dimarts, 30 d’octubre de 2007

Si no vols pols, no vages a l’era

L’alcalde de Xàtiva hauria de canviar les seues arengues, ser un poc més original. Sempre llarga el mateix rotllo. I té sort que les víctimes de les seues grolleries no utilitzen el mateix llenguatge que ell, per no ficar-se a la seua altura. A veure si comprèn, d’una vegada, una cosa molt simple: ell té l’obligació d’aguantar les crítiques, però moltes víctimes dels seus excessos verbals, no. Si l’alcalde no suporta les crítiques, hauria d’abandonar la política activa! No té dret d’utilitzar contra persones privades els termes que utilitza. Ell és un polític professional i té molts mitjans per a fer-se sentir; els ciutadans privats no tenen, en canvi, les mateixes possibilitats de defendre’s dels seus exabruptes. S’ha de tenir molta barra per a referir-se al passat polític d’una persona que, d’ací poc, farà vint-i-dos anys que va abandonar tota activitat política (però no el dret a opinar, perquè, que se sàpiga, no vivim en una dictadura bananera). Quan servidor abandonà la política, tenia trenta-tres anys; ara, en té cinquanta-cinc. Quant al Puig, si l’alcalde finalment el restaura, serà per les pressions ciutadanes, no perquè li vinga de gust. Però encara no està dita l’última paraula; fins que no vegem l’edifici restaurat, no ens creurem les seues promeses. Ja ens ha enganyat en altres ocasions. S’haurà de fer un avís a l’alcalde: si arriba tard i l’edifici cau finalment a terra, les plataformes ciutadanes hauran de consultar amb algun advocat la possibilitat de denunciar-lo per delicte contra el patrimoni. En definitiva, l’alcalde hauria de parlar menys, i treballar més. La seua política cultural, per exemple, és, en termes generals, molt deficient. Gasta molts diners en pólvora de rei (en moments puntuals) i, després, la programació quotidiana és un desert. I clar, aquestes són unes crítiques a la seua política que té l’obligació d’aguantar. Perquè, com diu la dita valenciana, “si no vols pols, no vages a l’era”. Hauria de seguir l’exemple de Mariano Rajoy, que ha demanat disculpes per involucrar el seu cosí al debat polític.

(declaracions efectuades a la SER el 30 / 10 / 07, a les 14,20 h)

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Caps de briva malcarats

La setmana passada, l’alcalde de Xàtiva féu unes declaracions sobre l’ermita del Puig i, sense venir a tall, aprofità l’avinentesa per a carregar, de forma indiscriminada, contra diferents persones i entitats de la ciutat (partits, organitzacions cíviques, associacions culturals...). Aquestes declaracions conviden a reflexionar (si més no, de forma indirecta) sobre la personalitat del primer edil. El seu tarannà entronca amb l’existència, cada vegada més habitual, del polític que actua com els xarlatans: amb desimboltura, amb un somriure enlluernador i amb un discurs simple i directe, construït amb frases curtes fàcils de memoritzar (“Serem l’enveja de tot el món!”, “Serem els millors!”). L’espècie ha proliferat pertot arreu, produint exemplars com Reegan, antic actor de segona fila, als EEUU, o Berlusconi, cantant de tarantelle, a Itàlia. Certes característiques d’aquests polítics han acabat hipertrofiant-se i produint personatges tan barroers com l’antic alcalde de Marbella, Jesús Gil. Hom sabia, des de fa temps, que les masses se senten atretes sovint per la demagògia d’aquests líders sense escrúpols, la trajectòria política dels quals sembla immune a la grolleria o als escàndols. Mai no hauríem sospitat, però, que aquesta anomalia democràtica prengués tanta volada. Entre les peculiaritats d’aquests individus, trobem dues de particularment odioses: llur egocentrisme desbordat i la seua facilitat per a faltar al respecte a les persones que no els segueixen el corrent (quan s’enfaden, actuen com els caps de briva malcarats). Doncs bé, arran de les declaracions suara esmentades, queda clar que l’alcalde de Xàtiva (i president de la Diputació de València) està fet de la mateixa pasta que els personatges descrits.
(publicat a Levante-EMV)

