dilluns, 22 de juny de 2009

La cosa més natural del món

—Mestre, què és la cisa? —pregunta un deixeble.

—La cisa consisteix a distreure fraudulentament, del fi a què és destinada, la part d'una quantitat. Per extensió, es pot considerar cisa qualsevol aprofitament il·lícit. En aquest sentit, és una activitat generalitzada a tota mena de càrrecs, capes socials, treballs, dignitats, col·locacions, ocupacions, demarcacions territorials... Cisa el funcionari que pren fulls de la consergeria, per al seu ús particular; cisen els habitants de ponent; cisa la minyona quan va al mercat; cisa el camarlenc que utilitza la missatgeria oficial per a comunicar-se amb un parent destinat a l’extrem orient; cisa el carnisser a la bàscula; cisen els xativins i les oriolanes; cisa l’obrer a la fàbrica; cisa el dependent a la farmàcia; cisen els castellonencs; cisa el canonge del caixonet de les almoines; cisen els sergents de cuina; cisa, en fi, el magistrat que porta els fills al seminari patriòtic en una calessa de l’Audiència —respon el preceptor als seus alumnes.

—Doncs, si cisen tots i totes, que té de particular que cise també, o accepte regals dels proveïdors, el molt honorable cap del Govern Superior? —insisteix altre alumne.



—Tant és que cisen uns com altres; tant és que cisen cent diners de coure com cent mil ducats d’or. Les petites sostraccions també són immorals, perquè trenquen les rescloses ètiques; qui ha furtat cent troba natural emparar-se de cent mil, o de cent milions. I amb els obsequis, passa igual: hom comença rebent petites bagatel·les, en canvi de petits favors, i acaba acceptant un anell de maragdes, un cofre ple de monedes o una torre, en canvi de contractes substanciosos. I clar, quan aquestes corrupteles, petites o grans, envaeixen tots els intersticis del cos social, la gent acaba veient-les com la cosa més natural del món —contesta el vell preceptor.

divendres, 19 de juny de 2009

Lluitar contra la malenconia



Conten que Luis Molovny, antic jugador i entrenador de futbol, recitava sovint la següent tornada: «No hi ha enemic insignificant. S’ha de suar la samarreta. El partit dura noranta minuts i no s’ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda». ¿Era realment seua, aquesta salmòdia, o li va ser adjudicada per un famós programa radiofònic? Tant se val! El futbol —com qualsevol altre esport— és una metàfora de la vida; els humans hem de bregar, a la successió de lligues i campionats que conformen l’existència, fins a l’últim minut de cada partit. I és també una metàfora de la guerra, com palesa el vocabulari que s’hi sol manejar: mur defensiu, ariet, canonada, victòria, derrota, eliminació de l’adversari... La competició sempre ha alçat passions populars —principalment entre els homes, tot s’ha de dir—. I clar, una activitat que dispara tantes emocions ha d’atraure per força la mirada del poder, polític i econòmic.

Els intel·lectuals i certa esquerra sempre s’han mirat amb displicència el fenomen. Potser hi troben —i tenen una part de raó— molt d’espectacle, o de negoci, i poc de veritable esport. «L’autèntic esport és una activitat altruista. El practica qui corre tots els vespres, qui puja al Mondúver perseguint, com a única recompensa, el panorama que s’atalaia des del cim. Els futbolistes professionals són mercenaris», afirmen sense connectar, evidentment, amb el batec popular. «El futbol és un sentiment profund que t’envolta. Un partit de la màxima rivalitat posa el dit a la nafra. Hom té l’exagerada impressió que s’ho juga tot en ell. És un esdeveniment per a ser viscut glop a glop, pausadament, per a sentir-lo a la pell i pensar-lo infinitat de vegades, suposar-lo, somniar-lo. Es juga tres vegades: abans, durant i després. Comença set dies abans i acaba set dies després. No té pronòstic, ni valen els antecedents», deixà escrit l’inoblidable Àngel Cappa. La resta (el negoci, les manipulacions polítiques) és pura pellofa.

