dissabte, 29 de maig del 2010

Quin teatret!

Durant tres segles, mentre la literatura castellana enlluernava amb autors com Calderón de la Barca o Lope de Vega, els valencians no teníem un teatre autòcton que pagàs la pena. I clar, tanta fam acumulada ens ha convertit en uns enamorats de l’art dramàtic. Ens encanten els decorats, les bambolines, les bateries de llums. Quant als gèneres teatrals, hi ha qui sent veritable devoció pel melodrama, modalitat que sempre ha tingut entre nosaltres multitud de seguidors —seguidores més bé—, una munió de gent disposada a vessar llàgrimes a doll. El nostre president, posem per cas, vol interpretar ara el paper de Mariana Pineda i morir embolicat amb la senyera. Tot era excessiu a l’heroïna andalusa (en realitat, Mariana Rafaela Gila Judas Tadea Francisca de Paula Benita Bernarda Cecilia de Pineda); tot és excessiu al caràcter del president de la Generalitat. Ací s’acaben, però, els paral·lelismes: Mariana Pineda era republicana i simpatitzant de la maçoneria; Francisco Camps, en canvi, sembla corprès per la passió religiosa, la lírica i les jaquetes de marca.

El melodrama sempre corre un risc: que l’efecte lacrimogen es passe de rosca i les seues escenes provoquen la hilaritat de l’auditori. Ara mateix, Camps sembla el tenor que solta un gall, durant l’escena culminant del drama operístic, i alça enormes riallades a la platea, les llotges i el galliner. Des de Finisterre fins al cap de Gata, tots —llevat del nombrós públic valencià devot del diví, no vagen a pensar— riuen i fan burla de les dites presidencials. I açò ens porta al gènere teatral que realment encanta als valencians: el sainet. Precisament, la recuperació del nostre teatre, allà per les darreries del segle XIX, arribà de la mà del sainet, amb noms tan il·lustres com Bernat i Baldoví i Eduard Escalante. A l’escena política local, li escaurien molt bé títols com Als lladres, Barraca en el Cabanyal, La sastreseta —o el sastresset, tant se val—, La vanitat castigada, Qui tinga cucs que pele fulla... Ai el sainet! Per a protagonitzar-ne un, s’ha de ser actor de caràcter.

Finalment, està l’assumpte del catxet. Aquests dies, hem conegut la remuneració que cobren els polítics xativins per dedicar-se a les arts escèniques. Si sumem els vora 300.000 euros bruts que s’embutxaquen els nostres regidors per dos conceptes, sous i assistències, a d’altres percepcions (despeses de representació de l’alcalde, dinars i sopars diversos, dietes, viatges a Grècia, pàtria de Sòfocles i Eurípides...), el total podria ascendir a un pic i una pala. Com que cobrar dedicacions sense fer hores i cotitzar a la Seguretat Social és il·legal (fa poc, els regidors de Canals es veieren obligats, per sentència judicial, a tornar aquestes percepcions indegudes), els regidors populars de Xàtiva s’han inventat, per tal d’arrodonir els seus ingressos, les assistències a unes denominades comissions de seguiment. Tenim també els casos de l’alcalde i el regidor Vicent Parra, que cobren 90.000 i 55.000 euros bruts anuals de Diputació i les Corts Valencianes, respectivament. Una veritable pasta per fer d’histrions als sainets locals i provincials! I en acabat, alguns critiquen els professors de la Universitat, per ficar-se —diuen— vuit-cents papelorios a la butxaca!

I si vostès creuen que s’ha acabat ací l’assumpte del catxet, estan equivocats. Encara s’hauria de parlar de les despeses de representació del president de la Diputació —una partida inescrutable, com l’eternitat—, les vises, el cotxe oficial, els 8.000 euros per a gogós... Total: que els aficionats al teatre, els contribuents, hem de pagar un dineral pel sainet. I clar, ja ho diu el refrany mallorquí: «Quan vegis sa barba de ton veí pelar, posa sa teua a remullar.» S’han preguntat vostès com és que els polítics populars s’han tornat, de sobte, defensors acèrrims dels funcionaris? Dijous passat, sense anar massa lluny, Rajoy va dir en seu parlamentària que els funcionaris formen un dels sectors més dèbils de la societat. La resposta és fàcil: com que s’ha retallat el sou dels servidors públics, els polítics no tindran altre remei que seguir l’exemple. A contracor, com demostren les reaccions de Rita Barberà —negant-se en primera instància a la retallada— o d’Alfonso Rus, que va fer aquestes declaracions: «Farem el que ens mane la Federació de Municipis i Províncies.»


