diumenge, 27 de setembre del 2009

Tots contents

Dies enrere, ja reflexionava sobre assumptes acadèmics. No he pogut resistir, però, la temptació de tornar a fer-ho. Avui vull dedicar aquestes línies a l’assumpte de les matrícules. Ara mateix, el repartiment equitatiu d’alumnes entre els diferents centres sostinguts amb fons públics brilla per la seua absència; l’alumnat immigrant, per exemple, és acollit majoritàriament a la xarxa pública. La distribució de matrícula entre els centres públics i privats concertats és, per tant, radicalment injusta. Sabem que un col·legi subvencionat amb diners públics no hauria de supeditar l’admissió d’alumnat a criteris classistes, ètnics o religiosos. Tanmateix, bé que no s’admeta, la realitat estadística és inapel·lable: als centres privats hi ha poquíssims alumnes immigrants o necessitats d’atenció individualitzada. Els responsables addueixen diferents romanços. Se solen escudar, per exemple, a la llibertat d’elecció dels pares.

Què hi ha de veritat en açò? La norma, l’article 84.1 de la LOE, proclama, en efecte, que «Las Administraciones educativas regularán la admisión de alumnos... de tal forma que garantice... la libertad de elección de centro...». Però també diu el següent: «En todo caso, se atenderá a una adecuada distribución entre los centros escolares de los alumnos con necesidad específica de apoyo educativo». L’apartat 3 de l’article 84 és clar: «En ningún caso habrá discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión…». Finalment, l’article 86 de la mateixa llei diu: «Las Administraciones educativas garantizarán la igualdad en la aplicación de las normas de admisión, lo que incluye el establecimiento de las mismas áreas de influencia para los centros públicos y privados concertados, de un mismo municipio o ámbito territorial».


Per què s’incompleixen aquestes normes? Perquè el sistema d’admissió, establert a l’apartat 2 de l’esmentat article 84, prima dos aspectes: l’existència de germans matriculats anteriorment al centre i la proximitat al domicili o al lloc de treball dels pares —cosa que, de pas, explica les freqüents denúncies per empadronaments falsos—. Heus ací el moll de l’assumpte: els centres privats —amb ben poques excepcions— solen estar emplaçats en zones urbanes habitades per la classe mitjana i la petita burgesia, o en àrees residencials privilegiades. La conclusió és lògica: com que no hi ha cap sistema de discriminació positiva, els centres públics emplaçats en barriades obreres o en zones degradades —sobretot a les grans àrees urbanes— han d’acollir l’alumnat de classe social més baixa. Només els nuclis mitjans o petits de població en tenen una distribució molt més equitativa —evidentment, l’equitat és absoluta quan només hi ha un centre—.

Religió? Qualitat? Disciplina? Ideologia? No! Malgrat les aparences, aquestes no són les raons més importants a l’hora d’elegir un centre concertat. Tots hem sentit alguna vegada converses com aquesta: «Hem de portar el xiquet, o la xiqueta, a tal col·legi, perquè així s’ajuntarà amb en tal o amb la filla d’en tal altre». Moltes famílies pensen que allò més important per al futur dels seus fills és la gent amb què es relacionen —els joves amb excel·lència acadèmica acaben sovint fent treballs de becaris; unes bones relacions, en canvi, poden obrir moltes portes—. Heus ací el perquè d’aqueixa dèria generalitzada per portar els xiquets a l’escola concertada. Un amic meu resumeix molt bé l’assumpte: «Les classes mitjanes no volen que els seus fills es mesclen amb els fills del gitano, l'equatorià, el marroquí... És una qüestió d’exclusivitat i d’exclusió».

Açò és particularment clar als centres de primària, on acudeixen, posem per cas, els fills de gitanos romanesos —als instituts, la cosa canvia; sovint, els alumnes immigrants pertanyen a famílies de classe mitjana obligades a sortir del seu país per problemes econòmics—. Que som davant de classisme pur i dur ho prova un fet: els centres privats matriculen sense cap problema el fill marroquí o pakistanès d’un metge o d’un empresari acabalat. Cal fer, a més, una darrera consideració: generalment, al col·legi privat concertat, la família acomodada —els dos cònjuges de la qual treballen fora de la llar— pot tenir recollits els fills des de l’educació infantil fins al final del batxillerat, des de les vuit i mitja del matí fins a les set de la vesprada, lliurant la responsabilitat de la seua educació al propi centre, generalment confessional catòlic, el titular del qual estarà —no cal dubtar-ho— encantat de la vida. En resum: tots contents!

