divendres, 31 d’octubre de 2008

Una professional dels acudits

—Saps el de les cent mil ànimes en pena que ploraven i ploraven perquè un xinès les havia rodejat?— pregunta Radaurí.
—Sí, però no té molta gràcia­— contesta Rocabuix.
—Doncs s'ha sabut que sa majestat, com era de la mateixa opinió, va modificar la lletra de l’acudit, per veure si resultava més graciós, i va contar la nova versió a la seua amiga Pilar, mentre prenien juntes un té: «Mari Pili, saps aquell dels heterosexuals que anaven plorant pel bosc...? Un dia, un minyó es va trobar cent mil mascles i femelles, ben heterosexuals, que anaven plorant per la boscúria com ànimes en pena. ‘Per què ploreu?’, els va preguntar el minyó. ‘Perquè ens hem topat amb un gai que, a poc a poc, ens ha anat rodejant, rodejant...’».
—I tu com saps això?— pregunta Rocabuix.
—Perquè Mari Pili ha ficat un pregó; ho ha contat a L'Universal, a la Gaseta Reial, al Diari d’Informacions...
—I com ha quedat la cosa?
—Malament— fa Radaurí—. Encara que els redactors de la Gaseta han ficat el breu a pàgines interiors, la notícia de l’acudit regi s’ha escampat pertot arreu. S’han sulfurat els gais, els xinesos, alguns republicans... I és que no tenen sentit de l’humor. La reina, bé que vulga llevar-se importància, és una gran professional dels acudits.
—A tu t’ha fet gràcia la sortida de sa majestat?— inquireix Rocabuix.
—Ja ho crec! Molta!— somriu Radaurí. —Tot allò que és dolent per a la monarquia és bo per a la república. Salut!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Una bona peça!

Des que la igualtat de drets entre homes i dones avança imparable, ja no és cap novetat que elles arriben a guanyar unes eleccions democràtiques. Hillary Clinton, per exemple, comptava amb moltes possibilitats d’haver triomfat a les presidencials dels USA. Qui finalment podria ocupar, però, el despatx oval és Sarah Palin. Ara mateix, les enquestes, bé que continuen pronosticant el triomf dels demòcrates, mostren que les diferències d’intenció de vot entre Barak Obama i John McCain s’han reduït a un ínfim 5%. I clar, els analistes han tret a col·lació el cas de Tom Bradley, alcalde negre de Los Ángeles entre 1973 i 1993, i candidat demòcrata a governador de l’estat de Califòrnia: encara que els sondeigs li donaven un avantatge clar, fou derrotat pel candidat blanc dels republicans, George Deukmejian. Des de llavors, hom parla de l’efecte Bradley: moltes persones que pensen votar els republicans contesten als enquestadors, per no semblar racistes, que van a recolzar el candidat demòcrata negre.

Si finalment es confirmés la validesa de l’efecte Bradley, és a dir, guanyés les eleccions el tàndem McCain-Palin, l'exgovernadora d’Alaska podria acabar sent presidenta dels USA; John McCain és un home major i malalt. La biografia de Palin esgarrifa: durant l’època d’estudiant a l’institut de Wasilla (Alaska), fou líder d’un grup anomenat “Atletes Cristians”; el 1984, guanyà el concurs de bellesa “Miss Wasilla” (en què també fou elegida “Miss Simpatia”) i quedà en segon lloc al de “Miss Alaska”; després de graduar-se, treballà durant un temps com a periodista esportiva per a diverses televisions locals. El seu marit, Todd Palin, és operari de producció en un camp petrolífer de la companyia BP, cosa que, ves per on, ajudaria a comprendre les actuacions de Sarah com a governadora: volia, per exemple, explotar els jaciments de petroli i gas natural d’Alaska, incloent els situats al Refugi de la Vida Salvatge d’Alaska (ANWR, per les sigles angleses).