(publicat a Levante-EMV, el 29/05/2010)

dijous, 20 de maig del 2010

El fracàs escolar

Segons els promotors, dues circumstàncies, els continus canvis normatius i —sobretot— l’índex de fracàs escolar, aconsellaven de subscriure un acord d’estat en matèria d’educació. Les dades oficials mostren que el 31% dels alumnes espanyols no obté el títol de graduat a l’acabar els seus estudis obligatoris. També és molt elevat el nombre de joves que abandonen els estudis prematurament; no continuen estudiant després d’haver obtingut el graduat en ESO. La situació no és igual a tot arreu. El País Valencià, capdavanter en tantes coses, també és campió en fracàs escolar, amb un índex del 40%. Tampoc no són iguals els percentatges de xics i xiques que fracassen, un 37,6 i un 23,6%, respectivament, al conjunt de l’Estat. Quines són les causes del desastre? S’han apuntat moltes: l’exigua despesa pública en educació (un 4,2% del nostre PIB, front al 5,4 que inverteix el conjunt de països de l’OCDE), la immigració, l’extracció social i el nivell educatiu dels pares... Altres circumstàncies (com ara l’escassa correspondència entre estudis i expectatives laborals o l’excessiva entronització social del desig, que aboca a la frustració quan roman insatisfet) també hi poden haver col·laborat.

En aquest sentit, cal recordar que, durant l’època de vaques grosses, molts joves abandonaven els estudis atrets pels sous que es pagaven en sectors com la construcció. (Això explicaria, en bona mesura, les xifres de fracàs al País Valencià, on el rajol era rei absolut.) Ara, alguns d’aquells joves volen tornar a l’institut, a rebre formació professional de grau mitjà o superior. Les xiques sempre han estat més constants. Potser perquè intueixen que les seues perspectives laborals milloren molt amb la formació. (A la funció pública, tan vilipendiada aquests dies, no hi ha discriminació salarial per raó de gènere.) En definitiva, tirar la culpa de totes les calamitats al model educatiu, com fa el PP, resulta absolutament demagògic; amb idèntic model, Astúries, Galícia o País Basc tenen uns índexs de fracàs més baixos, pròxims a l’objectiu fixat per la UE per a 2010: el 15%. Vaig a referir-me, per tant, a dos factors que, segons el meu parer, són més determinants.

Tenim, primer, el problema de la lectoescriptura. Diferents estudis demostren que un percentatge elevat d’alumnes (major entre xics que entre xiques) no aprèn a llegir comprensivament ni a expressar-se correctament per escrit. El fenomen, conegut des de fa temps, apareix, aproximadament, a finals de 3r de Primària. Les coses s’esdevenen de la següent manera. El mestre —més aviat la mestra, perquè l’ensenyament primari està molt feminitzat— fa llegir al xiquet un text i després li fa unes preguntes. Si verbalitza de manera satisfactòria (velocitat lectora, entonació i pronuncia acceptables) i és capaç de contestar les qüestions, el docent conclou que el nen sap llegir bé. Molts especialistes han demostrat, però, que verbalitzar i llegir comprensivament són coses distintes. Daniel Cassany i altres proposen, a l’obra Ensenyar llengua, un exercici ben simple, consistent a lllegir el següent text i contestar unes preguntes: Plot ro jo vaig pidre al cató. Vaig socre un ban cotell. El grasc estava cantament linent. No ho vaig drinir. Una Para jocia i un Pari joci estaven plinant a l’enditant meu. Estaven gribblant atment. Jo vaig grottre al Pari i a la Para fotnament. No van goffre nu platió. Na el hini jo no ho vaig potre ilcre’l. Vaig lindre vala. Vaig possre forbanament.