L’esport serà una metàfora de la vida, però la gent progressista o d’esquerres s’ha desentès tradicionalment de les seues manifestacions. En conseqüència, quasi tot l’esport local (el de base, l’aficionat i el professional) està controlat per la dreta, política o sociològica. Alguns argüiran que la dreta porta molts anys al govern local i autonòmic. Obliden que, en temps d’ajuntaments socialistes —quan la gent del PSOE tenia l’aixeta de les subvencions públiques—, l’esport xativí ja estava en mans de la dreta a través del patrocini privat; les activitats esportives no eren una prioritat per a l’equip de govern. I ja se sap: si hom l’abandona, el centre del camp és immediatament ocupat per l’equip adversari. S’ha de dir amb total rotunditat que l’oposició d’esquerres té una incidència nul·la o escassa als principals esdeveniments de masses. La dreta, en canvi, en trau bona cosa de profit; a les lligues de futbol, per exemple, proliferen els pinxos que fan servir l’esport com a trampolí per als negocis o per a llançar-se a l’arena política.

Alguns personatges brillen amb llum encegadora. Si parlem d’amos de clubs importants, és inevitable referir-se a figures tan “peculiars” com Silvio Berlusconi, Manuel Ruiz de Lopera, el desaparegut Jesús Gil o Roman Abramòvitx. A Xàtiva tenim —sortit d’una nova versió de les Vides paral·leles de Plutarc— el nostre Berlusconi particular, venedor de televisors, rentadores i frigorífics, promotor immobiliari, xerraire, alcalde, president d’un equip de regional preferent i un llarg etcètera. Mentre escric aquestes línies, ningú no sap encara si l’Olímpic pujarà de categoria. El partit de diumenge es jugarà a vida o mort —esportiva, clar—. És possible que els enemics de Rus desitgen la derrota a mans de l’Altea. Esperar, però, que els xativins reaccionen igual que els seguidors del Betis (quaranta mil o seixanta mil bètics “prengueren” l’altre dia les avingudes més cèntriques de Sevilla cridant «Lopera, vete ya!») és absolutament quimèric —a més d’excessiu; manifestacions com aqueixes s’haurien de fer, en tot cas, per a protestar contra l’atur—. Això sí, quan el club que representa una ciutat fracassa, provoca la malenconia, gran o petita, de molts ciutadans. Esperem, doncs, en bé dels vers aficionats, que els jugadors de l’Olímpic suen la samarreta, no donen cap pilota per perduda i pugen l’equip a tercera divisió. La personalitat del presumit que ocupe la llotja és, en moments com aquests, pura pellofa.

(publicat a Levante-EMV, el 20/06/09)

dilluns, 15 de juny de 2009

Els orígens del Corpus

La institució de la festivitat del Corpus Christi està relacionada amb el Miracle dels Corporals, fet extraordinari esdevingut ben a prop de Llutxent, a la Vall d’Albaida. El prodigi sol datar-se en 1239, mesos després de la conquesta cristiana de València (bé que certa tradició el situa a l’any 1276, durant la segona revolta d’al-Azraq). Segons la llegenda, els cristians que assetjaven el castell de Xiu foren sorpresos per les forces islàmiques; el rector de sant Cristòfol de Daroca (Aragó), que deia missa, amagà sota una pedra sis hòsties consagrades, les quals en ésser recuperades després de la lluita, desfavorable als cristians, havien deixat taques de sang en els corporals que les embolcallaven; aquest prodigi hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu. En acabar el combat, tots els capitans cristians presents es disputaren el reliquiari. Finalment, decidiren que una burreta cega el guiés cap on volgués. La burra començà a camejar i finí el trajecte a Daroca. Des d’aquest traslladat prodigiós, els Corporals encara son venerats a la ciutat aragonesa. El 1261, el consell i el capítol de Daroca envià síndics a Roma per tal de comunicar el miracle al papa Urbà IV. Dos exponents del pensament teològic de l’època, Sant Bonaventura (ministre general dels franciscans) i Sant Tomàs d’Aquino, foren valedors de la comitiva i van inclinar l’ànim del pontífex a declarar, el 1263, la festivitat del Corpus Christi, mitjançant la butlla Transiturus hoc mundo.

