenia ni idea d’allò que estava comprant. Arribaren a vendre-les a xiquets —confonent els pares, que només volien obrir-los una llibreta—, a gent major o discapacitada, a cecs que havien de posar l’empremta dactilar al contracte. La cova d’Alí Babà seria el nom que millor escauria a Bankia, l’entitat que serà rescatada per la Unió Europea. Ja veurem a quin preu.

(publicat a Levante-EMV, el 30/06/2012)

dimecres, 27 de juny del 2012

La democràcia arriba als països àrabs

Darwinisme social

En realitat, la dreta que ens governa professa un indissimulat darwinisme social. Això sí, l’ha de camuflar amb una capa de beateria ultramuntana. Postular, sense més additaments, la vigència social de la llei del més fort resultaria indigerible. La dreta nord-americana n’és un paradigma: blasma, per motius religiosos, l’evolucionisme, l’avortament o l’eutanàsia, però creu fermament en la llei del més fort, amb el subsegüent rebuig dels subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social. Nombrosos teòrics han posat de relleu l’esquizofrènia que pateixen molts nord-americans, atrapats entre el darwinisme inconscient i la mala consciència religiosa. I és que la conjunció de caritat cristiana i darwinisme social grinyola per totes les juntures. Fa poc, l’escriptor Javier Marías reflexionava sobre açò mateix en una de les seues columnes. La ideologia neoliberal proclama sense embuts que el món és dels més forts, dels emprenedors, dels espavilats. I d’acord amb aquesta premissa, defèn que la gent laboriosa no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. Qui defèn aquestes idees és partidari d’abandonar a la seua sort les persones que pateixen infortuni. «La gent que no reïx fracassa per culpa seua exclusivament», es pensa. «Les persones que viuen dels subsidis es tornen gandules, no senten cap estímul per l’esforç», se sol argumentar. Entre els animals salvatges, la selecció natural —la supervivència del més apte— implica la desaparició del més dèbil, del menys adaptat. A escala social, acceptar això sense matisos implicaria retrocedir als temps de la Roca Tarpeia (espadat del Capitoli des d’on eren llançats, en època romana, els infants deformes o nascuts amb qualsevol tara). Si alguna cosa caracteritza la civilització actual és la creença generalitzada que cal protegir els desvalguts, els nens, els ancians, els malalts... En la natura, els desvalguts estan condemnats a mort; en canvi, les societats civilitzades consideren un imperatiu moral protegir els més dèbils. (D’açò, els creients en diuen caritat; els ateus o els agnòstics, solidaritat.) Es tracta, en última instància, d’avançar, de construir societats més igualitàries, de desterrar la injustícia i la desigualtat, de proscriure la llei del més fort... Resulta cridaner, per tant, que representants reeixits del conservadorisme autòcton presidisquen cerimònies religioses (misses, processons...) i, alhora, vulguen importar el model nord-americà d’absoluta desprotecció social. I també resulta cridaner que la jerarquia eclesiàstica tinga tanta obsessió pels assumptes de moral sexual i guarde un silenci sospitós en matèria de justícia social. Definitivament, alguns semblen haver oblidat el sermó de la muntanya.

divendres, 22 de juny del 2012

Recordant els bons temps


El pròxim divendres dia 29, a la discoteca Seven de Xàtiva, revival del grup Oscura Visión, que compleix enguany el 25 aniversari de la seua aparició. Arribà a enregistrar tres discs en una productora independent. En l’actuació a Seven intervindrà el nucli històric del grup: Francis, Luis, Vicent... Per a no perdre l’ocasió de recordar els bons temps.