dijous, 25 d’octubre de 2007

La divisió interna del PSPV

Quan els periodistes li van demanar per un “petit” apartament al passeig de la Castellana que li havia costat cinc cèntims, don Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’ajustà la corbata amb elegància, dibuixà un somriure d’orella a orella i amollà la frase lapidària: “¿Eso es todo lo que tienen contra mí? ¡Acabáramos!”. Tot seguit, va girar l’esquena tan tranquil. I clar, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió. ¿Per què actuava amb tanta naturalitat? Per vàries raons: perquè era (i encara és) el rei del desvergonyiment, perquè no devia tenir sentiment de culpa i perquè, en aquells moments, controlava amb mà fèrria la maquinària valenciana del seu partit. Ja se sap, des del poder es tapen moltes boques (per això, cap militant del PP gosà dubtar públicament de l’honorabilitat del seu cap). Joan Ignasi Pla no és, en canvi, el rei de la desimboltura. Quan es va descobrir l’afer de les obres a casa seua, féu explicacions massa embolicades; donà la sensació de tenir mala consciència. Un polític de la dreta hauria actuat d’altra forma; s’hauria pres les coses amb més cinisme. Mirem, sinó, el procedir dels polítics del PP imputats en vàries causes judicials per presumptes delictes de prevaricació: romanen als seus càrrecs i proclamen sense complexos que els ciutadans els han exculpat a les urnes (creuen –ja ho hem comentat en alguna ocasió– que els senyors no cisen, prenen allò que és seu). Pla, en canvi, amplificà un assumpte que, segons com es mire, no tenia tanta importància (les presons estarien plenes de gom a gom si hi tancaren, per exemple, tots els alcaldes que deuen factures als proveïdors dels ajuntaments). El principal problema de Joan Ignasi Pla ha estat, però, la divisió interna del PSPV. Diversos rumors apunten a l’entorn de Jordi Sevilla com a possible origen de la filtració a la Cadena SER de l’assumpte que ha provocat la dimissió de l’ex-secretari general. S’insinua concretament el nom de Ricard Torres, diputat per València i Portaveu d’Economia i d’Hisenda del Grup Socialista al Congrés. Bé que Torres les haja desmentit, les insinuacions tenen cert fonament. La seua presència a les llistes dels pròxims comicis no estava assegurada. Era molt coneguda la rivalitat entre ell i Pla. Aquesta rivalitat s’estenia al secretari d’organització Vicent Sarrià, que Torres responsabilitzava del fracàs socialista a les darreres eleccions. El diputat havia demanat que, seguint l’exemple de Rafael Simancas i de l’agrupació madrilenya, Joan Ignasi Pla presentara la dimissió i convocara un congrés extraordinari. De fet, en ser descartades aquestes exigències, alguns militants de la Costera escoltaren de boca d’un càrrec comarcal simpatitzant de Torres una frase enigmàtica: “Com no heu volgut a les bones, serà a les males”. Aquesta frase cobraria ara tota la seua significació. La defenestració de Pla i la sortida que li oferia la direcció local, legitimant la sospita i llevant-li legitimant a ell (i, per extensió, al propi partit), han arruïnat un període de pau relativa al si del PSPV. Hi van a reviscolar, per tant, les velles lluites fratricides i, com la tornada balsàmica al poder encara sembla molt llunyana, es dibuixa a l’horitzó el fantasma del cisma.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Cosí prim o cosí germà?

--

A Radaurí li encanten els jocs de paraules. "Hi ha cosins germans i cosins segons, o prims, de la mateixa manera que hi ha cosines germanes i cosines primes, o segones", explica. "Els cosins prims poden estar prims o grassos (segons que mengen poc o molt), de la mateixa manera que hi ha cosins germans grassos o prims (també segons que mengen molt o poc)", segueix incansable. Ací, Rocabuix l'interromp: "¿El cosí de l'aspirant és cosí germà prim, cosí germà gras o cosí prim, prim o gras?". "Ignore si és cosí germà gras, cosí prim, prim, o... Deixem-ho estar, que m'estic embolicant de mala manera! És catedràtic a Sevilla!", salta Radaurí impacient. "Sembla —desvetlla—, que l'aspirant no entén alguna cosa relacionada amb les precipitacions i ha hagut de consultar-li-la al seu cosí". "Bé, i què li ha dit el seu cosí catedràtic?", fan Rocabuix i Eiximona a l'uníson. "Que no siga tanoca. Segons el Diari d'Informacions, les seues paraules exactes han estat 'Primo, no hagas el primo'. Si no és possible de saber l'oratge que farà demà a Sevilla, tampoc no es pot saber si per març plourà a Madrid a bots i barrals o hi haurà sequera. En conclusió: li ha dit que porte sempre un bon paraigües", certifica Radaurí. "Doncs, amb un cosí catedràtic tan aciençat, hauria de seguir la dita castellana, 'contra más primo más me arrimo', i fer-li més cas", insinua Rocabuix amb un somriure murri. "Això mateix li he dit jo i gairebé em fulmina amb la mirada!", exclama Radaurí.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Feu-li una proposició que no puga rebutjar

Pel que es veu, l’única sortida que brindaren a Joan Ignasi Pla els seus companys de direcció, quan aquest demanà el seu recolzament davant unes acusacions de possible tracte de favor dispensat per una constructora, fou ben pintoresca: havia de formar una gestora on estigueren representades totes les famílies del partit (o del clan sicilià, que per al cas és el mateix); l’ex-secretari general podia trigar un mes (per guardar les aparences) a presentar la dimissió, moment en què s’elegiria un altre capo di tutti capi de la formació socialista; durant aqueix mes, Pla restaria al marge de qualsevol decisió orgànica (cosa que equivalia a no participar a la confecció de les llistes per a les pròximes legislatives); finalment, se li negava un recolzament clar i explícit. La cicuta degué arribar de Ferraz. Possiblement, el padrí Giuseppe Bianco havia enviat la consigna; calia fer una proposició que no pogués ser rebutjada. Però clar, Pla l’ha rebutjada (acceptar-la implicava acceptació de culpabilitat) i ha descobert que, amb “amics” com els seus, no necessitava enemics. Cal suposar que, a partir d’ara, ni anirà als dinars de Dénia ni se li passarà pel cap de comentar amb ningú l’estat en què es troben les reformes (és un dir) del bany o de la cuina del xalet.

