dijous, 30 de setembre del 2010

Els ateus i els nazis

Només iniciar la seua visita al Regne Unit, durant la recepció conjunta amb la reina Isabel II a les autoritats polítiques i religioses britàniques, el papa Benet XVI pronuncià un discurs en què comparava els ateus amb els nazis. Amb aquesta desafortunada comparació, feta una hora després que el seu avió aterrés a Edimburg, Ratzinger tractava d’encoratjar els seus fidels, perquè planten cara a les forces del laïcisme. El Papa s’endinsà, però, en un territori minat, amb la seua referència al nazisme i la Segona Guerra Mundial. Fent l’ullet al passat gloriós dels britànics, recordà tant la victòria sobre «una tirania nazi que desitjava eradicar Déu de la societat» com els religiosos «que s’oposaren als nazis i ho pagaren amb la seua vida». La seua intenció de combatre la invisibilitat de la religió prengué un rumb estrany, però, quan establí el paral·lelisme entre nazisme i ateisme: «En reflexionar sobre les lliçons de l’extremisme ateu del segle XX, no oblidem que l’exclusió de Déu, la religió i la virtut, a la vida pública, menen cap a una visió truncada de l’home i de la societat». La invisibilitat de la religió a la vida pública britànica causa perplexitat al Vaticà, que en responsabilitza una suposada minoria per la seua perversa influència. A Glasgow, davant desenes de milers de persones que l'escoltaven, el papa va dir: «L’evangelització de la cultura és encara més important ara, quan una dictadura del relativisme amenaça d’enfosquir la veritat immutable sobre la naturalesa de l’home i el seu destí.» L’atac directe contra els sectors laics de la societat britànica no quedà sense resposta, como era previsible. Richard Dawkins, posem per cas, féu unes declaracions molt contundents. Les paraules del catedràtic d’Oxford em recorden l’article sobre Einstein que em féu arribar un lector del blog. Einstein, al contrari que Sigmund Freud, Bertrand Russell o George Bernard Shaw, no volia denigrar els creients en Déu. De fet, tendia a ser més crític amb els detractors de la fe, que li semblaven mancats d’humilitat o de sensació de sorpresa. «Els ateus fanàtics —escriví en una carta— són com esclaus que continuen sentint el pes de les cadenes de què s’han lliurat després d’una dura lluita. Són criatures que, amb la seua rancúnia contra la religió tradicional, l’“opi de les masses”, no senten la música de les esferes», va dir. Ignorem si hauria mantingut les seues opinions després d’escoltar els paral·lelismes establerts per Joseph Alois Ratzinger.

dimarts, 28 de setembre del 2010

A un costat de la ratlla

A la dècada dels noranta, vaig presenciar el final del darrer govern de Felipe González. Llavors, jo era de l’opinió que el PSOE mereixia un bon càstig: passar a l’oposició (no tant pels escàndols econòmics en què estava incurs com per l’afer de la guerra bruta antiterrorista). Pensava que Felipe no tenia escapatòria: si no havia sabut res del que passava al seu voltant —cosa difícil de creure—, mal; si ho sabia i no havia fet res per impedir-ho, pitjor. Finalment, els socialistes van perdre les eleccions. I què succeí? Que s’aposentaren al govern Aznar, Álvarez Cascos, Trillo i companyia. Vaig aprendre la lliçó. No m’abelleix, per tant, corejar de nou allò de Váyase, señor... Zapatero; no tornaré a propiciar, amb el meu gra d’arena, el triomf de la dreta cavernícola. En tot cas, desitge que ningú no obtinga, a les pròximes eleccions, la majoria absoluta. Però de cap manera em sedueix la idea d’un govern presidit per Rajoy. De vegades, has de traçar una ratlla i decidir si et poses al costat dels teus o al costat dels altres. Aquests dies, algunes veus afirmen que Rodríguez Zapatero és un enemic a batre. Discrepe profundament. En molts aspectes —no en tots, atenció— el president és un dels meus. Que és un espanyol jacobí? Probablement (per molt que ho camufle amb la cobla de l’Espanya plural). Que ha seguit una política econòmica liberal? D’acord! Però també ha impulsat polítiques socials i d’igualtat de caire socialdemòcrata dirigides a les dones, els homosexuals, les persones dependents, els joves... (I ha mantingut i ampliat les cobertures socials als treballadors fins a l’esclat de la crisi.) Que Zapatero s’ha quedat curt? És possible, però la caverna el considera una bèstia negra; només s’han d’escoltar i llegir els improperis que li dediquen certs mitjans de comunicació dia sí i dia també. Que s’ha plegat als dictats dels poders globals? I qui no ho hauria fet? (És més: si un valent, militant de qualsevol partit minoritari a l’esquerra del PSOE, hagués plantat cara —és un dir— a aqueixos poders, quines haurien estat les conseqüències?) Que Zapatero ens ha retallat el sou als funcionaris? Sí, però jo no pense fer la vaga general a un dels meus per un cinc per cent del jornal. Les vagues se li fan a l’amo (o als seus representants més autoritzats, els governs de dretes), no a les persones que intenten conservar la dèbil estructura de l’estat del benestar. Tindran molta o poca determinació, més o menys encert, millor o pitjor fortuna, però això és un altre compte.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Entre l’espasa i la paret

