diumenge, 30 de setembre del 2007

Uns beneficis substanciosos

Mentre va estar en vigor la derogada LRAU (Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística), la gestió del sòl, la seua urbanització i la promoció d’habitatges generava beneficis substanciosos. El negoci començava, habitualment, amb informació privilegiada sobre els plans de requalificació urbanística. El propietari dominant d’un terreny requalificat esdevenia agent urbanitzador i podia desenvolupar un PAI (Pla d’Actuació Integral). Un cop aprovat el PAI, es procedia a la urbanització i a la promoció d’habitatges. Si el terreny es venia en aquest punt del procés, el seu valor inicial podia multiplicar-se per 100, com a mínim. A l’increment del valor, calia afegir els guanys generats per la venda dels habitatges construïts. Cap altra activitat econòmica generava taxes de benefici tan elevades. A les zones perifèriques de Xàtiva s’han desenvolupat, durant els últims anys, diversos PAI. Alguns dels habitatges construïts són ocupats immediatament per gent procedent del nucli històric o de les seues eixamples; la resta surten a la venda o al mercat (molt esquifit) de lloguer, generant noves plusvàlues (o l’expectativa d’obtenir-ne en el futur). Ara mateix, doncs, l’activitat constructora de Xàtiva, que remet al model difús, se centra bàsicament a les zones del Palasiet, Camí la Bola, Pla de la Mesquita, les Pereres, Ferrocarril, Carraixet i les Foies. Tots els PAI aprovats (enllestits o en execució) sumen un total de 618.403 m2 edificables. Aquestes actuacions preveuen la creació de 5.153 habitatges, als quals s’han d’afegir els 198 de nova construcció als antics terrenys de RENFE i una xifra indeterminada producte de l’activitat promotora ordinària (especialment al carrer de la Reina, al passeig del Ferrocarril i a la zona del Molí Perico). A més, a finals de l’anterior mandat municipal es va aprovar un nou PAI a la zona de l’antiga Papelera de San Jorge (72.213 m2) i la creació d’un camp de golf a la zona de Bolvens, amb una urbanització de 1.618 habitatges. Parlem, per tant, de 7.500 o 8.000 nous habitatges. Si afegim, a les xifres que s’acaben de donar, 1.118.448 m2 destinats a usos industrials i terciaris , tindrem 1.809.064 m2 de nous terrenys urbanitzables (3.054.980 m2, si sumem les zones sense aprofitaments privats, destinades a equipaments i usos públics). Existeix tanta demanda d’habitatge i sòl urbà a la ciutat? Doncs no. S’estan fent previsions per a una població de 50.000 o 60.000 habitants. L’oferta és excessiva fins i tot prenent en consideració la demanda de segona residència de naturals i forans (cada cop hi ha més estrangers, procedents de la Unió Europea –anglesos sobretot– que s’estableixen a casa nostra). Com que ja no resultava rendible, però, d’invertir capitals en activitats productives (la globalització i els processos de deslocalització han provocat la crisi dels sectors industrials tradicionals del País: el tèxtil, el calçat, les joguines...), els excedents de capital s’han invertint en l’adquisició de sòl. Aquesta inversió produïa una taxa de benefici molt alta a curt termini (no importava, per tant, que el percentatge d’immobles buits o de pisos i naus industrials a l’espera de llogater fos molt elevat).

(extracte d’un treball publicat al Levante-EMV)

