dilluns, 28 de febrer del 2011

La cançó de sempre

Entre gent de l’esquerra alternativa, se sent dir amb molta freqüència que tant se val si governa el PSOE com el PP. Al cap i a la fi són la mateixa cosa! En fi, aquesta anàlisi tan fina és hereva d’aquella idea propugnada per les velles avantguardes leninistes: «Contra pitjor, millor!» Aquell eslògan significava, naturalment, que si un govern gestionat per la burgesia revisionista ho feia rematadament mal, es creaven les condicions adients per a l’esclat revolucionari i l’ascens al poder del proletariat. (Encara em ve a la memòria la teoria de la pinça que propugnava Julio Anguita durant l'últim govern de Felipe González, amb els aplaudiments d'Aznar.) Reflexions com aquestes tindrien la seua lògica fa cent anys, però avui es veuen desmentides per la realitat social: el concepte clàssic de proletariat brilla per la seua absència. Avui, quan perd les eleccions l’esquerra socialdemòcrata, la dreta reaccionària acaba instal·lant-se eternament al poder. Tenim exemples ben pròxims! La cosa no tindria major importància si no fos per un detall: bé que uns i altres, dreta neoliberal i socialdemocràcia, propugnen una política econòmica essencialment idèntica —amb diferències de matis importants, això sí, sobretot pel que fa a les mesures socials—, mantenen en canvi diferències substancials en assumptes com l’educació, la moral i els costums —sobretot en temes de moral sexual i reproductiva: avortament, eutanàsia, reproducció assistida, investigació amb cèl·lules mare... Entre la gent de progrés, és habitual, però, quan arriben eleccions, blasmar de l’esquerra, reivindicar que se l’ha de castigar, quedar-se a casa el dia de les votacions i després passar quatre o vint anys protestant perquè governa la dreta. És la cançó de sempre. En comptes de quedar-se a casa, els protestaires podrien almenys votar l’opció nacionalista, que corre el risc de restar novament fora del parlament autònom.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Munició lleugera

Fa mesos, quan començaren els processos de primàries al PSOE, molta gent va pensar que no pagava la pena de ficar-se en embolics. Es deia que les primàries fomenten les enemistats personals i la divisió entre faccions o militants. Jo, en canvi, trobe molts avantatges al debat intern i les votacions per a seleccionar candidats. Prenguem com a exemple el cas de Madrid. El procés de primàries tingué almenys quatre efectes beneficiosos. Primerament, aconseguí desplaçar de les primeres planes la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, durant vàries setmanes. Per un temps, es va parlar a tort i dret del candidat socialista guanyador, Tomàs Gómez. Augmentà la popularitat d’aquest polític, fins aquell moment un perfet desconegut. Finalment, la militància donà un toc d’atenció a l’aparell del partit, en desbancar la candidata oficial Trini Jiménez. Açò darrer no és assumpte menor; un dels mals que pateix la democràcia és la conversió dels partits en maquinàries exclusivament electorals, dedicades prioritàriament a la confecció de llistes i, per tant, al repartiment de prebendes i parcel·les de poder.

A Barcelona, els militants i els simpatitzants socialistes també han donat una puntada de peu a l’aparell partidista. És possible, d’acord amb les enquestes, que el PSOE patisca una rebolcada electoral, però les primàries hauran estat almenys un revulsiu, un senyal que la militància encara està viva. Al País Valencià, en canvi, les coses s’han esdevingut de manera ben distinta. A Jorge Alarte li entrà la por escènica quan Antoni Asunción anuncià la seua intenció de participar a les primàries. L’antic ministre havia recollit recolzaments importants. Se li van fer, doncs, totes les travetes possibles —incloent hipotètiques adulteracions del cens o suposades irregularitats en la validació d’avals— per tal d’impedir-li la participació. No hi hagué, per tant, primàries de país. En cas d’haver-se celebrat, el socialistes valencians haurien ocupat, ni que fos efímerament, les primeres planes dels noticiaris. (En realitat, les estan ocupant igualment, però per motius ben distints: per l’espectacle caïnita que suposa dirimir les rivalitats de faccions en seu judicial.)