En bona mesura, la classe obrera industrial ha desaparegut. Ho ha fet per diversos motius: principalment perquè l’economia dels països més rics descansa avui sobre el sector terciari i les finances, i perquè les poques indústries tradicionals que sobreviuen —les automobilístiques, posem per cas— han modificat el seu funcionament (moltes de les seues unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan, en conseqüència, més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, la unitat i la consciència de classe. A hores d’ara, les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers i es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana. Els veritables pàries són ara els treballadors precaris, els aturats i els immigrants.

En aquest context, els sindicats han esdevingut, a poc a poc, aparells burocràtics al servei dels sectors capdavanters dels esmentats affluent workers (en què solen proliferar, per cert, les organitzacions gremials): administracions públiques, empreses de distribució, mitjans de transport, fàbriques d’automòbils... Segons les enquestes oficials, només un 25% dels assalariats està sindicat al conjunt de l’Estat espanyol. D’altra banda, les centrals de classe evolucionen, des de fa temps, cap a un model assistencial amb dues funcions primordials: la negociació dels convenis i la prestació de serveis als afiliats. (La promoció d’un model social i econòmic alternatiu, i la consciència de classe han quedat relegats en un segon pla.) I clar, només amb la quota dels afiliats no és pot sostenir un aparell assistencial; per a mantenir els nombrosos delegats i funcionaris sindicals, calen subvencions públiques i acords amb la patronal. En resum: el sindicalisme, pilar fonamental de les relacions laborals, corre el risc de patir un descrèdit irreparable, a causa de la seua burocratització.

Durant els darrers anys, les grans centrals havien acceptat aquest status quo. Però ara es troben entre l’espasa i la paret. La crisi ha llançat a l’atur dos milions i mig de treballadors, i el govern s’ha vist obligat a retallar els drets laborals i les cobertures socials dels assalariats. Si els sindicats no feren servir ja l’arma per excel·lència, la vaga, el seu descrèdit assoliria cotes altíssimes. Però al mateix temps, la vaga general pot accelerar la crisi del govern socialista i propiciar, més si cal, la imminent arribada d’un govern de dretes. Terrible dilema per als sindicats i l’esquerra en general —a la qual sovinteja la doble militància política i sindical. L’escassa consciència de classe, la divisió i l’individualisme juguen en contra de la convocatòria de vaga. Cal recordar, per exemple, com ha calat entre els assalariats la idea que els funcionaris són uns privilegiats. (La tisorada al sou dels servidors públics, decretada fa pocs mesos pel govern socialista, fou aplaudida per molta gent.) Això no obstant, es demana als funcionaris que secunden la vaga per un únic motiu: la solidaritat amb els treballadors perjudicats per la reforma laboral.