Un any després, s’esdevingué a Bolsena (Itàlia) altre miracle relacionat amb l’eucaristia. Un sacerdot de Praga, turmentat pels dubtes sobre la presència real de Crist al sagrament, veié, mentre celebrava missa i dividia l’hòstia, que brollava sang de la sagrada forma i els corporals quedaven tacats de roig. Per tal d’ocultar els fets als presents, resolgué de suspendre la missa i comunicar a l’autoritat religiosa el que havia passat. Recollí les formes i els draps sagrats, i va córrer cap a la sagristia, sense advertir que durant el trajecte havien caigut sobre el paviment de marbre de la basílica de Santa Cristina unes gotes de sang. El fet miraculós arribà a oïdes de Sant Tomàs i Sant Bonaventura. El papa Urbà IV nomenà el franciscà president de la comissió teològica encarregada d’investigar la veracitat dels fets. Confirmada l’autenticitat del miracle, Urbà IV ordenà al bisbe de Bolsena que portàs a Orvieto, ciutat de sojorn papal, els sagrats corporals, els llins tacats de sang. El temple de Bolsena conservà una relíquia menor: una de les lloses en què eren visibles les gotes de sang del Redemptor. La festivitat del Corpus, que havia demanat insistentment Santa Juliana de Lieja (1193-1255), s’estengué ràpidament per tota la cristiandat i arrelà a la pietat popular. Els himnes de l'ofici del dia, Lauda Sion i Pange Lingua, foren composts per Sant Tomàs d'Aquino. El papa Joan XXII universalitzà la festa el 1316.



La celebració assolí una ostentació més pròpia d’una festa pagana que d'una solemnitat cristiana. Serví a l'Església per a venerar públicament l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist enfront dels qui la negaven. Els seus aspectes més festius foren adoptats ràpidament pels diferents estaments de la societat medieval i han arribat fins als nostres dies. Les processons del Corpus són l'antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors de viles i ciutats. Conserven molts dels elements profans que s’hi han anat introduint: enramades, bestiaris, entremesos... Entre les celebracions més reeixides destaquen la Patum de Berga, el Corpus de Solsona, l’enramada d'Arbúcies, les catifes de flors de Sitges, Flix, Tivissa o Picanya, la tradició de l'ou com balla a Barcelona i Tarragona, les processons de València i Xàtiva... La festivitat del Corpus de Tarragona, que se celebra de manera ininterrompuda des del segle XIV, conserva alguns dels elements més representatius de la celebració a Catalunya: l'ou com balla —l’ou dansant sobre el sortidor de la font del claustre de la Seu—, els tocs de campanes, l’ofici religiós, la processó presidida por la Custòdia, les tortes de cireres...



El Corpus de València és, des de l’últim terç del segle XIV, festa grossa. Tenen renom les roques, carros monumentals que desfilen pel carrer. En principi, la celebració era claustral (se celebrava a l’interior de la Seu). El 4 de juny de 1355, el bisbe Hug de Fenollet establí (d’acord amb el capítol catedralici, els jurats, el justícia i els prohoms) que una processó recorreria els carrers de la ciutat. A partir de 1372 (sent bisbe el cardenal Jaume d’Aragó, nét de Jaume II el Just i cosí de Pere IV el Cerimoniós), la festivitat prengué auge i solemnitat. S’hi afegí música i danses (que, en alguns casos, encara perduren). Els diferents gremis participaven amb llurs banderes. La majestuositat i l’esplendor de la processó despertà la curiositat de personatges ben reeixits: Blanca d’Aragó, Martí l’Humà, Joana de Sicília, Ferran d’Antequera, el papa Lluna, Alfons el Magnànim, Joan II d’Aragó, els Reis Catòlics, Joana de Nàpols, l’emperador Carles V, Felip II, Felip III... Amb la proclamació de la II República, la festa tornà a l’interior de les esglésies. Després de la guerra civil, es recuperà la processó religiosa i només alguns elements profans: les banderes, els gegants i els nans, els cirialots, els apòstols i els evangelistes. A partir dels anys seixanta, però, diferents entitats cíviques rescataren l’antiga esplendor del Corpus. Una evolució molt semblant experimentà la processó de Xàtiva, bé que algunes de les seues fites (la casa de les roques, per exemple) ja són irrecuperables.

Els senyors de l'anell

dissabte, 13 de juny de 2009

Capitalisme pur i dur en època de crisi


Cristiano era encara una criatura, un nen del carrer, quan fitxà per un equip de la seua illa natal, Madeira. Més tard, als 11 anys, marxà al Sporting de Lisboa. A la capital portuguesa, perfeccionà la seua tècnica futbolística i assolí l’educació elemental de què mancava. Es conta que en aquella època va amenaçar un professor del col·legi, amb una cadira, perquè els altres xiquets es reien del seu accent de Madeira. El seu caràcter conflictiu li ha jugat, en efecte, males passades. Durant l’europeu subvint-i-un de França, destrossà un vestuari amb els seus companys i es va botar un control antidopatge. En setembre de 2005, fou acusat de violar una xica, bé que finalment seria absolt del càrrec. En un dels últims partits de la Premier League anglesa, agarrà un bon rebot quan el mister, Alex Ferguson, el tragué de la gespa, a la segona part.