dissabte, 29 de setembre del 2007

La bombolla es desinfla

L'activitat urbanística de Xàtiva havia comptat, fins ara, amb un actor important, l'empresa Llanera. Aquesta empresa encarnava els aspectes més tèrbols del model de desenvolupament de la ciutat, amb acusacions freqüents (desmentides pels seus gestors) de connivència amb el poder polític. Els grans objectius de la immobiliària partien d'una creença errònia: que les urbanitzacions d'alt nivell, amb colònies d'adossats i camps de golf inclosos (resorts, utilitzant la seua terminologia) tindrien una demanda il·limitada de clients estrangers (avis anglesos sobretot). Els seus directius creien també que la tolerància de les administracions públiques en matèria urbanística anava per a llarg. Aquestes perspectives eren molt exagerades; recolzaven, en bona mesura, sobre meres suposicions i sobre factors difícils de controlar (el triomf dels socialistes a les darreres eleccions legislatives, per exemple, desbaratà els plans de l'empresa a nivell estatal). Fiant-se d'aquelles suposicions, però, els amos de Llanera havien demanat préstecs a diverses entitats creditores (Bancaixa, CAM, Banc de València, Lehman Brothers), per tal d'adquirir grans quantitats de sòl rústic susceptible de ser urbanitzat: li adquiriren a Paco Roig, per exemple, els terrenys del Brosquil, situats a la ribera sud de la desembocadura del Xúquer (al terme de Cullera), en què estava previst d'edificar 4.000 habitatges junt a un camp de golf; adquiriren també els terrenys de Catarroja on hi havia projectada la urbanització "Nou Mil·leni", amb 12.000 habitatges; es feren amb el sòl de Riba-roja en què s'alçava l'empresa REVA (Regadius i Energia de València)... A l'hora de la veritat, però, Llanera ha tingut problemes per a desenvolupar almenys quatre milions de metres quadrats del sòl adquirit, part d'ell hipotecat (les causes d'aquests problemes s'han de buscar als diferents episodis protagonitzats darrerament pel sector immobiliari: crisi hipotecària, pressions de la Unió Europea sobre les irregularitats urbanístiques de la Generalitat, contracció de la demanda, desacceleració dels preus). Al deute generat per l'aturada dels plans previstos (corresponent als interessos i a l'amortització dels capitals vençuts), s'han de sumar les despeses salarials (per a una plantilla de vora 800 empleats) i les publicitàries, fins ara molt elevades. L'empresa dels germans Gallego es troba, per tant, en una situació crítica: ha d'afrontar un deute de 748 milions d'euros. Com que les entitats creditores no semblen disposades a renegociar ni una part del deute (perquè ja ho han fet en diverses ocasions), Llanera sembla abocada a la suspensió de pagaments o a la fallida (molts directius estan abandonant l'empresa i s'anuncien acomiadaments immediats). Amb Llanera, es desinfla la bombolla d'un model urbanístic que, a més d'exhaurir un bé valuós i escàs, el sòl, estava provocant múltiples problemes ambientals i socials: destrucció del patrimoni cultural i paisatgístic, encariment de l'habitatge... Part del mal ja està fet. L'alcalde i el partit que governen la ciutat farien bé, però, de prendre'n bona nota i actuar en conseqüència, variant el rumb de les seues polítiques urbanístiques.

Puntcom (segona part)

--
Eiximona explica a Rocabuix la seua teoria sobre les trucades de ja.com: “L’empresa contractista deu comptar amb un planter de locutors que parlen, efectivament, amb accent sud-americà (cosa que dóna als fets un toc innegable de realisme fantàstic). Aquestes persones han de connectar amb els clients que figuren a les guies de Telefónica. El primer locutor va trucant i passa ratlla sobre els incauts que cauen al parany. La llista dels descreguts passa al següent locutor, que repeteix la mateixa operació (saben per experiència que, en cada repetició, sempre hi haurà persones que mossegaran l’ham). I així fins a l’infinit. Per tant, si rebutgem una i altra vegada l’oferta de ja.com, rebrem, per a desesperació nostra, infinites trucades (cal pensar que els telefonistes cobren una comissió per cada nou abonat)”. Rocabuix s’admira de la clarividència d’ella, que continua parlant: “Els nostres problemes no acabarien encara que picàrem l’esquer. Comprovaríem aviat que ja.com no dóna allò que promet. També descobriríem que desvincular-se de ja.com és pràcticament impossible. Totes les temptatives de connectar amb el cap suprem enemic, per a oferir-li l'armistici, acabarien igual: conversant amb una veu femenina enllaunada. Heus ací l’estratègia de marketing que ens aclapara fins a la desesperació”, conclou. Rocabuix decreta una treva unilateral, per a estudiar els pròxims passos a donar.

dijous, 27 de setembre del 2007

Puntcom (primera part)