dimecres, 23 de setembre del 2009

Moral de senyors i moral d’esclaus

Escoltant les declaracions dels líders polítics de la dreta, em vénen al cap les idees de Nietzsche sobre la moral. Segons el filòsof alemany, hi ha dues classes d’homes, senyors i esclaus, que han donat sentit distint a la moral. Per als senyors, el binomi «bé/mal» equival a «noble/menyspreable». Els senyors menyspreen com a dolent tot allò que és fruit de la covardia, el temor i la compassió, tot allò que és dèbil i minva l’impuls vital. Aprecien com a bo, en canvi, tot allò que és superior i altiu, fort i dominador. La moral dels senyors es basa en la fe en sí mateixos, en l’orgull propi. Pel contrari, la moral dels esclaus, els oprimits i els dèbils comença per condemnar els valors i les qualitats dels poderosos. Una vegada denigrat el poder, el domini i la glòria dels senyors, l’esclau procedeix a decretar com a "bones" totes les qualitats dels dèbils: l’esperit de servei, la compassió —propis del cristianisme—, la paciència, la humilitat... Els esclaus inventen una moral que fa suportable llur condició. Com han d’obeir els senyors, decreten que l’obediència és bona i l’orgull, dolent. Com els esclaus son dèbils, promouen valors com la mansuetud i la misericòrdia, i condemnen l’egoisme i l’ús de la força. La crítica de Nietzsche a la moral tradicional parteix de les dues tipologies que s’acaben d’esmentar i se centra en la descripció de la dialèctica que generen, que ha de ser coneguda pels "esperits lliures", per a conduir la humanitat a la seua superació, a una successió de contínues superacions. Nietzsche creu que aquesta dialèctica de morals juxtaposades pot ser reconeguda a l’evolució de les llengües. Després d’examinar l’etimologia dels mots alemanys gut (bo), schlecht (dolent) i böse (malvat), el filòsof sosté que la distinció entre el bé i el mal fou originalment descriptiva, és a dir, una referència no moral a aquells que eren privilegiats (els amos), en contrast amb aquells que eren inferiors (els esclaus). El contrast bo/malvat sorgeix quan els esclaus es vengen convertint en vicis els atributs de supremacia: l’orgull es torna pecat —els afavorits són poderosos, però els submisos heretaran la Terra—; caritat, humilitat i obediència reemplacen competència, orgull i autonomia. La clau per al triomf de la moral dels esclaus rau, a més, a la presumpció de ser l’única vertadera —la insistència a l’absolut (absolutheit) és essencial tant a l’ètica religiosa com a la filosòfica—. Nietzsche sosté que la genealogia d’aquestes tipologies morals, d’amos i esclaus, és ahistòrica i encara serva trets en totes les persones. He recordat açò i... no sé, però sembla com si tornés de nou la moral dels senyors, dels amos.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Identitat i particularismes

S’ha dit sovint que els valencians “serem” si tenim voluntat de “ser”. Vol dir això que l’acte de voluntat és essencial a l’hora de construir la identitat? Un transsexual, per exemple, ja és una dona pel mer fet d’haver-ho decidit així? ¿Les persones o els grups humans són el que són a la força, pels seus components primaris, o perquè així ho han decidit? A l’antropologia, s’aborda aquesta qüestió des de diversos punts de vista. Des de la perspectiva essencialista, s’afirma que la identitat és immanent i hereditària. Els diversos trets identificadors són transmesos a través de generacions; la identitat es configuraria així a través del temps. Els constructivistes assenyalen, en canvi, que la identitat no s’hereta, es construeix; no és estàtica o immutable, sinó dinàmica i mal·leable. Altres sostenen, per últim, que la identitat és el resultat de conjugar ambdós factors.

És evident que, en qualsevol cas, la identitat tindria dues cares, com les monedes: una cosa és el que pensa una persona, o una comunitat, de si mateixa; altra, sovint distinta, allò que en pensen els altres. Contaré una anècdota. Durant un viatge per la Rioja, uns amics i jo esperàvem que obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major, que semblava el sagristà, també esperava, assegut en un pedrís, l’arribada del capellà amb les claus. En sentir-nos parlar valencià, preguntà: «¿Què, catalanes?». Una persona del grup contestà: «¡No! ¡Valencianos!». L’home féu: «¡Bueno, primos hermanos!». Aquesta confusió, l’hem patida, els meus amics i jo, centenars de vegades, durant els viatges per terres de Castella, Cantàbria, Extremadura... En sentir-nos parlar, les gents d’aquestes contrades ens prenen per catalans. Quan s’assabenten que som valencians, diuen sovint amb un somriure: «¡Ah! ¡Vosotros sois de los buenos!».