Heus ací les qüestions: On va pidre l’escriptor plot ro? Va drinir el grasc? Qui estava plinant a l’enditant seu? Estaven gribblant atment o sapament? Va lindre o no? Si provem de contestar-les, és possible que encertem les respostes malgrat no haver entès res. I és que —tornem a dir-ho— descodificar verbalment un escrit i comprendre’l són coses distintes. Comprendre un text de certa complexitat implica destriar-ne l’estructura, la idea principal, les idees secundàries... En realitat, molts alumnes no entenen les lectures que fan a classe. Com que els mestres no detecten el problema, molts xiquets comencen a fracassar, a partir del cicle mitjà de Primària, en altres matèries; són incapaços d’entendre l’enunciat d’un problema matemàtic o un text de Ciències Naturals. Tampoc no són capaços de fer resums, d’escriure textos expositius...

El fracàs repetit desmotiva. L’escola comença a ser percebuda com un lloc desagradable on s’aprenen rutines que no serveixen per a la vida quotidiana. Els alumnes, que durant l’educació infantil i primer cicle de Primària havien anat contents a l’escola, comencen a delerar que no s’acaben les vacances. En arribar al primer cicle de l’ESO, molts —sobretot xics— esdevenen un problema disciplinari i candidats a l’abandonament prematur dels estudis. I açò ens duu a l’altre factor que influeix en el fracàs escolar: l’escassa formació del professorat. En altres països de l’OCDE, els estudis de magisteri són equiparables a les anteriors llicenciatures i els professors de Secundària reben una formació específica. En canvi, ací, aquests professors tenen molts coneixements epistemològics, però escassa preparació didàctica i pedagògica. Sovint, no saben gestionar els problemes que plantegen els adolescents a l’aula (rebel·lia —provocada, en el cas dels xics, per l’excés de testosterona—, conflictes, falta de motivació) o no saben aplicar, en l’ensenyament de la matèria respectiva, les metodologies més adients. Millorar els resultats del model educatiu implica, per tant, millorar la formació del professorat.

dimecres, 19 de maig del 2010

Tothom ho sap

—No comprenc les polèmiques cada volta que diem que estem en contra de l’avortament.

—Ja ho sap tothom, quant estimem els xiquets.

dimarts, 18 de maig del 2010

Acord frustrat

Com tothom sabrà, fa pocs dies fracassaren els intents d’arribar a un gran acord d’estat, subscrit per totes les forces polítiques, en un assumpte d’importància cabdal: l’educació. Moltes persones ens oloràvem el que anava a passar. És més, no trobàvem desitjable un acord entre PSOE i PP. Des de temps de la Transició, sempre que els grans partits estatals han manifestat llur voluntat d’arribar a acords, els altres partits minoritaris, les comunitats autònomes i part de la ciutadania s’han posat a tremolar; molta gent se’n recorda encara de la LOAPA. Generalment, la firma de qualsevol acord entre les forces centralistes té com a finalitat retallar competències a les autonomies o —com podria haver passat ara— conculcar els drets lingüístics de les minories i llurs aspiracions a conèixer la història i la cultura pròpies.

L’educació no és un assumpte d’índole exclusivament tècnica; també té evidents implicacions ideològiques. La dreta propugna (sota la coartada de l’esforç i l’excel·lència) un model educatiu basat al classisme, l'adoctrinament i la perpetuació del sistema. Vol impedir que els fills de les elits es mesclen amb xiquets provenints de sectors marginats. Desitja que tots els alumnes siguen educats en els valors que predica l’Església (compartits pels sectors més conservadors de la societat). Espera perpetuar, a través de l’educació, les desigualtats de gènere. Vindica també un model educatiu centralista, caracteritzat per la defensa a ultrança de la llengua i la cultura castellanes en detriment de les llengües i les cultures pròpies de les altres nacions de l’Estat —ací, la coincidència amb l’esquerra jacobina és absoluta—. I com que sempre cap, en aquestes matèries, una avinença dels dos grans partits estatals, la mera hipòtesi d’una entente cordiale fa moltíssima por a les altres forces polítiques.