Caín a les files del PSPV?

Últimament, planaven moltes incògnites sobre el futur orgànic del PSPV. En una setmana, però, s’han aclarit bona part d’elles: Joan Ignasi Pla ha dimitit i Maria Teresa Fernández de la Vega ocuparà, a les pròximes legislatives, el primer lloc de la llista socialista per València. Fins i tot és possible que Jordi Sevilla encapçale la llista de Castelló. La vice-presidenta ha presentat la decisió com la conclusió de les converses mantingudes amb el president Rodríguez Zapatero, a qui li hauria expressat la seua "il·lusió" de ser candidata per la seua terra. En realitat, es comprova una vegada més que el PSPV no té cap autonomia. Com ja s’ha dit en alguna ocasió, el socialisme valencià va escàs de líders carismàtics i l’elecció o el cessament dels seus secretaris generals sempre s’ha manejat des de Madrid. Per bé que el dimitit Pla haja denunciat la persecució d'alguns mitjans de comunicació per l’afer de les reformes a casa seua (diu que “un grup de comunicació” li ha fet la vida impossible aquests dies) i afirme que estudiarà totes les accions legals per a defendre el seu honor, les coses són més simples: vist que no tenia intenció d’abandonar la secretaria general després del darrer daltabaix electoral, els seus “companys” de partit han decidit desfer-se d’ell d’una forma certament desapiadada. La història faria riure si no fos tan cruel: Pla expulsat per no pagar a una constructora la reforma de la cuina i dels banys de sa casa. Sembla que l’import de la factura ascendia a 78.000 euros, una quantitat considerable per a un jove mileurista, però insignificant en un context, el de la col·lusió entre polítics i constructors, sobre el qual recauen moltes sospites de corrupció generalitzada. L’afer alça, per tant, un munt d’interrogants. ¿Algú es creu que subornar el cap del PSPV pot sortir tan barat a la pàtria de la corrupció urbanística? ¿Qui ha filtrat l’assumpte a la cadena SER? ¿Sabien els autors de la filtració que el grup PRISA l’aprofitaria per a enviar un avís a Zapatero, pel suport a MEDIAPRO en la guerra del futbol? Totes les respostes possibles indiquen que la intriga ha degut covar-se a l’interior de les files socialistes. Els autors de la conspiració, coneixent que als representants polítics de l’esquerra (atrapats com estan per exigències d'honestedat) se’ls demana un plus d'ètica, ho tindrien tot previst: que Pla demanaria el recolzament de la direcció; que aquest recolzament li seria negat; que, en insinuar que el seu company ha prevaricat, el convertirien, als ulls dels electors, en un presumpte delinqüent (la societat fila molt prim amb els polítics d'esquerres, que solen basar llurs propostes en promeses de moralització de la vida pública). Caín segueix militant a les files del PSPV.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Presenta la dimissió per una cuina

--
"Jonça, la companya de l'aspirant a candidat, diu que el Secretari Nacional ha renovat la cuina i els banys de la seua llar i encara no ha pagat la factura", informa amb aire confidencial Eiximona, que acaba d'arribar a casa. Rocabuix, que intenta apanyar un endoll, alça el cap. "I ella com sap això?". "Li ho ha contat Somina, la dona del Secretari Nacional. Sembla que els obrers són lents fins per a cobrar. Ell els ha demanat vàries vegades la factura de la reforma, però els obrers li han contestat que no patisca, que encara no l'han pogut passar en net. I clar, Somina i el seu marit han decidit de prendre part dels 78.000 euros que els ha de costar la broma i fer un viatge a les Illes Caiman. A veure quin dia m'organitzes tu un viatge igual, ronyós!", fa Eiximona amb gest murri. Rocabuix medita sobre l'assumpte: "Pel que es veu, el Secretari Nacional es dedica als viatges de plaer en comptes d'abordar els problemes del partit. Aquesta revelació podria interessar al Diari d'Informacions; els seus editors s'han assabentat dels favors que rep Ona 6 i estan molt ofesos amb la Seu Central". "Què penses?", pregunta Eiximona encuriosida. Rocabuix pensa en els possibles titulars: "Presenta la dimissió per una cuina" o "el Secretari Nacional obligat a dimitir per la reforma d'un bany". Finalment, davant la insistència d'ella, contesta: "Les persones que es dediquen a la política haurien de ser cèlibes. Així s'estalviarien que companys o companyes molls de boca els entrebancaren llur noble missió".