La Llotja de Saragossa

En un article publicat a les pàgines d’El País, el prestigiós sociòleg Manuel Castells analitzava, partint d’una enquesta realitzada l’any 2000 per la Universitat de Michigan, la relació entre identitat i pertinença territorial a la dècada dels noranta. L’estudi mesurava la consciència cosmopolita (ciutadania del món), en comparació amb la consciència d’identitat nacional (d’identificació amb l’estat nació) i amb la consciència local o regional (que incloïa, a la base de dades espanyola, nacionalitats com Catalunya, Euskadi i Galícia). Els resultats mostraven que el 47% dels enquestats consideren com a identitat de referència la localitat o la regió. Castells afirmava: «Com més abstracte es fa el poder dels fluxos globals de capital, tecnologia i informació, més concretament s’afirma l’experiència compartida al territori, la història, la llengua, la religió i, també, l’ètnia. El mite universalista dels racionalismes liberal i marxista ha estat desmentit per l’experiència històrica».

Bé que el sociòleg circumscrivia el fenomen a l’actual època de globalització, la curiositat empeny a preguntar-se per la identitat dels valencians dels segles XIII i XIV. Comentant una entrada meua anterior, Vicent Baydal contestava que aquells valencians «no es consideraven col·lectivament més que regnícoles o habitants del regne de València». Deixant de banda el fet, important, que era impossible d’enquestar una mostra representativa de valencians d’aquells segles, la resposta resulta, de tan sabuda, banal: els debats sobre els conceptes d’identitat i nació són ben recents. Els valencians d’aquelles èpoques difícilment es podien sentir nacionals tal com s’entén avui; la nació moderna encara no tenia carta de natura. En tot cas, se sentirien vilatans o vassalls del rei o d’algun senyor. Més interessant és d’analitzar el sorgiment del particularisme valencià a partir del segle XIV.

Aquest sentiment particularista ha estat estudiat fins a la sacietat i de cap manera es pot considerar com a prova definitiva d’una identitat nacional valenciana diferenciada a finals del segle XIV. Cal dir que —fins on jo sé— els testimonis del particularisme valencià provenen generalment de fonts literàries i jurídiques —de les elits il·lustrades, per tant—. Però aquestes mateixes fonts mostren com, malgrat tot, no es va perdre la noció de pertinença a un conjunt més ample; durant els segles XVI i XVII, s’encunyà el terme de llengua llemosina. Això ens fa interrogar, per exemple, sobre què en pensarien els habitants de les viles i ciutats de la diòcesi de Tortosa, a les comarques castellonenques.

D’altra banda, s’ha de tenir present que els localismes són més vells que la picor. I continuen tenint vigor —podem recordar, per exemple, l’obra de Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres—. És un fenomen que també es dóna en altres contrades —a terres castellanes, sense anar massa lluny—. Que sorgís, per tant, aquest sentiment regionalista, des de les darreries dels segle XIV, entra dins del previsible. La qüestió és la següent: malgrat els particularismes, seguia existint consciència dels orígens? El mateix Baydal sembla donar la resposta: «el procés no fou incompatible amb la consideració de l'existència d'una anomenada "nació catalana", que servia per identificar els catalanoparlants en el context mediterrani».

I no és que les altres nacions consideraren catalans els oriünds de València; és que els mateixos valencians s’hi presentaven com a catalans al context internacional. «Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Siciliae catalanus, vicecancellarius catalanus, capitaneus Eclesiae catalanus...», deia Calixt III, el primer papa valencià, en ser proclamat pontífex. Els particularismes regionalistes prengueren força quan els castellans aconseguiren de generalitzar el terme Espanya: un extremeny, un manxec o un canari no necessiten reclamar-se castellans; tenen prou a dir-se espanyols. Nosaltres ens quedàrem sense estructura política i denominació equivalents; acabaren reeixint, doncs, els nostres regionalismes particulars sense un referent més ample que els englobés tots —llevat d'Espanya, naturalment—.

El cas valencià és —perdoneu l’expressió vulgar— la repera! Valencians han de ser —en no tenir altre gentilici distint que ho englobe tot— tant els habitants del País Valencià com els de València ciutat i la seua província. Així són les coses! No sóc partidari del victimisme ni de les tornades enrere. S’ha de treballar amb el que hi ha. Hem d'advocar per un projecte de redreçament nacional circumscrit a l’àmbit estrictament valencià; ara bé, no hauríem de bastir aquest projecte al preu de reinventar la història. A més, els particularismes continuen latents al si del nostre país i poden acabar multiplicant-se fins a l’infinit. Ara mateix, molts alacantins —de les comarques més meridionals sobretot— no es consideren valencians. I els polítics de la dreta diuen de manera contínua i ritual, per a referir-se al conjunt del país, allò de Castelló, València i Alacant.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Assumptes peluts

