dissabte, 29 d’agost del 2009

Josep de Ribera a Nàpols



Entre els múltiples al·licients que ofereix Nàpols als seus visitants destaquen les magnífiques col·leccions de pintura. Els afeccionats a l’art poden contemplar les excel·lents obres de pintors barrocs dels segles XVI, XVII i XVIII conservades a les esglésies i els museus de la ciutat. Les Gallerie Nazionali di Capodimonte, posem per cas, alberguen una magnífica col·lecció de Josep de Ribera Lo Spagnoletto. El visitant que recorre llurs sales va descobrint nombroses peces del xativí. A mi, em cridà l’atenció, sobretot, el llenç Apol·lo escorxant Màrsies. Aquesta obra de caire mitològic, un oli sobre llenç de 182 x 232 cm, fou pintada el 1637. Representa la tortura de Màrsies, pastor i geni mític de les fonts i els rius de l'Àsia Menor. Segons la mitologia grega, fou el silè que gosà competir amb Apol·lo en l'art de fer sonar la doble flauta. El déu, que resultà vencedor, el penjà d'un arbre i l'escorxà; així es complí la maledicció que Atenea havia proferit contra qui recollís i fes sonar la doble flauta. Habitualment, l'art grec ha representat Màrsies en forma de sàtir (Miró, Praxíteles). També la pintura (Zeuxis, frescs de Pompeia) n'ha recollit la llegenda. Al fòrum de Roma i en altres ciutats d'Itàlia existiren estàtues de Màrsies que simbolitzaven la llibertat. Ribera es mostra, en canvi, fidel al seu tractament d’una escena, la martirial, molt freqüent a la seua obra (Martiris de Sant Sebastià, Sant Felip, Sant Bartomeu...).



Vistes de les Gallerie Nazionali di Capodimonte, i tres obres de Josep de Ribera:
Apol·lo escorxant Màrsies, Visió de Sant Bru i Sant Jeroni i l’àngel

dimecres, 26 d’agost del 2009

Com un formatge de Gruyère

Divendres passat, el president del Congrés dels Diputats fou traït pel seu inconscient. «En Espanya, només es punxa el telèfon als roïns», proclamà durant una passejada per Salobre, el seu poble nadiu a la província d’Albacete. En realitat, volent tranquil·litzar Rajoy («Tu ets dels bons», li venia a dir), establí una línia divisòria entre bons i dolents, i amollà que els aparells de l’Estat només espien els dolents. Tot seguit, adonant-se de la ficada de pota, volgué matisar la seua afirmació amb aquestes altres paraules: «Les punxades telefòniques les autoritzen els jutges per a escoltar els roïns, els assassins i els terroristes o llurs còmplices». En altres paraules: s’escolta els delinqüents, però també (atenció!) els “roïns”. Una relliscada verbal? Un atac de sinceritat? Jo m’inclinaria per una barreja d’ambdues coses: “roïns” serien, per a Bono i els qui pensen com ell, totes les persones que no combreguen amb el pensament únic, els nacionalistes exacerbats de diversa mena, els individus que se situen fora del sistema... És a dir, la gent que cal tenir vigilada de ben a prop. Sabíem, des de fa molt de temps, que les escoltes i el control reservat dels adversaris polítics eren pràctiques generalitzades (sabíem fins i tot que s’aplicaven als propis companys de partit, com demostra el recent afer de Madrid). Ara, però, ja podem estar tranquils, perquè ens hem assabentat, per boca de l’antic ministre de Defensa, que tots els discrepants podem tenir les comunicacions més foradades que un formatge de Gruyère. Riu-te tu de The Conversation (La conversació), el magnífic film rodat per Francis Ford Coppola el 1974. Tenint en compte el progrés tecnològic que han experimentat els mitjans electrònics per a la captació d’imatges i so (i el paral·lel desenvolupament de les telecomunicacions), esgarrifa pensar allò que podria estar passant.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Els bons i els roïns

«En Espanya, només es punxa el telèfon als roïns».