En qualsevol cas, aquell procés de primàries no augurava res de bo. Després de conèixer les amistats perilloses del senyor Asunción i vist el perfil del candidat Alarte, si els militants socialistes s’hagueren hagut d’inclinar per l’un o l’altre, s’haurien enfrontat al mateix dilema que em plantejava mon pare quan jo era menut i havia comès alguna malifeta: «Què t’estimes més, una puntellada al turmell o una punyada a l’ull?» En fi, tot açò és francament decebedor. «On no hi ha farina tothom s’amoïna», fa la dita. Quina gran veritat! Això és, justament, el que sembla passar al si del socialisme valencià de cara a les imminents eleccions. I els socialistes socarrats tampoc no es lliuren dels mals presagis. Podrien haver arrabassat a Rus unes setmanes o uns dies de protagonisme, però han preferit deixar-ho córrer. S’ha de dir, en honor a la veritat, que ningú no ha volgut disputar a Roger Cerdà la candidatura a l’alcaldia. Ara bé, tampoc no s’ha fet cap esforç seriós per integrar el sector crític; finalment, l’aparell local ha decidit renunciar al bagatge d’experiència que podrien aportar els militants que ocuparen càrrecs de responsabilitat quan el PSOE governava les institucions locals i autonòmiques.

Conclusió: sengles assemblees en què només ha participat el 40% de la militància local (unes seixanta persones) han proclamat candidat socialista a l’alcaldia de Xàtiva el secretari local, Roger Cerdà, i han confeccionat una llista que sembla, a primera vista, excloent i mancada de gent amb ganxo electoral. Compta amb poques persones que puguen ser considerades veritables referents socials; només una, Rafael Llorens, president del Club de Camp Bixquert, que ocupa la sisena plaça, té possibilitats d’aconseguir l’acta de regidor. I amb aquests vímets es vol fer la cistella d’un futur govern local. Pel que es veu, s’aposta quasi tot a la joventut. Ja sé que és molt difícil captar gent solvent per a les llistes electorals —fa uns dies, ho explicava en aquestes mateixes planes l’amic Xavi Aliaga—, però cal alguna cosa més que simple munició lleugera per a conquerir la plaça forta de Rus. En realitat, caldria artilleria pesant. I no sé jo si així i tot...

(publicat a Levante-EMV, el 26/02/2011)

diumenge, 13 de febrer del 2011

Secrets de confessió i secrets de confessionari, val?