Tothom sembla estar d’acord amb una qüestió: que el concepte de nació —i de nacionalisme, per tant— és una elucubració moderna. També sembla haver unanimitat a l’hora d’afirmar que un bandera representa una nació. Jo aniria amb molta precaució amb aquestes afirmacions tan taxatives. Sí, és cert que el concepte de nació és molt recent; s’hauria de datar al període romàntic. Però no és menys cert que alguns dels elements amb què es basteix el sentiment nacional són de caire essencialista; altrament, no tindria massa sentit reclamar l’alliberament nacional (hi hauria prou amb reclamar-se federalista, posem per cas).

Tampoc no és del tot exacte que les banderes representen només les nacions. Poden representar faccions, bàndols o, en tot cas, projectes nacionals diferents. Recordem el cas dels confederats i dels unionistes a la guerra civil nord-americana (per no posar el més pròxim de la guerra civil espanyola). Que la senyera amb franja blava siga oficial no implica necessàriament que tothom connecte amb ella. Per què? Perquè fins ara s’ha identificat com a bandera d’una facció.

Aqueixa facció, majoritàriament espanyolista i de dretes (sense oblidar que l’esquerra, el PSPV-PSOE per exemple, també compta amb nombrosos espanyolistes entre les seues files) creu que la regió —rarament nació— valenciana és patrimoni exclusiu seu. Això no és, però, cap novetat; la dreta centralista també promou a nivell estatal aquesta confusió entre els seus valors i la pàtria o nació espanyola —ho veiem contínuament—; per això, algunes persones no se senten identificades amb la bandera espanyola monàrquica, rarament agitada a les manifestacions de l’esquerra.

En resum: fins ara, hi ha hagut bàsicament dues faccions, dos projectes nacionals si es vol —un d’ells, clarament espanyolista—, amb dues banderes distintes. Que una part accepte sense més la bandera de l’altra no va a ser gens fàcil. Tampoc no està clar que aqueixa operació vaja a tenir uns rèdits electorals miraculosos. M’imagine que es guanyaran vots per una banda, però es perdran per l’altra. Quantificar el saldo, positiu o negatiu, és, no cal dir-ho, assumpte molt pelut.

dijous, 17 de setembre del 2009

Dir les coses pel seu nom

Es veia venir: la consulta sobre la independència celebrada a Arenys de Munt ha mogut polèmica i —allò més important— ha permès d’escoltar tota mena d’opinions i reflexions, algunes diametralment oposades. Sense sortir de la xarxa, és possible de conèixer el pensament de Josep Nadal, Vicent Baydal, El Penjoll, Toni Cucarella, Xavi Galbis... Llegint alguns d'aquests blogaires, trobe a faltar molta objectivitat i —de vegades— molta memòria. Diu Nadal, per exemple, que cal valencianitzar al màxim el discurs del nacionalisme cultural i polític —referint-se, naturalment, al País Valencià.

Jo, que vaig participar, als inicis dels vuitanta, en la fundació d’UPV (Unitat del Poble Valencià), recorde com alguns ja plantejàvem aleshores —hi ha documents escrits que ho proven— la necessitat d’establir, com a punt de partida del nostre projecte de redreçament nacional, un marc estrictament valencià, abandonant tota referència política a uns hipotètics Països Catalans. Ara bé, hi havia coses que ningú no posava en qüestió: la unitat de la llengua, posem per cas. En realitat, en aquell temps, la defensa aferrissada dels Països Catalans, com a únic referent nacional, corria a càrrec del PSAN i companyia (recordem l’assaig És molt senzill, digueu-li Catalunya, de Josep Guia). Quant de mal no hauran fet les seues elucubracions!

El problema és que alguns se’n van ara a la vorera d’enfront: història valenciana, bandera valenciana, llengua valenciana, cultura valenciana —ja se sap, si no volies arròs, dues tasses. Fins i tot s’arriba a afirmar que algunes formulacions sobre la nostra catalanitat són obra d’intel·lectuals voluntaristes, és a dir, de gent que anteposa una decisió de la voluntat a les dades objectives de la realitat, fàcilment aprehensibles per l'intel·lecte. Home, també hi ha acadèmics rigorosos que defensen la nostra catalanitat. «Ni hem estat catalans —la identitat col·lectiva dels valencians no es formulà com a catalana fins als anys seixanta—, ni ens considerem catalans», s’ha afirmat per part d’alguns. Jo crec, sincerament, que no es poden fer afirmacions tan poc matisades. Una cosa és que, tàctica o estratègicament, calga amagar, en aquests moments, la nostra catalanitat, i altra molt distinta, negar, pura i simplement, coses perfectament sabudes, com ara allò que deien els habitants de Roma en època dels Borja: «Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!».

