dijous, 22 d’abril del 2010

Trobada d'Escoles en Valencià


La celebració de les Trobades d’Escoles en Valencià s'ha convertit en una de les majors manifestacions populars del País Valencià. La convocatòria de les trobades sol tenir un gran ressò a totes les comarques; hi participa gent de centres educatius públics i privats, de totes les extraccions socials i de diferents ideologies. La Trobada de la Costera se celebra a Montesa aquest dissabte. Haurà de competir amb el "numeret" borgià que ha organitzat l'Ajuntament de Xàtiva aquest cap de setmana.

Exposició fotogràfica




Continuen els actes relacionats amb la campanya “Salvem el Puig!”. Aquesta vesprada, a les vuit, s’inaugura una exposició fotogràfica a la segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva. S'exhibiran obres d'Argente, Cerdà, Corts, López Oliver, Marzal, Tomàs i Perales Iborra. Demà a les 21.00 h, al restaurant Casa la Abuela, sopar col·loqui amb Antoni Vela, arquitecte municipal, que explicarà el projecte de rehabilitació de l’ermita. Aquest col·loqui està organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Manifest oficial de la XV romeria al Puig

L’any 1996 naixia la plataforma “Salvem el Puig” davant el futur incert si és que no la imminent amenaça de ruïna d’un edifici singular del patrimoni xativí referent del territori on conflueixen les comarques de la Costera i sud de la Ribera alta. Quinze anys han passat des d’aleshores. Quinze anys de romeries són un període de temps més que suficient per fer una parada i reflexionar; més encara quan en el present any 2010 han començat les obres de restauració. Saludem i celebrem des d’aquest Puig que les autoritats locals hagen decidit complir amb el seu deure legal tal i com queda recollit en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià. Benvinguda siga la seua decisió. Anem, per tant, a oblidar els aspectes més negatius del passat recent i disposem-nos a encarar el futur.

L’arribada a terme d’una empresa d’aquest abast no és el resultat d’una sola voluntat sinó la suma de molts esforços com si fóra un riu de nombrosos afluents. Per això és just reconèixer als equips de govern municipals anteriors a l’actual els esforços conduents a salvar aquest conjunt monumental concretat en les múltiples gestions burocràtiques portades a terme a fi d’obtenir la propietat de l’ermita i restaurar-la després que les autoritats eclesiàstiques havien procedit a la seua inscripció registral malgrat haver transcorregut moltes dècades sense culte. Inscripció, que no tingué cap conseqüència per a la seua restauració. Hem de reconèixer així mateix els estudis pressupostaris municipals fets en el seu moment per tal d’actuar subsidiàriament, les visites a les Direccions Generals i als tècnics corresponents, les reunions amb l’arquitecte redactor del projecte de restauració, les pujades al Puig per fotografiar i filmar l’edifici, les consultes fetes a Capitania per estudiar la possibilitat d’enviament de transport aèri, les sempre difícils entrevistes amb la Vicaria General de l’Arxidiòcesi Valentina.

Els últims intents d’aquelles administracions municipals d’esquerra estigueren centrats en aconseguir un conveni amb la parròquia de sant Pere, titular de l’edifici, per restaurar i usar-lo conjuntament. Cap d’eixes iniciatives tingueren èxit, però la preocupació i la lluita d’uns i altres estaven allí. Per això reivindiquem el bon nom i la memòria d’aquells que les portaren a terme ja que la tasca de redreçament del malmès patrimoni arquitectònic la feren enmig d’unes campanyes populistes basades en la confusió de l’opinió pública sota el lema de gastar-s’ho tot en pedres. Per tant, molt abans de 1996, data del naixement d’aquesta campanya i aquestes romeries, hi havia ja un doll d’aigua generós substanciat com hem vist en multitud d’accions, diligències i tràmits. I diem també que els romers amb les nostres pujades anuals al Puig hem anat portant pedres d’estima, mans plenes de morter artístic, rajoles d’història.