--
Com que el número fix d'Eiximona figura a la guia telefònica (és molt fàcil d'accedir-hi), Rocabuix sospita que ha estat introduït en un mailing, manejat per l'empresa que li fa la publicitat a ja.com. S'imagina que tal empresa deu radicar en algun país sud-americà (a la República Argentina, al Paraguai...), per l'accent de les persones que (i ací està el moll de la qüestió) truquen a casa seua de forma abusiva. Segons els seus càlculs, durant el darrers quatre mesos, Eiximona i ell han rebut catorze, setze o divuit trucades de ja.com. La primera vegada, Rocabuix prengué en consideració les ofertes que se li brindaven i, després d'estudiar-les, les va rebutjar. De res no serví, però, aquest rebuig. Continuaren rebent, cada setmana, una trucada ritual de ja.com (una estratègia de marketing, suposa). Les seues "picades" són inconfusibles, perquè sempre s'anuncien a través d'una veu amb accent hispanoamericà. En certa ocasió, com Rocabuix es negava a atendre el requeriment setmanal, l'interlocutor, abans de penjar, li va amollar: "Está bien, pies calientes" –un insult austral, segons Eiximona–. L'aclaparament de la parella, per la insistència de les trucades, és de tal magnitud, que Rocabuix vol prendre alguna determinació (traure bandera blanca i rendir-se, per exemple). No troba, però, la forma de comunicar-se amb el cap suprem enemic, per a oferir-li l’armistici.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Perplexitat

--
Fullejant el diari, Rocabuix troba una fotografia de la regidora Soro i aquest titular: “Ahir es va sortejar un viatge a Venècia. A la foto superior, l’agraciat, Norbert Radaurí, que farà l’escapada amb la regidora Mireia Soro”. Rocabuix, perplex, aparta la vista del periòdic. Eiximona, que també ha llegit el titular, fa: “Els perd la llengua; com que no l’usen bé, no arribem enlloc”. La perplexitat de Rocabuix va en augment. “Els homes sempre penseu al mateix”, sospira ella, que ha advertit la confusió del seu company (perquè la mira amb uns ulls com unes taronges).

dimarts, 18 de setembre del 2007

Josu Jon Imaz

Aquests dies, es parla molt de l’afer Imaz. Curiosament, els qui més en parlen són els defensors del bloc integrador i constitucionalista, és a dir, els nacionalistes espanyols. I clar, a mi em sembla francament sospitosa aquesta unanimitat dels partidaris de l’espanyolisme a ultrança (Mariano Rajoy inclòs) a l’hora de lloar la figura i la trajectòria política de Josu Jon Imaz. Si tota la gent que desitja una Espanya madrastra s’estima tant el polític de l’EAJ-PNB, serà cosa d’estudiar detingudament els arguments dels seus detractors. Deuen tenir bones raons per a defensar canvis a la presidència de l’Euzkadi Buru Batzar (EBB). El polític guipuscoà ha estat un ferm partidari de l’entente cordiale amb el govern central. L’Estatut de Catalunya, però, ha mostrat quins són els límits de l’estratègia del guant de seda (segons la dita, l’enemic s’ha de tractar amb guant de seda); generalment, és interpretada com a símptoma de por o debilitat. Per tant, molts sectors del nacionalisme democràtic basc podrien pensar, amb raó, que s’han de marcar distàncies amb un Rodríguez Zapatero que, al cas de Catalunya, ha actuat com un jugador de cartes trampós.

I quina cara més dura!

En finalitzar la dictadura franquista, el procés democratitzador (la divisió de poders propugnada per Montesquieu) obligà a remoure les persones que havien ocupat llocs als aparells legislatiu i executiu del règim anterior. L’aparell judicial, però, no experimentà cap renovació; els jutges franquistes no foren apartats de la carrera judicial i continuaren exercint la seua influència sobre els mecanismes d’accés a la judicatura (sagues familiars senceres de jutges i fiscals d’ascendència franquista –pares, fills i néts–, per exemple, s’hi van perpetuar de forma endogàmica fins a dates ben recents). Quin ha estat el resultat d’aquesta peculiaritat de la transició democràtica? Que el poder judicial no s’adiu, de cap de les maneres, amb una societat que, com demostren les xifres electorals, és majoritàriament progressista i d’esquerres.