Trobe perfectament legítim plantejar un projecte polític estrictament valencià, però em repugna la idea de tergiversar les nostres arrels culturals. Em sembla una covardia. S’ha d’arribar al punt de no poder dir al pa pa i al vi vi? Els espanyols manegen sense complexos el concepte d’hispanitat. Hem de tapar-nos el nas, nosaltres, al pronunciar la paraula catalanitat? Un cubà, un argentí o un andalús no tenen inconvenient a dir que parlen espanyol. Hem de tenir vergonya, nosaltres, a l’hora d’explicar la unitat de la nostra llengua? Crec, en definitiva, que es poden defendre perfectament els interessos estrictament valencians sense haver de renunciar, en canvi, a dir les coses pel seu nom.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Mallos de Agüero




Mallos de Riglos


Els mallos, situats als Prepirineus d’Osca, estan formats per conglomerats del miocè, sediments amb còdols rodats de grandària significativa cimentats amb grava i arena, que tingueren el seu origen als cons de dejecció de cabals que vessaven cap a l’antiga depressió central de l’Ebre. Aquests dipòsits al·luvials han estat elevats pels plegaments de les capes inferiors i posteriorment erosionats, donant lloc a unes impressionants parets, de les quals hi ha altres exemples menors a la pròxima Agüero i en altres punts dels Prepirineus. Riglos és un paradís per als amants de la natura, sobretot per als aficionats a la muntanya i els escaladors (amb fàcil accés per a uns i espectaculars parets verticals d’aspecte arrodonit per als altres). Els mallos han inspirat diferents noms: Puro, Pisón, Castilla, Volaos, Cuchillo, Frenchín, Visera, Fire... Per ells ha passat la major part dels escaladors peninsulars, alguns dels quals han obert diferents vies d’escalada. Una llegenda conta que anteriorment hi havia una aldea, Foz de Escalete, en la qual vivia una anciana bruixa gegantina. El seu aspecte i grandària atemorien els vilatans. Farta d’inspirar paor, alçà les immenses roques i s’amagà.

dijous, 10 de setembre del 2009

Ensenyament privat i regles del mercat

Un comentari —que algú va catalogar de graciós—, al post en què analitzava la captatio benevolentiae dels usuaris, m’ha fet reflexionar sobre el caràcter de les empreses privades que es dediquen a l’ensenyament. L’autor del comentari insinuava el següent: «Ximo, les persones d’esquerra teniu un problema: no enteneu la natura de l’empresa privada». I tant com l’entenem! Una empresa privada té com a finalitat bàsica obtenir guanys. Per tal d’aconseguir aqueix objectiu, els amos del negoci han de seguir, més o menys, aquests passos: estudiar el mercat (per a trobar un nínxol on la competència siga escassa i la demanda elevada), quantificar els costos (d'instal·lacions, personal, subministres...), calcular les amortitzacions, obtenir finançament i fixar els preus finals que s'han de pagar pels béns o serveis oferts. La consecució de beneficis, al final de tot aquest trajecte, dependrà, en bona mesura, del grau de satisfacció que obtinguen els clients o usuaris —molt lligada a la qualitat i el preu del producte—. Funciona l’ensenyança privada concertada d’acord amb aquests paràmetres de lliure mercat? No!

El comentarista al·ludit al paràgraf anterior afirmava: «A l'empresa estatal, la gent cobreix l’expedient i au! A la privada, en canvi, l’amo procura que tot, incentius, producció, vaja bé». El nostre amic no estaria pensant en els centres privats concertats, perquè aquests col·legis són empreses de serveis d’una natura una mica especial: són empreses subvencionades; generalment no persegueixen beneficis econòmics —almenys de manera prioritària—; funcionen en règim d’oligopoli —la major part d’elles pertany a un sol grup empresarial, format per l’Església i les seues organitzacions satèl·lits—; llurs instal·lacions solen estar amortitzades; no han de fer front al pagament de la nòmina —la paguen les administracions públiques—; tampoc no cobren un preu al client —la relació entre qualitat i preu dels serveis que presten és, segons com es mire, òptima: els ofereixen debades—. En resum: no són veritables empreses privades —a més, actuen en un mercat absolutament intervingut—.