Estic convençut que això no va a funcionar, almenys al País Valencià. En realitat, qui es mereixeria una vaga general, a casa nostra, és el govern de Francisco Camps, responsable de les taxes d’atur més elevades de tota la península. La Conselleria d’Educació, posem per cas, podria estalviar-se la bonica xifra de quatre milions d’euros, si els ensenyants públics seguiren massivament la vaga contra Zapatero. Algun periòdic ha donat les dades concretes: a cada professor vaguista se li descomptarien del sou, per terme mitjà, cent cinquanta euros. A les grans empreses amb excés d’estoc també els surt més a compte una vaga que una suspensió temporal de l’activitat productiva. «La vaga del dia 29 provoca una estranya sensació», diu Toni Cucarella. «La majoria dels qui la faran, la faran sense ganes; i els qui no la faran és perquè no els en queden, de ganes. Hi ha motius per a plantar la canya i alçar la veu. Però hi ha en l’ambient una mena de desmoralització general», conclou.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Canvis a Cuba?



Vaig sojornar uns dies a Cuba, a primeries d’abril, i vaig tornar de l’illa amb l’equipatge ben carregat d’emocions. Havia experimentat, petjant les seues terres —d’orient a occident, de Santiago a Pinar del Río—, la sensació d’estar a casa d’uns parents, d’uns cosins. Possiblement, influiria en aquesta percepció meua el fet de tenir, per via materna, una part d’arrels castellanes. Deambular pels carrers de l’Havana, Camagüey o Cienfuegos és com camejar per qualsevol vila d’Andalusia o Extremadura... Tot (els noms, els cognoms, els costums, les dites, l’arquitectura —amb nombrosos elements neoclàssics, modernistes i mudèjars—) remet a territoris concrets de la nostra geografia més pròxima. Els cubans són comunicatius, riallers i amics de la música i el bullici, però el visitant topa aviat amb un imprevist: a l’antiga província espanyola, hom no sap mai, com deia Campoamor a la seua falca, quina cosa és veritat i quina, mentida.

L’equívoc és omnipresent. Es parla molt de jineteras, joves que ofereixen llurs serveis sexuals a canvi d’una propina. L’oferta de qualsevol servei és, però, un fenomen generalitzat a Cuba. Durant els dies d’estada al país, em volgueren vendre pels carrers, mil vegades, tota mena de productes: bitllets amb l’efígie del Che Guevara, cigars havans a preus de ganga... Al Morro de Santiago, vaig mostrar el meu escepticisme al xic que m’oferia una caixa de cigars Cohiba a 50 cucs (a les tendes oficials, la mateixa caixa en val quatre-cents). Serán falsos, li vaig dir. Son auténticos, em va contestar. No lo entiendo, vaig somriure. El xic es va enfadar. Se lo explicaré —va dir—: los robamos. Somos pobres. Unos amigos torcedores sacan a escondidas, de la fábrica, las hojas o los puros ya listos. Después los vendemos y nos ayudamos mutuamente.

I és que molts cubans van a la caça del pes convertible. Yoani Sánchez ho explica al seu blog. Un exèrcit d’inspectors (que els illencs anomenen irònicament carmelitas, pel color marró del seu uniforme), busquen entre les bosses dels treballadors, a la sortida de les fàbriques, sucre, cigars, extractes de xampú o perfum… Els empleats d’establiments hostalers compren begudes que venen —al lloc on treballen— amb un 30, un 50% de sobrepreu. Durant la jornada laboral, donen prioritat a la venda dels productes “propis” i releguen els d’origen estatal. Al final del dia, amb la suma dels centaus guanyats, completen el salari que reben en moneda nacional: 250 pesos, uns 10,5 cubans convertibles, equivalents a 8,75 euros al mes. També hi ha fàbriques clandestines que elaboren cerveses Cristal i Bucanero amb els mateixos sabor i aparença de les originals.

El nucli històric de l’Havana està ple de velles empalustrades, que fan com que fumen un cigar enorme, i dones amb vestits colonials; unes i altres demanen un pes al turista per deixar-se fotografiar amb ell. Altra gent demana el pes directament, a canvi de no res. Els cubans són amistosos i hospitalaris, però el visitant mai no està segur d’entaular una relació sincera. Sempre sura la sospita: aquesta persona que he conegut voldrà alguna cosa? Comprovar que el règim comunista ha propiciat l’existència d’una societat múrria, de petits lladres i pidolaires, és francament descoratjador; fa trontollar molts postulats del vell progressisme d’esquerres. Parts de l’illa es cauen a trossos; les prestatgeries dels magatzems estan buides; el parc automobilístic és un museu rodant; proliferen les bicicletes i el transport de tracció animal; tot el país sembla “fer botella” (expressió cubana que significa fer autoestop); falten les coses més elementals...