dimecres, 20 de juny del 2012

La Causa General

La dictadura franquista donà aparença de legalitat al seu regim repressor promulgant lleis especials que tenien un objectiu ben clar: continuar perseguint durant la llarga postguerra els contraris o desafectes al Nuevo Estado. Amb la cobertura d’aquestes lleis, es van dur a cap nombroses incautacions de béns, despossessions de càrrecs i ocupacions, sancions econòmiques, reclusions i, si procedia, eliminació física. La construcció jurídica de la repressió política que seguí les execucions indiscriminades o selectives dels primers moments de la sublevació es materialitzà per part dels vencedors en un entramat institucional especialitzat i coordinat format pels Consells de Guerra, la Llei de Depuració d’Empleats Públics, les Juntes d’Incautació de Béns, el Tribunal Especial contra la Maçoneria i el Comunisme, els Tribunals de Responsabilitats Polítiques i, més pròxim en el temps, el Tribunal d’Orde Públic (el TOP). La finalitat de tot aquest entramat era castigar i doblegar els denominats enemics d’Espanya. Totes les institucions franquistes implicades en la persecució política i social generaren, a causa de la seua minuciositat, una ingent massa de documentació, conservada en la seua majoria. La Causa General, una formidable arreplega d’informació, serví de suport a la tasca repressiva. Quan algú queia en mans d’un dels tribunals o juntes que s’acaben d’esmentar, la primera providència consistia a consultar la CG. Quan s’hi trobaven dades incriminatòries contra el sospitós (haver militat en qualsevol de les organitzacions proscrites, per exemple), tal informació esdevenia automàticament material probatori. Es pot imaginar fàcilment el futur processal, penal i laboral de dita persona. Molts mestres, per exemple, perderen el treball pel simple fet d’haver pertangut a la UGT o haver obtingut el seu títol durant la República. Jo vaig conèixer un d’aquells mestres desposseïts. Hagué de marxar a Hispanoamèrica. En morir el dictador, tornà a Xàtiva, fou rehabilitat i encara pogué exercir la docència quatre o cinc anys abans de jubilar-se.

dissabte, 16 de juny del 2012

La desmemòria històrica

Un dissabte d’abril, vaig trobar per l’Albereda cert conegut que no havia vist en molt de temps. «Solc llegir els teus articles; uns m’agraden més i altres menys», em va dir. «Normal!», vaig contestar jo, encaixant-li la mà. «Puc fer-te un suggeriment? —continuà ell—. Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007.» L’home, un funcionari municipal jubilat, és llicenciat en dret. «Em referisc a la Llei de Memòria Històrica», aclarí davant la meua cara d’estranyesa. «Si jo hagués pogut, n’hauria escrit alguna cosa», es va lamentar. En fi, aquest jubilat és una de tantes persones que durant bona part de la seua vida han tingut la boca tancada a causa de la por. Son pare, comunista, va patir les conseqüències de la Guerra Civil i la derrota del bàndol republicà. En realitat, el meu interlocutor estava equivocat. He escrit almenys dues vegades, en aquestes planes, sobre l’assumpte de la memòria històrica: arran de la instrucció oberta per Garzón contra els crims franquistes (de la qual acabaria inhibint-se), i amb motiu de fer-se pública l’acta del plenari en què Franco fou nomenat fill adoptiu i alcalde perpetu i honorari de Xàtiva.

¿Estava justificat tenir por en plena democràcia? Em permetran vostès que faça un rodeig abans de contestar. A primeries de febrer d’enguany, es va celebrar a la nostra ciutat un simposi titulat “La repressió franquista a Xàtiva”. Un dels ponents, el professor Rafael Buforn, hi féu una interessant dissertació titulada “La Causa General a Xàtiva”. Qui conega els racons de la nostra història recent sabrà que la Causa General (CG) fou una monumental recopilació d’informació sobre la dominación roja en Espanya, instruïda per una fiscalia especial. L’extens procés d'investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista Eduardo Aunós, després de la Guerra Civil, començà en 1940. La recollida de dades estava organitzada per províncies i partits judicials. Des de 2011, tota la paperassa està dipositada al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. La CG serví de suport a la persecució dels contraris al Nuevo Estado. L’objectiu últim no confessat d’aquella massiva cerca d’informació fou, per tant, classificar els ciutadans en tres categories: afectos, desafectos i indiferentes al règim franquista.

