dijous, 26 de maig de 2011

Enigmes al voltant de Tirant lo Blanch



DATA: DISSABTE 28 DE MAIG de 2011
LLOC: CINE CERVANTES DE l’OLLERIA

500 ANYS DE L’EDICIÓ CASTELLANA DEL TIRANT LO BLANCH.
ÉS EL TIRANT LO BLANCH UNA OBRA ANÒNIMA I CASTELLANA?


El segle XV va ser el segle d’or de les lletres valencianes, i el Tirant lo Blanch el seu màxim representant. Quan s’acaba el segle XV i comença el segle XVI, s’acaba el Segle d’or valencià, comença el Siglo de Oro de les lletres castellanes, i el Tirant, malgrat ser un best-seller del moment, no torna a ser publicat en català.

Però sí en castellà; el mateix editor que l’havia editat en català a Barcelona el va fer passar per castellà original i anònim a Valladolid el 28 de Maig de 1511, fa ara 500 anys. I com a tal va passar durant segles, fins que va apareixer l’original en català.

Sobre la controvèrsia de l’autoria i la nacionalitat del Tirant lo Blanch parlarem pel matí. Primer, Lluís Mandado parlarà sobre les edicions italianes i franceses antigues del Tirant, què en diuen de l'autoria, i quina relació hi podem establir amb l'Orlando el furioso i el Quixot. Posteriorment, Josep Guia ens demostrarà que l’autoria oficial del Tirant és falsa i quina és molt probablement l’autèntica.

Per la vesprada, parlarem de com la censura política alterava l’autoria i la nacionalitat no només del Tirant, sino de totes les obres literàries catalanes. Primer, Jordi Bilbeny ens donarà una visió de la situació al respecte en aquella època, ens parlarà de primeres edicions desaparegudes catalanes d'una obra que només es conserva en castellà en edicions posteriors (aquest va ser el cas del Tirante el Blanco durant molt de temps), de l'obligatorietat de traduir l'obra, de la prohibició de la llengua catalana i del segrest d'originals entre d’altres temes. I per acabar, Àlex Sendra parlarà de com la hipòtesi de Jordi Bilbeny, que el Siglo de Oro castellà s’ha fet a base de traduir del català, encaixa amb els símptomes que presenta el Tirante el Blanco, per ser una traducció del català, generals en tot el Siglo de Oro castellà.


9.30 h.
“Segles XVI-XVIII, Tirant castellà, malgrat les proves”
Sobre les edicions italianes i franceses antigues del Tirant,
què en diuen de l'autoria, i quina rel·lació hi podem fer
amb l'Orlando el furioso i el Quixot.


Lluis Mandado, nat el 59, sempre he disfrutat de la histìòria i les lletres, és vocacional. Vivint a l'Empordà sempre he mirat que passa a l'altra banda del Pirineu. Vaig fer estudis de dret i després turisme. Des que vaig coneixer el que deia en Jordi Bilbeny em vaig interessar per aquests secrets seculars i ja porto uns cinc anys estudiant i escrivint. m'ha ocupat molt de temps l'obra serventina, l l'Orland Furiós de l'Ariost, del qual he presentat els dos darrers anys ponències al simposi colombí, he fet conferències sobre el Quixot i el Pare Bartomeu Casaus o de las Casas. Fins ara en que potser ja hagi aparegut, cosa que és en mans dels fats de les impremtes, el meu primer llibre El Quixote tapa el Quixot només he publicat en revistes digitals, però m'han quedat moltes coses al pap.


12.00 h.
“La controvertida autoria del Tirant lo Blanch
Malgrat que sembla acceptat des de l'oficialitat que l'autor del Tirant lo Blanch va ser Joanot Martorell, en Josep Guia ens demostrarà que és molt més probable que l'autor real fóra Roís de Corella.


Josep Guia (València 1947) és doctor en Matemàtiques i professor del Departament d'Àlgebra a la Universitat de València, on n'ha ocupat diversos càrrecs directius. És també membre del patronat i professor de la Universitat Catalana d'Estiu. Però la seua figura pública és més coneguda arran de la seua militància política independentista: És membre del Comité Executiu del PSAN, ha sigut detingut, multat i processat en nombroses ocasions, tant abans com després de la mort de Franco. El 1986 va ser guardonat per la Fundació Jaume I. Ha publicat diversos assajos sobre la qüestió nacional catalana: Països Catalans i Llibertat (1983, exhaurit), És molt senzill, digueu-li Catalunya (1985, cinc edicions, exhaurit), Des de la Catalunya del Sud (1987), València, 750 anys de nació catalana (1988, premi d'assaig Joan Fuster) i Catalunya descoberta (1990). A més, és editorialista de la revista Lluita. En col·laboració amb Maria Conca, la seua muller, ha publicat l'edició revisada i ampliada del llibre El Tractat de Almiçrà (1994), diversos articles, ponències d'investigació paremiològica, i el llibre Els primers reculls de proverbis catalans (1996, premi Valeri Serra i Boldú). En els darrers temps ha orientat les seues investigacions cap a l'anàlisi fraseològica del Tirant lo Blanc i de l'obra completa de Joan Roís de Corella. Arran d'aquesta investigació ha publicat el llibre De Martorell a Corella: descobrint l'autor de "Tirant lo Blanc", on mira de demostrar la intervenció de Joan Roís de Corella en la redacció del Tirant.