Sens dubte, la situació acabarà passant factura al país; les seqüeles dels règims totalitaris solen durar una eternitat. De moment, les autoritats cubanes s’entesten a ficar portes al camp. 52 años de revolución, Seguimos para siempre, ¡Viva la verdad! ¡Viva la dignidad humana!, Con el esfuerzo de todos venceremos, resen unes tanques publicitàries enormes. Vencerem qui? Quina classe de revolució és aqueixa que encara fa servir, després de 52 anys, les cartilles de racionament? És clar que el bloqueig nord-americà no en té tota la culpa; Fidel Castro mateix ha arribat a dir que el sistema cubà no funciona, bé que després ha matisat les seues paraules. En fi, aquests dies escoltem moltes notícies de Cuba: l’alliberament —o expatriació— de presos polítics, les propostes de canvi... Els pessimistes temen que el règim prepare canvis merament cosmètics —ja saben: canviar alguna cosa perquè no canvie res. I clar, bé que el país i les seues gents són meravelloses, hom hi troba a faltar allò fonamental: la llibertat i el benestar material.


Fotografies de Désirée Dolron

Visions de Cuba




dissabte, 25 de setembre del 2010

Dilemes

La crisi econòmica ha llançat dos milions i mig de treballadors a l’atur. No els ha llançat el govern; ho ha fet la fallida d’un model productiu impropi d’un país desenvolupat (model basat en dos pilars, el rajol i el crèdit incontrolat al consum, que ningú —ni sindicats, ni patronal, ni governs successius— no s’havia esforçat a canviar). Mentre el govern del PSOE assegurava les cobertures socials, els sindicats de classe, burocratitzats i amb escassa afiliació entre nombroses capes d’aturats i assalariats, acotaven el cap. Quan aqueix poder global de què parla David Rothkopf a l’obra El club de los elegidos (concentrat sobretot en mans d’un nombre reduït de persones d’Estats Units i Europa) ha obligat el govern socialista a fer un gir de cent vuitanta graus a les seues polítiques econòmiques, fiscals i socials, els sindicats s’han topat amb un dilema maleït: ens fem l’harakiri o li fem el llit a la dreta? Quan, de menut, jo havia comès alguna malifeta, mon pare em plantejava les coses de manera molt semblant; em dirigia aquesta pregunta retòrica: «Tria! Què t’estimes més, una punyada a l’ull o una potada al turmell?»

dijous, 23 de setembre del 2010

Èxit o fracàs?

La repercussió de la pròxima jornada de vaga general serà qüestió discutible i discutida. Hi ha infraestructures i sectors laborals que són determinants per a l’èxit o el fracàs d’una vaga. Em referisc, naturalment, al transport i les comunicacions. Si els sindicats aconsegueixen de paralitzar els transports públics i tallen les vies d’accés a les grans ciutats, alguns milions de treballadors i treballadores faran la vaga vulguen o no vulguen, perquè no podran arribar al seu lloc de treball. Els instruments que es fan servir en aquests casos són els piquets “informatius”. Aquests piquets poden taponar, per exemple, les cotxeres de l’EMT de València (ja sabeu: un autobús avariat travessat a la porta) o impedir el pas de vehicles, durant l’hora punta, per les Nacionals III i IV, a les entrades de Madrid (amb una pila de pneumàtics cremats). Amb açò, una part de l’“èxit” de la vaga ja està assegurat. També es pot utilitzar la silicona i barrar el pas d’empleats i clients als grans magatzems, a les grans superfícies comercials... Ara bé, les enquestes diuen que només un de cada tres treballadors està disposat a secundar la vaga. Si això resulta ser cert, no hi haurà prou piquets per a impedir que els col·legis, els instituts, els centres sanitaris, el comerç minorista, les petites empreses i un llarg etcètera romanguen oberts amb total normalitat. Alguna cosa es deuen olorar els líders sindicals, perquè, com ha dit algun columnista, afronten la vaga amb cara de funeral. «Una gran putada», ha arribat a dir el secretari general de CCOO. ¿Doncs no havíem quedat que una vaga general és el gran esdeveniment, la gran festa reivindicativa contra l’opressió del capitalisme? S'està assajant un nou mètode de mobilització?