divendres, 19 d’octubre de 2007

El meu nom és Josep Lluís

La participació de Josep Lluís Carod Rovira al programa Tengo una pregunta para usted havia alçat una gran expectació. El líder d'Esquerra Republicana no defraudà. Segons les enquestes, va protagonitzar el minut d'or, amb cinc milions d'espectadors que seguiren la seua intervenció. La duia ben preparada, possiblement perquè s'olorava que, vista l'adjuració a què el té sotmès la dreta, podia ser objecte d'abundant foc d'artilleria. A l'hora de la veritat, però, es va demostrar que els ciutadans són força més moderats que la seua classe política. També es demostrà que el discurs dels republicans no és tan radical com pot semblar a primera vista. Carod Rovira es reclamà demòcrata de forma contundent. Proclamà que el referèndum sobiranista que proposa el seu partit només se celebrarà si la convocatòria compta amb recolzament suficient (afirmació supèrflua, per òbvia). A la pregunta, "Què passaria si no hi prosperés la tesi independentista?", el polític contestà: "No passaria res; acceptaríem democràticament el resultat i les coses continuarien igual que ara". Carod rebutjà de forma explícita, en diferents moments, els mètodes violents (aclariment que, al meu parer, seria del tot innecessari en una situació de menor crispació política). Fins i tot deixà clara la seua opinió sobre la violència ("No s'ha de vèncer; s'ha de convèncer", postulà). La seua intervenció quedà arrodonida amb altres pinzellades retòriques: "Les meues referències vitals, emocionals o patriòtiques no es troben a Espanya"; "No sóc nacionalista; sóc independentista"; "No anem en contra d'Espanya"; "Per a defendre allò que és propi, no cal atacar ni anar en contra de ningú". M'agradaria destacar, però, les al·lusions al País Valencià. Carod afirmà que els Països Catalans no entren (almenys explícitament) als plans sobiranistes d'ER. "M'encantaria la sobirania de tots els països de l'antiga Corona d'Aragó, al marc de la Unió Europea, però hauran de ser els respectius pobles els qui decideixin el seu futur", postil·là de forma massa altisonant (la realitat no autoritza aquests excessos d'optimisme subliminar). Finalment, aprofità les paraules displicents, certament desafortunades, d'una dona de Valladolid per a cloure així la seua intervenció: "Amb mostres de menyspreu envers la nostra llengua i la nostra cultura com les exhibides per aquesta ciutadana, algú pot estranyar-se que els catalans ens sentim a disgust en Espanya? Si no ens volen, ja ens ho farem pel nostre compte". L'endemà, un sol titular, Mi nombre es Josep Lluís aquí, en la China y en Madagascar, protagonitzava totes les primeres. Però les entrades no n'extreien, en general, conclusions massa encertades; acusaven Carod de victimisme. A mi, en canvi, em sembla que el líder d'ER no anà de víctima; a tot estirar, anà davant de les tronades (ben mirat, els defensors de les llibertats nacionals van davant de les tronades des que Judes era fadrí i sa mare festejava). En conjunt, les asseveracions de Carod tingueren la virtut d'aclarir-li al públic espanyol les posicions catalanistes, de les quals se sol tenir una visió molt esbiaixada (Duran i Lleida, que l'havia precedit a l'ús de la paraula, exhibí, pel contrari, un discurs absolutament descafeïnat). Ara bé, no ens hem d'enganyar. Per bé que, de portes enfora, alguns principis programàtics semblen molt batedors, la seua aplicació pràctica resulta sovint més laxa. A Catalunya, per exemple, la franja d'electors que combreguen amb les idees d'Esquerra Republicana és, a hores d'ara, minoritària. Quant al País Valencià, el seu redreçament nacional no entra (ni que siga de forma testimonial) als plans del partit independentista català.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Shevardnadze, Schwarzenegger i Josep Lluís

--

A Eiximona li crida l’atenció un titular, a la tercera plana del Diari d’Informacions: “Una senyora de Valladolid que sap pronunciar perfectament els mots Shevardnadze o Schwarzenegger es nega, en canvi, a pronunciar el mot català Josep Lluís”. “Què diu la premsa?”, demana Rocabuix. Ella li mostra la plana. Ell, després de llegir el titular, fa, nostàlgic: “Açò em recorda una anècdota que protagonitzàrem Radaurí, Saniver i jo en una terrassa de Benidorm. Un cambrer s’esforçava per anotar la comanda d’uns estrangers que parlaven anglès. Quan arribà el torn de la nostra taula, Saniver s’adreçà a ell i li demanà un tallat, una cervesa i un refresc de taronja. 'A mí, hábleme en cristiano, que estamos en España', protestà el cambrer. Ens vam alçar tots tres i, per no ventar-li dues galtades a aquell cornut, tocàrem el pirandó”. Eiximona deixa el diari i pren un llibre de la prestatgeria. “Què fas?”, li pregunta ell. “Vaig a repassar l’anglès”, contesta ella.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Vetes i fils