El nombre absolut de vots sumats per tota l’esquerra sol superar, en efecte, l’obtingut pels conservadors, fins i tot quan aquests guanyen les eleccions (la llei electoral, dissenyada per a barrar el pas als comunistes i als nacionalistes, desvirtua sovint la voluntat dels electors). El poder judicial, però, viu totalment al marge de la realitat social. Els òrgans jurisdiccionals i el Consell General del Poder Judicial estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges i magistrats conservadors capaços, si fa al cas (emparant-se en llur condició de membres d’un poder independent de l’Estat) de retòrcer la legalitat per tal d’afavorir els interessos ideològics i partidistes d’una dreta que utilitza sense complexes els serveis de la judicatura per a obtenir de forma fraudulenta, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes.

Els polítics de l’esquerra es veuen obligats a dir, en ares de la correcció política, que s’ha de confiar en la justícia i s’han d’acatar les sentències. Els ciutadans de a peu, però, no confien en ella gens ni mica. Generalment, la imatge que projecten jutges i magistrats és molt negativa: semblen més interessats en la pròpia carrera professional (a obtenir una bona destinació o a pujar graus a l’escalafó) que a prestar de forma efectiva un servei públic de qualitat. L’estament judicial destaca, entre tots els cossos funcionarials de l’Estat, per patir els pitjors símptomes d’hipertròfia corporativista. Els seus membres es postulen com a posseïdors d’uns sabers superiors, que no estan a l’abast dels altres ciutadans (la immensa majoria de jutges es va oposar, per exemple, a la implantació dels jurats populars), i pretenen monopolitzar una funció, la jurisdiccional, que hauria de recolzar de forma més directa a la sobirania popular (al marge d’apel·lacions interessades a la voluntat dels constituents).

Els últims episodis d’aquesta actitud filibustera són la negativa del bloc reaccionari, judicial i polític, a renovar l’òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (que hauria de tenir una composició més equilibrada, hauria de reflectir millor una realitat sociològica caracteritzada, en última instància, per l’empat tècnic entre les grans opcions ideològiques) i la seua oposició a modificar els mecanismes de designació dels magistrats del Tribunal Constitucional (amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com a teló de fons). Els portaveus conservadors afirmen que l’esquerra, en voler controlar tots els poders de l’Estat, mostra el seu afany totalitari (i bé que no ho diuen, deuen pensar, en canvi, que ells, quan governen, poden controlar-ho tot, perquè són més demòcrates que ningú). En conclusió: la dreta es creu l’ama del poder judicial en qualsevol circumstància (es creu l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger). I quina cara més dura!