dimecres, 22 de setembre del 2010

Equilibrio y eficiencia económica: selección de artículos de economía

Vicente Galbis no és massa conegut del públic valencià. Va nàixer en Agullent el 1942. Després de fer el batxillerat al col·legi dels jesuïtes de València, estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona on es llicencià i obtingué el seu primer doctorat. Posteriorment, amplià estudis a la Universitat de Wisconsin, a Madison, on fou professor ajudant i obtingué el segon doctorat. La seua carrera professional s’ha desenvolupat, però, de 1970 a 1998, a Washington, al Fons Monetari Internacional. Fou el funcionari encarregat de seguir l’economia de Canadà i de recolzar els encarregats de les economies d’Estats Units i Mèxic. Al Departament de Banca Central, es dedicà a realitzar missions d’assistència tècnica als països membres (sovint amb funcionaris del Banc Mundial) i també participà en recerca i publicacions sobre qüestions monetàries i bancàries. En aquest departament, ascendí a Economista Principal i Conseller.

Vicente Galbis, a hores d’ara ja jubilat, explicava fa uns anys, durant la presentació del II Congrés d'Estudis de la Vall d’Albaida, que la nostra economia tradicional estava abocada a la crisi irremeiable; de cap manera anava a poder competir amb la dels països emergents, que inicien llurs processos d’industrialització amb sectors com el tèxtil (tal com férem nosaltres a les darreries del segle XIX). Llurs costos de producció —sobretot en mà d’obra— són ínfims. Vicent Galbis recordava que els països desenvolupats depenen cada vegada menys del sector secundari i aposten bona part de la seua activitat econòmica al terciari, a empreses dedicades a l’activitat financera i a la distribució, a empreses que creen valor afegit: innovació, disseny, serveis de qualitat... L’economista vaticinava que només el sector terciari podia recuperar l’activitat de les nostres comarques i assegurar el benestar dels seus habitants.

A la present obra, una introducció del professor Jordán Galduf, catedràtic d’Economia Aplicada i Teoria Econòmica de la Universitat de València, analitza diferents treballs de Vicente Galbis, començant per un primer text acadèmic inèdit escrit durant el seu doctorat a Wisconsin, un estudi de macroeconomia que estava a l’altura dels textos coetanis que feien servir a casa nostra els estudiants universitaris. Galbis analitzava els mecanismes que conduïen a un model de plena ocupació i els obstacles que impedien el seu correcte funcionament. Tot seguit, el llibre recull altres articles de l’autor: “Polítiques monetàries i de taxa de canvi en una economia oberta petita” (1975); “Intermediació financera i creixement econòmic en països menys desenvolupats: un enfocament teòric” (1977); “Diners, inversió i creixement a l’Amèrica Llatina, 1961-1973” (1979); “Inflació i polítiques de taxes d’interès a l’Amèrica Llatina, 1967-76”; “Inflación: la experiencia Latinoamericana, 1970-79” (1982); “Economías pequeñas y abiertas: estrategias comparadas” (1992); “Experiencia de cinco países en desarrollo con sistemas interbancarios de tipo de cambio flotante” (1993); “Convertibilitat de divises i el Fons: revisió i pronòstic” (1996); “Experiències de liberalització del compte de capital en països industrialitzats” (1995). En resum: tenim al davant una obra diferent en un context dominat completament per la literatura, la Lingüística i les Ciències Socials.

GALBIS, Vicente. Equilibrio y eficiencia económica: selección de artículos de economía. A cura d’Emili Casanova. Denes Editorial. 2009.

