diumenge, 28 d’agost de 2011

The Estellés Supper



DIA DEL CANT DE VICENT

(Acte commemoratiu per honorar el poeta nacional Vicent Andrés Estellés)

3 de setembre

22 hores

Pati del Col·legi Attilio Bruschetti

Sopar popular: entrepà, beguda, “taula”...

Vetllada festiva i cultural: cançó, ball, música, poesia...

dissabte, 27 d’agost de 2011

El torró més car del món

Se’m fa difícil donar una opinió unívoca sobre el llibre de la fira d’enguany. Sembla que els coordinadors, un d’ells marit de la regidora de cultura, van elegir com a tema del primer capítol el paper jugat per les dones a la fira xativina. És lògic pensar que els diversos articles publicats siguen producte d’una reflexió apressada. (Dic açò perquè l’equip municipal encara no sabia, dos mesos abans de l’esdeveniment, quina classe de fira anava a organitzar en 2011.) Llevat de dues o tres excepcions honroses, els textos d’aquest capítol formen una perfecta col·lecció de banalitats, de llocs comuns sobre la dona. Josep Sanchis fa un breu resum històric esmentant la presència femenina en àmbits festers absolutament perifèrics: la tómbola benèfica de 1887, el dia de la caritat, el dia del turista (celebrat durant vàries edicions a la dècada dels setanta), els espectacles de fira...

Naturalment, plana sobre molts treballs l’assumpte de la reina i la seua cort d’honor, i el paper decoratiu atribuït tradicionalment a la dona xativina. Sanchis recorda que la tradició d’elegir la reina i les seues dames començà en 1953. Durant la dictadura, l’elecció es feia servir per afalagar els càrrecs i les autoritats franquistes. Només Mar Vicent i Jesús Fèlix Soler aborden directament l’anacronisme d’aquesta figura. Ja no som en temps de l’esposa de Jaume I, Violant d’Hongria, i les seues dames d'honor. S’ha perdut, per tant, l’oportunitat de parlar de les dones de veritat: de les dones que viuen quinze dies a l’interior dels barracons; de les gitanes de la fira del bestiar; de les mares, les ties i les àvies que aprofitaven la fira per a renovar les vaixelles i les cassoles; dels nous vents d’igualtat que bufen en aquests inicis del segle XXI...

El capítol més interessant del llibre està dedicat a la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. Enguany se celebra el bicentenari d’aquella efemèride. Un article d’Isaïes Blesa recorda la pèrdua del nostre topònim històric després de la Batalla d’Almansa. El treball de Germán Ramírez glossa el paper de Joaquín Lorenzo Villanueva en la recuperació del nom. Finalment, un magnífic article de Josep Manel García evoca l’ambient cultural xativí durant el segle XVIII i primeries del XIX, i les músiques que es podien escoltar a Xàtiva en aquells temps. En realitat, aquests treballs —junt amb alguna col·laboració literària— salven el contingut general d’un volum que, d’altra banda, és caríssim. El seu preu em recorda que les seqüeles provocades per l’aparició de l’euro —ja fa més d’una dècada— no han desaparegut del tot; la gent encara no acaba de ponderar correctament el valor de les coses.

El llibre de la fira es ven, posem per cas, al bonic preu de 30 euros. ¿Han oblidat els nostres edils que 30 euros són 5.000 pessetes? Està justificat aquest preu? És difícil saber-ho. Sembla que l’Ajuntament no ha volgut subvencionar la publicació ni tan sols parcialment. I clar, els responsables de l’edició i la distribució —coordinadors, gestors de la publicitat, encarregats del disseny, impremta i punts de venda— han de percebre els seus guanys, en uns casos, i els seus honoraris, en altres. (Ignore si els autors dels textos hauran rebut cap gratificació.) Per tant, tenint en compte el tiratge, 1.500 exemplars, i un preu per unitat que possiblement intenta cobrir el total de les partides que s’acaben d’esmentar, l’edició del llibre hauria costat un renyó.