Només la  informació relativa al partit judicial de Xàtiva —Causa General de Valencia; Ramo separado de Játiva— té 990 pàgines totalment digitalitzades, que estan a l’abast de tothom al Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. (Dóna feredat pensar allò que podrien haver fet els franquistes amb els actuals sistemes informàtics.) Jutges, policia i guàrdia civil, autoritats municipals i delators participaren, com va explicar el professor Buforn, en la recollida de dades. Entre les persones requerides per a informar, trobem noms ben coneguts: Constantino i Pedro Ballester Julbe, Ezequiel Selgas Marín, Vicente Barona Sanchis, Carlos Sarthou, Francisco Bolinches, Rafael Lluch Piñana, Manuel Casesnoves Soler... (La llista és molt extensa.) Els inquisidors de la Causa General preguntaven per l’autoria de crims polítics i confiscacions (de joies, obres d’art i béns propietat d’esglésies, convents o particulars), i pel parador i les activitats de gent vinculada a organitzacions proscrites. Les indagacions s’allargaren fins a principis dels seixanta, quan jo ja havia complit onze anys.


Alguns dels personatges citats aportaren dades a la CG (Paco Bolinches, posem per cas, donà informació sobre els pintors Renau i Carreño); altres (com Manuel Casesnoves) no volgueren denunciar ningú. El nom de molts delators figura encara al llistat d’edificis i espais urbans de Xàtiva: jardí Selgas Marín, carrer Carlos Sarthou... En definitiva, quasi tota la “gent d’orde”, la gent de dretes de tota la vida (José María Mena, antic fiscal en cap del TSJ de Catalunya, s’hi referia amb l’expressió «cinquè poder», durant una conversa amb Jordi Évole, director del programa Salvados, de laSexta), col·laborà de grat en la confecció del martirologi franquista i la criminalització dels republicans. Alguna vídua i molts fills, néts o nebots dels participants a la CG —en ocasions, discrepants ideològicament dels seus avantpassats— continuen vivint a Xàtiva. Jo he conegut molts d’aquells inquisidors i espietes; fins i tot vaig arribar a tenir certa amistat amb un d’ells. (Llavors, jo ignorava les seues activitats delatores.) Potser, tot açò explica la por que va sentir l’antic funcionari a qui va dedicat aquest article. I també explicaria la negativa de l’alcalde a retirar els honors a Franco. ¡Coses de la modèlica transició espanyola!

(publicat a Levante-EMV, el 16/06/2012)

dimecres, 13 de juny del 2012

Els de dalt i els de baix



Sociòlegs i filòsofs (des de Max Weber i Karl Marx fins a l’actualitat) han descrit de manera primmirada la dinàmica de la societat, la seua estratificació, el sistema de classes... A hores d’ara, però, aquestes descripcions s’han simplificat molt; es parla sovint de només dos grups socials: la gent de dalt, una minoria, i la gent de baix, la immensa majoria. S’ha d’anar amb precaució amb aquestes taxonomies, que sovint emmascararen la veritable natura de moviments com ara el 15M. (Cada vegada sembla més clar que aquest moviment és, en realitat, una maniobra encoberta del neoliberalisme per a desbancar del poder l’esquerra socialdemòcrata.) De tota manera, aquesta divisió simplista de la societat és útil per a explicar l’eterna lluita de classes, perquè és fàcilment intel·ligible per la gent corrent —entre la qual hi ha molta incultura política. ¿Com funciona açò dels dos grans estrats socials? La part alta dels de baix —la denominada classe mitjana— nodreix les elits en èpoques de bonança; el grup de baix engreixa moltíssim en època de crisi. En qualsevol cas, els de dalt sempre són un grup reduït de privilegiats.