Tot açò, però, col·loca els centres públics i els concertats en una situació de teòrica igualtat: uns i altres ofereixen gratuïtament als seus adquirents el mateix servei i el mateix grau de satisfacció. On rau, doncs, la diferència? Als continguts instructius i educatius que hom tracta de transmetre als alumnes. Els col·legis confessionals persegueixen l’adoctrinament de xiquets, adolescents i joves; això —i no la productivitat— explica el control que s’exerceix sobre el professorat de la concertada, sobretot en matèria de moral i costums. Els centres públics, en canvi, solen propugnar la pluralitat ideològica i una concepció de la ciutadania més oberta. En definitiva, la veritable pugna s’estableix, allà on és possible, entre el model públic i el model confessional. Però aquesta competència no s’ajusta, ni de bon tros, a les regles del mercat: no hi ha veritables controls de qualitat; els centres públics manquen d’incentius; els privats seleccionen el personal amb criteris que no tenen res a veure amb la productivitat; les autoritats, lluny de ser neutrals, alteren sovint, per motius ideològics, les regles del joc... La dinàmica del mercat no explica, per tant, les preferències educatives dels ciutadans; al final, s’ha d’acudir a la Sociologia.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Qui infla més les notes?



La dada d’uns bons resultats acadèmics no demostra, per si mateixa, la bona qualitat d’un centre. Ha d’anar acompanyada d’un control extern que valide aqueixos resultats. Farem un poc d’història. Fins a principis dels setanta, els estudis de secundària estaven sotmesos a dos tipus de controls externs: les revàlides i les proves de maduresa del curs preuniversitari. Des de dècades precedents, les classes mitjanes xativines duien els fills als col·legis de monges i rectors; segons parer general, eren més bons que l’institut (hom pensava que els alumnes rebien als centres de l’Església un nivell de coneixements insuperable, a més d’una millor educació). Les proves de revàlida solien desmentir, però, aquestes suposicions: mentre que molts alumnes de la privada hi fracassaven, els alumnes de l’institut les superaven amb relativa facilitat. «Com és possible que el meu fill, o la meua filla, que tenia tan bones notes, haja suspès?», es preguntaven sorpresos els pares d’alumnes de l’ensenyança privada. Què estava passant? Que els controls externs ficaven les coses al seu lloc: els rectors i les monges inflaven les notes.

Vingueren, però, nous vents de reforma pedagògica i foren suprimides quasi totes les proves externes. Es partia d’una premissa: qui millor pot avaluar l’alumnat és qui ha seguit el seu procés d’aprenentatge. I clar, en descobrir que els únics responsables de l’avaluació dels seus fills eren els mestres, molts pares encetaren diferents estratègies de pressió. En general, els docents del sector públic suporten millor els assetjaments paterns o materns (al sector privat, ignorar-los pot implicar la pèrdua del lloc de treball). Hom diu que, mentre el professorat del sector públic dóna les qualificacions d’acord amb els mèrits de l’alumne, el del sector privat ho fa d’acord amb el poder d’influència dels pares. És això cert? Al principi, les diferències entre les mitjanes d’expedient acadèmic i selectivitat (única prova externa que ha sobreviscut), fetes públiques per les diferents universitats, mostraven que els col·legis privats seguien inflant les notes. Però les darreres dades demostren que els centres públics també les han anat inflant progressivament, per a no deixar els seus alumnes en inferioritat de condicions. En definitiva, l’absència de controls externs, resta fiabilitat als resultats acadèmics d’uns i altres.

dilluns, 7 de setembre del 2009

L’elecció del docent

Generalment, als centres acadèmics —sobretot als públics—, els pares no poden elegir el professorat dels seus fills. En cas de poder fer-ho, es produiria una situació fàcil d’imaginar: hi hauria professors amb classes absolutament plenes i professors amb classes pràcticament buides; quan n’hi ha possibilitat, la gent sempre elegeix allò que més li agrada (tenim l’exemple dels metges: uns han d’atendre molts pacients i altres, en canvi, n’atenen poquíssims). En teoria, el grau d’acceptació d’un professor o d’una professora, per part d’alumnes i pares, és un indici clar de la seua competència. Què impedeix, doncs, que es puga triar docent? Primerament, les disponibilitats de plantilla i l’establiment de ràtios raonables als centres. Hi ha, però, altre impediment més pregon: la negativa sindical a acceptar un sistema de lliure elecció.

Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia: hi ha professors excel·lents i professors roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons, regulars i dolents). Ja ho deia un personatge de George Orwell: «Tots som iguals, però alguns són més iguals que altres». Cada vegada que s’ha parlat d’establir incentius (per als docents que s’involucren voluntàriament en tasques de tutoria, en responsabilitats de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o, simplement, en activitats complementàries), hom s’ha topat amb l’oposició sindical. Això no obstant, la captatio benevolentiae dels pares i dels alumnes continua sent un incentiu important per a molts docents. Ara bé, l’acceptació dels clients no serveix de res si no va acompanyada d’un control extern.