José Bono, president del Congrés dels Diputats

diumenge, 23 d’agost del 2009

Per terres d’Osca; el castell de Loarre


A la serra de Loarre, al nord-oest d’Osca, s’alça el castell romànic millor conservat d’Europa. Des de la seua posició custodiava tota la plana de la Foia d’Osca, quan aquesta encara romania en mans musulmanes (es vigilava sobretot Bolea, principal plaça islàmica, que controlava les riques terres agrícoles de la plana). La fortalesa de Loarre, que recolza sobre un turó de roca calcària, està voltada d’una muralla reforçada per torrasses. L’emplaçament suposava un gran avantatge defensiu: els seus fonaments no podien ser minats (tàctica habitual al setge de castells, consistent a construir túnels sota els murs, per tal d’enfonsar-los i obrir escletxes per on assaltar-los).


El conjunt es manté en bon estat de conservació (només les dependències de l’antic castell de Sanç III de Navarra estan més deteriorades). Hi destaca la petita capella de l’entrada, amb una acústica magnífica, i la majestuosa església, amb una cúpula poc habitual a l’estil romànic. El primer castell fou construït al segle XI por ordes de Sanç III, com avantguarda contra territori islàmic. Posteriorment fou ampliat per Sanç Ramírez, que hi fundà un monestir. Loarre adoptà llavors el seu aspecte actual. Durant el segle XII, la zona deixà de ser fronterera i el castell perdé la seua funció d’avançada.


Al segle XV, després del Compromís de Casp, fou escenari, però, de la rebel·lió del comte d'Urgell; Anton de Luna i Xèrica, seguidor seu, hi fou encerclat per les hosts de Ferran d’Antequera. El final del setge, a començaments de 1414, sufocà definitivament la revolta. Al segle XV, la població que vivia als peus del castell es traslladà a l’actual vila de Loarre (per a edificar la qual, s’havien utilitzat materials procedents del castell). Loarre també fou escenari del film El regne dels cels (Kingdom of Heaven) de Ridley Scott, protagonitzat, entre d’altres, per Orlando Bloom, Eva Green, Liam Neeson i Jeremy Irons. Els habitants de la vila participaren com a extres al rodatge del film. A més d’aquesta circumstància, els verals que envolten la fortalesa i la proximitat dels Mallos (d’Agüero i Riglos) atrauen multitud de viatgers, excursionistes i amants de la història i la natura.

dissabte, 15 d’agost del 2009

El sopar que ja no farem



El dia clarejà trist, dissabte passat. La nit anterior, havia mort Vicent Montés. Des de llavors, diverses persones han fet els elogis corresponents, posant de relleu el seu magnífic historial com a professor universitari i magistrat del Tribunal Suprem. Fou un jove brillant; després de llicenciar-se a València, amb premi extraordinari, aconseguí de ser pensionat a Bolonya, ciutat on enllestí el doctorat, amb un treball sobre usdefruits guardonat per la seua excel·lència. Trepitjà indrets —la Università degli Studi o el Collegio di Spagna, fundat pel cardenal Gil Álvarez de Albornoz— on ja havien estat, al segle XIV, els cosins Lluís Joan del Milà i Borja i Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI). En tornar a Espanya, ocupà càtedra de Dret Civil a les universitats d’Oviedo, Múrcia i, finalment, València. Des d’aquesta darrera, Montés impulsà el naixement de l’Escola Valenciana de Dret Civil (havia heretat, a través de Díez Picazo, els ensenyaments d’un dels pares del dret civil espanyol, Castañ Tobeñas).