Quant a les seues posicions polítiques, la candidata afirmà, en ser preguntada pel canvi climàtic, que «tot i afectar Alaska més que cap altre estat, l’escalfament global no es pot atribuir a factors humans». Sarah Palin ha combatut el projecte federal d’incloure l’ós polar a la llista d’espècies amenaçades, adduint que la mesura, a més de ser precipitada i poc beneficiosa per als animals, perjudica el desenvolupament de les instal·lacions de gas i petroli al nord i nord-oest d’Alaska. Palin, que s’oposa al matrimoni homosexual i a l’avortament, milita a l’organització Feminists For Life i és membre destacat de l’Associació Nacional del Rifle (NRA). També és partidària del creacionisme, conjunt de doctrines biològiques que expliquen l’origen dels éssers vius com un acte creador de Déu. Defèn, per tant, el “disseny intel·ligent”, una teoria no científica que afirma la intervenció d’un ésser superior a l'evolució dels organismes.

Palin, que mai no ha viatjat a l’estranger (coneix Rússia perquè és veu des del cap Príncep de Gal·les, segons que ha manifestat ella mateixa) recolzà la invasió d’Iraq amb l’argument que era un missió divina. L’aspirant a vice-presidenta es qualifica d'ama de casa típica. Es presenta com una hockey mom (joc de paraules que recorda el soccer mom usat per a descriure l’ama de casa nord-americana de classe mitjana) i es declara aficionada a la pesca sobre gel, les hamburgueses d’ant i les motos de neu. El passat 11 d’octubre, en plena campanya electoral, fou declarada culpable d’abús de poder; sent encara governadora, havia cessat el Comissionat de Seguretat Pública d’Alaska, Walt Monegan, perquè aquest no havia volgut acomiadar l’excunyat de Palin, agent federal de policia, divorciat d’una germana seua. La candidata és, ja es veu, una bona peça!

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Xavi Aliaga guanyador de l'Andròmina



L’amic —i company a les pàgines de Levante-EMV— Xavi Aliaga ha guanyat l'Andròmina de narrativa als XXXVII Premis Octubre, amb l'obra Els neons de Sodoma. L'escriptor xativí se suma així a l’extensa nòmina d’autors valencians que també han obtingut el guardó en edicions anteriors: Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isa Tròlec, Josep Piera, Josep Lozano, Vicent Josep Escartí, Martí Domínguez, Isabel-Clara Simó, Toni Cucarella, Joan Olivares. Enhorabona Xavi! Heus ací un fragment de la nota que publica VilaWeb: «El periodista autònom Xavier Aliaga va guanyar l'any 2005 el Premi Vila Lloseta (Mallorca) amb Si no ho dic rebente (Moll), una sàtira de la corrupció política i urbanística actual d'un poble inventat del País Valencià. Ara, amb Els neons de Sodoma, torna a situar la història en el mateix poble, però en una altra direcció, jugant amb elements més literaris, com les petites històries rurals al voltant de les dones, de les festes patronals... ‘Se situa en l'època actual i continua havent-hi crítica social, però més lligada a la realitat. Al principi de l'obra jugue a parodiar les novel·les esotèriques i després mostre una realitat rural que al País Valencià es troba en decadència. Tot comença amb un misteri: la imatge de Sant Roc desapareix de l'església del poble. Tot plegat narrat amb una gran dosi d'humor negre i de sàtira mordaç’».

Un passeig pel riu Albaida

El pas del riu Albaida per l’Estret de les Aigües fou durant la Prehistòria un veritable santuari per als nostres avantpassats. L’indret conserva jaciments prehistòrics com ara la Cova de la Petxina, la Coveta de Samit, la Cova del Túnel i, sobretot, la Cova Negra. A partir d’època medieval, proliferaren al riu múltiples obres hidràuliques. Des de Montaverner a l’Ènova, sorgí tot el seguit de sèquies que desvien les aigües per a regar les hortes de viles i ciutats. També es bastiren diversos assuts i, almenys, dos molins fariners: el Molí Malany, a Bellús, i el Molí Guarner, prop de la Cova Negra, que conserva vestigis de la resclosa i de la sèquia que desviaven les aigües fluvials, proporcionant força motriu tant al molí com a una antiga central elèctrica, coneguda popularment com la “Casa de la Llum”.