Per què no han arribat al consens populars i socialistes? Perquè la voluntat de cedir era escassa per part del PP. (En un procés negociador, no és possible l’acord si una de les parts es nega a fer concessions.) Durant les converses amb el ministre Gabilondo, els populars han mantingut la seua tàctica —amb la vista posada en les pròximes eleccions— de no donar treva en cap parcel·la; a més, han conreat un discurs, que semblava dirigir-se exclusivament a les seues bases més reaccionàries, amerat de petulància, de presumpció intel·lectual. El gobierno no quiere modificar un modelo educativo fracasado y, per lo tanto, el pacto no es posible. No hemos encontrado ni una ambición de cambio ni una vocación renovadora. No vamos a aceptar el modelo LOGSE que ha provocado un 30% de fracaso en nuestro país, féu la senyora Cospedal.

En altres paraules: «Si voleu pacte, heu d’acceptar totes les nostres tesis; no pensem renunciar a cap ni una.» Aquesta idea de no arribar enlloc era corroborada per les altres condicions que esgrimien els populars: garantir l’ensenyança obligatòria del castellà a tot el territori nacional; assegurar el caràcter estatal dels cossos docents; vertebrar el sistema educatiu a nivell estatal (amb ensenyances comunes que garantisquen la igualtat de continguts per a tots els alumnes); transformar l’Educació per a la ciutadania en una assignatura que inculque els valors constitucionals i els principis filosòfics. (Observe’s que moltes d’aquestes exigències ja estan garantides per la Constitució i la legislació vigent en matèria educativa.)

Els gestos de Dolores de Cospedal, el seu llenguatge corporal mentre feia aquestes declaracions en una roda de premsa, recordaven les anàlisis encertades del professor Sebastià Serrano; les paraules de pesar de la líder popular, per no haver arribat a la concertació, topaven frontalment amb el seu somrís sardònic i una mica sàdic. I clar, els espectadors acaben captant aquests detalls. Les rialletes i la tàctica d’exigir-ho tot a canvi de no res fan sospitar que en el fons no es vol cap acord; es pensa, més bé, a guanyar les pròximes eleccions. Fins fa pocs dies, tal possibilitat era remota; l’electorat semblava haver filat la cara dura i la hipocresia dels portaveus populars (de fet, les últimes enquestes del CIS reflectien una distància mínima entre les perspectives electorals de PSOE i PP). Ara, després del pla d’austeritat anunciat per ZP (que afectarà sobretot a funcionaris i pensionistes), les possibilitats socialistes de revalidar el triomf electoral apareixen envoltades d’una negra i espessa boira. Els populars veuen pròxim el dia en què podrien fer, per enèsima vegada, una llei educativa a la mesura dels seus interessos.

dissabte, 15 de maig del 2010

Sempre paguen justos per pecadors

He de fer una advertència prèvia: aquestes reflexions meues no tenen vocació d’objectivitat. Per què dic açò? Perquè vaig a referir-me als funcionaris. Primerament, s’ha de dir que hi ha classes i classes de funcionaris. Generalment, s’admet que metges i professors fan una tasca profitosa; se sol menysprear, en canvi, la tasca de qui està darrere d’un mostrador. Aquesta norma admet, naturalment, excepcions. De fet, els professors tenen una consideració social molt baixa; hom pensa que treballen poc i tenen massa vacances. Jo no descartaria que hi haja cert component d’enveja en aquesta apreciació. ¿Com s’explica, si no, que gran part de les classes mitjanes aspire a veure col·locats els seus fills a la funció pública?

En realitat, els funcionaris (llevat de certes castes: inspectors d’Hisenda, diplomàtics, jutges, registradors) eren mirats amb condescendència en èpoques de bonança econòmica, quan es guanyaven fortunes en sectors com la construcció. Per a molts, els servidors públics eren beneits que mai no s’anaven a fer d’or; només podien aspirar a complir triennis i a gaudir, això sí, d’un lloc de treball segur —que no és poc—. Però ara, en època de crisi, se’ls atribueix la culpa de tots els mals. Així que el govern de torn ha decidit d’utilitzar-los com una mena de jòquer; sap que qualsevol mesura presa contra els funcionaris serà aplaudida per la majoria dels ciutadans (les enquestes publicades aquests dies ho corroboren).