Vicent, home progressista i pròxim al socialisme (significat a la transició per la seua defensa de les llibertats), fou docent de vocació. El seu llegat és impressionant: trenta doctors, una desena de catedràtics i una vintena de professors titulars. Va compaginar la docència i l’exercici de l’advocacia (arribà a ser membre de l’acreditat bufet Cuatrecasas). Pel seu prestigi, fou investit, fa quatre anys, amb la toga del Tribunal Suprem. La mort ha truncat, però, altre reconeixement; el pròxim setembre, s’havien de complir els últims tràmits per a ser nomenat doctor honoris causa de la Universitat de València. Tot açò ha estat recordat, aquests dies, per molts col·legues seus. Tanmateix, a mi m’interessen aspectes diferents de la personalitat polièdrica de Vicent, home caracteritzat per la vitalitat, la generositat i l’amor a la seua terra.

Recorde que ell i la seua dona, Empar Reig (nascuda a Xàtiva), van estar a la nostra ciutat l’1 de juny del 2007; Vicent havia de presentar el número 13 de la revista Papers de la Costera (era soci de primera hora —fundador, podríem dir— de l’Associació d’Amics de la Costera). Els dos vingueren acompanyats del magnífic fotògraf Xavier Mollà i la seua esposa. Aquell dia, res no permetia presagiar la malaltia imminent i greu del nostre convidat. Vicent mantenia molts vincles afectius amb Xàtiva: hi tenia nombrosos amics (Joan Juan, posem per cas, també seia amb nosaltres a la taula de presentació). Llavors ho ignoràvem tots, però les fotos d’aquell acte anaven a ser irrepetibles. Al seu parlament, Vicent repassà els anys de lluita pel redreçament del País i la salvaguarda del nostre patrimoni cultural, reivindicà la recuperació del nostre dret foral i ens encoratjà a seguir lluitant contra les adversitats (sense saber-ho, ens estava deixant un veritable testament).

Més tard, soparem en un restaurant del carrer la Reina i férem la xerradeta corresponent. Parlàrem de política, de les vinyes que envoltaven sa casa a Fontanars dels Alforins, del raïm que s’hi produïa... Ens digué que havíem d’anar a l’heretat, una nit, a sopar i tastar els seus vins. Sí, Vicent Montés era un personatge ple d’humanitat i sentit de l’humor. El record d’aquell dia de juny em vingué al cap, com un llampec momentani, dissabte passat, quan el vaig veure, tot sol i voltat de flors, a la capella ardent (ja era tard i tothom havia marxat a l’església dels franciscans, on s’anava a celebrar el seu funeral). Rarament preste atenció als sermons que es pronuncien davant dels taüts. En aquesta ocasió, però, vaig escoltar amb atenció les paraules de l’oficiant, Ramir Reig: «Vicent ha estat llum del món —del seu món, del món particular que envolta cadascú de nosaltres— i sal de la terra, de la seua terra».

El sacerdot i amic passà revista als àmbits que Vicent havia il·luminat amb la seua bonhomia i recordà el seu amor als familiars i als amics, a la Universitat i al seu País. Evocà, per exemple, la presència de Vicent, juntament amb altres companys també desapareguts (com ara Alfons Cucó) als primers aplecs del Puig. La millor lloança la vaig escoltar, però, quan sortia del temple, de boca d’uns homes majors d’Ontinyent que parlaven en veu baixa: «S’ha anat el millor que teníem; ja no podrem tornar a esmorzar amb ell». Jo vaig pensar en la meua pròpia frustració, en aquell sopar pendent que ja mai no farem.

(publicat a Levante-EMV, el 15/08/09)

divendres, 14 d’agost del 2009

Un concurs en hores baixes

«No hi ha res quiet a l’univers. Unes formes sempre són trànsits a altres», deia Pablo Palazuelo el 1966. Per a aquest pintor, gravador i escultor, l’art tenia quelcom de visionari. Els veritables artistes són, en efecte, aquelles persones que aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat. Els humans ens sentim particularment atrets per l’obra creadora d’un artista si aquesta interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. En això consisteix, bàsicament, la modernitat. De les visions reiteratives, d’allò déjà vu —utilitzant l’expressió francesa—, diem art adotzenat. Generalment, l’afeccionat a l’art, sobretot al contemporani, sol dirigir la mirada al revers de les coses, a l’invisible —tant és que sure pel cel lluminós com que repte pel subsòl o la foscor de la nit—. Les visions epidèrmiques o superficials, les tècniques desgastades, com que no aporten res de nou, rarament aconsegueixen de commoure l’espectador.
 