dimarts, 11 de setembre del 2007

We take Berlin

--
«Primero ‘quitaremo’ Manhattan / después ‘conquitaremo’ Berlín», cantava Enrique Morente al seu disc Omega, fent una versió de First we take Manhattan, de Leonard Cohen. Nosaltres, en canvi, decidirem prendre directament Berlín. En arribar, trobarem, però, que ja se’ns havien avançat diverses onades de conquistadors: primer l’havien ocupat les hordes nazis; després se l’havien disputat els “camarades” de l’antiga Unió Soviètica (pel que es veu amb escàs èxit) i els xicots de l’american way of life; finalment s’hi havien establert distintes corporacions transnacionals (Sony Corporation, Daimler-Benz, McDonald’s...) que alçaven llurs tòtems per indrets com el Ku’damm o la Potsdamer Platz (quasi a les mateixes barbes de Marx i Engels). Alguns expedicionaris, aclaparats per l’enormitat de les perspectives i la profusió de fites, vagaren desorientats i taciturns. La resta, fent cas omís de la immensitat, decidírem resseguir minuciosament tots els plecs de la gran urbs: la porta de Brandenburg, l’Avinguda dels Til·lers, el Rotes Rathaus (Ajuntament Roig), el barri de Sant Nicolau, la Berliner Dom (catedral protestant), l’Illa dels Museus (on regna la princesa Nefertiti, encerclada pels braços del riu Spree), el Tiergarten, el Kulturforum, el Charlottenburg... Visitàrem amb unció diferents llocs sagrats: el Memorial de l’Holocaust, el Fòrum de Frederic (on els nazis, un 10 de maig del 1933, cremaren 25.000 llibres), la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, la Sinagoga Nova, les restes del mur que havia dividit la ciutat, el Museu Jueu i el Jardí de l’Exili (amb 49 monòlits que recorden l'any de fundació de l'estat d'Israel i provoquen, per la seua inclinació, un gran desassossec)... Ens aturàrem al Charlie Check Point i a la Topografia dels Terrors (solar en què s’alçaven els principals centres repressius del règim hitlerià). També vam contemplar la magnífica arquitectura berlinesa d’avantguarda: la Cancelleria Nova (amb una escultura de Chillida), la Hauptbahnhof (Estació Central), la cúpula del Reichstag (de Norman Foster)... Tinguérem temps d’allargar-nos fins a Potsdam, per tal de visitar el deliciós palau Sans Souci, edificat pel rei Frederic el Gran, i fins a Dessau, ciutat que acollí la Bauhaus (escola d’avantguarda on exerciren la docència personatges com Gropius, Klee, Kandinskij o Mies van der Rohe, que els nazis consideraven artistes degenerats). A Dresde (l’esplendorosa ciutat esdevinguda màrtir la nit del 13 de febrer del 1945), constatàrem la capacitat de superació germànica. A la Thomaskirche de Leipzig, rememoràrem devotament el geni de Johann Sebastian Bach. La vila de Lutherstadt Wittenberg ens reconcilià amb la figura del reformador Martí Luter, revoltat contra el nefast pontificat del papa Lleó X. Poguérem, en fi, gaudir dels magnífics paisatges alemanys passejant pels parcs naturals de Worlïtz i Bastei. El dia de retorn a casa, una viatgera escoltava, amb uns auriculars, The Wall, de Pink Floyd. Els altres expedicionaris es preguntaven, mentre la silueta de la Fernsehturn (el “Furgadents”) s’anava perdent per l’horitzó, com havia pogut caure en les urpes de la bèstia una terra tan meravellosa com la pàtria de Johann Wolfgang Goethe i d’Erich Maria Remarque, el país de la Berliner Philharmoniker i de la Sächsische Staatskapelle Dresden.

dissabte, 8 de setembre del 2007

Els sentiments

--
Rocabuix pensa que els barons de l’espècie humana es debaten entre el determinisme genètic i la llibertat. “I les dones?”, pregunta Eiximona. Ell no sap què respondre, perquè no és dona. Fa, però, un esforç d’empatia, intenta ficar-se al lloc de l’altre (en aquest cas de l’altra), i diu: “Potser les dones s’instal·leu al terreny dels sentiments, enmig de l’instint i la raó”. “Ha! –exclama Eiximona–. Per fi acceptes que els mascles no teniu sentiments”.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Errades que es paguen

A partir del segon període de majoria socialista a l’Ajuntament de Xàtiva, tothom sabia que el nucli dirigent de l’equip de govern municipal tenia un projecte de regeneració de la ciutat que passava substancialment per la recuperació i protecció del seu patrimoni històric. Totes les actuacions, fins i tot l’elaboració del nou Pla d’Ordenació Urbana, estaven subordinades a aquest objectiu primordial. Aquella política tingué encerts indubtables: aturà els desgavells urbanístics de les anteriors corporacions franquistes, permeté la recuperació de nombrosos edificis (així i tot, no s’arribà a temps d’intervenir de forma concloent a l’ermita del Puig o al monestir de Sant Domènec) i millorà les dotacions culturals de la ciutat. També tingué efectes més discutibles, com ara la proliferació dels pastiches i dels falsos històrics. Tothom sap també que aquell equip municipal menyspreava altres aspectes de la gestió municipal, com ara el trànsit, l’embelliment de la via pública o les inversions en determinats serveis. Només al final del seu mandat, quan el grup dirigent incorporava persones distintes, s’escometeren (massa tard en alguns casos) inversions més nombroses en altres camps: sanitat, esport, etc. Evidentment, l’abandó de certs aspectes, per considerar-los menors o d’escassa utilitat per a la regeneració de la ciutat, fou una errada política. L’embelliment de la via pública, per exemple, es podria haver enllestit amb un cost econòmic mínim (sobretot si s’hagués comptat amb ajudes de la Generalitat o la Diputació).