Les romeries han anat incidint en l’opinió pública com si d’un plugim lent però constant es tractés, fet d’una irrenunciable actitud de defensa i estima del patrimoni històric i artístic que en definitiva ha ajudat a forjar la realitat present. Eixe és un altre afluent del riu d’esperança de recuperació gòtica d’una part de la nostra història. La campanya “salvem el Puig” ha generat una allau d’opinions, articles, mirades múltiples, estudis, contes, pintures, fotografies, etc seguint aquell vell lema que “tota pedra fa paret” en un cas com el present en què veiem com un any sí i un altre també anaven caient una pedra darrere una altra en una irremissible sulsida.

Des d’aquell any 1996 unes associacions han continuat, altres simplement s’han dissolt, unes de noves s‘han incorporat i el que sempre ha romàs inalterable ha estat l’esperit de defensa dels símbols d’aquells heretatges del passat contextualitzats en un paisatge, unes llegendes, uns símbols nascuts de les arrels més profundes de la nostra Història. De vegades se’ns ha acusat d’oportunisme, de ser un comboi de quatre il·lusos. Res més lluny de la veritat. Algunes de les associacions integrants tenen més que acreditat el seu interès envers el patrimoni en accions anteriors o simultànies a aquesta . Ací estan l’antiga defensa del palau d’Alarcón o l’aferrissada vindicació de l’església antiga del Genovès per qui vulga veure. Això sense citar la quantitat de ciutadans que d’una manera o altra han proclamat la necessitat i utilitat de recuperar el Puig.

Per això volíem recordar part d’una lluita que de vegades no és coneguda per l’opinió pública, perquè una societat desinformada és susceptible de creure’s les declaracions més absurdes o inversemblants. L’arribada de la nau aèria que transportava els materials pertinents per a les obres de recuperació fou motiu d’alegria i esperança. Tenim les nostres raons donat els temps que corren en què sol valorar-se molt més allò quantificable, material i tangible. Una part de la societat valenciana està assistint atònita al balafiament de quantitats monetàries ingents en iniciatives de dubtosa utilitat un cop ha passat el fum de la celebració que les ha motivades; fumeres que poden enterbolir la idea del benefici que ens pot reportar campanyes com la nostra.

Estem convençuts que la pervivència d’elements històrics com aquest promouen l’estudi dels historiadors, ajuden la contemplació i admiració artístiques, reforcen l’autoestima col·lectiva ja que a través seu ens reconeguem com una part integrant d’un poble que malgrat les misèries que ens afligeixen no vol morir. Per tant, que ningú es cride a engany: si és bo per a l’esperit humà, és útil socialment. Nosaltres, els que som ací dalt, sabem que moltes vegades allò essencial, és invisible als ulls. Però per si de cas, ací dins estan les claus de pedra que obrin el pany de la nostra Història: les quatre barres de sang, el castell de la Ciutat i també una anunciació que indica l’origen que el féu possible.

Hem fet un alto en el camí d’aquests quinze anys, per tal de mirar la senda costeruda que ens menava a un lloc que de vegades no volíem veure pel seu estat ruïnós. Vam passar de celebrar les primeres romeries en l’interior del temple a portar-les a terme fora, en aquest mateix faralló de pedra, com si fórem un poble mariner de costa perillosa, que contempla la lluita d’un vaixell contra els embats de les ones, contra la fúria del mar sense tindre res més per ajudar que els fanals de les nostres paraules, els nostres crits i laments a fí de guiar la nau a bon recer.