Les vores del riu són també pròdigues en fonts. El Balneari de Bellús, avui desaparegut, arribà a tenir molta anomenada i la Font de Bellús proporciona aigua potable a Xàtiva des del segle XV. La Senda de l’Estret conserva les restes de l’antic canal: les canonades, els respiralls que regulaven la pressió i els aqüeductes medievals que encara es fan servir a la conducció actual. Un d’ells, el del barranc del Cuadrado suporta també, des d’època medieval, la senda que discorre pel marge esquerre del riu, un camí de ferradura que menava fins a Cocentaina i Alacant. Al segle XIV, s’hi van construir dos ponts: un sobre l’Albaida, ja desaparegut, i altre sobre una rambla (l’actual barranc del Pont Sec, a la partida de Bixquert). Enfront del Molí Guarner, també queden les restes d’un antic pedró, la Creu dels Armaus, del qual només subsisteix la base.

Des de fa temps, el patrimoni que atresora el riu es objecte de múltiples escomeses. En uns casos, les agressions afecten elements històrics o artístics. En altres ocasions, fan malbé espais de gran valor ecològic. Fer la llista de tots els atemptats que suporta el riu és una tasca molt àrdua. Està, per exemple, el problema dels vessaments: l’Albaida rep múltiples agents contaminants: filtracions procedents d’indústries i granges, pesticides, aigües residuals de diverses poblacions (incloent-hi les d’Ontinyent, Canals i Xàtiva, a través del riu Clariana i del riu Cànyoles, respectivament)...

Espècies vegetals foranes, com ara la ludwigia uruguayensis, colonitzen el llit de l’Albaida. Com que les estacions depuradores no donen l’abast i la presa de Bellús reté les avingudes, impedint que el riu es regenere de forma natural, la vegetació hi creix de forma incontrolada. Les urbanitzacions envaeixen les ribes (sobretot als termes del Genovés i Xàtiva), degradant de forma irreversible la sortida de l’Estret de les Aigües a l’altura d’Alboi. Fa uns anys, unes obres de renovació del Canal de Bellús, dutes a cap per la Conselleria d’Obres Públiques i Urbanisme, van provocar importants destrosses als repiralls i canonades de l’antic Canal de Bellús, i a altres elements paisatgístics. Ara, les pluges recents han afectat l’estructura del Pont Sec.

Correm, per tant, el risc de perdre una part del nostre patrimoni històric i uns espais que sempre s’han fet servir per al lleure. Activitats com ara l’excursionisme, el bany, la pesca o l’escalada (la Penya de l’Aventador, per exemple, és perfecta per a la pràctica d’aquest esport) havien tingut sempre cabuda a l’entorn del riu. Hauríem de prendre consciència del perill que s’abat sobre un espai natural ben nostre i exigir amb rotunditat que les autoritats competents prenguen les mesures adients per tal de protegir-lo i regenerar-lo.
(publicat a Levante-EMV, el 25/10/08)

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Tretze són tretze

Dijous proppassat, la comunitat educativa inicià un calendari de mobilitzacions que podria culminar, el pròxim mes de novembre, amb una jornada de vaga. Aquestes mobilitzacions han estat convocades per organitzacions dels sectors implicats: associació de directors, sindicats docents, associacions de pares i mares, i organitzacions d’alumnes. Dijous mateix, es van realitzar —com ja s’informava des d’aquestes planes— unes tancades de protesta a diferents IES de la comarca. Divendres, des de les sis de la vesprada, es féu una concentració massiva a la plaça de Manises, davant la seu de Presidència de la Generalitat. Els concentrats protestaven pel caos que està provocant als centres educatius la política del conseller Font de Mora. En totes aquestes convocatòries hi ha hagut presència dels centres educatius de la comarca.