Hi ha coses que no es poden amagar. Ja ho diu el refrany: quan el riu sona... Al sector públic, la productivitat és molt baixa, perquè els seus empleats no han de competir al mercat, no tenen controls externs i no veuen perillar llurs llocs de treball. Recorde haver vist, fa temps, com els membres d’una quadrilla municipal tardaven trenta dies a reblir un clot al carrer República Argentina. Observant-los amb atenció, es podia comprovar com s’aturaven cada mitja hora a esmorzar, fumar-se una cigarreta... Un d’ells, per torn, manejava el llegó i el cabàs; els altres miraven i xerraven. I així un dia, i altre... I clar, com estaven a la via pública, els vianants veien com s’eternitzava un pedaç que es podia haver cosit, a molt estirar, en quaranta-vuit hores.

«No córregues! Total, a final de mes vas a cobrar el mateix», posa la vox populi en boca dels funcionaris. (S’hauria de fer notar, en tot cas, que la falta d’incentius —sovint avalada pels sindicats— és altra causa de la baixa productivitat.) Al final, amb aquesta imatge tan negativa del treball públic, acaben pagant justos per pecadors; hom fica al mateix sac un professor del Simarro que brega amb grups d’adolescents, un metge del Lluís Alcanyís que atén urgències i un subaltern que mira, assegut en una cadira, qui entra al negociat. I en arribar les vaques magres, es tira mà del tapaforats de sempre: la funció pública. Ara mateix, el govern socialista hi ha clavat una tisorada del 5%, davant la probable indiferència general.

Però arribats ací, convindria fer-se unes preguntes: Es clavarà també la tisora en aqueix sector format per recomanats, càrrecs de confiança, funcionaris de lliure designació, directius d’ens autònoms i gent diversa que xucla la mamella pública sense haver guanyat unes oposicions? Què hi ha dels sous, dietes, gratificacions i cotxes oficials dels polítics? Es pensa demanar danys i perjudicis als autèntics culpables del col·lapse econòmic? Perquè la crisi —no ho oblidem— ha estat provocada per la cobdícia i la manca d’escrúpols d’un capitalisme que havíem perdut de vista durant els recents anys de pèrdua de valors i febre consumista. Ara que reïx el monstre, l’ha d’aquietar un exèrcit de funcionaris i pensionistes? S’ha parat a pensar ZP que una part important dels seus vots prové del funcionariat? I ja posats a fer preguntes, recuperarem els diners robats per la trama Gürtel? Lluitaran contra el dèficit públic les institucions locals i autonòmiques valencianes, campiones de la pompa i el balafiament?

(publicat a Levante-EMV, el 15/05/2010)

No al macroabocador

Manifestació a Xàtiva

Dissabte, 15 de maig de 2010

Hora: 17:30 – 19:00

Eixida des de Plaça La Bassa


Et convidem a la pròxima manifestació que tindrà lloc a Xàtiva el pròxim 15 de maig a les 17:30.

Cal la teua assistència i, sobretot, puntualitat, ja que la manifestació finalitzarà a la porta de la Casa de la Ciutat a les 19:00 h

Posa’t la samarreta, porta la banderola o un cartell, agafa un perol o el que siga i vine comboiat.

T’ESPEREM!!
LA PLATAFORMA

divendres, 14 de maig del 2010

Els ciutadans necessitem els nostres representants

Ens ho juguem tot a Llanera. Si deixem que ens imposem el macroabocador passarem de ser una comarca amb futur a ser el abocador de tots els valencians. El nostre futur no depén ni de colors ni de baralles, perquè l’abocador será o no será per a tots.