16.00 h.
"La usurpació de la literatura catalana del segle XVI
a mans de la censura espanyola"
...de les primeres edicions desapareguedes catalanes d'una obra que només es conserva en castellà en edicions posteriors, com va ser el cas del Tirante el Blanco durant molt de temps, de l'obligatorietat de traduir l'obra, de la prohibició de la llengua catalana, del segrest d'originals....


Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és escriptor i investigador. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Al llarg dels darrers anys ha compaginat les tasques de recerca amb la de professor de llengua catalana per a adults. El seu primer llibre, Brevíssima relació de la destrucció de la història, fou el resultat de les seues investigacions sobre la censura, que el portaren a obrir una nova perspectiva sobre la història de Catalunya. Jordi Bilbeny considera que la història de Catalunya ha sofert un procés de manipulació i tergiversació —historicidi— des del segle XVI ençà per tal d’afavorir la construcció d’un estat espanyol llunyà del protofederalisme de la Corona d'Aragó i proper al centralisme de la Corona de Castella. Certament, minvant el protagonisme de Catalunya —o la Corona d'Aragó— en la història col·lectiva espanyola mitjançant la falsificació, l'ocultació i la censura —i l'apropiació—, s’afavorí el lideratge de la ideologia castellana en la construcció de l'estat espanyol naixent. Els seus treballs actuals s’eixamplen en tots els sentits del passat històric de Catalunya, amb una voluntat de confirmar o desmentir la sospita de la identitat oficial de figures històriques com Cristòfor Colom mateix, Miguel de Cervantes o Servent o, en un altre registre més d’anàlisi literària, d’obres de la literatura escrites en original català però manipulades, tergiversades i fetes traduir, com l’anònima El Lazarillo de Tormes o La Celestina.


18.00 h.
“El Tirante el Blanco demostra que el Siglo de Oro va ser escrit en català.”
Els errors de traducció observats al Tirante el Blanco indiquen que el Siglo de Oro castellà s'ha fet a base de traduccions del català fetes per catalans que ho van omplir tot de les mateixes espardenyades.


Àlex Sendra, nascut el 1970, agricultor i llicenciat en ciències físiques «El Siglo de Oro no m’interessava ni em pensava de cap de les maneres que m’anara a interessar el més mínim mai de la vida. Però l’any 2005 descarrege d’internet unes conferències d’un tal Jordi Bilbeny, encuriosit ja que assegurava que el Quixot va ser escrit en català. En elles explicava que el Quixot presenta catalanades, les quals no haurien de ser-hi, d’haver estat escrites en castellà originalment, tal com li passa als textos d’en Colom, i deia també que en aquest mateix sentit sospitava de la resta del Siglo de Oro castellà. Les catalanades que ell va veure al Quixot em van fer veure noves catalanades al Quixot de l’Avellaneda, després a La Celestina, al Lazarillo de Tormes i a La Galatea.

Com que el Tirante el Blanco és una obra del Siglo de Oro castellà amb l’afortunadíssima particularitat que coneixem el seu original en català, vaig decidir comprovar si les catalanades presents al Tirante pel fet de ser una traducció del català són les catalanades presents al Siglo de Oro. Per encàrrec d’en Jordi Bilbeny, mitjançant els Simposis de la Descoberta catalana d’Amèrica, d’Arenys de Munt, vaig exposar l’aplicació d’aquest mètode a dues obres concretes del Siglo de Oro, de dos cronistes suposadament castellans, Hernan Pérez de Oliva, l’any 2009, i Bartolomé de las Casas, el 2010. L’aplicació d’aquest métode al Siglo de Oro en general ha donat la conferència d’aquesta jornada.»

dimecres, 25 de maig de 2011

Temps afegit?

Després d’un escrutini d’infart, el resultat de les eleccions de diumenge ha deparat poques sorpreses a la nostra ciutat. S’ha seguit el guió previst: el PSOE continua el seu lent viatge cap a enlloc; els valencianistes es consoliden a l’Ajuntament; Esquerra Unida, a més de recuperar l’escó que Víctor d’Hont havia regalat al PP, li’n pren un al PSOE; la dreta local revalida la majoria absoluta d’un pèl. Això sí, la suma aritmètica dels vots demostra que guanyen —per poc, és cert— les esquerres: 7.928 vots de PSOE, EUPV i Compromís per 7.333 del PP. (La dreta no obtindria la majoria ni sumant els 319 de Democràcia Participativa.) Camps i Rita Barberà també han experimentat sengles retrocessos electorals. Tot açò ens permet de fer alguna elucubració i traure’n diverses conclusions. Què hauria passat, per exemple, si tota l’oposició xativina s’hagués presentat unida a les eleccions? Hauria sumat o hauria restat vots? Qui sap!

Ja no té sentit capficar-s’hi, però està clar que els tripijocs de la normativa electoral —sistema d’Hont inclòs— han donat novament el triomf a la dreta local. Quant a les conclusions, Rus hauria de ser conscient que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors (6.618 xativins s’han abstingut, han votat en blanc o han emès un vot nul). L’alcalde hauria d’intentar governar per a tots els ciutadans, hauria de fer un esforç de magnanimitat. Tanmateix, coneixent el seu tarannà sectari i arrogant, la seua desconsideració amb els adversaris i amb el propi electorat, no crec que vejam cap esforç significatiu en aqueix sentit. El primer símptoma de prepotència, les traques del dia vint-i-dos per la nit, en plena eufòria triomfalista. No sé a vostès, però a mi em sembla de mal gust tirar coets després d’una victòria electoral —damunt, ben minsa, com s’acaba d’explicar. S’ha de ser elegant en el triomf i en la derrota. Com més va, els militants d’alguns partits polítics més s’assemblen als seguidors exaltats dels equips de futbol.