La meua cosina, que entén molt d’aquestes coses, m’ha dit que hi ha secrets de confessió i secrets de confessionari, val? Per exemple: si li havia tocat el d’això —eh, només la punteta, no vages a pensar— al meu xicot, doncs anava, em confessava amb mossèn Campanes i sortia de la parròquia més neta que una patena. Damunt, el mossèn no ficava mai penitències molt difícils. I si per cas ma mare, que és molt beata, anava a l’església i es trobava amb ell, el susdit no podia dir-li res de les meues relacions amb el meu xicot. Secret de confessió, val? A molt estirar només açò: hauries de vigilar més la teua filla, que està en una edat molt difícil. La confessió et feia passar moltíssima vergonya, d’acord, però et donava en canvi molta —com diria jo?— confidencialitat, que és una paraula molt bonica que em sona a pel·lícula americana de policies. Exacte! Interpretada per un Russell Crow més bo que... Uf! Ja no sé per on anava. Ah, sí! Cosa distinta són els secrets de confessionari, que no tenen res a veure amb els secrets de confessió. Sí, con-fes-si-o-na-ri, val? Segons la meua cosina, la diferència entre uns i altres és molt gran. Els secrets de confessionari són les cosetes enigmàtiques que volgué fer don Àngel, l’anterior rector, amb uns xiquets que havien de confessar-se amb ell, val? Açò és un secret entre tu i jo, sembla que va dir a cadascuna de les criatures. I amb aquells secrets va passar justament allò que sol dir ma tia Somina: confidències a galifardeus, secrets a veus. Els nens van fugir esbalaïts i van contar a les mares les propostes del senyor mossèn. Que què s’ha fet de don Àngel? El van traslladar a una casa d’exercicis espirituals de Castelló. Que quines cosetes feia? Doncs es remoreja que volia tocar als nens el d’això... Noo! Li he preguntat al meu xicot i m’ha dit que a ell mai no li ha tocat ningú —llevat de mi, clar— ni el d’això ni els d’allongs, val? El meu xic és molt però que molt mascle. La bona qüestió és que mossèn Campanes, l’actual rector, té des de la setmana passada un nou confessionari, molt llarg, molt llarg, construït a posta per a tallar murmuracions. I clar, com que els pecadors han d’alçar la veu, perquè s’entenga què diuen, les beates senten totes les confessions. I segons vaig escoltar ahir per la nit a unes veïnes, ja no hi ha secrets de confessió; ara tot són secrets de confessionari. I la gent del barri està la mar de divertida. Per això, he decidit de no tornar a confessar-me mai més, val?

dissabte, 12 de febrer del 2011

Transparència limitada

Els múltiples casos de corrupció política, real o presumpta, comencen a tenir finalment algunes conseqüències pràctiques. Aquests dies, per exemple, s’ha fet pública la declaració de bens dels nostres polítics locals, alcaldes i regidors. Es tracta d’un exercici de transparència, sí, però molt limitat. A Xàtiva, la informació subministrada per aquest diari permet satisfer la curiositat dels tafaners i poc més. D’acord amb les dades extretes del Butlletí Oficial de la Província, sabem, posem per cas, que el nostre alcalde no arriba a ser pobre de solemnitat; els seus bens mobles (diners, accions, vehicles...) només pugen a 970.968 euros. D’on ha sortit aquest patrimoni moble? És exagerat o no? El tenia ja quan va accedir a l’alcaldia? No se sap! El BOP no ha publicat quins ingressos derivats d’activitats privades o de càrrecs institucionals tenen ell i els altres polítics locals. No podem dilucidar, per tant, si la xifra és massa exigua (és a dir, si està per sota dels seus ingressos reals) o és excessiva (supera els ingressos de manera injustificada). En qualsevol cas, als electors seriosos no ens interessa saber quants diners tenen els nostres governants; només volem saber si els han guanyat honradament.

Altres alcaldes —el de Vallada, sense anar massa lluny— han fet una declaració transparent. En canvi, alguns membres de l’equip de govern xativí, sobre donar la informació mínima requerida, podrien haver usat diferents mètodes per a mantenir l’opacitat patrimonial: ingressar part dels guanys en comptes bancaris de familiars, posar els bens immobles a nom de parents, empreses pantalla o testaferros. I clar, com que no tenim totes les dades a l’abast, només podem fer-nos una idea aproximada de la realitat. El patrimoni declarat de l’alcalde podria ser, per tant, la punta d’un iceberg. Temps enrere, ja apuntàvem que el primer edil cobra 90.000 euros bruts anuals de Diputació, als quals s’han d’afegir les despeses de representació, les targes i el cotxe oficial que té assignats com a president de l’organisme provincial. (Lògicament, també cobra les dietes, les assistències a comissions de seguiment i les despeses de representació que li corresponen com alcalde de Xàtiva.) En ignorar la quantia de molts d’aquests epígrafs, només es poden fer conjectures i anar sumant números imaginaris.