Dic tot açò pensant en el rumb que ha pres el concurs de pintura de la fira de Xàtiva. Ja sabem com és de difícil —d’impossible, diria jo­— presentar a concurs una obra mestra. La mirada personal rarament s’endevina en una peça aïllada; sol manifestar-se, més bé, al conjunt de l’obra creativa, a la trajectòria total de l’artista, i és fruit de l’esforç i del treball constants. Sovint, la peça aïllada que és presenta a certamen —sobretot si busca la compensació en metàl·lic— destaca més per l’efectisme que per la introspecció assossegada o la intensitat lírica. Ara bé, entre el blanc i el negre sempre està el gris. És possible de prestigiar un saló dedicat a les arts plàstiques? Sí! Com? Fent el contrari del que fan les nostres autoritats municipals.
 
Primer, s’han d’establir unes bases en consonància amb l’objectiu perseguit. S’ha de preveure, posem per cas, una fase de selecció prèvia, per tal d’eliminar aquelles obres que no superen els nivells mínims de qualitat. S’ha d’evitar, a tota costa, la sensació de localisme. Convé nomenar jurats d’admissió i qualificació solvents, formats per persones (artistes, professors, galeristes, crítics, col·leccionistes, gestors museístics...) de prestigi reconegut a tots els àmbits, no sols al local. Si es vol atreure artistes nacionals o internacionals de renom, cal dotar el concurs amb uns premis substanciosos —al saló de Xàtiva, s’ha fet justament el contrari: s’ha baixat la dotació de 3.300 a 1.200 euros, quantitat absolutament ridícula—. S’ha d’encarregar el disseny d’un guardó —una medalla, per exemple— que esdevinga marca o segell del certamen. S’ha de donar una difusió adequada a la convocatòria. S’ha d’editar un catàleg digne. I, finalment, s’ha de decidir el destí que es vol donar a les obres adquirides. En aquest sentit, la creació d’una pinacoteca municipal comença a ser ja una necessitat peremptòria.
 
Com que no s’ateny cap d’aquests requisits, el saló xativí de pintura s’ha devaluat ràpidament, esdevenint un concurset per a estudiants, pintors adotzenats i diletants de Xàtiva i rodalia. I si s’escampa la mala fama, estem ben llestos! Quin artista nacional o internacional hi acudirà, si sospita que tot el peix està venut? Els pintors locals amb certa reputació —que els hi ha— no poden estar contents amb aquesta situació; la transcendència d’un guardó es mesura pel prestigi dels contrincants i l’autoritat dels jutges que l’atorguen. I amb açò, no vull vilipendiar de cap manera els tres membres del jurat d’enguany —persones amigues o conegudes meues—; ells no tenen la culpa del rumb que ha pres el concurs. La culpa serà, en tot cas, dels responsables municipals de cultura, la incompetència dels quals comença a ser ja crònica.
 
Urgeix recuperar les biennals internacionals de pintura i gravat, traient-les de la fira —on, això sí, es podria mantenir un concurs d’àmbit estrictament local, com es fa als salons fotogràfics—. Fins i tot caldria pensar la possibilitat de convertir el certamen de pintura en una fita més ampla, dedicada a les arts visuals en general. També és urgent recuperar per als dos esdeveniments el nom del nostre artista més universal, Josep de Ribera. I s’hauria de revisar, finalment, la política que se segueix amb el cartell de fira, element de la màxima transcendència, perquè difon, durant uns dies, la imatge de la ciutat. Per quina raó s’ha abandonat el costum d’encarregar-lo a artistes de renom? Cal recordar que pintors de la talla de Manuel Boix, Joan Ramos, Artur Heras, Josep Renau, Hernández Mompó o Rafael Armengol han firmat, en èpoques passades, magnífics cartells de fira. Ara, en canvi, només la pura xamba permet que, alguna vegada, dissenyadors professionals com Xavi Sellés o Vicent Tormo firmen treballs de mèrit.
 