El detonant ha estat la nova assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. El Tribunal Superior de Justícia valencià suspengué cautelarment determinats aspectes de l’orde de Conselleria que regulava l’assignatura. Els jutges negaren, per exemple, que es pogués aprovar la matèria realitzant un treball trimestral lliurement elegit per l’alumne sota la supervisió dels seus pares (aquesta opció atemptava contra la llibertat de càtedra i la normativa sobre disseny curricular, programació i avaluació). El TSJ no veia inconvenient que la matèria es donés en anglès, però ha dit que no pot avaluar-se la competència en aquest idioma; només pot avaluar-se la consecució dels continguts curriculars específics d’EpC. Els jutges han plantejat, a més, la següent reflexió: si no progressen els coneixements d’anglès de l’alumne, l’idioma estranger suposarà una clara interferència —impedirà de superar l’assignatura principal—. El TSJ ha acordat, per tant, suspendre un paràgraf de l’article 5 de l’orde que obligava a «tenir en compte, en tot cas, el grau d’adquisició de competències bàsiques de llengua anglesa».

Les reaccions a la decisió del TSJ foren de dos tipus: la Conselleria afirmà que no hi ha cap inconvenient a donar la matèria en anglès; els sindicats, que és impossible, en la pràctica, donar-la en aquest idioma i que els alumnes se n’haurien d’examinar en alguna de les llengües oficials. Els sindicats recorden també que s’haurien de complir els requisits de l’orde de 30 d’octubre de 1998 sobre programes multilingües (sol·licitud del centre, vist-i-plau del Consell Escolar i acceptació dels pares). La Conselleria, però, ha continuat dient que tretze són tretze. Ha preguntat al professorat de Filosofia i Geografia i Història sobre titulacions que no calen per a ocupar el seu lloc de treball. Ha indagat sobre la seua disponibilitat per a donar la matèria en una llengua no oficial. Ha contractat, al marge dels processos de concurs i oposició, personal precari per a donar unes hores mínimes de classe. I, com que no ha trobat tot allò que buscava, ha obligat el professorat d’anglès a fer el “numeret” de la traducció simultània. Ha creat als centres, en suma, uns greus problemes organitzatius en matèria d’horaris i espais.

Les preguntes s’amunteguen, després d’aquesta sortida: Tenen els alumnes de Secundària el nivell d’anglès necessari per a entendre un text escrit en la llengua de Shakespeare? Per què s’ha clavat la Conselleria en aquest fangar? Ho ha fet perquè els alumnes dels centres públics romanguen a la lluna de València quan s’expliquen temes relacionats amb la moral sexual i reproductiva (segons els frarots de la Generalitat, només la jerarquia eclesiàstica pot dir la seua en aquesta matèria), per fer-li la contra al govern de Rodríguez Zapatero i per a estendre una cortina de fum sobre els problemes reals de l’ensenyament públic.

A la nostra comarca, sense anar més lluny, el catàleg de mancances és ben gruixut: la dotació de professorat d’anglès a l’Educació Infantil és insuficient; la planificació de places escolars, a Primària i Secundària, necessita, en alguns casos, una revisió urgent; hi ha instituts, com ara el Francesc Gil de Canals, que compten amb unes instal·lacions totalment obsoletes; altres centres no disposen de les aules necessàries per a impartir classe i ho han de fer en barracons prefabricats. I clar, els equips directius i el professorat dels diversos instituts de Xàtiva, Canals, Moixent... han dit que ja n’hi ha prou, ja està bé de sainets i d’utilitzar la comunitat educativa com a munició per a “batalletes partidàries”. Tindrem, per tant, una tardor “calenta” al sector educatiu, vista l’actitud dels polítics que ens governen, tossuts que tossuts.
...
(publicat a Levante-EMV, el 18/10/08)

dimarts, 14 d’octubre de 2008

La coentor del Cap i Casal

Reflexionava, en un post anterior, sobre la violència exercida per la dreta valenciana i sobre el refús de molts nacionalistes a la bandera que emparava aquella violència (lògicament, no em referia sols a la violència física; al·ludia també a la violència moral, molt més punyent). Durant el meu diàleg amb Rafa Company, intentí d’aclarir el meu punt de vista amb un exemple: Una bona part de l’esquerra espanyola no acaba de pair la bandera rojigualda. Per què? Pel munt d’emocions que encara suscita en moltes persones. Només la dretona de tota la vida l’oneja sense complexos (n’usa i abusa a tort i dret; només cal recordar les darreres manifestacions pels carrers de Madrid). Potser, les generacions més joves (els xicots que celebren les victòries de la roja) abordaran l’assumpte amb altre tarannà, influïdes, no cap dubte, per la propaganda dels mass media espanyols.