dilluns, 11 de juny del 2012

Negoci ruïnós

La veritat, jo deixaria caure Bankia. En pura teoria capitalista, quan una empresa entra en fallida, les pèrdues han de ser assumides pels seus accionistes i els seus creditors. Els petits dipositants no tenen res a témer; el Fons de Garantia de Dipòsits assegura 100.000 euros per entitat i dipositant, sense importar el nombre i la classe de dipòsits en què es figure com a titular. Quant a dipositants de quantitats més elevades, ja no en deu quedar cap; l’estampida experimentada per Bankia ha suposat la retirada per part dels clients, durant els últims dies, de més de trenta mil milions d’euros. El govern —i l’oposició socialista, tot s’ha de dir— afirma que no es pot deixar caure Bankia perquè és una entitat sistèmica (si s’afonés, arrossegaria el sistema). ¿Sistèmica? Aquells que tingueren la idea d’ajuntar dues grans pomes podrides i els polítics populars de Madrid i València són els responsables d’haver creat un monstre sistèmic. ¡A la merda! No estaria mal que s’enfonsés el sistema (capitalista). Es podrà argüir que la fallida llançaria molts treballadors al carrer. En aquest sentit, cal recordar que els diners públics utilitzats fins ara per a sanejar les institucions creditícies ja han significat un augment del dèficit públic, un retall de vint mil milions d’euros en sanitat i educació, i el comiat de molts treballadors. També convé considerar l’enorme quantitat de recomanats i militants del PP, generosament remunerats, que han estat col·locats en Bankia. (Tant de bo siguen els primers que vagen al carrer, quan la Unió Europea demane reducció d’oficines i personal.) Hauríem de recordar, per últim, tots aqueixos empleats de Bankia que han arribat a enganyar, sense cap escrúpol, per tal de conservar el seu lloc de treball, una llarga llista de víctimes: jubilats i persones sense coneixements financers que només volien una imposició a termini, petits impositors que han perdut els estalvis de tota la vida (algun empleat ha embolicat fins i tot pares, germans, tietes...). Als caps de Bankia tampoc no els tremola el pols alhora d’executar hipoteques i fer desnonaments. De veritat, no trobe raons de pes per a salvar Bankia. ¡Que se’n vaja a fer punyetes! Ningú no sap encara l’abast real de les condicions que imposarà la Unió Europea en canvi de rescatar el sistema financer espanyol. Damunt, si finalment s’arriba a sanejar, Bankia serà privatitzada —ja se sap, socialització de pèrdues i privatització de guanys. Llavors, esdevindrà la “caixa” més gran —desbancant les supervivents autòctones— i la tercera entitat financera de l’Estat. Al País Valencià monopolitzarà, aprofitant l’anterior xarxa de sucursals de Bancaixa, tota la política creditícia. I ho farà sense control de cap institució valenciana; les seues operacions seran dirigides des de Madrid. Es tracta d’un sobrepreu que haurem de pagar per reflotar el monstre que ha precipitat un rescat encobert per part de la Unió Europea. Si els contribuents de Catalunya, Balears i País Valencià arribàrem a posar diners en l’operació, el negoci seria directament ruïnós. Se’ns podria aplicar la dita: «¡Cornut i pagar el beure!» A tot açò, cap responsable no ha desfilat encara pels tribunals. Ja dic: jo deixaria caure Bankia.

divendres, 8 de juny del 2012

¿El lucre, motor de l’existència?

La ideologia neoliberal imperant basa tot el seu corpus doctrinari en un axioma: el lucre és l’únic motor del progrés individual i col·lectiu. Ja sabem que un axioma és aquella proposició certa per si mateixa —o com a mínim, innegable segons els coneixements actuals d’un assumpte o matèria. ¿És cert que el lucre mou el món? Generalment, entenem per “lucre” el guany econòmic o material que s’obté d’una activitat laboral, empresarial... És indiscutible que els humans solem aspirar al benestar econòmic i material. Però “lucre” significa exactament, segons el diccionari, «profit que hom trau d’alguna cosa». En aquest sentit, també és indiscutible que no totes les persones xifren el seu benestar en un profit merament material —almenys no exclusivament—; molta gent busca també un profit espiritual (entès com un benefici immaterial, sense connotacions necessàriament religioses). Existeixen dos tipus de retribució per a l’activitat que hom realitza: la material i la psicològica. Moltes persones se senten atretes per l’afany de saber, per la fama, per l’art, per l’aventura, pel treball ben fet, per alguna vocació altruista...