M’imagine que la crisi econòmica deu ser l’excusa perfecta per a tot aquest desgavell. La crisi? Els nostres governants no tenen cap inconvenient a gastar sumes elevades de diners públics en altres matèries de dubtosa rendibilitat per a la ciutat. La manca de pressupost no s’hauria de fer servir, per tant, com a coartada. Que busquen patrocinadors, seguint l’exemple d’esdeveniments com el Premio BMW de Pintura, dotat amb 25.000 euros, o el Concurso Internacional de Pintura Rafael Zabaleta, dotat amb 12.000, o el Salón de Otoño de la Asociación Española de Pintores y Escultores, que destina més de 40.000 —com es fa, en definitiva, a la biennal de gravat, patrocinada pel Rotary Club—. Les nostres autoritats s’omplen la boca de grans paraules, però Xàtiva ja no és referent cultural en quasi res. Els referents plàstics cal buscar-los, posem per cas, a Vilafamés, que compta amb un magnífic museu d’art contemporani. En fi: altre dia parlarem de música!
 
(publicat a Levante-EMV, el 14/08/09)

dijous, 13 d’agost del 2009

La botella mig plena o mig buida

Fa uns dies, l’amic Vicent Álvarez contestava, a les planes del Levante-EMV, un article meu anterior sobre Pérez Contel. Em fa por que aquest intercanvi d’opinions, esdevinga una mena d’elucubració sobre la teoria de la botella mig plena o mig buida. Deia Vicent: «A l’hora de jutjar una persona, cal considerar el conjunt de la seua trajectòria vital». D’acord! Afegia, tot seguit: «Les persones solem tenir contradiccions». Totalment d’acord! Finalment, concloïa: «Aquestes contradiccions s’aguditzen en certes circumstàncies —en una guerra, per exemple—». No puc sinó mostrar absoluta conformitat amb allò que deia Vicent.

Ara bé —i ací comencen les discrepàncies—, 26 anys (un quart de segle) de la vida professional d’una persona no es poden considerar capítol menor o breu parèntesi. Durant els anys seixanta i principis dels setanta del segle XX, un director d’institut tenia facultats de les quals Pérez Contel féu ús i abús. Recorde, per exemple, el cas de dues administratives que anaren al carrer. Una d’elles, Lolita Sáez, plorava amargament; donada la seua edat, ignorava si trobaria altra feina. I és que els responsables dels centres d’ensenyança estatal eren per regla general persones servilment obedients a les consignes de la superioritat però despòtiques amb llurs subordinats.

S’ha dit que Pérez Contel era un magnífic professor. Respecte d’açò, em ve al cap l’anècdota que contava un pintor de prestigi, antic alumne del Josep de Ribera. Quan el vell catedràtic veié l’obra d’aquest artista, li preguntà: «Tu estaves a l’institut?». El pintor contestà: «Sí! Estava en un racó de la seua classe, intentant que vostè m’aprovara». Altres alumnes del catedràtic recorden també les apropiacions —pràctica habitual entre molts doctes locals, ja ho sé— de petites peces artístiques durant les visites als monuments xativins —a l’església de Sant Pere, per exemple—.