La televisió espanyola ens ha ofert la tercera edició d’un programa de nou format en què diferents polítics se sotmeten a les preguntes d’un públic variat, integrat per homes i dones de diversa extracció social, geogràfica, cultural i generacional. En aquesta ocasió, dos dels personatges entrevistats eren Duran i Lleida i Carod Rovira (l’altre fou Gaspar Llamazares). Duran i Lleida presentà, segons el meu parer, una imatge absolutament imprecisa del seu projecte polític (o, segons com es mire, molt diàfana: la de l’ambigüitat calculada). En aquest sentit, cal agrair la major claredat del senyor Josep Lluís Carod, que té la virtut de dir al pa pa i al vi vi (cosa distinta és, naturalment, estar d’acord o no amb el seu discurs). Quina imatge projectà Duran i Lleida? Se m’acuden dos símils, per a contestar la pregunta. Tindríem, d’una banda, l’oncle Tom, el de la cabana, que no vol indisposar-se amb l’amo blanc, i tindríem, d’altra, el viatjant de vetes i fils (molt català, faltaria més), que ha de vendre la seua mercaderia a Ciudad Real. És, en definitiva, la imatge absolutament desdibuixada de qui no vol ser carn ni peix, de qui pensa només al guany i no vol indisposar-se amb els amos o amb els clients. És l’eterna imatge, una mica fenícia, que dóna la burgesia catalana des de temps immemorials. I clar, els espanyols de la Meseta, tan cavallers i generosos ells, li tenen presa la mesura a aquests catalans. Els partits estatals de tall espanyolista n’estan encantats de la vida. Si vénen mal donades, es pot fins i tot pactar tranquil·lament amb ells, per a formar majories estables de govern. Tot és qüestió de parlar català a la intimitat. Es comprèn, per tant, que, amb gent com el senyor Duran i Lleida, el procés de construcció nacional no avance ni un pam.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Perspectives poc falagueres per a EUPV

Dèiem, fa quatre mesos, que cada cop s’entenia menys l'existència d’Esquerra Unida. Com que la coalició (al nucli de la qual es troba el PC) es veia obligada a defensar un programa socialdemòcrata, havia de buscar certs elements (l'ecologia, el pacifisme...) que permeteren diferenciar la seua oferta política. Però clar, les successives iniciatives de Rodríguez Zapatero (la sortida d'Iraq, el matrimoni de les persones homosexuals, les lleis d’igualtat i dependència...) havien deixat la formació d’esquerres sense propostes alternatives. A més, l’ecologia i el pacifisme són temes transversals que avui comparteixen, en major o menor mesura, molts partits polítics i molts ciutadans. Per tant, les perspectives polítiques d’EUPV ja eren poc falagueres abans que els resultats obtinguts a les darreres eleccions acabaren precipitant l’allau d’esdeveniments en què s’ha vist sumida la formació. Primer, esclatà, al si del grup parlamentari de Compromís pel País Valencià, la crisi propiciada per dues diputades d’EUPV (membres del corrent Esquerra i País), saldada amb un canvi de portaveu (l’anterior síndica, Glòria Marcos, fou substituïda per Mònica Oltra). Aquestes desavinences al si d’EUPV, que obligaven els altres socis de Compromís a alinear-se amb una de les faccions en conflicte, foren aprofitades pel Bloc per a desmarcar-se de l'ala comunista de la coalició. Més tard, les diputades dissidents, Mònica Oltra i Mireia Mollà, foren expulsades d’EUPV (bé que la primera passà a formar part del Consell Polític Federal d’IU). Finalment, la crisi valenciana d’EUPV s’ha traslladat (com estava cantat) a Madrid i, de cara a les pròximes eleccions generals, Marga Sanz, secretària del PCPV, disputarà amb Gaspar Llamazares, en unes primàries internes, la candidatura a la presidència del govern. Així doncs, els intents de monopolitzar la direcció i els càrrecs remunerats d’EUPV han jugat una mala passada al PCPV, que ha entrat en un ràpid procés de descomposició (ja se n’han donat de baixa dos antics secretaris generals). La crisi comunista amenaça, però, de liquidar tota l’Esquerra Unida.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Mares

--
Rocabuix li dóna voltes, des de fa dies, a un assumpte de molta fondària. Fent comptes, li surten, pel cap baix, fins a sis mares: la mare que el va parir, que sempre havia suposat la seua mare de veritat; Maria, que és Mare de Déu i mare nostra (ací no veu massa problema; es tracta d’una qüestió simbòlica); la Santa Mare Església Catòlica, que, segons els capellans (i el papa de Roma), és, en realitat, la mare vertadera; la mare pàtria, que, si hem de creure un polític extremós, està a punt de ser trossejada per quatre malparits (ací Rocabuix sent un calfred, perquè li vénen al cap les escenes de certa pel·lícula de terror); la mare del vi, que mai no ha sabut exactament qui és (alguna idea en té, però, al respecte); la mare de llet (d’aquesta sí se’n recorda; és la seua dida Roser)... Ah, i encara podria afegir Eiximona a la llista; es passa la vida dient: “Fill meu! Ets com un xiquet”. Li ha contat les seues dèries a Radaurí. “Mare, sols hi ha una, la mare dels ous!”, ha tallat el seu amic de forma inapel·lable.