Feta la suma, tindríem —imaginàriament, repetisc— la xifra declarada, que frega el milió redó d’euros, o qualsevol altra. També s’hauria de comparar aquesta xifra amb la situació patrimonial del susdit abans d’accedir a l’alcaldia. Impossible! Durant l’últim plenari municipal xativí, el PP va rebutjar una moció socialista que demanava de fer pública la declaració de bens corresponent a l’any en què els regidors populars assoliren el govern local. No podem dilucidar, per tant, si s’han produït enriquiments injustificats. Molts diners no devia tenir l’alcalde, fa pocs anys, perquè hagué de demanar un préstec per a comprar a dos socis les seues parts de l’empresa FDM (fàbrica de mobles valorada, quan s’efectuà l’operació, en uns cinc-cents milions de les antigues pessetes). Això sí, li deuen haver anat molt bé les coses a l’edil perquè, segons les dades del BOP, ara mateix no té cap deute ni cap préstec pendent. En altres paraules: ha tornat a la caixa d’estalvis els diners prestats amb què va adquirir la totalitat de FDM.

I ja que parlem d’aquesta firma, caldrà recordar que l’alcalde també presideix tres empreses de capital mixt (Imelsa, Girsa i Egevasa) dependents de la Diputació i una (Proexa) dependent de l’Ajuntament de Xàtiva. És, d’altra banda, administrador únic de l’empresa privada Aert Invest 2007 i administrador solidari de dues immobiliàries junt amb el promotor local Luis Mollà. Els ingressos que li puguen proporcionar aquestes activitats són un misteri. Sabem, això sí, que l’alcalde no té casa pròpia, ni xalet, ni apartament a la platja... Segons la seua declaració de bens, no té cap immoble. Segur? ¿No serà que el seu patrimoni immobiliari està a nom de tercers de la seua confiança? Més d’una vegada s’ha parlat d’obligar els polítics a fer públics els bens dels seus familiars. La idea no és desgavellada; recordem que l’anterior tresorer nacional del PP ficava a nom de la seua esposa els diners procedents de la trama Gürtel. De moment, ja dic, a Xàtiva, ens hem de conformar amb un exercici limitat de transparència.

(publicat a Levante-EMV, el 12/02/2011)

dijous, 10 de febrer del 2011

El serrell recte, símbol terrorista?

Ho tindrà difícil Sortu, la nova marca de l’esquerra abertzale. En una entrada anterior ja expressava la meua opinió: la redacció de l’article 9 de la Llei Orgànica de Partits Polítics persegueix, per damunt de tot, proscriure l’esquerra independentista basca. Sobre no deixar cap escletxa legal per on puga reeixir el conglomerat d’HB, els partits espanyolistes han anat posant el llistó cada vegada més alt als nous partits de l'òrbita sobiranista. Primer s’exigí al món abertzale que condemnés la violència d’ETA si volia tornar a les institucions. Quan els seus militants han rebutjat finalment tota forma de violència, inclosa la d’ETA, el front espanyolista els ha anat posant altres condicions addicionals (sense distingir entre persones que hagen rebut o no sentències fermes per actes violents): que substituïsquen el mot “rebutjar” per “condemnar”; que condemnen també, de manera retrospectiva, la violència passada; que demanen perdó a totes les víctimes del terrorisme. Dit en altres paraules: amb el reglament ja aprovat, un dels equips està inventant sobre la marxa noves normes de joc per a esbiaixar el resultat del partit.

Des del punt de vista ètic, les condicions suplementàries que s’exigeixen al conglomerat de l’antiga HB són perfectament raonables i exigibles. (Com també seria perfectament raonable i exigible al PP i al senyor Mayor Oreja que condemnaren les atrocitats comeses pel franquisme.) Però l’intent que aquestes condicions tinguen caràcter suspensiu no hauria de prosperar ni política ni jurídicament. Utilitze el condicional perquè el govern socialista, tot i estar plenament satisfet amb el pas històric donat pel món abertzale, no vol de cap manera concitar les ires de la dreta cavernícola i ha decidit passar la patata calenta als tribunals. I clar, amb gent com la magistrada Ángela Murillo, no sembla massa probable que Sortu puga participar a les pròximes eleccions municipals. En aqueix cas, però, la pífia política i legal seria majúscula.