Des de la Plataforma, volem convidar tots els integrants de la nostra societat, independentment de qui siguen i d’on vinguen, a participar en la manifestació que celebrarem el dissabte dia 15 a les 17:30 hores a Xàtiva. No podem consentir que les 18.000 signatures que ha reunit la Plataforma ni que la bona voluntat de totes les persones que han aportat alguna cosa en la lluita contra el macroabocador siguen ignorades per un Consorci que obeeix a interessos que cada vegada semblen menys clars.

Necessitem que, ara que s’està dissenyant la nova política valencian en materia de deixalles, la nostra veu siga escoltada per a acabar per sempre més amb els macroabocadors i oferir alternatives segures per a tots i que no suposen la ruïna d’un o altre territorio. Per això és important que el dissabte no falte cap persona, perquè fa falta que els ciutadans tinguen la paraula.

Des de la plataforma, convoquem TOTS ELS PARTITS POLÍTICS i TOTS ELS AGENTS SOCIALS amb seu i afiliats en els nostres pobles i TOTES LES ASSOCIACIONS AMBIENTALS, CULTURALS O DE QUALSEVOL TIPUS presents en els nostres pobles a vindre a la manifestació amb pancartes i altres materials que consideren adequats per a expressar l’oposició que senten davant el projecte del macroabocador de Llanera.

PERQUÈ PER ATURAR L’ABOCADOR FEM FALTA TOTS I TOTS SOU BENVINGUTS

La Plataforma

La Lola de València

«Estem enamorats del gran líder i no ho sabíem», informa Radaurí. «No sé de què ens parles», diu Rocabuix amb cara d’interrogant. «Els periòdics porten avui unes declaracions del cap suprem: ‘Tot el país em vol d’allò més. Els quaranta-cinc milions d’habitants proclamen, des de Finisterre fins al cap de Gata, la seua estima’. Els titulars van acompanyats d’una foto del líder. Exhibeix un somriure de pedra picada», explica Radaurí, mentre gesticula i sembla dibuixar a l’aire la imatge del galant. «Això em recorda una anècdota esdevinguda durant un viatge recent a Cuba —tercereja Saniver—. Una nit, al bufet de l’hotel de Santiago, mentre esperava que una mulata guapíssima em torrés una cua de llagosta, uns llagostins i unes gambes...» Radaurí i Rocabuix interrompen el relat. «Tot això t’anava a torrar la negra?», pregunten, mentre es trenquen de riure. «Voleu callar, malpensats? —mormola Saniver—. Bé, doncs... mentre esperava que ella m’acabés de torrar les gambes, arribà el xofer de la nostra expedició i féu: ¡Qué negra más guapa! Es mi novia. I davant la cara d’incredulitat meua i de la xicota cubana, afegí: Ella no lo sabe, pero es mi novia. Doncs igual ens passa a nosaltres amb el líder; estem enamorats d'ell sense saber-ho», conclou feliç Saniver. «El cas és que, a mi, les paraules del cap em recorden molt la Lola Flores», fa Radurí amb gest burleta. «La Lola d’Espanya?», pregunten a l’uníson els seus amics. «Sí! Quan actuava a televisió, la folklòrica solia dir: España entera me quiere. Soy la Lola de España. ¡Gracias, España! Ja no us en recordeu?» Rocabuix i Saniver es miren l’un a l’altre. Al cap d’uns segons, Saniver exclama: «La Lola de València!» I tots esclaten a riure. «De què es rieu?», pregunta Eiximona, que acaba d’entrar a casa. A Radaurí li cauen les llàgrimes per les galtes. «De res, dona, de res», quequeja Saniver.

dissabte, 1 de maig del 2010

Adéu a l’amic i al mestre



A l’alba del dia 18, el cel va aparèixer ennuvolat i gris. Aqueix diumenge, s’havia d’ascendir a l’ermita del Puig. He repassat mentalment les diverses fites de l’ascensió i, malgrat no creure en presagis, he arribat a pensar que l’oratge, l’escenografia, dalt del turó, semblaven disposats per una mà invisible, per algú que ja coneixia el terrible esdeveniment: la nit anterior, havia mort el nostre amic Joan Juan Barberà. La notícia s’escampà entre el plugim. Des de llavors, molts amics han desgranat a poc a poc diferents episodis d’una biografia extensa. Vaig conèixer Joan un principi de curs de l’any 1968, al col·legi Claret. Fou professor meu d’Història de l’Art en 6é de Batxillerat. Encara recorde com arribava a classe carregat amb un projector de diapositives, tota una novetat. Posteriorment, hauríem de recordar més d’una vegada, ell i jo, aquella època.