Doncs bé, sembla que els nostres clams sortiren efecte i pareix que la restauració es portarà a terme. D’això es tractava. Per això hem fet aquesta llarga caminada. No ens preocupe saber qui s’emportarà els mèrits. Els nostres pits no volen ser decorats amb medalles. Sols arribar, alenar i contemplar la nau que torna a solcar les aigües del temps en busca de les futures generacions ens omplirem de goig i amb això serà suficient. Eixe serà el premi. Creguem, per tant, que caldrà seguir pujant a aquest tossal. Nosaltres hem de continuar fent aquesta ruta que ens retorna Història i Art, paisatge i natura, llegendes i mites. Diem com aquell vers rus, "habita la casa i la casa existirà". Habitem el Puig i viurà una part del nostre passat fonament essencial d’un avenir al qual no deguem renunciar. Salvem el Puig!

Xàtiva, ermita del Puig, 18 d’abril de 2010

dissabte, 17 d’abril del 2010

L’hora de les medalles

Com que, segons sembla, ara va de bo, la restauració de l’ermita del Puig està provocant tota mena de declaracions. Tenim, d’una banda, les paraules que cíclicament pronuncia el nostre alcalde. «Si cadascun d’eixos amics del Puig hagueren pujat un rajol una vegada a l’any, ja estaria acabat el 50% de les obres», va dir fa poc en un ple municipal, en què també es preguntava: «I els diners? Encara estic esperant que porten no sé quins diners». Se li nota la vena fenícia a l’edil; deu pensar que la plataforma ciutadana amaga una fortuna. De tota manera, pot acudir a les hemeroteques: «Som titulars d’un compte a la Caixa d'Ontinyent. Les quantitats dipositades en ell es destinaran a les obres del Puig, de la manera que es determine, un cop iniciades aquestes», deien els seus membres fa tres o quatre anys, en un dels seus comunicats.

Tenim també les declaracions d’alguna veu eclesial. «L’ermita del Puig es propietat de la parròquia de Sant Pere», ha afirmat a la ràdio un conegut prevere. Sí, però hauria d’explicar millor les coses. A principi dels noranta, quan encara governaven els socialistes, l’ermita estava absolutament abandonada. El plenari municipal acordà d’inscriure-la com a domini públic i restaurar-la. La notícia arribà a oïdes de don Ramón, rector de Sant Pere en aquella època, que s’avançà als designis municipals. Per a què? Per a no res! Només la intervenció de qui era aleshores abat i vicari permeté d’encetar unes negociacions entre l’Església i l’Ajuntament, per a redactar un conveni segons el qual la titularitat de l’ermita havia de passar a mans municipals. A canvi, les autoritats locals es comprometien a restaurar l’edifici i a garantir-ne l’ús religiós en determinades circumstàncies. Dit en altres paraules: l’Església no ficava ni un gallet.

Es lamentava el mateix prevere, col·laborador d’aquestes pàgines, que l’Ajuntament ja s’havia emparat anteriorment de l’ermita de Santa Anna, per tal d’enderrocar-la i construir al solar un repetidor de televisió. Segons ell, l’ermita se salvà finalment gràcies a les pressions de la Seu. «Es restaurà de manera molt dolenta; es llançà per un barranc un arc carpanell perquè era d’algeps». Mare meua! Quines tergiversacions! Qui volia enderrocar el monument era el darrer ajuntament franquista; l’enderroc fou aturat per la pressió ciutadana i l’acció d’un grup de persones que militaven als partits polítics clandestins (algunes, que col·laboràvem al diari degà, en una secció denominada “Montcada 20”, fórem cremades en una falla); qui finalment restaurà el monument fou el primer ajuntament democràtic. I l’arc carpanell —o rebaixat, no recorde— no fou llançat en un barranc per ser d’algeps; s’eliminà perquè era un afegitó posterior a la construcció de l’edifici, al qual se li va voler restituir el seu aspecte originari.

Per què es fan aquestes declaracions? Perquè tothom voldrà, quan l’edifici estiga restaurat, ficar-se la medalla. Ningú no se’n recordarà dels romers que durant quinze anys han pujat puntualment al tossal del Puig. L'Administració ha fet finalment el que calia, sí. Com dèiem setmanes enrere, mai no és tard que arriba. Ara bé, hauríem tingut aquest colofó sense la pressió ciutadana? Haurien caigut del burro les autoritats municipals sense dècada i mitja de reivindicacions? Vostès què opinen?