(publicat a Espai del Llibre nº 12, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

dimarts, 21 de setembre del 2010

Matar dos pardals d’un tir

Els caps del PP venien demananant-se en veu alta, des de fa temps, com era possible que els sindicats no li feren una vaga general a Rodríguez Zapatero. Els líders conservadors arribaren a dir —tothom ho recordarà— que el seu partit defendria els treballadors, vist que els sindicats no eren capaços de fer-ho. Però ara van i es despengen dient que la vaga general del dia 29 és política, que no té cap justificació. És més: les comunitats autònomes governades pel PP han iniciat una ofensiva en tota regla contra les organitzacions sindicals. (Les primeres víctimes han estat els alliberats sindicals.) L’envit de la dreta és —no cal dir-ho— una jugada mestra: la vaga debilitarà tant el moviment sindical —donat cas que fracasse la convocatòria— com el govern socialista. La convocatòria sindical és, per tant, des de l’òptica del PP, una ocasió única per a matar dos pardals d’un tir.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (i IV)

La Casa del Fascio i les primeres avantguardes

Sovint, durant els meus viatges, intente visitar edificis emblemàtics de l’arquitectura moderna. A Dessau (República Federal Alemanya), vaig recórrer les diferents dependències (escola, cases dels mestres) de la Bauhaus; en Escòcia, vaig visitar la Glasgow School of Art, obra de l’arquitecte Mackintosh. Ara tocava l’antiga Casa del Fascio de Como, un dels edificis més interessants del racionalisme italià. Avui ens pot semblar anodí, però fou projectat per Giuseppe Terragni en 1932 i construït en 1936. (Un primer projecte, més tradicional, havia estat realitzat en 1928.) Es tracta, per tant, d’una construcció avantguardista per a la seua època. Cal recordar que la primera avantguarda italiana simpatitzà amb les idees feixistes. Hi ha el cas paradigmàtic de Filippo Tommaso Marinetti (nascut en Alexandria, en 1876, i mort a Bellagio, a les vores del Llac de Como, en 1944). Marinetti, poeta, novel·lista i dramaturg, és conegut, sobretot, per haver fundat el Futurisme, moviment d'avantguarda de principis del segle XX. Marinetti decidí de convertir-se en un home nou i alliberar-se de l'oripell decadentista de l'estil liberty.



Al Manifest Futurista, va dictar un programa revolucionari de reminiscències clarament feixistes: «Cal ensorrar els ponts amb el passat, destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de qualsevol espècie i cantar la grandesa de la massa agitada pel treball col·lectiu, glorificar la guerra —única higiene del món—, el militarisme, el patriotisme, el gest destructiu de l’alliberador, les belles idees per les quals hom mor i el menyspreu a la dona.» Algunes d’aquestes idees —no totes— van atraure les nostres avantguardes. Joan Salvat Papasseit, bé que simpatitzà amb els corrents socialistes i, sobretot, anarquistes de la seua època, fou influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i el futurisme de Marinetti, principalment als seus primers llibres, on és palès l’encís que provocaven als futuristes els invents moderns: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia... Salvat Papasseit, per tal de guanyar-se la vida, treballà com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, activitat que anys més tard evocaria al poema Nocturn per a acordió. L’obra L'irradiador del port i les gavines mostra aquestes influències futuristes.

La Casa del Fascio s’inscriu en aquestes coordenades. És un gran paral·lelepípede format per superfícies de geometria pura: sobre un costat d’uns 32 m per 16 d’altura, es disposen elements llisos i simples pilars que creen un essencial però eficaç joc de plens i buits, amb suggestius efectes de clarobscur. Els materials (cement clar, pedra de Botticino, cristall i ferro a les baranes) són disposats de manera que creeen línies paral·leles i ortogonals, i donen harmonia al conjunt. A l’interior, s’utilitzà marbre blanc i negre. L'edifici s’alça sobre una planta realçada, respecte de la superfície viària, creant una mena de plaça que dialoga amb els elements pròxims a la ciutat: la muntanya, el llac i el duomo, l’eix del qual és exactament perpendicular a l’edifici modern. Ultrapassant una de les divuit portes de vidre, que esmorteeixen el tall entre extern i intern, s’arriba a un pati, al qual donen els ambients principals: la sala del directori, les oficines, les galeries... L'atri està cobert per blocs de vitrocement, entre els quals hi ha una llarga planxa de vidre que permet d’entreveure el turó que sobresurt per darrere de l’edifici. Originalment, l'interior estava decorat amb panells de cement de colors amb motius esquemàtics, imatges de propaganda, espais buits, obres de Mario Radice avui perdudes. Actualment, l’edifici és la seu del Comandament Provincial de Como de la Guàrdia de Finances.