Però la cosa no acaba ací: des de certes instàncies, es demana als seguidors del valencianisme fusterià que repensen una pàtria petita en comptes d’una gran, que repensen la llengua (amb l’inconvenient que això suposa, per exemple, per a la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial), que accepten l’himne del mestre Serrano... En definitiva, se’ls demana massa. D’altra banda, podríem esmentar, arribats ací, un concepte ben nostre, la coentor. La simbologia de l’Estatut és coenta a matar! Els valencians, d’acord amb el text estatutari, som una “comunitat” i tenim un himne de sarsuela i una bandera que sembla l’estendard d’un ateneu musical. Que hagen d’acceptar banderes amb simbologia monàrquica (sense distingir entre la senyera nua i la senyera coronada; ambdues són monàrquiques) aquelles persones que, a més de nacionalistes, es reclamen socialistes i republicanes és... per a partir-se de riure.

Damunt, no està provat —com pensen els oriünds del Cap i Casal o gent que hi viu— que tot açò connecte amb la “immensa” majoria dels valencians. Els problemes de qualsevol projecte nacionalista rauen, en bona mesura, a València, una ciutat coenta, bé que necessària per al projecte de recuperació nacional (que no reeixirà mentre l’espai electoral romanga sota mínims al Cap i Casal i a les comarques alacantines més meridionals). En altres contrades, però, les coses són distintes: a l’ajuntament de Xàtiva, per exemple, hi ha hagut quasi sempre, des del 1979, representació nacionalista. Els daltabaixos d’aquesta representació no han estat provocats en absolut per qüestions simbòliques; han estat provocats per la percepció dels candidats i dels seus programes que tenia l’electorat (a les darreres eleccions, el Bloc hi duplicà la representació, bé que això no servis per a res, perquè el PSOE no havia fet “els deures”).


La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú no diga res (i governa el senyor Alfonso Rus!). El fet que la senyera amb franja blava siga oficial no implica “necessàriament” que “tothom” connecte amb ella (tornem a recordar l’exemple de la bandera espanyola). En definitiva, cal prescindir d’adorns literaris o sentimentals, i fer un esforç de concisió per tal d’aïllar les qüestions fonamentals del debat que hem mantingut durant les setmanes precedents. L’assumpció d’alguns postulats de la “Tercera Via” exigeixen els corresponents treballs d’anàlisi i consens. Habitualment, les coses no són —i menys en política— blanques o negres. Sembla que el Bloc ha encetat, ja fa temps, les tasques d’anàlisi. És evident que alguns voldrien anar més de pressa. Els processos de maduració, però, requereixen el seu temps.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Les set "Meravelles Valencianes"




La proclamació de les "SET MERAVELLES VALENCIANES" ha tingut lloc avui diumenge 5 d’octubre, a les 16.30 hores, a l’Ombracle del Jardí Botànic de València. El resultat final de les votacions a “MERAVELLA VALENCIANA” ha estat el següent:


Esdeveniments culturals i patrimoni immaterial
La processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí
Amb el 33,38% dels vots

Parcs i paratges naturals
Parc Natural de l’Albufera, la Devesa del Saler i el PalmarAmb el 36,42% dels vots

Conjunts historicoartístics
El castell i el conjunt monumental de Xàtiva
Amb el 32,82% dels vots.