divendres, 12 d’octubre de 2007

Cobrir-se de glòria

Dies enrere, el molt honorable president Francesc Camps es cobrí de glòria contestant una interpel·lació de Mònica Oltra, síndica del grup parlamentari de Compromís pel País Valencià. La diputada volia saber si van a tancar-se els repetidors que permeten rebre el senyal de TV3 al País Valencià i si s'havien fet gestions per a la reciprocitat d'emissions entre TV3 i Canal 9. "Tancar mitjans de comunicació és propi d'altre tipus de règims", assenyalà la parlamentària (al·ludint a la decisió d'eliminar un mitjà de comunicació per raons polítiques, un decisió autoritària que equipararia el govern de Camps amb els governs de Putin i Chávez). "Aquesta censura ignominiosa impedirà que els valencians puguen elegir els canals de televisió que desitgen", conclogué la portaveu de Compromís. El president Camps titllà de tràgic que una diputada elegida amb els vots dels valencians defensés la cadena d'altra autonomia, "especialment quan TV3 s'emet a la Comunitat gràcies a una entitat, Acció Cultural del País Valencià, que mai no ha tingut el mateix interès de ficar repetidors a Catalunya perquè s'hi veiés Canal 9". Camps afegí que, si Compromís tingués responsabilitats de govern, "hi hauria una sola televisió amb emissions realitzades des dels despatxos del politburó corresponent".

Té molta barra el senyor president de dir aquestes coses! La diputada Oltra no defenia el canal d'altra autonomia (tan espanyola com qualsevol altra, segons la doctrina oficial del PP), sinó el dret de cada ciutadà individual a poder connectar amb la televisió que li vinga en gana, que és cosa molt distinta. Dir (com deia el senyor Camps) que Acció Cultural no ha tingut interès a ficar repetidors més enllà de la Sénia em suscita, però, alguns dubtes. De quin interès parla l'honorable? Els socis d'Acció Cultural (una entitat d'àmbit valencià) volien veure la TV3 des del sofà de sa casa. Com que el govern valencià no estava disposat a instal·lar els repetidors corresponents, s'hagueren de buscar la vida (cosa que, d'altra banda, ja s'està convertint en costum). ¿Entén l'honorable que, sent d'interès general emetre el senyal de Canal 9 més enllà de Vinaròs, els socis d'Acció Cultural també s'havien d'haver rascat la butxaca per a carregar amb les despeses d'aqueixa operació? ¿Pretenien els nostres governants que l'ampliació de cobertura de Canal 9 els sortís per la bona cara, sense invertir un euro de l'erari públic? Si és això el que volien, demostrarien tenir (perdó per la redundància) la cara ben dura. Causa estupor que els ciutadans encara es vegen obligats a pagar "peatges" per determinats serveis. Quant a la "gracieta" del politburó, el president devia estar pensant (un lapsus freudià) en els comitès que governen la televisió valenciana i reparteixen les llicències per a nous canals. Però d'això ja parlàrem altre dia.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Privilegis reials

Cremar públicament i de forma injuriosa la foto de qualsevol persona constitueix un delicte perseguible a instància de part. Ara bé, si la foto cremada correspon al rei, el fet constitueix un delicte d’injúries al Cap d’Estat perseguible d’ofici per la fiscalia. El piròman podrà, per tant, acabar a la presó. A mi em sembla absolutament injust aquest privilegi reial. I, per bé que em repugnen els gestos barroers i incivils (jo no sóc partidari de cremar banderes ni fotos de ningú), em sembla absolutament intolerable que ningú haja d’anar a la presó per aquest motiu. En tot cas, qui crema símbols respectats per altres persones hauria d’anar a escola, a aprendre urbanitat (hi ha qui comença cremant fotos i acaba fent disbarats més grossos). Aquest tarannà meu deu obeir a dues raons: d’una banda, a l’educació rebuda (de menut, m’ensenyaren que s’ha de respectar tothom); d’altra, a l’aversió que em provoquen les injúries infligides, des de temps antic, al nostre poble, a la seua llengua, a les seues institucions i als seus símbols (allò que no vull per a mi tampoc no ho vull per als altres). Això no obstant, he de confessar la meua simpatia pels incendiaris, que són joves i es reclamen antimonàrquics. Reconforten les meues conviccions republicanes i em recorden que un Borbó calà foc, ara fa tres-cents anys, a la nostra ciutat. Són coses que l’adulació embafadora de què és objecte l’actual monarca (tributada fins i tot pels socialistes) ens fa sovint perdre de vista.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Definitivament, els socialistes no tenen remei!