(publicat a Levante-EMV, el 17/04/2010)

dimecres, 14 d’abril del 2010

XV Romeria al Puig



Diumenge 18 d’abril de 2010, a les 9.30 del matí, des de la base de la muntanya.

Hi haurà esmorzar, repartiment de mones i mistela, parlament, tabalets i dolçaines.

Commemorant el 25 d'abril



A l’espectacle "Contes amb Jazz" actuaran l’actor Elies Barberà i el pianista Pau Ortolà.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Ciutat d’exiliats

La pròxima actuació de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva palesa, una vegada més, la desafecció que molts xativins senten vers els seus compatriotes que triomfen en qualsevol activitat. Segons la dita, el bou no és d’on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. És una història que ve de lluny: els Borja van triomfar a Roma; Josep de Ribera, a Nàpols. Algú sap, per exemple, qui va ser Emili Gandia Ortega? Aquest arqueòleg va nàixer a Xàtiva el 1866. Va marxar a Barcelona, on arribà a ser conservador del Palau Reial de la Ciutadella, conservador del Museu de l'Art Decoratiu i d'Arqueologia, i conservador general dels museus de la ciutat comtal. Emili Gandia participà en la major part d'actuacions sobre el patrimoni de Catalunya durant el primer terç del segle XX.

Destaca, sobretot, la seua actuació a les excavacions de les ciutats grega i romana d'Empúries, que dirigí al llarg de 22 campanyes, des del 1908 fins al 1937, en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch i Pere Bosch i Gimpera. No és tan coneguda la seua participació en el salvament de les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu. El 1928, Emili Gandia col·laborà a la fundació i l’organització del Servei d'Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de Valencia. Acabada la guerra, l’il·lustre xativí encara aprofità els darrers mesos de la seua vida per a donar classe, deixant un magnífic record en molts dels seus alumnes. La seua ciutat no té, però, cap carrer ni cap centre cultural dedicat a la seua memòria.

En Raimon tenim altre exemple de xativí il·lustre que ha fet carrera fora de casa. És més: els nostres gestors culturals semblen haver oblidat que Al vent, la cançó emblemàtica de Raimon, ha complit els cinquanta anys. El cantautor, que ha celebrat l’efemèride fent concerts a diferents indrets, delerava actuar a la seua ciutat. Però ja coneixem la cobla: si volen usar el Gran Teatre, els artistes mal vistos pel règim local han de fer cua, buscar un buit a l’agenda i córrer amb el lloguer de les instal·lacions, les despeses d’infraestructura i els riscos de l’espectacle (els afectes al règim, en canvi, actuen subvencionats). I encara gràcies! Hi ha gent de la faràndula vetada, per no renunciar a Satanàs, a les seues pompes i a les seues obres —vostès ja m’entenen—.

I Raimon no és un cas aïllat. La nòmina d’exiliats xativins és molt extensa: Emili Balaguer, Artur Heras, Feliu Ventura, Elies Barberà... Aquests personatges triomfen fora de casa, però troben escassa acollida a les nostres institucions locals, que no són capaces de difondre com cal ni les glòries passades. Acabe de fullejar els primers exemplars de la col·lecció Rutes, un projecte del CEIC Alfons el Vell enllestit en col·laboració amb diverses entitats culturals de les comarques centrals. De moment, han aparegut La ruta dels clàssics, de Josep A. Gisbert, i Per terres dels Borja, de Santiago La Parra. Aquests volums, ben útils per als viatgers que cerquen una manera distinta de fer turisme, de camejar per les nostres comarques resseguint les petjades de la història i de l’art, els hauria d’haver editat el Consorci de les Comarques Centrals que presidia —o encara presideix?— el nostre alcalde. Què farem?

(Publicat a Levante-EMV, el 03/04/2010)