L’altra conclusió és evident: el PSOE, que hauria de ser la locomotora del canvi, sembla una vagoneta en via morta, o un club gran enfonsat al final de la taula classificatòria. Un amic meu, sense abandonar el símil esportiu, diu que el partit està guanyat; només queda jugar el temps afegit. I anuncia cofoi el final d’un cicle. Bonica comparació! De moment, Rus va guanyant el partit ni que siga marcant en fora de joc. I al temps afegit —un període llarguíssim de quatre anys—, l’oposició, extenuada, encara pot encaixar més d’un gol. En realitat, caldria fer anàlisis més profundes. Quan un equip va mal, cal un revulsiu. El socialistes autòctons, que també han patit un cataclisme a nivell autonòmic, necessiten una refundació urgent o potser —com diu Vicent Partal en una entrevista de la sèrie “El túnel valencià”, penjada a VilaWeb—, desaparèixer com més aviat millor, perquè ja no semblen ser alternativa de res.

Tampoc no està clar quin avantatge tindria per al pluralisme polític valencià una recuperació socialista que menés de nou al bipartidisme pur i dur. Precisament, les úniques novetats de les eleccions autonòmiques han arribat de la mà de l’esquerra plural. EUPV, bé que no ha capitalitzat com es preveia l’enrenou del 15-M, ha obtingut cinc escons a les Corts. I la coalició Compromís, que ha esdevingut la tercera força parlamentària valenciana amb sis diputats, ha proporcionat la veritable sorpresa de la nit electoral, en superar el llistó del 5% (el Bloc aconsegueix per fi representació parlamentària sense ajuda d’Esquerra Unida). En definitiva, l’esquerra plural albira certa esperança a l’horitzó, però encara haurà de completar una llarga travessia del desert. De moment, el triomf del monopartidisme és aclaparador a nivell global, malgrat les reivindicacions del 15-M, el milió de vots nuls i en blanc, i les petites alegries de la nit electoral. Com he dit en alguna ocasió, a qui no vol brou, tassa plena!
(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2011)

diumenge, 22 de maig de 2011

Paradoxes al voltant del Moviment 15-M

Segons el diccionari, una de les accepcions del mot “paradoxa” és la següent: «Enunciat o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries però de cap de les quals hom no pot prescindir.» Està clar que haver ordenat divendres per la nit una actuació policial a la plaça madrilenya Puerta del Sol, plena de gom a gom, era —deixant al marge el fet que no s’hi estava cometent cap acte violent o palesament il·legal— una absoluta temeritat (una missió impossible, diria jo). De tota manera —i ací rau la primera paradoxa—, Rubalcaba ho tenia molt malament. Si hagués ordenat el desallotjament, li haurien plogut retrets d’una banda; com no ho va fer, li cauran de l’altra.

Jo crec que la qüestio de la legalitat o la il·legalitat de les concentracions de Puerta del Sol i altres places no està solucionada. Hi ha col·lisió entre dues legislacions: la general sobre els drets de reunió i expressió, i l’específica sobre els processos electorals (hi ha jurisprudència del Constitucional al respecte; unes sentències seues anteriors van avalar les manifestacions durant la jornada de reflexió). A la Junta Electoral Central, que no és exactament un tribunal, han sorgit vots particulars. També s’han presentat sengles apel·lacions al Tribunal Suprem i al Constitucional que han estat desestimades sense entrar al fons de l’assumpte, per qüestions processals o de forma. Queda pendent altra apel·lació al Constitucional remesa per Esquerra Unida (que li ha tret un rendiment altíssim a la moguda).

De manera que ací està la segona paradoxa: les mateixes concentracions podrien ser legals i il·legals alhora. Hi hauria una tercera, aquesta emparentada amb el realisme fantàstic: «Declaren la il·legalitat d’una protesta pacífica que vol modificar la legalitat.» També tenim afirmacions paradoxals consistents a dir una cosa i justament la contrària: els concentrats en Puerta del Sol estan en contra del sistema, però fan propostes per a millorar-lo; estan organitzats, però formen un moviment espontani; són d’extrema esquerra, però susciten la simpatia de personatges com Carlos Fabra... El corol·lari de totes aquestes paradoxes podria expressar-se amb la següent frase: ja anava sent hora que algú protestés als carrers, però ara toca anar-se’n a casa.

Els mateixos protagonistes de les concentracions cauen en contínues paradoxes; primer, deien que la gent s’hauria d’abstenir o votar als partits minoritaris, però ara proclamen que no volen donar cap consigna de caire electoral; en un principi, alguns portaveus del moviment afirmaven que aquestes eleccions no eren importants per a ells, però ara han declarat que pensen votar. Quant a la presència d’Ynestrillas i altres personatges semblants a la concentració de Madrid, s’hauria de recordar la famosa dita: «Pescar en aigua tèrbola a molts agrada.» En realitat, el Moviment 15-M no està perfectament organitzat, ni té una ideologia definida, ni és corretja de transmissió de ningú, ni ha sorgit en un moment particularment oportú —o sí?—, ni pretén subvertir l’orde democràtic, ni té vocació d’abastar tots els temes possibles...