Més de 100 milions d’euros ha costat al Madrid el fitxatge d’aquesta “figura”. El Manchester United rebrà els 94 milions de la clàusula de rescissió firmada pel jugador; el seu agent, Jorge Mendes, en rebrà 10, en concepte de comissió. En una setmana, el nou president madridista, Florentino Pérez, s’haurà gastat, doncs, la bonica suma de 180 milions d’euros (comissions incloses), fitxant Kaká i Cristiano Ronaldo. I la història continua. En temps de crisi econòmica, aquestes xifres astronòmiques han estat rebudes amb estupor per sectors socials com les ONG, els empresaris, els polítics... Molts d’aquests sectors pensen que l’operació multimilionària del Real Madrid és, sens cap dubte, una bufetada als més de 4 milions d’aturats, les empreses que no tenen accés al crèdit i els treballadors amb dificultats per arribar a final de mes.

Crida l’atenció que, en moments de fallida (sobretot al sector de la construcció), el president del Real Madrid, executiu de la constructora ACS, no tinga problemes per a obtenir finançament amb què pagar el fitxatge més car de la història. L’assumpte arribarà el pròxim dilluns al Congrés dels Diputats. Iniciativa per Catalunya Verds preguntarà sobre els deutes de l’entitat esportiva amb Hisenda i proposarà que es fiquen límits als traspassos i els sous dels futbolistes, com es fa a la NBA. I què en pensa Cristiano, de tot açò? Ell està encantat de la vida. Ha marxat a Los Ángeles, Califòrnia. Allà, l’han vist en companyia d’altra “figura”, Paris Hilton, a la discoteca My House, celebrant el seu traspàs al Real Madrid. Sembla que el portuguès s’ha gastat més de 18.000 euros —cosa de no-res— en botelles de xampany i altres begudes. Posteriorment, han vist la “parelleta” entrant a ca la germana de Paris, on potser hauran passat tots una nit boja de sexe i rock-and-roll. Com es veu, tot molt edificant i un magnífic exemple per a xiquets i adolescents, que es miren a l’espill dels seues ídols, els esportistes d’elit.

divendres, 12 de juny de 2009

Caritat ben entesa

L’ancià, adreçant-se als deixebles, diu: «En un país anglicà o calvinista, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, el poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics correligionaris...). Quan les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida».

dimarts, 9 de juny de 2009

Quimeres

«Sí, ja ho sé. Sobre dir que els mestres i els professors són uns gilipolles, que mereixen ser rematats, ha tret una muntanya de vots. N’ha tret tants perquè s’ha fet ressò de la quimera que té molta gent envers els mestres. “Gent que no pega un pal a l’aire, que té un munt de vacances i un treball fix, que guanya molts diners, que fa una jornada laboral massa reduïda...”, es comenta a les tavernes. Ben pocs entenen que educar grups nombrosos d’adolescents en edat difícil —per un sou que no permet grans alegries— és força descoratjador. “On deixem els xiquets quan no hi ha escola?”, es queixen molts pares i mares. I el cap del superior govern provincial, que hauria de fer pedagogia, ha practicat l’amenaça mafiosa i la demagògia més barroera», conclou el vell preceptor.

dilluns, 8 de juny de 2009

A ca l’oculista

Em fa l’efecte que caldrà fer cua a ca l’oculista. Els primers a demanar torn haurien de ser els companys socialistes. En unes eleccions en què només ells i els populars tenien papers estel·lars (la resta eren mers comparses), els militants del PSOE han vist com, al conjunt del País Valencià, el PP els ha doblat la distància respecte de les anteriors eleccions europees (els populars han passat de 7,5 punts a quasi 15 d’avantatge). Diumenge, el PP ha obtingut 981.482 vots (un 52,30%), mentre que el PSOE només n’ha tret 702.244 (un 37,42%). L’esllavissada és tremenda. Els socialistes semblen estar en caiguda lliure: han perdut més de 4 punts respecte de les darreres generals i Rita Barberà els ha tret quasi 20 a València ciutat.