Peces arqueològiques i obres d’art
Portada del Palau del Marqués de Dues Aigües de València
Amb el 31,79% dels vots

Monuments naturals
El Penyal d’Ifac
Amb el 34,52% dels vots

Monuments arquitectònics històrics
La Llotja de València
Amb el 44,93% dels vots

Monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI
L’Estació del Nord de València
Amb el 33,81% dels vots

La bandera de la República Espanyola

Els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 donaren la victòria als partits republicans en les principals ciutats espanyoles. Els guanyadors s’afanyaren a hissar la bandera tricolor als ajuntaments (Éibar fou la primera localitat en què onejà, el dia 13; després, ho faria a ciutats importants, com Madrid o Barcelona). El 14 d’abril, el rei optà voluntàriament per l’exili, després de l’avís dels polítics republicans, que asseguraren no poder “garantir la seguretat” del monarca ni de la seua família. Es va proclamar la Segona República. Una part del poble brandà la nova bandera a les principals places de les grans ciutats. Oficialment, fou adoptada per decret de la Presidència del Govern Provisional de la República del 27 de abril de 1931:

...El alzamiento nacional contra la tiranía, victorioso desde el 14 de abril, ha enarbolado una enseña investida por el sentir del pueblo con la doble representación de una esperanza de libertad y de su triunfo irrevocable. Durante más de medio siglo la enseña tricolor ha designado la idea de la emancipación española mediante la República. En pocas horas, el pueblo libre, que al tomar las riendas de su propio gobierno proclamaba pacíficamente el nuevo régimen, izó por todo el territorio aquella bandera, manifestando con este acto simbólico su advenimiento al ejercicio de la soberanía. Una era comienza en la vida española. Es justo, es necesario, que otros emblemas declaren y publiquen perpetuamente a nuestros ojos la renovación del Estado. El Gobierno provisional acoge la espontánea demostración de la voluntad popular, que ya no es deseo, sino hecho consumado, y la sanciona. En todos los edificios públicos ondea la bandera tricolor. La han saludado las fuerzas de mar y tierra de la República; ha recibido de ellas los honores pertenecientes al jirón de la Patria...

Posteriorment, la nova bandera fou institucionalitzada al primer article de la Constitució de 1931, que assenyalava:

...La bandera de la República española es roja, amarilla y morada...

La bandera que la Segona República adoptava com a pròpia era la mateixa que nombrosos grups republicans ja venien usant com alternativa a l’ensenya roja i groga, que identificaven amb la monarquia borbònica. Aquest ús previ permeté que, des d’abril del 1931, en proliferaren nombrosos exemplars i que fos adoptada de forma fulminant pel nou govern provisional. A més de simbolitzar el canvi radical del sistema, la inclusió del tercer color buscava el reconeixement del poble de Castella com a part vital del nou estat (els colors roig i groc ja representaven els pobles de l’antiga Corona d’Aragó). En vespres de l’adveniment de la República, tant els republicans progressistes i conservadors, com els militares coincidiren a considerar que el color morat suposava la inclusió del poble castellà a la bandera. Sorgirien projectes posteriors, com un basat als colors de la bandera tricolor francesa (representatiu dels postulats republicans, llibertat, igualtat i fraternitat, enfront de la monarquia), però mai no arribaren a ser legislats (els francesos tampoc no havien acabat d’acceptar la bandera tricolor fins a mitjan 1880, any en què es proclamà la Tercera República).

Durant els primers dies de la Guerra Civil del 1936, els insurgents feixistes brandaren la bandera tricolor, però després de moltes pressions i del recolzament de sectors monàrquics com ara el carlista acabaren assumint ràpidament la bandera monàrquica, que simbolitzava la seua oposició a la República. Durant la Transició Espanyola, després de mort el general Franco, gran part de l’esquerra a l’exili continuà reconeixent com a oficial la bandera republicana. Però el PSOE primer, amb Felipe González, i el PCE després, amb Santiago Carrillo, acceptaren de consagrar la bandera bicolor monàrquica al text de la nova Constitució de 1978. Això no obstant, durant tot el regnat de Joan Carles I, l’ús de la bandera republicana ha continuat vigent en àmbits no oficials i entre molts grups republicans d’esquerres que reivindiquen la supressió de la monarquia i el nou adveniment de la república.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Corregir errors passats?