La concessió del Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials a la filòsofa nord-americana Martha C. Nussbaum ve a tall d’aquestes reflexions. Una de les obres de la senyora Nussbaum, Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades, traduïda a l’espanyol en 2010, exalça  el valor de l’humanisme enfront de les aspiracions merament materials. Si ningú no cerqués el profit espiritual, no existirien investigadors, ni erudits, ni artistes maudits, ni pedagogs, ni poetes, ni cooperants de les ONG, ni advocats de causes perdudes... No conec cap poeta que s’haja fet ric amb els seus versos. Dic tot açò perquè, com més va, més s’escampa la idea que una persona de mitjana edat que no ha aconseguit triomfar —en el sentit d’haver-se fet d’or— és un autèntic fracassat. Com l’actual inversió de valors és tan aclaparadora, els exclosos de l’èxit material rampant poden arribar a sentir-se efectivament uns pàries, sobretot quan arriba una crisi com l’actual. Aquella gent que sempre havia cavalcat a lloms de l’euro i ara, en descavalcar, està sumida en una profunda depressió n’és un bon exemple.

Em ve al cap una anècdota que vaig protagonitzar al meu institut. Uns professors estàvem amonestant un alumne que era un desastre total (mal estudiant, indisciplinat...). Un company li va dir: «Home, hauries d’estudiar més. Si traus el graduat, tindràs més oportunitats de trobar una bona feina, de guanyar més diners.» Llavors, el nano, amb un somriure sardònic, assenyalant-nos un per un amb el dit, va contestar: «Mon pare no té estudis, però guanya més diners que tu, tu i tu, que tots vosaltres junts.» El meu col·lega va estar traumatitzat una bona temporada, per la contestació del mocós. (Vivíem temps en què la bombolla immobiliària encara no havia esclatat i els professors d’institut érem, ja es veu, uns pobres desgraciats.) La mentalitat materialista, absolutament generalitzada, té conseqüències funestes per a la societat: es menystenen certes activitats i professions; es retallen les dotacions destinades a educació i cultura; es desmantellen els sistemes públics de protecció social; es lleven diners a la recerca...  En fi, l’afany de lucre  menyscaba el pensament crític, l’empatia i la comprensió de la injustícia.

De cap manera s’hauria de considerar fracassada aquella persona que, a més de garantir amb el producte del seu treball tot allò que es considera bàsic per a una vida digna (habitatge, vestit, alimentació, accés a la salut, educació per als fills), ha disposat també de lleure (per a fruir de la cultura, viatjar, participar en la vida pública), ha pogut ajudar els seus descendents a independitzar-se, ha proporcionat una vellesa tranquil·la i feliç als seus ancestres, ha tingut l’estima de parents i amics, s’ha sentit compensada psicològicament per la seua activitat empresarial, professional o artística... Els diners ajuden a aconseguir la felicitat, és cert, però el profit material no és, ni de bon tros, el tot de la vida. Hi ha molta gent que se sent ben feliç sense supeditar-ho tot a l’èxit material, sense perseguir els diners a ultrança. Ara bé, urgeix un millor repartiment de la riquesa. Altrament, el vendaval de la injustícia i la pobresa acabarà embrutint-nos a tots. La misèria que campa per extenses zones d’Àfrica, Àsia i Amèrica s’acosta al llindar de la florent Europa. Primum vivere, deinde philosophare, diu la màxima d’Aristòtil.