Les xifres d’EU i el Bloc són igualment estremidores: EU ha obtingut 52.108 vots (el 2,78%) i el Bloc —atenció! —, 18.369 (el 0,98%), per darrere dels 40.223 d’UPyD (el 2,14%). En vista que fins i tot la formació jacobina de Rosa Díez els ha superat, hi ha pocs pal·liatius per als resultats de la formació valencianista. La situació no és molt diferent a Xàtiva. Respecte de les darreres generals, el PSOE ha baixat 2,5 punts i el PP ha pujat 6 dècimes. La distància és, per tant, d’11,4 punts. Quant als vots replegats per EU i Bloc (453 i 361 respectivament) són absolutament marginals. Sort que es tracta d’unes europees... És poc probable que en unes municipals obtingueren uns resultats tan esquifits, però farien bé, les dues formacions, de prendre bona nota del que pot arribar a passar en un futur.

En fi, aquests resultats tornen a posar de manifest que l'abstenció perjudica més la dreta (en contra del que tradicionalment s’havia cregut) i que els casos de presumpta corrupció només passen factura al PSOE (el PP ha augmentat ostensiblement el seu avantatge a Elx, sense perdre’l en canvi a Castelló). Un cop més, l’electorat valencià s’ha empassat el missatge popular: el culpable de tots els mals, de la crisi que pateix l’economia valenciana, de l’atur... és el govern central. I sura el convenciment que aquesta situació pot anar per llarg. Assistim al naixement d’un fenomen consolidat des de fa molts anys en altres estats europeus (a França o Alemanya, per exemple): el feu electoral que, generació rere generació, roman en mans del mateix partit (cas de Baviera) o fins i tot de la mateixa família (cas dels Alduy, alcaldes de Perpinyà). Que Déu ens empare! És un dir.

dissabte, 6 de juny de 2009

Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués

L’historiador britànic John Emerich Edward Dalkberg Acton, més conegut com Lord Acton, pronuncià en 1887, una frase que s’ha fet cèlebre: «El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament». Corromp sobretot la capacitat de llegir correctament la realitat. Aquests dies, han estat notícia unes fotografies de les festes que venia organitzant Silvio Berlusconi a la seua mansió de Sardenya, Villa Certosa. «No tinc por, perquè són fotos innocents. No hi ha cap escàndol en elles, bé que han violat inacceptablement la meua privadesa i han esdevingut una agressió —aquesta sí— escandalosa», ha dit. Llegeix correctament la realitat, el primer ministre italià? Les imatges —perquè vostès es facen una idea— transporten a l’antiga Roma. Sembla que l’emperador Tiberi, successor d’August, es va construir una vil·la a Capri, Villa Jovis, on es traslladà a viure permanentment. Des d’ella, va governar l’imperi fins a la seua mort. Segons l’erudit Suetoni, a l’illa, Tiberi (acompanyat del seu nebot Cal·lígula) gaudia de nombroses perversions sexuals amb els seus esclaus.

A les fotos de Villa Certosa, apareixen Berlusconi, unes joves mig despullades i un convidat (possiblement un important dignatari europeu) amb el penis erecte. Les autoritats judicials estan investigant si s’ha fet un ús inadequat dels mitjans públics (del servei d’escorta, l’avió oficial...). Berlusconi no veu, però, cap escàndol en aquest assumpte. I deu tenir raó; les enquestes diuen que no l’afectarà electoralment. Molts italians pensen que el seu cap de govern és, a més de graciós, un mascle com cal. La cosa és ben preocupant. A casa nostra, per exemple, comencen a proliferar els alumnes avantatjats de Silvio Berlusconi. Recorde ara unes declaracions que va fer, temps enrere, el batlle de la ciutat: «Els mitjans haurien de sentir-se orgullosos de tenir com alcalde un president de la Diputació». Mostrava la seua irritació amb els mitjans locals de comunicació presents en una roda de premsa celebrada a l’Ajuntament. Quan els periodistes li recordaren les crítiques de l’oposició —«els afers de la ciutat estan molt descuidats, perquè l’alcalde mai no està a Xàtiva»—, Rus agafà un bon rebot i, amb enuig gens dissimulat, soltà als periodistes: «Per a pròxims actes de Diputació, em pensaré si torne a convidar-vos».