--
Els bisbes han posat el crit al cel (mai millor dit) per la inclusió de l’Educació per a la Ciutadania i per als Drets Humans a la LOE (Llei Orgànica d’Educació). Afirmen que l’educació moral no és competència de l’Estat i que aquesta assignatura (arriben, fins i tot, a comparar-la amb la franquista Formación del Espíritu Nacional) servirà per a inculcar als alumnes la ideologia del laïcisme. S’equivoquen els bisbes, però, quan fan aquestes afirmacions. L’Estat té competència plena, d’acord amb la Constitució, per a educar els alumnes en els valors consagrats per la pròpia Carta Magna i per la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquesta educació no pot confondre’s de cap manera amb l’adoctrinament, perquè els seus continguts transcendeixen els particularismes, ideològics o religiosos, i remeten als valors que, segons el sentir general, han d’assolir els joves per a poder exercir la ciutadania democràtica de forma plena i responsable (la Formación del Espíritu Nacional o l’assignatura de religió inculcarien, en canvi, continguts sectaris, per concernir només una facció política o religiosa de la societat). No acaba d’entendre’s, per tant, l’actitud dels bisbes. Quins aspectes concrets de la nova assignatura els fan nosa? Sembla que, bàsicament, els relacionats amb la moral sexual i reproductiva (matèria que la jerarquia eclesiàstica considera de la seua incumbència exclusiva). L’Església desaprova, en efecte, pràctiques com el divorci, els mètodes anticonceptius, l’avortament i les tècniques de reproducció assistida, i anteposa les diferències de sexe a les de gènere (perquè acceptar que les persones es distingeixen fonamentalment pel gènere equival a acceptar la igualtat radical de tothom i, per tant, la validesa del matrimoni homosexual, negada taxativament). Té, a més, dificultats per a explicar de forma convincent conceptes que no és capaç d’aplicar al si de les seues estructures, com ara la presa democràtica de decisions o la igualtat essencial entre homes i dones. La nova matèria li anava a suposar, per tant, un maldecap. Per això, la Conferència Episcopal i altres organitzacions afins (la CONCAPA, la FERE...) s’oposaren des d’un principi a l’Educació per a la Ciutadania (recolzades incondicionalment pel PP). Ara, però, han decidit desplegar dues estratègies –el boicot a l’assignatura o l’alteració dels seus continguts– que busquen (de forma alternativa i, alhora, complementària) eliminar-ne els efectes nocius sobre el ramat cristià. El valedor principal del boicot, l’estratègia més incívil, era monsenyor Cañizares, cardenal arquebisbe de Toledo, però ha acabat imposant-se la tesi “moderada” de la FERE: l’assignatura s’impartirà (a les comunitats autònomes governades pel PSOE) adaptant-ne els continguts a l’ideari dels centres, “un gol del govern en pròpia porta”, utilitzant l’expressió feliç del teòleg Juan José Tamayo. Definitivament, els socialistes no tenen remei! En permetre que els centres de la FERE adapten l’assignatura a l’ideari cristià, s’ha “regalat” a la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana una tercera hora d’adoctrinament (una hora més de religió). No importa, per tant, que els governs autonòmics del PP resen a Santa Rita, advocada de l’impossible, demanant que Zapatero perda les legislatives de març; tal com va, l’Educació per a la Ciutadania no s’impartirà mai, guanye qui guanye les pròximes eleccions.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Estat teocràtic o estat democràtic?

--
Des de l'inici de curs, s'ha parlat molt de la nova assignatura, Educació per a la Ciutadania i per als Drets Humans, que ha aixecat una oposició frontal per part dels sectors socials més conservadors, encapçalats per l'Església. A què es deu aquesta oposició a una matèria que, amb nom i continguts semblants, s'imparteix en molts països de la Unió Europea? La resposta és, en el fons, molt simple: l'Església no paeix el sistema democràtic perquè aspira, com qualsevol altra confessió, a implantar l'estat teocràtic (la ciutat terrenal regida per les lleis de Déu). Mentrestant, tolera l'estat aconfessional, com a mal menor, i procura conservar la forta influència social que encara posseeix amb dos objectius primordials: aconseguir que les lleis s'inspiren en els seus pressupostos ètics i monopolitzar l'educació moral del jovent. Aquest últim objectiu només el pot aconseguir, però, a través de dues institucions bàsiques: la família i l'escola. Tradicionalment, havia utilitzat la família com a eina principal de transmissió doctrinal i ideològica. Com això, en aquests moments, ja no és possible (el model patriarcal basat en la "Sagrada Família" fa aigües per tots els costats), l'Església vol controlar la institució acadèmica. En realitat vol que tots els fills de les élites i de les classes mitjanes (la immensa majoria dels xiquets, doncs) tinguen contacte amb la doctrina catòlica a través de la institució escolar. L'adoctrinament dels fills de les classes més desfavorides no és tan peremptori, perquè se'ls pot influir per altres vies (les persones de condició més baixa solen adoptar, si volen ascendir socialment, els valors ètics i ideològics de les classes socials dominants). Si, com sembla, la polèmica suscitada per la nova assignatura té aquest paisatge de fons, les estructures democràtiques haurien d'anar amb molta cura. Per a l'Església no hi ha més ciutadania que la catòlica; abandonar a les seues mans la transmissió dels valors que caracteritzen la ciutadania cívica i democràtica és, per tant, molt perillós.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Un nou partit jacobí