Si ja és absolutament extravagant supeditar a circumstàncies alienes a l’ordenament jurídic i a la voluntat dels seus promotors (com ara que ploga, que neve o que un grup terrorista es dissolga) el registre d’un partit que compleix tots els requeriments legals, resulta extraordinari que la nova formació haja de fer constar per escrit el seu rebuig a la violència, cosa absolutament potestativa per a la resta dels partits. Principis consolidats del dret, com el del supòsit més favorable o el de la irretroactivitat de les lleis, no semblen d’aplicació per als militants i grups abertzales. Sempre s’havia afirmat que aquests grups tornarien a les institucions quan renunciaren expressament a la violència. Pura retòrica! Com que no s’acaba de pair l’existència del nacionalisme independentista, se’ls ha dit clar i ras que no tornaran a la legalitat mentre continue existint ETA. En definitiva, els partits espanyols volen allargar la proscripció del 10% de l’electorat basc.



I per tal d’aconseguir-ho, van a mirar amb lupa la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny. L’article 9, apartat 3 (punt d) d’aquesta norma condemna els partits que utilitzen símbolos, mensajes o elementos que representen o se identifiquen con el terrorismo o la violencia y con las conductas asociadas al mismo. Veient les fotos de l’acte de presentació de Sortu, em pregunte: el look de les dones abertzales —botes altes, fulard, meleneta sobre el clatell, serrell curt i recte tallat amb regle, arracades llargues de bijuteria—, també serà considerat símbol terrorista? ¿Hauran d’anar a la perruqueria i pentinar-se com Mairen Beneyto per a no ser considerades etarres?

dimarts, 8 de febrer del 2011

Pescar en aigua tèrbola a molts agrada

El capitalisme triomfant i la globalització han aconseguit desacreditar i traure de l’agenda i els debats polítics la teoria i la praxis marxistes. Tanmateix, elements com ara l’anàlisi de la realitat, proposats pel marxisme, continuen tenint vigència. Arran de l’esclat revolucionari esdevingut en diversos països del Magrib (antiga Barbaria) i l’Orient Mitjà, caldria desempolsar els vells manuals. Aquesta operació vindria bé per a establir els límits d’allò que s’entén per democràcia. Dic açò, perquè el combustible que sembla haver atiat les revoltes del Magrib és l’anhel de democràcia. A hores d’ara, ningú no coneix, però, altre sistema democràtic que el burgés, del qual hom sol dir que és el millor dels sistemes possibles. És a dir, s’accepta que som davant d’un sistema imperfecte (l’altra construcció, el centralisme democràtic propugnat pel marxisme leninisme, ha resultat ser un veritable fracàs històric).

Naturalment, sempre serà millor la més imperfecta de les democràcies que una dictadura. Ara bé, convé tenir clares algunes coses: l’experiència històrica demostra que no ha estat possible d’implantar la democràcia en cap país al qual no existís un determinat grau de desenvolupament del sistema capitalista i, alhora, un paper hegemònic de la classe social que el gestiona, la burgesia. Per regla general, la democràcia no funciona als països pobres o subdesenvolupats (qualsevol ho pot comprovar fent una simple ullada al món). Hi ha una explicació senzilla: la democràcia és el sistema natural amb què la burgesia —l’oligarquia dominant i les capes de la classe mitjana que segueixen el seu solc— usdefruiten el poder. El funcionament del sistema només resulta versemblant quan aquests estrats tenen una presència aclaparadora al cos social. Llavors, es crea la ficció que hi ha una veritable participació en la presa de decisions polítiques.