Depenent del nombre d’exemplars que s’hagen regalat i dels ingressos per publicitat, podríem estar parlant d’un llibre de 30.000 euros. (En realitat, tot açò són meres elucubracions, perquè encara no es disposa d’informació municipal detallada.) «Es tractarà d’un producte exquisit», pensaran. (El preu d’un producte ha de guardar relació amb la seua qualitat.) Doncs, no. El llibre de 2011 no passarà a la història ni pel seu disseny trencador ni pel seu contingut sublim. Som davant d’una publicació impresa en blanc i negre (només s’ha fet servir el color a les tapes i a les fotos d’autoritats i festeres) que compta, a més, amb vàries pàgines de publicitat comercial. En resum: si als exemplars destinats a la venda se’ls ha posat el preu de cost, caldria anunciar-los igual que certa marca de torró, el torró més car del món.

(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2011)

dilluns, 22 d’agost de 2011

Recordant Enric Valor



Enguany, he revisat l’Ambició d’Aleix, novel·la d’Enric Valor que vaig proposar com a lectura per al tercer trimestre als alumnes de 1r de Batxillerat. Evidentment, Sense la terra promesa, és possiblement la millor obra de Valor, però l’Ambició d’Aleix, escrita quan la censura franquista encara feia estralls, no desmereix en absolut de la trajectòria de l’escriptor de Castalla, bé que alguns la consideren una obra menor. Fins a cert punt, la novel·la era trencadora per a l’època asfixiant i sòrdida en què va ser publicada (aparegué a les llibreries l’any 1960). Sovint, s’ha dit d’Enric Valor que la seua narrativa donava l’esquena als corrents moderns o avantguardistes. S’ha de tenir present, però, quin era l’ambient al País Valencià durant la dictadura franquista. La peripècia del protagonista, Aleix, que juga a doble baralla amorosa —arriba a galantejar amb dues xiques alhora—, el seu enamorament d’una dona casada i la seua fugida al Rosselló donen les claus d’un argument que podia haver tingut problemes amb la censura. D’altra banda, la novel·la és un tresor lexicogràfic i palesa l’amor del seu autor per la seua terra, per la natura, especialment per la muntanya de les comarques meridionals del país. Malauradament, Valor és massa conegut per la seua tasca de gramàtic i folklorista. Caldria recuperar, però, el seu treball de novel·lista. Només així podrem celebrar l’Enric Valor total.

diumenge, 21 d’agost de 2011

El braç sencer



Resulta ja avorrit, per reiteratiu, el discurs de les autoritats eclesiàstiques. Bàsicament se centra a proclamar el rebuig de què és objecte l’Església. Els bisbes espanyols, posem per cas, s’han referit alguna vegada a l’Església martirial o perseguida. En la Jornada Mundial de la Joventut tot just clausurada, el papa ha pronunciat una variant del mateix discurs, exhortant els joves catòlics a combatre el rebuig que els assetja. Evidentment, es tracta d’una apreciació subjectiva o, potser, interessada (sovint, el victimisme reporta beneficis magnífics). En realitat, els catòlics ibèrics no són especialment rebutjats. Són més bé víctimes de la indiferència, que és un altre cantar. Jo no veig que els catòlics xativins, per exemple, patisquen cap rebuig social. Jo mateix mantinc relacions de cordialitat amb molts sacerdots i amb alguna comunitat local de monges. I el mateix podria dir del professor de Religió del meu institut: jo no advertisc que siga objecte de cap animadversió per part dels companys de claustre. La protesta contra la visita del papa ha estat més aviat minoritària; els episodis anticlericals, mínims. I és que les persones que fan professió de laïcisme, agnosticisme o simple ateisme no solen ser massa combatives. I un poc de combat —pacífic, per suposat— no vindria mal; habitualment, l’Església es comporta com aquells monyicots malcriats a qui dones la mà i volen el braç sencer.

dijous, 18 d’agost de 2011

Torne vostè en setembre

En 1983, el grup Golpes Bajos assolí gran notorietat amb una cançó, Malos tiempos para la lírica, que molta gent de la meua quinta recordarà amb nostàlgia. La tornada que cantava Germán Coppini ve a demostrar que mai no hem deixat de viure en crisi; pel que es veu, ja hi havia una situació dolenta a la dècada dels vuitanta. Ara bé, una alarma contínua no és crisi ni és res. Si tirem mà del diccionari, veurem que crisi és un canvi brusc al decurs d'una malaltia, generalment en sentit advers. També pot ser una situació circumstancialment dolenta o difícil per a una persona, una empresa, un afer, un país, etc. Dit en altres paraules: una situació crítica ha de ser episòdica per definició. Per tant, l’actual seria una autèntica crisi, amb tots els ets i els uts. Uns quants milers de xativins en poden donar fe. I el pitjor està per arribar. Altres veïns europeus —els portuguesos o els islandesos, posem per cas— ja ho han comprovat.