Ahir, va garlar de nou: «Gràcies a les nostres actuacions municipals, som l’enveja de tots els pobles de la rodalia. S’ha de votar PP; si guanya Zapatero, anem a la ruïna». Ja ho dèiem al principi d'aquest article: l’excés de poder obnubila la visió de la realitat. Com Berlusconi —però a escala més reduïda—, Rus amuntega massa poder: alcalde, president de la Diputació, president provincial del seu partit, president de l’Olímpic —ai l’Olímpic!—, empresari... Això sense comptar el seu poder d’influència a les instàncies socials, empresarials i associatives (tot plegat, producte d’un clientelisme ordit pacientment). I clar, totes aquestes circumstàncies enterboleixen el seu judici crític. Jo, per exemple, he de patir constants brometes d’amics i coneguts d’altres indrets: «Eixe alcalde que teniu al vostre poble és un "fenomen"!». I tant! Ell i els seus companys de partit són tan “fenòmens” que les enquestes els auguren el triomf a les eleccions de demà diumenge.

Potser, una part substancial de l’electorat xativí tampoc no llegeix correctament la realitat. No troba que les gràcies o els abusos de poder siguen cosa punible —mentre hi haja porcions del pastís per a molta gent, clar—. Ja ho diu el refrany: «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués». Resumint, els polítics locals i autonòmics immersos en casos de presumpta corrupció no tenen por. No troben escandaloses les seues actuacions. Esperen que les urnes els absoldran demà. Per això, la campanya electoral ha passat de puntetes pels temes que feien nosa. Tant el govern com l’oposició han oblidat assumptes espinosos com l’informe de la Unió Europea sobre l’urbanisme valencià. Els populars miren cap a altre costat —la culpa, Zapatero!— quan algú els recorda que la crisi l’ha provocada un model econòmic basat en la rajola (culpable, en fer figa, d’un fet incontestable: el País Valencià encapçala tots els índexs d’atur). En definitiva, és possible que Berlusconi i companyia llegisquen perfectament la realitat. En aqueix cas, qui hauria d’anar a l’oculista, a revisar-se la graduació de les ulleres, seria jo. Demà veurem.

(publicat a Levante-EMV, el 06/06/09)

divendres, 5 de juny de 2009

Dia Mundial del Medi Ambient

Grandeur Nature 2007 timelapse movie from David Coiffier on Vimeo.

«Los Sitios de Zaragoza»


Durant la passada Setmana Santa, vaig viatjar de nou a terres aragoneses. Dijous sant, primer jorn d’expedició, sortírem cap a Saragossa. Hi arribàrem a migdia i de seguida ens adreçàrem a la Llotja i la basílica del Pilar. A la Llotja, edifici magnífic, hi havia una exposició dedicada a Los Sitios, un dels episodis més tràgics de la guerra del Francès. En aquella contesa assoliren notorietat, per exemple, Casta Álvarez i Agustina d’Aragó (Agustina Saragossa i Domènec, catalana de naixement). La guerra del Francès té molts paral·lelismes amb l’actual guerra d’Iraq. Ambdues han estat guerres colonials. Els americans quedaren bocabadats en trobar una regió endarrerida, feudal, dividida en diferents nacions i creences, manipulada pel fanatisme religiós i devastada per les escaramusses de les diverses guerrilles.


Doncs bé, els francesos, que ja havien experimentat la seua revolució i també procedien de diferents nacionalitats anorreades pel jacobinisme revolucionari, trobaren a la Península Ibèrica un panorama d’endarreriment, analfabetisme, feudalisme, diversitat nacional, fanatisme religiós i accions guerrilleres molt semblant a l’iraquià. Perquè —no ho oblidem— la guerrilla, considerada avui per tothom terrorisme pur i dur, s’inventà a la Pell de Brau durant la guerra del Francès. Ambdós conflictes estan atapeïts d’atrocitats. El pintor Goya documentà les comeses per les tropes napoleòniques i els escamots guerrillers; els actuals mitjans de comunicació donen notícia puntual de les perpetrades pels nord-americans i els suïcides d’al-Qā‘ida. Generalment s’oblida, però, que la guerra del Francès fou un primer assaig desamortitzador i un primer intent de liquidar l’antic règim —rebutjats per les masses populars al crit de «vivan las caenas!»—. També s’oblida que el nacionalisme espanyol, marcat per trets que en bona mesura encara perduren (militarisme, conservadorisme, fanatisme religiós i centralisme a ultrança), va nàixer a la guerra contra Napoleó. De fet, la derrota dels francesos suposà l’inici d’una llarga llista de pronunciaments militars espanyols que culminà a l’alçament franquista de 1936.