Dies enrere, vaig mantenir un diàleg extens i força interessant amb l’amic Rafael Company. Vam confrontar les nostres discrepàncies (que en realitat no són tantes) sobre vexil·lologia i sobre altres assumptes relacionats. Afirmava jo que algunes persones provenints del “neovalencianisme fusterià” han hagut de reflexionar sobre les seues errades tàctiques impel·lits per la penúria que envolta el projecte de recuperació nacional, és a dir, obligats per les circumstàncies, i també han hagut de revisar els seus objectius estratègics, decidint, per exemple, si es dóna prioritat al projecte d’alliberament nacional o al d’alliberament de classe (partint d’una evidència: que tan utòpics són, a hores d’ara, l’un com l’altre).

Això ha significat, a més, ficar en qüestió un vell postulat fusterià: que el País serà d’esquerres o no serà. Si acceptem que la recuperació nacional té, ara mateix, la màxima prioritat, caldrà considerar l’assumpte com un element transversal; només el podrà abordar una formació nacionalista de caire interclassista que deixe per a més endavant altres projectes emancipadors (així, de pas, tindrem temps per a discutir si el concepte marxista de classe ha esdevingut o no un anacronisme). Ara bé, una orientació com aquesta ha començat a reportar als nacionalistes —als seguidors del Bloc, per exemple— alguns inconvenients.

Se’ls ha posat, posem per cas, un bon capçal: que són de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no sembla el punt cabdal d’un debat més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si al final s’han d’abandonar posicions que fins ara semblaven irreductibles, s’haurà de fer per necessitat, no perquè als “fusterians” els haja entrat ara la dèria de combregar amb rodes de molí. I en aquest context, les qüestions de simbologia haurien de passar a un segon pla —allò més important hauria de ser la cosa simbolitzada, no el símbol—.

Qui coneix els rudiments de la semiòtica sap que els símbols són signes convencionals. Les banderes només tenen la importància que cadascú els vol donar. Els nacionalistes exacerbats (espanyols, per exemple) pensen que qualsevol ultratge a la sagrada bandera de la seua pàtria és un crim de lesa humanitat; en canvi, els nacionalistes agnòstics i tranquils es miren la qüestió de les “sagrades banderes” amb una certa displicència. En principi, per a mi no seria massa problema acceptar la senyera de la franja blava com a bandera oficial dels valencians. És més: jo crec que l’esquerra va cometre un error de dimensions siderals, en rebutjar als anys seixanta i setanta aquesta senyera, que al cap i a la fi també enlaira les quatre barres.

De vegades, però, em venen al cap les imatges de la bomba a la llibreria La Costera, dels escamots feixistes, de la dreta reaccionària present a totes les viles i ciutats del País (i presidint aquestes escenes, sempre la bandera de la franja blava!). I clar, és molt dur haver d’acceptar com a propi l’estendard adoptat per l’enemic (per molt que nosaltres mateixos permetérem que caigués a les seues mans). Rafa Company afirmava: «La millor cosa que es pot fer amb una errada és corregir-la, i com més prompte millor». És possible. Ara bé, quan l’errada s’ha mantingut molt de temps —cinquanta anys— i ha acabat arrelant, l’eradicació no serà fàcil. Això sense comptar que s’ha esvanit la circumstància de la immediatesa.

Deia Rafa Company: «Els dolors no els tinc lligats a les senyeres amb blau; la bandera de l’odi no necessita de cap tela, i posats a recordar els successos, no caldrà fer massa esforç per tal d’esbrinar quina bandera portarien al cor els inductors d’aquelles violències...». És possible que certes persones no tinguen lligats els dolors a la senyera amb blau, però moltes altres sí. I hauran de donar un pas psicològicament dolorós si finalment han d’abandonar els seus símbols i n’han d’adoptar de nous (no tant per por a ser titllades de traïdores pels altres, sinó pel propi sentiment de culpabilitat). Quan hom diu «no permetré que grupuscles violents m’esborren del cervell cap senyera “coronada” onejada per nacionalistes anteriors a Franco, o cap bandera amb blau feta servir pels republicans valencians», parla l’il·lustrat; hi ha molta gent que ja no guarda aqueixa memòria. A més, alguna d’aquelles banderes d’època republicana era estelada, no coronada.