Recentment, s'ha anunciat amb bombo i platerets la creació d'un nou partit polític, la UPD (Unión, Progreso y Democracia), de Fernando Savater, Rosa Díez i companyia. De seguida, han botat les alarmes als dos grans partits estatals. Fins ara, però, els analistes no han sabut explicar, de forma plenament satisfactòria, la inquietud suscitada. Els qui, des dels límits del sistema, han acusat la nova formació (en algun fòrum electrònic, per exemple) de joseantoniana van del tot errats. La primera condició per a combatre l'adversari és identificar-lo correctament. La gent d'UPD és d'esquerres, o, com a mínim, enfonsa les arrels a la tradició d'una certa esquerra. Quina? La jacobina. En realitat, els fundadors de la nova formació política s'estan emmirallant a França. Si analitzem els seus pressupòsits ideològics, comprovarem que es reclamen republicans, laics i centralistes (volen, per exemple, que es tanque definitivament la "qüestió territorial" o que les competències en matèria educativa retornen a l'Estat). Reclamen, per tant, el model centralista francès. Per què estan, doncs, inquietes les hosts del PP? Perquè tenen por de perdre el vot de centre que havien enganxat amb la bandera de l’espanyolisme i del combat sense treva contra la disgregació de l’Estat. Podrien quedar-se, fins i tot, sense el vot dels exaltats que escolten les arengues antimonàrquiques de la COPE. Els qui més tenen a perdre, però, són els socialistes (no oblidem que el jacobinisme és una ideologia transversal). Vists els orígens ideològics i la militància anterior dels fundadors d'UPD, el nou partit li podria fer mal al PSOE. Naturalment, els possibles danys encara estan per veure's (a les noves marques electorals els costa reeixir déu i ajuda). El desenllaç el coneixerem el pròxim mes de març. Tenint en compte el precedent de "Ciutadans", a Catalunya, és lògic, però, que s'estenga la preocupació al si dels grans partits. Quant a les forces nacionalistes, tampoc no s'ho haurien de mirar amb excessiva calma. La nova formació no envaeix el seu espai electoral, però les seues característiques (republicanisme, laïcisme...) la faran atractiva per a molts electors i obligaran els partits estatals a endurir les seues posicions davant les aspiracions d'autogovern de les diverses nacionalitats històriques (com a mecanisme de defensa).

dilluns, 1 d’octubre de 2007

La suburbialització de la ciutat

Ja fa temps que les nostres ciutats s’estan suburbialitzant. Les colònies d’adossats difuminen els seus límits. Les classes mitjanes abandonen els nuclis històrics. La ciutat vella és ocupada per grups marginals, formats bàsicament per immigrants. Com que els nous blocs d’habitatges i les colònies d’adossats no tenen carrer de tota la vida, ni casino, ni societat musical, ni bar, ni forn, l’expansió dels suburbis provoca la destrucció de les xarxes socials. Com que no existeix la botiga del cantó, els habitants dels adossats han de marxar dissabte a la gran superfície, a realitzar la compra setmanal, a fruir del lleure consumint. La proliferació dels suburbis agreuja els problemes de mobilitat. Els habitants dels adossats necessiten el vehicle privat per a traslladar-se al centre urbà, que acull la major part dels serveis (sovint, cal un vehicle per a cada membre de la unitat familiar). Aquesta afluència de vehicles cap al centre provoca embussos i problemes d’aparcament. La suburbialització casa mal amb la conservació del patrimoni històric (tant artístic com arquitectònic). Quan els veïns abandonen el nucli històric, perden la vinculació sentimental que els hi lliga. Els nous habitants, immigrants majoritàriament, no se senten vinculats a l’entorn, aliè a les seues arrels culturals (i, a més, molt degradat). Els principals monuments de la ciutat vella esdevenen illes voltades d’indiferència i marginació. I clar, tal com va, la degradació del conjunt acaba degradant els seus elements constitutius.

El model urbanístic de Xàtiva

Els actuals governants de Xàtiva semblen haver optat per un model de ciutat difusa sense gaire oposició ciutadana. Com ja s’ha dit en alguna ocasió, l’augment demogràfic no justifica aquesta elecció. La taxa anual de creixement de la ciutat és molt baixa; la remuntada aparent del nombre d'habitants, experimentada a partir del 1996 (el 13,5 % fins al 2005), només s'explica per l' afluència d'immigrants. En canvi, l’expansió urbanística supera amb escreix aquestes xifres. Des del 1996, la ciutat ha passat dels 11.350 habitatges als 18.000 o 20.000 previstos per a finals de l’actual mandat municipal (les previsions d’augment del parc residencial oscil·len entre el 65 i el 75 %). El model elegit, per tant, no respon a cap necessitat peremptòria; senzillament, ha assegurat fins ara unes condicions òptimes per a fer bons negocis.