Tot això em venia al cap mentre contemplava les peces que s’exhibien a la Llotja de Saragossa. I la sensació de visitar el sancta sanctorum del nacionalisme espanyol es repetí en entrar a la basílica del Pilar. Ni el magnífic retaule de Damià Forment aconseguia restar-li protagonisme a la parafernàlia patriòtica de la capella de la “Pilarica”, les banderes de la Hispanitat i les bombes sense esclatar —miracle!— llançades per l’aviació republicana en aquell lloc doblement sagrat. Afortunadament, aquesta sensació va desaparèixer quan Carme i jo, en companyia de Vicent, Maribel, Toni i Pilar, marxàrem a dinar a la plaça de Santa Marta. Vam entrar en un magnífic bar de tapes, Casa Dominó, fundat el 1900, on vam tastar diverses delícies. Allí es produí la primera anècdota del viatge. El jove cambrer que ens atenia fou incapaç d’aconsellar-nos un vi del Somontano. «No entiendo de vinos; yo no bebo», ens amollà.

dimarts, 2 de juny de 2009

El pressupost més barat!


«L’aldalce ha denamat prussopests per a pintar la naçafa de l’Atanjument i n’ha rubet tres: un de Vernisa, de cent tuitanva mil èruos, altre de Xivatina de Serveis, de tres-cents xaseinta mil, i un de Rasellar SL, que puja a cinc-cents raquanta mil. Vadant d’atesques fiderències, l’aldalce s’ha tenvisitret per saperat amb les tres mepreses, que li han eplixcat els múneros. Al prussopest de Vernisa, les dues cepas de pintura alícrica per a extoriers pugen a xaseinta mil èruos, els tabisments, les brotxes, els iqueps i les asseranguces costen altres xaseinta mil, i la raste se’n va en mà d’obra. Xivatina de Serveis, que adudeix, per a jusfiticar les seues frixes, l’ixtraerdonària quafilicació dels pontirs i la iplacació de tres cepas de poiluterà, valora cada pirtada en cent vint mil èruos. Al final, la troncacta se l’ha quedat Rasellar, que li ha dit a l’aldalce: "Cent tuitanva mil èruos per a tu i cent tuitanva mil per a nasoltres; la raste, li la nodem a Vernisa i que pinte ell les naçafes en règim de subtoncracte". I clar, una orfeta com atasque no es dopia rubetjar».

Els amics han escoltat el llarg i sord monòleg del “Quec”, que surt de darrere de la mampara i s’adreça a la barra amb altra persona que paga la consumició. «Què deia el “Quec”?», s’estranya Rocabuix. «Glossava les novetats locals. L’alcalde ha demanat pressupostos per a pintar la façana de l’Ajuntament i n’ha rebut tres: un de Saniver, de cent vuitanta mil euros, altre de Xativina de Serveis, de tres-cents seixanta mil, i un de Sarellar SL, que puja a cinc-cents quaranta mil. Davant d’aquestes diferències, l’alcalde s’ha entrevistat per separat amb les tres empreses, que li han explicat els números. En el pressupost de Saniver, les dues capes de pintura acrílica per a exteriors pugen a seixanta mil euros, els bastiments, les brotxes, els equips i les assegurances costen altres seixanta mil, i la resta se’n va en mà d’obra. Xativina de Serveis, que addueix, per a justificar les seues xifres, l’extraordinària qualificació dels pintors i l’aplicació de tres capes de poliuretà, valora cada partida en cent vint mil euros», tradueix en veu baixa Radaurí.

«I com ha quedat la cosa?», pregunta Rocabuix, meravellat per les habilitats lingüístiques del seu amic. «Han adjudicat la contracta a Sarellar SL!», exclama triomfal Radaurí. «Com pot ser això?», demana incrèdul Rocabuix. «Amic meu, és la millor oferta! Pel que es veu, el gerent de Sarellar li ha dit a l’alcalde: “Cent vuitanta mil euros per a tu i cent vuitanta mil per a nosaltres, i els cent vuitanta mil restants, li’ls donem a Saniver. Que pinte ell les façanes en règim de subcontracte”. Una oferta com aquesta no es podia rebutjar —celebra Radaurí—; finalment, farà el treball l’empresa que presentava el pressupost més barat!». Hi ha uns segons de silenci. «Bonic es posarà Saniver quan el criden», pensa Rocabuix.