dilluns, 4 de juny del 2012

Campanya de solidaritat


Durant 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva van repartir més de 20.000 menús entre gent necessitada. La pobresa ha augmentat exponencialment a casa nostra. La causa principal és l’atur. Hi ha moltes famílies amb tots els seus membres aturats. Al conjunt de la Comunitat Valenciana, la taxa d’atur ja supera el 27%, situant-se molt per damunt de la mitjana estatal. “Gent de la Consolació” va atendre en 2011 un 40% més de persones que en 2010. Segons aquesta ONG xativina, abans només demanaven menjar els immigrants, però ara ho fa també gent autòctona, persones de Xàtiva i de la seua rodalia. Aquesta ONG, impulsada per sor Mari Luz, religiosa de la comunitat xativina de la Consolació —convent pertanyent a la branca femenina dels dominicans—, és a hores d’ara una organització de voluntariat desvinculada de qualsevol particularisme religiós o ideològic. Actua de manera totalment altruista: ajuda, posem per cas, transeünts de religió islàmica. Rep col·laboració de creients i no creients, de persones lligades únicament pels sentiments de solidaritat. Els voluntaris i les voluntàries de “Gent de la Consolació” —vora dues-cents persones que paguen una quota i recapten donatius— tenen la seua seu en uns baixos de la plaça Sant Jaume de Xàtiva cedits per un benefactor. Porten a cap la seua activitat amb independència de les monges. Amb els diners obtinguts, es dediquen a fer menjars per a gent necessitada, a repartir roba i medicines... També ajuden a tramitar pensions mínimes o rentes bàsiques de subsistència... D’acord amb les seues pròpies paraules, entre els receptors de la seua solidaritat hi ha cada vegada més gent de la nostra comarca víctima de la terrible crisi econòmica, persones que han deixat de rebre atenció de les administracions públiques. Malgrat l’egoisme i el darwinisme social imperants, encara hi ha —ja es veu— qui actua de manera desinteressada. A pesar de tot, “Gent de la Consolació” ha vist com anaven buidant-se els seus magatzems conforme augmentaven les necessitats de moltes persones. Per això, ha encetat una campanya de solidaritat. Es tracta del següent: tots aquells que, al marge de qualsevol intencionalitat religiosa o ideològica, hi vulguen col·laborar, poden fer arribar als voluntaris de “Gent de la Consolació” un quilo d’arròs, un brik de llet, un paquet de sucre, bosses de pasta o llegums, una botella d’oli, un sac de creïlles, un pot de conserva... Coses així. Amb tota aquesta ajuda, podran seguir la seua tasca d’atenció als necessitats.

dissabte, 2 de juny del 2012

Classificació honrosa de l’Olímpic

L’alegria futbolera va per barris: la gent del Llevant està ben contenta; la de l’Olímpic, un poc moixa. ¿Quin és el motiu de reaccions tan distintes? Ja sabem que la història la solen escriure els guanyadors. En les competicions esportives, poca gent se’n recorda del segon classificat, o del tercer. (És un dir. Molts recordaran el ciclista Raymond Poulidor, que passà a la posteritat com l’etern segon, perquè sempre acabava el Tour en segona o tercera posició.) Ni els d’Orriols ni els de la Murta han quedat primers. L’Olímpic ha acabat la lliga en novena posició. Per als seguidors exaltats, ¡un fiasco! En fi, els perd la passió. Donaven per descomptat que l’equip anava a disputar la promoció d’ascens a segona divisió. La malenconia dels xativins contrasta amb l’exultació que experimenten els granotes, eufòrics perquè el Llevant jugarà a Europa la pròxima temporada. Un bon amic meu, Toni Puig, oriünd del Cabanyal, professor d’anglès i company de molts viatges —per Escòcia, el Piemont, Txèquia— m’envià fa pocs dies un retall de premsa amb la biografia del seu iaio, Juanito Puig Trencatobillos, una glòria del Llevant.