L’onada de concentracions és una mostra d’atipament i prou! Certes coses passen quan la goteta del fàstic fa vessar el vas, no quan u voldria que passaren. Jo també experimente sentiments contradictoris envers un fenomen que ha incidit de ple en la campanya electoral: d’una banda, simpatitze amb el malestar dels mobilitzats; d’altra, crec que les seues concentracions van a beneficiar la dreta, en les eleccions d’avui, perquè espantaran els seus votants. També és possible —i continuem amb les afirmacions antitètiques, ja ho veieu— que les “brometes” d’Esperanza Aguirre (Estoy por enviar a los 90.000 militantes del PP a organizar una sentada en Ferraz, digué divendres), encoratgen els electors socialistes, qui sap. En fi, acabarà dissolent-se el Moviment 15-M com una porció de sucre? Amb el pas del temps es veurà. Això sí, els partits polítics haurien de reflexionar sobre allò que ha succeït.

dissabte, 21 de maig de 2011

Jornada de reflexió per a indiferents, indecisos o defraudats

Un cop acabada la campanya electoral, hi ha la sensació generalitzada que l’estratègia socialista —parlar només d’ajuntaments i comunitats autònomes— no ha reeixit. Des del principi, els populars s’han sortit amb la seua, convertint els comicis locals de demà en un plebiscit sobre la continuïtat dels socialistes al govern de l’Estat. Només faltava, per a reblar el clau, l’aparició del Moviment 15-M, efecte imprevist d’un èxit editorial: el de l’obra Indigneu-vos, de Stéphane Hessel. El ressò de les protestes pacífiques, que ha desconcertat els polítics i els politòlegs, ho ha distorsionat tot. Qui se’n recorda, per exemple, que demà toca elegir els alcaldes de les nostres viles i ciutats, i el president de la Generalitat? I encara més: qui se’n recorda que ací, a Xàtiva i al País Valencià, hi ha la possibilitat d’elegir entre més de dos candidats? Caldrà recordar-ho novament: les eleccions d’aquest diumenge no són generals.

I és que la plataforma “Democràcia real ja!” ha desenfocat molt la jornada de reflexió electoral. Ahir, un portaveu dels joves indignats proclamava el següent: «Als partits els interessen molt les eleccions de diumenge; a nosaltres, gens ni gota.» A servidor, que no milita en cap partit, li interessa molt, en canvi, saber qui governarà la seua ciutat i el seu país. Olorant-se el potencial desestabilitzador que alberga la massiva mobilització social, polítics de tots els colors han volgut fer seues les reivindicacions del Moviment 15-M. Sense anar massa lluny, el mateix Carlos Fabra —veure per a creure— ha declarat als mitjans de comunicació que hi veu una resposta prou correcta per part de la joventut. Fins i tot ha arribat a fer una confessió entendridora: Mi hijo me dice: 'Papá, lo que piensan ellos lo pienso yo'» I clar, el protagonisme assolit per l’spanish revolution pot haver perjudicat, i molt, algunes formacions polítiques minoritàries.

Si les enquestes ja anunciaven —posem per cas— que els caps de llista de Compromís eren uns perfectes desconeguts per a gran part de l’electorat, és possible que el Bloc i companyia hagen perdut, al tram final de campanya, per culpa del soroll, les poques opcions que tenien de donar-se a conèixer. Total: Compromís podria perdre la seua representació autonòmica. Una llàstima, perquè Mònica Oltra ha estat la parlamentària més brillant de la legislatura que acaba. Qui sí en podria traure bona cosa de profit és Esquerra Unida; la seua adhesió a les tesis dels indignats ha tingut màxima audiència. Ahir, el mateix Blasco donava per descomptat que Esquerra Unida obtindrà sis o set diputats a les Corts Valencianes. S’arribaria així al següent efecte pervers: el Moviment 15-M, que denuncia el bipartidisme rampant i aconsella d’abstenir-se o votar a partits minoritaris, podria afavorir demà el triomf aclaparador del Partit Popular i l’expulsió a les tenebres extraparlamentàries d’alguns partits petits, entre ells el Bloc Nacionalista.

Com afectarà aquesta campanya tan confusa al resultat de les votacions xativines? Revalidarà Rus la majoria absoluta? Recuperarà Esquerra Unida l’escó municipal perdut fa quatre anys? Augmentarà la seua representació el Bloc Nacionalista? Podran sortejar els socialistes xativins els efectes col·laterals que auguren moltes enquestes, provocats per la política estatal? Demà s’aclariran les incògnites. Els socialistes s'han afartat de dir que una abstenció molt alta els perjudicarà. No els falta raó. Els estudis indiquen que l’índex de fidelitat dels votants populars supera el 80%. El dels votants socialistes, en canvi, no passa del 40%. El votant progressista és menys disciplinat que el de dretes; com que no vol donar el seu vot als adversaris, el dia dels comicis, si creu que els candidats de l’esquerra són mereixedors de càstig, es queda a casa. Els socialistes han tractat d’influir, doncs, en les files dels indiferents, els indecisos i els defraudats. La jornada de reflexió sols serà de certa utilitat per aquesta franja d’electors. Ells són, en última instància, els qui decidiran qui serà l’alcalde de Xàtiva i el president de la Generalitat.

(publicat a Levante-EMV, el 21/05/2011)

dimecres, 18 de maig de 2011

A qui no vol brou, tassa plena!