La crisi aguda en què estem immersos porta camí d’assolir dimensions estratosfèriques, siderals. L’estat del benestar que ha conegut la nostra generació podria petar pels aires. No està gens clar si els poders públics seguiran garantint a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions econòmiques i tot un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social. Sembla que els temps de bonança no van a tornar —si més no de manera imminent. Fins ara, allò més freqüent era que els fills visqueren millor que els pares i els avis. A partir d’ara, en canvi, és probable que els nostres fills i els nostres néts visquen pitjor que nosaltres. Però encara hi ha altres circumstàncies que agreugen la situació; l’actual crisi, a diferència de les anteriors, té efectes retroactius. Les seues conseqüències no sols es projecten cap al futur; també fan, com si diguérem, marxa enrere. Si algun lector té ascendents majors i malalts que necessiten atenció del Centre de Salut del carrer Ausiàs March sabrà de què parle, segur.

La sanitat pateix des de fa temps les dràstiques retallades de la despesa pública. No convoca oposicions amb la regularitat i l’oferta de places que caldrien. Els ambulatoris van curts de personal. D’altra banda, comencen a escassejar-hi coses tan elementals com espongetes amb polividona iodada —més coneguda com Betadine—, tisores, absorbidors, apòsits amb plata o antibiòtic... (Des de fa mesos, la Generalitat Valenciana deu xifres milionàries a les farmàcies i a les empreses subministradores de productes sanitaris.) Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Si el metge —o la metgessa— de família simultanieja la professió mèdica amb l’activitat política ja tindrà un primer problema; el facultatiu fallarà com una carrabina de fira a les seues obligacions amb els pacients —llevat que vinguen eleccions i vaja a la caça i captura del vot dels malalts, és clar. Però som en agost. L’inspector, els caps de servei, els metges i els infermers titulars estan de vacances. Conclusió: l’ambulatori xativí està ple d’interins, personal accidental, substituts i substitutes.

En agost, l’atenció als pacients esdevé quelcom semblant a un joc d’atzar. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera. (¡Vàries setmanes de tractament amb ceftazidima o qualsevol altre antibiòtic hospitalari llançades a perdre!) El metge de família? L’inspector? La cap d’infermeria? «Estan de vacances! Torne vostè en setembre.» En resum: és un veritable atreviment posar-se malalt en agost o en temps de crisi, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2011)

dimecres, 17 d’agost de 2011

Retorn


He tingut abandonat el blog durant uns dies; he aprofitat la primera quinzena de vacances per a viatjar per terres centreeuropees. En tornar a Xàtiva, m’he trobat amb una quantitat sorprenent de notícies. Agost no sol proporcionar massa material per a les primeres planes. Moltes persones —inclosos els polítics— aprofiten el mes per a torrar-se el melic o jaure sota una ombrel·la. La canícula sol caracteritzar-se per la calma. Però enguany, molts polítics —els britànics o els espanyols, posem per cas— han hagut de tornar precipitadament del seu lloc d’estiueig. Pel que es veu, el malestar social també ha esclatat en Anglaterra. Durant els dies de viatge, he estat absolutament desconnectat dels noticiaris. Hi ha motius, però, a tot arreu, per a l’enuig; molts aturats s’han de conformar a plantar l’ombrel·la al terrat del seu bloc de pisos. I en aquest context, les administracions públiques espanyoles van a gastar-se una “pasta” finançant la visita del papa Benet XVI a Madrid. Quant a Xàtiva, també s’han produït notícies inusitades. I no em referisc al programa de fira, que inclou l’actuació de Raphael (aquestes coses ja no sorprenen; la fira manxega, coenta i fòssil de Rus està molt vista); em referisc a la mort d’un jove d’Algemesí en la plaça de bous xativina, a les actuacions estel·lars de la inspecció de treball i la grua municipal (en cerca d’infractors), a les cues de l'atur i als atacs racistes perpetrats per uns policies nacionals fora de servei. La mort del xic discapacitat d’Algemesí, escomès pel bou Ratón, ha ocupat la primera plana de tots els noticiaris estatals. Una propaganda dubtosa! En fi, el final del meu viatge ha suposat un capbussó en la crua realitat de sempre. Sembla mentida, però som al mes dels melics a l'aire i les ombrel·les!