M’imagine la felicitat del meu col·lega i les seues paraules: «Si el meu iaio alçara el cap...» Trencatobillos, que ingressà al Llevant en 1918, quan només tenia 12 anys, fou capità de l’equip. Mai no volgué fitxar per altre club. Barcelona, Espanyol, Sevilla, Saragossa o València s’interessaren pels seus serveis. El València li arribà a oferir vuit-centes pessetes mensuals i quinze mil de traspàs. El jugador —a qui l’equip granota només pagava set duros— envià el València a fer punyetes. En la temporada 1934-1935, Puig i els seus companys eliminaren de la Copa el Barça. Penjà les botes en 1944. Trencatobillos detestava el seu malnom; deia que mai no havia trencat res a un adversari. Però tornem a l’Olímpic. Els seus seguidors no tenen veritables motius per a estar moixos; el lloc en què s’ha classificat el club és ben honrós. En realitat, només assegurar la permanència ja hauria estat meritori. Econòmicament, la divisió d’argent sembla inassequible per al nostre equip. ¿Com s’explica, doncs, l’empipament de Rus quan es van esfumar totes les probabilitats de jugar la promoció? ¡Bona pregunta!

Intentarem respondre-la. Jugar els partits de promoció hauria permès d’obtenir ingressos extres amb què millorar l’economia del club, que havia arribat a final de temporada amb uns diners tan justos que perillaven les últimes mensualitats dels jugadors. L’enuig de Rus no tindria res a veure, doncs, amb cap esperança d’ascens. Malgrat ser —ja se sap— un guanyador nat, l’interès de Rus per pujar a segona divisió devia ser escàs. El rerefons de penúria econòmica —la recaptació per abonaments i entrades, i els ingressos del dia del club havien estat ruïnosos— explicaria les crítiques als jugadors per la seua falta d’actitud, i a l’entrenador per les seues tàctiques porugues. Evidentment, els dubtes sobre el cobrament del salari no ajuden a millorar l’actitud de ningú. Però tampoc no es poden fer miracles amb un equip curt i sense diners per a fitxar reforços. Total: com que la felicitat consisteix a conformar-se amb allò que està a l’abast, als aficionats abatuts de l’Olímpic els vindria bé de pensar només en la novena plaça del seu equip. Així sortirien més aviat del decaïment. ¿I el president del club? ¿Per què vol dimitir?

La perspectiva de seguir sent un recaptador de diners públics —aquesta setmana s’ha sabut que l’Ajuntament subvencionava els desplaçaments de l’equip— explicaria el neguit de l’alcalde. Voler traure pit amb els èxits d’una entitat esportiva exigeix un bon talonari o la possibilitat d’obtenir diners en canvi de favors (cosa molt perillosa en aquests moments). Els clubs de ciutats petites, mancats d’afició, concurs social o talonari, no solen reeixir—el Submarí Groc de Vila-real seria una excepció. El futbol no es juga sols a la gespa; es juga també a les sales de premsa, als llocs on es negocien els drets de transmissió, als mercats de fixatges... Si un club manca de la massa crítica necessària, roman apartat d’aquests àmbits. És invisible. No desperta, per tant, passions infinites. En altres paraules: esdevé un equip casolà. A Xàtiva, la funció simbòlica del futbol —la seua capacitat de representar la identitat col·lectiva— és exercida per clubs forans: València, Barça, Real Madrid... No hauríem de descartar, però, que el nostre edil sucumbisca als afalacs i continue presidint l’Olímpic. Això garantiria la continuïtat de l’equip en segona B. Sense l’alcalde, el futur de l’entitat seria molt boirós, però que molt boirós.

(publicat a Levante-EMV, el 02/06/2012)

divendres, 1 de juny del 2012

Primer de juny ple d'actes


El concert organitzat per l’Associació d’Amics de la Costera, que se celebrarà aquest vespre a la Casa de Cultura de Xàtiva, ha estat endarrerit fins a les 20.30 hores, per tal de no interferir en la manifestació convocada avui en la ciutat per la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics de la Canal de Navarrés i la Costera.