Joan era llicenciat en Història per la Universitat de València. A la vella Facultat de Filosofia i Lletres, situada al carrer la Nau, havia enfortit amb Raimon, altre xativí il·lustre, una amistat que venia de lluny; s’havien conegut a les aules del Josep de Ribera, quan l’institut encara romania a la Casa de l’Ensenyança. A poc d’acabar la carrera, a la dècada dels seixanta, Joan s’incorporà al negoci familiar; era cosí dels amos d’una concessionària dedicada a la venda d’automòbils. Durant un temps, féu simultanis, però, el treball a l’empresa i la docència; donà classes al Josep de Ribera i, com ja s’ha dit, al Claret. A l’institut, coincidí amb el professor Josep Lluís Bausset, persona compromesa amb la llengua i la cultura del país (a primeries del passat desembre, se’ls pogué veure junts, durant l’acte en què fou lliurada a Raimon la medalla d’or de la Universitat).

En esdevenir gerent de l’empresa familiar, Joan abandonà definitivament aquelles incursions al món de la docència. Mai no deixaria, però, de dedicar-se a l’activitat cultural. Formà part del grup de persones que, després d’aconseguir paralitzar l’enderroc de l’ermita de Santa Anna, van fundar l’Associació d’Amics de la Costera; Joan en fou el segon president. Alguns estius, la junta directiva es reunia (amb assistència de molts socis interessats) al seu palau de Vallés. Ell i la seua esposa, Dolors, ens acollien divendres a poqueta nit. En aquelles vetllades, es gestà el primer número de la revista Papers de la Costera (Joan hi va col·laborar amb dos articles dedicats al pintor Estruch). Gràcies a les seues relacions, l’associació portà a terme, quan encara cuejava el darrer ajuntament franquista, una programació cultural esplendorosa.

I és que Joan conreà amistats duradores amb nombroses personalitats del món de la cultura i la política. Vicent Andrés Estellés i la seua esposa sojornaren uns dies, a finals dels setanta, a casa seua. El poeta escriví posteriorment un llibre, Xàtiva, que acabaria formant part del Mural del País Valencià. Joan, empresari progressista i pròxim al socialisme, arribaria a col·laborar amb el PSPV; figurà a la llista electoral encapçalada, el 1995, per Manuel Casesnoves. Jo recorde, però, altres episodis més pròxims del mestre i amic desaparegut: el sopar en què havíem convidat Raimon i el rector Pedro Ruiz; l’acte de presentació del darrer Papers de la Costera, compartint taula, per última vegada, amb Vicent Montés; les xerrades al seu despatx sobre açò i allò... Em vénen al cap les converses sobre les nostres aficions comuns: els viatges, la pintura, la música...

Darrerament, Joan i Dolors havien viatjat a Nàpols i Sicília. En saber que jo també marxava a la Campània, m’aconsellà de visitar el Museu de Capodimonte, amb pintures esplendoroses de Ribera, i d’escoltar la música de Roberto Murolo, Pietra Montecorvino, el Neapolis Ensemble... Així era Joan, un home atent i afable. Sabíem que estava malalt. Ningú no podia sospitar, però, una mort tan sobtada, una mort que ha deixat en suspens tants projectes... Ja no podrem, per exemple, retre-li personalment, des de l’Associació d’Amics de la Costera, l’homenatge que mereixia. El dia del soterrar, mossèn Albelda, rector de Montesa, em digué a cau d’orella, mentre esperàvem l’entrada del taüt a la Seu: «Ximo, li haurem de dedicar alguna cosa.» Sí, li dedicarem més d’una. Adéu, Joan Juan, amic i mestre. Sempre et recordarem.

(publicat a Levante-EMV, el 01/05/2010)