Contaré una anècdota. La mestra de llengua d’un centre de la comarca, en comptes d’ensenyar la matèria d’acord amb el currículum oficial, es dedicava a fer excursions amb els seus alumnes. Recollien flors i herbes de la serra. Més tard, a classe, els xiquets les pegaven en cartolines i escrivien els seus noms. Com que les notes de les avaluacions eren molt bones, els alumnes i llurs pares estaven encantats. Un dia, a mitjan curs, la mestra hagué de demanar la baixa per maternitat. Enviaren a la seua classe una jove substituta que comprovà, astorada, l’ínfim nivell de coneixements dels alumnes. Intentà posar-los al dia, però les notes de la segona avaluació foren catastròfiques. Les famílies estaven indignades. Quan la mestra titular s’incorporà de nou al centre, reuní els pares, i els digué: «És que aquesta xica ha acabat fa poc la carrera; encara està verda. No patiu. A la nota final, no tindré en compte els resultats de la segona avaluació».

dissabte, 5 de setembre del 2009

Les voltes que fa el món!

Antoni López Alemany, propietari de l’editorial Ulleye, actuà, durant la passada fira, d’una forma estranya: publicà un article meu sense demanar-me autorització, sense ni tan sols demanar-me parer —i clar, sense pagar-me un euro per la col·laboració—. A més, em féu reviure una experiència que ja havia experimentat fa trenta anys: l’experiència de comprar un llibre de la fira —en aquest cas, el Llibre alternatiu de la fira 2009— i trobar dins un pamflet amb una foto de quan jo tenia nou anys i estudiava als claretians. Això sí, l’editor desaprofitava una magnífica ocasió per a profunditzar en els fets que donaren peu a la petita polèmica —molt petita— de què parla al seu text introductori. En efecte, els militants del PCE (m-l) i del seu front armat, el FRAP, es van prendre molt malament el meu article Xàtiva: un camí cap a la democràcia, aparegut al llibre de la fira de 1979. La raó més superficial és òbvia: pensaren que no s’hi reflectia adientment el seu treball polític durant les acaballes del franquisme.
 
Decidiren, per tant, escampar un pamflet en què enumeraven les seues accions (algunes de les quals s’atribuïen en exclusiva, quan allò ben cert és que s’havien dut a cap en col·laboració amb altres grups). En el fons hi havia la típica visió desenfocada dels marxistes leninistes, que tendeixen a veure una revolució d’octubre en qualsevol acció de les denominades avantguardes obreres. De creure les seues afirmacions, la democràcia hauria arribat a Xàtiva només gràcies al seu esforç. Certament, alguns militants del PCE (m-l) —Eduard Serra, per exemple— feren un enorme sacrifici, possiblement poc explicitat al meu article. Però narrar totes les accions que el grup leninista reclamava com a pròpies equivalia a donar-li el protagonisme absolut de la meua crònica —potser, allò que en realitat trobaven a faltar els responsables del pamflet—.
 
Ara bé, cal explicar que hi havia altres motius més pregons per al descontent del PCE (m-l). En realitat, el pamflet era producte d’una enrabiada —el detall miserable de la foto ho delata—. Poc abans de les primeres eleccions municipals, hi havia hagut contactes entre els responsables locals d’aquella formació i la candidatura independent amb què jo mateix em vaig presentar a la contesa. Se’ls va oferir la possibilitat de participar a la llista, però les converses van fracassar. El PCE (m-l) exigia ocupar els primers llocs. Recolzava aquesta pretensió en la seua trajectòria lluitadora (per als nostres interlocutors, nosaltres érem uns petitburgesos revisionistes i “titistes”, per les nostres idees autogestionàries). Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, veig que la situació era totalment surrealista. Té gràcia la cosa; d’haver prosperat aquella exigència, el primer ajuntament democràtic de Xàtiva “podria” haver tingut un regidor del PCE (m-l).
 
I dic “podria”, perquè sempre he pensat que els votants haurien fugit espaordits. «On està la gràcia?», es preguntaran vostès. Recorde l’anècdota ocorreguda un dia de fira. Uns militants del PCE (m-l), que venien la Vanguardia Obrera, recriminaven l’actitud d’un xicot àcrata que es negava a adquirir la publicació. «Company, et negues a col·laborar?», li deien. «Col·laborar? Si per casualitat arribàreu a manar vosaltres alguna vegada, els primers que afusellaríeu serien els anarquistes!», contestà l’interpel·lat. S’ha d’aclarir que entre la militància local del PCE (m-l) i el FRAP hi havia gent que havia atracat, amb una escopeta de canons retallats, una empresa subsidiària de RENFE, per a robar la nòmina dels empleats. El responsable d’aquella acció (que, ves per on, no s’esmentava al pamflet) fugiria, temps després, a Albània, “pàtria dels treballadors”, governada llavors pel dèspota Enver Hoxha.
 