Ficció? Sí, perquè les classes socials més baixes es veuen marginades sistemàticament del poder. Només un opció d’esquerra, la socialdemocràcia, pot participar en el joc polític en canvi de no qüestionar els pilars bàsics en què recolza tot l’entramat econòmic i ideològic (fins ara, donades les limitacions del terreny de joc, la socialdemocràcia no era una mala opció; no oblidem que fou la impulsora del denominat Estat del Benestar). Les revoltes dels països magribins responen, per tant, als canvis experimentats per una part de les seues societats; hi va sorgint a poc a poc una classe mitjana de professionals, gent il·lustrada i joves universitaris amb possibilitat d’accés a les tecnologies de la informació que es veu bandejada de la participació política i —en molts casos— del benestar econòmic. A la ciutat tunisiana de Sidi Bouzid, posem per cas, el 25% dels homes i el 44% de les dones amb titulació universitària no tenen treball.

A Tunis, l’esclat d’ira contra l’atur, inicialment espontani, esdevingué un moviment de caire polític; s’hi van adherir els sindicats, els malmesos partits de l’oposició i amples capes socials que viuen sota el llindar de la pobresa. Els manifestants de Tunis exigien el final del poder que Ben Alí exercia sobre el govern, les institucions de l’estat i l’economia. Les arrels de la revolta tunisiana eren, per tant, una combinació letal de pobresa, atur i repressió política, tres factors presents a moltes societats àrabs i magribines. I clar, els problemes de Tunis provocaren calfreds a les dictadures veïnes i a les democràcies burgeses. De fet, la revolta ha acabat propagant-se a Egipte, col·locant el seu dictador, Hosni Mubarak, a la corda fluixa. Ara bé, ¿tenen realment, les masses revoltades, possibilitats de subvertir la situació? Aconseguiran d’aplanar el camí cap a la democràcia? ¿S’hi donen les condicions necessàries per aconseguir-ho?


Són preguntes de difícil resposta. Sembla que les protestes populars han agafat de sorpresa els grups salafistes i els germans musulmans. Tanmateix, després dels primers moments de desconcert, uns i altres s’han sumat a la revolta. Hom desconeix, a hores d’ara, la incidència real d’aquests grups islàmics a les societats tunisiana i egípcia, però els nord-americans no volen que torne a repetir-se l’episodi dels aiatol·làs iranians. Per això, s’han afanyat a alinear-se amb les exigències dels revoltats. Els països democràtics europeus, en canvi, han estat més cauts; saben per experiència què significa la dita «pescar en aigua tèrbola a molts agrada». En realitat, europeus i nord-americans voldrien —ves per on!— una transició a l’espanyola.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Una cançó molt coneguda

Quan estudiava el batxillerat, em van parlar de les revolucions. Millor dit: em van parlar de “la revolució”, ço és, de l’única revolució —a part, naturalment, de la pretesa revolución nacional sindicalista— que podia ser nomenada a les escoles i els instituts franquistes: la Revolució Francesa. (De la revolució bolxevic, ni parlar-ne!) Llavors, jo pensava que mai no veuria, durant el transcurs de la meua existència, cap revolució autèntica. M’equivocava. He vist, per exemple, la caiguda del Xa d'Iran, del Mur de Berlín i del dictador Ceauşescu. Ara, però, estem assistint a una veritable cadena d’alçaments populars als països magrebins i àrabs. ¿Com acabarà aquest esclat revolucionari? Com acaben totes les revolucions, amb un relleu d’oligarquies.