La gent de la meua edat sempre ha cregut que era mala cosa posar-li adjectius a la democràcia. Aquesta creença provenia de la mala experiència viscuda amb la “democràcia orgànica” franquista, durant la nostra joventut. Tanmateix, el mot “democràcia” necessita adjectius, igual que el nom de pila necessita cognoms. Altrament, no sabem de qui o de què parlem. Agranades pel vent de la història les denominades “democràcies populars”, ara mateix el model democràtic per antonomàsia és el liberal, vigent a tots els països occidentals. D’aquest model, sempre s’ha dit que era el millor dels possibles. El problema és que la democràcia liberal fa aigües pertot arreu. En acabar la Segona Guerra Mundial, els socialdemòcrates havien aconseguit d’encabir al seu si l’Estat del Benestar. Arran de la darrera crisi, però, assistim a la lenta demolició dels pilars del benestar: els sistemes públics de salut, les pensions dignes, els drets dels treballadors...

En aquest context, Rodríguez Zapatero cometé errors que salten als ulls: ajornar el diagnòstic de la crisi per motius electorals, incomplir el seu programa, prendre mesures que desprès ha hagut de rectificar, plegar-se en excés als poders globals (ha obviat qualsevol mesura contra el gran capital i els especuladors, i ha carregat el pes de l’ajust sobre els treballadors). El problema és que la democràcia liberal mai no s’enfrontarà —per raons òbvies— amb els poders capitalistes globals. Així que els pocs partits socialdemòcrates europeus que encara tenen responsabilitats de govern es troben davant d’un dilema diabòlic: si es pleguen als dictats del mercat, perden el suport de les seues bases socials; si es revolten contra ell, s’arrisquen a represàlies. (Cal recordar que els estats europeus hegemònics estan governats per la dreta.)


Sumades totes aquestes circumstàncies, tots els sondejos preveien una patinada socialista a les eleccions del pròxim dia 22. Amb l’aparició del Moviment 15-M, la patinada pot esdevenir un veritable naufragi. Aquest moviment, sobre la composició del qual ja ha parlat Xavi Aliaga, també ha fet ús dels adjectius; reivindica la “democràcia real”, sense concretar-ne de moment, més enllà d’algunes reivindicacions perfectament assumibles, quins serien els seus trets definitoris. L’experiència dels darrers comicis mostra que l’abstenció sol castigar més durament l’esquerra que la dreta. Els portaveus de les concentracions de protesta, que estan escampant-se per tota la pell de brau, han donat la consigna d’abstenir-se o votar a partits minoritaris. Tant de bo es materialitzés la segona part de la crida. Altrament, el triomf del PP serà aclaparador. A qui no vol brou, tassa plena! Objectivament, aquestes concentracions perjudiquen els socialistes, que centraven tots els seus esforços electorals en atreure els indiferents i els defraudats.

dilluns, 16 de maig de 2011

Manca de discurs propi

Generalment, es troba a faltar la presència d’un discurs propi a l’oposició valenciana. Insistir exclusivament a la Fórmula 1, al cas Gürtel, a la visita del Papa o al caràcter dretà del PP, quan només falten set dies per a la cita amb les urnes, denota incompetència o falta d’idees. Tampoc no acaben de calar massa —entre l’electorat xativí, posem per cas— les contínues apel·lacions a l’ensenyament i la sanitat de qualitat. Bé que aquests serveis públics han experimentat durant els últims anys una certa degradació, la gent continua valorant-los positivament.

Avui, tot l’alumnat de Xàtiva té garantida una plaça als ensenyaments obligatoris, al batxillerat o a la formació professional, tant en centres públics com en privats concertats. S’han creat una escola d’idiomes i una extensió de la UNED. Durant els últims anys, s’han renovat quasi tots els centres públics de la ciutat. En realitat, les assignatures pendents en matèria educativa són bàsicament la rehabilitació de l’Attilio Bruschetti i el Pla de la Mesquita, i la creació de centres que atenguen infants de zero a tres anys. (El Bloc Nacionalista ha fet una proposta molt concreta en aquest assumpte.) Els serveis sanitaris també donen cobertura a tota la població xativina. Proclamar de manera repetitiva, com ha fet algun candidat, que garantirà, si guanya les eleccions, l’ensenyament i la sanitat —així, en abstracte, sense concretar els aspectes millorables— els sonarà a xinès a molts electors, que veuen garantits ja aqueixos serveis.

D’altra banda, s’ha de considerar que gran part de la classe mitjana prefereix les clíniques privades i portar els seus fills a col·legis privats concertats. Criticar, per tant, l’establiment de nous concerts o l’extensió de la Universitat Catòlica pot resultar contraproduent si no s’expliquen bé els perills i les alternatives. En definitiva, tots aquests posicionaments de l’esquerra davant les iniciatives del PP, moltes de les quals ja estan amortitzades, suposen seguir el solc marcat per altres. ¿No seria millor oblidar-se de les escasses i sovint estrambòtiques realitzacions de la dreta i presentar unes propostes pròpies, diferents i originals? L’inventari de possibles assumptes és ben ample.

diumenge, 15 de maig de 2011

Més val un té que dos et daré

En altres ocasions, s’ha dit que el nostre és un país de tradició catòlica. Els valencians no professem l’ètica protestant vigent als països nòrdics i anglosaxons. A la tradició catòlica, els pecats són perdonats amb una simple confessió. D’altra banda, ètica i dret tenen esferes d’influència distintes: l’ètica és el reialme del cal ser; el dret, en canvi, és el reialme d’allò que està o no està permès. Les accions immorals s’arrisquen a la reprovació social; les accions il·legals, al càstig. Convé recordar aquestes coses per a entendre millor la realitat valenciana. Les veus que demanen més comportaments ètics a la política s’equivoquen doblement: l’ètica rarament ha tingut un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. En realitat, allò que s’hauria de reclamar són reformes legals, per tal d’eliminar aquells elements del sistema democràtic que propicien l’abús de poder i la corrupció política.