Un cop acabada la dictadura, l’antic comunista volgué participar de la glòria i el reconeixement que eren dispensats a altres companys de generació amb un comportament infinitament més decorós. Però el reconeixement cívic només es reserva a les persones abnegades. I des del meu punt de vista, Rafael Pérez Contel no va tenir a Xàtiva una conducta abnegada. El seu capteniment no fou ni tan sols acomodatici; fou servil amb les autoritats franquistes. S’entén, per tant, que molts xativins quedaren sorpresos, quan una part del grup municipal socialista decidí nomenar-lo fill adoptiu de Xàtiva. De tota manera, això ja és un capítol tancat de la nostra història.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Contra l'abocador de Llanera

“Hen parties” a Glasgow


Arribàrem a Glasgow pel capvespre, però encara lluïa un sol esplendorós (a terres d’Escòcia, el crepuscle s’allarga, durant l’estiu, fins a molt tard). Era dissabte. El xofer ens obsequià amb una panoràmica. Poguérem veure, per tant, des de les finestres de l’autobús, els elements més emblemàtics de la ciutat: la Royal Infirmary (un dels hospitals en ús més antics d’Europa), la catedral, les City Chambers (ajuntament de la ciutat), West George Street i Saint Vincent Street, Central Station, el riu Clyde, el pont de Calatrava, l’“Armadillo” de Norman Foster (al Scottish Exhibition and Conference Centre)... Finalment, recalarem a l’hotel, situat a Pitt Street, ben a prop de la Glasgow School of Art. Després de sopar, volguérem fer un tomb per la ciutat. Mentre queia la nit, enfilarem per Sauchiehall Street i Buchanan Street.


Els carrers eren plens de dones (les hi havia de totes les edats, però sovintejaven les colles de joves o d’adolescents en edat d’anar encara a l’institut) vestides de forma un tant estrafolària: bandes de color rosa, minifaldilles increïbles, sabates de taló afilat, diademes... Proliferaven sobretot al primer tram del carrer Sauchiehall. Ens vam assabentar que celebraven les hen parties, comiats de solteres (literalment, festes de gallines). Durant la panoràmica, ja havíem vist, a les alçades de Jamaica Street, un xicot abillat només amb un bikini minúscul.


Pel que sembla, gent dels pobles de la rodalia acudeix a Glasgow (l’anonimat de la gran ciutat permet dosis majors de desinhibició) per a fer els comiats de solters durant una època de l’any, l’estiu, en què se celebren molts matrimonis (com a tot arreu). Les vies de la ciutat estaven plenes d’ambient festiu. A l’entrada de les discoteques, pubs i sales de festa, hi havia una gentada. Ja ens ho havien advertit; Glasgow, ciutat obrera i desimbolta, no té res a veure amb la circumspecta Edimburg. En realitat, l’ambient bulliciós de Glasgow no sembla britànic; pareix més aviat mediterrani.


dilluns, 10 d’agost del 2009

Per terres d'Osca; el Sant Grial

Catedral de Jaca

Segons la llegenda, el Sant Grial (el calze de l'Últim Sopar de Crist) romangué al monestir de Sant Joan de la Penya de 1071 a 1399, després d’haver passat per altres indrets. La idea d’atraure els peregrins a Sant Jaume de Galícia, que passaven pel veí camí de Jaca, aconsellà d’emplaçar la relíquia al monestir. En 1399, el rei Martí I s’endugué el vas sagrat al palau de l’Aljafería de Saragossa, on es conservà més de vint anys, llevat d’una breu estada a Barcelona acompanyant el rei. Posteriorment, el vas de calcedònia (pedra semipreciosa) de 7 cm d’alçada i 9,5 de diàmetre (al qual s’afegí més tard un peu amb anses) es traslladà a València. Diferents científics espanyols creuen que data del canvi d’era (del segle I). Ara bé, tot i ser identificada com el possible Grial, la peça no procediria de Jerusalem, sinó d’un taller de Antioquia. Bé que mai no s’ha emès una declaració oficial, l’Església recolza l’autenticitat de la relíquia; dos papes (Joan Pau II i Benet XVI) usaren aquest calze, durant sengles viatges a València, per a celebrar misses multitudinàries.