La gent del PSOE hauria d’estar penedida d’aquella errada, ja que la dreta, des que va pujar al govern municipal, centrà la seua atenció precisament en aquests aspectes oblidats per l’anterior equip socialista. El nou alcalde ha anat inaugurant, davant el disgust dels seus adversaris, el pavelló esportiu, l’auditori municipal, la ronda exterior... De més a més, com que hi havia diners a guanyar pels empresaris afins, el govern dels populars encetà de seguida l’única política que de veritat l’interessava: l’autorització de nombrosos plans urbanístics. Aquesta política, per bé que beneficia moltes persones, deixa fora del pastís municipal nombrosos ciutadans. Calia, per tant, estendre, com als teatres de variétés, una cortina ben bonica i enlluernadora que amagués els canvis de decorat. Dit i fet! Alfonso Rus inicià la seua dedicació entusiasta a l’adornament de determinats espais públics (només els més cèntrics) i a la construcció de fonts i rotondes als polígons industrials i als afores de la ciutat. El seu missatge (de reminiscències freudianes) era ben simple: “Xàtiva té unes necessitats i jo vaig a satisfer-les”.

Com que Xàtiva tenia, efectivament, aspectes descurats, l’alcalde anuncià ben aviat els seus plans: la construcció d’un auditori municipal i de diversos aparcaments subterranis (coses que, a més d’enlluernar el veïnat, podien ser útils i, en alguns casos, rendibles econòmicament). Quina fou la reacció de l’esquerra? L’oposició pura i dura! (ja se sap: a l’enemic, ni aigua). Els socialistes s’oposaren a l’auditori perquè l’esplanada dels instituts en què s’anava a bastir era sòl públic destinat a zona verda, perquè era car, perquè era lleig, perquè costava molts diners, perquè traure’l del centre històric degradava la ciutat vella (abans d’abandonar l’Ajuntament, l’esquerra havia encarregat cuita-corrents un projecte alternatiu que s’havia d’emplaçar a Sant Domènec)... Aquesta resposta de l’oposició contravenia, però, una màxima unànimement acceptada pels especialistes en comunicació de masses: els missatges excessivament elaborats o complexes no arriben al destinatari. Els socialistes justificaven llur negativa a l’auditori adduint un conjunt d’explicacions massa embrollades i, en certa mesura, errònies (el Gran Teatre, malgrat els problemes funcionals amb què va nàixer, és una mostra ben estimable d’arquitectura moderna). Lògicament, els ciutadans de Xàtiva només van entendre el missatge de la dreta: per fi hi hauria un auditori.

Alguna cosa semblant s’ha esdevingut a València. Mentre l’esquerra feia campanya en contra dels plans urbanístics al Cabanyal, l’equip de Rita Barberà no s’anava amb embuts; després de segles de viure d’esquenes a la mar, la connexió de València amb la Mediterrània anava a ser, finalment, una realitat. La resposta de l’esquerra fou novament massa complexa: la prolongació de Blasco Ibáñez destruirà el barri, desvirtuarà la seua història, afectarà el tarannà de la seua gent, desfermarà l’especulació... Els resultats de les dues darreres eleccions municipals semblen, però, desmentir la creença que els veïns afectats recolzaven unànimement la campanya “Salvem el Cabanyal!”; Rita Barberà ha obtingut als poblats marítims, les dues vegades, una victòria electoral aclaparadora. Possiblement, els promotors de la campanya han oblidat que qualsevol operació urbanística té components especulatius (el pla de l’eixampla barcelonina, modèlic per tants motius, també fou una operació especulativa), però proporciona beneficis difícils d’obviar, principalment la revaluació de petites propietats que abans valien quatre cèntims. Com que aquests beneficis poden estar molt repartits, com la grossa de Nadal, els electors no perceben la realitat apocalíptica que anuncia l’esquerra. La majoria aprova que València tinga per fi un passeig marítim, que les autoritats expulsen del barri les prostitutes, que la zona s’embellisca... L’esquerra, per tant, hauria de prendre bona nota de tot açò, si vol reeixir a les pròximes conteses electorals.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Vares de mesurar distintes