Hi ha coses que fa vergonya contar; sonen a pel·lícula. Aquells lluitadors antifeixistes sotmetien a “vigilància revolucionària” els elements que ells consideraven contrarevolucionaris. Amb el temps, vaig saber que jo mateix havia estat vigilat per un dels impressors del pamflet: controlava quines publicacions comprava a la llibreria La Costera, quines amistats freqüentava, amb qui festejava... Però allò més graciós —per a trencar-se de riure— és que alguns (no tots) d’aquells espietes revolucionaris i republicans militen ara al PP, o almenys simpatitzen amb ell. Els germans Blasco (especialment Rafael Blasco, conseller d’Immigració i Ciutadania) en són bon exemple. Les voltes que fa el món! El temps acaba col·locant cadascú al seu lloc.
 
(publicat a Levante-EMV, el 05/09/09)

dimecres, 2 de setembre del 2009

Col·legi públic o col·legi privat?

Comença un nou curs i comencen, per tant, per a les famílies, els maldecaps relacionats amb l’educació dels fills. Un dels més anguniosos és el tipus de centre en què els han de matricular. En un centre públic? En un privat? Avui, una part substancial de les classes mitjanes vol que els seus xiquets estudien en col·legis privats —concertats, si és possible—. Per què? Perquè creuen que són millors. És això de veres? Els pares que trien aquesta opció n’estan convençuts; a ningú no li cabria al cap que, sabent-ho, portaren els fills a un centre roí. Ara bé, que els centres privats siguen millors no vol dir que oferisquen més qualitat. Com es mesura la qualitat d’un centre acadèmic? La cosa és complicada. Cal tenir presents, almenys, cinc aspectes distints: la competència del professorat, la selecció de l’alumnat, les instal·lacions i els recursos didàctics, les metodologies utilitzades i els resultats acadèmics obtinguts.

Pel que fa al primer aspecte, convé dir que a hores d'ara sols existeix un instrument capaç de valorar de forma més o menys objectiva la capacitació dels aspirants a la docència: el concurs oposició. En teoria, aquest sistema, basat en la competència i el mèrit, assegura l’elecció dels millors. Sempre? No! Els resultats de l’oposició poden estar viciats per les bases reguladores, per anomalies a la composició dels tribunals, pel tipus de capacitació exigida, per l’aprovat quasi automàtic a la fase de pràctiques... Ara bé, en termes generals, el sistema afavoreix l’elecció dels professionals amb millors coneixements epistemològics (la capacitat pedagògica és tema distint). Al sector privat, en canvi, la selecció de personal es fa d’acord amb criteris que no sempre tenen res a veure amb la competència i el mèrit.

Als col·legis de l’Església, per exemple, en són factors determinants les creences del candidat i la seua subjecció a l’ideari del centre. Contaré una anècdota: una jove xativenca amb tres titulacions universitàries i estudis musicals fou rebutjada de manera destemperada per un col·legi de monges quan la directora conegué els orígens familiars de l’aspirant (el rebuig provocà, de pas, els renecs corresponents a l’amiga que l’havia recomanada). En general, aquelles persones que no segueixen les pautes de l’Església, en matèria de moral i costums (els divorciats, posem per cas), no són acceptades als col·legis confessionals catòlics (poden ser fins i tot acomiadades, quan la situació és sobrevinguda). Són coses incomprensibles, perquè quasi tots els centres de l’Església estan sostinguts amb fons públics.

Vol dir, tot açò, que no hi ha manera de conèixer la competència dels professors i professores dels nostres fills? N’hi hauria, si s’establís un sistema equilibrat d’instruments complementaris: avaluacions externes, resultats acadèmics, grau d’acceptació per part dels pares i els alumnes...). Mentrestant, es podria aventurar una hipòtesi: com que els instruments de selecció del professorat són més coherents al sector públic que al privat (amb totes les excepcions que es vulga, naturalment), la capacitació dels primers seria, en general, més elevada que la dels segons. Això, però, no contesta l’interrogant del principi: sent millors els professors del col·legis públics (com segurament són millors els metges del sistema públic de salut), com és que tants pares senten veritable deler pel sector privat? La contestació té molt a veure amb els altres aspectes que s’enumeraven, sobretot amb la selecció de l’alumnat i els resultats acadèmics.