Mentre no s’aborden aqueixes reformes, les propostes morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassa eficàcia. Els partits de l’oposició s’equivoquen, per tant, quan centren el seu discurs, de cara a les imminents eleccions, en la denúncia dels casos de corrupció que afecten el PP. L’electorat no acaba de veure tan malament el finançament il·legal dels partits polítics (per a molta gent, el cas Gürtel queda massa lluny). Quant a l'enriquiment personal, suscita sentiments contradictoris entre qui no creu que Camps s’haja venut per tres vestits, qui espera tastar una porció del pastís i qui reprova qualsevol pràctica corrupta. Alguns estudiosos han establert una distinció útil entre ús legal del poder (ús discrecional de recursos públics en benefici dels pròxims, els amics i els clients) i ús il·legal en benefici privat. El PSOE també n'ha fet ús del primer a les comunitats autònomes on ha governat fins ara: Castella-la Manxa, Andalusia, Extremadura... Molts electors pensen que això és tan natural com la pluja o el vent.

Els vots no vindran a l’oposició, doncs, per la valoració moral d’un electorat escandalitzat. ¿Qui voldria reconèixer que tots, polítics, empresaris i nombrosos ciutadans de a peu, han propiciat el clima general d’economia especulativa, clientelisme polític i balafiament dels diners públics? Ben pocs! En època de crisi costa molt de ser autocrític. És més fàcil tirar-li la culpa de tot a Zapatero. En resum: l’oposició hauria d’explicar, de forma clara i entenedora, què ha passat al País Valencià, com és que té uns índexs d’atur tan elevats, per què ha disminuït el seu PIB o per què té els pitjors serveis socials de tot l’Estat. D’altra banda, és precís no donar tanta tabarra amb els codis ètics i persuadir l’electorat que hi ha alternatives plausibles de dividends en canvi del vot. Altrament, els votants seguiran pensant que és preferible assegurar-se les engrunes que reparteix el PP, sobretot si arriben a molts. Ja ho diu el refrany: més val un té que dos et daré.

dimecres, 11 de maig de 2011

Solidaritat amb Acció Cultural




El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

diumenge, 8 de maig de 2011

Manifest de la XVI Romeria al Puig



La mola del Puig, al nord-est de la Serra de Vernissa, caracteritza el paisatge de l’Horta de Xàtiva i forma tàndem —fins i tot llegendari— amb l’ermita de Santa Anna. El Puig és omnipresent des de qualsevol punt de la contrada. Alguns de nosaltres no ens havíem detingut massa a pensar-ho fins a 1996, any de la primera romeria. Màquina i canya al rest, pujàrem al cim. Molts recordem encara els detalls d’aquell primer ascens: les revoltes de la senda, la vegetació, els trams de calçada —amb els còdols perfectament encaixats, malgrat el pas del temps—, la suor, el bleix provocat per l’esforç de la pujada, el respir junt a la creu de la troballa, el paisatge circumdant... La sorpresa esperava dalt de tot: un edifici magnífic, amb evidents símptomes de degradació però encara enlairat i accessible. Havien desaparegut la torreta de l’ermità, els rafals on antany havien descansat els pelegrins, bona part de la tanca...

Del Puig estant, poguérem combregar amb la natura, amb el cabal dels rius, amb l’acció dels vents... Des de la talaia, es contemplava un paisatge magnífic: Xàtiva s’escampava, serra del castell avall, cap als confins de l’horta, regada per les aigües del Cànyoles; a l’altra banda del pam de Déu, s’alçava l’ermita de Santa Anna, erigida pel llinatge dels Borja. Entràrem a l’interior del temple. Aquell primer dia, ens vam quedar extasiats, contemplant atents els detalls d’una arquitectura exquisida: les claus de volta, els permòdols amb decoració vegetal, les nervadures esplendoroses, les plementeries a punt d’esfondrar-se —ja hi clarejaven els primers forats—, el sepulcre buit d’Onofre Pelegero, els vestigis de pigmentació escampats pels murs... Les claus del primer i de l’últim tram de la volta mostraven, respectivament, la Mare i el Xiquet sobre una lluna creixent —a males penes perceptibles— i l’Anunciació. (Les altres claus exhibien sengles escuts d’armes de la ciutat i el regne.)

Després d’aquell primer dia, hem tornat a pujar al cim setze vegades, per tal de reclamar la salvació d’un edifici emblemàtic. Hem assistit impotents a la lenta degradació del lloc sagrat, a la destrucció del camí que mena cap a la talaia. Finalment, saludem que l’ermita està a punt de renàixer de les cendres. Ja sembla pròxim el jorn de la restauració definitiva. Els pelegrinatges han donat el seu fruit. Antoni Vela, arquitecte autor del projecte de restauració, ho va dir i nosaltres també: «La conservació del patrimoni cultural i l’estudi de la història figuren entre els principis més bàsics de qualsevol societat democràtica i avançada. Contemplar la pèrdua d’un element patrimonial sense actuar-hi hauria de ser una cosa impensable.» Finalment, les autoritats decidiren d’actuar, d’invertir diners públics en la restauració d’un monument. Convindrà explicar, per tant, en què s’estan utilitzant aqueixos diners.