La dreta sol actuar, quan governa, com si s’acomplís l’orde natural de les coses. D’acord amb una tradició molt antiga, ben arrelada a l’inconscient col·lectiu, el conservadorisme sociològic dóna per fet que han de manar els amos, com toca. I clar, com als amos els està permès tot, el votant passa bou per bèstia grossa quan els governs de dretes contravenen el setè manament –no furtaràs–, el vuitè –no diràs fals testimoni ni mentiràs– o el desè –no cobejaràs els béns aliens–. Sembla haver calat entre els ciutadans la idea que els senyors no necessiten robar; simplement disposen d’allò que és seu. Només se’ls expulsa del poder, per tant, si fan una de ben grossa (mentir sobre uns atemptats mortals, per exemple). A l’esquerra, pel contrari, sempre se li demana un plus d’ètica; no se li perdona ni l’engany, ni la prevaricació, ni l’incompliment dels seus compromisos. Els votants filen molt prim amb els representants polítics de l’esquerra. La dreta, que digereix molt malament la pèrdua del poder (deu pensar que els empleats usurpen allò que no els pertany) i coneix perfectament les exigències d’honestedat en què estan atrapats els seus adversaris, utilitza sovint l’estratègia del ventilador (ja se sap, el lladre es pensa que tots roben). Com que els triomfs electorals de l’esquerra solen basar-se en promeses de moralització de la vida pública, aquestes insídies de la dreta (les insinuacions que tota la humanitat és corrupta) cauen en terreny adobat. Si un govern progressista no compleix les seues promeses o alça sospites de corrupció, serà castigat per les urnes de forma inexorable.

dissabte, 1 de setembre del 2007

La Itàlia dels Borja

En època romàntica, Johann Wolfgang Goethe, venerable patró dels turistes, inicià la moda de viatjar a Itàlia. Nombrosos escriptors seguiren l’exemple de l’autor de Faust i realitzaren el mateix periple, descrivint, a la tornada, les seues impressions (Juan Gil-Albert, per exemple, publicà Intermedio italiano). Al nostre viatger, però, li abellia practicar una varietat del Grand Tour consistent a resseguir les petjades de la família Borja per diferents regions d’Itàlia: l’Emília Romanya, l’Úmbria, la Toscana, el Laci... A la primeria d’agost, doncs, sortí de València mentre s’encomanava a l’empara del beat Bernardino di Betto, il Pintoricchio. Li demanà l’experiència de les emocions que mogueren Roderic de Borja a projectar un reialme italià per al seu llinatge; implorà la protecció del beat per a no caure a les temptacions del turisme convencional. En general, les seues pregàries foren escoltades. Les proves, ben nombroses als viatges iniciàtics, foren superades amb èxit desigual. Al Vaticà, per exemple, l’obligaren a fer cua i a donar dues voltes senceres als museus (amb les estades corresponents, tot un suplici, a la Capella Sixtina, plena a vessar de turistes japonesos i d’altres nacionalitats més properes), una penitència que el viatger no sabia (o sí?) a quin pecat podia correspondre. Malgrat aquests i altres inconvenients, l’home va experimentar, en diversos moments del viatge, la síndrome de Stendhal, la “sacietat de l’admiració”. Els èxtasis més excelsos s’esdevingueren al duomo de Siena, al duomo d’Orvieto i a diferents racons de Roma: a Santa Maria del Popolo, a Santa Maria in Aracoeli, a San Paolo fuori le Mura i, sobretot, al Caffè Giolitti, tastant un deliciós gelat de maduixa i préssec. Com que l’expedicionari (que Déu el perdone) va cometre pecats venials com llançar una moneda a la Fontana de Trevi, dir galanteries a les ragazze i pecar de gola a la Piazza Navona o al Trastevere (menjant-se un tartufo a Tre Scalini i sopant a La Canonica o al Carlo Menta), hagué de porgar les seues faltes fent diferents gestos propiciatoris: camejar fins a la Santa Croce in Gerusalemme, per a venerar el Lignum Crucis, i (penitència encara major) escoltar monsenyor Rouco Varela a San Giovanni in Laterano. Finalment, el confrare tornà a casa sabedor dels motius pels quals Roderic de Borja, papa Alexandre VI, estimava tant la dolce vita italiana.