Vistes d'Alquézar i el claustre de la seua col·legiata, de Santa Cruz de la Serós, petita vila amb dues magnífiques esglésies romàniques, i del monestir de Sant Joan de la Penya

D’acord amb el cànon de la missa romana, els papes, durant la consagració del vi, prenien un calze i pronunciaven aquestes paraules: «Et accipiens hunc praeclarum calicem in sanctas ac venerabiles manus suas…» (I prenent aquest preciós calze en les seues santes i venerables mans …). El fet que digueren “prenent aquest calze”, en comptes de “prenent un calze”, podria indicar, com assenyalen alguns estudiosos, que el vas utilitzat a Roma pels papes era el mateix que havia utilitzat Jesús. Cap pista indica, però, com hi hauria arribat: generalment, se suposa que el Grial, guardat a Jerusalem, fou utilitzat pels apòstols. Després, Sant Pere —o potser Sant Marc— l’hauria passat a Antioquia i, més tard, a Roma, on fou usat per vint-i-tres papes, fins a Sixt II. Durant el regnat de l’emperador Valerià, Sixt II (papa grec que exercí el pontificat només un any, de 257 a 258), esglaiat per la persecució romana, hauria enviat el tresor de l'Església (relíquies, objectes preciosos i peces de plata), dos dies abans de ser martiritzat, al jove diaca Sant Llorenç, natural d’Osca. Llorenç, també sotmès a martiri, encara tingué temps d'expedir el calze, abans de morir, als parents de la seua vila natal, a prop d’Osca, amb una carta autògrafa.

Palau de l'Aljaferia

Un fresc del segle XIII, pintat a la basílica de Sant Llorenç Extramurs de Roma, representava l’enviament del Sant Calze a través d’un legionari hispà (d’aquest fresc, destruït el juliol de 1943, durant un bombardeig aliat, només queden fotos de mala qualitat). El Grial fou amagat, doncs, a les muntanyes aragoneses. Diferents llocs d’aquestes terres marcarien, segons la llegenda, la ruta del Sant Calze: la cova de Yesa, San Pedro de Siresa, San Adrián de Sásabe, San Pedro de la Sede Real de Bailo, la catedral de Jaca i, cap a 1071, el monestir de San Joan de la Penya, on romangué fins al 1399, any en què el rei Martí I s’endugué el vas sagrat al palau de l’Aljafería de Saragossa. L’any 1424, el Calze s’hauria traslladat al palau reial de València per ordes d’Alfons el Magnànim, que agraïa així l’ajuda del regne de València a les seues lluites mediterrànies. En 1437, la sagrada relíquia fou "donada" al capítol catedralici en canvi de 40.000 ducats —una veritable fortuna per a l’època—. Des de llavors, s’ha guardat a la seu metropolitana de València, amb les petites excepcions de les guerres (la Guerra del Francés i la Guerra Civil) i les dues visites de tornada a Sant Joan de la Penya els anys 1959 i 1994.



No hi ha unanimitat, però, al voltant del Grial. Diversos calzes, a més del de València, reclamen de ser considerats l’autèntica copa de l’Últim Sopar de Crist: el calze d’Antioquia de la Cloisters Collection, del Metropolitan Museum de Nueva York, que segons alguns podria ser l’armadura que protegia el calze vertader; la Sacra Catina de Gènova, que fou portada a Itàlia després de la primera croada (un plat hexagonal verd que es creia de maragda, tot i ser d’un cristall verd egipci); el vas de Nanteos trobat a Glastonbury, al nord de Gales, que podria haver donat origen a la llegenda artúrica; el calze d’Ardagh trobat a Irlanda, que es conserva al Museu Nacional de Dublín; el calder de Gundestrup que es troba al Museu Nacional de Dinamarca, datat als segles II o I aC; la copa de Hawstone Park, propietat privada (que, segons algun estudiós, fou duta a Anglaterra després del saqueig visigot de Roma)... En definitiva, el Grial, com els fragments del Lignum Crucis escampats per tota la cristiandat o el Sant Sudari de Torí, inflamen la imaginació i serveixen d’inspiració per a una extensíssima producció literària.