Tot començà a Tunis. El suïcidi d’un jove universitari aturat, que havia patit l’assetjament de la policia, fou l’espurna que encengué la metxa. Des de llavors, una ona sísmica ha recorregut tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga i l’Iran. L’esdeveniment ens permet de comprovar, en viu i en directe, els diferents fenòmens que afloren en un procés revolucionari. Primerament, tenim la transformació que experimenta el suport de què gaudeixen els tirans fins al moment mateix de l’esclat revolucionari. En açò, hi ha molta confusió. Hom tendeix a pensar que un dèspota es manté al poder gràcies només a l’aparell repressiu. Això és generalment fals. Com que la Reductio ad Hitlerum, sobre ser sovint una veritable fal·làcia, està ja molt gastada, no perdré massa temps a recordar que el règim de Hitler comptà amb el suport majoritari de la població alemanya. Posarem exemples més pròxims.
Ací, a casa nostra, quan s’acabà la dictadura franquista, era molt difícil trobar persones que acceptaren haver simpatitzat amb ella. Llevat de poquíssimes excepcions, els concernits tenien vergonya d’admetre-ho. Tanmateix, hi havia moltíssims franquistes. Jo, que vaig viure sota aquella dictadura —tenia 23 anys quan morí el dictador—, en puc donar fe. Sí, d’acord: existien l’exèrcit, l’aparell policial i les estructures del partit i el sindicat únics. Però també hi havia moltes persones, de diferents sectors i extraccions socials, que van donar suport al dictador, el qual finí vell i malalt al llit d’un hospital. Ara, després de trenta-cinc anys, moltes d’aquelles gents simpatitzants del franquisme han perdut la vergonya i en parlen obertament. (Recordem unes declaracions de Jaime Mayor Oreja, destacat representant del PP.)

En aquest aspecte, la magnífica transició espanyola —que torna a ser esgrimida, aquests dies, com a model a seguir— no presenta un balanç excessivament edificant. El pacte de silenci d'aquella transició està provocant, per exemple, l'embolic de les fosses en què jauen les víctimes de la repressió franquista o l’afer del jutge Baltasar Garzón. Ací, a diferència del que s’esdevé a Alemanya, no està mal vist reivindicar les bondats del règim feixista. Dit açò, tornem al nord d’Àfrica. Algú es creu que el règim de Ben Alí se sustentava únicament en l’aparell repressiu? En realitat, Ben Alí tenia també el suport de l’oligarquia i d’amples capes socials que van aprofitar la cobertura del seu règim despòtic per a enriquir-se o simplement medrar. En aquest sentit, els telediaris i els periòdics oferiren escenes certament cridaneres.

Durant els primers moments de l’esclat revolucionari, policia i exèrcit es dedicaren a reprimir-lo sense cap contemplació (així s’explica l’elevat nombre de ferits i víctimes mortals). Hi hagué després uns dies de desconcert; possiblement l’oligarquia tunisiana estava calculant de quin costat anava a inclinar-se la balança. Fet el càlcul, Ben Alí hagué de prendre un avió i fugir a l’Aràbia Saudita. Finalment, a partir de la quarta o cinquena setmana de revolta popular, els televisors mostraren oficials i policies tunisians, mesclats entre la multitud, victorejant la caiguda del règim i proclamant la seua adhesió a la llibertat i la democràcia. Això sí, es feren càrrec del govern provisional membres del partit de Ben Alí (recordem que la transició espanyola fou pilotada per Suárez).

Hi ha cançons que són molt conegudes! Estic segur que, a hores d’ara, no deu haver cap persona a Tunis que accepte haver donat mai suport al règim del dictador. En definitiva, el poble pla hauria aplanat el camí perquè altra oligarquia, o potser la mateixa —ja sabeu: els mateixos gossos amb diferent collar—, accedisca al poder.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Raimon, doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant

El passat dia 28, festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, es va celebrar a la Universitat d’Alacant un acte solemne en el transcurs del qual van rebre el nomenament de doctors honoris causa el prestigiós químic valencià Avelino Corma Canós i el nostre compatriota Ramon Pelegero Sanchis, Raimon, a proposta de les Facultats de Ciències i Filosofia i Lletres. Presidí l’acte el magnífic senyor rector Ignacio Jiménez Raneda. Els nomenaments havien estat aprovats per unanimitat a sengles reunions del Consell de Govern de la Universitat celebrats el 27 de maig i el 30 de juliol de 2010. La cerimònia, que es desenvolupà amb el ritual previst per a l’ocasió, començà al pati de la Facultat de Dret. Un seguici format pel Consell de Govern i el Claustre de doctors, revestits dels ornaments propis de l’acte, toga i birret, es dirigí cap al paranimf. Després de la imposició del birret al químic Avelino Corma, arribà el torn del cantant de Xàtiva. Raimon comptà amb dos padrins, els professors Armand Alberola i Enric Balaguer. Durant la seua laudatio, ambdós passaren revista a la biografia del xativí des del seu pas per les aules del carrer de la Nau fins als seus èxits més recents com a cantautor. Els dos padrins dedicaren nombrosos elogis a Raimon: «Defensor de la lluita per la llibertat, poeta del coratge, intel·lectual íntegre la trajectòria del qual va superar els límits del país, símbol per als qui van voler canviar una realitat asfixiant». El professor Alberola afirmà que el reconeixement a Raimon no era un mer gest. «Es tracta d’un deute de gratitud. La institució ha volgut tornar quelcom del que Raimon ens ha donat. L’Acadèmia no pot oblidar que algunes persones transmeten valors i cultura des de fora de les aules. Avui, la nostra universitat salda un deute.» Raimon va rebre el birret, l’anell d’or i els guants blancs —símbols respectivament d’unió amb la Universitat i fortalesa— i el llibre de la ciència. La secretària li va rebre la promesa de fidelitat. Tot seguit, Raimon pronuncià, davant del nombrosíssim públic que omplia el paranimf, el seu emotiu discurs d’agraïment. Recordà els seus orígens, els vençuts de la Guerra Civil, la seua família, les primeres dificultats amb la censura, un cop havia escollit l’ofici de cantant, els primers recitals a París... També evocà el dia en què havia conegut la seua esposa, Analisa Corti, que l’escoltava emocionada.



Raimon desvetllà el secret d’una bona cançó: «Un subtil equilibri entre la música —harmonia i melodia— i les paraules». Confessà el motiu pel qual s’ha dedicat a cantar poemes dels clàssics antics i moderns: donar-los a conèixer i compartir amb la gent la seua obra. «La meua ànsia de llibertat i la lluita per aconseguir-la, i el gust per la música i la poesia foren previs a la meua decisió de dedicar-me a la cançó», proclamà Raimon. Finalment, criticà que la nostra llengua siga encara combatuda per les autoritats elegides democràticament, per aquells que es neguen a admetre una obvietat: que valencià i català són la mateixa llengua. «M’he mantingut fidel a ella exercint un dret individual i col·lectiu. I pense continuar així.» El discurs va rebre un fervorós aplaudiment del públic, entre el qual hi havia una nombrosa representació xativina. Eren presents en primera fila diversos representants polítics locals: els regidors socialistes Roger Cerdà i Rafa Llorens, i els nacionalistes Cristina Sunyer —acompanyada del seu marit— i Joan Josep Garcia Terol. També hi eren Vicent Quilis, propietari de l’empresa INELCOM —acompanyat del seu fill—, el fotògraf Antoni Marzal... Hom trobà a faltar, això sí, la presència de l’equip de govern local, que no hi havia enviat cap representació.

Entre les personalitats del món de la cultura caldria destacar Vicent Soler, antic conseller i vicepresident de les Corts Valencianes, el xativí Emili Balaguer Perigüell, catedràtic d’Història de la Medicina, Agustí Colomines, president de la Fundació Trias Fargas, el geògraf valencià Vicent Boira, president de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa, autor de l'obra La Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l'eix mediterrani al segle XX... Va cloure l’acte el rector Jiménez Raneda que, en un discurs íntegrament dit en valencià, tornà a elogiar la figura i els mèrits de Raimon. Un cop escoltat el Gaudeamus igitur, interpretat pel Cor de la Universitat, tots els presents van sortir del paranimf i començà el torn de les felicitacions. Els membres de l’expedició xativina es feren les fotografies de rigor amb Raimon.

(publicat a Levante-EMV, el 02/02/2011)