De conformitat amb les especificacions de la Carta de Venècia de 1968, la Carta de Roma de 1972 i la Carta de Cracòvia de 2001, el tècnic encarregat del projecte s’ha imposat el respecte i la fidelitat a l’edifici degradat. Per tal d’entendre’l bé, recopilà nombrosos dibuixos, fotografies i documentació històrica i literària. Amb tot el material recollit, encetà els estudis previs... L’anàlisi de les dades recollides determinà en quines parts del monument s’havia d’actuar i com s’havia de fer. Bàsicament, el conjunt del Puig estava format per dos elements: el temple gòtic trescentista i el conjunt de dependències annexes. El temple, del segle XIV, cobert amb voltes de creueria (com l’ermita de Santa Anna i les capelles laterals de l’església de Sant Domènec, edificis ja restaurats), n’és l’element més valuós. Les peces annexes (bastides entre els segles XVII i XVIII) eren la sagristia, la sala de clavaris, les habitacions, els estables i els cellers.

El conjunt, dedicat a la Mare de Déu de l’Encarnació, fou objecte de petites restauracions al llarg dels segles XIX i XX (l’última actuació data de l’any 1931). Com ja s’ha dit, l’interior de l’església conserva símbols religiosos i civils a les claus de volta: la Mare amb el Xiquet, els escuts de la ciutat i el regne, i —l’escena més bonica— la Mare de Déu de l’Encarnación, a la clau de volta del presbiteri. Els murs de l’ermita són essencialment de maçoneria i calç, encara que es fa servir el rajol, com a reforç, als pilars i als cantons. Hi ha ceràmica a les cobertes i als revestiments interiors. Les nervadures i l’espadanya —de què queden vestigis— són de pedra llaurada. L’edifici, amb aspecte de fortalesa, comptava amb una tanca de protecció davant del seu atri d’accés. En realitat, la funció d’aquesta tanca no era militar; simplement protegia un edifici ben allunyat del nucli urbà.

S’inicià, doncs, la recuperació de l’arquitectura i la volumetria del recinte principal, però també dels elements escultòrics i pictòrics, com ara la imatge de Crist a la tercera crugia, la imatge de Sant Cristòfol al brancal dret del presbiteri i xicotets motius florals. Ha calgut extirpar-ne elements impropis, com la vivenda de l’ermità, construïda al segle XVIII sobre la primera volta, al nàrtex (una mena d’atri afegit a la part davantera del temple). Les petjades i les fotografies antigues permetran la recuperació del retaule ceràmic del presbiteri. Podrà recuperar-se també el sistema natural d’il•luminació del temple, en quedar lliures els buits nord i sud. Les plementeries, que en 1989 (anys de realització dels estudis previs) encara tenien un passar, en 2010, es trobaven en estat de ruïna absoluta. Ha estat precisa, per tant, la seua reconstrucció. Les voltes s’han hagut d’alleugerir de càrregues i escombraries. Ha calgut dissenyar un nou sistema de coberta atirantada per a resoldre les enormes empentes sobre els murs, donada l’absència de contraforts, d’impossible emplaçament.

De moment, s’ha desestimat —bé que es podria plantejar més endavant— la localització de la torre de guaita d’època islàmica que, segons els historiadors, hi degué existir, com en Santa Anna. (El capítol 320 d’El llibre dels fets narra la conquista d’aquest punt estratègic, prèvia a les cavalcades que es realitzaren sobre l’Horta de Xàtiva, abans de posar setge a la ciutat.) Està projectada, en canvi, la restauració d’alguna dependència annexa i la tanca. Sembla que finalment la nostra insistència ha sortit efecte; la rehabilitació de l’església està molt avançada. Els seus murs i les seues voltes ja no corren perill d’ensorrament. D’això es tractava.

Ha quedat perfectament justificada, en definitiva, la nostra tenacitat cívica, la nostra exigència de recuperar aquest conjunt únic No ens preocupa saber qui s’emportarà les medalles. Només volem poder entrar de nou a la seua nau. Desitgem també que ho puguen fer les pròximes generacions. Ara caldrà, per tant, començar a parlar del futur de l’ermita, del seu destí. Caldrà compaginar, en acabar la restauració, els hipotètics usos religiosos amb els usos cívics. En tot cas, només l’ús garantirà la pervivència del monument. Creiem, per tant, que caldrà seguir pujant al tossal. Haurem de seguir sortejant cassoles d’arròs al forn, fires medievals i altres esdeveniments festius o commemoratius. Haurem de continuar camejant per aquesta ruta d’art, història, natura i llegendes per tal de garantir la seua permanència. Salvem el Puig!


Xàtiva, ermita del Puig, 8 de maig de 2001

Gent de la Torre d’En Lloris
Associació Cultural “la Sénia”, de Lloc Nou d’en Fenollet
Associació Cultural “9 d’octubre”, del Genovés
Associació d’Amics de la Costera
Centre Excursionista de Xàtiva

dissabte, 7 de maig de 2011

Per què no?

Possiblement, molts de vostès sentirien les declaracions de Mourinho arran dels últims partits de la màxima rivalitat amb el Barça. «En cada semifinal passa el mateix. Per què? Per què l’Inter se salvà de veritable miracle, aguantant amb deu jugadors tant de temps? Com és que té aqueix poder el Barça?», es qüestionava l’entrenador del Madrid. «No sé si és per portar UNICEF a les samarretes. No ho entenc. Enhorabona pel seu equip, però també per tot el seu poder, que ha de ser difícil d’aconseguir», continuava el portuguès. «No es pot jugar d’igual a igual contra el Barcelona», conclogué. Ahir per la nit, començaren els prolegòmens d’una gran final, les eleccions locals i autonòmiques del pròxim dia 22. I no he pogut resistir la temptació d’imitar Mourinho i fer-me preguntes del mateix tenor que les plantejades pel tècnic madridista.

Per què han tardat tant les inauguracions de la Ciutat de l’Esport i la nova Casa de Cultura (CCX)? Per què, després de romandre tancats tant de temps, s’obren ara l’aparcament de la plaça de Calixt III o el parc del PAI Palasiet? Per què tot el centre urbà i l’eixampla estan plens de rases, clots, voreres alçades i obres públiques diverses? Hi ha qui ho entenga? Enhorabona per tots aquests equipaments, però també per la gran habilitat de l’alcalde, que ha sabut cronometrar mil·limètricament l’acabament de totes aquestes actuacions municipals, fent-lo coincidir exactament amb la proximitat de les eleccions. ¿Veritat que això ha de ser difícil d’aconseguir? No sé si serà per portar Diferente des de siempre a les samarretes. Per què s’anuncien precisament ara, a bombo i plateret, festes borgianes, festivals de motocross freestyle en una plaça de bous habitualment deserta i futurs museus fallers?

I seguint amb la línia argumental mourinhista, per què han tardat tant les obres del Puig? Sí, d’acord, Rus és un fantàstic encantador de serps, però li hauria de fer vergonya haver ajornat tant una actuació municipal ben simple —molt més senzilla que guanyar una final en Stamford Bridge o baixar l’índex d’atur a la ciutat i la comarca. Per què han hagut de patir arbitratges tan injusts la plataforma “Salvem el Puig!” i els seus membres? En fi, deixarem ja les brometes innocents i ens felicitarem. Sembla que finalment la restauració de l’ermita gòtica és un camí sense retorn. Demà diumenge, se celebrarà la XVI romeria. Podrem comprovar com estan d’avançades les obres de rehabilitació del conjunt, format per un temple gòtic trescentista, amb voltes de creueria ben boniques, i el seguit de dependències annexes, de caire rural, bastides als segles XVII i XVIII (la sagristia, la sala de clavaris, les habitacions, els estables i els cellers).

El conjunt, dedicat a la Mare de Déu de l’Encarnació, fou objecte d’algunes restauracions al llarg dels segles XIX i XX (l’última actuació data de l’any 1931). Situat sobre un turó, al nord-est de la Serra de Vernissa, caracteritza el paisatge de l’Horta de Xàtiva i forma tàndem —fins i tot llegendari— amb l’ermita de Santa Anna. L’interior de l’església del Puig conserva símbols religiosos i civils a les claus de volta: la Mare de Déu amb el Xiquet, els escuts de la ciutat i el regne, i la Mare de Déu de l’Encarnació a la clau de volta del presbiteri. Antoni Vela, arquitecte municipal, n’és l’autor del projecte de restauració. Ha procedit a extirpar de l’església els elements impropis, a recuperar els elements arquitectònics, la volumetria i el sistema de llum natural de l’edifici, i a salvar les restes escultòriques, pictòriques i ceràmiques. Quant a les plementeries, ha estat precisa la seua reconstrucció. Les voltes s’han alleugerit de càrregues i s’ha dissenyat un sistema de tirants que resol les empentes sobre els murs.

I arribats a aquest punt, ens farem les últimes preguntes. Donada l’habilitat de les nostres autoritats per a vorejar la normativa electoral —des de fa dies, no inauguren obres, acabades o inacabades, només les visiten—, pujaran demà l’alcalde i els regidors al cim del Puig? Per què no? Podrien visitar l’estat de les obres i rebre el càlid aplaudiment dels romers. La majoria d’ells no coneix la rancúnia.

(publicat a Levante-EMV, el 07/05/2011)

dimecres, 4 de maig de 2011

Romeria

Un any més la plataforma “Salvem el Puig” convoca la XVI Romeria a la mítica muntanya per tal de reivindicar la definitiva restauració de l'ermita gòtica del segle XIV que la corona.

Com sabeu aquesta iniciativa la secunden les entitats següents: Associació Amics de la Costera de Xàtiva, Associació la Sènia de Lloc Nou d'en Fenollet, Centre Excursionista de Xàtiva, parròquia de sant Pere de Xàtiva, i l'Associació Cultural “9 d'Octubre del Genovés”.

El camí seguit des de fa setze anys fins ara no ha estat estèril ja que s'ha aconseguit a través de la conscienciació ciutadana pressionar les autoritats per tal que actuen a fi d'impedir la desfeta d'aquest símbol del patrimoni artístic.

LA ROMERIA 2011 se celebrarà el proper diumenge 8 de maig ( 3r diumenge de Pasqua).
La concentració per tal de marxar a peu fins a la serra es farà a la Plaça de Bous, a les 9.00 h (qui utilitze el cotxe ha d'arribar per la carretera de la Torre fins als peus del turó).
L'ascensió començarà a les 9.30.
Cal portar esmorzar.
Es repartirà mistela i mona de Pasqua.
Com sempre es llegirà el manifest oficial que enguany estarà a càrrec de l'Associació “Amics de la Costera”.
La Romeria estarà acompanyada pels sons del tabalet i la dolçaina.

Animeu-vos!